Després de que l’ Alma es quedes a l’ estantería amb les altres nines,

va aparèixer una altre nina , una nena que es deia Marta.

Va entrar a la botiga i va intentar agafar a la nina, un altre cop el nen

que estaba a la bicicleta va intentar surtir, però, la porta es va tancar
de cop. L’ Alma intentaba fer alguna cosa perquè la nena li fes cas, i
no toques la nina, però no va poder, la nena va quedar dins el cos de
la nina.

Van passar dies i dies i sempre pasaba el mateix, apareixia una nina
idèntica a la nena que havia escrit el seu nom a la paret, entraba a la
botiga i es transformaba amb l’ anima de la nina.

Al poble la gent miraba que cada cop desapareixien més nens.

Un dia una nena, va veure una nina que era molt semblant en ella i
va entrar a la botiga, però en veure totes les nines es va espantar
una mica i va deixar la porta de la botiga oberta amb una pedra molt
gran perquè es quedes quieta i no es tanques.

El nen de la bicicleta va sortir, i es va transformar en un nen de

veritat, quan la nena va veure allò no s’ ho creia, després va agafar
una altre nina i la va treure al carrer aquesta nena era l’ Alma, i li va
explicar el que passava, que totes aquelles nines eran nens i nenes
que havien quedat atrapats al cos de aquelles nines.

La nena, l’Alma i el nen que estaba a la bicicleta, van treure totes les
nines al carrer i es van fer persones.

Quan van arribar a casa els hi van explicar als pares que havia passat,
però no els hi van creure, una de les nenas va anar amb els seus
pares a la botiga va escriure el seu nom a la paret, va entrar a la
botiga i es va quedar al cos de la nina; en veure el que havia passat
van anar a la policía i van anar a la botiga però ja no hi era res.

Al final de tot, ningú no sap on es troba ara la botiga. Però ara ja

estan tots feliços un altre cop.

Andrea Alvarez Núñez

 La Marta, estava passejant per
un carrer que encara no havia
passat mai i caminant veu una
paret que està plena de noms. La
Marta es queda mirant la paret
durant un bona estona. Ella
escriu el seu nom en aquella
paret i, de sobte, sent un soroll
molt estrany; es gira per
comprovar d’on pot venir aquell
soroll; al girar-se, comprova que aquell soroll ve darrera seu. Veu a
l’aparador de la botiga una nina que és igual que ella. Vesteix igual,
té la mateixa cara... La Marta es queda ben parada. Vol obrir la porta
d’aquella botiga i entra. Diu “hola” però ningú contesta i veu que allà
no hi ha absolutament ningú. Però el que sí que veu és que està
plena de prestatges i a cada prestatge hi ha nines que l’estan mirant
fixament només a ella. Mira d’agafar la nina que és igual que ella,
però abans de tocar-la, veu que allà hi passa alguna cosa d’estrany.
De cop les nines comencen a moure els ulls i... pum! De sobte es
tenca la porta; la Marta agafa por i vol anar-se’n d’allà corrents. Ella
vol sortir cames ajudeu-me però no pot perquè sembla que l’han
tancat amb pany i clau. Dóna un cop de peu ben fort per obrir-la i, al
fer tanta força, cau a terra de morros però aconsegueix que s’obri.
S’aixeca una mica espantada per tot el que ha passat i surt corrents.
Un cop al carrer es queda mirant la paret plena de noms i se li
acudeix esborrar-los tots. De sobte sent molta fressa, es gira i
s’adona que alguna cosa està passat a la botiga; els ninots s’han
convertit amb nens!
La Marta va corrents cap a la botiga per ajudar-los a sortir, però no
pot perquè la porta torna a estar tancada i aquesta vegada no pot
obrir-la ni donant cops de peus. Ella va corrents cap al poble per
demanar ajuda.

Judit Basanta Camós

Va pujar el ninot de la nena i el cap de uns 10 segons va arribar la nena amb un guix a la
mà. Va escriure el seu nom a la paret MARTA igual que havia fet l’ALMA. Desprès
d’escriure el seu nom a la paret va veure el ninot que s’assemblava a ella i s’hi va
acostar per veure’l millor, estava damunt d’una taula mirant-la per la finestra. Va
intentar obrir la porta però no es podia i li va donar un cop de peu. Llavors es va obrir la
porta i va entrar a dins de la botiga plena de ninots, però se li va escapar un ninot amb
bicicleta que feia molta estona que estava donant cops a la porta. Ella el va intentar
perseguir però se li va escapar i quan va tornar a la botiga, el ninot que s’assemblava a
ella havia marxat hi s’havia posat a dos prestatges més amunt d’on estava l’ALMA. Va
intentar agafar el ninot que assemblava a ella, però mentres pujava va tocar a l’ALMA.
La MARTA I L’ALMA van caure a terra. L’ALMA va caure sobre una palanca i la va
moure. Desprès es va obrir una porta amb un passadís molt llarg i amb una llum al final.
La MARTA va deixar de perseguir el ninot que s’assemblava a ella i va agafar l’ALMA
i se la va posar sota del braç i va anar caminant pel passadís buscant la llum. Desprès
quan estaven a mig camí la MARTA es va adonar que l’ALMA tremolava cada cop
més. La MARTA va deixar caure al terra l’ALMA perquè ja no podia aguantar-la més i
l’ALMA va començar a parlar, desprès a fer-se de mida normal i finalment va ser de
carn i ossos. La MARTA va quedar al·lucinada i llavors l’ALMA li va explicar tot.
S’havia desfet l’encanteri.
ALMA:_Hooo... gràcies per salvar-me!
MARTA:_Tu no eres un ninot?
ALMA:_Aquesta botiga m’hi va convertir en ninot. Potser trobarem les respostes a la
llum que hi ha al final del passadís.
MARTA:_D’acord anem-hi.
Quan van arribar a la llum van veure una bola de vidre d’un color lila molt lluminós.
Però estava partida per la meitat. La MARTA va veure un tub que deia Supercola. Entre
les dues van enganxar les dues meitats de la bola de vidre. Quan va estar enganxada tots
aquells ninots de diferents èpoques, religions, països d’origen... i també el de la bicicleta,
tots van canviar de roba antiga com la que tenien per roba actual. I van tornar a ser de
carn i ossos. La MARTA i L’ALMA es van fer molt amigues, els carrers tornaven a ser
plens de vida. L’ALMA i LA MARTA es varen quedar la botiga, i tots els nens i nenes
que s’havien convertit en ninots van ajudar a LA MARTA i L’ALMA a fer moderna la
seva botiga i a convertir-la en una botiga de roba.
AQUELL POBLE JA NO VA ESTAR MALAÏT MAI MÉS, I TOTHOM VA VIURE
FELIÇ I CONTENT.

PAU FIGUERAS MARQUÈS

CS2-6é
TALLER D’EXPRESSIÓ
La Lisa va sortir de casa seva ven decidida per anar a comprar el pa. Com que nevava
força i feia molt de fred la Lisa va decidir passar per un altre carrer que quedava més
aprop del forn de pa. Feia anys que no passava per allà. Vigilant per no ensopegar,
anava mirant el terra, i mirant, mirant... es va trobar un guix, un guix que algú ja havia
fet servir.
La Lisa, sorpresa, va alçar el cap i va veure una pissarra plena de noms escrits amb
aquell guix.
Ella amb molta il·lusió també va anar escrivint el seu nom a poc a poc, i mentre escrivia,
una cosa extranya estava passant a redera seu. La Lisa és va girar, i va veure una nina de
redera el vidre d´un aparedor molt i molt antic. Una nina amb un vestit rosa la mirava
fixament. Aquella nina li feia recordar amb una molt semblant que havia tingut ella
quan era petita. La Lisa se la va quedar mirant fixament, sense pensar-ho més, la Lisa va
obrir la porta de la botiga per anar a agafar la nina, però la nina... va desapareixre.
La Lisa es va espantar. Però quan la va veure sobre una tauleta rodona ja es va anar
calmant. Ella si anava acostant tranquilament, va estirar els braços per agafar la nina i...
va tornar a desapareixre.
La Lisa no savia que passava, anava observant les nines de la botiga, i entre moltes
d´elles, va tornar a veure la nina. La Lisa es va adonar que la nina volia algu d´ella, però
com que la Lisa tenia 92 anys, va pensar que era massa gran per ajudar a una nina, així
que molt amoïnada se´n va anar de la botiga i es va dirigir cap el forn de pa.
La nina estava trista, però no podia plorar per què no tenia una ànima amb sentiments,
més ven dit, no tenia ànima.
La Lisa amb aquell fred que feia, anava caminant per el carreró, va trencar a l´esquerra i
va seguir endavant fins arribar a devant el forn de pa, però va decidir recular, volia
tornar a la botiga.
Quan i va arribar, va veure la nina molt trista. Es va acostar a ella per agafar-la i... el cap
de pocs segons ja era a dins el cos de la nina, però la Lisa era massa gran, i amb molta
tranquilitat va anar tencant els ulls. Ja no li quedaven forces, anava baixant el cap amb
molta trenquilitat, i el cap de poc temps, la Lisa ja era morta.
Però resulta que tot aixó no era real, sinó que era el somni que tenia una vella avia
ingressada a
l´hospital per causa de un càncer molt greu de pulmó. L´àvia anant pensant aixó va
anant tencant els ulls, es va anant quedant sense forces i...

Maria Lluisa Romaní Pericot.

R.I.P
1918- 2010.
La seu d´Urgell ( Lleida )

Emma Granyer.
Tot seguit, per aquell carrer passà una altra nena, la Rebeca.
Encuriosida, la Rebeca s’acostà a la paret i trobà un guix a terra. En
veure tots aquells noms, també hi apuntà el seu i seguí caminant
com si res no hagués passat. La Rebeca es girà, i en veure la nina de
l’aparador es quedà tant impressionada que va fer el possible per
entrar a la botiga. Però naturalment, la porta no s’obria. La Rebeca
no va donar-li importància i va marxar.
A la nit, la Rebeca estava a punt d’anar a dormir quan de sobte la
porta de l’habitació es tancà i el llum s’apagà. La Rebeca molt
espantada es recolzà sobre el llit i va intentar tancar els ulls, però no
parava de sentir sorolls.
L’endemà, la Rebeca trobà dues nines noves assegudes al prestatge.
Al migdia, la Rebeca tornà la botiga i la començaren a envoltar un
exèrcit de nines, però la Rebeca aconseguí sortir d’aquell munt de
joguines i s’amagà en una petita habitació.
La cambra estava plena de nines de ceràmica, nines de drap, etc.
però al centre de l’habitació hi havia una taula amb una esfera de
vidre on es podien veure les cares de tots els nens i les nenes del
poble.
La Rebeca es parà a pensar i començà a recordar que feia dues
setmanes havia llegit un llibre que tractava d’un príncep que una
bruixa havia convertit en granota i només es podia desfer l’encanteri
si es trencava la bola de cristall de la bruixa.
En memoritzar allò, la Rebeca es preguntà que passaria si llencés la
bola de cristall al terra. Així que l’agafà, però s’entrebancà amb el
cordó de la sabata i la bola caigué rodolant i es trencà en miques.
Va sortir de l’habitació, i va veure que totes les nines s’havien
convertit en persones humanes. La Rebeca s’alegrà molt en veure
l’Alma que feia dies que no veia. L’Alma li explicà a la Rebeca tot el
que havia passat i li va donar les gràcies per desfer l’encanteri.
Ara tothom era lliure!!!!
Raquel Martín Ortega
Tot seguit, va passar una nena idèntica a la de la botiga, que es deia Rosa, i va
apuntar el seu nom en aquella mena de pissarra. Després va veure la nina, i va
anar cap allà. Tot seguit, va entrar i va deixar la porta ben oberta, però, de cop
i volta, l’Alma va caure a terra de l’estanteria. La Rosa, es va espantar però va
passar de llarg perquè el seu objectiu era que volia agafar la seva nina. De cop
i volta l’Alma va començar a caminar com si ella controlés el seu ninot. Va anar
cap a la porta, que estava oberta, i va sortir al carrer. La Rosa no va entendre
perquè es movia i per això va anar cap a fora i va agafar a l’Alma i la va posar a
la seva estanteria. L’Alma cridava des de dintre del ninot, però la Rosa no sentia
res. Un altre cop l’Alma va caure de l’estanteria i la Rosa la va agafar i va sentir
com si algú xiuxiuegés. Es va estranyar molt i va mirar si hi havia algú a dins.
Va trobar com una cremallera i quan la va anar a descordar...PIP! Va sonar una
alarma de dins la botiga. La Rosa es va espantar, va agafar a l’Alma i va sortir a
fora. Quan va sortir al carrer i va tancar la porta de la botiga, encara es sentia
l’alarma però la Rosa no va fer cas i va intentar treure-li la cremallera, perquè
notava alguna cosa rara en aquell ninot. Al cap d’uns minuts, quan encara la
Rosa intentava baixar la cremallera, va veure un senyor gran, amb el cabell
negre, vestit amb uns pantalons negres, una samarreta i una bufanda també
negres que caminava en direcció cap a l’Alma i la Rosa. Hi va haver un somriure
a la boca de la Rosa, perquè es pensava que aquell senyor l’ajudaria a treure-li
la cremallera, però no va ser així. Aquell noi, va passar de llarg. Després va
veure una noia que també caminava cap allà. És va tornar a alegrar. Aquella
noia és va estranyar de que una nena i un ninot estiguéssin per allà, enmig
d’un carrer, sols.
- Què et pasa maca? – L’hi va preguntar la noia a la Rosa.
- És que a aquest ninot li trobo alguna cosa estranya i el vull obrir per
veure que hi ha i no puc.
- Vols que t’ajudi?
- Si!
- Molt bé, doncs espera que busco les meves tisores.
- Té tisores a la seva butxaca?
- Si, perquè vinc de treballar, treballo d’infermera i porto l’equipatge aquí,
en aquesta maleta.
- Ah, d’acord.
Al cap d’una estona, la noia va poder trencar la cremallera i la Rosa li va dir tota
entusiasmada:
- Gràcies, gràcies, gràcies!!!!
- De res maca, un plaer ajudar-te.
- Adéu!
- Adéu, encantada!
Després de que la noia desaparagués del carrer, la Rosa va obrir el ninot i... va
trobar a l’Alma desmaiada. Tot seguit va sentir com s’obria la porta de la botiga
i sortia un noi, jove i valent que reia. La Rosa li va preguntar:
 - Qui ets?
- Sóc el causant d’aquesta nena i de milers de nens.
- Per què fas això?
- Perquè vull tenir tots el nens per...
De cop i volta es va sentir:
- Policia! Alci les mans!
- Nooo!- Va dir el causant de tot.
De cop l’Alma va recuperar-se, es va aixecar i va dir:
- Visca!
- Gràcies a mí, no? – Va dir la Rosa.
- Clar! Gràcies, ets una gran amiga – Va dir l’Alma

I així van acabar, dues amigues inseparables i la botiga ja no existia, ni existirà.

Marina Rebato Serra C.S.2

L’Alma, tot de cop, quan veu que aquella plataforma posa una altre
nina a l’aparador, es queda horroritzada. Ha de fer alguna cosa per
evitar que a la pròxima nena no li passi res i
descobrir qui està al darrere de tot aquell
muntatge espantós. L’Alma, llavors veu que les
nines que estan en aquell prestatge són les
seves cosines i les seves germanes. Entre elles,
decideixen que volen fer un pla per lliurar-se
d’aquella situació. De sobte, al fons de la botiga
algú mou un prestatge i apareix una porta. La
porta s’obre i de cop surt un home que té un
aspecte molt rar. L’Alma, en veure’l, està a
punt de fer un crit, però la seva germana li ha
dit que no ho faci o se l’emportarà i no sortirà
mai més d’allà dins. Aquell home té una sala
plena amb les fotos de tots els nens i nenes de la ciutat que li queden
per convertir en nines. De cop, l’home, en veure que no hi ha res fora
de lloc, ha tornat a la seva sala. Després, la germana de l’Alma els
explica a les nines que només hi ha una manera de sortir, que és
trobant el passadís secret que hi ha a la botiga. Tot de cop, l’Alma
veu que pel carrer ja ve la nena que és igual que la nina de
l’aparador.
El primer que han de fer és arribar a l’aparador i tirar la nina a terra
perquè quan la nena passi, no la miri i no caigui a la trampa.
Al cap d’una estona, buscant el passadís, una nina anomenada Marta
el troba. De cop i volta, senten que l’home de la botiga obre la porta
de la sala per mirar que és aquell soroll. Les nines, abans que les vegi
l’home, fugen ràpidament pel passadís.
El passadís els condueix directament fins al carrer on, tot de cop, es
troben una fada que els concedeix un desig, que ha de ser el mateix
per a tots. Queden d’acord entre tots que el desig sigui el de tornar a
la mida normal. La fada els concedeix aquest desig i tot de cop
desapareix. Després, tots van a la policia i denuncien el que els ha
passat. La policia no se’ls creu i decideixen que si aquesta no
s’encarrega de l’assumpte, ho faran ells mateixos. Tots junts entren a
la botiga, agafen l’home i el porten cap a la policia. Després d’haver-
se demostrat el que els ha passat, la policia els fa cas i fa posar
aquell home a la presó. Des d’aquell dia, tothom podrà viure amb
tranquilitat al poble.

MÒNICA SAGRERA
 I va aparèixer la nina a l’aparador. Una nena que es deia Ester va escriure el seu
nom a la paret, com Alma. Ella en veure la nina també la va voler entrar a buscar, però
ella de seguida, va poder entrar. Posà dret el ninot de la bicicleta. El ninot es va poder
escapar. A fora la botiga el ninot es convertí en un nen i la seva bicicleta.
El nen li va dir:

- Moltes gràcies per ajudar-me.

- De res, però que hi feies dins el ninot? Li preguntà l’Ester.
- Jo també vaig escriure el nom a la paret i també vaig entrar a la botiga, i quan
vaig veure el ninot que s’assemblava a mi el vaig tocar i em vaig convertir en
l’ànima del ninot- va respondre el nen-.
- Òndia, va exclamar l’Ester
- Fa poca estona que entrat un altra nena a la botiga i s’ha convertit en un ninot-
va dir el nen.
- Et recomano una cosa: intenta evitar la nina,. va continuar el nen desprès de
reflexionar un moment.
- D’acord, li respongué l’Ester
- Podríem quedar demà aquesta hora, va proposat el nen.
- Portaré el que faci falta per rescatar tots els nens, confirmà l’Ester

L’endemà, l’Ester i el nen es van trobar a la paret guixada de noms.

- Hola, nen, ahir no em vas dir el teu nom, saludà el nen

- Hola, em dic Ester i tu?
- Jo no recordo el meu nom, respongué el nen
- Hauríem de pensar un pla per poder rescatar el nens, proposà l’Ester
- D’acord, afirmà el nen. Quins estris has portat?
- Una clau mestre, que obra totes les portes. Unes escales que pugen molt
amunt. Menjar per tots els nens, que segur que tenen molta gana, i un drap
moll per esborrar la part, va enumerar la nena.
- Som-hi doncs, per on comencem? Interroga el nen.
- Primer obrim la porta amb la clau mestre, desprès agafem l’escala i pugem
a observar els ninots...
- Un moment va interrompre el nen, si toquem els ninots entrarem dins seu i ens
convertirem en les seves ànimes.
- Tens raó afirmà l’Ester, hem d’anar en molt de compte de no tocar cap nen.
- Tinc una idea, i si primer esborrem els noms de les parets amb el drap moll?
- Utilitzaríem l’escala per arribar als llocs més alts.
- Podem provar-ho, afirmà el nen.
Netejaren el nom més proper, el d’Alma. De sobte de la botiga en sortí Alma. L’Ester li
va donar menjar i els va ajudar a acabar de netejar la paret.
Quan ho van tenir tot netejat, la botiga va desaparèixer. L’Ester va agafar l’escala i des
de dalt estant va comptar el nens.
- Són trenta, va afirmar l’Ester
- Si que n’hi havia, va dir el nen
El nen també va pujar dalt de l’escala i va exclamar:
- Tots vosaltres vau apuntar el vostre nom a la paret i de la botiga n’ha sortit un
ninot igual que vosaltres. Un altre dia penseu-vos-ho abans d’embrutar la paret.
Aneu-vos-en a casa.

ENRIC BUSQUETS