Tecnicas Grupales

Collecci_Documents de Treball
Srie_Igualtat i Ciutadania 19
Tcniques participatives
per al debat grupal
La Diputaci de Barcelona s una instituci de govern local
que treballa conjuntament amb els ajuntaments per
impulsar el progrs i el benestar de la ciutadania.
La collecci Documents de Treball facilita als agents del
mn local documentaci actualitzada per contribuir a
millorar la gesti de les poltiques pbliques locals.
Aquest document recull les principals tcniques per dinamitzar
els debats grupals i presenta una revisi de la literatura i la
recerca actuals sobre la implementaci daquestes tcniques
i sobre els resultats obtinguts. La necessitat, la qualitat o el
disseny del debat, el postdebat, les eines per treballar amb
grups o els mecanismes de deliberaci sn algunes de les
qestions tractades.
En denitiva, un bon recurs metodolgic perqu els governs
locals planiquin el dileg democrtic, que ha de garantir
una participaci ciutadana de qualitat.
rea dIgualtat
i Ciutadania
Travessera de les Corts, 131-159
Recinte Maternitat. Pavell Mestral, 2a planta
08028 Barcelona
Tel. 934 049 092 Fax 934 049 126
www.diba.cat/aic
Consulteu altres publicacions al web
de la Llibreria de la Diputaci de Barcelona:
www.diba.cat/llibreria
Collecci_Documents de Treball
Srie_Igualtat i Ciutadania, 19
Tcniques participatives
per al debat grupal
del text: Joel Mart i Laura Jorba
de ledici: Diputaci de Barcelona
1a. edici (publicada al nm. 17 de la collecci Papers de Participaci
Ciutadana): 2006
2a. edici actualitzada i ampliada (primera en aquesta collecci): maig 2011
Producci: Direcci de Comunicaci de la Diputaci de Barcelona
Composici: gama, sl
ISBN: 978-84-9803-452-3
Dipsit legal: B. 21684-2011
5
ndex
Presentaci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
El debat o la deliberaci grupal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
La necessitat del debat grupal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
Conceptualitzaci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
Les variables que infueixen en la qualitat del debat. Recerques prvies . . . . . . . 11
El disseny . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
Concreci dels objectius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
Preparatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
Desenvolupament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
El postdebat: devoluci i avaluaci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
Algunes eines per treballar amb grups . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
Dinmiques per a la generaci didees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
Diagnstic intern i extern orientat a la defnici destratgies: lesquema DAFO . . 38
Identifcaci de causes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
Mesura dopinions des de la interacci annima: el mtode Delphi . . . . . . . . . . . . 43
Prioritzaci dopcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Eines de programaci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
Mecanismes de deliberaci en participaci ciutadana. Algunes aplicacions . . 51
Tallers de futur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
Jurats ciutadans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
Referncies bibliogrques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
6
Presentaci
Ja fa ms de quinze anys que des daquesta instituci treballem perqu les poltiques
de participaci ciutadana siguin una realitat en els nostres municipis. I ho fem conven-
uts que donar veu a la ciutadania perqu ens ajudi a construir els nostres pobles i les
nostres ciutats s la manera denfortir la democrcia. La participaci ciutadana ha de
servir per millorar les condicions de vida de les persones en implicar-les en la resolu-
ci dels afers collectius.
En aquest escenari, els governs locals tenen limperatiu de promoure aquest dileg
democrtic i obrir-lo a tots els ciutadans i ciutadanes. Aquesta acci ciutadana ha de
cobrir els diversos mbits sobre els quals es fonamenta la nostra societat: latenci a
les persones, lurbanisme, leducaci, el medi ambient, la cultura, la salut, la promoci
econmica, etc. El debat ciutad ha de ser, per tant, substantiu i ha dabordar les qes-
tions realment importants que ens fan avanar en un projecte compartit.
Tanmateix, perqu aquest debat sigui de qualitat i arribi a tothom s imprescindible
planifcar com el portarem a terme. I s en aquest punt on metodologia i tcniques es
converteixen en les nostres aliades. Em complau, doncs, presentar-vos el document
TCNIQUES PARTICIPATIVES PER AL DEBAT GRUPAL, una revisi de lobra publicada el 2006, que
lautor ha volgut actualitzar des dun punt de vista ms conceptual i ampliar amb els
resultats obtinguts en la prctica metodolgica al llarg daquests anys.
No s el primer cop que la Diputaci publica manuals metodolgics per a les prcti-
ques participatives, com tamb publica obres teriques i experincies prctiques, ja
que sn aspectes necessaris de la mateixa realitat per tirar endavant el nostre projec-
te poltic.
Vull agrair a en Joel Mart la bona feina feta en aquest llibre i, molt especialment, la
seva collaboraci al llarg de tots aquests anys. Tamb vull destacar la incorporaci
com a coautora de la Laia Jorba que, com comprovareu, ha enriquit el resultat fnal.
He dacabar la meva presentaci reafrmant el comproms de totes les persones que
formem part de la Diputaci de Barcelona de treballar colze a colze amb els ajunta-
ments per una democrcia de qualitat.
Espero que el llibre us sigui ben til.
Xavier Amor Martn
Diputat delegat de Participaci Ciutadana
7
Introducci
Lany 2006 presentvem, sota el ttol de Tcniques participatives per al debat grupal,
un conjunt de pautes i instruments per organitzar i dinamitzar reunions de grup en
contextos de participaci ciutadana. Aquesta nova edici ha estat revisada i redacta-
da de nou, mantenint bona part dels continguts de ledici anterior, per situant les
tcniques de debat en el marc conceptual de la deliberaci i introduint elements de
refexi metodolgica sobre el seu disseny i la seva aplicaci, aix com una revisi de la
literatura i la recerca actuals a lentorn de la implementaci daquestes tcniques i els
resultats obtinguts. En aquest sentit, la nova edici fa mfasi no tan sols en els aspec-
tes procedimentals de laplicaci de les tcniques, sin tamb en la refexi sobre
aquesta aplicaci.
Les tcniques que presentem en aquest llibre sn participatives des dun punt de vista
descriptiu i metodolgic, per tamb ho sn des dun punt de vista normatiu; s a dir,
posen en prctica ideals democrtics. Per tant, sn eines que, a ms de buscar un ob-
jectiu substantiu derivat de la presa de decisions collectives, tamb pretenen con tri buir
a la cultura poltica democrtica, ja sigui a travs duna forma especfca de fer poltica,
ja sigui a travs de limpacte pedaggic que sespera que tingui en qui hi participa.
Aquestes tcniques, per tant, sovint prioritzen altres objectius ms enll de lefcincia
substantiva o de la presa de decisions que ha motivat la seva posada en marxa.
Amb tot, cal tenir present la clara distinci entre el nivell estrictament tcnic tractat en
aquest text i el marc social i poltic en el qual subiquen els usos particulars de les tc-
niques de debat en grup. Les pgines segents plantegen qu aporta i quines sn les
limitacions del debat en grup i dels procediments orientats a millorar la seva qualitat.
Per ls daquestes tcniques i daquests procediments no s, per si mateix, indica-
tiu duna prctica social orientada a una major capacitat dintervenci de les persones
en all que sest debatent. Els objectius del debat, el control del seu disseny, el grau en
qu les temtiques tractades responen a necessitats i demandes socials o la capaci-
tat dincidncia dels participants sobre les decisions fnalment preses i limpacte efec-
tiu daquestes decisions sn aspectes que desborden la dimensi tcnica del debat i
clarament determinants de la seva naturalesa poltica i dels seus efectes pblics.
El text sestructura en quatre captols. El primer presenta conceptualment les tcni-
ques de debat grupal i fa un breu reps de la recerca en aquest camp; el segon intro-
dueix els principals elements que cal tenir en compte en el disseny dun debat de grup;
el tercer s un recull deines i mecanismes; en el quart i darrer captol sanalitzen i com-
paren dos mecanismes de participaci ciutadana.
8
El debat o la deliberaci grupal
La necessitat del debat grupal
Les tcniques de grup existeixen perqu la gesti dels grups no s una qesti sen-
zilla i el debat no es genera de manera automtica ni tampoc sautoregula. Aix ens
duu a un parell de refexions: la primera, que un procs de grup mal liderat o mal ges-
tionat pot tenir ms inconvenients i perjudicis que no pas avantatges; algunes de les
precaucions que cal tenir en compte seran revisades a continuaci. En segon lloc, si
els processos grupals sn costosos i tenen, de vegades, inconvenients, cal pregun-
tar-se sincerament quan cal i quan no cal treballar en grups i potenciar el debat.
Quan hem de treballar en grups i quan s millor fer-ho internament i individualment?
Els avantatges i les limitacions de treballar en grup sn diversos. En general, sha ten-
dit a considerar ms coherents i legtimes les decisions preses per grups i a travs de
mecanismes participatius en els quals hi ha deliberaci (Fishkin, 1991, 1995); malgrat
aix, sovint trobem que els resultats no sadiuen tant als pronstics i sn defcients,
incorrectes o erronis (Burleson et al., 1984: 571; Hirokawa i Scheerhorn, 1986: 69-77;
Gouran, 1986: 93-111). Com apunten Jensen i Chilberg (1991: 4):
Per als problemes complexos els grups petits poden produir millors solucions que persones tre-
ballant de manera individual. Des del nostre punt de vista, les discrepncies entre el poten-
cial i el resultat tpic del treball de grup sn degudes a una manca de comprensi de la comuni-
caci i presa de decisi grupal, a ms de la manca de coneixement sobre les eines disponibles
per assistir el grup en la presa de decisions.
No sempre els grups sn la millor aproximaci a un problema: no s adequat confar
en els resultats grupals quan es tracta de decisions rutinries, quan tenim constrenyi-
ments temporals o quan es necessita un treball altament especialitzat. Tampoc no ser
prudent confar en un grup quan tenim la certesa que hi haur pressions o dinmiques
de pensament grupal que faran que els individus crtics o amb ms capacitats entrin
en una espiral de silenci, ni quan no hi hagi una predisposici a escoltar altres argu-
ments i a modifcar els propis de fet, les tcniques de grup assumeixen una voluntat
dels membres de participar en lactivitat i contribuir-hi (Bueno i Garrido, 2003: 153). Fi-
nalment, no seria assenyat treballar en grup quan hi ha posicions molt polaritzades i
clarament identifcades sobre una qesti en concret, perqu o b es fa un procs pre-
vi dexpressi de les preferncies per separat o de mediaci de posicions, o b en el
grup predominaran les dinmiques competitives, defensives i egocntriques.
En canvi, ser molt ms positiu confar en el grup quan la complexitat de la tasca re-
El debat o la deliberaci grupal 9
quereixi la integraci de diferents coneixements, punts de vista o habilitats i una apro-
ximaci progressiva a la resoluci del conficte que no es pugui garantir amb una re-
visi individual de tota la informaci proveda. Lefecte sinrgic, tamb anomenat
assembly effect o principle of non-summativity, parteix del principi que el resultat fnal
s producte del grup i no tan sols de la suma de les contribucions individuals (Burle-
son et al., 1984: 560). La sinergia grupal permet, duna banda, corregir els biaixos in-
formatius, superar la limitaci racional i cognitiva dels membres i aportar majors re-
cursos i habilitats deliberatives (Dryzek, 2000: 115-139). Per tamb incentiva una
revisi i una anlisi acurada i completa de la informaci en lmbit motivacional, so-
bretot des del moment en qu hem de defensar les nostres opinions davant dels altres
i fer-ho en uns termes que siguin comprensibles o intelligibles. Alhora, la sinergia gru-
pal permet desenvolupar i generar idees noves i facilita processos creatius.
Finalment, la vehiculaci duna decisi a travs dun debat s pertinent quan es reque-
reix el comproms del grup en la implementaci posterior de les decisions resultants.
En aquest sentit, la participaci en el debat pot millorar les actituds i el comproms
respecte del resultat.
Una vegada decidit que posarem en marxa un procs grupal de presa de decisions,
les tcniques poden facilitar que el debat sigui de qualitat o es desenvolupi de mane-
ra efcient i efca. En els apartats segents identifcarem alguns elements que cal te-
nir en compte per a totes les tcniques grupals i que poden tenir un impacte en el des-
envolupament del debat.
Conceptualitzaci
En parlar de debat grupal ens referim al procs collectiu dintercanvi de raons o dopi-
nions argumentades entre persones per prendre una decisi (relativa a una acci que
sha de realitzar, a un diagnstic sobre una situaci present, etc.). En aquest procs hi
ha un esfor per entendre el punt de vista dels altres i tamb per fer-se entendre o ex-
plicar per qu una cosa s o no s important per a un mateix. Aquest procs tamb
sha anomenat sovint deliberaci i, tot i que no s exactament un sinnim de debat,
susa indistintament en aquest text. El debat pot fer pensar en una competici dual en
la qual, tot i que hi pot haver normes de respecte que regulin el procs, es clou amb un
guanyador i un perdedor, per tant la deliberaci com el debat, tal com aqu ho ente-
nem, tenen com a objectiu augmentar el consens sobre les decisions fnals o decidir-
se per una poltica o acci determinada que sigui la suma o la creaci de totes les parts.
Alhora, ens referirem als processos participatius que integren deliberaci, malgrat que
la participaci i la deliberaci parteixen de models i de premisses no sempre coincidents.
Tot i que totes dues es contraposen al model agregacionista o democrcia de mercat
1

(Bessette, 1994; Knight i Johnson, 1994; Mart, 2006), la participaci t com a objectiu
1. Els models agregacionistes tenen com a punt com la creena que els inputs de la poltica, les pre-
ferncies i els interessos es formen en lmbit privat i, per tant, entren en lesfera pblica com a varia-
bles fxes i recursos per a la negociaci.
procedimental implicar la mxima quantitat dindividus possible per tal de fer les deci-
sions legtimes. La deliberaci, en canvi, t com a focus fonamental laprofundiment i la
comprensi duna decisi que cal prendre i que requereix una refexi aprofundida, ja
sigui individual o collectiva, i, en aquest darrer cas, dun nombre de participants mane-
jable (Gastil, 1993). Aix, si b la participaci i la deliberaci tenen punts en com, la par-
ticipaci se centra en lexpressi efectiva de les preferncies, mentre que la deliberaci
est ms preocupada per la qualitat daquestes preferncies (Hauptmann, 2001). Cer-
tament, lextensi o el nombre de persones participants tamb s important per a la
perspectiva deliberativa, per sempre en funci de la qualitat del debat.
Deliberaci ve del llat libra balana; es refereix al balan que hom fa respecte
duna decisi que cal prendre, s a dir, a lacte de sospesar les raons a favor i en con-
tra duna opci determinada. I si parlem, com aqu, dun procs collectiu de delibera-
ci, ens estem referint a lintercanvi de raons per prendre una decisi. La deliberaci,
des daquest punt de vista, t un component argumentatiu i un de constructiu:
El component argumentatiu remet a la necessitat dargumentar amb raons vlides
per a laudincia all que hom sost i prefereix. Una ra vlida pot tenir mltiples
formes i remetre a diferents criteris, per ha de ser intelligible i acceptada per la
resta; s un esfor per adaptar el llenguatge i els arguments a les persones que
tenim al davant, alhora que tamb s un esfor per intentar entendre el seu punt
de vista. Per tant, tot procs de deliberaci parteix duna obertura mental de qui hi
participa, s a dir, de la pretensi de ser escoltat, per tamb descoltar.
El component constructiu remet a la possibilitat que al llarg del debat els individus
acabin matisant els seus punts de vista i trobin punts en com o una tercera opci
completament nova i no considerada en un principi.
La conversa o el dileg tamb sn formes properes a la deliberaci amb algunes di-
ferncies de mats. La conversa s una forma dialgica que es desenvolupa informal-
ment a la vida quotidiana. La deliberaci, en canvi, s un procs ms formal, en el qual
es busquen tots els punts de confrontaci per intentar resoldrels i trobar una soluci
al problema que sest tractant. Aix normalment no es fa entre amics, sin probable-
ment entre desconeguts o persones que tenen opinions diferents.
La deliberaci tampoc no s negociaci. Lobjectiu de la deliberaci s persuadir els
altres de la validesa dunes preferncies determinades per sobre dunes altres. Per
tant, es tracta duna forma comunicativa en la qual es dna prioritat al raonament i la
persuasi. En contrast, la negociaci mercadeja amb uns interessos, intenta maximit-
zar els benefcis de les parts, per sense creure que els punts de vista o les opinions
prpies hagin de variar en el procs. En la negociaci es fan demandes pragmtiques
centrades en linters personal, i el que interessa s saber qui t ms recursos o asos
a la mniga (per exemple diners, infuncia, poder, etc.) per exigir alguna cosa que lal-
tre no est disposat a donar.
En lactualitat, molts mecanismes participatius integren espais de debat o deliberaci,
cosa que es concreta en diverses frmules i mecanismes, tal com veurem en apartats
posteriors. En qualsevol cas, s important tenir presents les interrelacions i les varia-
bles o elements que infueixen en el desenvolupament dun bon mecanisme delibera-
tiu participatiu.
2
Molts daquests factors han estat objecte de recerca en el camp de
la presa de decisions en petits grups i experiments en psicologia social i, en menor
mesura, en espais participatius i deliberatius, per moltes de les seves conclusions
poden ser tingudes en compte a lhora de dissenyar-los.
Les variables que inueixen en la qualitat del debat. Recerques prvies
Espai i context
Un primer corpus de temes o variables estudiades a lhora de dissenyar espais i me-
canismes deliberatius t relaci amb la mida dels grups, lorganitzaci i la moderaci
de les fases dels debats, el tema tractat i, en ltima instncia, lespai fsic on t lloc la
trobada.
La mida dels grups ha estat una de les variables ms analitzades, tot i que sense ar-
ribar a conclusions defnitives, atesa la difcultat dallar aquest factor daltres condi-
cionants i la poca consistncia dels resultats emprics en relaci amb la mida exacta
que ha de tenir el grup (Wheelan, 2009: 248-259). Duna banda, laugment dels mem-
bres dun grup en redueix lefccia, alhora que baixa la participaci mitjana dels indi-
vidus i es produeixen ms problemes de coordinaci (Bass i Norton, 1951; Bass, 1980);
a ms, la timidesa i la tensi poden augmentar davant la presncia de ms persones,
i tamb pot disminuir la cohesi grupal. Contrriament, laugment dindividus introdueix
una major heterogenetat i la necessitat de justifcar millor les nostres opinions
(Hare, 1952), i incrementa la qualitat de les decisions fnals (Cummings, 1974: 469).
Alhora, Gastil (2010: 113) planteja que, com ms gran s el grup, major s el seu po-
der en igualtat de posici social dels seus membres; aix, una persona tindr menys a
dir en un grup de cinquanta membres que en un grup de cinc, per el grup ms gran
tindr ms capacitat dinfuncia (mantenint constants els altres factors). En suma, la
mida dels grups ha de ser prou operativa per no generar prdues de coordinaci i su-
fcientment gran perqu es doni un pluralisme de punts de vista que eviti postures
acrtiques. El tipus de grup i lexperincia de treball conjunt, aix com la complexitat de
la tasca i de les eines utilitzades, sn factors que cal considerar en aquest aspecte.
A ms de la mida, un altre factor important s lheterogenetat o diversitat present en
el grup, i el grau en qu aquesta infueix en el desenvolupament i els resultats del de-
bat. Aix, si hi ha heterogenetat de punts de vista, la composici sociodemogrfca no
sembla tenir efecte sobre la qualitat fnal del resultat (Jorba, 2009), ja que la contras-
taci amb opinions diferents augmentar el coneixement i donar lloc a una presa
de decisions ms conscient i, per tant, de qualitat. Gastil (2010: 116-117) planteja, des de
la revisi de recerca emprica, que les diferncies sociodemogrfques entre partici-
pants afecten negativament el desenvolupament del debat noms en el cas en qu els
2. Una proposta que intenta resoldre la tensi entre extensi i qualitat, i que fa un equilibri, per tant, en-
tre deliberaci i participaci, s, per exemple, lenquesta deliberativa de Fishkin (1991; 1995).
membres tinguin actituds no favorables a aquesta diversitat. En qualsevol cas, es trac-
ta duna qesti que requereix una consideraci especfca en el disseny del debat i
en la seva conducci (del tipus que determinats perfls socials es mostraran cohibits
a lhora de parlar davant la presncia dels altres; o que poden plantejar-se determinats
confictes en el desenvolupament del debat) i que les tcniques participatives aborden
estructurant i pautant la dinmica del debat (la realitzaci daportacions, la regulaci
dels torns de paraula, el procediment de presa de decisions, etc.).
Ms enll de la mida i la composici dels grups, un tercer element de context que sha
de tenir en compte i que sha defnit com a primordial s la presncia de persones mo-
deradores en el grup. Malgrat que des del comenament tenim ja assumit el rol posi-
tiu que desenvolupen aquestes fgures en el debat, la recerca emprica apunta que la
seva infuncia positiva en els processos i els resultats s altament contingent, s a
dir, depn de molts elements del context: que el seu rol sigui vist per la resta de par-
ticipants com a legtim, que combini les tasques de direcci amb les de sntesi i incen-
tivaci a la participaci, etc. Ms enll, doncs, de la rellevncia dun estil de lideratge
o dun altre, qui modera ha de poder gestionar la complexitat del procs: La qualitat
del lder s la dun mitj, el smptoma dun bon mitj s el comportament adaptatiu
(Fisher, 1986: 207).
En quart lloc, el tema que es tracta i la seva infuncia en el debat tamb ha estat ana-
litzat mpliament. En primera instncia, la notorietat social del tema pot tenir un efec-
te inhibidor en el bon desenvolupament de la deliberaci, ja que les persones entren
en el debat amb idees preconcebudes i normalment polaritzades, ms susceptibles
de visualitzar el conficte que de concloure en uns resultats deliberats. Per exemple,
en els casos en qu es tracten temes de rellevncia pblica i els participants tenen un
posicionament prviament defnit, les enquestes deliberatives tendeixen a refectir
pocs canvis postdeliberatius en les preferncies individuals (Farrar et al., 2003; Brad-
burn, 1998). La motivaci i la implicaci personals en el tema, daltra banda, predispo-
sen lindividu cap al debat i afavoreixen tant la recepci com lacceptaci de nous ar-
guments (Petty et al., 1981).
Finalment, tenim la infuncia de lespai fsic. En aquest sentit, el treball clssic de
Steinzor (1950) marc la pauta; aquest investigador va demostrar la tendncia a co-
municar-nos ms amb les persones que estan espacialment assegudes enfront nos-
tre que amb les que tenim immediatament al costat. Es demostr tamb que aquest
efecte es redueix si els individus se situen en cercle, cosa que afavoreix un estatus
digualtat entre participants; per, sobretot, es redueix quan hi ha persones modera-
dores del debat que esdevenen un centre dautoritat que domina lespai (Hearn, 1957).
Per ms enll daquesta via de recerca que ha quedat ms aviat en lnia morta en no
aportar gaire cosa ms de la que es va fer a mitjan anys cinquanta, la possibilitat de
crear espais digitals ha revifat la investigaci de la rellevncia dels espais fsics versus
els virtuals. En aquest sentit, lexplosi de les noves tecnologies ha fet aparixer tot un
gruix destudis vinculats a limpacte en la participaci i la possibilitat de revitalitzaci
de la participaci en lesfera pblica en permetre, duna banda, la reducci dels cos-
tos individuals dimplicaci cvica i, de laltra, en ampliar el repertori dactivitats i ins-
truments per a la participaci sociopoltica. Tanmateix, els resultats no sn eufrics
(Anduiza, 2009): laccs a Internet i altres tecnologies est encara condicionat per ca-
racterstiques sociodemogrfques, ls dInternet per a fns poltics s molt minoritari
(encara que no hi ha tant biaix sociodemogrfc com en la participaci presencial) i es
pre senta com un complement daltres formes participatives. En mirar especfcament la
deliberaci en lnia, es destaca el menor cost, la inclusi de ms punts de vista en te-
nir menys barreres a la participaci (Coleman i Gtze, 2001), leliminaci de limpacte
de lestatus personal i lincrement dhonestedat grcies a lanonimat ciberntic (Witsch-
ge, 2002), la racionalitzaci i la fonamentaci ms acurades dels arguments exposats
(Westholm, 2003) i una escolta ms respectuosa (Dahlberg, 2001). Tot i aix, lavan-
tatge dels processos en lnia respecte dels presencials no sempre es produeix, i les
difcultats trobades en els diferents estudis revisats sn molt paralleles. En aquest
sentit, no sha pogut comprovar de manera sistemtica la major igualtat en espais
danonimat que en lmbit presencial, alhora que tampoc laugment dheterogenetat
de punts de vista (Witschge, 2002). Beierle (2002), per exemple, apunta que sovint es
produeix una major intervenci de persones expertes i una certa exclusi daltres
punts de vista, que queden invisibilitzats. Daltra banda, Sunstein (2001: 49; 2002: 185-
186) apunta que els espais en lnia tenen ms perill de crear dinmiques de polaritza-
ci en facilitar la connexi entre like-minded people o persones que comparteixen
punts de vista similars i evitar els contraris.
En tot cas, el camp que ms sha desenvolupat en la participaci electrnica s lin-
fraestructural, s a dir, la creaci despais virtuals de comunicaci i de debat; per,
en canvi, no hi ha hagut gaire preocupaci per com es dinamitza aquest debat i, a part
de codis de bones formes i de moderacions que bsicament exerceixen una funci
de control i ordre, la conducci es considera una activitat secundria una vegada ja
sha creat lespai. La qesti, llavors, s com sestimula el debat, com es garanteix que
els punts de vista estiguin equilibrats en el debat i com sajuda a autoanalitzar i siste-
matitzar les aportacions de manera collectiva. Aix, doncs, continua destacant com a
factor clau per a la qualitat dels processos, tant presencials com en lnia, lexistncia
de fgures que facilitin el debat i promoguin la refexi substantiva (Coleman i Gtze,
2001; Trnel, 2005; Jankowski i Van Os, 2002).
Fins aqu hem vist recerques empriques centrades a revisar la infuncia de les va-
riables de diferents mecanismes deliberatius en el procs i els resultats. El que moltes
daquestes recerques conclouen s la rellevncia dels aspectes relacionals per sobre
fns i tot dels elements de disseny esmentats. En certa manera, que un debat funcio-
ni b t ms relaci amb les dinmiques que sestableixen entre participants i no tan
sols amb un bon disseny. bviament una cosa no treu laltra, per indica la importn-
cia de fxar latenci en els aspectes ms dinmics, que s el que farem a continuaci
a partir de les recerques que shan fet en aquest camp.
Els processos de comunicaci i de relaci
La inuncia del grup
En tot grup es poden distingir bsicament dues dinmiques diferents: la primera s la
comparaci social (infuncia normativa), que remet a la necessitat dels individus de
ser percebuts positivament pels altres membres. Per exemple, els individus modif-
quen les seves opinions expressades per tal dacomodar-les a les del grup. La com-
paraci social t relaci amb lexistncia de majories i minories dins del grup, per
tamb t relaci amb perfls especfcs dels participants, en la mesura en qu alguns
poden ser ms infuents que altres. En aquest sentit, Smith-Lovin i Brody (1989: 424)
demostren que les persones de ms estatus esdevenen fcilment lders naturals
dels grups: tenen una major infuncia perqu sels escolta ms i inicien ms sovint la
conversa. Com a caracterstiques rellevants de lestatus es poden identifcar el poder,
les capacitats (vinculades a leducaci), per tamb el gnere, ja que s normalment
lhome qui t un major domini en les dinmiques de grup (Tannen, 1991).
La segona dinmica grupal s la infuncia informativa que descriu la major confana
en la quantitat o qualitat de la informaci proveda pels altres participants que en la que
hom sost personalment (Van Avermaet, 1990: 342-344; Sunstein, 2000: 82-83). La
importncia relativa de cadascuna de les dinmiques depn del grup en qesti, del
context i del tema que es tracti. A partir de la revisi de diferents estudis, Kaplan i Mi-
ller (1987: 306) conclouen que la infuncia informativa es produeix ms sovint i amb
ms efectes que la infuncia normativa, encara que els dos processos expliquen part
de les dinmiques grupals.
En qualsevol cas, el que es deriva dels punts anteriors s la importncia de garantir
unes condicions perqu tinguin prioritat les dinmiques informatives per sobre de
lacomodaci social i, en el primer cas, que ladaptaci a lopini dels altres es faci per
convenciment de les raons daltri i no pas per no confar en les opinions prpies.
El model de comunicaci persuasiva de McGuire (1969) es fonamenta en dos processos
relacionats i seqencials: latenci a la informaci que sest oferint i la seva acceptaci.
Atenci: normalment, els grups tendeixen a discutir informaci que tots compartei-
xen, per tamb es tendeix a interpretar una informaci com a vlida o correcta pel
simple fet que corrobora les nostres prpies opinions (Wittenbaum et al., 1999; Taber
i Lodge, 2000). Tanmateix, com ms informaci o evidncies diverses, ms difcil ser
no posar en dubte la informaci que es dna per segura, alhora que la novetat de la
informaci i els arguments juguen a favor duna bona discussi; tot plegat demana
una atenci acurada a lhora de proveir els debats dinformaci plural i diversa.
Acceptaci: hi ha perfls de persones ms resistents a acceptar el canvi (Druckman
i Nelson, 2003: 732). Duna banda, si b les persones amb ms capacitat cognitiva
reben i comprenen millor la informaci, tendeixen a acceptar menys els arguments
dels altres. De laltra, sobserva un efecte similar en aquelles persones que sos-
tenen opinions polars o extremes o en la discussi de problemes centrats en va-
lors, ms que no pas en fets o successos objectius (Wood et al., 1994). Tot i aix,
la solidesa dels arguments t una infuncia ms gran en la resta de participants
que els arguments poc slids (Petty et al., 1981).
Les dinmiques anteriors, al seu torn, sn modifcades en funci de la composici de
subgrups interns, s a dir, en funci de si existeixen majories i minories identifcables.
El cas ms extrem es produeix quan un individu es troba allat davant la resta del grup,
que ocupa una posici majoritria. En aquesta situaci s ms probable que es pro-
dueixin molts ms processos dinfuncia normativa o acomodaci a lopini majori-
tria. Cal mencionar dues dinmiques relacionades amb aquests aspectes que poden
infuir en el resultat del debat.
Duna banda, la infuncia normativa afavoreix els processos de polaritzaci grupal.
La polaritzaci es pot entendre com la tendncia dels membres dun grup a donar ms
suport a les opcions extremes. La majoria destudis sobre polaritzaci, desenvolupats
des de les primeres exploracions dAsh (1951, 1956), han demostrat que el debat ori-
entat al consens accentua les opcions sostingudes per la mitjana del grup cap als ex-
trems: si en conjunt el grup tendeix a donar suport a opcions conservadores dactua-
ci, el resultat del debat anir en aquella direcci, i a la inversa (Myers, 1982). Shan
detectat tamb algunes caracterstiques que afavoreixen aquesta dinmica: per exem-
ple, la relativa homogenetat de les opinions quan es parteix de posicions extremes
(Drukman i Nelson, 2003: 730).
La segona dinmica vinculada a lacomodaci social o infuncia normativa s la que
Janis (1972) ha anomenat pensament grupal, o la tendncia a la unanimitat en deci-
sions clarament millorables. El grau dallament, de cohesi i dhomogenetat dopi-
nions, la privaci dinformaci alternativa rellevant, la manca dun lder fort, la pressi
per a una presa de decisions rpida i un problema moralment comproms, sn alguns
dels factors que porten al pensament grupal.
Com comentvem anteriorment, aquests processos sn potencialment perillosos, so-
bretot quan hi ha una majoria molt clara; per tamb podem trobar dinmiques de re-
sistncia i posterior infuncia de la minoria. Malgrat que en general es dna una ten-
dncia a lestigmatitzaci de les minories, que sn percebudes com a dogmtiques o
infexibles (Van Avermaet, 1990: 351-352), la persistncia daquestes minories obliga
la majoria a buscar raons ms slides per als seus posicionaments, cosa que est re-
lacionada amb una valoraci adequada de les diferents alternatives en joc (Moscovici,
1980; Mendelberg, 2002: 162). A ms, si la minoria s consistent i perseverant, sol ser
percebuda com a ms segura i confada (Van Avermaet, 1990: 351) i les seves opi -
nions com a probablement certes. En qualsevol cas, acceptar els arguments de la mi-
noria es fa en un primer moment de manera privada, per tal de no enfrontar-se a la
majoria (Moscovici, 1980, 1985; Wood et al., 1994), de manera que sobserva una cer-
ta dissonncia entre all que sexpressa pblicament i all que se sost individualment
(Ash, 1995: 17; Aronson, 1995: 23-24). En resum, lestructura dopinions i la diversitat
informativa explicaran en gran mesura la qualitat de la deliberaci, per la qual cosa s
important intentar garantir tant la pluralitat de punts de vista com preveure algun tipus
de mecanisme privat dexpressi de les preferncies.
La importncia dels factors motivacionals i emocionals
Una de les variables ms rellevants per determinar la qualitat del debat sn precisa-
ment les motivacions que sostenen els individus. Per tal que una deliberaci funcioni
b, hom ha destar disposat a debatre i sospesar amb mentalitat oberta les diferents
alternatives o solucions al problema plantejat, per aix no sacompleix sempre.
En un primer moment, la lgica del mnim esfor fa ms probable que els participants
recorrin a dreceres heurstiques
3
que no pas intentin desengranar una situaci a tra-
vs duna exploraci racional, exhaustiva i sistemtica, situaci que demana ms es-
for i estrs, en fer ms probable lenfrontament amb la resta de participants. El dis-
seny dun debat de grup, per tant, hauria dincloure i garantir determinats factors per
facilitar que els individus hi puguin aprofundir.
Entre els factors que en estudis previs shan identifcat com a determinants tenim, en
primer lloc, la vinculaci amb la decisi pblica (Levine et al., 2005; Fung, 2000). Com
ms directa sigui la relaci entre el resultat del debat i laplicaci de la decisi, ms
sentit de la responsabilitat tindran els individus i ms motivaci per implicar-shi ple-
nament. Altres factors sn la publicitat o la presncia dun pblic extern (Taber et al.,
2001; Bessette, 1994; Steiner et al., 2004) i, com ja hem comentat en lapartat Espai
i context, la diversitat de punts de vista.
A ms a ms daquests factors estructurals o de disseny que poden ajudar que els
debats siguin de qualitat, tamb hi ha emocions derivades de les relacions del grup
que han de poder ser gestionades de manera productiva per al grup, per exemple a
travs duna fgura moderadora. Al llarg del desenvolupament dun debat, per exem-
ple, es pot promoure un grau dempatia imprescindible per estar obert als punts de
vista dels altres (Steenbergen et al., 2004), per tamb per desenvolupar un objectiu
de grup com o compartit (Jensen i Chilberg, 1991: 149-176). Facilitar espais que pu-
guin generar coneixement entre els participants i empatia s, per tant, un altre dels
elements que es poden considerar a lhora de dissenyar un debat. Fins i tot lansietat,
generada pel fet de trobar-se en una situaci nova, pot fer que lindividu presti ms
atenci a la tasca que sha de desenvolupar (Marcus et al., 2000: 52-58). Daltra ban-
da, shan de tenir mecanismes adequats per a la gesti de dinmiques emocionals
negatives com les generades per la por, lenuig, el sentiment dinjustcia, el ressenti-
ment, els prejudicis, etc.
La histria dels grups
Que un grup sorganitzi ad hoc o que es recorri a un grup que ja existeix no s una
decisi banal, ja que ambdues decisions tenen conseqncies en la dinmica de de-
bat. Perqu un debat funcioni ha dexistir una mnima confana i cohesi entre els
3. Descriuen el procs pel qual lindividu es forma una opini o un judici sobre la base de smbols, ana-
logies, peces dinformaci incompleta, etc.
membres (satisfacci, coordinaci respectuosa, valoraci positiva dels altres, etc.) que
permeti parlar amb franquesa i obertura sufcient; la productivitat dun grup depn en
gran mesura daquesta cohesi (Jensen i Chilberg, 1991: 308). La percepci de formar
part dun grup amb un objectiu compartit es desenvolupa amb el temps i s ms cos-
tosa, bviament, en els grups ad hoc (no preexistents al debat). En aquest cas, i en
els primers moments, els participants romanen a lespera de veure com actuen els al-
tres i ning no satreveix a trencar el gel. s el que Smith i Berg (1987: 60) anomenaren
disclosure paradox, fet que consumeix un temps precis si el grup no es dinamitza
correctament per sobrepassar al ms rpidament possible aquesta fase. Per, per
contra, els grups ad hoc no hereten potencials dinmiques negatives i rols adquirits
que poden bloquejar la creativitat i la refexi collectiva de sessi en sessi.
Els grups que ja existeixen tenen una dinmica i unes normes internes prpies que
poden ser resistents al canvi, que silenciaran en molts moments la divergncia i la
desviaci. Els processos que aproften espais i grups ja formats han de tenir molt pre-
sent, doncs, que les tcniques han de ser ms disruptives i permetre lexpressi indi-
vidual de les preferncies.
En alguns contextos, per superar la defcincia representativa de determinats col-
lectius que solen participar en menor mesura en les associacions civils o espontnia-
ment a ttol individual, shan introdut expressament algunes persones amb determi-
nats perfls en espais de participaci ja existents. Si b aquestes prctiques permeten
un lloc de trobada entre diferents posicions estructurals, s a dir, entre grups socials
diferents (amb ms o menys tendncia a la participaci), aquestes experincies rara-
ment tenen efectes positius a curt termini, ja que els nouvinguts sintrodueixen en un
grup que ja t les seves normes de funcionament i ladaptaci a aquesta cultura
de grup no sempre s automtica ni fcil (Jensen i Chilberg, 1991: 306-307). En def-
nitiva, si b la intenci s bona, en la majoria de casos no saprofta el potencial de la
inclusi de collectius minoritaris.
Limpacte en els resultats i els participants
Hi ha molts estudis que revisen de manera exhaustiva els impactes i els resultats de
les experincies participatives i deliberatives desenvolupades fns avui. La majoria
apunten a la multidimensionalitat dels impactes tant sobre els participants com so-
bre les accions o poltiques derivades. Entre els efectes sobre els participants, desta-
ca laugment de satisfacci, efcincia i conscincia poltica en general i un major co-
neixement i inters sobre el tema tractat en particular, alhora que una transformaci
en el comportament i les actituds dels individus i un canvi en les habilitats crtiques i
argumentatives (Font, 1996; Blanco, 2003; Melville et al., 2005: 48-51; Font i Blanco,
2007; Fishkin i Luskin, 2005).
La valoraci dels resultats dun debat en el marc dun procs participatiu i dels impac-
tes daquests resultats a mitj i llarg termini s molt ms complexa de determinar. De
manera immediata, la translaci dels resultats i la seva implementaci o conversi en
una acci poltica efectiva depn de mltiples factors, com ara el context poltic, la ur-
gncia de les decisions, el nivell de govern implicat (el nivell local s el ms permea-
ble), etc. A mitj i llarg termini destaca, sobretot en prctiques participatives regulars,
el desenvolupament duna cultura democrtica i dimplicaci cvica entre la ciutadania
(Melville et al., 2005: 52-53), per tamb entre els poltics i entre les mateixes associa-
cions (Dienel i Harms, 2000: 174-189; Hendriks, 2005: 91; Scully i McCoy, 2005: 208).
Tamb sapunten els possibles efectes perniciosos, com les manipulacions per cap-
turar el lideratge del procs o per utilitzar la participaci com a coartada per a altres
fnalitats, lexcessiva rigidesa i manca dadaptabilitat a contextos informals dalguns
daquests mecanismes i processos, la generaci de crispaci i conficte, la frustraci
derivada de la no-implementaci de les decisions preses, la poca continutat de mol-
tes daquestes experincies, lalt cost organitzatiu, etc. En tot cas, limpacte duna
prctica deliberativa particular cal ubicar-la en el marc dun procs participatiu ms
ampli que, a la vegada, se situa en el context duna determinada intencionalitat polti-
ca i una determinada xarxa dactors i relacions de poder. s aquest context el que, en
ltima instncia, determina ls i els efectes socials de la tcnica en particular.
19
El disseny
En aquest apartat sintroduiran els principals elements que cal tenir en compte per de-
fnir el marc del procs i el mecanisme deliberatiu. Aix, en primer lloc, es far un reps
a la importncia de la determinaci dels objectius pels quals es posen en marxa unes
tcniques o unes altres. En segon lloc, es presentaran els diferents factors rellevants
que cal tenir en compte per preparar i conduir un debat de grup.
Concreci dels objectius
Uns objectius realistes, adaptats a les circumstncies i als condicionants de cada ex-
perincia i que cobreixin les diverses dimensions duna experincia deliberativa, sn
el primer requisit indispensable perqu aquesta experincia sigui de qualitat.
En aquest sentit, podem classifcar els objectius en tres nivells:
Objectius de tasca. Es refereixen al resultat substantiu que es pretn amb el debat. Per
exemple, consensuar un diagnstic sobre la situaci de la joventut al barri, avaluar les
alternatives existents en la construcci dun equipament, o defnir una programaci
cultural. Ser important plantejar-se si el debat se situa en un moment dobertura (el
que interessa s incorporar i construir noves idees) o de tancament (el que interessa
s concretar propostes, programar, etc.). I tamb si el que es busca s confrontar po-
sicionaments o b construir un discurs consensuat.
Objectius relacionals. Ms enll del producte o resultat substantiu que es pretn
aconseguir amb el debat, aquest pot tenir tamb com a objectiu promoure el conei-
xement mutu entre diferents actors implicats i/o afectats en relaci amb un determi-
nat tema; facilitar la coordinaci entre ells; enfortir la cohesi interna duna associa-
ci o de diferents actors, o crear debat social sobre una qesti determinada.
Objectius procedimentals. El bon desenvolupament dun procediment sorienta a
la consecuci duns bons resultats substantius i a permetre la gesti de les din-
miques que sestableixen en un grup amb certa harmonia. Per ms enll daix,
s a dir, ms enll de considerar els elements procedimentals com un instrument
al servei dels altres objectius, la dimensi procedimental tamb s important en
ella mateixa, principalment perqu garanteix una igualtat i una llibertat participativa
entre els assistents i, en segon lloc, per incentivar que els participants posin en
prctica habilitats deliberatives, comunicatives, etc.
Com que el nostre inters sn els debats en grup dissenyats i convocats per a un pro-
psit especfc, ens centrarem, sobretot i principalment, en els objectius de tasca, mal-
El disseny 20
grat que farem esment de les altres dues dimensions ara i ads, ja que totes sn fun-
cionals per al desenvolupament dun bon debat. Aix, els objectius de tasca poden
classifcar-se de la manera segent:
Diagnosticar: identifcar smptomes i necessitats socials i les seves causes, aix com
els recursos de qu es disposa per poder donar resposta a aquestes necessitats. El
valor dun diagnstic en qu participen els actors es troba en el fet de:
Construir un marc de coneixement des del territori o lorganitzaci i les persones
i els grups implicats, dacord amb el coneixement situacional que aquests tenen.
Aqu s fonamental el dileg amb mtodes dinvestigaci convencionals, que po-
den i haurien de servir de suport a la deliberaci.
Defnir posicions: construir i explicitar com s percebuda la problemtica des dels
participants, all en qu coincideixen i all en qu estan en desacord (mostrant
els aspectes clau que poden bloquejar o impulsar el canvi), contribueix a fer que
els mateixos actors siguin conscients don estan situats.
Proposar: generar alternatives i propostes, des del punt de vista dels actors i des
de la informaci i la deliberaci prvia.
Prioritzar: seleccionar alternatives (escollir-ne unes i eliminar-ne daltres), o b je-
rarquitzar-les, de manera que es prioritzin les ms importants en funci dels objec-
tius perseguits.
Programar: planifcar tasques per al desenvolupament dels objectius i la implemen-
taci de les decisions, tenint en compte els actors implicats, el temps i els recursos
necessaris per executar-les.
Avaluar: analitzar un procs o els seus resultats dacord amb uns objectius i uns
criteris establerts.
Ens podrem i ens haurem de preguntar si el debat grupal s ladequat per a cadas-
cuna de les tasques a les quals hem fet referncia. Tanmateix, s obvi que hi ha tc-
niques que seran ms adequades en funci dels objectius que perseguim. Malgrat
que moltes daquestes tcniques poden ser usades per a diferents objectius, i a les-
pera de revisar ms concretament algunes tcniques en els propers apartats, intro-
duirem aqu alguns dels avantatges i els inconvenients ms generals.
Per exemple, per diagnosticar poden ser adequades les tcniques DAFO o les eines
danlisi de causa-efecte. En moltes daquestes tcniques, lavantatge s la contribu-
ci dels diferents actors en la diagnosi duna situaci passada i la visi duna situaci
futura, ja que proveeixen diversitat dinformaci i didees, aix com noves perspectives
interpretatives en funci dels participants i, alhora, augmenta la comprensi i la tole-
rncia entre els membres.
4
Els desavantatges, entre daltres de ms especfcs, sn
sovint la manca de temps o la introducci dinformaci irrellevant que pot induir a una
major complexitat difcil de gestionar i interpretar, que crea confusi tant entre els par-
ticipants com en lorganitzaci. Daltra banda, es tracta sempre duna diagnosi des del
4. En aquest sentit, com que el resultat s sumatori (no competitiu), es maximitza la comprensi entre
els actors i la integraci de tots els punts de vista, ms que no pas la generaci de conficte derivat de
la voluntat dinfuir i convncer els altres.
El disseny 21
punt de vista dels participants, que cal confrontar amb anlisis externes de la temti-
ca tractada.
Per proposar o generar idees tenim eines clssiques com la pluja didees o altres com
els grups nominals. El major avantatge daquestes tcniques s lobertura i lampliaci
de la perspectiva sobre el problema, ja que estimulen solucions creatives; maximitzen
tamb el nombre didees que desprs podran ser sotmeses a avaluaci i redueixen la
tensi entre participants que es pot generar en avaluar precipitadament opcions pre-
determinades. El desavantatge principal s el volum didees generades, que requereix,
a posteriori, alguna altra tcnica per gestionar i conduir correctament tot el material
fns a bon port.
Per prioritzar alternatives es poden implementar tcniques com, per exemple, les vo-
tacions directes o les matrius de criteris. Totes aquestes tcniques pretenen objectivar
el procs de prioritzaci, en alguns casos explicitant i debatent sobre els criteris en
qu es basar. Amb tot, els desacords, les confrontacions i els confictes sn ms
susceptibles de manifestar-se en els moments de prioritzaci, que acaben jerarquit-
zant i/o descartant opcions, i s on es poden fer ms patents els falsos consensos
per no haver explorat amb deteniment totes les propostes o perqu hi ha grups ms
infuents que altres en la imposici dels seus punts de vista.
En quart lloc, entre les eines per programar trobem des dels DAFO, en un pla ms ge-
neral, fns a lenfocament de marc lgic, orientat a la concreci de les accions que cal
realitzar. El principal avantatge daquestes eines, utilitzades en un procs participatiu,
s la implicaci i la coresponsabilitzaci dels diferents participants per dur a terme i im-
plementar les decisions preses, mentre que la principal difcultat en aquest cas s la
complexitat de fer una bona programaci tenint en compte tots els elements indispen-
sables.
Finalment, entre les eines per avaluar des del debat de grup en trobem algunes que ja
hem comentat, com els DAFO o les anlisis de causa-efecte. Els avantatges i els incon-
venients, per, sn molt parallels als que hem revisat ja per a les eines de diagnosi.
Algunes estratgies faciliten lemergncia de la dissensi (reforant els discursos i els
posicionaments particulars), i daltres, el consens (promovent la identifcaci delements
i les idees compartides i/o acordades).
Preparatius
Els preparatius duna sessi de debat comprenen aspectes relatius a la selecci dels
participants, la convocatria i la seva dinamitzaci i a la defnici de lespai, el temps
i els recursos en qu tindr lloc el debat. Alguns daquests aspectes han estat plante-
jats a lapartat Les variables que infueixen en la qualitat del debat. Recerques pr-
vies del captol anterior; aqu inclourem els aspectes ms operatius.
El disseny 22
La selecci de participants
En la selecci de persones participants en un debat entren en joc diferents aspectes:
Lobertura de la convocatria, s a dir, si es tracta duna convocatria oberta en la
qual tothom pot participar voluntriament, o b duna convocatria tancada a par-
tir duns criteris prviament defnits. El segon supsit restringeix bviament la ca-
pacitat dintervenir en el debat, si b permet garantir prviament un equilibri entre
diferents sectors o perfls de participants. Si lobjectiu s que cadascun dels mem-
bres de la poblaci de referncia tingui exactament les mateixes probabilitats de
participar, llavors el criteri pertinent s la selecci aleatria (per exemple, si es trac-
ta de tota la ciutadania, a partir de les dades del padr municipal, com en el me-
canisme dels jurats ciutadans). Amb tot, com que aquest criteri s un factor deter-
minant en el desenvolupament i els resultats del debat, la seva legitimitat dependr,
en ltima instncia, del fet que les diferents parts implicades acordin i/o acceptin
els criteris i els procediments pel que fa al tipus de convocatria.
La composici de les persones participants respecte a les seves caracterstiques
sociodemogrfques i, particularment, respecte al seu equilibri segons variables re-
llevants com gnere, edat, classe social, territori o origen geogrfc, aix com altres
factors que puguin ser rellevants amb relaci al tema abordat.
La composici respecte a ladscripci dels actors. En el marc de contextos de par-
ticipaci ciutadana, diferents perfls dactors sn potencials participants i, com a
tals, poden debatre separadament o conjuntament: ciutadania (persones a ttol in-
dividual, collectius, associacions), agents econmics (empreses, organitzacions
sindicals, de comerciants, etc.) i administracions (tant en el seu nivell poltic com
tcnic).
La composici segons la capacitat dacci dels membres. Si el que es vol abordar
s que les persones participants siguin alhora executores de les decisions preses,
lelecci daquests perfls ha de ser ms restringida.
Ms enll del perfl dels membres i la composici dels grups, en apartats anteriors
sha fet referncia a la quantitat de participants. En la mesura en qu es vulgui garan-
tir la participaci individual de cadascun dels membres i, a la vegada, convocar un
gran nombre de participants, pot ser necessari dividir el grup en subgrups que deba-
tin de manera simultnia i que posin en com els resultats en un plenari posterior. A
ms, es poden dissenyar estructures ms complexes que permetin ampliar ms el
nombre dassistents. Aix, una possible estratgia s organitzar diferents sessions
paralleles en qu els resultats es retornin en forma de jornades, panels o assemblees,
o b organitzar debats de representants en els quals participin portaveus de les tro-
bades anteriors (es poden anar organitzant successius nivells de representaci). Amb
tot, els dissenys ms complexos tenen un cost organitzatiu important que els fa ms
difcilment factibles.
El disseny 23
Exemples de possibles estructures de participants
Subgrups amb plenari
(40 persones)
Tallers parallels
(120 participants)
Tallers de representants
(200 participants)
8 8 8 8 8
Plenari
8 8 8 8 8
Plenari
8 8 8 8 8
Plenari
8 8 8 8 8
Plenari
Jornades
8 8 8 8 8
8 8 8 8 8
8 8 8 8 8
8 8 8 8 8
8 8 8 8 8
5
5
5
5
5
5
La convocatria i la seva dinamitzaci
La convocatria dels participants s, en el sentit ms operatiu, una tasca procedimental
de preparaci del debat, i en cada cas caldr valorar quins sn els canals de comuni-
caci ms pertinents. T, bviament, una funci informativa, per tamb dinamitzadora.
Segons el tipus de participants a qui es dirigeixi i les particularitats de cada cas, la
informaci pot contenir els elements segents: la presentaci del projecte o la fnali-
tat en la qual semmarca el debat (qui lorganitza, quins sn els objectius i les formes
de treball, etc.); els seus objectius especfcs (argumentant els motius pels quals el
debat s dinters, a qui sha convidat i la idonetat de la participaci); quins seran els
seus efectes prctics i les formes de devoluci; possible informaci addicional, i, f-
nalment, els aspectes logstics (lloc, dia i hora, i programa).
En molts casos, les convocatries poden requerir un refor via telefnica; en altres ca-
sos, per exemple els jurats ciutadans, se sol disposar duna ofcina dinformaci per
explicar amb ms deteniment els objectius i el funcionament.
Finalment, i en un sentit estratgic, la convocatria pot ser una oportunitat per dina-
mitzar una organitzaci. Per exemple, preparar-la des duna associaci no s nica-
ment una manera daccedir a la base associativa o a la resta de ciutadania, sin tam-
b un element que pot obrir les seves relacions enfora.
Espai, temps i recursos
El lloc i la distribuci de lespai. En les trobades presencials es necessita un espai fsic
que, duna banda, sigui logsticament adequat i, de laltra, ofereixi una atmosfera faci-
litadora. Amb relaci a la primera qesti, ha de ser un espai que doni cabuda a tots
els assistents en plenari (si nhi ha), i que disposi de sales petites on els grups de tre-
ball es puguin reunir; a ms, per a moltes dinmiques s important que el mobiliari si-
El disseny 24
gui movible per adequar-lo als diferents moments del grup. En relaci amb la segona
qesti, ha de ser un espai que no simposi a cap dels grups o perfls participants, per
exemple, per ser excessivament formal. Alguns equipaments pblics com ara les
escoles solen complir totes aquestes condicions, a ms daltres tamb necessries
(espai silencis, ben illuminat, etc.). Daltra banda, la disposici de les cadires i taules
en lespai s un element que interv en la interacci en el grup (Chambers, 2002; Green-
berg, 1976). Les collocacions en cercle sn les ms simtriques i faciliten el contacte
visual entre participants, per poden ser incmodes si hi ha dhaver projeccions. Les
distribucions en U o en doble U (si sn molts assistents) reforcen, en canvi, la cen-
tralitat de qui presenta. Daltra banda, en grups petits, asseures al voltant duna taula
facilita un ambient igualitari de treball; la persona que coordina el debat pot alternar
una collocaci simtrica amb el grup amb una de centralitzada, a peu dret, quan sis-
tematitza les idees. Als plenaris, en tant que espais de debat ms obert i amb ms
nombre de persones, labsncia de taules pot facilitar un marc ms informal i generar
un ambient ms dists i ms proper.
Lhora i la durada. Un debat exigeix uns temps que sadaptin a les disponibilitats de
qui hi participa. No s el mateix fer-ho amb persones que integren aquesta activitat
dins de la seva jornada laboral, amb associacions que tenen un determinat calendari
i horari dactivitat, o amb persones que cedeixen el seu temps personal, situaci per
a la qual cal preveure una convocatria en horaris no laborables. De la mateixa mane-
ra, no sn iguals els horaris masculins que els femenins, ni els de la gent gran que els
dels joves. Pel que fa a la durada, alguns mecanismes preveuen sessions de debat al
llarg de diferents dies (per exemple, els jurats ciutadans se solen fer durant tres o qua-
tre dies). Les sessions dun mat o una tarda, amb un descans intermedi, tamb sn
possibles; aquests espais de distensi (cafs, esmorzars, dinars, etc.) poden facilitar,
daltra banda, el que anteriorment hem denominat objectius relacionals. Lgicament,
com ms durada, major profunditat, per tamb ms difcultats per tancar una bona
convocatria.
Materials. Per a les sessions pot ser necessari disposar de materials adequats per al
treball dels grups, que variaran segons les dinmiques utilitzades: documents de de-
bat, fulls de paper i bolgrafs per a s personal, retoladors i/o targetes de colors o al-
tres accessoris especfcs per a eines concretes i pissarres o papergrafs per sintetit-
zar les aportacions a la vista de tothom.
Remuneraci. Una qesti que cal plantejar s la possible remuneraci als partici-
pants. En alguns casos no t sentit, sigui perqu la trobada forma part de lactivitat
laboral ordinria (per exemple, professionals duna organitzaci) o de lactivitat as-
sociativa. Alguns mecanismes, com els jurats ciutadans, exigeixen que les persones
seleccionades abandonin la seva activitat laboral i domstica durant tres o quatre
dies, i la remuneraci s una compensaci per labsncia a la feina i la necessitat de
contractar serveis de cura de persones si s el cas (Harms, 2008).
El disseny 25
Desenvolupament
Tot i que en aquest apartat ens centrarem ms especfcament en el desenvolupament
del debat, lesquema presentat recull i integra la fase de disseny i preparaci (com a
condici indispensable per assolir els objectius previstos), aix com tamb la fase pos-
terior a la reuni. Respecte a la sessi de debat, es pot distingir una fase inicial de
presentaci i preparaci dels participants; una fase de divisi en grups de treball (si
cal fer-la) i de debat, amb la seva prpia obertura i tancament, i una fase fnal de sn-
tesi i conclusions. Per a Kaner et al. (2007: 18-21; vegeu tamb Ander-Egg, 2002), el
cicle dobertura del debat de grup es caracteritza pel pensament divergent, primer
amb discursos ms homogenis que es van obrint progressivament fns a arribar a un
moment lgid de discussi i confusi; per als autors, aquest moment s una inevita-
ble conseqncia del debat i el punt de partida des del qual es pot iniciar un cicle de
convergncia i sntesi.
Esquema del disseny i el desenvolupament del debat en grup
Disseny i
preparaci
Presentaci
Treball
en grup
Informe de
devoluci i
retroalimentaci
Conclusions
i cloenda
Al llarg daquest procs, el grup haur dorganitzar el seu funcionament, haur de cen-
trar-se en el fet danalitzar el problema i les possibles opcions i, fnalment, prendre de-
cisions. Amb tot, les seqncies de debat poden variar enormement en funci del ti-
pus de grup i la temtica tractada. Gastil (2010: 71-73), a partir dels models de
seqncies de debat identifcats per Poole, planteja que els desenvolupaments duna
sessi de grup no segueixen habitualment una distribuci rgida de les tasques, sin
que mostren diferents patrons segons si el grup es concentra en la manera dorganit-
zar-se o en els continguts que shan de debatre, o segons el grau amb qu el debat
sorienta als aspectes directament relacionats amb la decisi que sha de prendre. Al-
guns daquests patrons es mostren a la fgura segent. El patr unitari segueix la dis-
tribuci ms ordenada de les tasques: es comena organitzant el grup (objectius, pro-
cediments), seguidament es passa a analitzar el problema, savaluen les solucions i,
fnalment, es prenen les decisions. En els patrons orientats al problema i a la soluci,
en canvi, la dinmica de la sessi s determinada pel fet de centrar el debat en un
daquests aspectes. El patr complex, fnalment, refecteix dinmiques en qu el de-
bat, sovint caracteritzat per situacions de conficte substantiu o interpersonal, passa
duna fase a una altra en un ordre difcil de predir.
El disseny 26
Possibles seqncies de debat de grup
Unitari
Orientat
a problema
Orientat
a soluci
Complex
Organitzaci
del grup
Anlisi del
problema
Avaluaci
de solucions
Presa de
decisions
Anlisi del
problema
Avaluaci
de solucions
Anlisi del
problema
Organitzaci
del grup
Presa de
decisions
Avaluaci
de solucions
Organitzaci
del grup
Avaluaci
de solucions
Presa de
decisions
Avaluaci
de solucions
Organitzaci
del grup
Anlisi del
problema
Avaluaci
de solucions
Presa de
decisions
Organitzaci
del grup
Font: Gastil (2010: 72)
La presentaci
La presentaci del debat t una doble funci: duna banda, establir un contracte co-
municatiu entre participants i convocants; de laltra, enquadrar substantivament i pro-
cedimentalment la sessi, per tal que el debat es pugui produir. Duna manera general,
la presentaci hauria dincloure els elements segents:
Presentaci de lorganitzaci o persona convocant.
Quins objectius persegueix i en quin procs sinscriuen; i, amb aix, qu es dema-
na a les persones que hi participen i quins seran els efectes prctics de les seves
aportacions.
Per qu sha convidat aquests participants i no daltres, i en qualitat de qu (per
exemple, com a representants institucionals, o b a ttol personal, sense represen-
tar formalment el grup al qual pertanyen). Es tracta, en defnitiva, de donar a tothom
un rol des del qual parlar.
Els aspectes organitzatius i procedimentals del debat, en la mesura en qu hi hagi
una regulaci del temps i el desenvolupament del debat (fases, torns de paraula,
fases, eines, etc.).
Elements substantius de debat. En ocasions, pot ser til emmarcar el debat co-
menant per exposicions o materials que facilitin la refexi dels assistents. Segons
El disseny 27
els objectius, els tipus de participants i la dinmica de debat, aquesta informaci
pot ser de diferents tipus (diagnstic previ, escenaris ideals, experincies similars,
etc.). Aquesta qesti s, per, delicada, ja que tant els continguts com la forma
dexposar-los condicionaran el debat posterior.
Lorganitzaci del grup
El debat s el punt central de la sessi de grup, all on sencarrega als assistents la
realitzaci duna determinada tasca que hauran de dur a terme en un temps limitat.
Lefectivitat del grup fa referncia, com assenyalen Marn i Garrido (2004: 21-23, citant
Hackman), tant als resultats de la tasca (quantitat, qualitat i idonetat de la informaci
produda), com al grau en qu els processos de grup incrementen la capacitat dels
seus membres (en termes dactivar el resultat, per tamb, podem afegir, en termes
dincentivar habilitats i capacitats deliberatives, s a dir, potenciant el raonament cr-
tic, lgic i avaluador dels membres) i al grau en qu el grup contribueix al desenvolu-
pament i al benestar psicolgic dels seus membres.
Una qesti important relativa a lorganitzaci de la dinmica del grup s la manera
i el grau amb qu es regula el debat. Delbecq et al. (1984: 37; 53-56) defneixen el
grup interactuant com aquell debat escassament estructurat, amb un grau mnim de
directivitat desprs de la presentaci de la reuni. Aquesta s, de fet, la dinmica ha-
bitual en moltes reunions i, segons lautor, s especialment adequada quan es per-
segueix la motivaci i la cohesi del grup, la sensaci dintercanvi i consens i la sen-
saci que els punts plantejats han estat revisats de manera aprofundida. Per contra,
per, aquestes dinmiques tendeixen a focalitzar-se en una o poques idees, alternen
perodes de concentraci en la tasca amb altres debats allunyats dels objectius i, molt
habitualment, mostren trets clars de dominaci del debat per part de determinats
membres (per la seva posici o estatus, pel grau dinformaci prvia, per la facilitat
dexpressi, etc.).
Lestructuraci del debat a partir de pautes que regulen els torns de paraula, els pro-
cediments dinteracci i labast temtic del qual es parla, es planteja, en aquest con-
text, com una estratgia per poder tractar una diversitat didees i el seu intercanvi en
un perode limitat de temps i, a la vegada, garantir un repartiment equitatiu de les in-
tervencions quan es preveu el domini dunes veus sobre les altres. Per contra, restrin-
geixen lautonomia dels membres del grup en el procs de debat. Les bases i els pro-
cediments per organitzar lactivitat del grup estan fonamentats en les teories de
dinmica de grups, un camp consolidat de la psicologia social que socupa de lestu-
di del funcionament dels grups i de les tcniques que augmenten la seva efccia (Bue-
no i Garrido, 2003: 150). En aquest sentit, s el coneixement de les implicacions te-
riques i prctiques de qualsevol dinmica de grups el que permet una aplicaci efca
de les tcniques.
El disseny 28
La conducci del grup
La presncia duna persona encarregada de conduir el debat permet la regulaci dels
seus aspectes procedimentals (torns de paraula, interacci, temps dedicat a cada
punt, etc.); ms enll daix, algunes recerques realitzades suggereixen que la seva
presncia millora la consecuci de la tasca, per els resultats no sn concloents en
aquest sentit (Murphy et al., 1998: 53-54).
A vegades aquesta fgura sanomena coordinadora; daltres, dinamitzadora, i dal-
tres, facilitadora, i cadascun daquests noms posa lmfasi en aspectes diferents de
les seves funcions: en el temtic o en el metodolgic, en lafectiu o en el cognitiu, en
una major o menor proximitat al grup, en un grau dintervenci ms o menys alt, en una
neutralitat ms gran o ms petita, etc. En termes generals, aquesta fgura se situa ni
totalment fora del grup (en la posici dexpert) ni totalment fusionada (perqu aix la
reforaria acrticament), sin entrant-hi (reforant la producci del grup) i sortint-ne
(distanciament crtic) (Lpez de Ceballos, 1989: 51).
Entre les funcions de la conducci, en destacarem sis (per aprofundir-hi ms, es pot
consultar Ander-Egg, 2002):
Establir i mantenir les normes de la interacci. El grup, per poder funcionar, neces-
sita un sistema de regles de joc que permeti el debat en igualtat de condicions i
garanteixi la consecuci dels objectius fxats. Algunes daquestes normes sn con-
vencionals (models de comportament culturalment compartits per a determinades
situacions socials); daltres sn fxades per al debat en particular: tenen per objec-
tiu garantir lordre conversacional i la producci grupal, i per aix s fonamental que
siguin realistes i que el grup les pugui assumir. Davant dincompliments puntuals
daquestes normes, el rol de la conducci s garantir-ne el compliment.
Crear un ambient propici per a la comunicaci distesa i equilibrada. El contacte
comunicatiu no s una qesti purament formal, sin que tamb t un component
afectiu. s part de la conducci crear un ambient cordial i emptic i utilitzar els
codis lingstics ms adequats en un context cada cop ms caracteritzat per la
diversitat.
Assessorar analticament. s funci de la persona que condueix el debat assistir
tcnicament el grup: ajudant a plantejar les idees i a refexionar-hi crticament, re-
formulant les aportacions individuals i preguntant al grup, ajudant a relacionar-les
i sistematitzar-les, posant a sobre de la taula les contradiccions i, fnalment, ajudant
a saturar el discurs. Aix pot requerir un coneixement temtic del que sest
realitzant, com tamb la capacitat dabstracci i relaci prou rpida per fer cons-
tantment de mirall del grup.
Inventariar les aportacions. El paper que t la pissarra o el papergraf no s noms
de recopilar i fer visible al conjunt del grup el que es va aportant, sin tamb el
dobjectivar propostes ms enll de les intervencions individuals. En aquest sentit,
Delbecq et al. (1984) proposen el registre dinteracci mltiple (rondes dinterven-
cions recollint una sola idea per participant) com a estratgia per despersonalitzar
les aportacions.
El disseny 29
Saber manejar les situacions imprevistes i difcils dins el grup. Per exemple, ajudar
a reformular una idea aparentment absurda o davant la qual el grup ha reaccionat
negativament; assistir afectivament davant reaccions dansietat individual; facilitar
les aportacions dels membres menys actius; gestionar els diferents rols adoptats
pels participants: els que faciliten la tasca, els que mantenen la dinmica del grup
i els que la bloquegen (per a un major desenvolupament daquests aspectes ve-
geu Ander-Egg, 2002: 43-48; Infante, 2003: 62-65; Marn i Garrido, 2004: 25-27).
La presa de decisions en el grup
El debat de grup comprn, en determinades fases i moments, processos de decisi
que, de manera ms o menys explcita, segueixen determinades regles. Els procedi-
ments de presa de decisions sn diversos, i van des daquells basats en lautoritat, en
qu un sol membre del grup pren la decisi, fns a aquells altres en qu cadascun dels
membres s partcip, duna manera o duna altra, de la decisi presa. Ens centrarem
en aquests ltims i distingirem, seguint Gastil (2010: 94-100), tres conjunts de proce-
diments: basats en majories, en resultats proporcionals i en la unanimitat.
Els procediments basats en majories poden ser de majoria simple (en qu la decisi
presa s aquella que t un major suport respecte a les altres), absoluta (la decisi pre-
sa s aquella que t el suport de ms de la meitat dels membres) o algun tipus de ma-
joria qualifcada, que requereixi algun percentatge mnim sobre el total. El procediment
per majories permet prendre decisions davant de desacords o posicions no concilia-
bles. No obstant aix, cal tenir en compte que s un procediment que no vehicula un
comproms universal amb la decisi i que acaba dividint el grup entre guanyadors i
perdedors; a ms, com afrma Gastil, quan el grup ja est dividit dentrada, les ma-
jories poden utilitzar aquesta regla per tancar prematurament el debat abans descol-
tar els arguments daltres.
La regla del resultat proporcional basa la decisi en el fet de distribuir els recursos
disponibles entre les opcions de debat de manera proporcional al suport que tingui
cadascuna (sempre que, s clar, les opcions no siguin incompatibles entre si). Daques-
ta manera, sevita que el grup hagi descollir una sola opci amb les difcultats que aix
pot comportar quan es vol fer de manera unnime o amb els desavantatges de fer-ho
per majoria. Tot i aix, aquesta regla pot fraccionar el grup fns i tot ms que els pro-
cediments basats en la majoria: mentre que aquests ltims incentiven les minories a
pactar entre elles, quan sescullen proporcionalment diferents opcions no hi ha neces-
sitat de fer-ho. Per a Gastil, aquest fet limita tant lintercanvi i la deliberaci al grup com
la capacitat per arribar a decisions collectives.
Les decisions per unanimitat solen implicar un procs de debat, basat en el consens,
que comprn el conjunt de la dinmica deliberativa i que, per tant, va ms enll de la
decisi en ella mateixa. No obstant aix, Gastil planteja que cal distingir el consens com
a procs de la unanimitat com a regla de decisi: el procs de consens pretn generar
un argument o discurs com des de la deliberaci rigorosa (la qual implicar lestabli-
El disseny 30
ment de regles per al conjunt del debat), mentre que la decisi per unanimitat es refereix
nicament a evitar que es prenguin decisions a les quals soposa algun membre del grup
(alguns procediments poden acceptar en primera instncia que un sol membre pugui
bloquejar la decisi i allargar la deliberaci, per fnalment optar per prendre la deci-
si malgrat que shi oposi un membre). Les decisions per unanimitat faciliten, en relaci
amb els procediments anteriors, una major satisfacci i comproms dels membres del
grup tant amb el procs de debat com amb els seus resultats. Daltra banda, per, re-
quereixen ms temps de debat i el resultat s susceptible de ser bloquejat per minories
o per un sol membre, ja que es pot utilitzar el dret de veto per forar la no-decisi.
El postdebat: devoluci i avaluaci
Els resultats dun debat poden sistematitzar-se en un informe de resultats que contin-
gui un marc i una sntesi de les informacions prvies, aix com el desenvolupament i
les conclusions del debat. Alguns mecanismes (per exemple, els jurats ciutadans) pre-
veuen la constituci duna comissi de seguiment formada per algunes de les perso-
nes participants, a la qual es fa arribar un primer esborrany dinforme perqu sigui
confrontat i validat abans de fer-ne ledici defnitiva.
En tot cas, i ms enll de linforme, hi ha un treball posterior que s fonamentalment
tcnic, i que es refereix a analitzar diferents aspectes dels resultats; per exemple, el
contrast dun diagnstic de grup amb una anlisi externa, la viabilitat tcnica dunes
propostes dacci o lestimaci del seu cost econmic.
Daltra banda, lavaluaci del debat pot plantejar-se al fnal del debat mateix o amb
posterioritat. Segons els objectius perseguits, aquesta avaluaci pot ser externa o in-
terna, individual o en grup, escrita o oral, nominal o annima, quantitativa o qualitati-
va: aix, una avaluaci interna de grup permet que el mateix grup refexioni sobre la
seva prpia dinmica, en detriment duna visi externa ms distanciada; una avalua-
ci individual i annima evita la pressi grupal; una valoraci per qestionari permetr
quantifcar els resultats.
Per tal davaluar sha de partir de criteris o aspiracions defnides a priori dall que con-
siderem bo o desitjable per a lexperincia i en funci dels seus objectius. Aquests cri-
teris shan de poder traduir en preguntes davaluaci i indicadors que poden ver-
sar sobre diferents aspectes o dimensions. Cal tenir present que algunes de les
dimensions que podem avaluar requeriran una previsi dels instruments i els moments
de recollida de la informaci. Lespecifcitat o adaptaci a lexperincia particular i el
grau daprofundiment amb qu vulguem avaluar determinar en gran mesura quines
dimensions, preguntes davaluaci i indicadors acabem incorporant en lavaluaci.
Entre les dimensions que cal avaluar en podem considerar tres de principals: 1) len-
quadrament del debat, 2) el desenvolupament i 3) els resultats. Cadascuna daquestes
dimensions t, al seu torn, mltiples elements, la pertinncia i rellevncia dels quals
dependr de cada context en particular (per ampliar aquests aspectes, es pot consul-
tar Jorba, 2009; Jorba i Anduiza, 2009, i Pars, 2009).
El disseny 31
1. Enquadrament del debat. En aquest punt lavaluaci intenta aclarir si lxit o el fra-
cs del debat estan vinculats a algun element del marc previ al desenvolupament de
lexperincia. En aquest sentit, es poden avaluar el grau dacord o les disposicions dels
diferents agents en relaci amb el procs (formacions poltiques, associacions, etc.),
la coresponsabilitzaci, la coordinaci i la transversalitat de les diferents rees o agents
que es veuran implicats pels resultats del debat, el comproms per assumir els resul-
tats, etc. Ms enll daquesta dimensi interna, tamb hi ha lexternalitzaci de cara
als participants: que aquests percebin el debat amb claredat, transparncia i informa-
ci i difusi sufcientment mplia per no generar biaixos. Finalment, el marc de lexpe-
rincia tamb queda defnit per la quantitat, ladequaci i la sufcincia de recursos
(temporals, humans i econmics).
2. Desenvolupament del debat. En aquesta dimensi hi ha mltiples variables rela-
cionades amb la logstica adequaci del temps i de lespai, la temtica si s o no
rellevant, excessivament tcnica o assequible o si els participants tenen capacitat i
marge de decisi per incidir en aquella temtica, la claredat en la presentaci de lex-
perincia i la informaci proveda, etc. Hi ha dos elements en els quals val la pena de-
tenir-se mnimament. El primer s el perfl del participant i el grau de participaci: com
hem comentat anteriorment, podem avaluar positivament que la participaci sigui di-
versa i inclogui diferents punts de vista rellevants per al debat, sigui representativa
duna poblaci determinada, sigui al ms extensa possible, etc. Tamb es pot consi-
derar el grau de participaci o intensitat amb qu els individus simpliquen en lexpe-
rincia, des de lestricta informaci en qu els participants noms sn audincia pas-
siva, fns a la implicaci en la deliberaci i la decisi fnal. El segon element rellevant
s la qualitat del debat o la deliberaci, en qu es poden tenir en compte la riquesa o
el nivell del debat, la possibilitat digualtat en la participaci dels diferents membres,
lescolta i el respecte mutu, la voluntat darribar a decisions consensuades, etc.
3. Resultats. Hi ha fora variables que poden ser analitzades des del punt de vista dels
resultats. En lmbit substantiu es pot considerar si el debat ha tingut alguna infun-
cia en els resultats tangibles i directes, si aquesta infuncia t un impacte innovador
o til, o el grau de correspondncia que hi ha amb els objectius i les necessitats plan-
tejades. En lmbit relacional, ens podem plantejar fns a quin punt shan generat di-
nmiques cohesives entre participants. Finalment, en lmbit individual s important
saber si hi ha hagut algun impacte en els individus a escala de coneixement, habilitats,
satisfacci o si, en un compendi de totes aquestes coses, sha contribut a generar
cultura participativa.
El disseny 32
Avaluaci del debat
1. Enquadrament Estructuraci dels
agents implicats
Iniciativa
Amplitud del consens/acord
(Co)Lideratge poltic/social
Transversalitat i coordinaci
Comproms
Transparncia i
visibilitat de cara als
participants
Claredat dobjectius
Difusi i informaci
Transparncia
Neutralitat
Recursos Econmics
Humans
Temporals
2. Desenvolupament Logstica Temps (horari, distribuci sufcient)
Espai (adequat, accessible)
Temtica Rellevncia
Marge de decisi
Viabilitat/congruncia
Difcultat
Participants Diversitat (representaci, inclusi)
Extensi
Intensitat de la participaci
Presentaci de
lexperincia
Claredat/inters dels objectius
Claredat/inters i pluralitat de la informaci
Claredat/inters del material distribut
Deliberaci Qualitat/riquesa del debat
Igualtat de la participaci
Dinmica constructiva
Respecte i reciprocitat
Conducci /
moderaci
Facilitadora de la tasca i del debat
3. Resultats Substantius (output,
outcome)
Infuncia dels participants
Correspondncia amb objectius
Utilitat, innovaci
Relacionals Generaci de xarxes
Generaci de coneixement
Impacte en lindividu Cultura participativa
Millora de coneixements
Desenvolupament de capacitats i habilitats
Satisfacci
33
Algunes eines per treballar amb grups
En aquest captol presentem un conjunt deines que poden servir de suport per ajudar
a estructurar el treball en grups o b per sistematitzar, amb posterioritat, els resultats
dun debat que no hagi estat estrictament estructurat en aquests termes. s important
recalcar que aquestes eines no impliquen debat per se: sn tcniques orientades a
obtenir un resultat substantiu dinters en relaci amb un tema plantejat: el diagnstic,
la valoraci dalternatives, la prioritzaci dopcions o la programaci daccions. En
aquest sentit, el component deliberatiu est en el procediment que va des del plante-
jament fns a lassoliment del resultat; i seran, per tant, tcniques de debat en la me-
sura en qu lintercanvi darguments estigui present en el seu desenvolupament.
En general es tracta deines consolidades en camps diversos, com ara la dinmica de
grups, la planifcaci estratgica, la gesti de qualitat o la prospectiva, per adapta-
des a la seva utilitzaci en contextos de participaci social. No en farem un desenvo-
lupament extens, ja que moltes tenen prou entitat per dedicar-hi llibres sencers, sin
que nicament en donarem una primera referncia per introduir-nos en els seus ob-
jectius i en la seva aplicabilitat. En cadascuna de les eines sinclouen referncies per
tal dampliar la informaci respecte a les caracterstiques, al disseny i als resultats.
En general, una sola eina no s sufcient per treballar un tema des del plantejament
del problema fns a la planifcaci de la resposta. Daltra banda, una sessi de debat
pot combinar diferents tcniques (per exemple, la primera part dun DAFO amb algun
mecanisme de prioritzaci per jerarquitzar els punts identifcats). Altres, en canvi, sn
mtodes que integren un conjunt de procediments que van molt ms enll duna ses-
si de treball en grup o ms (per exemple, lanlisi estructural o el mtode Delphi).
Dinmiques per a la generaci didees
Moltes vegades, lobjectiu dun grup de treball s produir idees relatives al tema plan-
tejat i garantir que tots els membres hi fan aportacions. En aquest apartat es presen-
ten tres dinmiques bsiques i clssiques que, tot i que ja sn, per si mateixes, tcni-
ques de treball grupal com les que sexposen en els altres apartats, solen ser moltes
vegades una base sobre la qual es recolzen moltes altres tcniques. Ens referim a les
segents: pluja didees, aportacions per targetes i Phillips 66.
Algunes eines per treballar amb grups 34
Pluja didees
Una de les eines ms clssiques s lanomenada pluja didees o brainstorming (Os-
born, 1953). T com a objectiu generar idees originals i creatives potenciant la sinergia
grupal. Per tant, les seves aplicacions sn pertinents en les situacions en les quals hi
ha escassetat didees, ja que facilita que unes persones es basin en les contribucions
daltres per plantejar-ne de noves. La dinmica permet una participaci equilibrada en
contextos en els quals hi ha confana entre participants i no hi ha riscos de domina-
ci del debat per part de determinats membres.
El principi fonamental s crear un entorn que promogui loriginalitat recolzant-se en les
aportacions dels altres, i el disseny de la dinmica ha dentendres en aquest sentit:
Es planteja al grup el tema/pregunta i sexplica la dinmica.
Els participants van aportant lliurement les idees sobre el tema plantejat sense ne-
cessitat de justifcar-les (siguin smptomes o causes si estan fent un diagnstic,
propostes si estan generant alternatives, etc.). En determinats casos, es proposa
arribar a un llist mnim daportacions: es tracta de produir la mxima quantitat pos-
sible didees, en primer lloc, perqu es parteix de la base que, com ms quantitat
nhi hagi per escollir, ms possibilitats hi haur doriginalitat, i, en segon lloc, per-
qu les primeres idees solen ser les ms bvies.
Les diferents contribucions es van anotant a la vista de tothom (si hi ha una perso-
na que condueix el grup, noms interv si s necessari per equilibrar la paraula en-
tre participants). En aquesta fase no sentra a debatre ni a valorar les idees per no
inhibir les intervencions. El que es busca s ms la quantitat que la qualitat.
En una fase, i ms enll de la pluja didees prpiament dita, les aportacions poden
argumentar-se, debatres, avaluar-se i agrupar-se per similituds. Es tracta de con-
siderar la idonetat de les idees aportades, relacionar-les entre si i aprofundir-hi. Si
cal, es poden utilitzar eines de prioritzaci per jerarquitzar les aportacions, segons
la importncia o la urgncia.
Lefectivitat de la dinmica de la pluja didees ha estat llargament discutida en la re-
cerca emprica i, de fet, els resultats obtinguts posen en qesti la premissa que la
productivitat fruit de la interacci sigui ms gran que la suma de la que produiria ca-
dascun dels membres treballant separadament. Aquesta disminuci sexplica per di-
ferents factors i, especialment, a causa de: a) el temps addicional que requereix la coor-
dinaci i la regulaci dels torns de paraula en el cas dun treball en grup (que s, per
tant, temps que no es dedica a contribucions); b) la cohibici a intervenir davant dal-
tres participants; c) les baixes expectatives cap a les contribucions dels altres, que fa
que els membres redueixin les seves contribucions per situar-se en la franja baixa del
grup (Noordenhaven, 1995: 108-109; Gastil, 2010: 118-121). Aquestes evidncies res-
tringeixen, aix, ls de la dinmica a aquelles situacions en qu hi ha homogenetat,
confana i motivaci entre participants, no hi ha excessives restriccions temporals i
la interacci es considera especialment important (sigui per generar noves idees o per
objectius relacionals, tals com la cohesi i el consens entre els membres del grup o
lapropiaci dels resultats). Daltra banda, Gastil assenyala que explicar aquests con-
dicionants als participants ajuda a obtenir millors resultats i a generar idees que, tre-
ballant separadament, no shaurien plantejat.
Aportacions per targetes (grup nominal i variants)
El contrapunt a les limitacions de la pluja didees s el grup nominal, plantejat per Del-
becq et al. (1984), i les seves possibles variants. El grup nominal s, bsicament, una
dinmica per generar idees garantint les aportacions individuals sense que aquestes
estiguin infudes per les aportacions dels altres: primer es pensen i sescriuen indivi-
dualment, i noms en un segon moment sexposen al grup. Addicionalment, el disseny
de grups nominals incorpora un procediment per valorar i quantifcar les preferncies
individuals sobre el conjunt de les idees plantejades.
En impedir el debat en la fase de generaci didees, es pretn inhibir les desigualtats
dintervenci dels uns en relaci amb als altres, aix com la pressi del grup sobre la
persona. Per aix, com a punts forts davant la dinmica anterior, hi ha eliminar la in-
funcia grupal a lhora daportar idees i garantir lequilibri daportacions entre mem-
bres. s especialment adequada quan els participants no es coneixen entre si (de
manera que tenen ms difcultat per trencar el gel), hi ha risc que algunes persones
es cohibeixin davant la presncia daltres, o, senzillament, es considera prioritari que
cadascun dels membres aporti en primer lloc la seva experincia i el seu coneixement
individual, sense ser infut pels altres. En la seva formulaci original s una tcnica
que es pot aplicar quan es disposa de poc temps (renunciant, per, a un major grau
de debat).
Les fases del desenvolupament daquesta tcnica sn les segents (Delbecq et al.,
1984: 66-72):
Generaci didees: els assistents proposen idees individualment (mitjanant targe-
tes) relacionades amb el tema plantejat. Els participants disposen de 5 a 15 minuts
per treballar en silenci.
Registre: a continuaci, sinicia una ronda en qu cada persona exposa una sola
idea i el conductor les anota a la vista de tots; es repeteix la ronda fns que totes
les idees shan recollit. Aquest procediment afavoreix la despersonalitzaci de les
idees i la seva integraci en el grup.
Discussi: una vegada recollides totes les idees, sobre un torn per a dubtes i acla-
riments conceptuals (no per avaluar les idees). En tant que algunes propostes po-
den estar duplicades o encavalcades, aquests aclariments permeten sistematitzar
una llista coherent.
Prioritzaci: es demana als membres que anotin en targetes un determinat nombre
didees (una per targeta) i que les prioritzin segons la seva importncia (per exem-
ple, assignant un 5 a la ms important i un 1 a la menys important).
Es recullen individualment les targetes i es disposen les puntuacions individuals al
costat de cada tem, de manera que sobt una llista prioritzada didees.
Els resultats mostren les idees prioritzades, a partir de les quals sobre el debat so-
bre els patrons de votaci.
Es pot considerar la realitzaci duna votaci fnal a partir del debat realitzat.
Lexemple mostrat ms avall presenta les prioritzacions individuals detallades dels re-
sultats dun grup nominal, de manera que es poden observar els patrons de votaci i
es pot obrir el debat a partir daquests patrons. El grup es preguntava quins aspectes,
problemes i oportunitats shavien dabordar perqu la regi fos un lloc millor per viu-
re-hi.
Presentaci de resultats dun grup nominal
Vots tems
2, 1, 1, 1
(1) Mantenir i desenvolupar recursos naturals i humans; creaci de llocs
de treball i empreses
(2) Desenvolupar recursos educatius: fnanament, currculum,
infraestructures
5, 4, 5, 5, 3, 4
(3) Reduir la dependncia fnancera de lAdministraci; desenvolupar
fonts de recursos propis
3, 2 (4) Millorar els tractaments de laigua i les depuradores
5 (5) El fnanament local s insufcient
(6) Projecte slid per potenciar un marc legislatiu de foment empresarial.
Incidir en el procs poltic
Font: Moore (1987: 38)
Variants
Els grups nominals com a tals restringeixen fortament la interacci i, per tant, el debat
sobre les aportacions individuals. Altres dinmiques similars introdueixen variants per
possibilitar un major grau de deliberaci:
Generaci didees entre 2 o 3 persones: en lloc danotar les idees individualment
(accentuant la importncia dincorporar lexperincia i el coneixement individual),
es poden generar i acordar per parelles o trios.
Agrupaci collectiva didees per categories: una vegada les primeres idees shan
aportat individualment, els membres del grup en conjunt agrupen les targetes o
idees per similituds; algunes seran idntiques, daltres semblants, i daltres estaran
situades en diferents nivells, de manera que es puguin situar com a accions con-
cretes duna proposta ms mplia (per exemple: construir rampes daccs al mer-
cat municipal pot ser una acci concreta que formi part duna proposta ms m-
plia que sigui adequaci de lespai pblic a collectius amb mobilitat reduda). Una
vegada estan agrupades, sassigna a cada conjunt de targetes un titular nic que
sigui curt i signifcatiu. Per a Miller et al. (1997) aquest procediment facilita el con-
sens i, alhora, lapropiaci de les idees per part del conjunt del grup. Daltra banda,
lagregaci pot plantejar-se com una fase prvia al debat, o b com un procs de
debat en si mateix, en qu el procs de construcci de categories, lluny de ser un
procediment mecnic, exigeix la interpretaci i la refexi sobre el signifcat i les im-
plicacions de cadascuna de les categories i sobre les seves relacions.
Llista consensuada: des del moment en qu es consideri prioritari el debat i el con-
sens posterior, la segona fase es pot plantejar demanant al grup que la llista didees
obtinguda sigui la base per a la generaci dun conjunt redut didees que puguin
ser compartides i assumides com a comunes per tots els membres. Aix, algunes
idees inicials es podran reorientar, i potser sen generaran altres de noves des del
debat.
Phillips 66
Introduda per Phillips (1948, citat a Ewert, 1990), el nom daquesta dinmica fa refe-
rncia a la quantitat de participants i a la durada (grups de sis persones, debat de sis
minuts). El que caracteritza el Phillips 66 s que els grups treballen sense la presncia
directa del conductor, la qual cosa el converteix en una dinmica adequada per apli-
car en dos contextos: lun referit a un condicionant logstic (facilitar les aporta-
cions individuals en plenaris i en un perode de temps molt breu, sense necessitat
dhaver de dividir-se en sales diferents), i laltre referit a un possible objectiu relacional:
facilitar lautoorganitzaci de grups grans. Davant daquests avantatges, els seus punts
febles sn importants: escs aprofundiment (molta gent que aporta en poc temps) i
escs control de la dinmica interna de cada grup.
Les fases en les quals es pot dividir aquesta dinmica sn les segents:
Es planteja al grup el tema/pregunta que sha de debatre, sexplica la dinmica i es
demana als participants que es divideixin en subgrups i escullin, cadascun, una
persona que coordinar el debat i far de portaveu.
Durant un temps redut, el subgrup ha de debatre la qesti i proposar les idees o
els aspectes que consideri dinters.
Un membre del grup exposa al plenari els resultats del debat de grup.
Sntesi de les dinmiques base
Pluja didees Targetes Phillips 66
Objectius
Creativitat
Sinergia grupal
Garantir aportacions
individuals
Participaci en grups
grans
Aplicacions
Confana
Equilibri dels membres
Poques idees
Poca confana
Desequilibri dels
membres
Experincies
individuals
Grups de ms de
quinze persones
Autoorganitzaci
grupal
Dinmica
1. Aportaci lliure
didees (sense debat)
2. Debat
3. Sntesi de les idees
principals
1. Aportacions
individuals o per
parelles
2. Exposici al grup i
debat
3. Sntesi de les idees
principals
1. Divisi en subgrups
2. Debat coordinat per
portaveu
3. Informaci al plenari
Diagnstic intern i extern orientat a la denici destratgies:
lesquema DAFO
Lesquema DAFO sintrodueix als anys seixanta a la Harvard Business School i altres
escoles de negocis nord-americanes, com una eina per a la planifcaci estratgica
(Hill i Westbrook, 1997). Actualment s utilitzat, amb mltiples variants, en mbits molt
diversos, entre els quals cal destacar la planifcaci estratgica territorial.
5

El DAFO t com a objectiu realitzar un diagnstic intern i extern duna determinada or-
ganitzaci, territori o fenomen i, a partir daquest diagnstic, defnir estratgies dac-
ci. Per elaborar aquest diagnstic, lesquema DAFO es basa en el fet didentifcar els
punts forts i els punts febles respecte a un ideal o objectiu perseguit i, seguidament,
defnir estratgies per assolir-lo.
En una primera fase, un DAFO identifca, per a la temtica tractada, els punts febles
(debilitats que shan de corregir i amenaces que shan dafrontar) i els punts forts (for-
taleses que cal mantenir i oportunitats que cal explotar), i els sistematitza en un qua-
drant que considera factors interns i presents (autodiagnstic de la situaci o organit-
zaci) i factors externs de lentorn (condicionaments i situacions que pressionen i
poden afectar en el futur).
5. Ganau i Mallarach (2003) mostren com aquesta eina ha estat a bastament utilitzada en una mostra
de plans estratgics locals realitzats a Catalunya.
Anlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats)
Punts forts Punts febles
Present/intern
Fortaleses
...............
...............
Debilitats
...............
...............
Futur/extern
Oportunitats
...............
...............
Amenaces
...............
...............
En un segon moment, els factors identifcats sintegren en una matriu DAFO (TOWS ma-
trix, Weihrich, 1982) per defnir, a partir de la seva interrelaci, estratgies dacci. En aques-
ta matriu es projecta, en un eix, lautodiagnstic intern (debilitats i fortaleses), i en laltre,
lanlisi de lentorn (amenaces i oportunitats). Es tracta de refexionar sobre les intersec-
cions entre els quatre elements per poder identifcar diferents tipus destratgies possibles:
Estratgies de potenciaci dels factors de context en les quals es pot incidir des
de les prpies fortaleses.
Estratgies defensives, en un context en el qual es tenen recursos interns per afron-
tar les amenaces.
Estratgies de reorientaci, en un context en el qual es poden potenciar oportuni-
tats, per calen uns recursos interns que no es tenen actualment.
Estratgies de supervivncia, en un context en el qual cal afrontar unes amenaces,
tenint presents unes debilitats internes.
Amb la popularitat i lextensi de lesquema DAFO, shan plantejat tamb crtiques tant
a leina com a tal com a la seva aplicaci. Les crtiques al model teric en qu es basa
lesquema DAFO provenen en bona part de Mintzberg (1994; Mintzberg et al., 1997),
el qual qestiona les premisses que hi ha al darrere, i especialment les relatives al fet
que lestratgia i lacci puguin ser formalitzades i controlades mitjanant un procs
sistemtic. En un sentit similar, Hill i Westbrook (1997: 51) relativitzen limpacte real de
leina DAFO en la presa de decisions i assenyalen la limitaci duna anlisi esttica per
fer front a contextos molt dinmics i indeterminats, lluny dun entorn amb mercats es-
tables, on el DAFO va ser introdut.
Altres crtiques apunten a valorar el DAFO com una eina til en fases inicials, per me-
rament exploratria i descriptiva. Hill i Westbrook (1997) constaten un s super-
fcial de leina i, amb Dyson (2004), plantegen la importncia dintroduir rigor en el pro-
cs, mitjanant una major refexi sobre la interrelaci entre els factors plantejats i
contrastant empricament la seva incidncia.
Des de la seva aplicaci, Codina (2007) assenyala les principals defcincies en ls
habitual de les anlisis DAFO. Les podem agrupar en tres blocs:
Les que fan referncia a la (mala) conceptualitzaci de les oportunitats, fortale-
ses, amenaces i debilitats. De vegades, hi ha una manca de delimitaci entre
els factors interns (que depenen de la mateixa organitzaci) i els externs (condicio-
nants de context), de manera que es barregen oportunitats amb fortaleses i ame-
naces amb debilitats. Altres vegades se sobrevaloren les fortaleses quan, situades
en un context i comparativament amb altres organitzacions/territoris, sn realment
debilitats.
Les que fan referncia a la (manca de) defnici destratgies. Sovint, el DAFO es li-
mita a la identifcaci duna llista de fortaleses, oportunitats, amenaces i debilitats,
sense que sutilitzin els seus resultats per a la defnici destratgies.
Les que fan referncia al fet de (no) tenir en compte el pes desigual de cada factor
identifcat, ja que es prenen en igual consideraci tant factors que poden tenir un
impacte signifcatiu com altres poc rellevants. O a la inversa: emfatitzant la incidn-
cia dun factor i ignorant la resta. Daltra banda, s possible que els factors identi-
fcats se situn en nivells molt diferents. En aquest sentit, pot ser important utilitzar
procediments dagregaci, primer, i de prioritzaci del pes de cada factor, desprs.
Per exemple, Dyson (2004), en una aplicaci de lesquema DAFO a la Universitat de
Warwick, planteja un disseny en qu, desprs de generar una mplia llista de for-
taleses, debilitats, oportunitats i amenaces, es demana als participants, mitjanant
un qestionari, que puntun cada tem en una escala d1 a 5 segons el seu grau
dimportncia; el procediment es repeteix en el cas de la generaci i prioritzaci
destratgies. Procediments ms sistemtics de quantifcaci han estat desen-
volupats per Chang i Huang (2006), Kurttila et al. (2000), Lee et al. (2009), i Yuksel i
Dagdeviren (2007).
Aspectes de disseny
Lesquema DAFO es pot construir, tanmateix, com a resultat fnal i sinttic de ml-
tiples debats en els quals shagin utilitzat altres eines de diagnstic. En un sentit
similar, es pot entendre com una eina de triangulaci entre fonts subjectives (per-
cepcions sobre fortaleses, oportunitats...) i lobservaci emprica de la seva inci-
dncia, i, dacord amb aquest contrast, plantejar la defnici destratgies des de la
matriu DAFO.
Una adaptaci ms simple de leina orientada a obtenir una percepci rpida i ex-
ploratria dun fenomen consisteix a diferenciar nicament entre punts forts i
punts febles. Enfront dun debat no estructurat, amb aquest procediment sevita
concentrar la discussi nicament en els aspectes negatius o febles (s a dir, all
que sha de canviar), mentre que els recursos amb qu es compta i les poten-
cialitats de mobilitzar-los sn deixats en segon pla. Hi ha diverses estratgies per
evitar que aix passi, com ara comenar el debat per les visions positives, i/o de-
dicar estrictament la meitat del temps a unes visions i a les altres.
Identicaci de causes
Aquest tercer conjunt deines permet als membres dun grup refexionar sistemtica-
ment i construir hiptesis sobre quins factors incideixen en la situaci objecte de de-
bat. En tant que hiptesis, es tracta de relacions entre factors/variables que permeten
millorar la comprensi dels fenmens, per que no deixen de ser subjectives. La per-
tinncia daquestes eines est en la capacitat de provocar un debat ordenat i sistem-
tic entre participants sobre els factors que tenen un impacte en determinats fenmens,
des del coneixement situacional dels actors; el contrast daquestes hiptesis mitjan-
ant lanlisi emprica s fonamental per comprovar aquesta incidncia.
Diagrames causa-efecte
Una eina grfca introduda des de la literatura sobre gesti de qualitat i clssicament
utilitzada en grups de treball per a la identifcaci de causes i la seva sistematitzaci
grfca s lanomenat diagrama despina de peix o dIshikawa (Ishikawa, 1990: 229-
232; Tague 2005: 247-251). En el diagrama despina de peix (a la pg. segent) sinclouen
categories laterals a un procs central, que representen conjunts de les causes agru-
pades que intervenen sobre lefecte analitzat. Successivament, es poden representar
les causes de les causes, amb la qual cosa sobt una representaci sinttica, agru-
pada per categories, dun conjunt de variables o factors que incideixen, directament
o indirectament, en un determinat efecte. El diagrama sentn com una primera explo-
raci amb vista a destriar les causes ms rellevants.
Quan linters central s identifcar una estructura jerrquica de causes (diferenciant
entre les causes directes, intermdies i generadores), els arbres de problemes pre-
gunten successivament els perqus de les causes anteriors (Callejo i Viedma, 2006:
159-161). La disposici duna cadena de relacions de causa-efecte en qu les causes
es troben a diferents nivells s la base per confgurar la planifcaci en diferents nivells
dobjectius, caracterstica de lenfocament de marc lgic, presentat posteriorment.
Lestructuraci de les relacions causa-efecte es pot modelitzar tamb de manera no je-
rrquica, com s el cas de lanlisi estructural, una eina desenvolupada en el camp de la
prospectiva que sintegra en un mtode ms ampli de defnici descenaris.
6
En el marc
daquest mtode, lanlisi estructural permet identifcar les variables clau dun sistema,
considerant el seu grau de motricitat (com a causa daltres variables) i de dependncia
6. La prospectiva s una disciplina orientada a lestudi del futur des dels indicis presents, amb lobjectiu
dorientar accions per assolir futurs possibles i desitjables. El mtode utilitzat es basa en la identifcaci,
des duna anlisi sistemtica dels escenaris possibles (descripci duna situaci futura i cam desdeve-
niments que permeten passar duna situaci original a una altra potencial en el futur). Addicionalment, la
prospectiva estratgica planteja, dacord amb els escenaris identifcats, lelaboraci dopcions estrat-
giques per preparar-se per als canvis esperats i provocar els desitjables (Godet, 2007, 12-13). Per abor-
dar-ho, la prospectiva aporta un cos metodolgic estructurat que inclou diferents mtodes i tcniques,
algunes de consolidades en altres camps de la investigaci social i altres despecfcament desenvolu-
pades en el marc de la disciplina. Per aprofundir-hi ms, es pot consultar Bas (2002) i Godet (2007).
(com a efecte daltres variables). Lanlisi s duta a terme collectivament per un grup dac-
tors i experts i pot comportar diverses setmanes de treball de grup intercalades amb
anlisi externa (Arcade et al., 2004: 173-198; Godet, 2007: 63-68). En un sentit similar, Vi-
llasante (2006, 399), basant-se en la planifcaci estratgica situacional de Carlos Matus,
suggereix un esquema per a la identifcaci de nusos crtics (factors clau) que consi-
deri no tan sols la dependncia i la motricitat de cada factor, sin tamb el grau dinfun-
cia que els membres de grup poden exercir sobre els factors assenyalats al diagrama.
Aspectes de disseny
Es poden distingir tres nivells de treball: en primer lloc, la identifcaci de les causes
(poden estar predefnides o plantejades des dun diagnstic o anlisi prvia, o b plan-
tejar-se al llarg dun debat, comenant pel tema central i preguntant successivament
els perqus dels factors que sanalitzen); en segon lloc, lagrupaci o estructuraci de
les relacions entre elles (mitjanant una matriu o grfcament); i, en tercer lloc, la iden-
tifcaci dels factors clau sobre els quals es pot incidir. Cadascun daquests tres nivells
pot comportar un grau variable daprofundiment.
Diagrama dIshikawa
Actituds
Interessos
Preparaci
de reunions
Objectius
Problemes
de dileg
Manca de
motivaci
Poca
informaci
Poc respecte
cap a laltre
Lentitud
Interessos
particulars
Poca
claredat
No integraci
dinteressos
minoritaris
No correspondncia
dobjectius i activitats
No hi ha objectius
consensuats
Camp de fora
Tot i no ser prpiament una anlisi causal duna situaci present, leina dels camps de
fora permet identifcar i jerarquitzar els factors que incideixen en un objectiu per-
seguit. Instrument derivat de la teoria dels camps introduda per Kurt Lewin, parteix
de la premissa que un statu quo o un objectiu desitjat s el resultat de lequilibri entre
un conjunt de forces que intervenen mantenint la situaci actual (forces negatives) i un
altre conjunt que impulsa el canvi (forces positives). Els resultats permeten discernir (i,
si s necessari, prioritzar) els factors sobre els quals cal incidir, per tamb faciliten
que els membres del grup siguin realistes respecte a les possibles resistncies al can-
vi amb qu es poden trobar (Miller et al., 1997: 30).
Daquesta manera, leina t diferents vessants (MacDuffe i DePoy, 2004; Tague, 2005:
268-270):
La identifcaci de les forces que incideixen positivament i negativament sobre
un objectiu, i el pes de cadascuna.
La diferenciaci entre aquelles forces que queden fora de la infuncia del grup,
i aquelles sobre les quals es pot incidir (en positiu, per potenciar-les, o en nega-
tiu, per restringir-les o eliminar-les).
La projecci del canvi, en termes de defnir accions que incideixen sobre els fac-
tors que provoquen o bloquegen el canvi.
La simplicitat de leina la converteix en un instrument fcilment aplicable, tot i que cal
tenir en compte, com en altres instruments, el reduccionisme de la dicotomizaci en-
tre factors positius i negatius i la no-consideraci de les interrelacions entre els factors
identifcats (MacDuffe i DePoy, 2004: 312).
Mesura dopinions des de la interacci annima: el mtode Delphi
Ms que una eina especfca, el Delphi s un mtode, ents com un conjunt articulat
de tcniques i procediments. El mtode Delphi s, bsicament, una estratgia iterati-
va per obtenir lopini dun grup de persones de manera que cadascuna delles tingui
en compte les opinions de les altres, sense necessitat de debatre presencialment. Aix,
no solament es pot accedir a persones amb difcultats per trobar-se, sin que tamb
es garanteix lanonimat en la participaci i safavoreix que les posicions no es consen-
sun sota pressi de grup.
Originriament la tcnica es va utilitzar per obtenir les prediccions de grups dexperts
sobre qestions tecnolgiques i militars, i actualment est consolidada en el camp de
la prospectiva (i, en aquest sentit, es presenta sovint com un mtode orientat al pro-
nstic). Les seves aplicacions, per, comprenen molts altres camps, com la identif-
caci de problemes, la prioritzaci dopcions i la identifcaci de solucions, aix com
tamb la visualitzaci de les posicions existents a lentorn dun determinat tema (Del-
becq et al., 1984: 197-108). El Policy Delphi defnit per Turoff (1970; es poden consultar
tamb Rayens i Hahn, 2000) sorienta ms especfcament a estructurar i contraposar
els diferents punts de vista respecte a la defnici de poltiques. Al nostre entorn el
mtode Delphi sha aplicat en mbits com, per exemple, la participaci en projectes
educatius de ciutat (Riba, 2000) o en la prospecci sobre el Sistema Nacional de Sa-
lut (FUNDSIS, 2008).
El procediment consisteix en diversos qestionaris iteratius realitzats a distncia du-
rant unes quantes setmanes a un grup limitat de persones a les quals es considera
expertes amb relaci al tema tractat. Com assenyala Mullen (2003: 40-41), la noci de
qui s expert varia en diferents aplicacions del Delphi, des de les ms restrictives
(professionals i cientfcs) fns a les ms mplies (tota persona que pugui tenir visions
rellevants sobre el tema tractat). Aquesta ltima consideraci s una situaci bvia en
el camp de la participaci social. En conixer els punts de vista de la resta, els parti-
cipants, annimament, poden anar modifcant les seves posicions i els seus argu-
ments. Els resultats del procs sn tractats i presentats de manera quantifcada, i
mostren els punts en qu el grup t una posici comuna i aquells altres en qu hi ha
visions polaritzades, aix com tamb les raons dels desacords. En aquest sentit, el
Delphi pot ser vist com una eina danlisi de prioritzaci dopcions i tamb danlisi de
posicions.
Ateses les particularitats de la tcnica, no hi ha un sostre mxim de participants, si b
alguns autors (Landeta, 1999: 60-61) plantegen un mnim de set membres (per garan-
tir la variabilitat en les respostes) i un mxim de trenta (a partir del qual els resultats no
varien substancialment). Algunes aplicacions superen, per, el miler de participants
(per exemple: Hilbert et al., 2009; Moldrup et al., 2000); no obstant aix, cal tenir pre-
sent que lobjectiu del Delphi no s fer un sondeig dopini a una mostra representa-
tiva de la poblaci, sin permetre la interacci entre una selecci intencional de per-
sones mantenint el seu anonimat (Mullen, 2003: 41).
Tot i la potencialitat que t la seva aplicaci per mitjans electrnics, es tracta duna
tcnica especialment complexa i costosa, que requereix temps, destresa en la comu-
nicaci escrita per part dels participants i una alta motivaci per respondre (Delbecq
et al., 1984: 108-109); com tota tcnica a distncia, exigeix una dinamitzaci forta per
garantir una taxa de resposta acceptable. A ms daquests condicionants, cal tenir
present que la manca dinteracci directa i presencial, aix com la quantifcaci dels
resultats, tot i ser un dels avantatges de la tcnica, ns tamb una limitaci per apro-
fundir en les raons de la divergncia, en la construcci conjunta de nous arguments i
en la concreci de les posicions (Martn, 2001; Hilbert et al., 2009), si b algunes apli-
cacions introdueixen propostes especfques en aquesta direcci (Tapio, 2003).
Un major desenvolupament es pot trobar a Landeta (1999), aix com als textos cls-
sics de Linstone i Turoff (1975) i Turoff (1970). La seva integraci en el mtode de la
prospectiva es pot consultar a Godet (2007). Per a una comparaci sistemtica del
mtode Delphi amb la tcnica dels grups nominals, es pot acudir a Delbecq et al.
(1984).
Aspectes de disseny
Com afrma Mullen (2003: 48), ms enll de les seves caracterstiques defnitries (itera-
ci amb retroalimentaci als participants, oportunitat per modifcar les respostes i ano-
nimat), el disseny dun Delphi es pot concretar de maneres molt diferents pel que fa a
la selecci i al nombre de participants, al disseny del qestionari, al nombre i a les ca-
racterstiques de les devolucions i al tractament dels resultats. Tenint present aquesta
diversitat, es poden distingir les fases segents:
Una vegada shan seleccionat els participants, sels ha explicat el funcionament i
sha tancat la seva collaboraci, senvia una llista breu de preguntes generals de
formulaci oberta. Es tracta dobtenir respostes no excessivament llargues, per
prou completes perqu permetin delimitar el tema i dissenyar un qestionari. Aques-
ta fase oberta somet en algunes aplicacions del procediment, a costa dimposar
un marc delecci tancat als participants (Thompson, 2009: 421-422).
Les respostes rebudes es categoritzen i es dissenya un qestionari, en qu es trac-
ta de delimitar el camp de preguntes i les opcions possibles, a partir de les respos-
tes rebudes. El qestionari senvia juntament amb les respostes individuals de la
fase anterior. En aplicacions del Delphi en prospectiva, les preguntes solen dema-
nar les probabilitats docurrncia dun determinat esdeveniment o el seu impacte,
mentre que les aplicacions en altres camps poden preguntar la importncia, la prio-
ritat, la factibilitat o la desitjabilitat dels tems plantejats o, fns i tot, la distribuci
dun pressupost entre diferents serveis (Mullen, 2003: 45).
De les respostes del qestionari sen fa una anlisi estadstica, usualment basada
en quartils (de manera que hi haur un major acord en la mesura que el rang inter-
quartlic sigui ms redut, s a dir, com ms sacostin les opinions individuals a la
posici central). Quan lobjectiu no s identifcar una resposta central sin contra-
posar diferents visions, els resultats es poden tractar construint tipologies de res-
postes i participants (podeu consultar Tapio, 2003, per a una aplicaci en aquest
sentit).
Els resultats senvien als participants, de manera que cadascun dells rep informa-
ci sobre on se situa el seu posicionament respecte al grup, i se sollicita que re-
fermi o reconsideri la seva opini i largumenti (especialment si la resposta difereix
molt de la de la major part del grup).
El procs es pot repetir fns que les respostes proporcionades sestabilitzin, si b
no s habitual ms de tres o quatre onades (Mullen, 2003: 46).
Prioritzaci dopcions
El procediment ms senzill per prioritzar un conjunt dopcions s fer-ho directament,
ja sigui sense explicitar els criteris en qu es basa la selecci o acordant un sol crite-
ri. Aquesta prioritzaci es pot fer per consens o, quan el consens no es pot aconse-
guir, mitjanant algun procediment de votaci. La votaci directa dun conjunt dop-
cions s til quan aquestes sn simples, quan el temps s limitat o quan el nombre de
participants s elevat; daltra banda, permet una equiparaci de les opinions de ca-
dascun dels membres, evitant aix que les unes dominin sobre les altres (Miller et al.,
1997: 11-16):
La votaci directa pot ser simple (un vot per persona) o mltiple (on cada partici-
pant t assignat un nombre limitat de vots superior a 1). Per tant, a diferncia de la
votaci simple, en aquest darrer cas s possible seleccionar ms dun element i
augmenta la probabilitat que alguna de les opcions escollides estigui entre les ms
prioritzades. Cada persona pot distribuir cadascun dels vots a una opci diferent,
o b ponderar una opci ms que les altres (per exemple, si una persona disposa
de cinc vots, els pot concentrar en dues opcions o tres). En un sentit similar, Tague
(2005: 360) planteja jerarquitzar els vots numricament, de manera que si, per exem-
ple, cada participant disposa de cinc vots, a la primera opci escollida li assignar
un valor de 5, a la segona un valor de 4 i aix successivament fns a la cinquena op-
ci seleccionada. En tots els casos, la suma de punts per opci dna com a resul-
tat una llista prioritzada.
La prioritzaci per matriu de criteris, a diferncia de la votaci directa, explicita i
compara sistemticament els criteris que fonamenten lelecci. Aix, quan les op-
cions sn complexes i shan de tenir en compte mltiples criteris per escollir, s
pertinent explicitar els criteris i convertir-los en objecte de debat i valoraci, en lloc
de fer-ho directament sobre les opcions. La prioritzaci per matrius de criteris pot
incloure un grau important de formalitzaci, per, en sntesi, consisteix a: a) iden-
tifcar un conjunt fnit dopcions; b) identifcar i ponderar els criteris que aquestes
opcions han dacomplir o maximitzar; c) valorar el grau en qu les diferents op cions
sajusten als criteris defnits; i d) jerarquitzar les opcions dacord amb la seva ade-
quaci als criteris (Miller et al., 1997: 14-16; Tague, 2005: 408-420).
Aspectes de disseny
En les votacions es poden utilitzar colors o altres maneres didentifcar lorigen del
vot, sigui per diferenciar les preferncies entre els perfls participants, o per con-
trolar que ning no voti les opcions prpies, si aix sha defnit (vegeu el mecanisme
de tallers de futur per a una aplicaci en aquest sentit).
Encara que les votacions tendeixin a separar ms que no pas a unir, es poden uti-
litzar justament com a pas previ per a la refexi interna de cada posicionament
(vegeu la tcnica de limpacte del futur, a Gil Zafra, 2001). En un sentit similar, algu-
nes aplicacions plantegen, a partir duna primera votaci, obrir el debat sobre els
resultats i, a partir daquest, fer una segona votaci (Delbecq et al., 1984: 83-87;
Tague, 2005: 360).
La prioritzaci per matriu de criteris pot tenir un alt grau de complexitat. Tague
(2005: 408-420) introdueix una variant ms sistemtica basada en el procs ana-
ltic jerrquic defnit per Saaty (1980) i que es desenvolupa en tres fases: a) com-
paraci sistemtica de criteris per defnir el seu pes relatiu; b) comparaci sistem-
tica dopcions respecte al compliment de cadascun dels criteris; c) obtenci duna
llista prioritzada considerant la ponderaci dels diferents criteris i el grau en qu les
opcions els acompleixen.
Eines de programaci
Mentre que les eines anteriors es poden utilitzar amb participants que poden tenir di-
ferents graus dimplicaci en la temtica tractada, les programacions habitualment es
restringeixen als actors (individuals o institucionals) directament responsables del des-
envolupament de les accions.
Una manera clssica destablir aquestes bases s mitjanant lesquema de les nou
preguntes, que Marn i Cantillo (2004: 222-224) situen en lmbit de lanimaci socio-
cultural. A ms daportar un marc general de programaci, pot ser utilitzat tamb
com a eina concreta en grups de treball. Consisteix a plantejar-se els aspectes se-
gents:
Per qu (fonamentaci).
Per a qu (objectiu).
Qu (descripci).
A qui (persones destinatries).
Com (accions i metodologia).
Amb qui (recursos humans i actors implicats).
Amb qu (recursos materials i econmics).
Quan (temporalitzaci).
On (localitzaci).
A aquestes nou preguntes sen pot afegir una desena ms, que es refereixen als fac-
tors externs que actuen com a condicionants, tant els previs com els que poden in-
fuir al llarg del desenvolupament del pla en general o daccions en particular.
La planicaci des de lenfocament de marc lgic
Lenfocament de marc lgic (EML) s un instrument de planifcaci per objectius apli-
cat en el camp de la cooperaci internacional i orientat a defnir, dissenyar i avaluar un
projecte i mostrar les seves parts essencials. Leina es pot fer servir tamb en fases
dimplementaci, seguiment i avaluaci. Els antecedents terics de lEML es troben en
ladministraci per resultats, que centra el seu inters en la coresponsabilitzaci dels
actors implicats, lestabliment de mitjans i activitats en funci dobjectius concrets i la
defnici prvia de sistemes de control i avaluaci. El disseny de lEML es basa en ls de
mtodes i indicadors quantitatius i permet formular un projecte integrant dues lgi-
ques: 1) el plantejament del projecte (objectius, justifcaci, actors implicats) i 2) la seva
execuci (accions, resultats) (Callejo i Viedma, 2006: 134-138).
Per a Prez i Carrillo (2000: 122), lEML tracta destablir una seqncia temporal lgi-
ca entre els mitjans i les fnalitats dun projecte o programa de manera sistemtica,
aix com fxar uns indicadors que refecteixin quan sha assolit lxit en cadascun dels
nivells dobjectius que condueixen a lobjectiu fnal desitjat i els mitjans de verifcaci
que en permetin la mesura, tenint en compte els factors externs que condicionen els
resultats en cadascun dells. Daquesta manera, sestableix una estructura que tanca
tot el procs de planifcaci.
LEML permet, aix, reduir els marges dincertesa en la planifcaci i el desenvolupament
de projectes. Lefecte pervers de tot aix, com afrmen Callejo i Viedma (2006: 138), s el
risc desdevenir un marc excessivament rgid, una de les principals crtiques a linstrument.
Lobjectiu fnal de lEML es concreta en una matriu amb quatre fles i quatre columnes,
anomenada matriu de projecte. Les fles corresponen a diferents nivells dobjectius.
Les columnes corresponen a la descripci dels objectius, als indicadors davaluaci,
a les fonts o mecanismes per fer- ne el seguiment, i als condicionants i supsits que
intervenen en cadascun dels nivells. La matriu sinterpreta de la manera segent: si,
partint de determinats condicionants i supsits, es fan determinades activitats (lasso-
liment de les quals es mesurar mitjanant determinats indicadors i mecanismes de
seguiment), llavors es produiran certs resultats en el nivell immediatament anterior.
Matriu de projecte de marc lgic
Nivell dobjectius Indicadors
Mecanismes
de seguiment
Condicionaments
i supsits
Finalitat. Objectius a llarg termini,
transformaci que es vol produir
............................
............................
............................
............................
............................
............................
Propsits. Objectius que shaurien
dassolir com a conseqncia de la
programaci realitzada
............................
...........................
............................
............................
............................
............................
Components. Resultats especfcs
............................
............................
............................
............................
............................
............................
Activitats. Accions a realitzar
............................
............................
............................
............................
............................
............................
Seguint amb Prez i Carrillo (2000: 122-125), es poden identifcar dues lgiques de lec-
tura de la matriu: vertical i horitzontal.
Lgica vertical. La seqncia lgica entre mitjans i fnalitats s defnida per la rela-
ci jerrquica entre els diferents nivells dobjectius i els condicionants i supsits del
seu assoliment. La primera columna (nivells dobjectius) permet observar la relaci
jerrquica entre els objectius i els mitjans per assolir-los. Aix, la programaci de
determinades activitats ha de portar a aconseguir determinats resultats especfcs,
els quals desembocaran en determinats propsits que contribuiran a lobjectiu fnal
o a la fnalitat del projecte. Aquest vincle pressuposa, aix, lestabliment dhiptesis
de dependncia entre els diferents nivells. No obstant aix, aquesta dependncia
(el vincle entre les activitats i els resultats esperats a cada nivell) est subjecta no
tan sols a les activitats programades, sin tamb a altres factors externs; aqu en-
tren en joc els condicionants i els supsits (quarta columna). La quarta columna
introdueix en la planifcaci aquells factors externs que cal tenir en compte en cada
nivell dobjectius, de manera que per assolir-los ser necessari considerar no sim-
plement les accions o activitats que cal planifcar, sin tamb el grau de control que
es tingui sobre aquests factors.
Lgica horitzontal. En la lgica horitzontal adquireixen una especial rellevncia la
segona i la tercera columnes, dacord amb les quals es podr fer el seguiment i
lavaluaci del projecte. Els indicadors representen els parmetres, directament ob-
servables, que permetran analitzar si shan assolit els nivells (per exemple, lesta-
bliment dun nombre mnim de participants en una activitat pot ser un indicador per
avaluar-ne lxit). Els mecanismes de seguiment corresponen a les fonts i les estra-
tgies que sutilitzaran per obtenir la informaci dels indicadors (per exemple, da-
des de registre, qestionaris, etc.).
El seu desenvolupament supera labast dun moment deliberatiu i, fns i tot si es con-
sideren diverses sessions de treball, es requerir un treball extern danlisi, elaboraci
i sistematitzaci dinformaci; igualment, s necessari disposar dun bon coneixement
temtic i contextual en qu es puguin basar les hiptesis sobre relaci entre mitjans i
fnalitats i sobre els supsits i els condicionants (Prez i Carrillo, 2000: 130-132). No
obstant aix, molts dels seus elements poden sortir del treball en grup; com afrmen
Callejo i Viedma (2006: 138), lEML permet al capdavall un marc de comunicaci com
per compartir el projecte entre els actors implicats. Per a un desenvolupament ms
ampli, es pot consultar Callejo i Viedma (2006), Camacho et al. (2001), Carbonell (2004)
i NORAD (1993).
Aspectes de disseny
Callejo i Viedma (2006: 158-164) distingeixen les segents fases en lelaboraci dun
projecte mitjanant lEML, cadascuna de les quals es pot desenvolupar amb diferents
eines que desemboquen en la matriu de marc lgic com a resultat fnal:
Identifcaci del problema central i determinaci de les seves causes i efectes, uti-
litzant la tcnica de larbre de problemes (diagrama jerrquic de causes i efectes).
Formulaci dels objectius del projecte, reformulant el problema escollit, les seves
causes i els seus efectes (s a dir, larbre de problemes) en termes de situacions
positives esperades (per exemple, si el problema central detectat s lalt ndex de
pobresa, lobjectiu especfc ser reduir-la; si dues de les causes detectades sn
la manca de llocs de treball i la baixa formaci especialitzada, els resultats espec-
fcs que caldr assolir o els components que shauran dabordar seran la creaci
docupaci i la millora de loferta formativa).
Selecci dalternatives dintervenci que puguin promoure els canvis de la situaci
actual (defnida a larbre de problemes) cap a la situaci desitjada (arbre dobjec-
tius), tenint en compte: 1) aspectes econmics; 2) capacitat daplicaci; i 3) resultats
previstos, aix com tamb els riscos.
Finalment, i a partir dels passos anteriors, es pot construir la matriu del projecte,
que s lelement central de lEML: els diferents nivells de larbre dobjectius es tras-
passen a la primera columna; sidentifquen els condicionaments; fnalment, ses-
tableixen els indicadors davaluaci i els mecanismes per fer-ne el seguiment.
51
Mecanismes de deliberaci en participaci
ciutadana. Algunes aplicacions
En aquest darrer captol es presenten i es comparen aplicacions de dos mecanismes de
participaci ciutadana: els tallers de futur i els jurats ciutadans. Es tracta de dissenys
que preveuen determinats criteris de selecci de participants, que regulen el debat
duna determinada manera i que introdueixen eines especfques per facilitar el dileg
i prendre decisions. En aquest sentit, combinen de manera diversa, i per a diferents
objectius, criteris i instruments presentats en apartats anteriors.
Comparaci de mecanismes
Criteri Tallers de futur Jurats ciutadans
Resultats substantius Llista prioritzada de propostes
dacci
Dictamen ciutad sobre acci
futura
Cicle/fase Obertura (propostes) Tancament (decisi)
Naturalesa del grup Ad hoc Ad hoc
Presencialitat Presencial Presencial
Nombre de participants 24-50 12-100
Perfl dels participants Pertanyents a 4 o 5 perfls Mostra de la poblaci
Selecci dels participants Intencional Aleatria
Durada del debat 1-2 dies 2-5 dies
Procediment per arribar a
les conclusions
Conclusions dels grups (visions
de futur i propostes) per
consens, conclusions de plenari
per agregaci de preferncies
individuals (votaci ponderada)
Debat en grups, conclusions
de plenari per agregaci
de preferncies individuals
(qestionari)
Dinmiques de debat
utilitzades
Idees per targetes (variant grups
nominals)
Phillips 66 (variant)
Tallers de futur
Amb aquesta denominaci genrica ens referim a un mecanisme puntual de participa-
ci ciutadana basat en el model EASW (European Awareness Scenario Workshops),
que es va iniciar lany 1994 des de la Direcci General XIII de la Comissi Europea com
Mecanismes de deliberaci en participaci ciutadana. Algunes aplicacions 52
a mecanisme pilot orientat a lexploraci de propostes dacci relatives a la innovaci i
la sostenibilitat local (vegeu CORDIS 1998; Bilderbeek i Andersen, 1994). La base del
mtode EASW va ser sistematitzada inicialment per lInstitut Dans de Tecnologia (An-
derson i Jaeger, 1999). Hi ha adaptacions posteriors que han rebut el nom de Scenario
Workshops (Gnaiger i Schroffenegger, 2008) o Visioning Workshops (Bouma, 2009).
El model EASW t, daltra banda, similituds amb mecanismes com els Future Work-
shops (Jungk i Mllert, 1987; Apel, 2004) o els Future Search (Weisbord i Janoff, 2000;
www.futuresearch.net). Els primers parteixen duna refexi crtica dun grup de per-
sones sobre un problema identifcat, a la qual segueix la construcci dimatges de fu-
tur utpiques (primer) i la selecci de propostes factibles i coherents amb el futur de-
sitjat (desprs), concretant-les en plans dacci. Els segons sn unes jornades de tres
dies en qu participants de diversa procedncia fan una anlisi de la seva vivncia i
de la situaci present i, a partir daqu, construeixen escenaris futurs desitjats, se cen-
tren en elements que sn compartits pel conjunt del grup i, des daquests, defneixen
propostes dacci.
7

Lobjectiu principal dels tallers de futur s intercanviar diagnstics i consensuar i prio-
ritzar propostes entre els diferents actors dun territori. En el model original dEASW,
aquests actors sn la ciutadania, les administracions, els agents econmics i experts,
i la temtica est basada en la refexi sobre la innovaci tecnolgica i la sostenibilitat.
Lextensi daquest mecanisme s pertinent quan es tracta de qestions en qu lac-
ci dels actors locals s factible i necessria per desenvolupar accions futures.
Si es vol garantir un mnim de sis participants per perfl i en el supsit de quatre per-
fls dactors, el nombre mnim de participants s 24; ms habitualment, el nombre se
situa entre 30 i 40. La seva durada s dentre un i dos dies, tot i que a vegades sha
restringit a un sol dia no laborable per facilitar lassistncia continuada de participants
(Gnaiger i Schroffenegger, 2008: 14).
Les dinmiques de debat sorganitzen de manera que totes les aportacions de les per-
sones assistents quedin refectides i que saconsegueixi, a la vegada, arribar a un r-
pid consens sobre els temes que es consideren prioritaris. La seva aplicaci es pot
esquematitzar en les etapes segents:
Una presentaci en plenari sobre lobjectiu i el contingut de les jornades, aix com
tamb presentacions temtiques relatives a lobjecte de debat. El model original
EASW preveu la presentaci tcnica descenaris de futur (en aquest model, la re-
fexi sobre els escenaris s la base de les visions de futur i les propostes dacci
que es realitzaran en fases posteriors). Aplicacions posteriors han substitut la pre-
sentaci descenaris per diagnstics, estats de la qesti o revisi dels discursos
existents sobre la temtica (Gnaiger i Schroffenegger, 2008: 15-16).
Divisi dels assistents en subgrups per perfls homogenis, en qu selaboren vi -
sions de futur positives i negatives (algunes aplicacions restringeixen el debat a la
7. Es pot consultar el portal de lInstitut Dans de Tecnologia (DBT, 2008; vegeu tamb www.cipast.org)
per a una presentaci daquests mecanismes i altres de similars.
construcci dun escenari en positiu). Per elaborar les visions de futur, els assis-
tents destaquen els punts ms caracterstics dhipottics escenaris futurs positius
i negatius, seguint el procediment segent: en primer lloc, es divideixen en parelles
i cadascuna anota les seves aportacions en targetes; en segon lloc, les exposen
a la resta del subgrup amb dos objectius: consensuar les visions de futur de cada
perfl i generar un discurs compartit que faciliti la refexi per poder elaborar pro-
postes en etapes posteriors. Desprs dunes dues hores de debat, les conclusions
de cadascun dels subgrups es presenten al plenari. Aquesta etapa ocupa habitual-
ment mig dia.
Divisi en subgrups temtics (amb composici heterognia de perfls dactors, ga-
rantint una presncia equilibrada en cada grup) i elaboraci consensuada, mitjan-
ant la dinmica de targetes individuals (com a la primera fase dels grups nominals),
de cinc propostes de futur per grup, per a cadascun dels temes tractats. Les pro-
postes realitzades han de considerar la seva factibilitat i la responsabilitat de la seva
implementaci. Conjuntament amb el plenari posterior, aquesta etapa sol ocupar
mig dia ms.
Desprs dunes dues o tres hores de debat, i ja en plenari, cada grup temtic pre-
senta les seves cinc propostes consensuades. Tot seguit, es demana als partici-
pants que les prioritzin pel sistema de vot ponderat: cada participant disposa de
cinc vots, que pot repartir entre qualsevol proposta, tret de les del seu propi grup
temtic. El resultat s un conjunt de propostes consensuades i prioritzades pels
participants.
En sntesi, el valor dun taller de futur es troba en la capacitat de construir propostes
entre actors molt diferents que difcilment coincideixen plegats en altres situacions, i
en el fet de prioritzar-les considerant les preferncies individuals de les persones que
han participat en els debats. Entre les limitacions i els punts febles del mecanisme es
poden esmentar els segents:
8
El conjunt de propostes prioritzades en un taller de futur pot tenir diferents graus
de concreci tant respecte al seu contingut com pel que fa als actors que les han
dimplementar. Com afrmen Gnaiger i Schroffenegger (2008: 22), com ms capa-
citat dinfuncia tinguin els participants sobre les accions proposades, major pos-
sibilitat de concreci de les propostes i que aquestes siguin efectivament planif-
cades. En qualsevol cas, les propostes shan plantejat en una trobada puntual i
estan basades en les percepcions dels participants, per la qual cosa requereixen
una anlisi posterior que consideri les premisses en qu es basen, la seva viabilitat
i la seva coherncia interna.
Els resultats obtinguts sn fruit exclusivament del treball de les persones que hi han
participat; una assistncia ms o menys diversa o ms o menys equilibrada entre
diferents perfls condicionar, per tant, el seu desenvolupament i les seves conclu-
sions, aix com tamb lexistncia destratgies collectives per part de perfls o
grups de participants.
8. Una discussi dalguns daquests aspectes es pot consultar a Jensen (2005), Jenssen (2007) i Mar -
tn (2001).
La presentaci, lemmarcament i la conducci de la jornada condicionen el desen-
volupament dels debats.
Com tot debat de grup orientat al consens, aquest consens es pot produir per con-
formisme, pressi grupal o, senzillament, pel fet de ser difcilment assolible (o su-
perfcialment assolit), tenint en compte la diversitat de participants. La restricci del
temps de debat pot ser, tamb, fortament limitadora en aquest aspecte.
El procediment original no preveu el vot secret, de manera que la votaci es pot
veure condicionada per la presncia daltres.
Per exemplifcar la concreci del mecanisme sutilitzar una aplicaci del model EASW
realitzada labril del 2001, en el marc del Pla estratgic integral dEsparreguera (PEI), i
coordinada per un equip tcnic del Departament de Sociologia de la UAB.
En les jornades hi van prendre part un total de trenta-vuit persones, que, equilibrades
per edat i sexe, pertanyien als cinc perfls segents: representants poltics (un per ca-
dascuna de les formacions amb representaci), tcnics i professionals (tant locals com
experts externs), agents econmics (organitzacions empresarials i sindicals, empre-
ses i professionals autnoms), associacions (que refectien els diferents entorns iden-
tifcats en un diagnstic previ) i ciutadans no associats a ttol individual.
El primer dia es va fer una taula rodona en la qual experts externs i de lequip tcnic
del PEI van exposar possibles escenaris ideals que es podrien produir a la ciutat lany
2015, tenint en compte tant el tipus de poltiques locals que es portessin a terme com
la infuncia de possibles condicionaments externs. Les exposicions es van centrar en
les oportunitats i les amenaces que sobre la qualitat de vida de les persones poden
tenir el creixement demogrfc, lordenaci territorial, la planifcaci urbanstica, la pla-
nifcaci econmica i el medi ambient, aspectes que shavien identifcat com a relle-
vants en un diagnstic que shavia fet prviament.
El segon dia es va fer la presentaci del funcionament dels debats i, seguidament, els
participants es van dividir en cinc grups de treball homogenis (poltics amb poltics,
tcnics amb tcnics, etc.) per tal delaborar, durant una hora i mitja, visions de futur
en positiu i en negatiu. Els cinc grups es van ajuntar posteriorment en sessi plenria, en
la qual un portaveu de cada grup va exposar les dues hipottiques situacions, la po-
sitiva i la negativa, del municipi lany 2015, la qual cosa va permetre confrontar les vi-
sions duns i altres.
A la sessi de tarda, la divisi de les persones participants es va fer per grups tem-
tics. Els temes tractats, escollits prviament a partir del diagnstic ja fet, van ser els
segents: a) planifcaci del territori; b) habitatge, equipaments i serveis; c) participa-
ci ciutadana, teixit social i xarxa comunitria; d) medi ambient, relaci amb lentorn,
contaminaci i residus; i e) desenvolupament econmic. Abans, els participants ha-
vien manifestat en una ftxa les seves preferncies temtiques, les quals es van res-
pectar sempre que es garants una presncia equilibrada de perfls a cada grup (s a
dir, en cadascun dels grups temtics hi havia dhaver poltics, tcnics, agents econ-
mics, associacions i ciutadans a ttol individual).
Ponncies marc
Visions de futur per grups
Grups
poltics
Professionals
i tcnics
Agents
econmics Associacions Ciutadans
+ + + + +
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
............
Exposici en plenari
Propostes per grups temtics
Planicaci
territori
Habitatge,
equipaments i
serveis
Participaci
ciutadana Medi ambient
Promoci
econmica
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
...........................
Exposici en plenari i prioritzaci de propostes
Millora transport pblic intern i extern 18 vots
Creaci duna anella verda 15 vots
Seguiment serveis educatius i sanitaris 13 vots
Creaci dun centre de formaci professional 12 vots
Promoci de serveis datenci domiciliria 11 vots
Tallers EASW. Lexperincia en el Pla estratgic integral dEsparreguera (2001)
Ja en els grups, es va demanar a cada participant que escrivs en una targeta, de ma-
nera individual, tres propostes de futur relacionades amb el tema tractat. Una vegada
exposades, es demanava als participants que les agrupessin per similituds, les deba-
tessin i les enriquissin i, fnalment, que escollissin les cinc que consideressin ms im-
portants per presentar en plenari.
Finalment, i en sessi plenria, un portaveu escollit per cada grup va explicar a la res-
ta dassistents les cinc propostes de manera ms detallada i argumentada. El moment
fnal de la jornada va ser la prioritzaci de les propostes. Cada participant disposava
de cinc petits adhesius de colors (corresponents a cinc vots), que podia distribuir
entre qualsevol de les propostes, tret de les aportades pel grup al qual havia estat
adscrit. Finalment, es va passar als assistents un qestionari davaluaci de la jornada
i es va tancar el debat.
Linforme del taller es va lliurar dies desprs a totes les persones que havien assistit i
es va debatre a la Comissi de Seguiment del Pla estratgic integral. Les propostes
consensuades es van incorporar a un document ms extens que recollia materials
daltres debats realitzats, anlisis dentrevistes i dades, etc. Tots aquests materials van
ser debatuts posteriorment i concretats en reunions posteriors de programaci, en les
quals es va debatre sobre la viabilitat de les propostes i la seva inserci en el model
de ciutat que sanava defnint al llarg del procs.
Jurats ciutadans
Els jurats ciutadans, els consells ciutadans i els nuclis dintervenci participati-
va sn diferents denominacions que, amb concreci diversa, es refereixen a meca-
nismes de deliberaci inspirats en els jurats populars de lmbit de la justcia: un con-
junt de persones seleccionades a latzar entre la poblaci sn remunerades per la
seva assistncia i participaci en sessions consultives de debat, al fnal de les quals
elaboren un dictamen sobre el tema tractat.
9
La seva aplicaci, doncs, s pertinent
quan es pot identifcar un ventall descenaris o opcions en els quals s necessari po-
sicionar-se.
Els seus orgens es remunten al model de citizens jury construt a partir dels anys se-
tanta pel Jefferson Center als EUA (Veasey, 2004; vegeu tamb www.jefferson-center.
org i www.citizensjury.org), aix com tamb als nuclis dintervenci participativa, dori-
gen alemany (Dienel i Harms, 2000; Harms, 2008). Progressivament la seva aplicaci
sha ests, amb mltiples variants, a diferents pasos anglosaxons i europeus princi-
9. Ms enll dels jurats ciutadans en sentit estricte, un mecanisme que hi t una certa similitud s len-
questa deliberativa (Fishkin i Luskin, 2005), tot i que dorigen i amb objectius diferents. En aquest cas,
es tracta dun disseny quasi experimental en qu es compara lopini duna mostra representativa de
poblaci sobre un determinat tema, amb lopini duna submostra desprs dhaver participat en unes
sessions de debat, la qual cosa permet mesurar en quin grau la informaci i la deliberaci han contri-
but al canvi dopini. Una aplicaci recent de lenquesta deliberativa sobre lleure juvenil a Crdova es
troba documentada a Jorba (2009).
palment, i en els darrers anys s especialment signifcativa a Gran Bretanya (Goober-
man et al., 2008). En pasos com Alemanya o Gran Bretanya els jurats han estat molt
vinculats al procs de presa de decisions de poltiques pbliques, mentre que als EUA
la seva promoci ha provingut sovint de la societat civil, per amb menys vincles amb
lAdministraci pblica (Font, 2003). A Catalunya se nhan fet diverses aplicacions des
del 1997, majoritriament promogudes per la Fundaci Jaume Bofll, la Diputaci de
Barcelona i laleshores Equip dAnlisi Poltica de la UAB (Blanco, 2003: 9); lany 2003
es va fer una anlisi de les experincies realitzades i uns seminaris de refexi amb
participants, institucions promotores i equips tcnics; els resultats daquests semina-
ris es troben publicats a Blanco (2003); en els darrers anys les aplicacions daquest
mecanisme han estat ms puntuals.
Els models aplicats a Catalunya acostumen a treballar amb una selecci aleatria den-
tre trenta i noranta persones del padr municipal (habitualment es requereix una edat
mnima de setze anys per poder-hi participar); el total de participants es divideix en
nuclis o consells dunes vint-i-cinc persones.
10
Laleatorietat de la selecci s, de
fet, una de les particularitats de la tcnica, ja que permet a cada persona empadrona-
da les mateixes possibilitats de ser escollida.
Els debats tenen una durada dentre dos i cinc dies, ra per la qual es remunera els
assistents. Durant les sessions es compaginen els plenaris amb ponents externs amb
divisi en grups petits, en qu els participants debaten i plantegen qestions relatives
als temes tractats. Al fnal de les sessions els assistents responen a un qestionari.
Joan Font (1998: 27) distingeix sis fases en la realitzaci dels jurats ciutadans:
Negociaci i organitzaci. Sacorden el tema, les qestions que cal debatre, el
calendari i el disseny. En aquesta fase, hi participa la instituci impulsora, lequip
que els coordina i, en alguns casos, els actors implicats.
Publicitaci a la ciutadania en general i al teixit associatiu.
Selecci de la mostra i contacte amb les persones escollides per concertar las-
sistncia.
Selecci de ponents (actors implicats i experts externs).
Desenvolupament dels debats. La primera fase dels tallers s la que ocupa
la major part del temps i es dedica bsicament a la informaci i el debat, tot
alternant les ponncies en plenari (actors implicats, experts externs) amb el tre-
ball en subgrups de cinc persones mitjanant Phillips 66. Seguidament es
passa a la fase de pronunciament, en la qual cada membre respon a un qestio-
nari en el qual es fan preguntes sobre els aspectes que han estat objecte de
debat.
Redacci del dictamen a partir dels resultats del qestionari i la transcripci dels
debats. Habitualment, una comissi de participants sencarrega del seguiment i
la supervisi de la redacci de linforme fnal.
10. En el model anglosax, i particularment en laplicat pel Jefferson Center, el nombre habitual de par-
ticipants s menor, entre dotze i vint-i-quatre persones (Veasey, 2004: 3).
Entre les limitacions i els punts febles que cal considerar en els jurats ciutadans, es
poden destacar els segents:
11
La selecci aleatria, la qual, tot i ser un dels principals avantatges del mecanis-
me, no garanteix, amb una mida tan petita, una mostra estadsticament repre-
sentativa de la poblaci (amb un marge derror acceptable), i, per tant, impossi-
bilita extrapolar els resultats al conjunt de la poblaci.
Els biaixos de participaci (predisposici a participar-hi dels perfls ms informats
i els perfls amb major nivell educatiu), tot i que algunes daquestes variables po-
den ser controlades en el procs de selecci (sexe, edat, procedncia).
En ser un mecanisme que individualitza la participaci, aquesta queda desvincu-
lada, en principi, de lacci de les organitzacions, les quals poden veure la seva
posici amenaada i tendir a obstruir i deslegitimar el procs.
Per explicar el funcionament prctic del model, sutilitzar lexperincia de Rub (Sal-
vad i Moreno, 1998: 31-34), realitzada al llarg de tres dies, entre els mesos de juny i
juliol del 1997, per resoldre la polmica pblica generada respecte a ls duns terrenys
que havien estat adquirits per lAjuntament.
12
Lexperincia fou impulsada per la Fun-
daci Jaume Bofll i el Departament de Cincia Poltica i Dret Pblic de la UAB. Es va
aconseguir que la iniciativa no fos del Govern municipal, sin consensuada per totes
les forces poltiques presents al Ple municipal.
Inicialment, es va convocar totes les entitats de la ciutat per assistir a una reuni in-
formativa a la qual se les convidava com a ponents dels tallers per tal dexpressar les
seves opinions respecte a la polmica. Algunes entitats, per, no van acceptar la in-
vitaci.
Respecte als participants, es van dissenyar tres nuclis de vint-i-cinc persones, per als
quals es van seleccionar quatre mostres aleatries de setanta-cinc persones (una de
titular i les tres restants com a substitucions per a les negatives a participar-hi). Es va
enviar una carta a totes les persones seleccionades en la qual se les informava que
havien estat triades per participar en el projecte i se les convidava a anar a lofcina
informativa que lAjuntament havia cedit amb aquesta fnalitat.
La realitzaci dels debats no es va fer de manera parallela, sin que el primer nucli
savan dues setmanes, com a prova pilot, per tal de poder introduir desprs els can-
vis que calgus als altres dos nuclis. La dinmica de treball seguia un esquema de
conferncies dexperts, seguides de reunions debat en grups de cinc persones, en les
quals es treien unes conclusions que posteriorment es posaven en com.
En funci de les alternatives que shavien plantejat en les diferents etapes dels jurats,
es va confeccionar un qestionari amb diverses propostes per tal que fossin valora-
des pels assistents (al grup pilot se li va consultar, al fnal del qestionari, la possibili-
11. Un desenvolupament ms ampli daquests aspectes i altres es pot trobar a Blanco (2003), Goober-
man et al. (2008), French i Laver (2009) i Martn (2001).
12. Una altra experincia tamb documentada s la del projecte Joves i Nit, realitzat per la Fundaci
Jaume Bofll (vegeu Lop i Valls, 2006; consulteu tamb www.democraciaweb.org/jovesinit).
tat dincloure altres opcions, amb les quals es va dissenyar un segon qestionari amb
dues propostes noves).
Els resultats fnals van mostrar un suport gaireb unnime a dues opcions (utilitzaci
dels terrenys com a zona verda i aparcament subterrani); dues ms van tenir un suport
majoritari (estaci dautobusos i locals doci), mentre que les quatre opcions restants
van rebre un suport minoritari (benzinera, centre comercial, centre universitari i pave-
ll polivalent).
60
Referncies bibliogrques
ANDER-EGG, E. Cmo hacer reuniones de trabajo. Madrid: CCS, 2002.
ANDERSON, I.; B. JAEGER. Scenario workshops and consensus conferences: towards
more democratic decision-making. Science and Public Policy, 1999, 26(5): 331340.
ANDUIZA, E. (coord.). Internet, participaci, mobilitzaci: la implicaci poltica de la ciu-
tadania en un nou entorn comunicatiu. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009.
APEL, H. The Future Workshop [En lnia]. Deutsches Institut fr Erwachsenenbildung.
<http://www.die-bonn.de/esprid/dokumente/doc-2004/apel04_02.pdf> [Consulta: 2-5-
2011].
ARCADE, J.; M. GODET; F. MEUNIER; F. ROUBELAT. Anlisis estructural con el mtodo MICMAC
y estrategia de los actores con el mtodo MACTOR [En lnia]. Buenos Aires, 2004.
<http://www.politicaspublicasysalud.org/component/jdownloads/fnish/22-metodologias
-de-investigacion-para-el-futuro/112-analisis-estructural-con-el-metodo-micmac-y
-estrategia-de-los-actores-con-el-metodo-mactor-.html> [Consulta: 2-5-2011].
ARONSON, E. (ed.) Readings About the Social Animal. Nova York: W.H. Freeman & Com-
pany, 1995.
ASH, S. E. Effects of group pressure on the modifcation and distortion of judgments.
A: Harold STEERE GUETZKOW (ed.). Groups, Leadership and Men. Pittsburgh: Carnegie,
1951.
. Studies of independence and conformity: a minority of one against a unanimous
majority. Psychological Monographs, 1956, 70 (9).
. Opinions and Social Pressure. A: E. ARONSON (ed.). Readings About the Social
Animal. Nova York: W.H. Freeman & Company, 1995.
BAS, E. Prospectiva; cmo usar el pensamiento sobre el futuro. Barcelona: Ariel, 2002.
BASS, B. M. Team Productivity and Individual Member Competence. Small Group
Behavior, 1980, 11(4): 431-504.
BASS, B. M.; Fay-Tyler M. NORTON. Gropus Size and Leaderless Discussions. Journal
of Applied Psychology, 1951, 35(6): 397-400.
BASS, B. M.; S. KLUBECK. Effects of Seating Arrangements on Leaderless Group Dis-
cussions. Journal of Abnormal and Social Psychology, 1952, 47: 724-727.
Referncies bibliogrfiques 61
BEIERLE, T. C. Democracy On-Line. An Evaluation of the National Dialogue on Public In-
volvement in EPA Decisions. Resources for the Future Report. Washington, 2002.
<www.rff.org> [Consulta: 2-5-2011].
BESSETTE, JOSEPH M. The Mild Voice of Reason. Deliberative Democracy and American
National Government. Chicago: University of Chicago Press, 1994.
BILDERBEEK, R.; I. ANDERSEN. Jornadas Locales de Prospectiva sobre pautas sostenibles
de vida urbana en los prximos decenios [En lnia]. 1994.
<ftp://ftp.cordis.europa.eu/pub/easw/docs/ckbookes.zip> [Consulta: 2-5-2011].
BLANCO, I. Consells ciutadans a Catalunya: Experincies, balan i propostes. Barcelo-
na: Fundaci Jaume Bofll, 2003.
BOUMA, G. Visining Workshop [En lnia]. Policy Science Interactions. Connecting Policy
and Science through Innovative Knowledge Brokering in the feld of Water Manage-
ment and Climate Change.
<http://www.psiconnect.eu/> [Consulta: 2-5-2011].
BRADBURN, N. M. Polls: Deliberative and Non-Deliberative, ponncia presentada en
lAmerican Association for Public Opinion Research, St. Louis, Montana, 1998.
BUENO, M. R.; M. A. GARRIDO. Dinmica y tcnicas de grupo. A: M. MARN; M. A.
GARRIDO. El grupo desde la perspectiva psicosocial. Madrid: Pirmide, 2003, 149-
159.
BURLESON, B. R.; B. J. LEVINE; W. SAMTER. Decision Making Procedure and Decision
Quality. Human Communication Research, 1984, 10 (4): 557-574.
CALLEJO, J.; A. VIEDMA. Proyectos y estrategias de investigacin social: la persectiva de
intervencin. Madrid: McGraw-Hill, 2006.
CAMACHO, H.; L. CMARA; R. CASCANTE; H. SAINZ. El enfoque del marco lgico: 10 casos
prcticos. Madrid: Cideal, 2001.
CANDELO, C.; G. A. ORTIZ; B. UNGER. Hacer talleres. Una gua prctica para capacitado-
res [En lnia].
<http://assets.panda.org/downloads/wwf_hacer_talleres.pdf> [Consulta: 2-5-2011].
CARBONELL, X. Aplicaciones del enfoque marco lgico. Reexiones a partir de casos
prcticos, 2004 [No publicat].
CHAMBERS, R. Participatory Workshops: A Sourcebook of 21 Sets of Ideas & Activities.
Londres: Earthscan, 2002.
CHANG, H. H.; W. C. HUANG. Application of a quantifcation SWOT analytical method.
Mathematical and Computer Modelling, 2006, 43: 158-169.
CODINA, A. Deciencias en el uso del FODA. Causas y sugerencias [En lnia]. 2007.
<http://www.degerencia.com/articulo/defciencias_en_el_uso_del_foda_causas_y
_sugerencias> [Consulta: 2-5-2011].
COLEMAN, S.; J. GTZE. Bowling Together: Online Public Engagement in Policy Delibe-
ration, 2001.
<http://www.catedras.fsoc.uba.ar/rusailh/Unidad%207/Coleman%20and%20
Gotze%20Bowling%20Together,%20online%20public%20engagement%20in%20
policy%20deliberation.pdf> [Consulta: 2-5-2011].
CORDIS. Fleximodo. Training and Dissemination Schemes Projects [En lnia]. CORDIS,
European Comission, 1998.
<http://cordis.europa.eu/tdsp/es/feximod/index.htm> [Consulta: 2-5-2011].
CUMMINGS, L. L.; G. P. HUBER; E. ARENDT. Effects of size and spatial arrangements on
groups decision making. Academy of Management Journal, 1974, 17 (3): 460-475.
DAHLBERG, L. Extending the Public Sphere through Cyberspace: The Case of Minne-
sota E-Democracy. Fist Monday, 2001, 6 (3): 1-22.
DBT. Workshop Methods [En lnia]. The Danish Board of Technology, 2008.
<http://www.tekno.dk/subpage.php3?article=1235&toppic=kategori12&language=uk>
[Consulta: 2-5-2011].
DELBECQ, A.; A. H. VAN DE VEN; D. GUSTAFSON. Tcnicas grupales para la planeacin. M-
xic: Trillas, 1984.
DIENEL, P. C.; H. HARMS. Repensar la democracia: Los ncleos de investigacin partici-
pativa. Barcelona: El Serbal, 2000.
DRUCKMAN, J. N.; K. R. NELSON. Framing and Deliberation: How Citizens Conversations
Limit Elite Infuence. American Journal of Political Science, 2003, 47 (4): 729-745.
DRYZEK, J. S. Deliberative Democracy and Beyond. Oxford: Oxford University Press,
2000.
DYSON, R. G. Strategic development and SWOT analysis at the University of Warwick.
European Journal of Operational Research, 2004, 152: 631-640.
EWERT, A. Decision-Making Techniques for Establishing Research Agendas in Park
and Recreation Systems. Journal of Park and Recreation Administration, 1990, 8(2):
1-13.
FARRAR, C. et al. Experimenting with Deliberative Democracy: Effects on Policy Prefe-
rences and Social Choice, presentat a ECPR Conference, Marburg, Alemanya, 2003.
FISHER, B. A. Leadership. When does the Difference make a Difference?. A: R.Y. HI-
ROKAWA; M.S. POOLE (ed.). Communication and Group Decision-Making. Thousand Oaks:
Sage Publications, 1986.
FISHKIN, J. S. Democracy and Deliberation: New Directions for Democratic Reform. New
Haven: Yale University Press, 1991.
. The Voice of the People: Public Opinion and Democracy. New Haven: Yale Univer-
sity Press, 1995.
FISHKIN, J.; R. LUSKIN. Experimenting with a Democratic Ideal: Deliberative Polling and
Public Opinion. Acta Politica, 2005, 40 (3): 284-298.
FONT, J. Los ncleos de intervencin participativa (NIP): anlisis de tres experiencias.
Gestin y Anlisis de Polticas Pblicas, 1996, (5-6): 143-149.
. Experiencias de democracia local: un balance crtico. Ponencia presentada a las
II Jornadas de Sociologa Poltica, Ms all de la democracia representativa? Madrid:
UNED, 2003.
. Els consells ciutadans: concepte i experincies comparades. mbits de Poltica
i Societat, 1998, 6: 25-30.
FONT, J.; I. BLANCO. Procedural Legitimacy and Political Trust: The Case of Citizen Ju-
ries in Spain. European Journal of Political Research, 2007, 46: 557-589.
. Polis, la ciutat participativa. Participar en els municipis: qui, com i per qu? Barce-
lona: Diputaci de Barcelona, 2003.
FRANKLIN, A. L.; C. EBDON. Are we All Touching the Same Camel?: Exploring a Model of
Participation in Budgeting. The American Review of Public Administration, 2005, 35(2),
168-185.
FRENCH, D.; M. LAVER. Participation Bias, Durable Opinion Shifts and Sabotage through
Withdrawal in Citizens juries. Political Studies, 2009, 57(2): 422-450.
FUNDSIS. El futuro del SNS: la visin de los ciudadanos. Anlisis prospectivo Delphi
[En lnia] Barcelona: Fundacin Salud, Innovacin y Sociedad. 2008.
<http://www.fundsis.org/docs/El-Futuro-del-SNS-la-vision-de-los-ciudadanos-3.pdf>
[Consulta: 2-5-2011].
FUNG, A. Esferas de deliberacin: gobernar despus del centralismo democrtico.
Metapoltica, 2000, 14 (4): 88-109.
GANAU, J.; J. MALLARACH. La planicaci estratgica territorial a Catalunya: quinze anys
devoluci. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2003.
GASTIL, J. Identifying Obstacles to Small Group Democracy. Small Group Research,
1993, 24 (1): 5-27.
. The Group in Society. Thousand Oaks, CA: Sage, 2010.
GIL ZAFRA, M. A. Planifcacin estratgica: El mtodo DAFO. A: T. R. VILLASANTE; M.
MONTAS; P. MARTN (coord.). Prcticas locales de creatividad local. Barcelona: El Viejo
Topo, 2001.
GNAIGER, A.; G. SCHROFFENEGGER. Tool-kit Scenario Workshop [En lnia]. TRAMS Trai-
ning and Mentoring of Science Shops. 2008.
<http://www.scienceshops.org/new%20web-content/content/documents/Toolkit%20
Scenario%20Workshop.pdf> [Consulta: 2-5-2011].
GODET, M. Prospectiva estratgica: problemas y mtodos [En lnia]. Pars: Laboratoire
dInvestigation Prospective et Stratgique. San Sebastin: Instituto Europeo de Pros-
pectiva y Estrategia, 2007.
<http://www.cyta.com.ar/biblioteca/bddoc/bdlibros/prospectiva_herramientas.pdf>
[Consulta: 2-5-2011].
GOOBERMAN-HILL, R.; J. HORWOOD; M. CALNAN. Citizens juries in planning research prio-
rities: process, engagement and outcome. Health Expectations, 2008, 11(3): 272-281.
GOURAN, D.S. Inferential Errors, Interaction and Group Decision-Making. A: R.Y. Hi-
rokawa; M.S. Poole (ed.). Communication and Group Decision-Making. Thousand
Oaks: Sage Publications, 1986.
GREENBERG, J. The Role of Seating Position in Group Interaction: A Review, with Appli-
cations for Group Trainers. Group & Organization Management, 1976, 1(3), 310-327.
HARE, A. P. A Study of Interaction and Consensus in Different Sized Groups. Ameri-
can Sociological Review, 1952, 17 (2): 261-267.
HARMS, H. La necesidad de repensar la democracia II. Sistema: Revista de Ciencias
Sociales, 2008, 203-204: 95-106.
HAUPTMANN, E. Can Less be More? Leftist Deliberative Democrats Critique of Partici-
patory Democracy. Polity, 2001, 33: 397-421.
HEARN, G. Leadership and the Spatial Factor in Small Groups. Journal of Abnormal
and Social Psychology, 1957, 54: 269-272.
HENDRIKS, C. M. Consensus Conferences and Planning Cells: Lay Citizen Delibera tions.
A: John GASTIL; Peter LEVINE (ed.). The Deliberative Democracy Handbook. Strategies for
Effective Civic Engagement in the Twenty-First Century. San Francisco: Jossey-Bass, 2005.
HILBERT, M.; I. MILES; J. OTHMER. Foresight tools for participative policy-making in inter-
governmental processes in developing countries: Lessons learned from the eLAC Policy
Priorities Delphi. Technological Forecasting and Social Change, 2009, 76(7): 880-896.
HILL, T.; R. WESTBROOK. SWOT Analysis: Its time for a product recall. Long Range
Planning, 1997, 30(1), 46-52.
HIROKAWA, R. Y.; D. R. SCHEERHORN. Communication in Faulty and Group Decision Ma-
king. A: R. Y. HIROKAWA; M. S. POOLE (ed.). Communication and Group Decision-Making.
Thousand Oaks: Sage Publications, 1986.
INFANTE, E. Elementos estructurales de los grupos. A: M. MARN; M. A. GARRIDO. El gru-
po desde la perspectiva psicosocial. Madrid: Pirmide, 2003, 56-66.
ISHIKAWA, K. Introduction to Quality Control. Londres: Chapman & Hall, 1990.
JANIS, I. L. Victims of Groupthink. Boston: Houghton Miffin, 1972.
JANKOWSKI, N. W.; R. VAN OS. Internet-based Political Discourse: A Case Study of Elec-
tronic Democracy in the City of Hoogeveen, presentat a Workshop Prospects for Elec-
tronic Democracy, Pittsburgh, 2002.
JENSEN, A. D.; J. C. CHILBERG. Small Group Communication. Theory and Application.
Belmont: Wadsworth Publishing, 1991.
JENSEN, C. B. Citizen Projects and Consensus-Building at the Danish Board of Tech-
nology: On Experiments in Democracy. Acta Sociologica, 2005, 48, 221-235.
JENSSEN, S. The demand for dialogue: studying the infuence of organisers in public
foresight. International Journal of Foresight and Innovation Policy, 2007, 3(4): 403-419.
JORBA, J.; E. ANDUIZA. Por qu y cmo evaluar la participacin. A: M. PARS (coord.).
Participacin y calidad democrtica: evaluando las nuevas formas de democracia par-
ticipativa. Barcelona: Ariel, 2009.
JORBA, L. Deliberacin y preferencias ciudadanas: un enfoque emprico. La experien-
cia deliberativa de Crdoba. Madrid: Centro de Investigaciones Sociolgicas, 2009.
JUNGK, R.; N. MLLERT. Future workshops: How to Create Desirable Futures. Londres:
Institute for Social Inventions, 1987.
KANER, S.; L. LIND; C. TOLDI; S. FISK; D. BERGER. Facilitators Guide to Participatory Deci-
sion-Making. San Francisco: Jossey-Bass, 2007, 2a ed.
KAPLAN, M. F.; C. E. MILLER. Group Decision Making and Normative Versus Informatio-
nal Infuence: Effects of Type of Issue and Assigned Decision Rule. Journal or Per-
sonality and Social Psychology, 1987, 53 (2): 306-313.
KNIGHT, J.; J. JOHNSON. Aggregation and Deliberation: on the Possibility of Democratic
Legitimacy. Political Theory, 1994, 22 (2): 277-296.
KURTTILA, M.; M. PESONEN; J. KANGAS; M. KAJANUS. Utilizing the analytic hierarchy pro-
cess AHP in SWOT analysis - a hybrid method and its application to a forest-certifca-
tion case. Forest Policy and Economics, 2000, 1, 41-52.
LANDETA, J. El mtodo Delphi: una tcnica de previsin para la incertidumbre. Barcelo-
na: Ariel, 1999.
LEE, K.; W. HUANG; J. TENG. Locating the competitive relation of global logistics hub
using quantitative SWOT analytical method. Quality & Quantity, 2009, 43, 87-107.
LEVINE, P.; A. FUNG; J. GASTIL. Future Directions for Public Deliberation. A: J. GASTIL; P.
LEVINE (ed.). The Deliberative Democracy Handbook. Strategies for Effective Civic En-
gagement in the 21
st
Century. San Francisco: Jossey-Bass, 2005.
LINSTONE, H.; M. TUROFF (ed.). Delphi Method: Techniques and Applications [En lnia]. Rea-
ding: Addison-Wesley, 1975.
<http://www.is.njit.edu/pubs/delphibook/> [Consulta: 2-5-2011].
LOP, I.; C. VALLS. Joves i nit: un procs de participaci amb joves. Barcelona: Fundaci
Jaume Bofll, 2006.
LPEZ DE CEBALLOS, P. Un mtodo para la investigacin-accin participativa. Madrid: Ed.
Popular, 1989.
MACDUFFIE, H.; D. DEPOY. Force Field Analysis: A Model for Promoting Adolescents
Involvement in Their Own Health Care. Health Promotion Practice, 2004, 5(3), 306-313.
MARCUS, G.; W. R. NEUMAN; M. MACKUEN. Affective Intelligence and Political Judgement.
Chicago: University Chicago Press, 2000.
MARN, M.; J. M. CANTILLO. Animacin sociocultural y tcnicas grupales. A: M. MARN;
Y. TROYANO (coord.). Trabajando con grupos: Tcnicas de intervencin. Madrid: Pirmi-
de, 2004.
MARN, M.; M. A. GARRIDO Particularidades del trabajo en grupo. A: M. MARN; Y. TROYA-
NO (coord.). Trabajando con grupos: Tcnicas de intervencin. Madrid: Pirmide, 2004.
MART, J. L. La repblica deliberativa. Una teora de la democracia. Madrid: Marcial
Pons, 2006.
MARTN, P. Balance de diferentes tcnicas participativas para integrar metodologas
creativas. A: T. R. VILLASANTE; M. MONTAS; P. MARTN (coord.). Prcticas locales de crea-
tividad local. Barcelona: El Viejo Topo, 2001.
MCGUIRE, W. J. The Nature of Attitudes an Attitude Change. A: Gardner LINDZEY; Elliot
ARONSON (ed.). Handbook of Social Psychology: The Individual in a Social Context (V3).
Nova York: Random House, 1969.
MELVILLE, K.; T. L. WILLINGHAM; J. R. DEDRICK. National Issue Forums: A Network of Com-
munities Promoting Public Deliberation. A: J. GASTIL; P. LEVINE (ed.). The Deliberative
Democracy Handbook. Strategies for Effective Civic Engagement in the Twenty-First
Century. San Francisco: Jossey-Bass, 2005.
MENDELBERG, T. The Deliberative Citizen: Theory and Evidence. A: M. X. DELLI CARPINI;
L. HUDDY; R.Y. SHAPIRO (ed.). Political Decision Making, Deliberation and Participation
(V6). Greenwich, CT: Jai, 2002.
MILLER, L.; J. NEWMAN; G. MURPHY; E. MARIANI. Achieving Quality Through Problem Sol-
ving and Process Improvement. Part Two: Tools for Quality Improvement. Bethesda,
MD: Quality Assurance Project Center for Human Services, 1997.
<http://pdf.usaid.gov/pdf_docs/PNACH088.pdf> [Consulta: 2-5-2011].
MINTZBERG, H. The Rise and Fall of Strategic Planning. Hemel Hempstead: Prentice Hall, 1994.
MINTZBERG, H.; J. BRIAN; J. VOYER. El proceso estratgico. Conceptos, contextos y casos.
Mxic: Prentice Hall, 1997.
MOLDRUP, C.; J. M. MORGALL; A. B. ALMARSDOTTIR. Citizen involvement in future drug R&D:
a Danish Delphi study. Foresight, 2000, 2(5), 497-506.
MOORE, C. M. Group Techniques for Idea Building. Thousand Oaks: Sage, 1998.
MOSCOVICI, S. Toward a theory of conversion behaviour. A: Leonard BERKOWITZ (ed.). Ad-
vances in Experimental Social Psychology (vol. 13). Nova York: Academic Press, 1980.
. Social infuence and Conformity. A: Gardner LINDZEY; Elliot ARONSON (ed.). Hand-
book of Social Psychology: The Individual in a Social Context (V3). Nova York: Random
House, 1985.
MULLEN, P. M. Delphi: myths and reality. Journal of Health Organization and Manage-
ment, 2003, 17(1), 37-52.
MURPHY, M. K.; N. A. BLACK; D. L. LAMPING; C. M. MCKEE; C. F. B. SANDERSON; J. ASKHAM;
T. MARTEAU. Consensus development methods,and their use in clinical guideline de-
velopment. Health Technol Assessment, 1998, 2(3).
MYERS, D. G. Polarizing Effects of Social Interaction. European Monographs in Social
Psychology, 25, 1982.
NOORDERHAVEN, N. Strategic Decision Making. Reading: Addison-Wesley Publishing, 1995.
NORAD. Enfoque del Marco Lgico como herramienta para planicacin y gestin de
proyectos orientados por objetivos [En lnia]. 1993.
<http://www.ucm.es/cont/descargas/documento31576.pdf> [Consulta: 2-5-2011].
OSBORN, A. F. Applied Imagination: Principles and Procedures of Creative Problem Sol-
ving. Nova York: Sribners, 1953.
PARS, M. (coord.). Participacin y calidad democrtica: evaluando las nuevas formas
de democracia participativa. Barcelona: Ariel, 2009.
PREZ, B.; E. CARRILLO. Desarrollo local: manual de uso. Madrid: ESIC-FAMP, 2000.
PETTY, R. E.; J. T. CACIOPPO; R. GOLDMAN. Personal Involvement as a Determinant of Ar-
gument-based Persuasion. Journal of Personality and Social Psychology, 1981, 41:
847-855.
PHILLIPS, D. Report on Discussion 66. Adult Educational Journal, 1948, 7, 181-182.
RAYENS, M. K.; E. J. HAHN. Building Consensus Using the Policy Delphi Method. Po-
licy, Politics, & Nursing Practice, 2000, 1(4), 308-315.
RIBA, C. La tcnica Delphi com a eina de prospecci i dimplicaci ciutadana: exem-
ple daplicaci en lmbit educatiu. Revista Catalana de Sociologia, 2000, 11: 171-174.
RIETBERGEN-MCCRACKEN, J.; D. NARAYAN (comp.). Participation and Social Assessment:
Tools and Techniques [En lnia]. Washinghton: The International Bank for Reconstruc-
tion and Development, 1998.
<http://rmportal.net/library/content/tools/biodiversity-conservation-tools/putting
-conservation-in-context-cd/participatory-approaches-resources/1-c.pdf> [Consulta:
2-5-2011].
SAATY, T. L. The Analytical Hierarchy Process: Planning, Priority Setting, Resource Allo-
cation. Nova York: McGraw-Hill, 1980.
SALLY, David. Conversation and Cooperation in Social Dilemmas: A Meta-Analysis of
Experiments From 1958 to 1992. Rationality and Society, 1995, 7: 58-92.
SALVAD, T.; L. MORENO. El cas. mbits de Poltica i Societat, 1998, 6: 31-34.
SNCHEZ ALONSO, M. Tcnicas de reuniones de trabajo. Madrid: Fundacin Friederich
Ebert, 1978.
. La participacin, metodologa y prctica. Madrid: Ed. Popular, 1991.
SCULLY, P. L.; M. L. MCCOY. Study Circles: Local Deliberation as the Cornestone of De-
liberative Democracy. A: J. GASTIL; P. LEVINE (ed.). The Deliberative Democracy Hand-
book. Strategies for Effective Civic Engagement in the Twenty-First Century. San Fran-
cisco: Jossey-Bass, 2005-2009.
SMITH, K.K.; D. N. BERG. A Paradoxical Conception of Group Dynamics. Human Re-
lations, 1987, 40 (10): 633-658.
SMITH-LOVIN, L.; Ch. BRODY. Interruption in Group Discussions: The Effects of Gender
and Group Composition. American Sociological Review, 1989, 54 (3): 424-435.
STEENBERGEN, M. R., et al. Toward a political psychology of deliberation, ponncia pre-
sentada a la conferncia sobre Empirical Approaches to Deliberative Politics Euro pean
University Institute, Swiss Chair, Firenze, 2004.
STEINER, J., et al. Deliberative Politics in Action. Analysing Parlamentary Discourse. Cam-
bridge: Cambridge University Press, 2004.
STEINZOR, B. The spatial factor in face-to-face discussion groups. Journal of Abnor-
mal and Social Psychology, 1950, 45, 552555.
STEYAERT, S.; H. LISOIR. Participatory methods Toolkit: A practitioners manual [En lnia].
ViTWA/The King Baudouin Foundation, 2005.
<http://www.samenlevingentechnologie.be/ists/nl/pdf/boekengidsenbrochures/
toolkitengdef.pdf> [Consulta: 2-5-2011].
SUNSTEIN, C. R. Deliberative Trouble? Why Groups Go to Extremes. Law School, Uni-
versity of Chicago, 2000 [No publicat].
. Republic.com. Princeton: Princeton University Press, 2001.
. The Law of Group Polarization. The Journal of Political Philosophy, 2002, 10 (2):
174-195.
TABER, CH.; M LODGE. Information Processing and Public Opinion. A: D.O. SEARS;
L. HUDDY; R. JERVIS (ed.). Oxford Handbook of Political Psychology. Oxford: Oxford Uni-
versity Press, 2000.
TABER, Ch.; M. LODGE, J. GLATHAR. The motivated construction of political judgements.
A: J. H. KUKLINSKI (ed.). Citizens and Politics: Perspectives from Political Psychology.
Cambridge: Cambridge University, 2001.
TAGUE, N. R. The Quality Toolbok. Milwaukee: American Society for Quality, 2005.
TANNEN, D. You Just Dont Understand: Women and Men in Conversation. Londres: Vi-
rago, 1991.
TAPIO, P. Disaggregative policy Delphi: Using cluster analysis as a tool for systematic
scenario formation. Technological Forecasting and Social Change, 2003, 70(1), 83-101.
THOMPSON, M. Considering the implication of variations within Delphi research. Family
Practice, 2009, 26: 420-424.
TRNEL, M. Facilitation in Online-Discourses, tesi doctoral. A: Political Science, Soci-
al Science Research Centre Berlin, Alemanya, 2005.
TUROFF, M. The Design of a Policy Delphi. Technological Forecasting and Social Chan-
ge 2(2) [En lnia]. 1970.
<http://is.njit.edu/pubs/delphibook/ch3b1.html> [Consulta: 2-5-2011].
VAN AVERMAET, E. Infuencia social en los grupos pequeos. A: M. HEWSTONE at al. (ed.).
Introduccin a la psicologa social. Una perspectiva europea. Barcelona: Ariel Psico-
loga, 1990.
VARGAS, l.; G. BUSTILLOS. Tcnicas participativas para la educacin popular (2 vols.). San-
tiago de Chile: Humanitas-CEDEPO, 1989.
VEASEY, K. Citizens Jury Handbook, updated and revised [En lnia]. Jefferson Center, 2004.
<http://www.jefferson-center.org> [Consulta: 2-5-2011].
VILLASANTE, T. R. Desbordes creativos. Estilos y estrategias para la transformacin so-
cial. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2006.
WEIHRICH, H. The TOWS Matrix: A Tool for situational analysis. Long Range Planning,
1982, 54-66.
WEISBORD, M.; S. JANOFF. Future Search: An Action Guide to Finding Common Ground
in Organizations and Communities. San Francisco: Berrett-Koehler, 2000.
WESTHOLM, H. The Issue of Adaptability of Online Democratic Engagement. Multi-
channel Strategy to Enhance Deliberative Policies. Centre for Computing Technology,
University of Bremen, 2003 [No publicat].
WHEELAN, S. A. Group Size, Group Development, and Group Productivity. Small Group
Research, 2009, 40(2), 247-262.
WITSCHGE, T. Online Deliberation: Possibilities of the Internet for Deliberative Demo-
cracy, presentat a Euricom Colloquium Electronic Networks & Democratic Engage-
ment, Nijmegen, Holanda, 2002.
WITTENBAUM, G. M.; A. P. HUBBEL; C. ZUCKERMAN. Mutual Enhancement: Toward an Un-
derstanding of the Collective Preferences for Shared Information. Journal of Perso-
nality and Social Psychology, 1999, 77: 967-978.
WOOD, W. et al. Minority Infuence: A Meta-Analytic Review of Social Infuence Pro-
cesses. Psychologist Bulletin, 1994, 115: 323-345.
YOUNG, I. M. Justice, Inclusion, and Deliberative Democracy. A: S. MACEDO (ed.). De-
liberative Politics. Essays on Democracy and Disagreement. Oxford: Oxford University
Press, 1999.
YKSEL, I.; M. DAGDEVIREN. Using the analytic network process (ANP) in a SWOT analy-
sis A case study for a textile frm. Information Sciences, 2007, 177(16), 3.364-3.382.
Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria
Altres publicacions sobre igualtat i ciutadania
Documents de Treball
Srie Igualtat i Ciutadania
1 Centres dinformaci i recursos per
a dones: Una proposta de model
funcional i de gesti
2 Agents digualtat de gnere: Una nova
professi
3 Elements per a una actuaci
municipal de promoci del civisme
4 Drets i deures de les persones
estrangeres: Manual prctic per a la
convivncia ciutadana adreat
a professionals del mn local
5 El disseny institucional de lmbit
de la participaci ciutadana a les
corporacions locals
6 Bibliografa bsica sobre diversitat
i ciutadania: Edici 2007
7 Els drets humans a la ciutat:
Adaptaci de les normatives
municipals a la Carta Europea
8 La mediaci ciutadana als
ajuntaments: Estudi de casos
9 Joventut i poltiques de joventut:
25 aportacions
10 Sndics defensors de la ciutadania:
Apunts per a la seva implementaci
11 Condicions de vida i hbits de la
poblaci jove de la provncia de
Barcelona: Enquesta de condicions
de vida i hbits de la poblaci de
Catalunya 2006
12 La mediaci ciutadana: una nova
poltica pblica: Bases dimplantaci
13 Marc conceptual i bones prctiques
en ciutadania i convivncia als barris
europeus. INTI-CIEN
14 Ls social del temps a la provncia de
Catalunya 2006
15 Condicions de vida i hbits de les
dones de la provncia de Barcelona:
Enquesta de condicions de vida i
hbits de la poblaci de Catalunya
2006
16 Dinamitzaci i informaci als centres
de secundria, una eina educativa
17 Coeducar des de lmbit local: Una
aproximaci al concepte de ciutats
coeducadores
18 Les poltiques dels nous usos del
temps en els municipis petits de la
provncia de Barcelona
Estudis
Srie Igualtat i Ciutadania
1 Construint els drets de les dones:
Dels conceptes a les poltiques
locals
2 Desenvolupant els drets de les dones:
mbits dintervenci de les poltiques
de gnere
3 Les poltiques locals de civisme a
Europa: Exemples de convivncia i
dimplicaci ciutadana
4 Poltiques locals de joventut: Criteris,
eines i recursos
Documents de Treball
Srie Territori
1 Centres dinformaci i recursos per
a dones: Una proposta de model
funcional i de gesti
2 Agents digualtat de gnere: Una nova
professi
3 Elements per a una actuaci
municipal de promoci del civisme
4 Drets i deures de les persones
estrangeres: Manual prctic per a la
convivncia ciutadana adreat
a professionals del mn local
5 El disseny institucional de lmbit
de la participaci ciutadana a les
corporacions locals
6 Bibliografa bsica sobre diversitat
i ciutadania: Edici 2007
7 Els drets humans a la ciutat:
Adaptaci de les normatives
municipals a la Carta Europea
8 La mediaci ciutadana als
ajuntaments: Estudi de casos
9 Joventut i poltiques de joventut:
25 aportacions
10 Sndics defensors de la ciutadania:
Apunts per a la seva implementaci
11 Condicions de vida i hbits de la
poblaci jove de la provncia de
Catalunya 2006
12 La mediaci ciutadana: una nova
poltica pblica: Bases dimplantaci
13 Marc conceptual i bones prctiques
en ciutadania i convivncia als barris
europeus. INTI-CIEN
14 Ls social del temps a la provncia de
Catalunya 2006
15 Condicions de vida i hbits de les
dones de la provncia de Barcelona:
Enquesta de condicions de vida i
hbits de la poblaci de Catalunya
2006
16 Dinamitzaci i informaci als centres
de secundria, una eina educativa
17 Coeducar des de lmbit local: Una
aproximaci al concepte de ciutats
coeducadores
18 Les poltiques dels nous usos del
temps en els municipis petits de la
provncia de Barcelona
Estudis
Srie Territori
1 Construint els drets de les dones:
Dels conceptes a les poltiques
locals
2 Desenvolupant els drets de les dones:
mbits dintervenci de les poltiques
de gnere
3 Les poltiques locals de civisme a
Europa: Exemples de convivncia i
dimplicaci ciutadana
4 Poltiques locals de joventut: Criteris,
eines i recursos
Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria
5 Poltiques de ciutadania: Discurs
pblic sobre la gesti local de la
diversitat
6 Les poltiques locals de civisme
a Espanya
7 Poltiques urbanes del temps
Documentos de Trabajo
Serie Igualdad y Ciudadana
13 Marco conceptual y buenas prcticas
en ciudadana y convivencia en
barrios europeos. INTI-CIEN
Estudios
Serie Igualdad y Ciudadana
4 Polticas locales de juventud:
Criterios, herramientas y recursos
5 Polticas de ciudadana: Discurso
pblico sobre la gestin local de la
diversidad

Tecnicas Grupales

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Tecnicas Grupales

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Collecci_Documents de Treball

You might also like