Llibretopo

TOPOLOGIA
P. Pascual
A. Roig
Índex
1 Espais mètrics i aplicacions contı́nues 7

1.1 Distàncies . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 7
1.2 Boles obertes . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 10
1.3 Aplicacions contı́nues .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 12
1.4 Oberts . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 15
1.5 Problemes . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 16
2 Espais topològics i aplicacions contı́nues 21

2.1 Definició i exemples . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 21
2.2 Bases d’una topologia . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 24
2.3 Conjunts tancats . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 28
2.4 Interior i adherència de conjunts . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 29
2.5 Aplicacions contı́nues . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 34
2.6 Successions i lı́mits . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 38
2.7 Problemes . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 39
3 Subespais, espais producte i espais quocient 47

3.1 Topologia induı̈da . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. 47
3.2 Topologia producte (d’un nombre finit d’espais) . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. 49
3.3 Topologia producte (d’un nombre arbitrari d’espais) . . .. .. .. .. .. .. .. .. 54
3.4 Topologia quocient .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 57
3.5 Superfı́cies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. 65
3.6 Encolament d’espais topològics i col·lapse de subespais .. .. .. .. .. .. .. .. 71
3.7 Espais d’òrbites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. 76
3.8 Problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. 78
4 Compacitat 85
4.1 Espais compactes . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 85
4.2 Compacitat i continuı̈tat . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 88
4.3 Compacitat, tancats i homeomorfismes .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 90
4.4 Compacitat i productes finits . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 92
4.5 Compacitat en espais mètrics .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 96
4 Índex
4.6 Compacitat local . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 101

4.7 Compactificació d’Alexandroff . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 104
4.8 Compacitat de productes arbitraris: el teorema de Tychonoff .. .. .. .. .. .. 109
4.9 Problemes . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 116
5 Connexió 121
5.1 Espais connexos .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 122
5.2 Connexió i continuı̈tat . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. 124
5.3 Connexió i productes . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. 126
5.4 Espais arc-connexos . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. 128
5.5 Components connexos i components arc-connexos .. .. .. .. .. .. .. .. .. 134
5.6 Espais localment connexos i localment arc-connexos .. .. .. .. .. .. .. .. .. 137
5.7 Problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. 142
6 Propietats de separació 147

6.1 Axiomes de separació . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 147
6.2 El lema d’Urysohn . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 150
6.3 El teorema de metritzabilitat d’Urysohn .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 157
6.4 El teorema d’extensió de Tietze . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 161
6.5 Problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 165
7 Topologia del pla 169

7.1 Homotopia d’aplicacions contı́nues . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 169
7.2 Homotopia d’aplicacions de S1 en S1 .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 174
7.3 Índex d’una corba tancada . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 181
7.4 Alguns teoremes clàssics . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 185
7.5 El teorema fonamental de l’àlgebra . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 187
7.6 Punts fixos . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 188
7.7 Punts antipodals i dimensió . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 190
7.8 Un criteri de separació . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 192
7.9 El teorema de la corba de Jordan . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 196
7.10 Problemes . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 201
8 El grup fonamental 207

8.1 El producte de camins . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 207
8.2 El grup fonamental .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 211
8.3 Càlcul de grups fonamentals . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 215
8.4 Invariància homotòpica i tipus d’homotopia .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 221
8.5 Problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 228
Bibliografia 231
Introducció
Les nocions de lı́mit i de continuı̈tat es remunten als orı́gens de la geometria i l’anàlisi. Aquests
conceptes estan ı́ntimament lligats a la noció intuı̈tiva de proximitat. Al llarg del desenvolu-
pament de les disciplines clàssiques de les matemàtiques s’ha donat un sentit precı́s al terme
proximitat mitjançant una mesura, és a dir, un nombre real, cosa que ha fet que aquestes nocions
estiguéssin vinculades d’antuvi a la recta numèrica.
Els desenvolupaments de la geometria i de l’anàlisi a la segona meitat del segle XIX van eviden-
ciar la conveniència de disposar de les nocions de lı́mit i continuı̈tat en un context més general.
Aixı́, M. Fréchet assenyalava a principis del segle XX que ”els exemples de tals funcions [funci-
ons de variables abstractes] es remunten als orı́gens de la civilització: què és sinó l’àrea d’una
corba plana tancada? L’àrea és una funció en la qual la variable és una corba...”
A partir d’una anàlisi acurada de les analogies i diferències de les diverses situacions que es
presentaven, es va arribar a una noció de proximitat: els entorns d’un punt. Un entorn d’un
punt x en un espai X és un conjunt N que el conté i tal que conté tot altre punt y “suficientment”
proper a x. Utilitzant un sı́mil experimental, y és suficientment proper a X si el marge d’error
de prendre y en lloc de x és menor que un marge preestablert. Al principi, aquest marge
es mesurava, un cop més, per un nombre real, cosa que va portar M. Fréchet a introduir els
espais mètrics, fins que F. Hausdorff va introduir la noció d’estructura topològica: un espai
topològic és un conjunt X en el qual a tot punt x ∈ X s’ha associat, per un sistema o altre (no
necessàriament mitjançant una distància), una famı́lia de subconjunts de X, que anomenem
entorns, sempre que aquests entorns compleixin determinades condicions.
La topologia general consisteix en l’estudi de les estrucures topològiques i de les seves propietats.
Des dels seus inicis a principis del segle XX la seva influència en altres disciplines matemàtiques
no ha deixat d’augmentar. Un dels trets més interessants de la topologia general és el caràcter
unificador i simplificador del seu llenguatge. La topologia conjuntista fa accessible a la nostra
imaginació espacial una gran quantitat de problemes que són completament abstractes i gens
intuı̈tius, en els quals intervenen les nocions de lı́mit, proximitat i continuı̈tat.
Aquest llibre és una introducció a la topologia per a estudiants de la Llicenciatura de Ma-
temàtiques. Consta de vuit capı́tols que podem dividir en dos grups ben determinats. Els
primers sis capı́tols estan dedicats a temes de la topologia general, mentre que els dos darrers
6 Índex
són més geomètrics i introdueixen algunes idees bàsiques d’homotopia.

Al capı́tol 1 s’introdueix la noció d’espai mètric. A banda del seu interès intrı́nsec, el capı́tol
proposa una transició des de les nocions topològiques de Rn estudiades en els cursos de càlcul
fins a la noció més abstracta d’espai topològic. Les primeres idees relatives a aquests i la
continuı̈tat es desenvolupen al capı́tol 2, especialment les nocions de conjunts oberts i tancats
i d’interior i adherència d’un subconjunt d’un espai topològic. Tot i que en aquest capı́tol
presentem alguns exemples d’espais topològics, no és fins al capı́tol 3 que donem una forma
sistemàtica de construir espais topològics a partir d’espais coneguts, estudiant els subespais, els
espais producte i els espais quocient o d’identificació. Als capı́tols 4 i 5 s’estudien dos conceptes
molt importants, el de compacitat, que assegura l’existència de màxims i mı́nims per a les
funcions contı́nues, i el de connexió, que analitza -en un sentit que es farà precı́s- les diferents
peces que componen un espai. Finalment, per tancar aquesta primera part, iniciada amb la
definició d’espai mètric, al capı́tol 6 presentem el teorema de metritzabilitat de P. Urysohn, que
dóna condicions suficients perquè un espai topològic sigui un espai mètric.
La segona part és més geomètrica. Ara l’èmfasi no està en la definició de la topologia, ja que
essencialment hi estudiem subconjunts del pla, sinó en com podem analitzar-los. En aquest
context, la topologia és l’estudi de la forma: si bé una circumferència i una el·lipse són corbes
planes distintes des del punt de vista de la geometria mètrica, són iguals (homeomorfes) per la
topologia, ja que podem deformar contı́nuament una en l’altra. Aquest “deformar” el realitzem
mitjançant la noció d’homotopia, que introduı̈m al capı́tol 7. El càlcul de les classes d’homotopia
de S1 en S1 ens permet fer un estudi més acurat de la topologia del pla i, més particularment,
ens permet presentar una demostració del teorema de la corba de Jordan.
Algunes de les idees introduı̈des al capı́tol 7 tenen un abast més general. Aixı́, el darrer capı́tol
és una breu introducció a l’estudi del grup fonamental d’un espai topològic, que ens permet
provar, per exemple, que l’esfera S2 i el tor S1 × S1 no són espais homeomorfs.
El text recull essencialment el contingut dels cursos de topologia que els autors han impartir a
la Facultat de Matemàtiques i Estadı́stica de la Universitat Politècnica de Catalunya els darrers
anys. El text ha estat ampliat amb alguns resultats i demostracions que la durada semestral
dels cursos actuals no permet incloure-hi, però que creiem que ajuden a una millor comprensió
o són un complement important dels temes tractats. Per exemple, la complexitat i longitud de
les demostracins del teorema de Tychonoff o de bona part de les demostracions del capı́tol 6
aconsellen no incloure-les en un curs ordinari d’introducció a la topologia.
Durant la redacció d’aquest llibre, els nostres companys i alumnes ens han ajudat amb els seus
comentaris i observacions. Expressem el nostre reconeixement a tots ells. Agraı̈m, en particular,
a M.A. Barja, F. Guillén, M. Lahoz, V. Navarro Aznar i J. Vindel, els seus comentaris detallats
de versions preliminars d’aquest treball. Agraı̈m a R.M. Cuevas la realització dels gràfics que
il·lustren el text.
Barcelona, desembre de 2008

Pere Pascual
Agustı́ Roig
1
Espais mètrics i aplicacions
contı́nues
Un dels conceptes fonamentals de la topologia és el de continuı̈tat. Intuı̈tivament podem

presentar-la aixı́: una aplicació f : X −→ Y és contı́nua en x0 ∈ X si els seus valors va-
rien tan poc com vulguem quan l’argument està prou a prop del punt x0 . Equivalentment,
podem fer que f (x) estigui a prop de f (x0 ) si prenem x a prop de x0 .
Fixem-nos que, si volem precisar aquesta noció intuı̈tiva, hem de dir què vol dir “a prop”. En
el cas d’una funció f : R −→ R, això s’escriu aixı́:
f : R −→ R és contı́nua en x0 si, per a tot ε > 0, existeix δ > 0
tal que, si |x − x0 | < δ, aleshores |f (x) − f (x0 )| < ε.
Aquesta definició (que podem anomenar “definició ε − δ de la continuı̈tat”) es pot generalitzar
fàcilment a aplicacions f : Rn −→ Rm i, com veurem en aquest capı́tol, a aplicacions f : X −→
Y , on X i Y són espais mètrics arbitraris.
En aquesta generalització, la idea de “proximitat” s’expressa mitjançant una distància. Resulta,
però, que la idea de continuı̈tat és, fins a cert punt, independent de la distància emprada, en el
sentit que diferents distàncies en X i Y poden donar lloc a les mateixes aplicacions contı́nues
f : X −→ Y . Dependrà de determinats conjunts de X i Y , els anomenats conjunts oberts.
1.1 Distàncies
Recordem que a Rn es defineix la norma d’un punt x = (x1 , . . . , xn ) per

q
k x k:= x21 + · · · + x2n ,
i la distància entre dos punts x i y per
p
d(x, y) =k x − y k= (x1 − y1 )2 + · · · + (xn − yn )2 .
S’obté aixı́ una aplicació
d : Rn × Rn −→ R,
que satisfà les propietats següents:
8 Capı́tol 1. Espais mètrics i aplicacions contı́nues
(i) d(x, y) ≥ 0, per a tot x, y ∈ Rn , i d(x, y) = 0, si i només si x = y.

(ii) simetria: d(x, y) = d(y, x), per a tot x, y ∈ Rn .
(iii) desigualtat triangular: d(x, z) ≤ d(x, y) + d(y, z), per a tot x, y, z ∈ Rn .
La comprovació de les dues primeres propietats és immediata a partir de la definició de la

distància, mentre que la desigualtat triangular se segueix de la coneguda desigualtat de Schwarz
|hx, yi| ≤k x k · k y k ,
en la qual hx, yi és el producte escalar de x per y, hx, yi = x1 y1 + · · · + xn yn , i que el lector pot
comprovar com a exercici, (vegeu el problema 12).
La noció d’espai mètric que tot seguit introduı̈m generalitza la situació descrita per a Rn .
1.1.1 Definició Sigui X un conjunt. Una funció d : X × X −→ R s’anomena distància o

mètrica de X si satisfà les propietats següents
(i) d(x, y) ≥ 0, per a tot x, y ∈ X, i d(x, y) = 0, si i només si x = y.

(ii) simetria: d(x, y) = d(y, x), per a tot x, y ∈ X.
(iii) desigualtat triangular: d(x, z) ≤ d(x, y) + d(y, z), per a tot x, y, z ∈ X.
Un espai mètric és un conjunt X dotat d’una distància d. Se’l nota (X, d) o, simplement, X.
Els seus elements els anomenem punts.
1.1.2 Exemples (1) Per a X = Rn hem definit anteriorment una distància d, que anomenem
la distància euclidiana o ordinària. A més de d, les funcions
d2 (x, y) = |x1 − y1 | + · · · + |xn − yn |,
d3 (x, y) = max{|x1 − y1 |, . . . , |xn − yn |},
defineixen també distàncies a Rn . Comprovem, per exemple, les condicions de la definició en
el darrer cas:
(i) d3 (x, y) ≥ 0 per definició. Pel que fa a l’anul·lació de la distància, si 0 = d3 (x, y) =

max {|xi − yi |}, aleshores |xi − yi | = 0, per a tot i = 1, . . . , n, és a dir, que x = y.
i=1,...,n
(ii) La propietat de simetria se segueix de la propietat corresponent del valor absolut:

d3 (x, y) = max {|xi − yi |} = max {|yi − xi |} = d3 (y, x) .
i=1,...,n i=1,...,n
(iii) Anàlogament, la desigualtat triangular se segueix de les propietats del valor absolut:
d3 (x, z) = max {|xi − zi |} = max {|xi − yi + yi − zi |}
i=1,...,n i=1,...,n
≤ max {|xi − yi | + |yi − zi |} ≤ max {|xi − yi |} + max {|yi − zi |}
i=1,...,n i=1,...,n i=1,...,n
= d3 (x, y) + d3 (y, z) .
1.1. Distàncies 9
(2) Si X és un espai mètric i Y ⊆ X és un subconjunt, podem definir una distància sobre Y a
partir de la distància de X:
dY (x, y) = dX (x, y) ,
amb la qual cosa (Y, dY ) és un espai mètric. En particular, tot subconjunt de Rn és un espai
mètric amb la distància ordinària.
(3) Sigui X el conjunt de funcions contı́nues definides en un interval [a, b] de la recta real:
X = C 0 ([a, b]) = {f : [a, b] −→ R, f contı́nua}.
Atès que les funcions contı́nues sobre [a, b] estan fitades, podem considerar la funció d definida
per
d(f, g) = sup {|f (x) − g(x)|}.
x∈[a,b]
És un exercici provar que d defineix una distància, que anomenem la mètrica del suprem o de
la convergència uniforme.
(4) Sigui X un conjunt qualsevol i definim
½
1, si x 6= y ,
d(x, y) =
0, si x = y .
Aleshores d és una distància, que anomenem distància discreta. Un conjunt dotat d’aquesta
distància el notarem Xdis .
(5) Sigui (X, d) un espai mètric. Aleshores, podem definir la mètrica fitada associada a d com
d(x, y) = min{d(x, y), 1} .
És immediat, a partir de les propietats de d, comprovar que d és una distància. Observem que
aquesta distància satisfà d(x, y) ≤ 1, per a qualssevol x, y ∈ X.
(6) L’espai mètric que introduim a continuació, l’espai de successions, és un exemple molt
important ja que, en un sentit que precisarem al capı́tol 6, conté la majoria d’espais mètrics.
Considerem el conjunt de totes les successions de nombres reals:
Rω = {x : N −→ R} = {(x1 , x2 , x3 , . . . ), xi ∈ R} .
Incloent R com a primera coordenada de R2 i aquest com les dues primeres coordenades de R3 ,
etcètera, es tenen inclusions
R ⊆ R2 ⊆ · · · ⊆ Rn ⊆ · · · ⊆ Rω .
Volem definir una distància a Rω que, sobre els espais finits dimensionals Rn , coincideixi amb
alguna de les distàncies habituals. Un primer intent per dotar aquest conjunt d’una distància
és “copiar” alguna distància de Rn :
v
u∞
uX
d(x, y) = t (xi − yi )2 ó d(x, y) = sup{|xn − yn |}.
n
i=1
Malauradament, aquestes dues fórmules no defineixen distàncies: la primera sèrie no serà con-
vergent en general i el conjunt de la segona pot no ser fitat.
Fent servir l’exemple anterior, es pot intentar corregir la segona fórmula mitjançant:
ρ(x, y) = sup{d(xn , yn )},
n
essent d(xn , yn ) = min{|xn − yn |, 1}. Aquesta sı́ que dóna una distància, però, per raons que
veurem més endavant, no és la que interessa. És per això que considerem la modificació següent:
½ ¾
d(xn , yn )
D(x, y) = sup .
n n
Comprovem que es tracta d’una distància: tan sols la desigualtat triangular no és trivial.
Observeu que, acceptant que d és una distància, tenim per a tot n = 1, 2, 3, . . . es té
d(xn , zn ) d(xn , yn ) d(yn , zn )
≤ + ≤ D(x, y) + D(y, z),
n n n
i, per tant,
D(x, z) ≤ D(x, y) + D(y, z) .
1.2 Boles obertes
Disposar d’una distància sobre un conjunt X permet considerar els subconjunts de punts que
estan a una distància d’un punt x menor que un valor fixat.
1.2.1 Definició Sigui (X, d) un espai mètric, x ∈ X i r ∈ R+

0 . Anomenem bola oberta de
centre x i radi r el subconjunt de punts
Br (x) = {y ∈ X | d(x, y) < r} .
També el notem Br (x; d) si volem remarcar la distància d.
Es defineix la bola tancada de centre x i radi r com el subconjunt de punts
B r (x) = {y ∈ X | d(x, y) ≤ r} .
1.2.2 Exemples (1) Si X = R amb la mètrica ordinària, aleshores Bε (x) = (x−ε, x+ε), mentre
que B ε (x) = [x − ε, x + ε].
(2) La figura següent mostra dos exemples de boles obertes de R2 segons si considerem la
distància ordinària o la distància del suprem, d3 (x, y) = max{|x1 − y1 |, |x2 − y2 |}.
6r
rµ
?
•ª
r
•¾ -
x x
1.2. Boles obertes 11
(3) Notem Dn la bola tancada de Rn centrada a l’origen i de radi 1,
Dn = {x ∈ Rn | x21 + . . . x2n ‘1}.
(4) A C 0 ([a, b]), amb la mètrica del suprem de 1.1.2(3), una bola oberta de centre f i radi r és
una “banda” de funcions amb valors que tenen una oscil·lació menor que r respecte dels valors
de f , com s’indica a la figura següent.
f (a) + ε
f (a) Bε (f )
¼
f (a) − ε ¾f
y
g ∈ Bε (f )
a b
(5) Si X és un espai mètric discret, aleshores les boles obertes són
½
{x} , si r ≤ 1 ,
Br (x) =
X , si r > 1 .
(6) Sigui (X, d) un espai mètric i considerem la distància fitada associada d. Aleshores, les boles
són ½
X, si r > 1 ,
Br (x; d) =
Br (x; d) , si r ≤ 1 .
De les propietats de les boles obertes en destaquem, per la seva importància posterior, les
següents:
1.2.3 Lema Les boles obertes d’un espai mètric satisfan:

(a) Br (x) 6= ∅.
(b) Si y ∈ Br (x), aleshores existeix s ∈ R+
0 tal que Bs (y) ⊆ Br (x).
(c) Siguin Br (x) i Bs (y) dues boles obertes tals que Br (x) ∩ Bs (y) 6= ∅ i sigui z ∈ Br (x) ∩ Bs (y)
qualsevol. Aleshores, existeix un t > 0 tal que Bt (z) ⊆ Br (x) ∩ Bs (y).
Demostració. (a) El propi centre de la bola és un element de la bola oberta: x ∈ Br (x).
(b) Sigui δ = d(x, y) i prenem s = r − δ, (vegeu la figura). Aixı́, si z ∈ Bs (y), de la desigualtat
triangular deduı̈m
d(x, z) ≤ d(x, y) + d(y, z) < δ + s = r,
és a dir, que z ∈ Br (x).
y
x
¾ -¾-
δ s
¾ r -
(c) Per (b), hi ha t′ , t′′ > 0, tals que Bt′ (z) ⊆ Br (x) i Bt′′ (z) ⊆ Bs (y). És suficient, per tant,
prendre t = mı́n {t′ , t′′ }.
1.3 Aplicacions contı́nues
En disposar de distàncies en els espais mètrics, és possible generalitzar la coneguda noció de
continuı̈tat de les funcions reals de diverses variables.
1.3.1 Definició Sigui f : (X, dX ) −→ (Y, dY ) una aplicació entre espais mètrics. Diem que f
és contı́nua en x ∈ X si,
per a tot ε > 0, existeix δ > 0 tal que si dX (x, y) < δ =⇒ dY (f (x), f (y)) < ε .
Diem que f és contı́nua en X si ho és en tots els seus punts.
1.3.2 Observació Com que els punts y ∈ X amb d(x, y) < δ són els elements de la bola Bδ (x)
i, anàlogament, els punts de Y a distància menor que ε de f (x) són de la bola Bε (f (x)), la
definició anterior es pot expressar en termes de boles obertes segons:
½ ¾
f contı́nua
⇐⇒ per a tot ε > 0, existeix δ > 0 tal que f (Bδ (x)) ⊆ Bε (f (x)) .
en x ∈ X
En general, per a una aplicació f : X −→ Y i subconjunts A ⊆ X i B ⊆ Y , es té que f (A) ⊆ B,

si i només si A ⊆ f −1 (B). Aixı́, la caracterització de la continuı̈tat amb boles obertes admet
també la formulació equivalent següent:
½ ¾
f contı́nua
⇐⇒ per a tot ε > 0, existeix δ > 0 tal que Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε (f (x))) .
en x ∈ X
1.3.3 Exemples (1) Tota aplicació constant entre espais mètrics és contı́nua. Per a qualsevol
espai mètric X, l’aplicació identitat, id X : X −→ X, és contı́nua.
(2) Com hem assenyalat, la definició de continuı̈tat estén la definició de continuı̈tat de funcions
reals de diverses variables. Això vol dir que, si usem la distància ordinària, les aplicacions
1.3. Aplicacions contı́nues 13
contı́nues f : Rn −→ Rm són les mateixes que s’estudien als cursos de càlcul, aixı́, funcions
com ara exy , x2 + y 2 − 5yz,... són contı́nues.
(3) Si X té la mètrica discreta, aleshores qualsevol aplicació f : X −→ Y , on Y és un espai
mètric arbitrari, és contı́nua: en efecte, donat un ε > 0 qualsevol, basta prendre δ < 1, ja que
en aquest cas Bδ (x) = {x} i, per tant, f (Bδ (x)) = {f (x)} ⊆ Bε (f (x)).
(4) L’aplicació avaluació en un punt x0
avx0 : C 0 ([a, b]) −→ R

f −→ avx0 (f ) = f (x0 )
és contı́nua, considerant en C 0 ([a, b]) la mètrica del suprem i en R l’ordinària) En efecte, com-
provem que avx0 és contı́nua en f : donat ε > 0 qualsevol, hem de trobar δ > 0 de manera que,
si d(f, g) < δ, aleshores |avx0 (f ) − avx0 (g)| < ε. És a dir, que s’ha de satisfer
sup {|f (x) − g(x)|} < δ =⇒ |f (x0 ) − g(x0 )| < ε.

x∈[a,b]
Per a això, òbviament, basta prendre δ = ε.

(5) Sigui X un espai mètric. Sobre el producte X × X definim
d((x1 , y1 ), (x2 , y2 )) = max{d(x1 , x2 ), d(y1 , y2 )} .
D’aquesta forma, X × X és un espai mètric (vegeu l’exercici 9) i l’aplicació distància
d : X × X −→ R,
és una funció contı́nua. En efecte, sigui (x, y) ∈ X × X i notem r = d(x, y). Donat ε > 0, hem
de trobar δ > 0 tal que
Bδ (x, y) ⊆ d−1 (r − ε, r + ε) .
Comprovem que és suficient prendre δ = ε/2: si (x′ , y ′ ) ∈ Bε/2 (x, y), de la definició de distància
en el producte se segueix
d(x, x′ ) < ε/2 i d(y, y ′ ) < ε/2.
Aplicant ara la desigualtat triangular trobem les desigualtats
r = d(x, y) ≤ d(x, x′ ) + d(x′ , y ′ ) + d(y ′ , y) < ε + d(x′ , y ′ ) =⇒ d(x′ , y ′ ) > r − ε,

d(x′ , y ′ ) ≤ d(x′ , x) + d(x, y) + d(y, y ′ ) < r + ε,
és a dir, que d(Bδ (x, y)) ⊆ (r − ε, r + ε).

(6) Donada una distància arbitrària d i r ∈ R+
0 , es defineix la distància dr per
dr (x, y) = rd(x, y).
És un exercici senzill comprovar que dr és una distància. Sigui ara Y un espai mètric arbitrari.
Aleshores, una aplicació f : X −→ Y és contı́nua per la mètrica d de X si i només si ho és per
la mètrica (les mètriques) dr .
En efecte, les boles d’una i altra distància estan relacionades segons:
Bδ′ (x; dr ) = {x′ ∈ X | dr (x, x′ ) < δ ′ }

= {x′ ∈ X | rd(x, x′ ) < δ ′ }
= Bδ′ /r (x; d).
Per tant, per a ε > 0 i δ > 0, la inclusió f (Bδ (x; d)) ⊆ Bε (f (x); dY ) és equivalent a la inclusió
f (Brδ (x; dr )) ⊆ Bε (f (x); dY ).
Aquest darrer exemple mostra que la continuı̈tat no depèn necessàriament de la distància en

un sentit estricte. Intuı̈tivament, la noció de continuı̈tat correspon a aquelles aplicacions que
mantenen la proximitat dels punts: punts propers tenen per imatge punts propers. En els espais
mètrics, la distància dóna una forma quantitativa de mesurar la proximitat, però diferents
distàncies poden donar lloc a nocions de proximitat equivalents. De fet, pel curs de càlcul,
sabem que totes les distàncies de Rn de l’exemple 1.1.2 són equivalents i que, per tant, donen
lloc a les mateixes aplicacions contı́nues.
Tot seguit caracteritzem la continuı̈tat en termes d’uns conjunts menys rı́gids que les boles
obertes, els entorns.
1.3.4 Definició Sigui X un espai mètric i x ∈ X. Un subconjunt N ⊆ X és un entorn de x si

existeix un ε > 0 tal que Bε (x) ⊆ N .
Podem pensar en un entorn de x com un conjunt de punts “propers” a x. Per exemple, una
bola oberta és un entorn de tots els seus punts, 1.2.3, (b).
1.3.5 Exemple Sigui X un espai mètric, amb una distància d, i sigui dr , r > 0, la distància
definida al darrer exemple. Aleshores, atès que f (Bδ (x; dr )) = Bδ/r (x; d), N és un entorn de x
per a la distància d si i només si ho és també per a la distància dr .
1.3.6 Proposició Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais mètrics. Aleshores, f és
contı́nua en x ∈ X si i només si l’antiimatge d’un entorn qualsevol M de f (x), f −1 (M ),
és un entorn de x.
Demostració. Suposem que f és contı́nua en x i sigui M un entorn de f (x), per la qual cosa hi
ha un ε > 0 tal que Bε (f (x)) ⊆ M . Per la continuı̈tat de f en x, hi ha un δ tal que
Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε (f (x))) ⊆ f −1 (M ) ,
i, per tant, f −1 (M ) és un entorn de x.

Suposem ara que l’antiimatge d’un entorn qualsevol de f (x) és un entorn de x. Com que
M = Bε (f (x)) és un entorn de f (x), f −1 (Bε (f (x))) és un entorn de x, és a dir, hi ha un δ > 0
tal que Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε (f (x))) i, per tant, f és contı́nua en x.
Aixı́, de l’exemple 1.3.5 se segueix que f : (X, d) −→ (Y, d) és contı́nua si i només si ho és
l’aplicació f : (X, dr ) −→ (Y, d).
1.4. Oberts 15
1.4 Oberts
Una aplicació entre dos espais mètrics f : X −→ Y és contı́nua si ho és en tots els punts de X
i, per tant, l’antiimatge d’un entorn qualsevol de f (x), x ∈ X, ha de ser un entorn de x. Per
caracteritzar la continuı̈tat global de f podem reduir-nos als entorns que ho són de cadascun
dels seus punts, els oberts.
1.4.1 Definició Sigui (X, d) un espai mètric. Diem que un conjunt U ⊆ X és obert si, per a
tot x ∈ U , existeix r ∈ R+
0 tal que Br (x) ⊆ U .
Alternativament, un conjunt és obert si i només si és entorn de tots els seus punts.
1.4.2 Exemples (1) Si X = R, per a tot ε > 0, (x − ε, x + ε) és obert; en canvi, [0, 1] no ho és
ja que qualsevol entorn de 0 té punts que no són del conjunt, com tampoc no ho és [0, 1).
(2) Pel lema 1.2.3(b), tota bola oberta és un conjunt obert.
(3) En un espai mètric discret Xdis , tot conjunt U ⊆ X és obert, ja que prenent r < 1 es té que
Br (x) = {x} ⊆ U , per a qualsevol x ∈ U .
La caracterització de la continuı̈tat en termes d’oberts correspon al resultat següent:
1.4.3 Teorema Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais mètrics. Aleshores, f és contı́nua
si i només si per a tot U ⊆ Y obert, f −1 (U ) ⊆ X és obert.
Demostració. Suposem que f és contı́nua i sigui V ⊆ Y un obert. Com que V és un entorn de
tots els seus punts, també ho serà f −1 (V ), segons 1.3.6; és a dir, aquest conjunt és un obert.
Recı́procament, suposem que l’antiimatge d’un obert qualsevol de Y és un obert de X. Donats
x ∈ X i ε > 0 qualssevol, Bε (f (x)) és un obert de Y , com ho és f −1 (Bε (f (x))) de X, per
hipòtesi. Però això significa que hi ha un δ > 0 tal que Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε (f (x))), és a dir, que f
és contı́nua en x.
1.4.4 Observació Del teorema 1.4.3 se segueix que, si dues distàncies donen lloc als mateixos
oberts, aleshores totes dues produiran les mateixes aplicacions contı́nues. És a dir, la continuı̈tat
només depèn dels oberts que hi hagi en els espais X i Y . El conjunt dels oberts de X és el que
s’anomena una topologia de X. La continuı̈tat és, doncs, un concepte topològic i no pas mètric.
D’entre les propietats dels conjunts oberts d’un espai mètric, destaquem les següents.
1.4.5 Proposició Sigui X un espai mètric. Aleshores:
(a) ∅, X són oberts.
(b) La unió d’un nombre arbitrari de conjunts oberts és un conjunt obert.
(c) La intersecció d’un nombre finit de conjunts oberts és un conjunt obert.
Demostració. (1) ∅ és obert perquè no existeix cap x ∈ ∅. X és obert: per a r ∈ R+
0 i x ∈ X
qualsevol, per definició de Br (x), es té que Br (x) ⊆ X.
(2) Sigui {Uα }α∈J una famı́lia de subconjunts de X, Uα obert per a tot α ∈ J, on J és un
conjunt d’ı́ndexs arbitrari. Llavors
[
x∈ Uα ⇐⇒ existeix α ∈ J tal que x ∈ Uα
α∈J
=⇒ existeix r ∈ R+
0 tal que Br (x) ⊆ Uα , perquè Uα és obert
=⇒ Br (x) ⊆ Uα ⊆ ∪α∈J Uα
=⇒ ∪α∈J Uα és obert.
(3) Sigui {U1 , . . . , Un } una famı́lia finita de conjunts oberts. Llavors

n
\
x∈ Ui ⇐⇒ x ∈ Ui , per a tot i = 1, . . . , n
i=1
⇐⇒ existeix ri ∈ R+
0 tal que Bri (x) ⊆ Ui , per a tot i = 1, . . . , n,
perquè els Ui són oberts.
Llavors, prenent r = min{r1 , . . . rn }, es té que Br (x) ⊆ Bri (x) ⊆ Ui , per a tot i = 1, . . . , n i,
per tant, Br (x) ⊆ ∩ni=1 Ui , essent r > 0, ja que el mı́nim el prenem sobre un conjunt finit.
1.4.6 Observació La intersecció d’un©¡

nombre ¢ª
arbitrari d’oberts no és, en general, un obert.
1 1
Considerem la famı́lia d’oberts de R: − n , n n∈N . Aleshores, la intersecció
\ µ 1 1¶
− , = {0},
n n
n∈N
no és obert.
1.5 Problemes
1. Raoneu quina de les funcions següents defineix una distància a R.
(a) d(x, y) = |ex − ey |.
(b) d(x, y) = | sin x − sin y|.
(c) d(x, y) = part entera de la distància ordinària entre x i y.
(d) d(x, y) = | arctg x − arctg y|, (interpreteu geomètricament aquesta funció com l’angle
indicat a la figura).
1.5. Problemes 17
x y
Més generalment, donada una funció f : R −→ R, quines condicions ha de satisfer f perquè

d(x, y) = |f (x) − f (y)| sigui una distància?
2. Raoneu quina de les funcions següents defineix una distància a Rn .
(a) d(x, y) = |x1 − y1 |.
(b) d(x, y) = (x1 − y1 )2 + . . . (xn − yn )2 .
(c) d(x, y) = min{|x1 − y1 |, . . . , |xn − yn |}.
3 Sigui (X, d) un espai mètric. Proveu que
d(x, y)
ρ(x, y) =
1 + d(x, y)
és una distància definida sobre X.

4. Sigui p ∈ N un primer. A Z considerem la distància p-àdica definida de la forma següent:

 0 a = b,
dp (a, b) = 1
 n si n ∈ N satisfà pn |(a − b), pn+1 6 |(a − b) .
p
(a) Proveu que dp és una distància.
(b) Proveu que se satisfà la desigualtat (més forta que la desigualtat triangular):
dp (b, c) ≤ max{dp (a, b), dp (a, c)}.
Els espais mètrics que satisfan aquesta darrera desigualtat s’anomenen espais ultramètrics.
(c) Calculeu d5 (1, 26), d5 (1, 476), d5 (1, 477) i dp (1, pr !).
(d) Calculeu les boles de radis 1/2 i 1/4 centrades en 1 respecte de la distància d3 .
(e) Proveu que tot punt d’una bola és centre de la bola.
(f) Proveu que dues boles es tallen si i només si una està inclosa en l’altra.
5. Determineu quins dels subconjunts següents de R2 són oberts amb la mètrica ordinària:
(a) {(x, y) | x2 + y 2 < 1} ∪ {(0, 1)}.
(b) {(x, y) | |x| < 1}.
(c) {(x, y) | x − y ≤ 1}.
(d) {(x, y) | x − y = 1}.
(e) {(x, y) | x ∈
/ Q}.
(f) Q × Z = {(x, y) | x ∈ Q, y ∈ Z}.
6. Sigui (X, d) un espai mètric. Donats dos subconjunts A, B ⊆ X, es defineix la distància de

A a B per
d(A, B) = inf d(x, y).
x∈A,y∈B
(a) Proveu que si A ∩ B 6= ∅, aleshores d(A, B) = 0.
(b) Doneu un exemple amb d(A, B) = 0 en el qual A ∩ B = ∅.
(c) Proveu que, per a x, y ∈ X i A ⊆ X qualssevol, se satisfà
|d(x, A) − d(y, A)| ≤ d(x, y)
i deduı̈u que la funció d(−, A) : X −→ R és contı́nua.
7. Sigui (X, d) un espai mètric i A ⊆ X. Es defineix el diàmetre de A per
diam(A) = supx,y∈A d(x, y).
(a) Proveu les afirmacions següents:
• A ⊆ B =⇒ diam(A) ≤ diam(B).
• diam(A∪B) ≤ d(A, B)+diam(A)+diam(B), i deduı̈u, en particular, que, si A∩B 6= ∅,
aleshores diam(A ∪ B) ≤ diam(A) + diam(B).
(b) Doneu un exemple a R de dos subconjunts A, B tals que
diam (A) = diam(B) = diam(A ∪ B) = 1.
(c) Proveu que diam(Br (x)) ≤ 2r.
(d) Suposem que diam(A) < r, i sigui x un punt de X tal que A ∩ Br (x) 6= ∅. Proveu que
A ⊆ B2r (x).
1.5. Problemes 19
Els conjunts amb diam(A) < ∞ s’anomenen conjunts fitats. Observeu que aquest no és un
concepte topològic: per la distància d definida a l’exemple 1.1.2(5), que dóna els mateixos
oberts que d, tots els conjunts són fitats.
8. Sigui X un conjunt i d1 , d2 dues distàncies definides sobre X. Diem que d1 i d2 són
equivalents si hi ha dos nombres reals positius α, β > 0 tals que
αd1 (x, y) ≤ d2 (x, y) ≤ βd1 (x, y),
per a x, y ∈ X qualssevol.
(a) Proveu que les distàncies de Rn de l’exemple 1.1.2(1) són totes equivalents.
(b) Proveu que, si dues distàncies són equivalents, aleshores donen lloc als mateixos conjunts
oberts.
9. Siguin (X, dX ) i (Y, dY ) dos espais mètrics. Sobre el producte X × Y definim les funcions
p
d1 ((x1 , y1 ), (x2 , y2 )) = dX (x1 , x2 )2 + dY (y1 , y2 )2 ,
d2 ((x1 , y1 ), (x2 , y2 )) = dX (x1 , x2 ) + dY (y1 , y2 ),
d3 ((x1 , y1 ), (x2 , y2 )) = max{dX (x1 , x2 ), dY (y1 , y2 )}.
(a) Proveu que aquestes funcions defineixen distàncies en el producte X × Y .

(b) Proveu les desigualtats
d3 ≤ d1 ≤ d2 ≤ 2d3
i deduı̈u del problema anterior que les tres distàncies donen lloc als mateixos conjunts
oberts a X × Y .
(c) Proveu que les projeccions πX i πY de X × Y sobre X i Y , respectivament, són funcions
contı́nues.
10. Considerem els espais de funcions contı́nues C 0 ([0, 1]) i funcions derivables amb continuı̈tat
C 1 ([0, 1]), ambdós amb la mètrica del suprem.
(a) Proveu que l’aplicació de derivació
D : C 1 ([0, 1]) −→ C 0 ([0, 1])

f 7−→ f ′
no és contı́nua.
(b) A C 1 ([0, 1]) definim la mètrica
n o
d′ (f, g) = max supx∈[0,1] |f (x) − g(x)| | supx∈[0,1] |f ′ (x) − g ′ (x)| .
Proveu que, efectivament, d′ defineix una distància i que, amb aquesta distància, l’apli-
cació derivada D és contı́nua.
11. (a) Proveu que la bola oberta de centre 0 i radi 1/4 de Rω és
µ ¶ µ ¶ µ ¶
1 1 2 2 3 3
B 41 (0) = − , × − , × − , × (−1, 1) × R × R × R × . . .
4 4 4 4 4 4
(b) Proveu que (−1, 1) × R × (−1, 1) × R × R × . . . Rω és obert.

(c) El subconjunt (a, b)ω = (a, b) × (a, b) × . . . (a, b) × · · · ⊆ Rω , és obert?.
12. Sigui E un R-espai vectorial. Una aplicació h, i : E × E −→ R és un producte escalar si
satisfà
• ha, bi = hb, ai, per a qualssevol a, b ∈ E.
• h, i és una aplicació bilineal.
• ha, ai ≥ 0, per a tot a ∈ E, i ha, ai = 0, si i només si a = 0.
Donat un producte escalar, proveu:
(a) Desigualtat de Schwarz: per a qualssevol a, b ∈ E se satisfà

p
|ha, bi| ≤ ha, ai · hb, bi.
p
(b) L’aplicació d(a, b) = hb − a, b − ai defineix una distància a E.
13. L’espai de Hilbert ℓ2 . Considerem el conjunt ℓ2 , format per totes les successions (x1 , x2 , . . . )
P
de nombres reals tals que i≥1 x2i < ∞. Proveu que, si x, y ℓ2 , aleshores la sèrie
X
xi yi ,
i≥1
és convergent. Deduı̈u que es defineix aixı́ un producte escalar sobre l’espai vectorial ℓ2 i que,
per tant, és un espai mètric, que anomenem espai de Hilbert de les successions de quadrat
sumable.
2
Espais topològics i aplicacions
contı́nues
En diverses situacions, resulta convenient, sinó essencial, tenir la possibilitat de parlar de con-
tinuı̈tat en circumstàncies en les quals no hi ha cap distància natural associada. Per fer-ho, és
convenient alliberar la continuı̈tat de la dependència de la mètrica. Com hem vist al capı́tol
anterior, el concepte de continuı̈tat depèn no tant de la distància com dels “oberts”que aquesta
defineix, és a dir, de l’elecció d’uns determinats subconjunts de l’“espai” X. Això suggereix fi-
xar la nostra atenció en els conjunts oberts i analitzar quines són les seves propietats essencials,
i aixı́ s’arriba a la noció d’espai topològic.
En aquest capı́tol, introduı̈m les nocions bàsiques referents als espais topològics i la continuı̈tat,
com ara la posició relativa d’un punt respecte d’un conjunt (interior, adherent, d’acumulació,
etc.), com també el concepte de base d’una topologia, que ens permetrà donar alguns exemples
d’espais topològics. Acabem el capı́tol discutint els axiomes de numerabilitat que permeten, en
cas de complir-se, caracteritzar algunes nocions topològiques en termes de successions.
2.1 Definició i exemples
Les propietats dels oberts d’un espai mètric que hem vist a la proposició 1.4.5 del capı́tol
anterior suggereixen la definició següent.
2.1.1 Definició Una topologia en un conjunt X és una col·lecció T de subconjunts de X, T ⊆

P(X), que té les propietats següents:
1) ∅ i X són de T .
2) La unió d’un nombre arbitrari de conjunts de T és un conjunt de T .
3) La intersecció d’un nombre finit de conjunts de T és un conjunt de T .
Un conjunt X per al qual s’ha especificat una topologia T s’anomena un espai topològic i es
denota per (X, T ), o bé per X si això no dóna lloc a confusions. Els elements de X s’anomenen
punts i els subconjunts de X que són de T , oberts de la topologia.
22 Capı́tol 2. Espais topològics i aplicacions contı́nues
2.1.2 Exemples (1) Si (X, d) és un espai mètric, li podem associar la topologia que té per
oberts els definits per les boles obertes amb la distància d, 1.4.1. Aquesta topologia l’anomenem
topologia mètrica o usual de (X, d). En particular, la topologia de Rn que ens dóna la distància
euclidiana l’anomenem topologia usual o ordinària de Rn .
(2) En tot conjunt X podem sempre considerar dues topologies:
• La topologia discreta de X, on T = P(X). És a dir, tot subconjunt de X és obert.

En particular, els punts {x}, x ∈ X, són oberts. Notem per Xdis un conjunt X amb
la topologia discreta. Per exemple, Rdis denota el conjunt dels nombres reals amb la
topologia discreta.
• La topologia grollera de X, on T = {∅, X}. És a dir, els únics oberts són ∅ i X. Aquesta
topologia la notem Xgr .
Observem que la topologia discreta en X és la induı̈da per la mètrica discreta. En canvi, la
topologia grollera no és la topologia associada a cap distància sobre X (llevat que X estigui
reduı̈t a un sol punt): en efecte, si x 6= y són dos punts de X i, per a una distància qualsevol
d definida a X notem d(x, y) = α 6= 0, aleshores Bα (x) (que almenys conté x i que no conté y)
seria un obert diferent de ∅ i de X.
(3) Topologia dels complements finits. Sigui X un conjunt arbitrari. Considerem la famı́lia de
subconjunts T de X formada per ∅, X, i els U ⊆ X tals que:
X \ U = un conjunt amb un nombre finit de punts.
Comprovem que T defineix una topologia sobre X:
• ∅ ∈ T i X ∈ T , per definició.
• Sigui {Uα }α∈J una famı́lia arbitrària de subconjunts de X no buits pertanyents a T .

Aleshores, per a cada α, X \ Uα és o un conjunt finit o buit i, per tant, la seva intersecció
X \ (∪α∈J Uα ) = ∩α∈J (X \ Uα )
és finita o buida, d’on deduı̈m que ∪α∈J Uα ∈ T .
• Siguin U1 , . . . , Un ∈ T no buits. Aleshores,
X \ (∩ni=1 Ui ) = ∪ni=1 (X \ Ui )
és una unió finita de conjunts finits o buits i, per tant, un conjunt finit, d’on ∩ni=1 Ui ∈ T .
Tot conjunt pot ser dotat d’aquesta topologia i, en aquest cas, el notarem Xcf . En particular,
quan X = R tingui la topologia dels complements finits, el notarem Rcf per distingir-lo de R
amb la topologia usual.
2.1. Definició i exemples 23
2.1.3 Observació Hem assenyalat a l’exemple 2.1.2(2) que la topologia grollera definida en un
espai de més d’un element no està associada a cap distància definida sobre aquest espai. Un
altre exemple, no tan trivial, de topologia que no prové d’una distància és la topologia dels
complements finits definida en un conjunt infinit, com ara a X = R. En lloc de raonar-ho
directament sobre l’exemple presentarem una propietat que tenen els espais mètrics i que no té
la topologia de complements finits.
2.1.4 Definició Diem que un espai topològic X és de Hausdorff si, per a qualsevol parell de
punts x, y ∈ X, x 6= y, existeixen oberts U, V tals que x ∈ U , y ∈ V i U ∩ V = ∅.
És a dir, la topologia de X és de Hausdorff si conté suficients oberts per “separar” els punts
de l’espai. Això no és aixı́ en tot espai topològic. Un exemple molt important d’espais de
Hausdorff el formen els espais mètrics:
2.1.5 Lema Sigui (X, d) un espai mètric; aleshores, l’espai topològic associat és un espai de
Hausdorff.
Demostració. Sigui α = d(x, y). Com que x 6= y, α 6= 0. Prenem U = Bα/2 (x) i V = Bα/2 (y)
(o qualsevol nombre real < α/2). Aleshores, x ∈ U , y ∈ V , i U ∩ V = ∅, ja que, si z ∈ U ∩ V ,
aleshores d(x, z) < α i d(y, z) < α i, per la desigualtat triangular, tenim
α α
d(x, y) ≤ d(x, z) + d(z, y) < + = α,
2 2
Doncs bé, la topologia dels complements finits de R no té aquesta propietat, no és de Hausdorff:
si x 6= y són dos nombres reals i x ∈ U , y ∈ V són dos oberts, aleshores U = R \ {p1 , . . . , pn } i
V = R \ {q1 , . . . , qm }, per a alguns punts p1 , . . . , pn , q1 , . . . , qm ∈ R, d’on
U ∩V = (R \ {p1 , . . . , pn }) ∩ (R \ {q1 , . . . , qm })
= R \ {p1 , . . . , pn , q1 , . . . , qm },
que és diferent del buit (observeu que el raonament s’aplica a la topologia de complements finits
sobre qualsevol conjunt infinit). Per tant, la topologia de Rcf no pot provenir de cap distància;
es diu que Rcf no és metritzable (vegeu, més endavant, el capı́tol 6).
Com hem vist en els exemples, en un mateix conjunt es poden definir diverses topologies. Per
comparar-les utilitzem la noció següent:
2.1.6 Definició Sigui X un conjunt i T , T ′ dues topologies de X. Si T ′ ⊇ T es diu que T ′ és

més fina que T i que T és més grollera que T ′ .
És a dir, si tots els oberts per T són oberts per T ′ , aleshores aquesta darrera és més fina que T .
Evidentment, la topologia discreta és la més fina que podem posar en un conjunt i la topologia
grollera, la més grollera. Un altre exemple: tot obert de R amb la topologia dels complements
finits, és obert també per la topologia usual. Per tant, la topologia usual de R és més fina que
la dels complements finits. No hem de pensar, però, que dues topologies d’un mateix conjunt
hagin de ser necessàriament comparables.
2.1.7 Exemple Sobre el conjunt X = {a, b, c}, les topologies
T = {∅, X, {a}} i T ′ = {∅, X, {b}, {b, c}}
(comproveu que efectivament són topologies) no són comparables, ja que mentre que {a} és
obert per T , no ho és per T ′ i, recı́procament, {b} és obert per T ′ i no ho és per T .
2.2 Bases d’una topologia
Llevat del cas de la topologia mètrica, als exemples anteriors hem donat la topologia especificant
quins eren tots els oberts. Generalment, aquest procediment no és viable. En molts casos, és
possible determinar la topologia donant una col·lecció més petita d’oberts, com de fet succeeix
en el cas de la topologia mètrica, on les boles obertes determinen la resta dels oberts. Les
propietats de les boles recollides al lema 1.2.3 (1), (3), són les que han permès demostrar que
els oberts de la topologia mètrica defineixen una topologia, 1.4.5.
2.2.1 Definició Sigui X un conjunt i B ⊆ P(X). Diem que B és base d’una topologia si satisfà
(i) per a tot x ∈ X, existeix B ∈ B tal que x ∈ B,
(ii) si B1 , B2 ∈ B i x ∈ B1 ∩ B2 , aleshores existeix B ∈ B tal que x ∈ B ⊆ B1 ∩ B2 .
2.2.2 Proposició Sigui X un conjunt i B una base d’una topologia. Aleshores,
T = {U ∈ P(X) | per a tot x ∈ U , existeix B ∈ B tal que x ∈ B ⊆ U }
és una topologia sobre X, que anomenem topologia generada per B.
Demostració. La demostració del fet que T és una topologia és anàloga a la de la proposició
1.4.5 del capı́tol anterior.
1) ∅ és obert perquè no existeix x ∈ ∅ i X és obert per (i).
2) Donada una famı́lia arbitrària {Uα }α∈J , Uα ∈ T , es té:
x ∈ ∪α∈J Uα ⇐⇒ existeix α ∈ J tal que x ∈ Uα

=⇒ existeix B ∈ B tal que x ∈ B ⊆ U (per definició)
=⇒ x ∈ B ⊆ U ⊆ ∪α∈J Uα
=⇒ ∪α∈J Uα ∈ T .
2.2. Bases d’una topologia 25
3) Donada una famı́lia finita U1 , . . . , Un ∈ T , es té:
x ∈ U1 ∩ · · · ∩ Un ⇐⇒ x ∈ Ui per a tot i = 1, . . . , n
=⇒ per a tot i = 1, . . . , n existeix Bi ∈ B
tal que x ∈ Bi ⊆ Ui
=⇒ existeix∗ B ∈ B tal que x ∈ B ⊆ ∩ni=1 Bi ⊆ ∩ni=1 Ui
=⇒ ∩ni=1 Ui ∈ T .
on a (*) s’està fent servir la generalització de (ii) a un nombre finit B1 , . . . , Bn de conjunts

de B.
Observem que els conjunts de la base són oberts en la topologia que generen. Gràcies a aquesta
proposició, sovint resulta còmode definir una topologia donant-ne una base.
2.2.3 Exemple Definim la topologia del lı́mit inferior de R com aquella que té per base la
famı́lia de conjunts
[a, b) = {x ∈ R | a ≤ x < b}.
La verificació de les condicions (i) i (ii) de la proposició 2.2.2 és immediata. Notem per Rℓ el
conjunt dels nombres reals amb aquesta topologia.
Moltes de les diferents propietats de la topologia que introduı̈m en aquest llibre es poden carac-
teritzar a partir de les bases, per la qual cosa és convenient disposar d’altres caracteritzacions
d’aquestes, fins i tot quan la topologia sobre X és coneguda. La proposició següent recull dues
d’aquestes caracteritzacions.
2.2.4 Proposició Siguin (X, T ) un espai topològic i B ⊆ T .
(1) B és base de la topologia T si i només si, per a tot U ∈ T i tot x ∈ U , existeix B ∈ B tal
que x ∈ B ⊆ U .
(2) B és base de la topologia T si i només si, per a tot U ∈ T , es té

[
U= B.
B∈B
B⊆U
Demostració. (1) Per la pròpia definició, si T és la topologia generada per una base B, aleshores,
per a tot obert ∈ T i tot x ∈ U , hi ha un B ∈ B tal que x ∈ B ⊆ U . Recı́procament, suposem
que B satisfà aquesta propietat; aleshores, per tot x ∈ X, hi ha un B ∈ B tal que x ∈ B i, a
més, com que la intersecció de dos conjunts qualssevol B1 , B2 ∈ B ⊆ T , B1 ∩ B2 , és un obert,
per a tot x ∈ B1 ∩ B2 , hi ha un B ∈ B tal que x ∈ B ⊆ B1 ∩ B2 . És a dir, se satisfan les
propietats de la definició 2.2.1 de base.
(2) ⇒ Si U ∈ T , la unió de tots els elements de la base continguts en U està inclosa en U .
Provem la inclusió contrària: sigui x ∈ U ; per (1), existeix Bx ∈ B tal que x ∈ Bx ⊆ U i, per
tant, U = ∪x∈U Bx .
⇐ Sigui U un obert i x ∈ U . Per hipòtesi, U és la unió de tots els conjunts de la base, B ∈ B,
tals que B ⊆ U . Per tant, existeix B ∈ B, B ⊆ U , tal que x ∈ B, i s’aplica (1).
Com a exemple del comentari anterior, vegem com les bases permeten comparar diferents
topologies sense fer referència a tots els oberts:
2.2.5 Proposició Siguin B, B ′ bases de dues topologies T , T ′ , definides a X. Aleshores, T ′ és

més fina que T si i només si, per a tot x ∈ X i tot B ∈ B tal que x ∈ B, existeix B ′ ∈ B ′ tal
que x ∈ B ′ ⊆ B.
Demostració. ⇒ Donats x ∈ X i B ∈ B tals que x ∈ B, perquè T ′ és més fina que T , B és
un obert de T ′ . Com que B ′ és base de T ′ , existeix B ′ ∈ B ′ tal que x ∈ B ′ ⊆ B.
⇐ Per hipòtesi, per a tot x ∈ B, hi ha un Bx′ ∈ B ′ tal que x ∈ Bx′ ⊆ B i, per tant, B és obert
de T ′ . Ara, si U és un obert de T , aleshores és obert de T ′ ja que és unió d’oberts,
[
U= B.
B∈B, B⊆U
2.2.6 Exemple En conseqüència, les topologies de R2 que tenen per bases els discos oberts o
els quadrats oberts són la mateixa:
B′
B
B ′′′
B ′′
Finalment, observem que la topologia generada per una base B és “la més petita”(la més
grollera) en la qual tots els conjunts de B són oberts (si no poséssim la condició de “més
petita”, sempre podrı́em prendre la topologia discreta). Però, perquè una famı́lia de conjunts
B sigui una base i generi una topologia per la fórmula de la proposició 2.2.2, cal que compleixi
les condicions (i) i (ii). En algunes ocasions, com tindrem oportunitat de comprovar al proper
capı́tol, es té una famı́lia S ⊆ P(X) que no les compleix i, tot i aixı́, interessa trobar la topologia
menys fina que faci dels subconjunts de S oberts.
2.2.7 Definició Sigui S ⊆ P(X). Anomenem topologia generada per S la topologia menys fina
de X tal que els conjunts de S són oberts. Diem que S és una subbase de la topologia que
genera si la unió dels seus subconjunts és X.
De fet, una col·lecció qualsevol de subconjunts de X genera una subbase simplement afegint-hi
el propi conjunt X. La definició de subbase assegura que, per a qualsevol x ∈ X, hi ha un
S ∈ S tal que x ∈ S. No s’imposa cap condició sobre les interseccions d’elements de S, com
2.2. Bases d’una topologia 27
succeı̈a a la definició de base. Justament, a partir d’una subbase s’obté una base de la topologia
generada fent interseccions:
2.2.8 Proposició Si S és una subbase, aleshores
B = {Si1 ∩ · · · ∩ Sin | Sij ∈ S}
és base de la topologia generada per S.
Demostració. Comprovem les condicions (i) i (ii) de 2.2.2 de base d’alguna topologia:
(i) Com ja hem assenyalat, atès que X = ∪S∈S S, si x ∈ X es té que x ∈ S per a algun S ∈ S,
que alhora és un conjunt de B.
(ii) Siguin B1 = S1 ∩ · · · ∩ Sn , B2 = S1′ ∩ · · · ∩ Sm ′
i x ∈ B1 ∩ B2 . Llavors, B1 ∩ B2 =
(S1 ∩ · · · ∩ Sn ) ∩ (S1′ ∩ · · · ∩ Sm
′
) també és una intersecció finita d’elements de S. Per tant,
B = B1 ∩ B2 ∈ B i x ∈ B.
2.2.9 Exemple El conjunt de semirectes de la recta real,
S = {(−∞, a), (b, ∞) | a, b ∈ R},
és subbase d’una topologia a R, que el lector pot comprovar que és la topologia usual.
El segon axioma de numerabilitat

En algunes ocasions és convenient conèixer la quantitat d’oberts que té una topologia, per
exemple, si n’hi ha un nombre finit o infinit i, en aquest cas, si n’hi ha una quantitat numerable
o no. La definició següent, que serà completada més endavant a la secció 2.5, fa referència a
aquesta qüestió.
2.2.10 Definició Un espai topològic X es diu que satisfà el segon axioma de numerabilitat
(2AN) si té una base de cardinal numerable.
2.2.11 Exemples (1) Amb la topologia usual, R té una base numerable: la famı́lia de tots els
intervals oberts (a, b) amb a, b ∈ Q. Anàlogament, també Rn té una base numerable:
B = {(a1 , b1 ) × · · · × (an , bn ) | ai , bi ∈ Q, 1 ≤ i ≤ n}.
(2) Amb la topologia del lı́mit inferior, Rℓ no té una base numerable. En efecte, suposem que sı́
que la tingués i denotem-la B. Per a cada x ∈ Rℓ , escollim Bx ∈ B tal que x ∈ Bx ⊆ [x, x + 1).
Si x 6= y, llavors Bx 6= By , ja que x = inf Bx i y = inf By . Per tant, B és no numerable i conté
almenys tants elements com R.
Malgrat l’exemple de Rn amb la mètrica euclidiana, no hem de pensar que tot espai mètric
sigui 2AN, com mostra l’exemple següent.
2.2.12 Exemple Mètrica de l’oficina de correus: Prenem X = R2 amb la mètrica següent

½
∗ 0, si p = q,
d (p, q) =
k p k + k q k, si p 6= q,
on k p k és la norma euclidiana del punt p ∈ R2 . És immediat comprovar que, efectivament, d∗
és una distància i que les seves boles són
Bε (p; d∗ ) = {p} ∪ Bε−kpk (p; d) ,
on d és la mètrica usual de R2 . En particular, si ε <k p k, llavors Bε (p; d∗ ) = {p} i, per tant, si
p 6= (0, 0), {p} és un obert. D’aquı́ ve que qualsevol base de X ha de contenir, almenys, tants
oberts com punts R2 \ {(0, 0)} i, en conseqüència, no pot ser numerable.
2.3 Conjunts tancats
Donar una topologia sobre un conjunt X és donar una famı́lia de subconjunts que satisfan
determinades propietats respecte de les unions i interseccions de conjunts de la famı́lia. Mit-
jançant les lleis de De Morgan, aquestes propietats s’intercanvien amb propietats d’interseccions
i unions dels complementaris de la famı́lia. Distingim aquests complementaris amb el nom de
tancats.
2.3.1 Definició Un conjunt C és un tancat d’un espai topològic X si X \ C és obert.
2.3.2 Exemples (1) Als espais mètrics, les boles tancades
Br (x) = {y ∈ X | d(x, y) ≤ r}
són conjunt tancats per la topologia mètrica. Els punts {x} també són tancats.
(2) Amb la topologia dels complements finits, només són tancats ∅, X i els conjunts finits.
(3) Un mateix conjunt pot ser, a la vegada, tancat i obert o cap de les dues coses. A més de ∅
i X, els punts són tancats i oberts amb la topologia discreta. A R, (0, 1] no és tancat ni obert.
Passant al complementari, tenim les propietats “complementàries” dels oberts per als tancats.
2.3.3 Proposició Sigui X un espai topològic. Aleshores:
(1) ∅ i X són tancats.
(2) La unió d’un nombre finit de tancats és un tancat.
(3) La intersecció d’un nombre arbitrari de tancats és un tancat.

2.4. Interior i adherència de conjunts 29
Demostració. Tal com hem assenyalat, les propietats dels conjunts tancats es dedueixen de
les propietats corresponents dels conjunts oberts passant al complementari. Comprovem, per
exemple, que la unió finita de tancats és tancada: siguin C1 , . . . , Cn , conjunts tancats de X.
Per definició, els conjunts Ui = X \ Ci , i = 1, . . . , n, són oberts i, per tant, U1 ∩ · · · ∩ Un és
obert, és a dir,
C1 ∪ · · · ∪ Cn = (X \ U1 ) ∪ · · · ∪ (X \ Un ) = X \ (U1 ∩ · · · ∩ Un )
és un conjunt tancat.
2.3.4 Observació La unió d’un

£ nombre arbitrari
¤ de tancats no té perquè ser tancada. Per
exemple, els intervals Cn = −1 + n1 , 1 − n1 són tancats per a tot n, però la seva reunió
∞
[
Cn = (−1, 1)
n=1
no ho és.
2.3.5 Proposició En un espai de Hausdorff, tot punt és tancat (i, per tant, també ho és tot
conjunt finit).
Demostració. Sigui X un espai de Hausdorff. Si x ∈ X, hem de veure que X \ {x} és obert. És
suficient veure que tot punt y ∈ X \ {x} (és a dir, y 6= x) és interior a X \ {x}. Però, com que
X és de Hausdorff, existeixen U, V entorns oberts de x, y tals que U ∩ V = ∅. En particular,
x 6∈ V . Aixı́ doncs, y ∈ V ⊂ X \ {x} i, per tant, y és interior a X \ {x}.
En particular, en un espai mètric tots els punts són tancats. En general, els punts d’un espai
topològic X no tenen per què ser tancats. Per exemple, si X = {a, b} i T = {∅, X, {a}},
aleshores {b} és tancat, però {a} no ho és.
2.4 Interior i adherència de conjunts
Si A és un subconjunt d’un espai topològic X, no té per què ser obert ni tancat. L’interior i
l’adherència de A que introduı̈m en aquesta secció són l’obert i el tancat de X que aproximen
millor A, 2.4.2.
2.4.1 Definició Siguin X un espai topològic i A ⊆ X.
◦
(i) L’interior de A, denotat per A, és la reunió de tots els oberts continguts en A. Diem que
◦
un punt x ∈ X és interior a A si x ∈ A.
(ii) L’adherència de A, denotada per A, és la intersecció de tots els tancats que contenen A.
Diem que un punt x ∈ X és adherent a A si x ∈ A.
Observem que, com que la unió d’oberts és un obert, l’interior d’un conjunt és obert. Anàlogament,
com que la intersecció de tancats és tancat, l’adherència d’un conjunt és un tancat. De fet, es
tenen les caracteritzacions següents:
2.4.2 Proposició Siguin X un espai topològic i A ⊆ X. Aleshores:
◦
(a) A és l’obert més gran contingut en A.
(b) A és el tancat més petit que conté A.
◦
Demostració. (a) A és obert i és un subconjunt de A i, per definició, conté qualsevol altre obert
contingut en A.
(b) Anàlogament, A és tancat, conté A i, per definició, està contingut en qualsevol tancat que
contingui A.
Com a conseqüència d’aquest resultat, l’interior i l’adherència també permeten caracteritzar els
oberts i els tancats de l’espai X.
2.4.3 Proposició Siguin X un espai topològic i A ⊆ X. Aleshores:
◦
(a) A és obert si i només si A = A.
(b) A és tancat si i només si A = A.
2.4.4 Definició Siguin X un espai topològic i A ⊆ X un subconjunt. La frontera de A és el

◦
conjunt ∂A = A \ A.
Dit d’una altra manera,

◦
A = A ∪ ∂A.
Aquesta igualtat justifica, en part, els noms de “tancat” i “obert”: un conjunt és tancat si conté
la seva frontera i obert si no conté cap punt de la seva frontera.
2.4.5 Exemple A Rn , amb la topologia usual, la frontera d’una bola de radi r és l’esfera, del
mateix radi, centrada en el mateix punt:
∂Br (x) = {y ∈ Rn | d(x, y) = r}.
La proposició que segueix caracteritza els punts de l’interior i de l’adhèrencia d’un conjunt A
segons la posició relativa dels oberts que el contenen i el propi conjunt A.
2.4.6 Proposició Siguin X un espai topològic, x un punt de X i A un subconjunt de X. Ales-

hores,
(a) x és interior a A si i només si existeix un obert U tal que x ∈ U ⊆ A.

(b) x és adherent a A si i només si per a tot obert U que l’inclou, x ∈ U , es té U ∩ A 6= ∅.
◦ ◦
Demostració. (a) Sigui x interior a A. Llavors, x ∈ A ⊆ A i A és obert. Recı́procament, si
existeix U obert tal que x ∈ U ⊆ A, aleshores
[
x∈ U,
U ⊆A
U obert
◦ ◦
que és A. Per tant, x ∈ A.
(b) ⇒ Siguin x ∈ A i U un obert tal que x ∈ U . Suposem que U ∩ A = ∅, llavors C = X \ U
és un tancat que conté A. Aixı́ doncs, x ∈ A ⊂ X \ U i tindrı́em x ∈ U i x 6∈ U , cosa que és
absurda. En definitiva, U ∩ A 6= ∅.
⇐ Sigui x ∈ X un punt tal que, per a tot obert U , x ∈ U , es té U ∩ A 6= ∅. Per 2.4.2(b) és
suficient provar que, per a tot tancat C tal que C ⊇ A, llavors x ∈ C. Suposem que x 6∈ C.
Llavors x ∈ X \ C, que és un obert. Per hipòtesi, (X \ C) ∩ A 6= ∅ i, per tant, A no estaria
inclós en C. Això és absurd, és a dir, x ∈ C.
2.4.7 Exemples (1) A Rn retrobem les nocions habituals introduı̈des en els cursos de càlcul.
Aixı́, per exemple,
◦
A = {(x, y) ∈ R2 | xy ≥ 0} =⇒ A = {(x, y) ∈ Rn | xy > 0},
◦
B = Z × R ⊂ R2 =⇒ B = ∅,
Br (x) = {y ∈ Rn | d(x, y) < r} =⇒ Br (x) = {y ∈ Rn | d(x, y) ≤ r}.
(2) Amb la topologia dels complements finits, però, ens troben amb situacions sorprenents, des
de la intuı̈ció de la topologia usual: siguin X = Rcf i A = R \ B, essent B = {1/n | n ∈ N}.
◦
Llavors, A = ∅,
R
0 1 1 1 1
4 3 2
◦
ja que, si x ∈ A, hauria d’existir un obert U tal que x ∈ U ⊆ A. Però tot obert és tal que R \ U
té un nombre finit de punts, mentre que R \ A en té un nombre infinit. Per tant, R \ U 6⊃ R \ A
i, per tant, U 6⊂ A. Aixı́ mateix, B = R.
Intuı̈tivament, un punt adherent a A és un punt que, essent o no de A, es pot “aproximar” des
de A. Aquesta idea, que sembla que potser suggereix l’exemple de Br (x), s’ha de precisar ja
que hi ha punts que estan aı̈llats.
2.4.8 Exemple Sigui A el subconjunt de R (amb la topologia usual) següent A = (0, 1) ∪ {2}.
Llavors, com és fàcil de veure, A = [0, 1] ∪ {2}. Per tant, 2 ∈ A, però no hi ha cap successió de
punts de A, tret de la successió constant 2, 2, 2, . . . , que tendeixi cap a 2.
La noció corresponent al punt que “es pot aproximar per punts d’A” altres que ell mateix és la
següent:
2.4.9 Definició Diem que un punt x ∈ X és un punt lı́mit o d’acumulació de A si, per a tot
U obert que conté x, es té (U \ {x}) ∩ A 6= ∅. Notem per A′ el conjunt dels punts d’acumulació
de A. Els punts de A \ A′ s’anomenen punts aı̈llats.
2.4.10 Exemples
© ª (1) Si X = R i A = (0, 1], aleshores A′ = A = [0, 1]. Però, si B =
1
n | n ∈ N , llavors
B = B ∪ {0},
mentre que B ′ = {0} i ∂B = B.
(2) Si X té la topologia discreta, tot punt x ∈ X és aı̈llat.
2.4.11 Proposició Sigui X un espai topològic i A ⊆ X un subconjunt. Aleshores, A = A ∪ A′ .
Demostració. ⊇ A ⊆ A; per tant, basta comprovar que A′ ⊆ A. I això és per definició: x ∈ A′
si, per a tot U obert, U ∋ x, (U \ {x}) ∩ A 6= ∅. Amb més raó, per a tot U obert amb U ∋ x,
es tindrà U ∩ A 6= ∅, d’on x ∈ A.
⊆ Sigui x ∈ A. Si x ∈ A, hem acabat. Suposem, doncs, x 6∈ A: com que x ∈ A, per a tot U

obert, U ∋ x, es té U ∩ A 6= ∅, però com que x 6∈ A, es té (U \ {x}) ∩ A 6= ∅, d’on x ∈ A′ .
Els punts lı́mit en els espais de Hausdorff tenen la propietat següent:
2.4.12 Proposició Siguin X un espai de Hausdorff, x ∈ X i A ⊆ X. Aleshores x ∈ X és un

punt lı́mit de A si i només si tot entorn de x conté infinits punts de A.
Demostració. ⇐ Basta que en contingui un (6= x) perquè (U \ {x}) ∩ A 6= ∅ i, per tant, x ∈ A′ .
⇒ Sigui x ∈ A′ i suposem que existı́s un entorn obert U de x tal que (U \ {x}) ∩ A =

{x1 , . . . , xm } fos un conjunt finit de punts. Com que X és de Hausdorff, existeixen oberts
U1 , . . . , Um i V1 , . . . , Vm tals que x ∈ Ui , xi ∈ Vi i Ui ∩ Vi = ∅, per a tot i = 1, . . . , m. Aleshores
W = (∩m Ui ) ∩U
| i=1
{z }
k
U′
és un entorn obert de x tal que (W \ {x}) ∩ A = ∅ ja que (W \ {x}) ∩ A ⊂ (U \ {x}) ∩ A, però
cap dels xi és de W ja que xi 6∈ Ui . Per tant, x no seria un punt lı́mit.
xn A
x Vn
...
U′
x2
V2
x1
U V1
Acabem aquest apartat introduint dues nocions més: la de subconjunt dens i la d’entorn d’un
punt.
2.4.13 Definició Es diu que un conjunt A és dens en X si A = X. Un espai s’anomena

separable si té un subconjunt numerable dens.
2.4.14 Exemples Un exemple clàssic de subconjunt dens és A = Q en R. Com que Q és nume-
rable, R és separable. Més generalment, Rn és separable perquè admet Qn com a subconjunt
numerable dens.
Els espais mètrics separables són, precisament, els espais 2AN:
2.4.15 Proposició Un espai mètric X és 2AN si i només si és separable.
Demostració. ⇒ Sigui B una base numerable de X. Per a cada B ∈ B, prenem un punt

xB ∈ B qualsevol. Llavors, com és fàcil de comprovar, el conjunt {xB }B∈B és dens.
⇐ Sigui A un subconjunt numerable dens de l’espai. Llavors
© ª
B = B1/n (a) | a ∈ A, n ∈ N
és una base numerable de l’espai. És numerable perquè és reunió numerable de conjunts nu-
merables (els que s’obtenen fixant a ∈ A). Quant a ser base, sigui x un punt qualsevol i U un
entorn obert seu. Com que x és interior a U , hi ha un n > 0 tal que B1/n (x) ⊆ U , mentre
que, pel fet de ser A dens, B1/2n (x) ∩ A 6= ∅. Sigui a ∈ B1/2n (x) ∩ A ⊆ U ∩ A. Provem
que x ∈ B1/2n (a) ⊆ U , cosa que acabarà la demostració. Per la desigualtat triangular, si
y ∈ B1/2n (a) es té
d(x, y) ≤ d(x, a) + d(a, y) < 1/2n + 1/2n = 1/n,
i, per tant, y ∈ B1/n (x) ⊆ U .

2.4.16 Exemple Aquesta darrera proposició ens permet veure que la topologia del lı́mit inferior
Rℓ no prové de cap distància. En efecte, hem vist a 2.2.11(2) que Rℓ no és 2AN, mentre que sı́
que és separable ja que Q és un subconjunt dens.
2.4.17 Definició Siguin X un espai topològic i x ∈ X. Un entorn de x és un subconjunt N ⊆ X

◦
tal que x ∈ N .
És a dir, existeix un obert U tal que x ∈ U ⊆ N . Si N és obert, diem que és un entorn obert
de x.
£ ¤
2.4.18 Exemple (1) A X = R amb la topologia usual, − n1 , n1 és un entorn de 0, però no de
1/n.
(2) (−1, 1) no és entorn de zero a Rcf . En efecte, si U fos un obert de Rcf tal que 0 ⊆ U ⊂
(−1, 1), llavors U = R \ A amb #A < ∞ i, per tant,
R \ {0} ⊇ R \ U = A ⊇ R \ (−1, 1) .
Però R \ (−1, 1) té una infinitat de punts.
Possiblement l’ús de paraules del llenguatge comú, com ara entorn, donant-los un significat
precı́s, però conservant la capacitat de suggerir idees pel significat usual, és un dels atractius
de la topologia. Aixı́, és freqüent trobar-nos amb frases com “aquesta propietat és certa per
a punts prou propers a x”, la qual vol dir: “en algun entorn de x”. Per exemple, la propietat
“un conjunt A és un entorn de tots els seus punts si i només si és obert” es pot escriure: “un
conjunt A és obert si i només si, per a tot x ∈ A, tots els punts prou propers a x són de A”.
2.5 Aplicacions contı́nues
De manera anàloga a com hem fet per definir una topologia, inspirant-nos en les propietats dels
oberts d’un espai mètric, prenem ara la caracterització de la continuı̈tat en termes d’oberts del
teorema 1.4.3 com a definició.
2.5.1 Definició Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais topològics. Diem que f és contı́nua
si, per a tot obert U ⊆ Y , f −1 (U ) és obert de X.
2.5.2 Proposició Les aplicacions constants són contı́nues. La identitat id X : X −→ X d’un

espai topològic X és contı́nua. La composició d’aplicacions contı́nues és contı́nua.
Demostració. Provem la darrera afirmació: siguin f : X −→ Y i g : Y −→ Z contı́nues i U ⊆ Z

un obert. Aleshores, (g ◦ f )−1 (U ) = f −1 (g −1 (U )) és obert.
2.5.3 Exemples (1) Les aplicacions contı́nues entre espais mètrics amb la definició ε − δ són
contı́nues segons aquesta definició (de fet, són les úniques aplicacions contı́nues amb aquesta
definició). Això se segueix del teorema 1.4.3.
(2) Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais topològics. Si X té la topologia discreta, f és
contı́nua independentment de la topologia de Y . Anàlogament, si Y té la topologia grollera ,
f és contı́nua independentment de la topologia de X. Per tant, les aplicacions contı́nues que
trobem en les situacions Rdis −→ R, R −→ R i Rgr −→ R són molt diferents: en el primer cas,
totes les aplicacions són contı́nues; en el segon ho són les que satisfan la definició ε − δ habitual
i, en el tercer, tan sols les constants són contı́nues.
(3) La definició no diu que la imatge d’un obert sigui un obert. Per exemple, l’aplicació
f : R −→ R, definida per
1
f (x) =
1 + x2
és contı́nua, però f (R) = (0, 1], que no és obert ni tancat.
Els primers resultats ens diuen que no és necessari comprovar que l’antiimatge de tot obert és
un obert per concloure que l’aplicació és contı́nua, ja que la continuı̈tat es pot analitzar amb
una base, i fins i tot una subbase, de la topologia de l’espai Y :
2.5.4 Proposició Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais topològics. Llavors:
(a) Sigui B una base de la topologia de Y . L’aplicació f és contı́nua si i només si f −1 (B) és
obert per a tot B ∈ B.
(b) Sigui S una subbase de la topologia de S. L’aplicació f és contı́nua si i només si f −1 (S)
és obert per a tot S ∈ S.
Demostració. En cada cas, sols una implicació no és trivial.

(a) ⇐ Donat un obert V ⊆ Y , per ser B una base, V = ∪α∈J Bα . Per tant, f −1 (V ) =
∪ f −1 (Bα ) és obert.
α∈J
(b) ⇐ Per l’apartat (a), és suficient comprovar que l’antiimatge dels oberts d’una base és un
obert: sigui B ∈ B, on B és la base generada per la subbase S. Aleshores, B = S1 ∩ · · · ∩ Sn ,
amb Si ∈ S. Per tant, f −1 (B) = f −1 (S1 ) ∩ · · · ∩ f −1 (Sn ) és obert.
2.5.5 Exemple Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais mètrics tal que, per a tota bola
Bε (y) de Y , es té que f −1 (Bε (y)) és un obert de X. Per definició d’obert d’un espai mètric,
això vol dir que, per a qualsevol x ∈ f −1 (Bε (y)), hi ha un δ > 0 tal que Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε (y)). I,
per tant, f (Bδ (x)) ⊆ Bε (y). En particular, prenent y = f (x), obtenim que f satisfà la definició
ε − δ de continuı̈tat.
En termes de tancats i adherències, podem caracteritzar també les aplicacions contı́nues. Al

proper apartat veurem que la caracterització (b) es tradueix, en els espais adequats, en la
coneguda propietat de les aplicacions contı́nues entre espais mètrics lim f (xn ) = f ( lim xn ).
n→∞ n→∞
2.5.6 Proposició Sigui f : X −→ Y una aplicació. Aleshores, les afirmacions següents són
equivalents:
(a) f és contı́nua.
(b) per a tot A ⊆ X, f (A) ⊆ f (A).
(c) per a tot tancat C ⊆ Y , f −1 (C) és tancat.
Demostració. (a) ⇒ (b) Sigui A ⊆ X i x ∈ A. Hem de veure que f (x) ∈ f (A). Sigui V un
entorn obert de f (x); aleshores, f −1 (V ) és un obert de X (perquè f és contı́nua) que conté x.
Per tant, f −1 (V )∩A 6= ∅. Sigui y ∈ f −1 (V )∩A. Aleshores, f (y) ∈ V ∩f (A), d’on V ∩f (A) 6= ∅
i, per tant, x ∈ f (A).
(b) ⇒ (c) Sigui C ⊆ Y un tancat. Volem veure que D = f −1 (C) ⊆ X és tancat. Equivalent-
ment, que D ⊆ D (és a dir, D = D) i això és cert perquè, per hipòtesi i com que C és tancat,
es tenen les inclusions
f (D) ⊆ f (D) = f (f −1 (C)) ⊆ C = C
i, aleshores, D ⊆ f −1 (C) = D.
(c) ⇒ (a) Sigui V ⊆ Y un obert. Aleshores, Y \ V és tancat. Per hipòtesi, f −1 (Y \ V ) també.
Però
f −1 (Y \ V ) = f −1 (Y ) \ f −1 (V ) = X \ f −1 (V ),
d’on f −1 (V ) ⊆ X és obert.
La continuı̈tat d’una aplicació es pot caracteritzar localment, com succeeix amb la definició de
continuı̈tat ε − δ entre espais mètrics.
2.5.7 Proposició L’aplicació f : X −→ Y és contı́nua si i només si per a tot x ∈ X i tot entorn
V de f (x), existeix un entorn U de x tal que f (U ) ⊆ V .
Demostració. ⇒ Com que V és un entorn, existeix V ′ ⊆ V , V ′ ∋ f (x), V ′ obert. Llavors,

f −1 (V ) és un entorn de x i f (f −1 (V ′ )) ⊆ V ′ ⊆ V .
⇐ Sigui V un obert de Y . Hem de veure que f −1 (V ) és obert. Sigui x ∈ f −1 (V ). Per tant,
f (x) ∈ V . Per hipòtesi, existeix Un entorn de x (que podem suposar obert) tal que f (Un ) ⊆ V .
Llavors x ∈ Un ⊆ f −1 (V ) és interior a f −1 (V ) i per tant f −1 (V ) és obert per 2.4.3.
Definim ara les aplicacions que fan en topologia el paper dels isomorfismes entre espais vectorials
en àlgebra lineal, els homeomorfismes.
2.5.8 Definició Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais topològics. Es diu que f és un
homeomorfisme si f és contı́nua i bijectiva i f −1 : Y −→ X és contı́nua. Dos espais X i Y
són homeomorfs si existeix un homeomorfisme f : X −→ Y entre ells. Aquest fet es denota per
X∼ =Y.
És immediat comprovar que la identitat de X és un homeomorfisme i que la composició d’ho-
meomorfismes és també un homeomorfisme, per la qual cosa el conjunt d’homeomorfismes d’un
espai topològic X és un grup, amb l’operació de composició, que notem Aut(X).
Des del punt de vista de la topologia, dos espais topològics homeomorfs són “iguals”, de la
mateixa manera que dos triangles amb els tres costats iguals són “iguals” (isomètrics) des del
punt de vista de la geometria mètrica o dos triangles són iguals sempre des del punt de vista
afı́. Hem d’observar, però, que ara estem fent equivalents moltes més figures.
2.5.9 Exemple El quadrat i la circumferència de la figura són homeomorfs: l’homeomorfisme
f : Q −→ S1
s’obté dividint cada vector per la seva norma.
- -
¾
S1
6
Q
Imprecisament, podrı́em dir que un homeomorfisme és una deformació contı́nua (no “tallem”
la figura), bijectiva (no “juntem” punts diferents), i que podem desfer cap enrere (inversa
contı́nua).
La condició d’inversa contı́nua no és, ni de bon tros, automàtica, a diferència del que passa, per
exemple, en àlgebra lineal, on si f : E −→ F lineal i bijectiva, aleshores f −1 lineal, com ens ho
mostra un exemple elemental.
2.5.10 Exemple Considerem la identitat de R
id : Rdis −→ R
x 7−→ id (x) = x
Però posem a l’origen la topologia discreta i a l’arribada la usual. La identitat és contı́nua (per
exemple, perquè l’origen té la topologia discreta) i bijectiva, però id −1 (= id ) : R −→ Rdis no
és contı́nua, ja que els punts són oberts a Rdis , però no a R.
Resumint: si dos espais són homeomorfs, aleshores tenen “els mateixos” punts (f bijectiva) i
“els mateixos oberts” (f i f −1 contı́nues). Per tant, des del punt de vista de la topologia, són
indistingibles ja que punts i oberts són tot el que defineix un espai topològic. Com a corol·lari,
resulta que una propietat de X que sols depengui dels seus punts i dels seus oberts es mantindrà
per homeomorfismes: és el que s’anomena una propietat topològica.
2.5.11 Observació Fixem-nos que, si f : X −→ Y és un homeomorfisme, llavors la imatge

per f d’oberts (respectivament tancats) de X són conjunts oberts (respectivament tancats) de
Y perquè f és bijectiva i f −1 és contı́nua. Si f no és necessàriament bijectiva i f −1 no és
necessàriament contı́nua, aquestes dues propietats no tenen per què donar-se ni necessàriament
ser equivalents. Per aquesta raó, els donarem noms.
2.5.12 Definició Una aplicació contı́nua f : X −→ Y tal que f (U ) és obert per a tot obert
U ⊆ X, s’anomena oberta. Si f (C) és tancat per a tot tancat C ⊆ X, es diu que f és tancada.
Per tant, un homeomorfisme és una aplicació contı́nua, bijectiva i oberta (o tancada).
2.6 Successions i lı́mits
Sovint és convenient disposar d’una caracterització de la continuı̈tat d’una aplicació o de l’ad-
herència d’un conjunt en termes de successions convergents. En espais generals, no és possible
donar aquesta mena de caracteritzacions. El concepte que introduı̈m a continuació dóna el
context en el qual les successions són útils.
2.6.1 Definició Un espai X es diu que té una base numerable en x si existeix una col·lecció
numerable B d’entorns de x tal que tot entorn de x conté almenys un dels elements de B. Si X
té una base numerable per a tot x ∈ X, es diu que satisfà el primera axioma de numerabilitat
(1AN).
2.6.2 Exemple Tot espai mètric satisfà 1AN: en efecte, per a tot x ∈ X, podem prendre
n o
B = B n1 (x) | n ∈ N .
El que ens interessa dels espais que verifiquen 1AN és que en ells es poden descriure l’adherència
i la continuı̈tat en termes de successions, com en els espais mètrics. Aclarim primer què vol dir
que una successió convergeix en el cas d’un espai topològic ja que, sense distància, no té sentit
la mateixa definició que en un espai mètric.
2.6.3 Definició Sigui X un espai topològic, (xn )n∈N una successió de punts de X i x ∈ X.
Diem que (xn ) convergeix cap a x (i ho denotarem per (xn ) −→ x) si, per a tot entorn U de
x, existeix un enter positiu n0 tal que, si n ≥ n0 , llavors xn ∈ U .
2.6.4 Exemple En general, el lı́mit d’una successió no és únic. Per exemple, si considerem la
topologia de complements finits a la recta real, tot punt de R és lı́mit de la successió (n), com
es comprova immediatament. La propietat de Hausdorff evita aquesta mena de patologies.
2.6.5 Proposició Si X és un espai de Hausdorff i (xn ) és una successió convergent de punts de
X, llavors el lı́mit és únic.
2.7. Problemes 39
Demostració. Suposem que x 6= y són dos lı́mits de la successió (xn ). Com que X és de
Hausdorff, existeixen oberts disjunts U, V tals que x ∈ U i y ∈ V . Com que x és lı́mit de la
successió, existeix un n0 tal que xn ∈ U per a tot n ≥ n0 . Anàlogament, com que y també és
lı́mit, existeix un n1 tal que xn ∈ V per a tot n ≥ n1 . Però això és absurd ja que aleshores
xn ∈ U ∩ V = ∅, per a n ≥ max{n0 , n1 }.
2.6.6 Proposició Sigui X un espai topològic que satisfà 1AN. Llavors
(a) Per a tot A ⊆ X, x ∈ A si i només si existeix una successió de punts xn ∈ A, tal que
(xn ) −→ x.
(b) Sigui f : X −→ Y una aplicació, Y un espai topològic. Llavors, f és contı́nua si i només
si per a tota successió convergent (xn ) −→ x de X, (f (xn )) −→ f (x) a Y .
Demostració. (a) ⇐ Suposem que (xn ) −→ x, amb xn ∈ A. Llavors, tot entorn U de x conté
algun punt de A. Per tant x ∈ A.
⇒ Sigui x ∈ A i B = {Un | n ∈ N} una base d’entorns numerable de x. Considerem els entorns
de x
Bn = U1 ∩ · · · ∩ Un
i observem que B1 ⊇ B2 ⊇ · · · ⊇ Bn ⊇ . . . Com que, per definició d’adherència, Bn ∩A 6= ∅, per
a cada n, escollim un xn ∈ Bn ∩A. Llavors, (xn ) −→ x. En efecte: donat un entorn U qualsevol
de x (no necessàriament de B), existirà Un0 ∈ B tal que Un0 ⊆ U i, per tant, Bn ⊆ Un0 ⊂ U ,
per a tot n ≥ n0 , d’on xn ∈ U , per a tot n ≥ n0 .
(b) ⇒ Siguin f : X −→ Y contı́nua i (xn ) −→ x una successió convergent de X. Volem veure
que (f (xn )) −→ f (x). Sigui V ⊆ Y un entorn de f (x). Llavors, f −1 (V ) és un entorn de x. Per
tant existeix n0 tal que xn ∈ f −1 (V ), per a tot n ≥ n0 . Per tant, f (xn ) ∈ V , per a tot n ≥ n0 .
⇐ Suposem que si (xn ) −→ x, llavors (f (xn )) −→ f (x), per a tota successió convergent de
X. Volem veure que això implica la continuı̈tat de f . Per a això mostrarem que f (A) ⊆ f (A),
per a tot A ⊆ X. Si x ∈ A, per l’apartat (a), existeix (xn ) −→ x amb xn ∈ A. Com que
f (xn ) ∈ f (A), l’apartat (a) implica que f (x) ∈ f (A) ja que (f (xn )) −→ f (x).
2.6.7 Observació Esmentem finalment que si un espai és 2AN , aleshores certament satisfà
1AN , però el recı́proc no és cert. En efecte, la topologia del lı́mit inferior de la recta real Rℓ
satisfà 1AN , mentre que no és 2AN , com hem provat anteriorment.
2.7 Problemes
1. Determineu totes les topologies possibles en un conjunt de tres elements, X = {a, b, c}.
2. Sigui X un conjunt infinit. Sigui
T = {∅} ∪ {A ⊆ X | X \ A és finit o numerable}.

Proveu que T és una topologia sobre X, que anomenem topologıa del complementari numerable.
3. Decidiu si T defineix una topologia en R:
(a) T = {∅} ∪ {R} ∪ {(−∞, a) | a ∈ R}.
(b) T = {∅} ∪ {R} ∪ {(−∞, a) , a ∈ Q}.
4. Calculeu l’interior, l’adherència i els punts d’acumulació dels subconjunts següents de R:
A1 = [a, b]; A2 = (a, b); A3 = [a, b); A4 = (a, b]; A5 = Q; A6 = R − Q ,
en les topologies següents: l’ordinària, la de complements finits, la de complements numerables,

la de lı́mit inferior.
5. Topologia de l’ordre: Sigui X un conjunt totalment ordenat amb almenys dos elements;
notem ≤ la relació d’ordre. Definim una topologia en X com segueix:
Si existeixen a0 = min X, b0 = max X, prenem com a base de la topologia els subconjunts
B = {[a0 , a), (a, b), (b, b0 ]}a,b∈X .
Si a0 o b0 no existeixen, no considerem [a0 , a) o (b, b0 ].
(a) Proveu que B és, en efecte, una base d’una topologia.
(b) A R2 considerem l’ordre lexicogràfic:
(a, b) ≤ (c, d) ⇐⇒ a < c, o si a = c, b ≤ d.
Dibuixeu els oberts de la base de R2 , corresponents a la topologia associada a aquest

ordre en (a).
(c) Proveu que la topologia de l’ordre de N és la topologia discreta.
(d) Considerem la topologı́a de l’ordre lexicogràfic en {1, 2} × N. Coincideix amb la topologia

discreta?
6. Sistemes d’entorns: Sigui (X, T ) un espai topològic i sigui p ∈ X; definim el sistema

d’entorns en p com el conjunt: Np := {M ⊆ X | M és un entorn de p}.
(a) Proveu que se satisfà:
(i) Np 6= ∅.
(ii) per a tot U ∈ Np , si V ⊇ U , llavors V ∈ Np .
(iii) U1 , U2 ∈ Np =⇒ U1 ∩ U2 ∈ Np .
(iv) per a tot U ∈ Np , existeix V ∈ Np , V ⊆ U tal que, per a tot q ∈ V , V ∈ Nq .
2.7. Problemes 41
(b) Recı́procament, suposem que, per a tot punt p ∈ X, es tenen subconjunts Np ⊆ P(X)
que satisfan les propietats (i) − (iv). Proveu que hi ha una única topologia T en X en la
qual Np és el sistema d’entorns de p.
7. Clausura de Kuratowski. Siguin X un conjunt i ψ : P(X) −→ P(X) una aplicació que, per
a tot M, N ∈ P(X), satisfà:
(i) ψ(∅) = ∅.
(ii) M ⊆ ψ(M ), per a tot M .
(iii) ψ(ψ(M )) = ψ(M ).
(iv) ψ(M ∪ N ) = ψ(M ) ∪ ψ(N ).
Proveu que hi ha una única topologia T en X tal que, per a tot M ⊆ X, M = ψ(M ). Enuncieu
i proveu un resultat similar amb l’operació “interior”.
8. Decidiu quines de les famı́lies següents són base o subbase de la topologia ordinària de R2 ,
segons el cas:
B1 = {interiors de rectangles}
n o
B2 = {(x, y) ∈ R2 | (x − a)2 + (y − b)2 > r2 } | a, b ∈ R, r ∈ R+
n o
B3 = {(x, y) ∈ R2 | 0 < ax + by + c < 1} | a, b, c ∈ R
n o
B4 = {(x, y) ∈ R2 | r12 < (x − a)2 + (y − b)2 < r22 } | a, b, r1 , r2 ∈ R
n o
B5 = {(x, y) ∈ R2 | ax + by + c 6= 0} | a, b, c ∈ R
9. El pla de Moore: Sigui X = R × [0, ∞) ⊂ R2 i B ⊆ P(X) el conjunt format per les boles
obertes de R × (0, ∞) i els subconjunts de la forma {(x, 0)} ∪ B, on B és un disc obert de X que
és tangent a y = 0 en (x, 0). Proveu que B és base d’una topologia, que s’anomena la topologia
de Moore.
10. Sigui (Z, Tp ) l’espai topològic associat a la distància p-àdica en Z (vegeu el problema 1.4).
(a) Proveu que, si A ⊆ Z és un subconjunt finit, aleshores A és tancat.
(b) Proveu que Tp és més fina que la topologia de complements finits.
(c) Considerem en Z/pZ la topologia discreta i l’aplicació de pas al quocient π : Z −→

Z/(pZ). Proveu que, si considerem en Z la topologia Tp , aleshores π és contı́nua.
11. Sigui (X, T ) un espai topològic, i A, B, · · · ⊆ X subconjunts. Proveu que se satisfan les
relacions següents:
(a) A ⊆ B =⇒ A ⊆ B.
(b) A ⊆ C, C tancat =⇒ A ⊆ C.
(c) A obert =⇒ A ∩ B ⊆ A ∩ B.
=
(d) A= A.
(e) A ∪ B = A ∪ B; A ∩ B ⊆ A ∩ B (però, en general, no es dóna la igualtat).

◦ ◦ ◦
(f) A ⊇ A; A ⊆ A (però, en general, no es dóna la igualtat).
◦
(g) X\ A= X \ A.
(h) A = A ∪ ∂A (∂A := A ∩ X \ A, frontera de A).
(i) A tancat ⇐⇒ ∂A ⊆ A.
◦
(j) ∂A = ∅ ⇐⇒ A =A= A (és obert i tancat alhora).
(k) (X \ A)◦ = X \ A.
12. Doneu un exemple d’espai topològic X i subconjunts A, B ⊆ X tal que els conjunts
A ∩ B, A ∩ B, A ∩ B, A ∩ B
siguin tots ells diferents.

13. Sigui X l’espai topològic de funcions contı́nues X = C 0 ([0, π]) induı̈t per la distància del
suprem.
(a) Sigui A el subespai format pels polinomis, A = R[x] ∩ C 0 ([0, π]). Calculeu l’adherència,
A.
(b) Proveu que X satisfà 2AN . (Nota: utilitzeu el teorema d’aproximació de Weierstrass.)
14. Topologia de Zariski en Rn . Sigui I ⊆ R[x1 , . . . , xn ] una col·lecció de polinomis en n

variables amb coeficients reals, i anomenem conjunt de zeros de I el subconjunt de Rn :
Z(I) = {x = (x1 , . . . , xn ) ∈ Rn | f (x) = 0, per a tota f ∈ I} .
Diem que A ⊆ Rn és un conjunt algebraic si existeix I ⊆ R[x1 , . . . , xn ] tal que A = Z(I).
(a) Proveu que els conjunts algebraics de Rn satisfan els axiomes d’un sistema de conjunts
tancats d’una topologia. Anomenarem topologia de Zariski la topologia associada.
(b) Identifiqueu la topologia de Zariski de R (cas n = 1).
(c) Proveu que la topologia de Zariski en Rn és estrictament menys fina que la topologia
ordinària.
2.7. Problemes 43
(d) Considerem A = {(x, sin x) | x ∈ R} ⊆ R2 i B = Z × 0. Calculeu les adherències de A i

B amb la topologia de Zariski.
Observació: Utilitzeu el resultat següent: Per a tot I ⊆ R [x1 , . . . , xn ], existeix un nnombre

finit de polinomis f1 , . . . , fr ∈ I tals que Z(I) = Z({f1 , . . . , fr }).
15. Siguin X un conjunt i p ∈ X. Notem
T (p) = {∅} ∪ {U ⊆ X | p ∈ U }.
(a) Proveu que T (p) és una topologia en X.
(b) Proveu que C ⊆ X, C 6= ∅, és tancat si i només si p 6∈ C.
(c) Sigui f : (X, T (p)) −→ (Y, T (q)) una aplicació. Proveu que f és contı́nua si i només si
f (p) = q o f és constant.
(d) Proveu que tota funció contı́nua f : (X, T (p)) −→ Rord és constant.
(e) Definiu la topologia de X que evita el punt p i enuncieu els resultats equivalents als dels
apartats anteriors.
16. Proveu que els tres espais que segueixen són homeomorfs amb la topologia ordinària:
(a) D2 = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 ≤ 1}.
(b) A = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 = z 2 ; 0 ≤ z ≤ 1}.
(c) B = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 + z 2 = 1; z ≤ 3/4}.
17. Proveu que els espais que segueixen són homeomorfs amb la topologia ordinària:
(a) A = R2 − {(0, 0)}.
(b) B = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 = z 2 ; z > 0}.
(c) C = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 = 1; −1 < z < 1}.
(d) D = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 = 1}.
(e) E = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 > 1}.
18. Proveu que els espais que segueixen són homeomorfs amb la topologia ordinària:
(a) El disc obert {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 < 1}.
(b) El semiplà superior H2 = {(x, y) ∈ R2 | y > 0}.
(c) Una banda {(x, y) | 0 < y < 1}.

(d) Una banda (0, ∞) × (0, 1).

d < θ}, amb 0 ≤ θ ≤ π/2.
(e) Un sector angular Sθ = {v = (x, y) ∈ R2 | 0 < OXv
19. Sigui S1 = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 = 1} amb la topologia induı̈da per R2 . Considerem

l’aplicació f : [0, 1) −→ S1 definida per f (t) = (cos 2πt, sin 2πt). Proveu que f és contı́nua i
bijectiva, però que f −1 no és contı́nua.
20. Proveu que la identitat id : Rord −→ Rcf és bijectiva i contı́nua, però que f −1 no és
contı́nua.
21. Sigui X = {1, 2} × N amb la topologia de l’ordre lexicogràfic. Trobeu una aplicació
f : X −→ X contı́nua i bijectiva, que no sigui un homeomorfisme, (observeu que, a diferència
de l’exemple anterior, ara la topologia de X és la mateixa en el domini i el recorregut).
22. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua entre espais topològics. Proveu que són equiva-
lents les afirmacions següents:
(a) f és tancada.
(b) Per a tot conjunt A ⊆ X, se satisfà: f (A) ⊆ f (A).
(c) Per a tot conjunt obert U ⊆ X, el conjunt {y ∈ Y | f −1 (y) ⊆ U } és un obert de Y .
(d) Per a tot conjunt tancat A ⊆ X, el conjunt {y ∈ Y | f −1 (y) ∩ A 6= ∅} és un tancat de Y .
23. (a) Proveu que Rn − {0} i Sn−1 × R són homeomorfs.

(b) Proveu que el subconjunt Sp,q ⊆ Rn definit per
Sp,q = {(x1 , . . . , xn ) ∈ Rn | x21 + · · · + x2p − x2p+1 − · · · − x2p+q = 1} , p + q ≤ n,
és homeomorf a Sp−1 × Rn−p . (Indicació: considereu l’aplicació f : Sp−1 × Rn−p −→ Sp,q
definida per
f (x1 , . . . , xp , y1 , . . . , yn−p ) = (x1 z, . . . , xp z, y1 , y2 , . . . , yn−p )
q
amb z = 1 + y12 + · · · + yq2 .)
24. Una prova topològica de l’existència d’infinits primers. Donats a, b ∈ Z, b > 0, sigui
Na,b = {a + nb | n ∈ Z}.
Diem que U ⊆ Z és obert si és buit o bé, per a tot a ∈ U , existeix b > 0 tal que a ∈ Na,b ⊆ U .
(a) Proveu que amb els oberts aixı́ definits s’obté una topologia a Z i observeu que tot obert
no buit és infinit.
(b) Proveu que els conjunts Na,b són oberts i tancats alhora.
2.7. Problemes 45
(c) Sigui P el conjunt dels nombres primers. Proveu que

[
Z − {−1, 1} = N0,p ,
p∈P
i deduı̈u que P és infinit.
25. Sigui X un conjunt.
(a) Proveu que Xcf és 1AN si i només si X és numerable.
(b) Suposem que Xcn no és 1AN . Proveu que l’aplicació identitat id : Xcn −→ Xdis no és
contı́nua.
(c) Amb la mateixa hipòtesi de l’apartat anterior, proveu que una successió (xn ) és convergent
a x en la topologia del complement numerable si i només si és convergent a x en Xdis .
26. Sigui X un espai topològic 2AN .
(a) Proveu que tota base de la topologia conté una base numerable.
(b) Sigui A ⊆ X no numerable. Proveu que A′ és no numerable.
27. Sigui X un espai topològic. Diem que un punt x ∈ X és un punt de condensació de A ⊆ X
si, per a tot entorn U de x, la intersecció A ∩ U és no numerable. Denotem per Ac el conjunt
de punts de condensació de A.
(a) Proveu que Ac ⊆ A′ , que Ac és un tancat i que (A ∪ B)c = Ac ∪ B c .
(b) Suposem que X és 2AN . Proveu que A \ Ac no és numerable i deduı̈u que (A \ Ac )c = ∅.
(c) Deduı̈u que, per un espai 2AN , es té que X cc = X c .
28. Sigui X un espai topològic 2AN que no és numerable. Diem que A ⊆ X és dens en ell
mateix si A ⊆ A′ .
(a) Proveu que, per a qualsevol subconjunt A ⊆ X, el conjunt A ∩ Ac és dens en ell mateix.
(b) Proveu que X c és perfecte. (Un conjunt A s’anomena perfecte si és tancat i A′ = A.)
(c) Teorema de Cantor-Bendixon. Proveu que tot espai 2AN és la unió disjunta d’un conjunt
perfecte i un conjunt numerable. En particular, deduı̈u que si C ⊆ R és un subconjunt
tancat, aleshores C = P ⊔ N , on P ⊆ R és perfecte i N ⊆ R és numerable.
3
Subespais, espais producte i espais
quocient
Al capı́tol anterior hem introduı̈t la noció d’espai topològic i, amb l’ajut del concepte de base
d’una topologia, n’hem vist diversos exemples. Ens preocupem ara d’analitzar com podem
generar espais topològics nous a partir d’espais coneguts. De fet, els espais topològics tenen
un conjunt subjacent i entre els conjunts sabem generar-ne de nous fent el producte cartesià
de dos d’ells o passant al quocient d’una relació d’equivalència, per exemple. Aixı́, si X, Y són
espais topològics, podem preguntar-nos si el conjunt X × Y hereta una topologia de X i Y , en
algun sentit que haurem de fer precı́s, i, en aquest cas, quina és aquesta topologia?
El capı́tol està dedicat a l’estudi de la topologia de subespai induı̈da sobre un subconjunt, a
la topologia producte i a la topologia quocient. En els tres darrers apartats s’estudien tres
exemples importants d’espais quocient: les superfı́cies, l’encolament d’espais topològics i els
espais d’òrbites.
3.1 Topologia induı̈da
Sigui (X, d) un espai mètric. Si Y ⊆ X és un subconjunt, Y esdevé un espai mètric definint la
distància sobre Y per restricció de d. En particular, si r > 0 i y ∈ Y , es té que
Br (y; dY ) = {z ∈ Y | dY (y, z) < r}

= Br (y; d) ∩ Y,
és a dir, la bola oberta de Y de radi r centrada en y és la intersecció amb Y de la bola oberta
de X, dels mateixos radi i centre. En un espai topològic arbitrari, prenem les interseccions dels
oberts amb un subconjunt com la topologia induı̈da en aquest subconjunt:
3.1.1 Definició Sigui (X, T ) un espai topològic. Si Y ⊆ X és un subconjunt de X, la col·lecció
TY = {Y ∩ U | U ∈ T },
defineix una topologia en Y anomenada topologia induı̈da. Amb aquesta topologia, Y s’anomena
un subespai (topològic) de X.
48 Capı́tol 3. Subespais, espais producte i espais quocient
Lògicament, la definició només té sentit si comprovem que TY és, efectivament, una topologia
de Y , comprovació que deixem com a exercici.
3.1.2 Observació Per pas al complementari es demostra sense dificultat que, si Y ⊆ X és un
subespai i C ⊆ Y , llavors C és un tancat de Y si i només si existeix C ′ ⊆ X tancat de X tal
que C = C ′ ∩ Y .
En termes de bases, com a l’exemple dels espais mètrics amb què hem començat aquest apartat,
la topologia induı̈da es caracteritza segons la proposició següent:
3.1.3 Proposició Si B és una base per a la topologia de X, la famı́lia

BY = {Y ∩ B | B ∈ B}
és una base per a la topologia induı̈da de Y .
Demostració. Siguin V ⊆ Y un obert amb la topologia induı̈da i x ∈ V . Per definició, això vol
dir que existeix U ⊆ X obert tal que V = Y ∩ U . Com que B és una base, existeix B ∈ B tal
que x ∈ B ⊆ U . Llavors, x ∈ Y ∩ B ⊆ Y ∩ U = V .
3.1.4 Exemples (1) Considerem el subconjunt Y = [0, 1] de X = R. Una base de la topologia

usual de R està formada pels intervals (a, b). Per tant, (a, b) ∩ Y és una base de la topologia
induı̈da per R en [0, 1]. Aquests conjunts poden ser del tipus següent:


 (a, b), si a, b ∈ Y ,

[0, b) , si només b ∈ Y ,
(a, b) ∩ [0, 1] =

 (a, 1], si només a ∈ Y ,

Y ó ∅, si ni a ni b ∈ Y .
Observem que els primers són també oberts de R, però no els segons ni els tercers.
¡ ¢
(2) Sigui Y = [0, 1]∪{2} ⊆ R. El conjunt {2} és obert a Y ja que, per exemple, {2} = 23 , 52 ∩Y ,
però {2} no és obert a R: si ho fos, hauria de contenir alguna bola oberta Bε (2), ε 6= 0.
(3) Sigui Xcf un conjunt amb la topologia de complements finits. Tot subespai Y ⊆ X hereta
la topologia de complements finits.
(4) A R2 considerem la topologia generada per la base
B = {[a, b) × [c, d) | a < b, c < d},
(comproveu que, efectivament, es tracta d’una base). Aleshores, l’eix de coordenades y = 0 té
com a topologia de subespai la topologia del lı́mit inferior, Rℓ . D’altra banda, la topologia de
subespai de la recta x + y = 0 és la topologia discreta.
3.1.5 Observació Una possible dificultat de la topologia induı̈da és ser precı́s amb el que es
vol dir quan es diu “obert”: es vol dir un element de T o de TY ? Quan faci falta precisar-ho,
utilitzarem la nomenclatura següent: es diu que U és obert a Y si pertany a TY (en particular,
U ⊆ Y ) i que és obert a X si U ∈ T . Hi ha un cas, però, en què els oberts de Y ho són també
de X:
3.2. Topologia producte (d’un nombre finit d’espais) 49
3.1.6 Proposició Sigui Y ⊆ X un subespai i suposem que Y és un obert de X. Aleshores, si

U ⊆ Y és obert a Y , U és obert a X.
Demostració. Si U és obert a Y , aleshores existeix U ′ obert de X tal que U = U ′ ∩ Y i, com

que Y és un obert de X, llavors U és obert a X.
3.1.7 Observació La proposició anterior es pot enunciar en la forma: Y ⊆ X és obert si i

només si tot obert a Y és obert a X. Anàlogament, per als tancats podem enunciar: Y ⊆ X és
tancat si i només si tot tancat a Y és tancat a X.
3.1.8 Observació No s’ha de confondre subespai i subconjunt. Aixı́, la inclusió
R ֒→ R2cf
x 7−→ (x, 0)
és una aplicació contı́nua que permet identificar R amb el subconjunt de R2cf que és l’eix Ox,
però la topologia de R (la usual) no coincideix amb la induı̈da per la topologia de complements
finits R2cf en l’eix 0x ja que, per exemple, (a, b) ⊆ R no és obert per la darrera.
Si Y és un subespai de X, la relació entre X i Y com a espais abstractes ve determinada per

l’aplicació d’inclusió i : Y ֒→ X. Respecte d’aquesta aplicació, la topologia induı̈da té bones
propietats:
3.1.9 Proposició Sigui Y un subconjunt de X. Llavors:
(a) La topologia induı̈da en Y és la menys fina que fa contı́nua la inclusió i : Y ֒→ X.
(b) Propietat universal de la topologia induı̈da: una aplicació f : W −→ Y és contı́nua si i

només si la composició i ◦ f : W −→ X és contı́nua.
(c) Sigui f : X −→ Z una aplicació contı́nua. Aleshores, f|Y : Y −→ Z també és contı́nua.
Demostració. (a) L’antiimatge d’un obert U de X per i : Y ֒→ X és i−1 (U ) = U ∩ Y , d’on

la topologia induı̈da té, per definició, tan sols aquells oberts necessaris per fer i contı́nua i cap
més.
(b) La implicació cap a la dreta és trivial perquè la composició d’aplicacions contı́nues és
contı́nua. Pel que fa a l’altra, observem que es té f −1 (U ) = (i ◦ f )−1 (U ).
(c) Per a y ∈ Y , f|Y (y) = f (y), d’on f|Y = f ◦ i és composició de dues aplicacions contı́nues.
3.2 Topologia producte (d’un nombre finit d’espais)
Siguin X i Y espais topològics. Ens plantegem el problema de dotar el producte cartesià
X × Y = {(x, y), x ∈ X, y ∈ Y },
amb una topologia que faci contı́nues les projeccions naturals
πX : X × Y −→ X πY : X × Y −→ Y
(x, y) 7−→ πX (x, y) = x (x, y) 7−→ πY (x, y) = y
Sense més ni més, aquest problema té una resposta senzilla: posar en X×Y la topologia discreta.
Aquesta solució no és òptima ja que no només assegura la continuı̈tat de les projeccions, sinó
que qualsevol aplicació X × Y −→ Z serà contı́nua i, de fet, no té en compte les topologies de
X i de Y . Per això afegim la condició que sigui “la menys fina” possible (és a dir, amb el menor
nombre d’oberts possible).
Perquè les projeccions siguin contı́nues s’ha de satisfer que, per a tot U ⊆ X i tot V ⊆ Y oberts,
els conjunts
−1
πX (U ) = U × Y, i πY−1 (V ) = X × V,
siguin oberts. La reunió de tots aquests conjunts és, evidentment, X × Y . Per tant, defineixen
una subbase d’una topologia.
Y Y
V
π1−1 (U ) π2−1 (V )
X X
U
3.2.1 Definició Anomenem topologia producte de X × Y la que té com a subbase els conjunts
de la forma
−1
U × Y = πX (U ), i X × V = πY−1 (V ),
on U ⊆ X i V ⊆ Y són oberts.
Com hem indicat a 2.2.8, a partir d’una subbase s’obté una base prenent interseccions finites.
En aquest cas, és possible identificar fàcilment els elements de la base associada:
3.2.2 Proposició La famı́lia
B = {U × V | U ⊆ X, V ⊆ Y oberts},
és una base de la topologia producte X × Y .
Demostració. Els conjunts de la forma U × V són interseccions de dos oberts de la subbase que
hem pres per definir la topologia producte
−1
U × V = πX (U ) ∩ πY−1 (V ) .
V U ×V
X
U
I la base que ens dóna aquesta està formada, en principi, per interseccions finites de, potser,
més de dos oberts de la subbase:
−1 −1
πX (U1 ) ∩ · · · ∩ πX (Un ) ∩ πY−1 (V1 ) ∩ · · · ∩ πY−1 (Vm ).
Però aquestes es poden reduir a un producte de la forma U × V :

−1 −1
πX (U1 ) ∩ · · · ∩ πX (Un ) ∩ πY−1 (V1 ) ∩ · · · ∩ πY−1 (Vm ) =
−1
= πX (U1 ∩ · · · ∩ Un ) ∩ πY−1 (V1 ∩ · · · ∩ Vm )
= (U1 ∩ · · · ∩ Un ) × (V1 ∩ · · · ∩ Vm ).
I, per tant, B és la base que obtenim a partir de la subbase escollida per definir la topologia
producte.
3.2.3 Exemples (1) La topologia usual de R2 és la topologia producte de R × R = R2 , ja que

en ambdós casos els rectangles (a, b) × (c, d) en formen base.
(2) La topologia de complements finits de R2 no és la topologia producte Rcf × Rcf . En efecte,
mentre que a (R2 )cf un conjunt obert té necessàriament complementari finit, a Rcf × Rcf el
complementari d’un nombre finit de rectes paral·leles als eixos coordenats és obert.
(3) En general, els “rectangles” U × V són oberts de la topologia producte de X × Y , ja que
formen part de la base, però no són tots els oberts. Per exemple,
W = {(x, y) ∈ R2 | xy > 1, x > 0}
és un obert de R2 , però no és de la forma (a, b) × (c, d). Anàlogament, si C ⊆ X i D ⊆ Y són
tancats, C × D és un tancat de X × Y (per què?), però aquests no són tots els tancats de la
topologia producte.
La relació entre la topologia producte a X ×Y i les topologies sobre X i Y la donen les propietats
que s’especifiquen en la proposició següent.
3.2.4 Proposició Siguin X, Y espais topològics. Llavors:

(a) La topologia producte de X × Y és la menys fina que fa contı́nues les projeccions naturals
πX : X × Y −→ X i πY : X × Y −→ Y .
(b) Propietat universal de la topologia producte: siguin Z un espai topològic i f : Z −→ X ×Y
una aplicació definida per f (z) = (fX (z), fY (z)). Aleshores, f és contı́nua si i només si
ho són les aplicacions fX : Z −→ X i fY : Z −→ Y (“aplicacions coordenades”).
Demostració. (a) És evident pel raonament que ens ha portat a la definició de topologia
producte.
(b) Suposem f contı́nua. Aleshores fX = πX ◦ f i fY = πY ◦ f són contı́nues per definició de
la topologia producte.
Recı́procament, suposem que fX i fY són contı́nues. Per demostrar que f és contı́nua, basta
veure que f −1 (S) és obert per a tot S ∈ S, on S és una subbase de la topologia de X × Y . Ara
−1
bé, un tal element és de la forma U × Y = πX (U ) o X × V = πY−1 (V ), amb U ⊆ X, V ⊆ Y
oberts. Aleshores
−1 −1
f −1 (U × Y ) = f −1 (πX (U )) = (πX ◦ f )−1 (U ) = fX (U )
que és obert perquè fX és contı́nua per hipòtesi. Anàlogament es veu que f −1 (X × V )
= fY−1 (V ).
3.2.5 Observació No s’ha de confondre la propietat universal de la topologia producte
f : Z −→ X × Y contı́nua ⇐⇒ πX ◦ f : Z −→ X i πY ◦ f : Z −→ XY contı́nues,
amb la propietat “recı́proca”, que diria una cosa aixı́: si f : X × Y −→ Z és tal que f (x0 , −) :
Y −→ Z i f (−, y0 ) : X −→ Z són contı́nues, per a tot x0 ∈ X i tot y0 ∈ Y fixats, aleshores f
és contı́nua. Això és fals, com mostra l’exemple següent.
3.2.6 Exemple Sigui f : R2 −→ R definida per

( xy
, si (x, y) 6= (0, 0),
f (x, y) = x2 + y 2 .
0, si (x, y) = (0, 0)
Llavors, per a tot x0 ∈ R, es té que
x0 y
f (x0 , y) =
x20 + y 2
és contı́nua i, per a tot y0 ∈ R, també ho és
xy0
f (x, y0 ) = .
x2+ y02
En canvi, f no és contı́nua a l’origen, ja que
x2 1
f (x, x) = = , per a tot x ∈ R ,
x2 + x2 2
que no té lı́mit zero per a x = 0.
Una particularitat important de la topologia producte és que les aplicacions de projecció no
només són contı́nues; també són obertes:
3.2.7 Proposició Les projeccions naturals πx : X × Y −→ X, πy : X × Y −→ Y són obertes.
Demostració. És suficient veure que les imatges dels oberts d’una base de X × Y ho són. Però
una base de la topologia producte està formada pels conjunts U × V , amb U ⊆ X i V ⊆ Y
oberts, i per a aquests el resultat és evident: πx (U × V ) = U i πy (U × V ) = V .
Les projeccions πX i πY no són necessàriament tancades, com mostra l’exemple següent.
3.2.8 Exemple Considerem el tancat de R2

C = {(x, y) ∈ R2 | x · y ≥ 1, x > 0}.
La seva projecció en la primera coordenada és
πX (C) = {x ∈ R | x > 0},
que no és un tancat de R.
3.2.9 Exemple Cilindre d’un espai topològic: sigui X un espai topològic i I = [0, 1] l’interval
unitat. El cilindre de base X és l’espai X × I, amb la topologia producte.
1 X×{1}
t0 X×{t0 }
0 X×{0}
I
X
Per a cada t ∈ [0, 1], l’aplicació

it : X ֒→ X × Y
x −
7 → (x, t)
és contı́nua i bijectiva i, de fet, és un homeomorfisme
X ≃ it (X) = X × {t} ,
com es comprova directament a partir de les definicions. Si prenem com a X la circumferència
S1 , obtenim el cilindre “ordinari” de R3
W = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 = 1 , 0 ≤ z ≤ 1} .
Tot i que això pot resultar “evident” en principi, la topologia de S1 × I i la de W són diferents:
la del primer és la topologia producte, mentre que la del segon és la de subespai de R3 . Aquestes
topologies coincideixen per la compatibilitat d’ambdues (vegeu el problema 4).
3.3 Topologia producte (d’un nombre arbitrari d’espais)
La manera de dotar X × Y d’una topologia es pot generalitzar fàcilment a un nombre finit

d’espais ja que el producte cartesià es redueix, en aquest cas, al de dos1 :
X1 × · · · × Xn = (X1 × · · · × Xn−1 ) × Xn
= ((X1 × · · · × Xn−2 ) × Xn−1 ) × Xn
= ...
Per a algunes aplicacions de la topologia, especialment per als espais de funcions, resulta con-
venient disposar de productes d’espais topològics de famı́lies arbitràriament grans. En el cas
general, per a un nombre arbitrari d’espais, cal fer una anàlisi més acurada del producte; en
particular, hem d’aclarir què és el producte cartesià d’un nombre arbitrari de conjunts.
El cas numerable és relativament senzill: donada una successió de conjunts X1 , X2 , . . . es
defineix el conjunt producte
Y
Xi = X1 × X2 × · · · × Xn × . . .
1≥1
com el conjunt de successions (x1 , x2 , . . . ) amb xi ∈ Xi , per a tot i ≥ 1. Si Xi = R, per a tot

Q
i ≥ 1, el producte R és el conjunt de successions de R que hem denotat per Rω al capı́tol 1.
En aquest cas, hem definit una distància sobre Rw que fa d’aquest producte un espai mètric i,
en particular, un espai topològic.
3.3.1 Definició Sigui {Xα }α∈J una famı́lia de conjunts indexada per un conjunt arbitrari J.
El producte cartesià d’aquesta famı́lia és el conjunt
( )
Y [
Xα = x : J −→ Xα | x(α) ∈ Xα , per a tot α ∈ J .
α∈J α∈J
Una notació potser més suggeridora és

Y
Xα = {x = (xα )α∈J | xα ∈ Xα per a tot α ∈ J} .
α∈J
La β-èsima projecció coordenada (o projecció natural) és l’aplicació

Y
πβ : Xα −→ Xβ
α∈J
(xα )α∈J 7−→ πβ ((xα )α∈J ) = xβ
1 Caldria justificar l’associativitat del producte cartesià, és a dir, que els espais (X × Y ) × Z i de X × (Y × Z)
són homeomorfs, la qual cosa és un exercici senzill.

3.3. Topologia producte (d’un nombre arbitrari d’espais) 55
3.3.2 Exemples (1) En el cas en què J és finit o numerable, la definició és compatible amb les
definicions habituals. Per exemple, Rω és el conjunt de totes les aplicacions x : N −→ R. És a
dir, el conjunt de les successions de nombres reals: Rω = {(xn ) ∈ N}.
(2) Si Xα = X, per a tot α ∈ J, s’acostuma a denotar el producte per
Y
XJ = Xα .
α∈J
Aixı́, per exemple, R[0,1] és el conjunt de totes les aplicacions (no necessàriament contı́nues)
x : [0, 1] −→ R, mentre que RN és el conjunt que hem denotat per Rω .
La definició de la topologia producte en el cas general és formalment equivalent a la definició

que hem donat en el cas d’un producte finit.
Y
3.3.3 Definició Anomenem topologia producte de Xα la que té per subbase la famı́lia de
α∈J
conjunts S = ∪ Sβ , on
β∈J
Sβ = {πβ−1 (Uβ ) | Uβ és obert de Xβ } .

Y
Amb aquesta topologia, Xα s’anomena l’espai producte dels Xα .
α∈J
Descrivim com seran els oberts de la base generada per la subbase que hem triat per definir
la topologia producte: per definició, es tracta d’interseccions finites d’oberts de la subbase
S = ∪β Sβ . Però, igual que en el cas finit, quan intersequem dos oberts d’un mateix Sβ no
obtenim res de nou:
πβ−1 (Uβ ) ∩ πβ−1 (Vβ ) = πβ−1 (Uβ ∩ Vβ ) .
Per tant, un obert tı́pic de la base és el següent: siguin β1 , . . . , βn ı́ndexs diferents del conjunt
J i Uβi un obert de Xβi per a i = 1, . . . , n. Llavors
πβ−1
1
(Uβ1 ) ∩ · · · ∩ πβ−1
n
(Uβn ) = B
és un element de B. Equivalentment, x = (xα ) ∈ B si i només si xβi ∈ Uβi per a tot i = 1, . . . , n

i no hi ha cap restricció per a la resta de coordenades. En definitiva, es té:
3.3.4 Proposició Els conjunts de la forma

Y
B= Uα ,
α∈J
amb Uα ⊆ Xα oberts, α ∈ J, i Uα = Xα , llevat d’un nombre finit d’ı́ndexs, formen una base de
Q
la topologia producte de α∈J Xα .
3.3.5 Exemples (1) Sigui {Xα }, α ∈ J, una famı́lia d’espais topològics discrets i X l’espai
producte. Si J és un conjunt finit, aleshores la topologia producte de X és la topologia discreta.
En canvi, si J és infinit, i els espais Xα no es redueixen a un sol punt, l’espai producte X no té
la topologia discreta.
(2) La topologia mètrica de Rω donada per la distància
½¯ ¾
d(xn , yn )
D(x, y) = sup
n n
coincideix amb la topologia producte (problema 6).
3.3.6 Observació La restricció del nombre finit de coordenades en què l’obert tı́pic de la base
és producte d’oberts dels Xα pot semblar estranya, malgrat que és conseqüència directa de
la generalització de la topologia
Yproducte de dos espais.Y Semblaria més natural, potser, que
un obert tı́pic d’una base de Xα fos de la forma Uα amb Uα ⊆ Xα obert per a tot
α∈J α∈J
Y
α ∈ J. Aquesta definició dóna també una base per a una topologia de Xα , l’anomenada
α∈J
Y
topologia de les caixes de Xα . En general, aquesta és més fina que la topologia producte
α∈J
(comproveu-ho). Per què escollim o “preferim” la topologia producte? La propietat universal
d’aquesta topologia, que s’expressa a la proposició 3.3.7, resulta aclaridora.
Y
De fet, en els productes infinits els conjunts de la forma Uα , amb Uα ⊆ Xα obert i Uα 6= Xα ,
α∈J
per a tot α ∈ J, no són mai oberts de la topologia producte. Aquest comportament del producte
d’oberts contrasta amb el producte de tancats (vegeu el problema 8).
3.3.7 Proposició Sigui {Xα }α∈J una famı́lia arbitrària d’espais topològics. Llavors:
Y
(a) La topologia producte Xα és la menys fina que fa contı́nues les projeccions naturals
α∈J
Y
πβ : Xα −→ Xβ , per a tot β ∈ J.
α∈J
Y
(b) Propietat universal de la topologia producte: Sigui f : Z −→ Xα definida per f (z) =
α∈J
(fα (z))α∈J , on fα = πα ◦ f : Z −→ Xα . Aleshores, f és contı́nua si i només si ho són
totes les aplicacions fα , α ∈ J.
Demostració. És la mateixa que en el cas del producte de dos espais topològics:
(a) Evident per la definició de la subbase que hem pres per definir la topologia producte.
(b) Suposem f contı́nua. Llavors, fα = πα ◦ f és composició d’aplicacions contı́nues per a tot
α ∈ J i, per tant, contı́nua.
Recı́procament, suposem les fα : Z −→ Xα contı́nues per a tot α ∈ J. Per comprovar que f és
contı́nua, és suficient veure que l’antiimatge dels oberts d’una subbase és oberta. Sigui πβ−1 (Uβ )
3.4. Topologia quocient 57
un obert de la subbase que hem escollit per definir la topologia producte, on Uβ ⊆ Xβ és un
obert. Aleshores,
f −1 (πβ−1 (Uβ )) = (πβ ◦ f )−1 (Uβ ) = fβ−1 (Uβ ),
que és obert perquè fβ és contı́nua.
3.3.8 Exemple Sigui f : R −→ Rω l’aplicació definida per
f (t) = (t, t, t, . . . ) .
Amb la topologia producte, f és contı́nua ja que cada funció coordenada fn (t) = t ho és, i
s’aplica la propietat universal. Amb la topologia de les caixes aquesta aplicació no és contı́nua:
un element de la base amb què l’hem definida és
µ ¶ µ ¶ µ ¶
1 1 1 1 1 1
B = (−1, 1) × − , × − , × ··· × − , × ...
2 2 3 3 n n
i la seva antiimatge per f és
f −1 (B) = {t ∈ R | f (t) ∈ B}
µ ¶
1 1
= {t ∈ R | t ∈ − , per a tot n = 1, 2, 3, . . . }
n n
= {0},
que no és un obert de R.
3.4 Topologia quocient
A diferència de subespais i productes, la topologia quocient que introduı̈m en aquesta secció cor-
respon a una construcció geomètrica que no té paral·lel en els estudis de la topologia de Rn que
es realitzen en els cursos de càlcul infinitesimal. Es tracta de definir el procés d’“enganxar”espais
diferents o trossos d’un mateix espai per obtenir nous espais topològics, un procés que resulta
prou intuı̈tiu, com per exemple el d’obtenir un cilindre a partir d’enganxar dos dels costats
oposats d’un quadrat.
a a - -
a a a
Sigui X un conjunt. Recordem que una relació d’equivalència ∼ entre els punts de X és una
relació binària x ∼ y que satisfà les propietats següents:
i) Reflexiva: x ∼ x, per a tot x ∈ X.
ii) Simètrica: si x ∼ y, aleshores y ∼ x.
iii) Transitiva: si x ∼ y i y ∼ z, aleshores, x ∼ z.
Donats una relació d’equivalència ∼ i un element x ∈ X, es defineix la classe d’equivalència de

x com el conjunt de tots els punts de X relacionats amb ell:
x̄ = {y ∈ X | x ∼ y} .
Diem que x és un representant de la classe x̄. Denotem per X/ ∼ el conjunt de les classes de X
segons aquesta relació:
X/ ∼= {x̄ | x ∈ X},
i anomenem projecció canònica l’aplicació
π:X −→ X/ ∼
x 7−→ π(x) = x̄
3.4.1 Exemple El cilindre el podem obtenir identificant dos costats del quadrat X = [0, 1]2 per
la relació d’equivalència:

 (θ, t) = (θ′ , t′ ),
′ ′
(θ, t) ∼ (θ , t ) ⇐⇒ θ = 1, θ′ = 0, t′ = t,

θ = 0, θ′ = 1, t′ = t.
(0, 1) (1, 1)
(0, t) (1, t)
(0, 0) (1, 0)
Gràficament, això es representa aixı́:
∼
=
a a a
3.4.2 Observació Com hem assenyalat, una relació d’equivalència dóna lloc a una aplicació
exhaustiva π : X −→ X/ ∼. Recı́procament, si f : X −→ Y és una aplicació exhaustiva, la
relació
x ∼ y ⇐⇒ f (x) = f (y)
és una relació d’equivalència, i es té una bijecció evident entre X/ ∼ i Y que identifica la
projecció canònica π amb f .
Siguin X un espai topològic i ∼ una relació d’equivalència definida a X. Ens plantegem el

problema de dotar el conjunt X/ ∼ amb la topologia més fina que faci π contı́nua o, dit d’una
altra manera, donada una aplicació exhaustiva de X sobre un conjunt Y , π : X −→ Y , volem
definir una topologia sobre Y que faci π contı́nua, i que sigui la més fina d’entre les que tenen
aquesta propietat.
3.4.3 Definició Siguin X un espai topològic i π : X −→ Y una aplicació exhaustiva en un

conjunt Y . Diem que Y té la topologia quocient per π si la famı́lia d’oberts de Y és
TY = {V ⊆ Y | π −1 (V ) ∈ TX } .
L’aplicació π s’anomena una identificació.
Lògicament, perquè la definició tingui sentit hem de comprovar que TY defineix una topologia
de Y , cosa que deixem com a exercici.
3.4.4 Exemple Analitzem algun dels oberts del cilindre que hem definit a l’exemple anterior
com a quocient del quadrat I 2 : considerem els subconjunts de I 2 / ∼ que s’obtenen per pas al
quocient dels conjunts U, V i W = V ∪ V ′ de la figura (que són oberts de X = I 2 ). Als punts
de U no hi ha identificacions i, per tant,
π −1 π(U ) = U,
és a dir, π(U ) és un obert de l’espai quocient. Anàlogament, π(W ) és obert; observem, però,
que π(V ) no és obert ja que la seva antiimatge consta de V i el segment marcat com a J a la
figura i V ∪ J no és un obert de I 2 .
a U a
V V′
J
El resultat següent estableix les propietats principals de la topologia quocient.

3.4.5 Proposició Siguin X un espai topològic i π : X −→ Y una aplicació exhaustiva sobre un

conjunt Y .
(a) La topologia quocient de Y per π és la més fina que fa π contı́nua.
(b) Propietat universal de la topologia quocient: Si dotem Y de la topologia quocient per π,

aleshores una aplicació f : Y −→ Z és contı́nua si i només si f ◦ π : X −→ Z és contı́nua.
Demostració. (a) És immediat a partir de la definció de topologia quocient.

(b) Òbviament, si π i f són contı́nues, també ho serà f ◦ π. Recı́procament, suposem f ◦ π
contı́nua i sigui W ⊆ Z un obert. Hem de veure que f −1 (W ) és obert. Per definició de topologia
quocient, això és aixı́ si i només si π −1 (f −1 (W )) = (f ◦ π)−1 (W ) és un obert de X, cosa que se
segueix del fet que f ◦ π és contı́nua.
3.4.6 Observació Recalquem el fet que dir que Y té la topologia quocient per π vol dir que
U ⊆Y és obert ⇐⇒ π −1 (U ) ⊆ X és obert (3.1)
que és més fort que afirmar la continuı̈tat de π. Una caracterització anàloga es pot donar en
termes de tancats.
3.4.7 Proposició Y té la topologia quocient per π si i només si es compleix que
C⊆Y és tancat ⇐⇒ π −1 (C) ⊆ X és tancat . (3.2)
Demostració. L’equivalència se segueix de la definició de la topologia quocient i de l’equació
π −1 (Y \ B) = π −1 (Y ) \ π −1 (B) = X \ π −1 (B) .
3.4.8 Observació La propietat universal de la topologia quocient s’utilitza habitualment per

definir aplicacions contı́nues X/ ∼−→ Z. Per a això, és suficient definir una aplicació contı́nua
f : X −→ Z de manera que respecti la relació d’equivalència, és a dir, que x ∼ y =⇒ f (x) =
f (y). Automàticament, l’aplicació f : X/ ∼−→ Z definida per
f (x) = f (x),
està ben definida (no depèn del representant x de la classe x que triem) i, per la propietat
universal de la topologia quocient, és contı́nua, fent commutatiu el diagrama
X
f
- Z
π
µ
? f
X/ ∼
Es diu que l’aplicació f està definida per f per pas al quocient.

3.4.9 Exemple Sigui X = R amb la topologia usual. Definim la relació d’equivalència
x∼y ⇐⇒ x≡y (mòd 1) .
És a dir, x és equivalent a tots els nombres reals de la forma x + n, amb n ∈ Z. Sembla prou
evident que l’espai R/∼ és homeomorf a [0, 1]/{0 ∼ 1} i aquest a la circumferència S1 (si més
no, hi ha una bijecció evident entre aquests conjunts, que de fet és un homeomorfisme, com
veurem més endavant). La propietat universal de la topologia quocient diu, aleshores, que el
conjunt de les funcions contı́nues S1 −→ R és el mateix que el de les R −→ R periòdiques de
perı́ode 1.
Hi ha situacions en què es parteix d’una aplicació contı́nua i exhaustiva entre espais topològics
π : X −→ Y (és a dir, Y ja té una topologia) i interessa saber si la topologia de Y i la topologia
quocient induı̈da per π coincideixen. En efecte, a l’exemple anterior hem establert una bijecció
entre [0, 1]/{0 ∼ 1} i S1 i hem assegurat que es tractava d’un homeomorfisme. Per afirmar
això haurı́em de veure que la topologia de S1 com a subconjunt del pla és la mateixa que la
topologia quocient corresponent. Tot i que això resultarà de criteris generals que establirem
més endavant, donem dues condicions suficients perquè Y tingui la topologia quocient per π:
ser oberta o tancada.
3.4.10 Proposició Sigui π : X −→ Y una aplicació contı́nua i exhaustiva. Si π és oberta o bé
és tancada, aleshores Y té la topologia quocient per π.
Demostració. Hem de veure que, donat U ⊆ Y tal que π −1 (U ) és obert de X, llavors ne-
cessàriament U és obert de Y . Suposem π oberta. Com que π és exhaustiva, U = π(π −1 (U ))
i, per tant, U és obert ja que π és oberta. Si π és tancada, apliqueu la proposició 3.4.7.
3.4.11 Exemples (1) La identitat de tot espai, id X : X −→ X, és una identificació.

(2) Si X, Y són espais topològics, les projeccions naturals πX i πY del producte X × Y sobre
X i Y , respectivament, són contı́nues, exhaustives i obertes, per la proposició 3.2.7, per la qual
cosa són identificacions.
(3) La proposició 3.4.10 permet comprovar que I/{0 ∼ 1} és homeomorf a la circumferència:
en efecte, identificant conjuntistament I/{0 ∼ 1} i S1 , la projecció π : R −→ R/ ∼= I/{0 ∼ 1}
és igual a l’aplicació exp : R −→ S1 definida per exp(s) = (cos 2πs, sin 2πs). Aquesta aplicació
és contı́nua i exhaustiva i, a més, és oberta (comproveu-ho), per la qual cosa la topologia de S1
coincideix amb la topologia quocient.
En canvi, que π : X −→ Y sigui contı́nua i exhaustiva no significa necessàriament que Y hagi

de tenir la topologia quocient per π, com ho mostra l’exemple següent:
3.4.12 Exemple Considerem els conjunts X = [0, 1] ∪ (2, 3], Y = [0, 2] amb la topologia induı̈da
com a subconjunts de R i l’aplicació π : X −→ Y definida per
½
x, si x ∈ [0, 1],
π(x) =
x − 1, si x ∈ (2, 3].
És clarament contı́nua i exhaustiva, però Y no té la topologia quocient per π, ja que π −1 (1, 2] =
(2, 3] és tancat a X, però (1, 2] no ho és a Y .
D’altra banda, el fet que π : X −→ Y sigui una identificació no implica necessàriament que π
sigui oberta o tancada (vegeu el problema 16).
3.4.13 Observació A diferència de la topologia producte, la topologia quocient no es comporta

bé amb els subespais. Amb això volem dir el següent: siguin π : X −→ Y una identificació i
B ⊆ Y . En B podem considerar dues topologies:
(a) la de subespai de Y , i
(b) la quocient per l’aplicació π|π−1 (B) : π −1 (B) −→ B.
Com que π|π−1 (B) és contı́nua, en general tot obert de B per la topologia de subespai ho és per
la topologia quocient. Però aquesta darrera pot ser més fina, com mostra l’exemple següent.
3.4.14 Exemple Considerem el conjunt B ⊆ [0, 1] dels nombres irracionals i sigui Y = {1} ∪ B.
Dotem Y per la topologia quocient per l’aplicació π : [0, 1] −→ Y ,
½
x, si x ∈ B,
π(x) =
1, si x ∈
6 B.
El lector observarà que els únics oberts no buits de Y són els conjunts de la forma π(W ), amb
W ⊆ I obert i contenint [0, 1] \ B. Per tant, B ∩ (0, 21 ) no és obert per la topologia de subespai
de B i, en canvi, sı́ que ho és per la topologia quocient per π.
3.4.15 Observació La topologia quocient tampoc no es comporta bé amb els productes: el
producte de dues identificacions no té perquè ser una identificació, fins i tot si una d’elles és la
identitat. És a dir, si π : X1 −→ X2 , és una identificació,
π × id Y : X1 × Y −→ X2 × Y
(x, y) 7−→ (π(x), y)
no té per què ser una identificació, (vegeu, però, el problema 4.31.
3.4.16 Observació Abans de seguir endavant, potser es bó advertir que en els dibuixos de
l’exemple del cilindre, hem fet un xic de “trampa”, que no és tal: hem començat amb un espai
X = [0, 1]2 , que té la topologia induı̈da com a subespai de R2 , a continuació, n’hem identificat
alguns dels punts i hem obtingut l’espai quocient X/∼. Llavors, de manera aparentment òbvia,
hem identificat aquest espai X/∼ amb el cilindre
Z = {(x, y, z) ∈ R3 | z ∈ [0, 1], x2 + y 2 = 1}.
Ara bé, aquest espai Z té també, de manera natural, una topologia: la induı̈da com a subespai
de R3 . Coincideixen la topologia quocient de X/∼ i la induı̈da de Z? És a dir, són homeomorfs
els espais X/∼ i Z?
La resposta és que sı́, però cal comprovar-ho exhibint un homeomorfisme X/∼−→ Z. Per a
això, el procediment usual és començar definint una aplicació contı́nua f : X −→ Z compatible
amb la relació d’equivalència. Prenem
f (θ, t) = (cos(2πθ), sin(2πθ), t)
Certament f és contı́nua, perquè és la restricció a X d’una aplicació contı́nua de R2 a Z, i és
compatible amb la relació d’equivalència:
g(0, t) = (1, 0, t) = g(1, t), per a tot t ∈ [0, 1] .
Per tant, f passa al quocient induı̈nt
f ((θ, t)) = f (θ, t),
que és contı́nua per la propietat universal de la topologia quocient. L’aplicació f és bijectiva i,
per provar que és un homeomorfisme, hem de veure la continuı̈tat de la seva inversa. Com que
 ( ³y´
 x = cos(2πθ), 1
θ= arctg ,
y = sin(2πθ), , aleshores 2π x
 t = z.
z = t,
Malauradament, hem d’anar més amb compte. D’una banda, l’arctangent és una funció multi-
valuada. En segon lloc, tal com ho hem escrit, no està clar que ara θ sigui una funció contı́nua
de x, y (està clar que t ho és de z i, per la topologia producte, sols cal que les funcions coor-
denades siguin contı́nues). En aquest exemple és un exercici comprovar que la projecció π és
oberta, d’on se segueix el resultat per aplicació de 3.4.10.
Com veiem, el procés per trobar l’invers d’un homeomorfisme pot resultar complicat. Més
endavant, 4.3.7, veurem condicions suficients que asseguren que una aplicació contı́nua bijectiva
és un homeomorfisme sense necessitat de trobar-li la inversa.
Hem descrit imprecisament els espais homeomorfs com aquells que podem obtenir els uns dels
altres per deformacions bijectives contı́nues amb inversa contı́nua. Això era tan sols una primera
aproximació. En contra del que dèiem, sı́ que podem “tallar” i “enganxar”, sempre i que
prenguem nota de per quins punts “tallem” i després tornem a “enganxar” pels mateixos punts.
3.4.17 Exemple Considerem una tira de paper rectangular homeomorfa a l’espai X = [0, 1]2 i
identifiquem els dos costats verticals igual que en el cas del cilindre, 3.4.1. Ara, però, abans
d’enganxar retorcem dos cops la tira de paper:
π
a a a
L’espai obtingut (amb la topologia quocient per π), és homeomorf al cilindre? Es diria que sı́,
ja que la relació d’equivalència per la qual fem quocient és la mateixa i en l’únic que difereixen
és en un homeomorfisme (retòrcer dos cops) que hem fet abans d’enganxar. Ara bé, el que no
sembla aparent és l’homeomorfisme entre el cilindre i aquest nou espai. La propietat universal
de la topologia quocient ens permet descobrir-lo.
3.4.18 Proposició (Tallar i enganxar) Siguin f : X −→ Y una aplicació contı́nua i ∼X , ∼Y

relacions d’equivalència a X i a Y , respectivament. Suposem que f preserva i reflecteix les
relacions, és a dir,
x ∼X x′ ⇐⇒ f (x) ∼Y f (x′ ) .
Aleshores, si f és un homeomorfisme, f indueix un homeomorfisme
f¯ : X/∼−→ Y /∼ .
Demostració. Com que x ∼ x′ ⇒ f (x) ∼ f (x′ ), f indueix una aplicació f¯ : X/∼−→ Y /∼ que
fa commutatiu el diagrama
f
X −−−−−−−−−→ Y
 
 
 
p 

 q
 (1)
y y
X/∼ −−−−−−→ Y /∼
f¯
Com que q ◦ f és contı́nua, per la propietat universal de la topologia quocient de X/∼, f¯ és
contı́nua. Si f és bijectiva, com que x ∼ x′ ⇔ f (x) ∼ f (x′ ), f¯ és bijectiva. Apliquem el mateix
raonament a f −1 per deduir que f¯−1 és contı́nua.
3.4.19 Exemple En el cas del cilindre i del cilindre “retorçut dos cops”, el diagrama (1) és el
que es representa a la figura.
∼
=
a a f a a
p q
∼
=
a f a
3.4.20 Exemple Un altre exemple elemental d’aplicació d’aquest resultat el donen els dos espais
de la figura següent, formats per dues esferes tangents.
3.5. Superfı́cies 65
Els apartats que resten els dediquem a donar exemples d’espais quocient i de la utilització de
la tècnica de tallar i enganxar per establir homeomorfismes entre alguns d’ells.
3.5 Superfı́cies
A la secció anterior hem vist com obtenir un cilindre a partir de la identificació de dos costats
d’un quadrat. En aquest apartat presentem altres exemples d’espais topològics obtinguts per
identificació de costats, dos a dos, a partir d’un polı́gon regular del pla. Tots ells tenen una
propietat comuna, són superfı́cies. És per això que comencem establint què és una superfı́cie o,
més generalment, una varietat topològica.
3.5.1 Definició Diem que un espai topològic X és una varietat topològica de dimensió n si és
un espai de Hausdorff que satisfà 2AN i que localment és homeomorf a Rn , és a dir, que per a
tot x ∈ X hi ha un entorn obert x ∈ U ⊆ X i un homeomorfisme h : U −→ V amb un obert V
de Rn . Les varietats de dimensió 1 i 2 les anomenem, respectivament, corbes i superfı́cies.
El tret que caracteritza les varietats és la semblança local amb Rn : mitjançant l’homeomorfisme
h es poden adaptar n-coordenades al voltant de x, de manera que aquest punt ”se sent” com si
fos un punt de l’espai ordinari. Per exemple, tot punt de l’esfera admet un entorn homeomorf
a un disc (vegeu la figura), en el qual podem dibuixar unes coordenades polars.
És important remarcar, però, que tècnicament hem demanat dues altres propietats a les va-
rietats: que siguin de Hausdorff i que satisfacin el 2AN. Respecte a la primera, l’objectiu és
evitar espais com la recta amb un punt doble (vegeu el problema 24), mentre que disposar
d’una base d’oberts numerable permetrà veure més endavant que tota varietat topològica és
subespai d’un espai euclidià Rm per a algun m. En els exemples que segueixen ens centrem
en el caràcter localment euclidià de les superfı́cies, ja que el fet que satisfan les altres dues
propietats se seguirà del problema 23.
3.5.2 Exemples (1) Un punt o una unió discreta de punts és una varietat de dimensió zero.
(2) La recta real R, la circumferència S1 o una paràbola són exemples de corbes, com també
ho és la frontera de I 2 .
(3) R2 , l’esfera S2 , els el·lipsoides, els hiperboloides o els paraboloides de l’espai R3 són su-
perfı́cies. Al llarg d’aquest apartat veurem com la topologia quocient permet generar més
exemples.
(4) Si X i Y són dues corbes, el producte X × Y és una superfı́cie. Aixı́, S1 × S1 és una
superfı́cie.
(5) L’espai Rn i l’esfera n-dimensional Sn ,
Sn = {x ∈ Rn+1 | x21 + . . . x2n+1 = 1},
són varietats de dimensió n.
3.5.3 Exemple La cinta de Möbius: és l’espai obtingut identificant els costats oposats del
quadrat [0, 1] × (0, 1) segons la relació:
(0, t) ∼ (1, 1 − t) .
És a dir, agafem una tira de paper i la retorcem un cop abans d’enganxar-ne els extrems. La
proposició 3.4.18 assegura que l’espai que obtindrem serà el mateix si retorcem tres, cinc o
qualsevol nombre senar de cops.
t
6
(0, 1)
(1, 1 − t)
(0, t)
- θ
(1, 0)
(0, 0)
3.5.4 Exemple El tor: a X = [0, 1] × [0, 1] considerem la relació d’equivalència següent:



 x = x′ , y = y′ ,

 x′ = 1, y = y′ ,
 x = 0,
′ ′
(x, y) ∼ (x , y ) ⇐⇒ x = 1, x′ = 0, y = y′ ,


 y = 0,
 y ′ = 1, x = x′ ,

y = 1, y ′ = 0, x = x′ ,
és a dir, relacionem els costats oposats del quadrat unitat tal i com havı́em fet per obtenir el
cilindre, cosa que podem representar aixı́:
b
b
a a
a
b
b
Per definició, el tor és l’espai quocient T2 = X/∼. Notem π : X −→ T2 la projecció canònica,
i (x, y)π(x, y) la classe d’equivalència de (x, y).
Provem que T2 és localment homeomorf al pla: hem de veure que tot punt de T2 té un entorn
obert U i un homeomorfisme h : U −→ V , essent V un obert del pla. Per fer-ho, distingim tres
tipus de punts del tor: els que provenen de l’interior del quadrat, els que provenen de l’interior
d’una aresta del quadrat i el que prové dels quatre vèrtexs.
Si x és un punt de l’interior del quadrat, sigui D un disc obert centrat a x i interior a I 2 , aleshores
π(D) és un obert de T, ja que π −1 (π(D)) = D, que és obert de I 2 i, a més, la projecció canònica
indueix un homeomorfisme π : D −→ π(D). Per tant, podem prendre U = π(D), V = D i
h = π −1 .
Si x és un punt interior a una de les arestes del quadrat, aleshores hi ha un altre punt x′ a
l’aresta oposada amb el qual està relacionat, i ambdós corresponen al mateix punt del tor,
π(x) = π(x′ ). Siguin D i D′ les interseccions de dos discs oberts del pla centrats en x i x′ ,
respectivament, amb I 2 . Si escollim els radis de D i D′ iguals i de manera que no tallin cap altra
aresta (vegeu la figura), aleshores π(D ∪ D′ ), que correspon a la identificació dels diàmetres
d’aquests semidiscs, és un obert del tor T2 , ja que
π −1 (π(D ∪ D′ )) = D ∪ D′
és un obert del quadrat unitat. Pel lema de l’enganxament, és un exercici comprovar que
π(D ∪ D′ ) és homeomorf a un disc obert del pla.
D D′
Anàlogament, en el cas del punt corresponent als vèrtexs, s’obté un disc enganxant els quatre
quadrants indicats a la figura.
Com en el cas del cilindre, es pot veure que el tor és homeomorf al subespai de R3 obtingut
fent girar la circumferència
{(x, y, z) ∈ R3 | y = 0 , (x − R)2 + z 2 = r2 }, 0 < r < R
al voltant de l’eix z. La comprovació d’aquest fet és millor posposar-la, però, fins a tenir la
proposició 4.3.7.
3.5.5 Exemple L’ampolla de Klein: és l’espai topològic que obtenim a partir d’un quadrat
identificant els costats com segueix:

 (x, t) = (x′ , t′ ),
′ ′
(x, t) ∼ (x , t ) ⇐⇒ x = 0, x′ = 1, t = t′ ,

t = 0, t′ = 1, x = 1 − x′ .
Com en el cas del tor, s’identifiquen els costats oposats d’un quadrat. Ara, però, en una de les
identificacions s’ha de tòrcer el quadrat abans d’efectuar-la. Ho esquematitzem amb la figura:
Com el tor, l’ampolla de Klein K és una superfı́cie, encara que no és senzill visualitzar-ne un
model a l’espai ordinari ja que, per fer-ho, hem de recórrer a intersecar la figura amb ella
mateixa:
∼
= ∼
=
3.5.6 Exemple L’esfera: observem que també l’esfera es pot obtenir a partir de la identificació
de costats, en aquest cas d’un disc:
a a
Anàlogament al cas del tor, l’espai obtingut per aquesta identificació és homeomorf a l’esfera
ordinària de R3 , S2 = {(x, y, z) ∈ R3 | x2 + y 2 + z 2 = 1}.
3.5.7 Exemple El pla projectiu: en els cursos de geometria es defineix el pla projectiu P2 com
l’espai de rectes de R3 que passen per l’origen. Més concretament, a R3 \ {(0, 0, 0)} considerem
la relació d’equivalència següent:
(x, y, z) ∼ (x′ , y ′ , z ′ ) ⇐⇒ ∃ λ ∈ R | (x′ , y ′ , z ′ ) = λ(x, y, z),
és a dir, dos vectors no nuls són equivalents si generen la mateixa recta per l’origen; aleshores
P2 = (R3 \ {(0, 0, 0)})/∼ .
Observem que cada recta de R3 per l’origen talla l’esfera S2 en dos punts antipodals i que,
per tant, com a conjunt hi ha una bijecció entre P2 i el quocient de l’esfera segons la relació
d’equivalència (x, y, z) ∼ (−x, −y, −z).
Més encara, com que els punts de l’hemisferi nord de l’esfera s’identifiquen amb els del sud,
podem prescindir d’aquests darrers i quedar-nos tan sols amb el primer, S2+ = S2 ∩ {z ≥ 0},
per deduir que hi ha una bijecció del pla projectiu amb el quocient S2+ /∼, en el qual la relació
d’equivalència segueix identificant punts antipodals, però ara tan sols sobre l’equador. Atès que
S2+ és homeomorf a un disc (com es visualitza fàcilment per mitjà de la projecció sobre el pla
z=0), deduı̈m que el pla projectiu és el quocient d’un disc del pla en el qual s’han marcat dos
costats i s’identifiquen els punts de la vora amb els que li són diametralment oposats.
a a
El pla projectiu és una superfı́cie, però com succeı̈a amb l’ampolla de Klein, RP2 no admet un
model a l’espai ordinari R3 . Per fer-nos-en una idea geomètrica, encara que no sigui exacta,
hem d’admetre un model amb autointerseccions, com veiem a la figura següent:
Més generalment, es defineix l’espai projectiu n-dimensional com l’espai topològic quocient
Pn = Sn /∼,
on la relació d’equivalència és
(x1 , . . . , xn+1 ) ∼ (−x1 , . . . , −xn+1 ) .
S’obté aixı́ una varietat topològica de dimensió n, com el lector pot comprovar.
3.5.8 Exemple Als exemples anteriors hem construı̈t diverses superfı́cies com a quocient d’un
disc o d’un quadrat. Podem generalitzar el mètode de construcció utilitzant polı́gons regulars
d’un nombre parell de costats, i aixı́ obtenir noves superfı́cies: sigui P un polı́gon del pla de
2n costats, que per comoditat escollim regular. Numerem els vèrtexs de P en sentit antihorari,
p1 , . . . , p2n i agrupem les arestes per parells. Si l’aresta [pi , pi+1 ] està aparellada amb l’aresta
[pj , pj+1 ], sigui
τij : [pi , pi+1 ] −→ [pj , pj+1 ]
una afinitat bijectiva (observem que només hi ha dues afinitats possibles, aquella que envia pi a
pj i, per tant, pi+1 a pj+1 , o aquella que inverteix el sentit, i envia pi a pj+1 , i pi+1 a pj , i que,
de fet, són isometries, ja que hem escollit el polı́gon regular). Anomenem superfı́cie poligonal
associada a P , τij l’espai quocient
X = P/relació d’equivalència generada per x ∼ τij x.
Es comprova, com en el cas del tor, que X és una vertadera superfı́cie, és a dir, localment
homeomorfa a R2 . La figura següent indica com construir un model d’una d’aquestes superfı́cies.
3.6. Encolament d’espais topològics i col·lapse de subespais 71
c b−1
¼ j
d a−1
® U
-
K ¸
c−1 b
Y *
d−1 a
L’interès d’aquesta construcció rau en el fet que en un cert sentit, aquestes són totes les su-
perfı́cies “finites”, vegeu [NP].
3.6 Encolament d’espais topològics i col·lapse de subespais
La topologia quocient permet realitzar una operació molt útil en topologia: l’encolament de dos
espais topològics a partir d’una instrucció d’enganxament donada per una aplicació contı́nua en-
tre subespais. Abans d’introduir l’encolament d’espais topològics i presentar diversos exemples
és convenient considerar la unió disjunta d’espais topològics, que ja hem utilitzat implı́citament
en exemples anteriors.
Siguin X i Y dos conjunts. La seva unió disjunta, X ⊔ Y , és el conjunt
X ⊔ Y = X × {0} ∪ Y × {1}.
Notem i : X −→ X ⊔Y i j : Y −→ X ⊔Y , les aplicacions definides per i(x) = (x, 0), j(y) = (y, 1).
3.6.1 Definició Siguin X, Y espais topològics. La topologia unió disjunta de X i Y és la

topologia de X ⊔ Y definida per
U ⊆X ⊔Y és obert ⇐⇒ U ∩ X × {0} i U ∩ Y × {1} són oberts.
És immediat comprovar que es defineix aixı́ una topologia sobre X ⊔ Y . La notació X ⊔ Y i
el nom unió disjunta indiquen que considerem que els conjunts X i Y són conjunts disjunts.
Aixı́, per exemple, podem considerar unions disjuntes com R ⊔ R, pensant que es tracta de dues
còpies diferents de R.
0
R
0
R
Els espais X i Y se submergeixen en la unió disjunta mitjançant les inclusions i i j, és a dir,
aquestes aplicacions són homeomorfismes amb la seva imatge. Respecte d’aquestes aplicacions,
es té una propietat universal anàloga a la corresponent a la topologia quocient:
3.6.2 Proposició (a) Les inclusions i : X ֒→ X ⊔ Y i j : Y ֒→ X ⊔ Y són contı́nues, i la

topologia de X ⊔ Y és la més fina per a la qual i i j són contı́nues. A més, i i j són aplicacions
obertes i tancades.
(b) Propietat universal de la unió disjunta: Sigui Z un espai topològic qualsevol. Una aplicació
f : X ⊔ Y −→ Z és contı́nua si i només si ho són les seves restriccions f|X = f ◦ i : X −→ Z i
f|Y = f ◦ j : Y −→ Z.
Demostració. (a) Veiem les afirmacions per a i : X ֒→ X ⊔ Y . Pel que fa a la continuı̈tat, si

U ⊆ X ⊔ Y és un obert, llavors i−1 (U ) = U ∩ X també, per definició de la topologia de la unió
disjunta.
i és oberta i tancada: per ?? i 3.1.7 és suficient veure que i(X) és obert i tancat de X ⊔ Y , cosa
que és immediata.
Per j es raona de forma similar.
(b) Sigui V ⊆ Z un obert. Suposem que f|X i f|Y són contı́nues i veiem que f −1 (V ) ⊆ X ⊔ Y
és obert. En efecte, f −1 (V ) ∩ X = (f|X )−1 (V ) i f −1 (V ) ∩ Y = (f|Y )−1 (V ) són oberts de X i
Y , respectivament.
Recı́procament, si f és contı́nua, també ho són f|X = f ◦ i i f|Y = f ◦ j, per (a) i perquè la
composició d’aplicacions contı́nues és contı́nua.
Podem ara definir l’encolament de dos espais topològics a partir d’una aplicació contı́nua:
3.6.3 Definició Siguin X, Y espais topològics, A ⊆ X un subespai i f : A −→ Y una apli-

cació contı́nua. L’encolament de X i Y segons f és l’espai quocient de X ⊔ Y per la relació
d’equivalència generada per
x ∼ y ⇐⇒ y = f (x), x ∈ A, y ∈ Y.
El notem X ∪f Y .
És a dir, a X ⊔ Y s’identifiquen els punts de A amb les seves imatges dins de Y . La composició
X −→ X ⊔ Y −→ X ∪f Y
defineix una aplicació i : X −→ X ∪f Y . Anàlogament es té una aplicació j : Y −→ X ∪f Y .

De les perpietats de la topologia quocient i de la topologia de la unió disjunta resulta, sense
dificultat, la propietat universal de l’encolament de dos espais:
3.6.4 Proposició (a) Les inclusions i : X ֒→ X ∪f Y i j : Y ֒→ X ∪f Y són contı́nues, i la

topologia de X ∪f Y és la més fina per a la qual i i j són contı́nues.
(b) Propietat universal de l’encolament: Sigui Z un espai topològic qualsevol. Una aplicació
g : X ∪f Y −→ Z és contı́nua si i només si ho són les composicions g|X = g ◦ i : X −→ Z i
g|Y = g ◦ j : Y −→ Z.
3.6.5 Exemple Unió puntual de dos espais topològics: siguin X, Y espais topològics, i triem
x0 ∈ X i y0 ∈ Y , dos punts fixats. La unió puntual de X i Y , amb punts base x0 , y0 , és l’espai
X ∨ Y = (X ⊔ Y )/x0 ∼ y0 .
És a dir, és l’encolament de X i Y per l’aplicació f (x0 ) = y0 . Per exemple, si prenem X =
Y = S1 i x0 , y0 ∈ S1 qualssevol, obtenim l’espai “número vuit”, S1 ∨ S1 . Més generalment,
p
una unió puntual d’esferes, Sn ∨ .⌣. . ∨Sn (totes amb el mateix punt en comú) s’anomena un ram
d’esferes.
x0 = y 0
Els espais X, Y són subespais de X ∨ Y mitjançant les aplicacions
X ֒→ X ∨ Y Y ֒→ X ∨ Y
x −
7 → x y 7−→ y
Aixı́ mateix, X ∨ Y es pot considerar un subespai de X × Y per la immersió
i:X ∨Y ֒→ X ×Y ½
(x, y0 ), si u = x ∈ X,
u 7−→ i(x) =
(x0 , y), si u = y ∈ Y.
En efecte, tant X com Y són subespais tancats de X ∨ Y , com es comprova fàcilment, i les
restriccions de i a X són les aplicacions contı́nues
iy0 jx0
X ֒→ X × Y Y ֒→ X × Y
x −
7 → (x, y0 ) y 7−→ (x0 , y)
A la intersecció, x0 = y 0 , de X i Y dins X ∨ Y , ambdues coincideixen. Pel lema de l’enganxa-

ment, i és contı́nua.
Vegem que i és un homeomorfisme de X ∨ Y amb la seva imatge dins X × Y :
i(X ∨ Y ) = {(x, y) ∈ X × Y | y = y0 , ó x = x0 }
= (X × {y0 }) ∪ ({x0 } × Y ).
Considerem l’aplicació p : i(X ∨ Y ) −→ X ∨ Y ,

½
x, si y = y0 ,
p(x, y) =
y, si x = x0 .
L’aplicació p és contı́nua, perquè és restricció de les projeccions naturals πX i πY als subespais
X × {y0 } i {x0 } × Y , respectivament, que són tancats dins i(X ∨ Y ), i ambdues coincideixen
en la intersecció (x0 , y0 ). Finalment, de manera òbvia, p ◦ i = id X∨Y , i ◦ p = id i(X∨Y ) .
Considerem un cas particular de la situació anterior: podem identificar el tor amb el producte
S1 × S1 , component el producte de les identificacions I −→ I/{0 ∼ 1} amb l’homeomorfisme
I/{0 ∼ 1} −→ S1
s 7−→ (cos(2πs), sin(2πs)).
L’aplicació contı́nua φI × I −→ S1 × S1 , definida per
φ(s, t) = (cos(2πs), sin(2πs), cos(2πt), sin(2πt)),
passa al quocient donant-nos una bijecció contı́nua φ : T2 −→ S1 × S1 , φ((s, t)) = φ(s, t), que
és un homeomorfisme, tot i que, una vegada més, la comprovació la deixem per al capı́tol 4.
Doncs bé, el ram S1 ∨ S1 es pot veure com el subespai del tor T2 ≃ S1 × S1 , com es mostra en
el dibuix.
Y
S 1 ∨S 1
3.6.6 Exemple Col·lapse d’un subespai: Un cas particular de relació d’equivalència entre punts
d’un espai i de topologia quocient l’obtenim en col·lapsar tot un subespai en un punt: siguin X
un espai topològic i A ⊆ X un subconjunt. Definim la relació

 x = y,
x ∼ y ⇐⇒ ó

x, y ∈ A.
L’espai quocient es denota, en aquest cas, X/A. Per exemple, si col·lapsem A = {0, 1} en
X = [0, 1] retrobem la circumferència S1 , 3.4.11.
3.6.7 Exemple Con d’un espai: Donat un espai topològic X, el seu con és l’espai que s’obté
col·lapsant X × {1} en el cilindre X × I:
CX = (X × I)/(X × {1}).
CX
]
X
El punt v = (x, 1) s’anomena el vèrtex del con. CX s’obté a partir de X, afegint-hi un punt
v 6∈ X i les rectes que uneixen v amb cada punt de X, almenys en el cas que X sigui un subespai
de Rn .
Per a espais X, Y tota aplicació contı́nua f : X × I −→ Y tal que f (x, t) = y0 , per a tot x ∈ X,
t ∈ I, amb y0 ∈ Y un punt fixat, f passa al quocient induint l’aplicació contı́nua
f : CX −→ Y
(x, t) 7−→ f (x, t) = f (x, t) .
En particular, sigui f : Sn × I −→ Dn+1 l’aplicació
f (x, t) = (1 − t)x.
CS 1
? °
f
P2
i S1
Com que f (x, 1) = 0, per a tot x ∈ Sn , f passa al quocient induint l’aplicació
f : C Sn −→ Dn+1
(x, t) 7−→ (1 − t)x ,
que és un homeomorfisme (un cop més, aquest fet és immediat a partir de 4.3.7, per la qual
cosa no el provem aquı́).
3.7 Espais d’òrbites
En aquest apartat, introduı̈m els espais quocient que corresponen a les òrbites de l’acció d’un
grup en un espai topològic, que anomenem espais d’òrbites, i identifiquem algunes de les cons-
truccions anteriors, en particular algunes superfı́cies, com a espais d’òrbites.
3.7.1 Definició Siguin X un espai topològic i G un grup (que considerem com a espai topològic
amb la topologia discreta). Una acció de G en X és una aplicació contı́nua
G×X −→ X
(g, x) 7−→ g · x
que satisfà les dues propietats següents:
(i) 1 · x = x, per a tot x ∈ X,
(ii) g(hx) = (gh)x, per a qualsevol g, h ∈ G i x ∈ X.
Diem que X és un G-espai si té definida una acció de G.
Aixı́, fixant g ∈ G, s’obté una aplicació contı́nua, que anomenem translació per g i que continuem
notant g,
g:X −→ X
x 7−→ g · x
que és un homeomorfisme, ja que l’aplicació associada a l’element invers de g, g −1 , n’és una
inversa. En resulta una aplicació
G −→ Aut(X),
on Aut(X) és el grup d’homeomorfismes de X. Les condicions (i) i (ii) de la definició permeten
afirmar que aquesta aplicació és un homomorfisme de grups.
3.7.2 Definició Siguin X un G-espai i x ∈ X. L’òrbita de x és el conjunt
Gx = {gx | g ∈ G},
és a dir, és el conjunt de tots els traslladats de x per l’acció de G. El conjunt d’òrbites, que
notem X/G, dotat amb la topologia quocient, l’anomenem l’espai d’òrbites de G en X.
Observem que X/G és l’espai quocient per la relació d’equivalència següent: x ∼ y si i només
si existeix g ∈ G tal que x = g · y.
3.7.3 Exemple Sigui X = S2 , l’esfera de R3 , i sigui G el grup de girs de l’espai al voltant de

l’eix 0z. Definim l’acció
g · (x, y, z) = (g(x, y), z).
3.7. Espais d’òrbites 77
-
-
-
-
-
-
-
-
L’òrbita d’un punt és el paral·lel de l’esfera que genera. La figura suggereix que l’espai d’òrbites
és l’interval [−1, 1]. De fet, la projecció sobre la tercera coordenada defineix una aplicació
contı́nua S2 −→ [−1, 1] i, atès que la tercera coordenada és constant al llarg de cada òrbita,
aquesta aplicació defineix una aplicació contı́nua en el quocient, S2 /G −→ [−1, 1], que és
bijectiva. Més encara, un homeomorfisme (vegeu 4.3.7 per completar el raonament).
3.7.4 Exemples (1) La circumferència S1 és un espai d’òrbites de R per una acció de Z. En
efecte, el grup additiu dels enters Z actua sobre la recta real R per translacions: n · x = x + n.
D’aquesta manera, l’espai d’òrbites coincideix amb [0, 1]/{0 ∼ 1}, que és homeomorf a la
circumferència.
(2) El tor T2 és un espai d’òrbites de R2 per una acció de Z2 . En efecte, considerem l’acció de
Z × Z sobre R2 definida per (n, m) · (x, y) = (x + n, y + m). El quadrat [0, 1] × [0, 1] conté, com a
mı́nim, un representant de cada òrbita, per la qual cosa es té una bijecció entre [0, 1] × [0, 1]/Z2
i R2 /Z2 . Però, l’acció de Z2 sobre el quadrat unitat [0, 1]2 identifica els costats per parells; per
tant, és igual al tor T2 .
Una propietat molt important i que serà d’utilitat més endavant és que la projecció d’un G-espai
en l’espai d’òrbites és una aplicació oberta:
3.7.5 Proposició Sigui X un G-espai. La projecció π : X −→ X/G és una aplicació oberta.
Demostració. Sigui U ⊆ X un subconjunt obert. Com que l’espai X/G té la topologia quocient,
per provar que π(U ) és un obert hem de veure que π −1 (π(U )) és un obert de X. En efecte,
observem que π −1 (π(U )) és el subconjunt de X format per les òrbites d’elements de U , és a
dir, que es té [
π −1 (π(U )) = g · U.
g∈G
Però, com que l’acció de g defineix un homeomorfisme, els conjunts g · U són oberts i, per tant,
π −1 (π(U )) és obert perquè és unió d’oberts. .
3.8 Problemes
1. Siguin X un espai topològic i Uα ⊆ X, α ∈ J, subespais oberts tals que X = ∪α Uα . Siguin

Y un espai topològic i fα : Uα −→ Y , α ∈ J, aplicacions contı́nues tals que, per a tot parell
d’ı́ndexos, α, β, fα coincideix amb fβ en els punts de Uα ∩ Uβ . Proveu que les fα defineixen
una aplicació contı́nua f : X −→ Y .
2. Lema de l’enganxament: Siguin X un espai topològic i Y, Z ⊆ X subespais tancats tals que
X = Y ∪ Z. Proveu que, si f : Y −→ W i g : Z −→ W són aplicacions contı́nues que satisfan
f|Y ∩Z = g|Y ∩Z , aleshores l’aplicació h : X −→ W definida per h|Y = f i h|Z = g és contı́nua.
3. Aquest problema generalitza el lema de l’enganxament: Siguin X un espai topològic i
Xα ⊆ X, α ∈ J, subespais tancats tals que X = ∪α Xα . Siguin Y un espai topològic i
fα : Xα −→ Y , α ∈ J, aplicacions contı́nues tals que, per a tot parell d’ı́ndexs, α, β, es té que
fα coincideix amb fβ en els punts de Xα ∩ Xβ .
(a) Proveu que, si J és un conjunt finit, les fα defineixen una aplicació contı́nua f : X −→ Y .
(b) Doneu un exemple que provi que el resultat anterior és fals si J és infinit.
(c) Suposem que, per a tot punt x ∈ X, només hi ha un nombre finit d’ı́ndexs α ∈ J tals que
x ∈ Xα . Proveu que les fα defineixen una aplicació contı́nua f : X −→ Y .
4. Proveu que la topologia producte i la de subespai són compatibles en el sentit següent:

si A ⊆ X, B ⊆ Y són subespais, llavors la topologia producte de A × B coincideix amb la
topologia induı̈da com a subespai de X × Y .
5. (a) Proveu que, si f : X −→ Y i f ′ : X ′ −→ Y ′ són aplicacions contı́nues, aleshores
l’aplicació f × f ′ : X × X ′ −→ Y × Y ′ definida per (f × f ′ )(x, x′ ) = (f (x), f ′ (x′ )) és una
aplicació contı́nua.
(b) Proveu que, si f i f ′ són homeomorfismes, també ho és f × f ′ .
(c) Es defineix el gràfic de l’aplicació f com el subconjunt de X × Y donat per
Γ(f ) = {(x, y) ∈ X × Y | y = f (x)}.
Proveu que, si f és una aplicació contı́nua, aleshores X ∼

= Γ(f ).
6. Proveu que la topologia mètrica de Rω definida a 1.1.2(6) coincideix amb la topologia
producte.
7. Proveu que el conjunt de Cantor és homeomorf al producte infinit {0, 2}ω .
3.8. Problemes 79
8. Proveu que, si {Xα }α∈J és una col·lecció d’espais topològics i per a tot α ∈ J, Aα ⊆ Xα és
un subconjunt, aleshores
Y Y
Aα = Aα .
α∈J α∈J
Si, en lloc de prendre adherències, prenem interiors, és certa la igualtat?

Q
9. Siguin {Xα }, α ∈ J, una famı́lia d’espais topològics, i X = α∈J Xα , l’espai producte.
Proveu que una successió (xn ) de X és convergent si i només si ho són cadascuna de les
successions components, πα (xn ), α ∈ J.
Q
10. Siguin {Xα }, α ∈ J, una famı́lia d’espais topològics i X = α∈J Xα , l’espai producte.
Suposem que Xα és 2AN , per a tot α ∈ J, i que J és numerable. Proveu que X és 2AN .
11. (a) Proveu que [0, 1] × [0, 1) és homeomorf a (0, 1) × [0, 1) i deduı̈u que de X × Z ∼
= Y ×Z
no podem deduir que X ∼ =Y.
(b) Proveu que, donats dos espais topològics X, Y , existeix un espai Z tal que X × Z ∼
= Y × Z.
(c) Trobeu un espai X tal que X × X sigui homeomorf a X.
12. Topologies inicials. Siguin X un conjunt i (Yα , Tα ), α ∈ J, una famı́lia d’espais topològics.
Per a cada α ∈ J, sigui fα : X −→ Yα una aplicació, i sigui
[
S= {fα−1 (Vα ) | V α ⊆ Yα , obert}.
α∈J
(a) Proveu que S és subbsase d’una topologia sobre X, que anomenem la topologia inicial
induı̈da per les aplicacions fα . Identifiqueu la topologia de subespai i la topologia producte
com a topologies inicials.
(b) Proveu que les aplicacions fα , α ∈ J, són contı́nues i que la topologia inicial és la menys
fina que les fa contı́nues.
(c) Propietat universal de la topologia inicial: Proveu que una aplicació g : Z −→ X és
contı́nua si i només si ho són les composicions fα ◦ g, per a tot α ∈ J.
(d) Suposem que totes les aplicacions fα són constants. Proveu que la topologia inicial cor-
responent és la topologia grollera de X.
(e) Donats a, b ∈ R, definim l’aplicació fa,b : R −→ Rℓ per fa,b (x) = ax + b. Proveu que la
topologia inicial de R associada a la famı́lia d’aplicacions fa,b és la topologia discreta.
13. Considerem l’aplicació f : [0, 1) −→ S1 definida per f (t) = (cos 2πt, sin 2πt). Proveu que
en S1 la topologia induı̈da per f no coincideix amb la topologia de subespai de S1 ⊆ R2 .
14. (a) Sigui D2 el disc unitat, D2 = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 ≤ 1}. Proveu que el quocient D2 /S1
és homeomorf a S2 .
(b) Coordenades polars: proveu que hi ha un homeomorfisme (S1 × [0, 1])/(S1 × {0}) ∼
= D2 .
15. (a) Considerem l’aplicació f : R −→ S1 definida per f (t) = (cos 2πt, sin 2πt). Proveu que
les topologies induı̈des en S1 per f i com a subconjunt de R2 coincideixen.
(b) Siguin (X, T ) un espai topològic i f : X −→ Y una aplicació contı́nua i exhaustiva. Donats
subespais A ⊆ X i B ⊆ Y amb f (A) ⊆ B, considerem l’aplicació f|A : A −→ B. Considerem
les topologies següents en B:
• T1 : restringim T a A i considerem la que indueix en B a través de f|A .
• T2 : considerem en Y la topologia induı̈da per f i, després, la restringim a B.
Proveu que T1 és més fina que T2 .

(c) Proveu que, en general, en (b) no es té la igualtat.
16. Siguin R≥0 el conjunt dels nombres reals no negatius i π : R × R −→ R la projecció en
la primera coordenada, π(x, y) = x. Siguin Y el subespai (R≥0 × R) ∪ (R × {0}) de R × R i
h = π|Y . Proveu que h no és tancada ni oberta, però que és una identificació.
17. Considerem els subconjunts següents del pla R2 :
X = ∪n∈N ℓn , ℓn = {(x, n) | x ∈ R},

Y = ∪n∈N ℓ′n , ℓ′n = {(x, nx) | x ∈ R},
amb n 6= 0, i l’aplicació f : X −→ Y definida per f (x, n) = (x, nx). Considerem en X la

topologia induı̈da com a subconjunt de R2 . Proveu que la topologia quocient de Y definida per
f i la induı̈da com a subconjunt de R2 no coincideixen.
18. Considerem les circumferències del pla R2 definides per
µ ¶2
1 1
Cn : x− + y2 = 2 , Dn : (x − n)2 + y 2 = n2 ,
n n
els subespais definits per

C = ∪n≥1 Cn , D = ∪n≥1 Dn ,
i, finalment, sigui X = S1 × N. Proveu que les aplicacions naturals
f : X −→ C, g : X −→ D,
són contı́nues i exhaustives, però que mentre que g és una identificació, f no ho és. Deduı̈u que
C i D no són espais homeomorfs.
19. Justifiqueu si els subespais següents de R3 són homeomorfs:
3.8. Problemes 81
20. (a) Proveu que el pla projectiu P2R és homeomorf a l’encolament d’un disc i una cinta de
Möbius amb les identificacions que s’indiquen a la figura.
(b) Proveu que l’ampolla de Klein K és homeomorfa a l’encolament de dues cintes de Möbius
al llarg de la seva vora.
21. Siguin X un espai topològic, ∼ una relació d’equivalència i π : X −→ X/ ∼ l’aplicació
quocient. Proveu que les afirmacions següents són equivalents:
(a) π és tancada.
(b) Per a tot tancat C ⊆ X, la unió de totes les classes d’equivalència que tallen C és un
tancat de X.
(c) Per a tot obert U ⊆ X, la unió de totes les classes d’equivalència que estan incloses a U
és un obert de X.
22. Siguin (X, T ) un espai topològic i Aα , α ∈ J, una famı́lia de subespais tancats tals que
X = ∪α∈J Aα . Definim una nova topologia a X, la topologia feble respecte d’aquesta famı́lia de
tancats, segons:
C ⊆ X és f -tancat si i només si Aα ∩ C és tancat, per a tot α ∈ J.
(a) Proveu que es defineix aixı́ una topologia a X. La notem f T .
(b) Proveu que f T és més fina que T . En general, és estrictament més fina que T : sigui
X = [0, 1] i An = {0} ∪ [1/(n + 1), 1/n], n ≥ 1. Proveu que C = {1/n | n ≥ 1} és tancat
per f T , mentre que no ho és per la topologia ordinària.
(c) Proveu que la topologia feble associada als intervals [n, n + 1] de la recta real coincideix
amb la topologia ordinària.
(d) Proveu que T = f T si i només si l’aplicació natural ⊔α∈J Aα −→ X és una identificació.
(e) Siguin Y un espai topològic i f : X −→ Y una aplicació. Proveu que f és contı́nua per la
topologia feble de X si i només si les rstriccions fα = f|Aα : Aα −→ Y són contı́nues, per
a tot α ∈ J.
23. Sigui I l’interval unitat de R. Definim una aplicació de I en el perı́metre de I 2 ⊆ R2 ,

f : I −→ ∂I 2 com il·lustra la figura.
1 2
2 3
-
1 2 3 ...
2 3 4
.....
0 ... 1
3
4
5
Proveu que f no és una identificació.

24. Proveu que les superfı́cies de l’apartat 3.5 són espais de Hausdorff i 2AN .
25. Considerem X = (R \ {0}) ∪ {0+ , 0− } amb la topologia T definida per:

 U ⊆ R és obert i 0 6∈ U,
U ∈ T ⇐⇒ U = (U ′ \ {0}) ∪ {0+ } si U ′ ⊆ R és obert,

U = (U ′ \ {0}) ∪ {0− } si U ′ ⊆ R és obert.
Proveu que T defineix una topologia sobre X que no és de Hausdorff i que, localment, és
homeomorf a R.
26. Immersió del pla projectiu a R4 : sigui f : S2 −→ R4 l’aplicació definida per
f (x, y, z) = (x2 − y 2 , xy, xz, yz).
Proveu que f indueix, per pas al quocient, una immersió f : P2 −→ R4 .

27. Immersió de l’ampolla de Klein a R4 : (a) Proveu que, si x, x′ , y, y ′ ∈ R satisfan el sistema
d’equacions
(2 + cos x) cos 2y = (2 + cos x′ ) cos 2y ′ ,

(2 + cos x) sin 2y = (2 + cos x′ ) sin 2y ′ ,
aleshores, cos x = cos x′ , cos 2y = cos 2y ′ i sin 2y = sin 2y ′ .

(b) Utilizeu l’apartat anterior per provar que l’aplicació contı́nua f : [0, 2π] × [0, π] −→ R4
definida per
f (x, y) = ((2 + cos x) cos 2y, (2 + cos x) sin 2y, sin x cos y, sin x sin y),
indueix, per pas al quocient, una immersió f : K −→ R4 .

28. Siguin X, Y varietats de dimensions n i m, respectivament. Proveu que l’espai producte
X × Y és una varietat de dimensió n + m.
29. Cilindre d’una aplicació. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. El cilindre de f és
l’espai Mf = ((X × I) ⊔ Y )/ ∼, on (x, t) ∼ y ⇐⇒ y = f (x) i t = 0, amb la topologia quocient.
3.8. Problemes 83
X×I
x
¾ X×{0}
f
?
Y
f (x)
(a) Proveu que podem incloure X i Y dins Mf mitjançant les aplicacions i : X ֒→ Mf i

j : Y ֒→ Mf , definides per
i(x) = (x, 1), i(y) = y .
Proveu que X i Y són subespais tancats i oberts de Mf .
(b) Definim r : Mf −→ Y per r((x, t)) = f (x) i r(y) = y. Proveu que r és contı́nua i que és
una retracció, és a dir, que r ◦ j = id y .
30. Con d’una aplicació. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. El con de f és l’espai
quocient
Cf = (CX ⊔ Y )/ ∼
on (x, t) ∼ y ⇐⇒ y = f (x) i t = 0.
CX
¾ X×{0}
x
?
Y
f (x)
Proveu que l’aplicació natural Y −→ Cf és una immersió. Considereu l’aplicació Mf −→ Cf

que col·lapsa el subconjunt X × {1}. És una identificació?
31. Siguin X un espai topològic i A ⊆ X. Sigui π : X −→ X/A l’aplicació que col·lapsa
A i notem a = π(A). Proveu que, si A és un tancat, aleshores π indueix un homeomorfisme
X \A∼ = X/A \ {a}. Trobeu un exemple en el qual no es tingui aquest homeomorfisme.
32. Els espais lenticulars: Considerem l’esfera S3 com el subconjunt de C2 format pels parells
(z1 , z2 ) tals que |z1 |2 + |z2 |2 = 1.
(a) Donats dos enters p, q, 0 < q < p, primers entre ells, proveu que l’acció Z/pZ × C2 −→ C2 ,
definida per
k · (z1 , z2 ) = (z1 e2kπi/p , z2 e2kqπi/p ),
indueix una acció de Z/pZ en S3 . Definim l’espai lenticular L(p, q) com l’espai d’òrbites
d’aquesta acció, S3 /Z/pZ.
(b) Proveu que L(2, 1) és homeomorf a P3 .
33. Considerem l’acció de Z sobre el subespai del pla A = {(x, y) | − 1/2 ≤ y ≤ 1/2} definida
per n · (x, y) = (n + x, (−1)n x). Proveu que l’espai d’òrbites A/Z és homeomorf a la cinta de
Möbius M.
34. Sigui X = Rn+1 − {0} i G = R − {0} el grup multiplicatiu dels nombres reals. Identifiqueu
l’espai d’òrbites de l’acció de G sobre X corresponent a la multiplicació per escalars.
35. Sigui G un grup finit que actua sobre un espai toplògic X. Proveu que la projeció π :
X −→ X/G és una aplicació tancada.
4
Compacitat
Els subconjunts de Rn que són alhora tancats i fitats tenen propietats especials que els distin-
geixen molt particularment. Per exemple, reduint-nos al cas de dimensió u, es té el conegut
resultat de càlcul:
Teorema del valor màxim. Si f : [a, b] −→ R és contı́nua, llavors existeix un element c ∈ [a, b]
tal que f (x) ≤ f (c), per a tot x ∈ [a, b].
Aquest resultat no és vàlid per a funcions definides en un interval obert o en un de no fitat. A
més de la continuı̈tat de f , el fet fonamental és que l’interval [a, b] és tancat i fitat. Aquests
conjunts es poden caracteritzar en termes purament topològics i donen lloc a la noció d’espai
compacte, a la qual dediquem aquest capı́tol. És pels espais compactes que és possible enunciar
la generalització del teorema del valor màxim anterior. Recordem, però, que el fet de ser
fitat dintre d’un espai mètric no és un concepte topològic: per exemple, a R amb la mètrica
fitada ordinària d(x, y) = min{|x − y|, 1}, tot conjunt resulta ser fitat. Les dues distàncies d i
d(x, y) = |x − y| defineixen els mateixos oberts i, per tant, les mateixes funcions contı́nues sobre
la recta real. Aixı́, no és cert que tota funció contı́nua definida sobre un subconjunt tancat i
fitat respecte de d tingui un màxim.
4.1 Espais compactes
La definició d’espai compacte per a espais topològics generals parteix d’una propietat dels
conjunts tancats i fitats de Rn coneguda com a teorema de Heine-Borel (vegeu més endavant,
4.4.5). Comencem definint els recobriments i els subrecobriments d’un espai X.
4.1.1 Definició Una col·lecció U ⊆ P(X ) de subconjunts d’un espai topològic X és un recobri-
ment de X, o recobreix X, si la seva reunió és igual a X,
[
X= U.
U ∈U
86 Capı́tol 4. Compacitat
Es diu que U és un recobriment obert de X si els seus elements, U ∈ U, són oberts de X.
Si U és un recobriment de X, diem que V és un subrecobriment si V ⊆ U, és a dir, si tot

subconjunt de V és de U.
4.1.2 Exemple A R2 , amb la topologia ordinària, les col·leccions de subconjunts donades per
U = {B r (x) | r > 0, x ∈ R2 },
V = {Vr = {(x, y) ∈ R2 | y > r}, r ∈ R},
W = {B r (x) | r ∈ Q+ , x ∈ R2 },
són recobriments de tot R2 . El recobriment V és obert, mentre que U no ho és. D’altra banda,
W és un subrecobriment de U, però no ho és de V.
4.1.3 Definició Un espai topològic X s’anomena compacte si tot recobriment obert U de X

conté un subrecobriment finit.
4.1.4 Observació Alguns autors (sobretot de l’escola francesa; vegeu, per exemple, [B]) defi-
neixen els espais compactes com aquells espais que satisfan la propietat de subrecobriments
finits com l’enunciada i, a més, són espais de Hausdorff. Els espais que satisfan 4.1.3 i no són
de Hausdorff els anomenen espais quasicompactes. Això és degut al fet que la conjunció de les
dues propietats té conseqüències molt més “agradables” (cf. 4.3.5 i 4.3.7).
4.1.5 Exemples (1) La recta real R no és compacta. En efecte, el recobriment obert
U = {(−n, n), n ∈ N}
no conté cap subrecobriment finit.

(2) El subespai de R ½ ¾
1
X = {0} ∪ , n∈N
n
és compacte. En efecte, donat un recobriment obert U qualsevol de X, prenem un obert U ∈ U
que contingui el zero. Forçosament en deixarem fora tan sols un nombre finit de punts de X.
Ara, per a cadascun d’ells prenem un obert de U que el contingui i ja tenim un subrecobriment
finit.
(3) El subespai (0, 1] no és compacte: el recobriment obert
½µ ¸ ¾
1
U= ,1 , n ∈ N
n
no conté cap subrecobriment finit. Anàlogament, l’interval obert (0, 1) tampoc no és compacte.
(4) Tot espai X amb un nombre finit de punts és compacte, ja que qualsevol recobriment té un
nombre finit d’oberts.
4.1. Espais compactes 87
(5) Si Xdis és un espai topològic discret i compacte, aleshores X és finit. En efecte, com els
punts són oberts a X, els conjunts {x}, x ∈ X, formen un recobriment obert, del qual podem
treure un subrecobriment finit per la compacitat de X, d’on resulta la finitud de l’espai.
(6) L’exemple (4) és indicatiu que és fàcil que una topologia “amb pocs oberts” sigui compacta.
Aixı́, R amb la topologia de complements finits és compacte: en efecte, sigui U un recobriment
obert. Si U és un obert qualsevol de U, aleshores R\U és un conjunt finit de punts, {x1 , . . . , xm }.
Com que U és un recobriment de R, existeixen oberts U1 , . . . , Um de U tals que xi ∈ Ui ,
i = 1, . . . , m i, per tant, U, U1 , . . . , Um formen un subrecobriment finit.
Tal com hem assenyalat a la introducció, un dels exemples més importants d’espai compacte és
el dels intervals tancats i fitats de la recta real. Comprovem que, amb la definició de compacitat
per recobriments que hem establert, “recuperem” la compacitat d’aquests intervals.
4.1.6 Proposició Per a tot parell −∞ < a ≤ b < ∞, l’interval [a, b] ⊆ R és compacte.
Demostració. Sigui U un recobriment obert de [a, b]. Hem de veure que existeix un subrecobri-
ment finit. La demostració es basa en una propietat fonamental de la recta real, l’axioma del
suprem. Considerem el conjunt
C = {x ∈ (a, b] | [a, x] pot ser recobert per un nombre finit d’oberts de U}.
Volem provar que [a, b] = C, cosa que fem en tres etapes:
(1) C =
6 ∅: en efecte, ja que, donat U ∈ U tal que a ∈ U , existirà ε > 0 tal que [a, a + ε) ⊆ U ,
perquè els intervals oberts són una base de la topologia. Llavors, per a tot y tal que a < y < a+ε
tindrem [a, y] ⊆ U i, per tant, y ∈ C.
Com que el conjunt C és un conjunt fitat, té un suprem. Sigui c = sup{x | x ∈ C}. Volem veure
que c = b.
(2) c ∈ C, és a dir, [a, c] es pot recobrir amb un nombre finit d’oberts de U. En efecte, sigui
U ∈ U tal que c ∈ U , i ε > 0 tal que (c − ε, c] ⊆ U . Per definició de suprem de C, existeix també
x ∈ C ∩ (c − ε, c]. Llavors [a, c] = [a, x] ∪ [x, c] el podem recobrir com dèiem: [a, x] és possible
fer-ho per definició de C i [x, c] ⊆ U .
(3) c = b. Si c < b, prenem com abans U ∈ U tal que c ∈ U . Nvament, podem trobar d tal
que c < d ≤ b i [c, d] ⊆ U . Com que [a, d] = [a, c] ∪ [c, d] i c ∈ C, podem recobrir [a, d] amb un
nombre finit d’oberts de U i, per tant, d ∈ C, cosa que contradiu que c sigui el suprem.
En un espai topològic X, els conjunts tancats són els complementaris dels conjunts oberts. Aixı́,
usant les lleis de pas al complementari podem expressar la compacitat en termes de conjunts
tancats, com fem tot seguit.
4.1.7 Proposició Sigui X un espai topològic. X és compacte si i només si se satisfà la propietat
següent: per a tota famı́lia de tancats C = {Cj | j ∈ J} tal que
\
Cj = ∅, (4.1)
j∈J
existeix una subfamı́lia finita Cj1 , . . . , Cjm , tal que
Cj1 ∩ · · · ∩ Cjm = ∅.
Demostració. Suposem que X és compacte i sigui C = {Cj | j ∈ J} una famı́lia de tancats que
satisfà (4.1). Aleshores, els oberts Uj = X \ Cj , j ∈ J formen un recobriment obert de X:
[ \
(X \ Cj ) = X \ ( Cj ) = X.
j∈J j∈J
Per la compacitat de X, existeixen ı́ndexs j1 , . . . , jn ∈ J tals que
X = Uj1 ∪ · · · ∪ Ujn = (X \ Cj1 ) ∪ · · · ∪ (X \ Cj1 ) = X \ (Cj1 ∩ · · · ∩ Cjn ),
per la qual cosa, Cj1 ∩ · · · ∩ Cjn = ∅. La demostració del recı́proc és similar.
En particular, es té el resultat següent:
4.1.8 Corol·lari (Teorema de Cantor) Siguin X un espai compacte i
C1 ⊇ C2 ⊇ · · · ⊇ Cn ⊇ . . .
una successió de tancats encaixats no buits (Cn 6= ∅, n ≥ 1). Aleshores,

\
Cn 6= ∅.
n≥1
La propietat recollida en aquesta proposició s’anomena propietat d’intersecció finita. És equi-
valent a la dels recobriments oberts finits, però té la particularitat d’indicar un dels avantatges
de la compacitat: dóna condicions d’existència de punts. En efecte, assegura l’existència de
punts en la intersecció de tots els tancats de la famı́lia. Per als espais no compactes no es dóna
aquest resultat. Per exemple, prenem X = [0, 1) ⊆ R, que no és compacte, i considerem els
tancats Cr = [r, 1). La intersecció d’una quantitat finita d’elements de C és no buida ja que, de
fet, és un altre element de C, mentre que
\
Cr = ∅.
r∈[0,1)
4.2 Compacitat i continuı̈tat
En aquest apartat, establim el teorema del valor màxim per a funcions contı́nues definides sobre
un espai compacte. Més generalment, veiem com la compacitat es preserva per aplicacions
contı́nues:
4.2.1 Proposició La imatge d’un espai compacte per una aplicació contı́nua és compacta.
4.2. Compacitat i continuı̈tat 89
Demostració. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua i suposem que X és compacte. Hem de
veure que f (X) és un espai compacte. Sigui U un recobriment obert de f (X). Per la continuı̈tat
de f , la col·lecció de subconjunts de X definida per
{f −1 (U ) | U ∈ U},
és un recobriment obert de X. Com que X és compacte, conté un subrecobriment finit. Suposem
que sigui
X = f −1 (U1 ) ∪ · · · ∪ f −1 (Un ) .
Aleshores, U1 , . . . , Un és un subrecobriment de U que cobreix f (X), com es comprova immedia-
tament.
4.2.2 Corol·lari (Teorema del valor màxim i mı́nim) Sigui f : X −→ R una funció contı́nua.
Si X és compacte, llavors existeixen punts c, d ∈ X tals que
f (c) ≤ f (x) ≤ f (d),
per a tot x ∈ X.
Demostració. Considerem el conjunt f (X) ⊆ R. Com que X és compacte i f contı́nua, f (X)
és compacte. Suposem que f (X) no tingués un màxim, és a dir, que no existı́s y ′ ∈ f (X) tal
que si y ∈ f (X), llavors y ≤ y ′ . Aleshores, la famı́lia
{(−∞, y) | y ∈ f (X)} ∩ f (X)
és un recobriment obert de f (X). En efecte, si y ∈ f (X), com que no és el màxim, existeix
y ′ ∈ f (X) tal que y < y ′ i, per tant, y ∈ (−∞, y ′ ).
Com que f (X) és compacte, en podem extreure un subrecobriment finit:
f (X) = ((−∞, y1 ) ∩ f (X)) ∪ · · · ∪ ((−∞, yn ) ∩ f (X)) .
Si y = max{y1 , · · · , yn }, llavors y 6∈ (−∞, y1 ) ∪ · · · ∪ (−∞, yn ), cosa que contradiu que
{(−∞, yi ), i = 1, . . . , n} sigui un recobriment de f (X). Per tant, f (X) té un màxim, és a
dir, existeix y ′ ∈ f (X) tal que y ≤ y ′ , per a tot y ∈ f (X). Sigui d ∈ X tal que y ′ = f (d),
aleshores f (x) ≤ f (d), per a tot X ∈ X.
Anàlogament, es comprova que f té un mı́nim.
4.2.3 Corol·lari Tot quocient d’un espai compacte és compacte.
Demostració. Si X és compacte i X/∼ té la topologia quocient per la identificació π : X −→

X/∼, llavors X/∼= π(X) és la imatge d’un compacte per una aplicació contı́nua, i el resultat
se segueix de 4.2.1.
4.2.4 Exemple Més endavant, quan tinguem més exemples d’espais compactes al nostre abast,
utilitzarem aquest resultat per provar la compacitat de molts dels espais introduı̈ts al capı́tol
anterior, com el tor o el pla projectiu. De moment el podem utilitzar per afirmar la compacitat
de l’espai obtingut a partir de l’interval unitat identificant els dos extrems, I/0 ∼ 1, que no és
sinó la circumferència.
Tot i que podrı́em derivar la invariància topològica de la noció de compacitat directament a

partir de la definició, observem que es dedueix immediatament de la proposició 4.2.1:
4.2.5 Corol·lari Siguin X i Y dos espais topològics homeomorfs, X ∼

= Y . Aleshores, X és
compacte si i només si ho és Y .
4.3 Compacitat, tancats i homeomorfismes
Com hem dit, l’equivalència compacte ⇐⇒ tancat i fitat no té sentit en espais topològics en
general. En aquest apartat, analitzem la relació entre la compacitat d’un subespai i el fet de
ser tancat. Abans, però, fem un aclariment sobre recobriments de subespais d’un espai X, que
ja hem utilitzat implı́citament en la demostració de 4.2.1.
4.3.1 Definició Si Y és un subespai de X, es diu que una col·lecció de subconjunts U de X

recobreix Y si la reunió dels seus elements conté Y ,
[
Y ⊆ U.
U ∈U
Aquesta noció de recobriment és compatible amb els recobriments de Y amb la topologia de
subespai de X, i les nocions de compacitat coincideixen, ja que es té:
4.3.2 Lema Sigui Y un subespai de X. Llavors, Y és un subespai compacte si i només si tot
recobriment de Y per oberts de X conté un subrecobriment finit de Y .
Demostració. Deixem la prova com a exercici per al lector.
4.3.3 Proposició Tot subespai tancat d’un espai compacte és un espai compacte.
Demostració. Siguin X un espai compacte, Y ⊆ X un tancat i U un recobriment de Y per

oberts de X. Afegint l’obert X \ Y obtenim un recobriment obert de X que, com que X és
compacte, conté un subrecobriment finit. Els oberts d’aquest subrecobriment finit altres que
X \ Y han de cobrir Y , per la qual cosa, hem obtingut un subrecobriment finit de U.
No és cert en general que els subconjunts compactes d’un espai topològic siguin tancats. Vegem-
ne un exemple.
4.3.4 Exemple Considerem la recta real amb la topologia de complements finits Rcf . Com hem
vist a ??, aquest espai és compacte, com també ho és qualsevol subespai (exercici). En canvi,
els únics tancats són els conjunts finits de punts. Aixı́, per exemple, [0, 1] ⊆ Rcf és un compacte
que no és tancat.
La propietat de Hausdorff és la que permet assegurar que els subespais compactes són tancats:
4.3. Compacitat, tancats i homeomorfismes 91
4.3.5 Proposició Tot subespai compacte d’un espai de Hausdorff és tancat.
Demostració. Siguin X un espai de Hausdorff i Y ⊆ X un subconjunt compacte. Vegem que

X \ Y és obert comprovant que tot punt x0 ∈ X \ Y és interior, és a dir, que admet un entorn
obert U tal que x0 ∈ U ⊆ X \ Y . Com que X és de Hausdorff, per a cada y ∈ Y existeixen
oberts disjunts Uy , Vy tals que
x0 ∈ Uy , y ∈ Vy .
La famı́lia {Vy }y∈Y forma un recobriment obert de Y . Com que Y és compacte, conté un
subrecobriment finit, és a dir, hi ha un nombre finit de punts {y1 , . . . , yn } tals que
Y ⊆ Vy1 ∪ · · · ∪ Vyn .
L’obert V = Vy1 ∪ · · · ∪ Vyn , que conté Y , és disjunt amb l’obert
U = Uy1 ∩ · · · ∩ Uyn ,
ja que si z ∈ V , aleshores existeix yi tal que z ∈ Uyi , d’on z 6∈ U . Amb més raó, U ⊆ X \ Y .
En particular, en els espais mètrics els subespais compactes són tancats.
4.3.6 Observació La compacitat no es comporta prou bé en els espais que no són de Hausdorff.
A part del fet que hi pugui haver compactes no tancats, poden aparèixer altres patologies, com
per exemple: (1) l’adherència d’un compacte no té per què ser compacta; (2) la intersecció de
dos compactes no té per què ser compacta (vegeu els problemes 4 i 5).
Ajuntant els darrers resultats amb el de la preservació de la compacitat per aplicacions contı́nues,
tenim el criteri següent, que és de molta utilitat a l’hora de verificar que una aplicació és un
homeomorfisme.
4.3.7 Proposició Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua i bijectiva. Si X és compacte i Y

és de Hausdorff, aleshores f és un homeomorfisme.
Demostració. Hem de provar que f −1 és contı́nua, però, observem que la continuı̈tat de f −1 és
equivalent al fet que f sigui oberta o tancada. Provem això darrer: sigui C un tancat de X.
Com que X és compacte, C és compacte. Per tant, de 4.2.1 se segueix que f (C) és compacte i
segons els que acabem de demostrar, com que Y és de Hausdorff, f (C) és tancat.
Al proper apartat aplicarem aquest resultat per veure que són homeomorfismes les aplicacions
que tenı́em pendents del capı́tol i que permeten identificar algunes superfı́cies amb subespais
de R3 3. Fem-ne un primer exemple.
4.3.8 Exemple La circumferència S1 és homeomorfa al col·lapse de {0, 1} en l’interval unitat.

En efecte, l’aplicació contı́nua
f :I −→ S1
θ 7−→ f (θ) = (cos(2πθ), sin(2πθ))
passa al quocient induint un bijecció contı́nua
f : I/{0 ∼ 1} −→ S1
θ 7−→ f (θ) = f (θ)
Com que I/{0 ∼ 1} és compacte i S1 és de Hausdorff, perquè és un subespai d’un espai de
Hausdorff, per 4.3.7, f és un homeomorfisme.
4.4 Compacitat i productes finits
La compacitat es comporta bé respecte de la topologia producte. En aquest apartat establim

la compacitat d’un producte finit d’espais compactes, i deixem el cas infinit, que requereix un
tractament especı́fic, per a l’apartat 5.7.
4.4.1 Proposició Siguin X i Y dos espais topològics. Aleshores,
X ×Y és compacte ⇐⇒ X, Y són compactes.
Demostració. La implicació ⇒ és trivial perquè X = πX (X × Y ) i Y = πY (X × Y ) són

imatges d’un compacte per aplicacions contı́nues i, per tant, se segueix de 4.2.1. Pel que fa a
la contrària, la demostració inclou el següent:
4.4.2 Lema del tub Siguin X i Y espais topològics i considerem l’espai producte X × Y , essent
Y compacte. Si N és un obert de X × Y que conté {x0 } × Y , llavors N conté un tub W × Y
al voltant de {x0 } × Y , essent W un entorn obert de x0 dins X.
¾ {x0 } × Y
¾ N
¾ W ×Y
X
µ W
x0
Suposem-lo cert i retormen a la prova de la proposició:

⇐ Suposem que X i Y són compactes i sigui U un recobriment obert X × Y . Donat x0 ∈ X,
la llesca {x0 } × Y és compacta (ja que és homeomorfa a Y ) i, per tant, la podem recobrir amb
4.4. Compacitat i productes finits 93
un nombre finit U1 , . . . , Un dels elements de U. Sigui

N = U1 ∪ · · · ∪ Un ,
la seva reunió; N és un obert que conté {x0 } × Y . Pel lema del tub, existeix un entorn obert
W de x0 dins X tal que
{x0 } × Y ⊆ W × Y ⊆ N = U1 ∪ · · · ∪ Un .
Per tant, W × Y pot ser recobert per un nombre finit d’oberts de U. Fem ara el mateix per a
cada x ∈ X: tenim un obert Wx de X, Wx ∋ x tal que Wx × Y pot ser recobert per un nombre
finit d’oberts de U. Però els {Wx }x∈X formen un recobriment obert de X i aquest és compacte;
per tant, en podem treure un subrecobriment finit:
X = Wx1 ∪ · · · ∪ Wxm ,
i, en conseqüència,
X × Y = (Wx1 × Y ) ∪ · · · ∪ (Wxm × Y ) .
Com que cada tub Wxi × Y es pot recobrir per un nombre finit d’oberts de U i hi ha m tubs,
també X ×Y es pot recobrir per un nombre finit d’oberts de U; en definitiva, X ×Y és compate.
Demostració del lema del tub. Suposem que {x0 } × Y ⊆ N , on N és obert. Per a cada
(x0 , y) ∈ {x0 } × Y , prenem un obert de la base de la topologia producte Uy × Vy , de manera
que
(x0 , y) ∈ Uy × Vy ⊆ N .
Com que Y és compacte, amb un nombre finit d’aquests en tenim prou per recobrir {x0 } × Y .
Siguin aquests:
{x0 } × Y ⊆ (U1 × V1 ) ∪ · · · ∪ (Un × Vn ) .
Considerem ara el conjunt
W = U1 ∩ · · · ∩ Un ,
Es tracta d’un obert de X, ja que és una intersecció finita d’oberts, i conté x0 . Llavors
[
{x0 } × Y ⊆ W × Y ⊆ (Uy × Vy ) ⊆ N,
y∈Y
i, per tant, W × Y és el tub cercat.
4.4.3 Exemple El lema del tub és fals sense la hipòtesi de compacitat per a Y . En efecte,
prenem X × Y = R × [0, +∞) i l’obert
½ ¾
1
N = (x, y) ∈ X × Y | y < .
|x|
Aleshores, N no conté cap tub al voltant de
{0} × [0, +∞),
com es comprova fàcilment (vegeu la figura).
N
X
0
Raonant per inducció, podem deduir que el producte d’un nombre finit d’espais compactes és
compacte.
4.4.4 Corol.lari Siguin X1 , . . . , Xn espais topològics. Aleshores l’espai producte X = X1 × · · · ×

Xn és compacte si i només si ho són cadascun dels espais Xi , i = 1, . . . , n.
Per la compatibilitat entre la compacitat i el producte que acabem de demostrar, de la com-

pacitat dels intervals [a, b] de la recta real, 4.1.6, se’n dedueix la compacitat dels productes
[a1 , b1 ] × · · · × [an , bn ], cosa que ens permet retrobar la caracterització dels compactes de Rn
que coneixem de càlcul:
4.4.5 Corol·lari (Teorema de Heine-Borel) Un subconjunt K de Rn és compacte si i només si

és tancat i fitat (amb la mètrica euclidiana).
Demostració. ⇒ Suposem que K és compacte. Llavors, com que Rn és de Hausdorff, K és
tancat. Considerem la col·lecció d’oberts
U = {Bm (0), m ∈ N}.
La seva reunió és Rn . En particular, formen un recobriment obert de K. Com que aquest
és compacte, en basta un nombre finit. Per tant, existeix M ∈ N tal que K ⊆ BM (0) i, en
particular, K és fitat.
⇐ Suposem ara que K és tancat i fitat. Com que és fitat existeix M tal que K ⊆ BM (0)
o, també, K ⊆ [−M, M ]n . Però, aleshores, K és tancat dins un compacte [−M, M ]n i, per la
proposició 4.3.3, és compacte.
4.4.6 Exemples (1) La circumferència S1 = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 = 1} i, més generalment,

l’esfera n-dimensional Sn = {x ∈ Rn | k x k= 1} són compactes, ja que són conjunts tancats i
fitats.
(2) Per la mateixa raó, les boles tancades B r (x) = {y ∈ Rn | k x − y k≤ r} són compactes.
4.4. Compacitat i productes finits 95
(3) Com que el quadrat I 2 és compacte, també ho són els espais quocient de I 2 . En particular,
les superfı́cies de la secció 3.5, com el cilindre I 2 / ∼, el tor T2 , l’ampolla de Klein K o el pla
projectiu RP2 són compactes.
n
⌣
(4) El tor n-dimensional Tn := S1 × · · · × S1 és compacte, perquè és producte d’espais compac-
tes.
(5) L’espai projectiu n-dimensional, Pn = Sn / ∼ és compacte, ja que és un quocient d’un espai
compacte, 4.2.3.
4.4.7 Observació El teorema de Heine-Borel no se satisfà en espais mètrics arbitraris, és a dir,
si (X, d) és un espai mètric, en general no és cert que un subconjunt K ⊆ X és compacte si
i només si K és tancat i fitat. La implicació ⇒ és certa en general (vegeu 4.5.1), però no
pas ⇐ , com hem assenyalat a la introducció a propòsit de la mètrica fitada a la recta real (a
l’apartat 4.5 estudiarem la compacitat en espais mètrics).
4.4.8 Exemples Les propietats dels espais compactes establertes fins ara i el criteri d’homeo-
morfisme 4.3.7 ens permeten completar la presentació dels models de diverses superfı́cies que
hem analitzat al capı́tol anterior.
(1) L’espai producte S1 × I és homeomorf al cilindre que s’obté identificant dos costats oposats
del quadrat unitat, I 2 / ∼. En efecte, l’aplicació contı́nua
f : I2 −→ S1 × I
(θ, t) 7−→ f (θ, t) = (cos(2πθ), sin(2πθ), t)
identifica els punts (0, t) i (1, t) i, per tant, per pas al quocient indueix una aplicació contı́nua
f : I 2 /∼ −→ S1 × I, f ((θ, t)) = f (θ, t), que és bijectiva. Com que I 2 / ∼ és compacte, ja que
és quocient de I 2 , i S1 × I és de Hausdorff, perquè és producte de dos espais de Hausdorff, en
resulta que f és un homoemorfisme.
(2) El tor admet una immersió a l’espai ordinari: el tor T2 és homeomorf al subespai de R3
definit per
p
W = {(x, y, z) ∈ R3 | ( x2 + y 2 − R)2 + z 2 = r2 } .
Parametritzem W tenint present que és una superfı́cie de revolució obtinguda en fer girar una
circumferència al voltant d’un eix. Aixı́, escollim els angles θ, ϕ indicats a la figura i considerem
l’aplicació f : I 2 −→ W definida per
f (θ, ϕ) = ((R + r cos(2πϕ)) cos(2πθ), (R + r cos(2πϕ)) sin(2πθ), r sin(2πϕ)).

Com que les funcions trigonomètriques són periòdiques, de perı́ode 2π, l’aplicació f passa al
quocient induint una bijecció contı́nua f : T2 −→ W . Pel criteri 4.3.7, f és un homoeomorfisme.
4.5 Compacitat en espais mètrics
La noció de compacitat que hem introduı̈t no resulta gaire intuı̈tiva, tot i que assegura l’e-
xistència de màxims i mı́nims per a les aplicacions contı́nues. Als cursos de càlcul s’acostuma
a utilitzar d’altres caracteritzacions de la compacitat, ja sigui la coneguda com a propietat de
Bolzano-Weierstrass o la corresponent a l’existència de parcials convergents per a les successions
arbitràries. En aquest apartat, provem que aquestes caracteritzacions són vàlides en qualsevol
espai mètric.
Com ja hem comentat, la caracterització dels compactes de Rn (amb topologia usual) com
aquells conjunts tancats i fitats alhora no admet una extensió literal als espais mètrics en
general. Sı́ que es dóna, però, la implicació més senzilla, com veiem en el resultat següent:
4.5.1 Proposició Siguin X un espai mètric i K ⊆ X un compacte. Llavors, K és tancat i fitat.
Demostració. Com que X és un espai mètric, és de Hausdorff i, per tant, tot compacte és
tancat. Fixat un punt x ∈ X, considerem el recobriment obert de X i, per tant, de K, format
per les boles de radi n centrades en x ∈ X:
U = {Bn (x), n ∈ N}.
Com que K és compacte, n’hi ha un subrecobriment finit. Per tant, K ⊆ Bn (x) per a algun n
i, en conseqüència, K és fitat.
Abans d’establir la caracterització de la compacitat per successions o per la propietat de
Bolzano-Weierstrass, es revisem les definicions associades i establim el lema del nombre de
Lebesgue.
4.5. Compacitat en espais mètrics 97
4.5.2 Definició Sigui X un espai topològic. Diem que X satisfà la propietat de Bolzano-
Weierstrass si tot subconjunt infinit de X té algun punt d’acumulació.
4.5.3 Exemples (1) La recta real R no satisfà la propietat de Bolzano-Weierstrass. Basta

prendre el subconjunt N, que és infinit i en el qual tots els punts són aı̈llats.
(2) Si X és un espai mètric discret, Xdis , amb infinits punts, X no satisfà la propietat de
Bolzano-Weierstrass.
4.5.4 Definició Un espai mètric X es diu que és seqüencialment compacte si tota successió
(xn ) de punts de X té una parcial convergent. És a dir, per a tota successió (xn ) existeix una
successió creixent d’ı́ndexs
n1 < n2 < n3 < · · · < ni < . . .
tal que la successió de punts de X
xn1 , xn2 , xn3 , . . . , xni , . . .
convergeix a un punt x ∈ X.
Per establir el lema 4.5.7 és convenient disposar de la noció de diàmetre d’un subconjunt d’un
espai mètric (veigeu també el problema 1.7).
4.5.5 Definició El diàmetre d’un subconjunt A d’un espai mètric X es defineix per
diam(A) = sup {d(x, y) | x, y ∈ A} .
4.5.6 Exemples (1) És immediat comprovar que diam(R) = ∞ i que diam[a, b] = diam(a, b) =
b − a.
(2) En general, en tot espai mètric, diamBr (x) ≤ 2r, ja que, per la desigualtat triangular, si
y, z ∈ Br (x), llavors d(y, z) ≤ d(y, x) + d(x, z) ≤ 2r.
(3) Si K és un compacte en un espai mètric X, aleshores el diàmetre de K és finit, diam(K) < ∞,
perquè K és fitat.
4.5.7 Lema del nombre de Lebesgue Sigui X un espai mètric seqüencialment compacte. Per
a tot recobriment obert U de X existeix un δ > 0 tal que tot subconjunt de X de diàmetre
més petit que δ està contingut en algun obert de U. δ és anomenat el nombre de Lebesgue del
recobriment U.
Demostració. Sigui U un recobriment obert de X qualsevol. Si el lema de Lebesgue fos fals,

per a tot n ∈ N, existeix un subconjunt An tal que diam(An ) < n1 i An 6⊆ U , per a tot U ∈ U.
Escollim un punt xn ∈ An , per a cada n, i aixı́ obtenim una successió de X. Com que X
és seqüencialment compacte, la successió (xn ) té una parcial convergent, és a dir, existeix un
x ∈ X que és lı́mit d’una parcial de (xn ). Com que U és un recobriment de X, hi haurà un
obert U ∈ U amb x ∈ U i, com que x és un punt lı́mit de la successió, aquest U contindrà
infinits punts de {xn | n ∈ N}. Sigui
d = inf{d(x, z) | z ∈ X \ U },
que és un positiu ja que x ∈ U i U és obert. Si d(x, y) < d, llavors y ∈ U . Escollim n de manera
que n > 2/d i d(x, xn ) < d/2. Llavors, per a tot y ∈ An es té
d 1
d(x, y) ≤ d(x, xn ) + d(xn , y) < + <d
2 n
i, per tant, y ∈ U , d’on An ⊆ U , amb la qual cosa arribem a una contradicció.
4.5.8 Proposició Sigui X un espai mètric. Aleshores, les afirmacions següents són equivalents:
(a) X és compacte.
(b) X satisfà la propietat de Bolzano-Weierstrass.
(c) X és seqüencialment compacte.
Demostració. a ⇒ b Sigui A ⊆ X i provem que, si A no té cap punt lı́mit, aleshores A és finit.
Si A′ = ∅, llavors A = A, ja que A = A ∪ A′ , i, per tant, A és tancat. Com que X és compacte,
en resulta que A és compacte. Aixı́, A és un compacte que té la topologia discreta. En efecte,
com que A no té cap punt lı́mit, per a tot a ∈ A podem triar un entorn obert a ∈ Ua tal que
Ua ∩ (A \ {a}) = ∅. En definitiva, A és finit, 4.1.5.
b ⇒ c Donada una successió x1 , x2 , . . . , xn , . . . de punts de X, considerem el conjunt
A = {xn | n ∈ N}.
Si el conjunt A és finit, hi haurà un valor de la successió que es prendrà infinits cops. Per tant,
(xn ) té una parcial constant que, en particular, és convergent. Suposem ara que A és infinit.
Per hipòtesi, A′ 6= ∅, sigui x ∈ A′ . Per definició de punt lı́mit, B1 (x) ∩ (A \ {x}) 6= ∅. Sigui
xn1 ∈ B1 (x) ∩ (A \ {x}). Aixı́ mateix, B1/2(x) ∩ (A \ {x}) 6= ∅ i podem prendre un punt
xn2 ∈ B1/2 (x) ∩ (A \ {x}) amb n2 > n1 (cosa que podem fer perquè X és de Hausdorff, 2.4.12).
Iterant el procés, obtenim punts xni ∈ B1/i (x) ∩ (A \ {x}) per a tot i amb ni > ni−1 , d’on
s’obté una parcial de (xn ) que és convergent cap a x,
xn1 , xn2 , . . . , xni , . . .
c ⇒ a Dividim la prova d’aquesta implicació en dues etapes. A la primera ens limitarem a

considerar recobriments formats per boles obertes i veurem que en podem treure un subreco-
briment finit. A la segona part analitzarem el cas general.
Pas 1. Vegem que per a tot ε > 0 existeix un nombre finit de boles de radi ε > 0 tals que
X = Bε (x1 ) ∪ · · · ∪ Bε (xn ) .
4.5. Compacitat en espais mètrics 99
Raonem per reducció a l’absurd: si no fos aixı́, veiem que tindrı́em una successió sense cap
parcial convergent.
Sigui ε > 0 tal que X no es pot recobrir amb un nombre finit de boles de radi ε.
Prenem un punt qualsevol x1 ∈ X. Com que Bε (x1 ) 6= X, hi ha un punt x2 ∈ X \ Bε (x1 ). Com
que X 6= Bε (x1 ) ∪ Bε (x2 ), existeix x3 ∈ X \ (Bε (x1 ) ∪ Bε (x2 )). En general, donats x1 , . . . , xn ,
prenem un punt
xn+1 ∈ X \ (Bε (x1 ) ∪ · · · ∪ Bε (xn )),
l’existència del qual se segueix de la hipòtesi anterior.
La successió (xn ) no pot tenir cap parcial convergent ja que, per a tot x ∈ X, la bola Bε/2 (x)
té, com a molt, un punt de la succesió (xn ). Arribem aixı́ a una contradicció, ja que X és
seqüencialment compacte.
Pas 2. Vegem ara que X és compacte: sigui U un recobriment arbitrari. Com que X és
seqüencialment compacte, U té un nombre de Lebesgue δ. Pel pas 1, podem recobrir X per
un nombre finit de boles Bδ/3 (xi ), i = 1, . . . , n i diamBδ/3 (xi ) ≤ 2δ/3. Pel lema de Lebesgue,
per a tot i = 1, . . . , n, existeix Ui ∈ U tal que Bδ/3 (xi ) ⊆ Ui . Per tant, U1 , . . . , Un és un
subrecobriment U finit.
Els espais mètrics X tals que, per a tot ε > 0, hi ha un nombre finit de boles de radi ε que
formen un recobriment de X, s’anomenen espais completament fitats. Aixı́, al pas 1 de la darrera
implicació hem demostrat que els espais mètrics compactes són completament fitats, (vegeu el
problema 14).
Com a aplicació d’aquest criteri de compacitat podem demostrar la compacitat del cub I ω ⊆ Rω
mitjançant el mètode diagonal de Cantor (aquest resultat és conseqüència, també, del teorema
de Tychonoff, que provarem més endavant).
4.5.9 Corol.lari El cub I ω és compacte.
Demostració. Com que I ω és un espai mètric, és suficient veure que tota successió de I ω té una
parcial convergent. Una successió (αn ) de I ω està formada per successions αn d’elements de I:
α1 = (x11 , x12 , x13 , · · · )

α2 = (x21 , x22 , x23 , · · · )
···
αn = (xn1 , xn2 , xn3 , · · · )
···
En trobarem la parcial i el lı́mit corresponent raonant per “columnes”, que són successions de
I: la columna (xi1 ) és una successió d’elements de l’interval unitat, que és compacte i, per tant,
admet una parcial convergent. És a dir, hi ha un subconjunt infinit A1 ⊆ N tal que la successió
(xi1 )i∈A1 és convergent a un element a1 ∈ I. Considerem ara la successió formada per la segona
coordenada d’aquesta parcial, (xi2 )i∈A1 . Per la compacitat de I, aquesta successió admet una
parcial convergent, és a dir, hi ha un subconjunt infinit A2 ⊆ A1 tal que la successió (xi2 )i∈A2
és convergent a un element a2 ∈ I. Iterant el procés, obtenim una successió de subconjunts

infinits
N ⊇ A1 ⊇ A2 · · · ⊇ An · · ·
i un punt a = (a1 , a2 , · · · ) de Rω tal que
lim xin = an , per a tot n ∈ N.

i∈An
Ara, per obtenir la parcial de lı́mit a a Rω definim A ⊆ N de la forma següent: l’element n-èsim
de A (en l’ordre creixent dels nombres naturals) és l’element n-èsim de Ai . Aquest conjunt
és infinit i, per tant, defineix una parcial (αn )n∈A , de manera que la seva columna n-èsima,
(xin )i∈A és, a partir del terme i ≥ n, una parcial de (xin )i∈An i, per tant, convergent de lı́mit
an .
A part de la caracterització dels compactes en un espai mètric, el nombre de Lebesgue apareix

en diverses demostracions. Més endavant en veurem exemples d’aplicació, com ara al capı́tol
corresponent a la topologia del pla. Assenyalem-ne ara una altra aplicació: el teorema de la
continuı̈tat uniforme sobre els compactes.
4.5.10 Definició Sigui f : X −→ Y una aplicació entre espais mètrics. Es diu que f és
uniformement contı́nua si, per a tot ε > 0, existeix δ > 0 tal que, per a tot x ∈ X, es té
f (Bδ (x)) ⊆ Bε (f (x)).
Observem que la condició és més forta que la de continuı̈tat: f és contı́nua si i només si per a tot
x i tot ε > 0, existeix δ tal que f (Bδ (x)) ⊆ Bε (f (x)). És a dir, en la definició de continuı̈tat el δ
depèn (en principi) del punt, mentre que en la continuı̈tat uniforme no. Doncs bé, la compacitat
de l’espai X permet assegurar la coincidència de les dues nocions:
f (x1 )+ε ⌢
f (x1 )
⌣
f (x1 )+ε ⌢
f (x1 )
⌣
( )( )
x1−δ1 x1 x1+δ1
4.5.11 Teorema de la continuı̈tat uniforme Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua entre

espais mètrics. Suposem que X és un espai compacte; aleshores, f és uniformement contı́nua.
Demostració. Donat ε > 0, recobrim Y per boles Bε/2 (y). Llavors
U = {f −1 (Bε/2 (y))},
4.6. Compacitat local 101
és un recobriment obert de X. Com que X és compacte, i això és el mateix que seqüencialment
compacte, prenem λ = el nombre de Lebesgue de U. Sigui δ < λ/2. Aleshores, per a tot x ∈ X,
diamBδ (x) < λ. Pel lema del nombre de Lebesgue, per a cada x ∈ X, existirà y0 ∈ Y tal que
Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε/2 (y0 )) .
És a dir, f (Bδ (x)) ⊆ Bε/2 (y0 ). I això implica que
f (Bδ (x)) ⊆ Bε (f (x)),
ja que, si y ∈ f (Bδ (x)), aleshores d(y, f (x)) ≤ d(y, y0 ) + d(y0 , f (x)) < ε/2 + ε/2 = ε.
4.6 Compacitat local
Quan es té una propietat topològica, com és la compacitat, sovint és convenient disposar d’una
versió local. En general, donada una propietat topològica P , diem que un espai topològic X és
localment P en un punt x ∈ X, si x admet una base d’entorns que satisfan P . Aixı́, la noció
local de compacitat és la següent.
4.6.1 Definició Un espai X es diu que és localment compacte en x si, per a tot entorn obert U
de x, existeix un entorn compacte K tal que x ∈ K ⊆ U . Si X és localment compacte en tots
els seus punts, es diu que és un espai localment compacte.
Hi ha autors que defineixen la compacitat local en x com l’existència d’un entorn compacte de
x, i no necessàriament d’una base d’entorns. Nosaltres preferim la definició en termes de bases,
ja que s’adapta a l’esquema general enunciat al principi de l’apartat. En tot cas, per als espais
de Hausdorff les dues definicions coincideixen, com mostrem tot seguit.
4.6.2 Proposició Siguin X un espai de Hausdorff i x ∈ X. Llavors, X és localment compacte

en x si i només si x té un entorn compacte.
Demostració. La implicació directa és evident. Demostrem la proposició recı́proca: donats

x ∈ X i U ⊆ X un entorn de x, per hipòtesi existeix un entorn compacte, K, de x. El conjunt
L = K \ U és tancat dins d’un compacte i, per tant, és compacte.
W′
x
W V
L K
U
El mateix raonament que s’ha fet a la demostració de la proposició 4.3.5 ens diu que existeixen
◦
oberts disjunts, W i W ′ , tals que x ∈ W , L ⊆ W ′ . Sigui V = W ∩ L. Llavors, V és un obert
que conté x. Com que X és de Hausdorff, K és tancat i, per tant, V ⊆ K, d’on V és compacte
i és l’entorn compacte de x cercat.
Aquest criteri és especialment útil per comprovar que diversos espais són localment compactes.
4.6.3 Exemples (1) Si X és un espai de Hausdorff compacte, aleshores X és localment com-
pacte, ja que podem aplicar 4.6.2 prenent K = X per a tots els punts.
(2) Rn , n ≥ 1, és un espai localment compacte: en efecte, és de Hausdorff i tot punt x està en
algun obert de la base, V = (a1 , b1 ) × · · · × (an , bn ), l’adherència del qual, V = [a1 , b1 ] × · · · ×
[an , bn ], és compacta. En particular, aquest exemple mostra que un espai localment compacte
no és necessàriament compacte.
(3) El subespai de la recta real format pels nombres racionals, Q, no és localment compacte.
Raonem-ho, per exemple, utilitzant el criteri de compacitat seqüencial per als espais mètrics:
tot entorn d’un punt conté un nombre irracional r. Aixı́, una successió de Q que tendeixi a r
defineix una successió en aquest entorn sense parcials convergents, és a dir, aquest entorn no pot
ser compacte. Pel mateix argument, Qn no és localment compacte. Aquest exemple mostra,
en particular, que els subespais d’un espai localment compacte no són, en general, localment
compactes.
(4) Tot espai X amb la topologia discreta és localment compacte, ja que és de Hausdorff i, per
a tot punt x ∈ X, {x} és un entorn compacte.
(5) L’espai de successions Rω no és localment compacte. En principi, això pot sorprendre, ja
que tot punt està inclòs en un producte d’intervals tancats i fitats
K = [a1 , b1 ] × · · · × [an , bn ] × · · ·
que són compactes, com hem provat a 4.5.9. La qüestió és, però, que aquests conjunts tenen
interior buit, ja que els elements de la base per la topologia producte de Rω són de la forma
B = (a1 , b1 ) × · · · × (an , bn ) × R × · · · × R × . . .
per a algun n, i no poden estar continguts a K. Completem-ne el raonament: de fet, si un

compacte K fos entorn d’un punt, contindria un element de la base. Suposem que la coordenada
n-èsima d’aquest conjunt bàsic és tot R. Com que K és compacte i la projeccció n-èsima πn és
contı́nua, la imatge πn (K) = R seria compacta, cosa que és incompatible amb la no-compacitat
de la recta real.
La compacitat local d’un espai de Hausdorff es pot caracteritzar per l’existència d’una base
compacta, en el sentit que precisa la proposició següent.
4.6.4 Proposició Sigui X un espai de Hausdorff. Aleshores, X és localment compacte si i

només si admet una base B tal que, per a tot B ∈ B, B és compacte.
4.6. Compacitat local 103
Demostració. La implicació ⇐ és evident.

⇒ Considerem la famı́lia d’oberts
◦
B = {K x | Kx entorn compacte de x}x∈X .
Per la proposició 4.6.2, B és base de la topologia de X. Vegem que les adherències dels oberts
de B són compactes: es tenen inclusions
◦
K x ⊆ K x = Kx ,
on la darrera igualtat se segueix del fet que Kx és tancat, perquè és un compacte dins d’un
espai mètric. Però un tancat d’un compacte és també compacte, com volı́em provar.
La compacitat local és una propietat topològica, és a dir, si X i Y són dos espais homeomorfs,
aleshores X és localment compacte si i només si ho és Y . En canvi, en general, la compaci-
tat local no és compatible amb els subespais o amb les aplicacions contı́nues. Respecte dels
subespais, ja hem assenyalat que Q ⊆ R no és localment compacte. Vegem-ne un altre exemple.
4.6.5 Exemple Considerem el subespai de R2

(µ ¶ ¯ )
1 ¯¯
X= x, sin ¯ x ∈ (0, 1] ∪ {(0, 0)}.
x ¯
y
ε
ε/2
x
(0, 0)
−ε
El punt (0, 0) no admet cap entorn compacte. En efecte, qualsevol d’aquests entorns con-
tindria la intersecció d’una bola Bε ((0, 0)) amb X, per a algun ε > 0, l’adherència de la qual,
Bε (0, 0) ∩ X, seria compacta. Però, si prenem la intersecció de la recta y = ε/2 amb Bε (0, 0)∩X,
tenim una successió de punts sense lı́mit dins X. I això és impossible si Bε (0, 0) ∩ X fos com-
pacte ja que, com a subespai de R2 , es tracta d’un espai mètric.
Els subespais oberts i els subespais tancats sı́ que hereten la compacitat local:
4.6.6 Corol·lari Siguin X un espai localment compacte i A ⊆ X un subespai. Si A és un tancat

o és un obert de X, llavors A és localment compacte.
Demostració. Suposem que A sigui un tancat de X. Donat a ∈ A, sigui K un entorn compacte

de a dins X. Llavors, A ∩ K és un entorn de a dins A, que és tancat dins K i, per tant,
compacte. Aixı́ doncs, és un entorn compacte de a dins A.
En el cas en què A és obert, el resultat se segueix de la definició de compacitat local.
El mateix exemple 4.6.5 ens serveix per veure que, en general, la compacitat local no es conserva
per a aplicacions contı́nues, ja que és la imatge de {−1} ∪ (0, 1] per l’aplicació
µ ¶
1
f (−1) = (0, 0), f (x) = x, sin ,
x
que hi és contı́nua. Tot i això, es té:
4.6.7 Proposició Siguin X un espai localment compacte, Y un espai de Hausdorff i f : X −→ Y

una aplicació contı́nua i oberta. Aleshores, f (X) és localment compacte.
Demostració. Sigui y = f (x) ∈ f (X). Com que X és localment compacte, existeix un entorn
de x compacte, K. I com que f és oberta, f (K) és un entorn de x que, a més, és compacte,
4.2.1.
4.7 Compactificació d’Alexandroff
Un problema general de la topologia és saber quan podem incloure un espai dins un “bon” espai.
Això permet, de vegades, resoldre qüestions que es plantegen a l’espai original dins l’espai que
l’inclou. Per exemple, més endavant veurem condicions suficients que assegurin quan podem
incloure un espai topològic dins un espai mètric i en resulta, en particular, que ell mateix serà
també un espai mètric.
Ens plantegem ara quan podem incloure un espai dins els “millors” espais que coneixem fins
el moment, els compactes de Hausdorff. Diem que hem compactificat l’espai original en fer-
ho. Hi ha moltes respostes a aquest problema, però n’estudiarem tan sols una: quan podem
compactificar un espai afegint-hi tan sols un punt?
Doncs bé, si l’espai que en resulta ha de ser de Hausdorff, l’original també, ja que tot subespai
d’un de Hausdorff és de Hausdorff. Al mateix temps, l’espai original és un obert del més gran,
ja que és el complementari d’un punt, i els punts són tancats en un espai de Hausdorff. Això
restringeix els espais que podrem compactificar per aquesta via ja que, per la proposició 4.6.6,
tot subespai obert d’un espai localment compacte i de Hausdorff és localment compacte.
Sigui doncs X un espai localment compacte i de Hausdorff. Per raons psicològiques, que els
exemples faran evidents, considerem el punt que li afegim com el punt “de l’infinit” i diem
X ∞ = X ∪ {∞},
a la compactificació de X.
4.7. Compactificació d’Alexandroff 105
Quina topologia hem de posar en X ∞ ? D’entrada, si volem que X en sigui un subespai, amb
la topologia que ja té, la topologia de X ∞ ha d’incloure com a oberts tots els oberts de X. Tan
sols resta per determinar, per tant, quins han de ser els entorns oberts del punt de l’infinit, ∞.
La topologia del pla ens pot servir de guia per definir els entorns de l’infinit: els punts de
prop de l’infinit són aquells que estan molt allunyats de l’origen, cosa que expressem usualment
dient que estan a una distància de l’origen més gran que una certa fita M , és a dir, estan al
complementari d’un conjunt fitat. Si, a més, han de definir un entorn obert de l’infinit, aquest
conjunt fitat ha de ser tancat. En definitiva, un entorn obert de l’infinit seria complementari
d’un compacte. En el cas general, aquesta és la caracterització de la topologia que utilitzem a
X ∞.
4.7.1 Definició Sigui X un espai localment compacte i de Hausdorff. Afegim a X un punt que
no li pertany, que denotem per ∞, X ∞ = X ∪ {∞}. Definim en X ∞ una topologia amb els
oberts següents:
(1) U , essent U un obert de X.
(2) X ∞ \ K, on K és un subconjunt compacte de X.
L’espai X ∞ s’anomena una compactificació d’Alexandroff o compactificació per un punt de
X.
Perquè aquesta definició tingui sentit, hem de provar que, efectivament, aquesta elecció d’oberts
dóna lloc a una topologia. Comprovem les propietats habituals dels oberts:
(a) ∅ és obert perquè és de tipus (1) i X ∞ també, perquè és de tipus (2).
(b) Pel que fa a la intersecció de dos oberts, distingim els tres casos possibles:
• U1 ∩ U2 , que és de tipus (1).

• (X ∞ \K1 )∩(X ∞ \K2 ) = X ∞ \(K1 ∪K2 ) és de tipus (2), ja que la unió de compactes
en nombre finit és compacta.
• U ∩ (X ∞ \ K) = U ∩ (X \ K), és de tipus (1), ja que, com que X és de Hausdorff,
K és tancat.
(c) Anàlogament, distingim els diferents tipus d’unió:
• ∪α Uα és de tipus (1).

• ∪α (X ∞ \ Kα ) = X ∞ \ (∩α Kα ) és de tipus (2), ja que en un espai de Hausdorff la
intersecció d’un nombre arbitrari de compactes és compacta (vegeu el problema 3).
• (∪α Uα ) ∪ (∪β (X ∞ \ Kβ )) = U ∪ (X ∞ \ K) = X ∞ \ (K \ U ), és de tipus (2), ja que
K \ U és un tancat de K i, per tant, compacte.
Abans d’enunciar la compacitat de X ∞ i estudiar la seva relació amb X, observem que, si X és
compacte, el punt ∞ és obert a X ∞ i, per tant, aı̈llat a X ∞ . És a dir, X ∞ és la unió disjunta
de les topologies de X i de l’espai puntual {∞}.
Assenyalem també que hem d’escollir un punt de l’infinit diferent per a cada espai, de manera
que haurı́em de fer servir la notació ∞X per indicar el punt que afegim a X en la compactificació
d’Alexandroff. Per tal d’alleugerir les notacions, evitem escriure el subı́ndex X.
En endavant ι : X ֒→ X ∞ denotarà la inclusió natural.
4.7.2 Proposició Sigui X un espai de Hausdorff localment compacte, que no és compacte. Ales-
hores:
(1) X és un subespai dens de X ∞ , X = X ∞ .

(2) X ∞ és un espai compacte de Hausdorff.
Demostració. Comprovem que X és un subespai de X ∞ , és a dir, que té la topologia induı̈da
per la inclusió natural ι : X ֒→ X ∞ . Si W és un obert de X ∞ , llavors
½
U ∩ X = U, que és obert de X per definició,
W ∩X =
(X ∞ \ K) ∩ X = X \ K, que és obert perquè X és de Hausdorff.
Recı́procament, tot obert de X és de tipus (1) i, per tant, obert de X ∞ .
Per veure que X és dens a X ∞ és suficient provar que ∞ és adherent a X. Però això és evident,
ja que tot entorn de ∞ és de la forma X ∞ \ K , on K és un compacte de X i, donat que X no
és compacte, (∞ \K) ∩ X = X \ K 6= ∅.
Comprovem que X ∞ és compacte. Sigui U un recobriment obert de X ∞ . Almenys un dels
oberts de U és de la forma X ∞ \ K, amb K ⊆ X compacte, ja que cap dels oberts de X conté
∞. La resta dels oberts de U formen un recobriment obert de K; com que aquest és compacte,
amb un nombre finit en tenim prou: K ⊆ U1 ∪· · ·∪Un . Aleshores, X ∞ = (X ∞ \K)∪U1 ∪· · ·∪Un
i ja tenim un subrecobriment finit de U.
Vegem que X ∞ és de Hausdorff. Siguin x, y ∈ X ∞ dos punts diferents. Si x, y ∈ X, per ser X
de Hausdorff, existeixen oberts disjunts de X (que també ho són de X ∞ ) que els contenen. Si
x ∈ X i y = ∞, x té un entorn compacte dins X (ja que aquest és localment compacte); diguem-
li K. Aleshores, existeix U obert de X tal que x ∈ U ⊆ K i, per l’altre costat, ∞ ∈ X ∞ \ K.
Per tant, U i X ∞ \ K són els oberts disjunts que calien.
Pel que hem dit abans d’arribar a la definició 4.7.1, sembla prou clar que X ∞ ha de ser l’únic
espai que satisfà aquestes propietats. En efecte, es té:
4.7.3 Proposició Sigui X un espai f : X −→ Y i g : X −→ Z homeomorfismes de X amb

f (X) ⊆ Y i g(X) ⊆ Z, on Y, Z són espais compactes de Hausdorff. Suposem que tant Y \ f (X)
com Z \ g(X) es redueixen a un punt. Aleshores, existeix un únic homeomorfisme h : Y −→ Z
tal que h ◦ f = g.
Demostració. Siguin Y \ f (X) = {y0 } i Z \ g(X) = {z0 }. Suposem que l’homeomorfisme h

existeix i veiem que és únic. Si y ∈ f (X) ⊆ Y , existeix un únic x ∈ X tal que y = f (x). Per
tant, sobre els punts de Y que no són y0 , hem de definir h aixı́:
h(y) = h(f (x)) = g(x) .
4.7. Compactificació d’Alexandroff 107
I, com que h ha de ser una bijecció, no queda més remei que posar h(y0 ) = z0 .
Per tant, si h existeix, sols pot ser l’aplicació
½
g(x), si y 6= y0 (essent x ∈ X tal que y = f (x)),
h(y) =
z0 , si y = y0 ,
que és una bijecció i satisfà h ◦ f = g, evidentment.

Hem de veure que la funció h és, efectivament, un homeomorfisme. Com que els papers de Y
i Z, i de h i h−1 , són intercanviables, és suficient veure que h és oberta. Veiem, doncs, que si
V ⊆ Y és un obert, aleshores h(V ) ⊆ Z és un obert. En distingim dos casos, segons y0 ∈ V o
y0 6∈ V .
Si y0 ∈ V , llavors K = Y \ V és un tancat de Y i, com que Y és compacte, K serà compacte i
estarà dins f (X). Per tant, com que f : X −→ f (X) és un homeomorfisme, h(K) = g(f −1 (K))
serà un compacte de Z i, com que Z és de Hausdorff, serà tancat. Se segueix que h(V ) =
f (Y \ K))h(Y ) \ h(K) = Z \ h(K) és obert.
Si y0 6∈ V , llavors V ⊆ Y \ {y0 } i, per tant, h(V ) = g(f −1 (V )) està dins g(X). Com que
g : X −→ g(X) és un homeomorfisme, h(V ) serà un obert de g(X) i, com que g(X) és un obert
de Z, també ho serà de Z.
4.7.4 Corol·lari Siguin X localment compacte i de Hausdorff i f : X −→ Y una immersió en un

espai compacte i de Hausdorff tal que Y \f (x) es redueix a un punt. Aleshores, Y és homeomorf
a una compactificació d’Alexandroff, Y ∼
= X ∞.
4.7.5 Exemples (1) La compactificació d’un interval semiobert és un interval tancat, [0, 1)∞ ∼
=
[0, 1]. En efecte, prenguem com a f : [0, 1) −→ [0, 1] la inclusió natural.
(2) La compactificació de l’espai ordinari és l’esfera de la mateixa dimensió: (Rn )∞ ∼ = Sn .
n n n+1 n n
En efecte, situem R i S dins R com segueix: R serà l’hiperplà xn+1 = 0 i S l’esfera
centrada en (0, . . . , 0, 21 ) i radi 1/2 (vegeu la figura):
n o
2
(x1 , . . . , xn , xn+1 ) ∈ Rn+1 | x21 + · · · + x2n + (xn+1 − 1/2)2 = (1/2) .
xn+1
(0,...,0,1)
(0,...,0, 12 )
f (x)=y
g(y)=x
R2
(0,...,0,0)
Definim f : Rn −→ Sn prenent la recta que uneix cada punt (x1 , . . . , xn , 0) de Rn amb el pol
nord (0, . . . , 0, 1) = ∞ de Sn i intersecant-la amb l’esfera. És a dir, l’altre punt de la recta
(y1 , . . . , yn , yn+1 ) = (0, . . . , 0, 1) + λ(x1 , . . . , xn , −1),

¡ ¢2 ¡ ¢2
definit per l’equació y12 + · · · + yn2 + yn+1 − 12 = 21 . És immediat comprovar que
1
λ= ,
1+ k x k2
i, per tant, l’aplicació està definida per

µ ¶
x1 xn k x k2
f (x) = , . . . , , .
1+ k x k2 1+ k x k2 1+ k x k2
Pel que fa a la seva inversa, es tracta de resoldre el sistema

¾
(x1 , . . . , xn , xn+1 ) = (0, . . . , 0, 1) + µ(y1 , . . . , yn , yn+1 − 1)
,
xn+1 = 0
d’on resulta fàcilment que g està definida per

µ ¶
y1 yn
g(y) = ,..., ,0 .
1 − yn+1 1 − yn+1
(és l’anomenada projecció estereogràfica). Tant f com g són contı́nues i són una inversa de
l’altra. Comprovem, per exemple, que una de les composicions és la identitat:
µ ¶
x1 xn k x k2
(g ◦ f )(x) = g , . . . , ,
1+ k x k2 1+ k x k2 1+ k x k2
= (x1 , . . . , xn , 0),
En particular, la compactificació d’Alexandroff de C és C∞ ∼

= S2 . Se l’anomena l’esfera de
Riemann.
Com a aplicació de l’existència de la compactificació d’Alexandroff provem ara que tota varietat
compacta admet un submergiment com a subespai d’un espai euclidià de dimensió finita. En
particular, el tor, el pla projectiu o l’ampolla de Klein admeten models a Rn , per a unn
determinat. De fet, ja hem donat un model del tor a R3 , 4.4.8, i pel que fa a les superfı́cies
es pot veure que és suficient prendre n = 5, cosa que comprovem directament pels exemples
esmentats abans als problemes 3.25 i 3.26.
4.7.6 Proposició Sigui X una varietat topològica de dimensió n compacta. Aleshores, existeix
un N ≥ 0 tal que X és homeomorfa a un subespai de RN .
Demostració. Hem de trobar un N ≥ 0 i una aplicació contı́nua h : X −→ RN que indueixin

un homeomorfisme entre X i h(X). Construı̈m h localment: X és una varietat topològica; aixı́,
4.8. Compacitat de productes arbitraris: el teorema de Tychonoff 109
tot punt de X té un entorn Bx homeomorf a Rn . Per la compacitat de X, hi ha un nombre

finit d’aquests entorns, notem-los B1 , · · · , Bm , que cobreixen X. Siguin
hi : Bi −→ Rn , i = 1, . . . , m
els homeomorfismes corresponents. Cadascuna d’aquestes aplicacions s’estén a una aplicació

contı́nua de X en la compactificació d’Alexandroff de Rn , Sn . En efecte, estenem hi a una
aplicació h̃i : X −→ Sn tal que h̃i (x) = ∞, per a tot x 6∈ Bi , i = 1, . . . , m. Aquesta aplicació és
contı́nua, com es comprova fàcilment.
Ara definim
h : X −→ Sn × · · · × Sn ⊆ RN ,
segons
h(x) = (h̃1 (x), · · · , h̃m (x)),
on hem pres N = m(n + 1). És clar que h és contı́nua i injectiva. Com que X és compacte i
RN és de Hausdorff, h indueix un homeomorfisme de X amb la seva imatge.
4.8 Compacitat de productes arbitraris: el teorema de

Tychonoff
En aquest apartat establim el teorema de Tychonoff, que afirma que el producte arbitrari
d’espais compactes és compacte. És un teorema diferent dels que hem vist fins ara; de fet, és un
resultat que pot semblar contrari a la intuı̈ció ja que la definició de compacitat amb què hem
estat treballant inclou, de bon principi, la noció de finitud. Aixı́, ja en la pròpia definició diem
que X és compacte si de tot recobriment obert en podem extreure un subrecobriment finit.
Més sorprenent pot resultar la compacitat del cub I ω , que hem provat a 4.5.9, ja que, segons
la caracterització de la compacitat a Rn , els compactes són els conjunts tancats i fitats i, en
particular, tenen diàmetre finit. Per exemple, els cubs [0, 1]n són compactes i tenen diàmetre
√
diam [0, 1]n = n. Tot semblaria indicar que el seu “lı́mit” [0, 1]ω = [0, 1] × · · · × [0, 1] × . . . no
té diàmetre finit, ja que
diam[0, 1]ω = lim diam[0, 1]n = ∞,
n→∞
mentre que la seva compacitat assegura que el conjunt és fitat.

La raó d’aquestes contradiccions aparents és que la nostra intuı̈ció ha estat formada en dimensió
finita i tenim poca experiència amb espais que no siguin Rn . En la paradoxa aparent anterior el
que estem oblidant és, dit imprecisament, que en la topologia producte de Rω , el que succeeixi
més enllà d’una certa coordenada N és negligible. Aixı́, en la topologia producte de Rω els
oberts són de la forma Y
U = Uβ1 × · · · × Uβn × Rα ,
α6=βi
on Uβi ⊆ R és un obert i Rα = R per a tot α. Per tant, en aquesta topologia, quan diem que
“un punt y està a l’entorn del punt x” tan sols estem dient que les coordenades yβ1 , . . . , yβn
de y estan contingudes en els entorns Uβ1 , . . . , Uβn de les coordenades xβ1 , . . . , xβn de x, i no
afirmem res sobre la infinitat restant de coordenades de x i y.
Alternativament, la topologia producte de Rω coincideix amb la topologia induı̈da per la
distància ½ ¾
d(xi , yi )
D(x, y) = sup ,
i i
(vegeu l’exemple 3.3.5) i amb aquesta distància, per exemple, que un punt x estigui a menys
d’1/4 de l’origen tan sols vol dir que
|x1 | < 1/4, |x2 | < 2/4, |x3 | < 3/4, |x4 | < 4/4,
i no hi ha cap restricció sobre la resta de coordenades.

El teorema de Tychonoff és un teorema “important” per les seves aplicacions en altres contextos,
especialment en l’anàlisi funcional.
Hi ha diverses demostracions del teorema de Tychonoff i totes elles utilitzen, d’una manera o
altra, l’axioma de l’elecció de la teoria de conjunts, al qual, d’altra banda, és equivalent. Nos-
altres presentem la prova que es basa en el teorema de la subbase d’Alexander, que inicialment
acceptarem i a la demostració del qual dedicarem, un cop deduı̈t el teorema de Tychonoff, la
resta de l’apartat.
4.8.1 Teorema de la subbase d’Alexander Siguin X un espai topològic i S una subbsase de la

topologia de X. Aleshores, X és compacte si i només si tot recobriment U de X format per
elements de S admet un subrecobriment finit.
És a dir, el teorema d’Alexander assegura que la compacitat es detecta utilitzant només reco-
briments formats per oberts d’una subbase prefixada. Lògicament, la compacitat també es pot
caracteritzar a partir de recobriments d’una base, tot i que en aquest cas la demostració directa
és senzilla i es deixa com a exercici. Vegem a continuació com aquest resultat permet deduir el
teorema de Tychonoff.
4.8.2 Teorema de Tychonoff Sigui {Xα }α∈J una famı́lia arbitrària d’espais topològics. Ales-
hores, Y
X= Xα és compacte ⇐⇒ Xα són compactes, per a tot α ∈ J.
α∈J
Demostració. La implicació ⇒ és immediata, ja que la continuı̈tat de les projeccions fa que,

si X és compacte, també ho siguin les imatges πα (X) = Xα .
Quant a l’altra, suposem que els espais Xα són compactes. Per definició de la topologia pro-
ducte,
S = {πα−1 (Uα ) | Uα ⊆ Xα obert, α ∈ J},
és una subbase de X, i pel teorema de la subbase d’Alexander és suficient comprovar que tot
recobriment de S admet un subrecobriment finit. Suposem que no és aixı́, és a dir, que hi ha
un recobriment U de X format per elements de S tal que no admet subrecobriments finits.
Per a cada α ∈ J, posem
Dα = {Uα | Uα ⊆ Xα obert, πα−1 (Uα ) ∈ U}.
Afirmem que no hi ha cap α per al qual la famı́lia d’oberts Dα de Xα , sigui un recobriment. En

efecte, atès que Xα és compacte, si Dα és un recobriment de Xα , aleshores admet un subrecobri-
ment finit. Però les antiimatges per πα d’aquest subrecobriment formarien un subrecobriment
finit de U, en contradicció amb l’elecció de U.
Aixı́ doncs, per a tot α ∈ J, existeix xα ∈ Xα tal que
[
xα 6∈ U.
U ∈Dα
Sigui [
x : J −→ Xα ,
α∈J
l’aplicació definida per x(α) = xα . Llavors, x ∈ X i x 6∈ ∪U ∈U U , cosa que és contradictòria

amb el fet que U és un recobriment. En definitiva, no pot existir un recobriment com U, sense
subrecobriments finits.
El teorema de la subbase d’Alexander és conseqüència de l’axioma de l’elecció de la teoria de
conjunts. La singularitat d’aquest axioma respecte dels altres axiomes de la teoria de conjunts
de Zermelo-Fraenkel és que afirma l’existència d’un conjunt sense donar-ne un procés constructiu
i, sobretot, en diverses de les seves fomulacions equivalents. Tot seguit presentem l’axioma de
l’elecció, del qual deduirem el lema de Zorn i el principi de maximalitat de Hausdorff, que és la
forma que utilitzem en la demostració del teorema d’Alexander.
4.8.3 Axioma de l’elecció Sigui {Xα }α∈J una famı́lia de conjunts. Si Xα 6= ∅, per a tot α ∈ J,
aleshores Y
Xα 6= ∅.
α∈J
És a dir, si cadascun dels conjunts Xα , α ∈ J, conté almenys un element, aleshores hi ha una
aplicació [
x : J −→ Xα ,
α∈J
que n’escull un per a cada Xα , x(α) ∈ Xα .

L’axioma no dóna cap mètode per definir x; només n’afirma l’existència. És per això que
aquest axioma està a l’origen d’alguns teoremes d’existència. Observem que ja l’hem utilitzat
inadvertidament en la demostració del teorema de Tychonoff, quan de la compacitat de X hem
deduı̈t la compacitat dels espais components.
L’ús més freqüent de l’axioma de l’elecció és mitjançant alguna de les seves formes equivalents,
especialment la que correspon al lema de Zorn. Per tal d’establir aquest resultat, començarem
recordant les definicions més bàsiques respecte dels conjunts ordenats.
4.8.4 Definició Una relació d’ordre parcial en un conjunt S és una relació binària ≤ que satisfà
les propietats següents:
(i) Reflexiva: x ≤ x, per a tot x ∈ S.
(ii) Antisimètrica: si x ≤ y i y ≤ x, aleshores x = y.
(iii) Transitiva: Si x ≤ y i y ≤ z, aleshores x ≤ z.
Escriurem x < y quan x ≤ y i x 6= y. Diem que ≤ és una relació d’ordre total si donats
x, y ∈ S quassevol, llavors o bé x ≤ y o bé y ≤ x.
4.8.5 Definició Si ≤ és una relació d’ordre parcial de S, una cadena de S és un subconjunt
C ⊆ S tal que ≤ restringida a C és una relació d’ordre total.
4.8.6 Exemples (1) R amb l’ordre usual (x ≤ y si i només si y −x ≥ 0), és un conjunt totalment
ordenat. En aquest cas, tot subconjunt de R és una cadena.
(2) Sigui X un conjunt arbitrari i denotem per P(X) el conjunt de parts de X. La inclusió de
conjunts defineix un ordre parcial a P(X), A ≤ B ⇐⇒ A ⊆ B, que no és un ordre total per a
conjunts amb més d’un element. Una cadena de P(X) no és altra cosa que una col·lecció de
subconjunts encaixats.
Necessitem també la definició d’elements maximals d’un conjunt parcialment ordenat i de con-
junts fitats, ben coneguts en el cas de la recta real.
4.8.7 Definició Sigui T ⊆ S un subconjunt. Una fita superior de T dins S és un element m ∈ S
tal que, per a tot x ∈ T , es té que x ≤ m. Un element m ∈ S s’anomena maximal si no existeix
cap x ∈ S tal que m < x.
Aixı́, per exemple, una fita d’un subconjunt T de P(X) correspon a un subconjunt de X que
conté tots els subconjunts que formen T . El propi conjunt X és un element maximal de P(X).
Observem, però, que amb l’ordre usual, R no té elements maximals.
4.8.8 Exemples Als exemples anteriors o bé no hi havia elements maximals o bé l’element
maximal és únic. Aquesta no té per què ser la situació general, com ho mostra l’exemple
següent: sigui ≤ la relació “estar per sota”, essent S l’esquema de la figura:
c d
Aleshores es té:
- no hi ha fites superiors en S.
- c i d són elements maximals de S.
- la relació ≤ no és d’ordre total en S.
- C1 = {a, b, c} i C2 = {a, b, d} són cadenes de S.
4.8.9 Lema de Zorn Siguin S un conjunt i ≤ una relació d’ordre parcial a S. Si tota cadena
de S té una fita superior en S, llavors S té un element maximal.
Demostració. Raonem per reducció a l’absurd: suposem que S no té cap element maximal i
arribem a una contradicció.
Si C és una cadena de S, notem F (C) el conjunt de fites estrictes de C, és a dir,
F (C) = {y ∈ S | x < y, per a tot x ∈ C}.
Observem que aquests conjunts no són buits, ja que si z és una fita de C (sempre n’hi ha, per
hipòtesi), com que no hi ha elements maximals podem prendre un y amb z < y, amb la qual
cosa y ∈ F (C).
Segons l’axioma de l’elecció, hi ha una funció f que assigna a cada cadena C una fita f (C) ∈
F (C). Això és, f (C) satisfà
x < f (C), per a tot x ∈ C, i f (C) 6∈ C.
Diem que una cadena C és distingida si satisfà les dues propietats següents:
(a) C és un conjunt ben ordenat: tot subconjunt de C té element mı́nim.
(b) per a tot c ∈ C es té que

c = f ({c′ ∈ C | c′ < c}).
Intuı̈tivament, una cadena distingida està determinada per la funció f . Per exemple, si
C = {c0 < c1 < · · · < cn < . . . },
aleshores
c0 = f ({}), c1 = f ({c0 }), c2 = f ({c0 , c1 }), . . .
La idea de la demostració és la següent: a partir del conjunt buit, afegim cadenes distingides
cada cop més grans. A cada pas del procés, sigui W la reunió de totes les cadenes distingides
afegides fins aleshores, llavors W ∪ {f (W )} és una cadena més llarga que afegim al procés. Com
que tota cadena té una fita superior, aquest procés no s’acaba o, dit d’una altra manera, segueix
indefinidament fins a produir una cadena (que serà distingida) que no admet un element aximal,
la qual cosa és una contradicció. La resta de la demostració consisteix a formalitzar i precisar
aquest esquema, donant sentit a expressions imprecises com ara “segueix indefinidament”.
Si C és una cadena i c ∈ C, escrivim
S(C, c) = {x ∈ C | x < c},
i l’anomenem el segment inicial de C determinat per c. Necessitem el resultat següent:
4.8.10 Lema Siguin C i D dues cadenes distingides de S diferents, C 6= D. Aleshores, una de

les dues és un segment inicial de l’altra.
En efecte, sigui W la unió dels conjunts que són alhora segments inicials de C i de D. W és un
segment inicial de C i de D, i és el subconjunt de C ∩ D més gran amb aquesta propietat. Si
W = C o W = D, ja hem acabat. En cas contrari, siguin c ∈ C i d ∈ D tals que
W = S(C, c) = S(D, d).
Com que C i D són cadenes distingides,
c = f (W ) = d.
Aixı́, W ′ = W ∪ {f (W )} és un segment inicial de C i de D més gran que W , en contradicció

amb la maximalitat de W .
Continuem amb la demostració del lema de Zorn: observem que si C és una cadena distingida
i c ∈ C, aleshores com que c′ ∈ S amb c′ < c, o bé c′ ∈ C o bé c′ no pertany a cap cadena
distingida. Sigui C la unió de totes les cadenes distingides de S. Llavors, C és també una
cadena distingida. Però, aleshores
C ∪ f (C)
és una cadena distingida i, per tant, f (C) ∈ C, cosa que és una contradicció.
Del lema de Zorn se segueix la versió següent de l’axioma de l’elecció:
4.8.11 Principi de maximalitat de Hausdorff Sigui S un conjunt parcialment ordenat, no buit.

Existeix una cadena C, que és maximal entre les cadenes de S.
Demostració. Si no existı́s una cadena maximal, aleshores tota cadena tindria una fita superior
i, pel lema de Zorn, existiria un element maximal. Però, aleshores, el segment inicial definit per
aquest element seria una cadena maximal, en contradicció amb la hipòtesi efectuada.
Denostració del teorema de la subbase d’Alexander: Sigui S una subbase de l’espai topològic X
que satisfà la propietat que tot S-recobriment admet un subrecobriment finit. Hem de veure
que X és compacte.
Suposem que X no és compacte, és a dir, que hi ha recobriments oberts de X que no adme-
ten subrecobriments finits. Notem R el conjunt de tots aquests recobriments. La idea de la
demostració és simple: si U és un element maximal de R, aleshores U ∩ S és un recobriment
obert i com que està format per oberts de S, admet un subrecobriment finit, en contradicció
amb l’elecció dels elements de R.
Desenvolupem aquesta idea: la inclusió de conjunts indueix a R un ordre parcial. Pel principi
de maximalitat de Hausdorff, existeix una cadena maximal C. Sigui U el recobriment obert de
X format per tots els oberts dels elements de la cadena C:
U = {U ∈ T (X) | U ∈ Cα , Cα ∈ C}.
U és un recobriment obert de X que, per contrucció, no admet cap subrecobriment finit. D’altra
banda, per a tot obert V ⊆ X tal que V 6∈ U, el recobriment obert
UV = {V } ∪ U,
sı́ que admet un subrecobriment finit, com se segueix de la maximalitat de U. Sigui
U ′ = U ∩ S,
és a dir, U ′ és el conjunt format pels oberts de U que alhora són de S. És suficient veure
que U ′ és un recobriment de X, perquè aleshores admet un subrecobriment finit, perquè està
format per elements de S, cosa que contradiu l’elecció de U. Provem que U ′ és un recobriment:
suposem que U no cobreix X; existirà
[
x∈X\ U.
U ∈U ′
Com que U ′ és un recobriment, existeix un W ∈ U ′ tal que x ∈ W i, com que S és una subbase,
existeixen S1 , . . . , Sm ∈ S tals que
x ∈ S1 ∩ · · · ∩ Sm ⊆ W.
′
Per l’elecció de x, Si 6∈ U , i = 1, . . . , m i, per tant, els recobriments USi , i = 1, . . . , m, admeten
subrecobriments finits, és a dir,
X = Si ∪ Ui , i = 1, . . . , m,
on cada Ui és una unió finita d’oberts de U. Però, aleshores
X = U1 ∪ · · · ∪ Um ∪ (∩m
i=1 Si )
= U1 ∪ · · · ∪ Um ∪ W,
és a dir, trobem un subrecobriment finit de U, cosa que és una contradicció.
4.8.12 Observacions (1) A la literatura es poden trobar diverses demostracions del teorema
de Tychonoff. En algunes d’elles s’utilitza la caracterització de la compacitat donada a 4.1.7
(vegeu, per exemple, [M]), mentre que d’altres generalitzen el raonament que hem utilitzat
per demostrar la compacitat de I ω usant una noció de convergència generalitzada (ja sigui la
convergència de xarxes, [BvR], o la de filtres, [B]). En qualsevol cas, totes depenen de l’axioma
de l’elecció. De fet, el teorema de Tychonoff és equivalent a aquest axioma.
(2) L’acceptació de l’axioma de l’elecció no va estar exempta de controvèrsia, ja que és equivalent
a resultats molt diversos, alguns dels quals van ser del tot sorprenents al seu moment, com
el teorema de Zermelo, segons el qual tot conjunt admet un bon ordre, o la paradoxa de
Banach-Tarski, que assegura que és possible disseccionar una bola de R3 en un nombre finit
de subconjunts que, reunits adequadament, donen lloc a dues boles del mateix volum que la
primera. El lector que hi estigui interessat trobarà més informació, per exemple, en el llibre de
E. Schechter, Handbook of Analysis and its foundations, Academic Press, 1996.
4.9 Problemes
1. Siguin T1 , T2 dues topologies en X, essent T1 més fina que T2 . Si X és compacte en una
d’elles, pot ser-ho en l’altra?
2. Decidiu si els conjunts següents són compactes o no:
(a) [0, 1] ⊆ R amb la topologia del lı́mit inferior.

(b) R, (0, 1), {0} ∪ { n1 , n ∈ N} amb la topologia usual.
(c) A = {(x, y) ∈ R2 | xy = 1} ⊆ R2 amb la topologıa usual.
3. Sigui X un espai de Hausdorff. Proveu que una intersecció arbitrària de compactes de X és
compacta. Què podem dir de la unió de compactes?
4. Considerem l’espai quocient X = [−1, 1]/ ∼, on ∼ dóna lloc a les classes d’equivalència
següents:
x̄ = {x, −x̄} si x 6= ±1,
1̄ = {1}, −1 = {−1} .
Proveu que els subconjunts K = π([0, 1]) i L = π([−1, 0]) són compactes, però que la seva
intersecció K ∩ L = π([0, 1)) = π((−1, 0]) no és compacta.
5. Trobeu un espai topològic X amb un subconjunt compacte A, tal que A no és compacte.
6. Proveu que el quocient Dn /Sn−1 és homeomorf a l’esfera Sn .
7. Sigui X un espai de Hausdorff compacte. Proveu que existeix un tancat C ⊆ X tal que
f (C) = C. (Indicació: preneu X com a primera aproximació.)
8. Siguin X un espai compacte i R ⊆ X × X un subconjunt tancat que defineix una relació
d’equivalència. Proveu que l’espai quocient X/R és de Hausdorff.
4.9. Problemes 117
9. Siguin X un espai topològic i K ⊆ X un subespai compacte. Proveu que, per a tot obert
U ⊆ X × I tal que K × I ⊆ U , existeix un obert V ⊆ X tal que K ⊆ V × I ⊆ U .
10. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua i exhaustiva. Suposem que Y és compacte i que,
per a tot y ∈ Y , els subconjunts f −1 (y) ⊆ X són compactes. Proveu que X és compacte.
11. Siguin (X, d) un espai mètric i D1 , D2 ⊆ X dos subconjunts no buits.
(a) Proveu que, si D1 i D2 són compactes, hi ha elements x1 ∈ D1 , x2 ∈ D2 tals que

d(x1 , x2 ) = d(D1 , D2 ).
(b) Doneu un exemple amb D1 , D2 tancats, en el qual no es verifiqui (a).
12. Proveu que el lema de Lebesgue no és cert per a X = R2 .

13. Recordem que un espai mètric X es diu que és complet si tota successió de Cauchy de X
és convergent.
(a) Proveu que un tancat d’un espai mètric complet és complet.
(b) Proveu que l’espai de funcions contı́nues de I en R, C 0 (I), amb la mètrica del suprem, és
tancat en RI .
(c) Deduı̈u que C 0 (I) és complet.
14. Sigui X un espai mètric.
(a) Proveu que, si (X, d) és un espai mètric compacte, aleshores X és complet.
(b) Proveu que X és compacte si i només si és complet i totalment fitat.
15. Comproveu que el subconjunt B = {f ∈ C 0 ([0, 1]) | d(0, f ) ≤ 1} és tancat i fitat, però
que la successió de monomis (xn )n∈N ⊆ B no té cap parcial convergent. Deduı̈u que B no és
compacte.
16. Lema de Baire. Diem que un espai X és un espai de Baire si, per a qualsevol famı́lia
numerable d’oberts densos de X, la intersecció és un conjunt dens.
Sigui X un espai localment compacte i de Hausdorff.
(a) Donats un obert U ⊆ X i x ∈ U , proveu que existeix un obert V tal que x ∈ V ⊆ V ⊆ U .
(b) Proveu que X i, en particular, tot espai compacte de Hausdorff, és un espai de Baire.
[Indicació. Construı̈u V 1 ⊆ U1 ∩ U2 segons l’apartat (a) i, en general, per inducció
construı̈u V k ⊆ Uk+1 ∩ Vk−1 . ]
{Dn }n∈N una col·lecció numerable de tancats de X amb interior buit. Proveu que
(c) Sigui [
X 6= Dn .
n∈N
(d) Apliqueu els apartats anteriors per raonar la no-numerabilitat de I = [0, 1].
(e) Sigui (X, d) un espai mètric complet. Proveu que X és un espai de Baire.
17. Sigui (X, d) un espai mètric compacte i sigui f : X −→ X una aplicació contı́nua.
(a) Teorema de contracció de Banach. Proveu que, si existeix α, 0 ≤ α < 1 tal que
d(f (x), f (y)) ≤ αd(x, y), per a tot x, y ∈ X (i en aquest cas es diu que f és una contracció),
aleshores f té un únic punt fix, és a dir, existeix un únic x0 ∈ X tal que f (x0 ) = x0 .
[Indicació: Considereu la famı́lia de tancats Cn = f n (X).]
(b) Proveu que si f és una isometria, (és a dir, que satisfà que d(f (x), f (y)) = d(x, y), per a
qualssevol x, y ∈ X), aleshores f és un homeomorfisme.
18. (a) Proveu que, donats dos espais X, Y localment compactes i de Hausdorff, si X ∼
= Y,
aleshores X ∞ ∼
= Y ∞.
(b) Doneu un exemple que demostri que el recı́proc de l’enunciat anterior és fals.
(c) Sigui X un espai de Hausdorff compacte i sigui U ⊆ X un obert diferent de X. Proveu que
U ∞ és homeomorf al quocient de X per la relació d’equivalència següent: x ∼ y ⇐⇒ x = y o
x, y ∈ X \ U .
19. Siguin X, Y espai compactes. Suposem que hi ha punts x ∈ X i y ∈ Y tals que X \ {x} ∼ =
Y \ {y}. Proveu que X i Y són homeomorfs. És cert el resultat si un dels espais X, Y no
és compacte? Generalitzeu el resultat anterior en la forma següent: si X, Y són compactes i
= Y \ {y1 , . . . , ym }, aleshores X ∼
X \ {x1 , . . . , xm } ∼ =Y.
20. (a) Proveu que la compactificació d’Alexandroff de N és homeomorfa a {0}∪{ n1 | n ∈ N} ⊆
R.
(b) Quin dels espais del problema 3.17 és la compactificació d’Alexandroff de R \ Z?
21. Justifiqueu intuı̈tivament quina ha de ser la compactificació d’Alexandroff de:
(a) R − {p1 , . . . , pm }, (pi ∈ R).

2
(b) R − {p}.
(c) R2 − {recta}.
(d) R2 − {circunferència}.
22. Proveu que la compactificació d’Alexandroff de la cinta de Möbius és el pla projectiu P2R .
Deduı̈u que la cinta de Möbius i el cilindre I × (0, 1) no són homeomorfs.
23. Sigui (X, d) un espai mètric compacte. Proveu que X és separable
24. En aquest exercici, provem que, si X és un espai mètric que no és compacte, aleshores hi
ha una funció contı́nua f : X −→ R que no és fitada.
(a) Proveu que hi ha un conjunt numerable A ⊆ X tal que A′ = ∅.

4.9. Problemes 119
(b) Si escrivim A = {x1 , x2 , . . . , xn , . . . }, proveu que es poden escollir εn > 0 tals que
1
0 < εn < , i B εn (xn ) ∩ B εm (xm ) = ∅.
n
(c) Proveu que C = ∪n≥1 B εn (xn ) és un tancat de X.
(d) Proveu que la funció

(
0, x 6∈ C,
f (x) = n
(εn − d(x, xn )), x ∈ B εn (xn ).
εn
és contı́nua i que f (xn ) = n, per la qual cosa no és fitada.
25. Compacitat en l’espai de Hilbert ℓ2 . L’objectiu d’aquest problema és caracteritzar els
compactes de ℓ2 . Sigui X un subconjunt de l’espai de Hilbert de successions de quadrat sumable,
ℓ2 . Diem que X és equiconvergent si satisfà
X
per a tot ε > 0, existeix n0 tal que per a tot x = (xn ) ∈ X, x2i < ε.
i>n0
És a dir, el mateix n0 serveix per fitar els residus de les sumes de quadrats per a totes les
successions de X a la vegada.
(a) Proveu que si X és compacte, aleshores X és equiconvergent.
(b) Suposem que X és un conjunt equiconvergent. Sigui (xn ) una successió de X tal que les
successions (xni ), i ≥ 1, són convergents, de lı́mit ai . Proveu que a = (a1 , a2 , . . . , an , . . . )
defineix un element de ℓ2 i que (xn ) és convergent a a (en ℓ2 ) [Utilitzeu que ℓ2 és un espai
complet].
(c) Proveu que si X és tancat, fitat i equicontinu, aleshores X és compacte.
(d) Deduı̈u que el cub de Hilbert, que és el subespai de ℓ2 de successions (xi ) tals que 0 ≤
xi ≤ 1/i, és compacte, i proveu que és homeomorf al cub I ω .
En els espais de funcions contı́nues C 0 ([a, b]) el teorema d’Ascoli-Arzelà caracteritza la compa-
citat de forma similar: X ⊆ C 0 ([a, b]) és compacte si i només si és tancat, fitat i equicontinu,
(vegeu, per exemple, [M]).
26. Sigui X un espai topològic 2AN . Proveu que X és compacte si i només si satisfà la
propietat de Bolzano-Weierstrass.
27. Es diu que un espai X és un espai de Lindelöf si tot recobriment obert de X conté un
subrecobriment numerable.
(a) Proveu que si X és 2AN , aleshores X és un espai de Lindelöf.

(b) Proveu que un espai mètric és de Lindelöf si i només si és 2AN (i, per tant, si i només si
és separable).
(c) Proveu que Rcf no és 2AN , però que és un espai de Lindelöf.
28. Sigui X un espai topològic de Hausdorff.
1) Proveu que X satisfà la propietat de Bolzano-Weierstrass si i només si tot recobriment

obert numerable admet un subrecobriment finit.
2) Proveu que si X és de Lindelöf i satisfà la propietat de Bolzano-Weierstrass, aleshores X

és compacte.
3) Suposem que X és 2AN . Proveu que X és compacte si i només si satisfà la propietat de
Bolzano-Weierstrass.
29. Sigui C un subconjunt tancat de Rn . Es diu que C és convex si, per a qualssevol punts
x, y ∈ C, el segment [x, y] = {tx + (1 − t)y | 0 ≤ t ≤ 1} està inclòs en C. Notem ∂C = C \ C ◦ .
(a) Proveu que si 0 és interior a C, aleshores tota semirecta que surt de l’origen talla ∂C com
a màxim en un punt.
(b) Proveu que si C és compacte i 0 és interior a C, l’aplicació f : ∂C −→ Sn−1 , definida per
f (x) = x/ k x k, és un homeomorfisme.
(c) Suposem que C ⊆ Rn és un conjunt convex compacte d’interior no buit. Proveu que C
és homeomorf a la bola tancada Dn i que l’homeomorfisme transforma ∂C en Sn−1 .
30. Sigui {Xα }, α ∈ J, una famı́lia d’espais topològics. Proveu que l’espai producte X =
Q
α∈J Xα és localment compacte si i només si els espais Xα són localment compactes, per a tot
α ∈ J, i tots, llevat d’un nombre finit, són compactes.
31. (a) Sigui π : X −→ Y una identificació i sigui K un espai de Hausdorff i localment
compacte. Proveu que π × id K : X × K −→ Y × K és una identificació. (Indicació: useu el
lema del tub.)
(b) Siguin π1 : X1 −→ Y1 i π2 : X2 −→ Y2 dues identificacions. Proveu que si X2 i Y1 són espais
de Hausdorff localment compactes, aleshores π1 × π2 : X1 × X2 −→ Y1 × Y2 és una identificació.
5
Connexió
En aquest capı́tol, formalitzem la idea intuı̈tiva de quan un espai topològic és d’una sola peça.
Aquesta propietat està a la base del conegut teorema del valor intermedi dels cursos de càlcul:
Teorema del valor intermedi. Si f : [a, b] −→ R és una funció contı́nua i r és un nombre real
entre f (a) i f (b), aleshores existeix c ∈ [a, b] tal que f (c) = r.
En efecte, aquest resultat depèn, òbviament, de la continuı̈tat de f , però també d’una propietat
especı́fica de l’interval [a, b], “ser d’una sola peça”. Aixı́, la conclusió pot ser falsa si f no és
contı́nua (figura 1), però també pot ser falsa, malgrat que f sigui contı́nua, si el domini no és
un interval, (com veiem a la figura 2).
f (b) f (b)
r
r
f (a)
f (a)
a b
Fig. 1 Fig. 2
La idea intuı̈tiva de “ser d’una sola peça” correspon al fet que l’espai no es pot descompondre
en dues peces de manera que des d’una d’elles poguem acostar-nos a l’altra. Això dóna lloc a
dos conceptes relacionats, però diferents.
El més senzill és el que tradueix la possibilitat d’anar d’un punt qualsevol de l’espai a un altre
per un camı́ continu, sense sortir-nos de l’espai. Un espai amb aquesta propietat l’anomenem
arc-connex.
El concepte que hi ha darrere del teorema del valor intermedi (de fet, hi és equivalent) és la
122 Capı́tol 5. Connexió
possibilitat o no de “separar” l’espai en dos oberts disjunts. Si no podem fer-ho, diem que
l’espai és connex.
5.1 Espais connexos
Comencem definint què és una descomposició d’un espai topològic X formalitzant que des d’un
subconjunt A no puguem apropar-nos a un altre B mitjançant l’adherència.
5.1.1 Definició Sigui X un espai topològic. Una descomposició o separació de X consisteix en

dos subconjunts U, V ⊆ X no buits tals que
X = U ∪ V, U ∩ V = ∅, U ∩ V = ∅.
Si X = U ∪ V és una descomposició, aleshores
U =X \V, V =X \U
i, per tant, U i V són oberts de X (i, de fet, també tancats). Aixı́, donar una descomposició de
X és equivalent a donar dos oberts disjunts, no buits, U, V amb X = U ∪ V .
5.1.2 Exemple Sigui X = [0, 2] ⊆ R amb la topologia ordinària. Aleshores, X = [0, 1) ∪ [1, 2]
no és una descomposició, ja que encara que [0, 1) i [1, 2] són disjunts, [1, 2] no és obert a X. En
canvi, si considerem la topologia del lı́mit inferior, llavors sı́ que s’obté una descomposició de
X.
5.1.3 Definició Un espai topològic X s’anomena connex si no admet cap descomposició, és da
dir, no existeixen oberts disjunts U, V ⊆ X no buits tals que X = U ∪ V .
5.1.4 Observacions (1) Com hem assenyalat anteriorment, els components d’una separació són
alhora oberts i tancats de X, per la qual cosa la connexió es pot expressar en termes de tancats:
X és connex si i només si no existeixen tancats disjunts C, D ⊆ X no buits tals que X = C ∪ D.
En efecte, si X és connex i existissin uns tals C i D, tindrı́em que X \ C i X \ D serien oberts
i com que de fet D = X \ C i C = X \ D, arribarı́em a una contradicció.
(2) Quan es diu que un subespai A ⊆ X és connex, es vol dir que, com a espai, A, ell mateix, és
connex. Per definició de topologia induı̈da, en termes dels oberts de X, això significa el següent:
si es tenen dos oberts U , V de X tals que
¾
A⊆U ∪V
=⇒ A ∩ (U ∩ V ) 6= ∅.
A ∩ U, A ∩ V 6= ∅
Una altra forma d’expressar la connexió d’un espai topològic que resulta molt útil en les apli-
cacions és per mitjà dels subconjunts que són alhora tancats i oberts.
5.1.5 Proposició X és connex si i només si els únics conjunts de X que són oberts i tancats
alhora són X i ∅.
5.1. Espais connexos 123
Demostració. En efecte, si A 6= ∅ fos un subconjunt de X tancat i obert a la vegada, aleshores

X \ A també seria tancat i obert, i X = A ∪ (X \ A) donaria una separació de X. És a dir, X
no seria connex.
Recı́procament, si X no és connex, X admet una separació X = U ∪ V i, com que U = X \ V ,
U és un subconjunt tancat i obert de X diferent del propi X i del conjunt buit.
5.1.6 Exemples (1) Tot espai amb la topologia grollera és connex. Tot espai de més de dos
punts amb la topologia discreta és no connex.
(2) El subespai Y = [−1, 0)∪(0, 1] de R no és connex, ja que els conjunts U = [−1, 0) i V = (0, 1]
determinen una separació de Y .
(3) Q no és connex. De fet, tot subconjunt de Q amb dos punts o més admet una separació i,
per tant, no és connex. En efecte, sigui Y ⊆ Q i p, q ∈ Y , p 6= q. Prenem a ∈ R \ Q, p < a < q.
Llavors,
Y = (Y ∩ (−∞, a)) ∪ (Y ∩ (a, +∞)),
essent Y ∩ (−∞, a) i Y ∩ (a, +∞) oberts, disjunts no buits.
(4) El conjunt
X = {(x, y) ∈ R2 | y = 0 ó y = 1/x}
no és connex ja que és unió de dos tancats disjunts no buits
{(x, y) ∈ R2 | y = 0} i {(x, y) ∈ R2 | y = 1/x}.
1
y= x
¼
y=0
j
Un dels exemples més importants d’espai connex el formen la recta real i els seus intervals. Un
interval de la recta real és un subconjunt X ⊆ R tal que, donats a, b ∈ X qualssevol, [a, b] ⊆ X.
Com succeı̈a amb la compacitat dels intervals finits, la connexió dels intervals depèn de l’e-
xistència de suprems dels conjunts fitats.
5.1.7 Proposició Tot interval de R és connex. En particular, R és connex.
Demostració. Sigui X un interval de R i suposem que no és connex. Llavors, existirien U , V

oberts disjunts de X tals que X = U ∪ V . Siguin a ∈ U i b ∈ V i suposem, sense pèrdua de
generalitat, que a < b. Considerem el conjunt
C = {x ∈ U | x < b}.
Es tracta d’un conjunt no buit, ja que almenys a li pertany, i fitat superiorment per b. Si h és
el suprem de C, aleshores h ∈ C.
Si h ∈ C, aleshores h ∈ U i l’interval (h, b] està completament contingut en V , ja que X és un
interval. Per tant, h ∈ U ∩ V , la qual cosa es contradiu amb el fet que U, V siguin una separació
de X.
Aixı́ doncs, h ∈ C \ C. Però, en aquest cas, h ∈ U ∩ V , i s’arriba també a una contradicció.
De fet, el recı́proc és cert:
5.1.8 Proposició Sigui X ⊆ R un subconjunt connex. Llavors, X és un interval.
Demostració. Suposem que no ho fos. Aleshores, existirien a, b ∈ X entre els quals hi ha un

punt c que no és de X, c 6∈ X. Però, aleshores,
X = (X ∩ {x | x > c}) ∪ (X ∩ {x | x < c})
seria una separació de X.
5.2 Connexió i continuı̈tat
La connexió és una propietat que es comporta bé per a aplicacions contı́nues, la qual cosa ens
permet establir el teorema del valor intermedi en aquest context.
5.2.1 Proposició La imatge d’un espai connex per una aplicació contı́nua és connexa.
Demostració. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua i suposem que X és connex. Volem
veure que f (X) és connex. Si no ho fos, existirien U, V oberts de f (X) disjunts no buits tals
que f (X) = U ∪ V . Aleshores, f −1 (U ), f −1 (V ) serien oberts de X disjunts no buits tals que
X = f −1 (U ) ∪ f −1 (V ) i, per tant, X no seria connex.
5.2.2 Corol·lari (Teorema del valor intermedi) Sigui f : X −→ R una aplicació contı́nua d’un
espai connex X en R. Si a, b ∈ X són dos punts de X i r ∈ R un punt entre f (a) i f (b),
aleshores existeix c ∈ X tal que f (c) = r.
Demostració. En efecte, f (X) ⊆ R essent connex és un interval, 5.1.8 i, per tant, conté tots els
valors entre f (a) i f (b).
En particular, el conegut teorema de Bolzano que s’estudia en els cursos de càlcul és un resultat
de connexió.
5.2. Connexió i continuı̈tat 125
5.2.3 Corol·lari Sigui f : [a, b] −→ R una aplicació contı́nua tal que f (a) < 0 i f (b) > 0.
Aleshores, existeix c ∈ (a, b) tal que f (c) = 0.
5.2.4 Observació De fet, la connexió és equivalent al teorema del valor intermedi en el sentit
següent: Sigui X un espai tal que per a tota funció contı́nua f : X −→ R i tot parell de punts
a, b ∈ X, es compleix que si r ∈ R és tal que f (a) < r < f (b), llavors existeix c ∈ X tal que
f (c) = r. Llavors, X és connex.
En efecte, suposem que X no fos connex i sigui {U, V } una separació de X. Definim f : X −→ R
a través de les restriccions a U i V : f|U ≡ 0 i f|V ≡ 1. és immediat que f és contı́nua, però 1/2
no té antiimatge, en contradicció amb la hipòtesi efectuada sobre X.
Aixı́ doncs, en general, els espais per als quals se satisfà el teorema del valor intermedi per a
tota funció contı́nua són els espais connexos.
5.2.5 Corol·lari Si X és un espai connex, llavors X/∼ és connex.
Demostració. Sigui π : X −→ X/∼ la projecció canònica. Aleshores, X/∼ = π(X) és la imatge
d’un connex per una aplicació contı́nua.
La proposició 5.2.1 permet raonar també que la connexió és una propietat topològica.
5.2.6 Corol·lari Siguin X i Y dos espais homeomorfs, X ∼

= Y . Aleshores, X és connex si i
només si Y és connex.
5.2.7 Observació Aquest darrer corol·lari pot ser utilitzat per demostrar que un espai és connex
si sabem que és homeomorf a un que té aquesta propietat i, alternativament, es pot utilitzar
per demostrar que dos espais no són homeomorfs, quan un sigui connex i l’altre no. Aixı́, per
exemple, R no és homeomorf a (−∞, 0) ∪ (0, ∞).
Hi ha un ús menys directe del resultat, que sovint és molt convenient per distingir determinats
espais topològics, els punts separadors: sigui X un espai topològic connex; diem que un punt
x ∈ X és un punt separador si X \ {x} no és connex. Donat un homeomorfisme h : X −→ Y ,
la imatge d’un punt separador x ∈ X serà, necessàriament, un punt separador h(x) de Y .
Considerem, per exemple, una circumferència i una circumferència amb un radi extern, S1 i Z,
(vegeu la figura).
S1 Z
És clar que ambdós espais són connexos, però no són homeomorfs, ja que el punt x és un punt
separador de Z, mentre que el complementari d’un punt en una circumferència és homeomorf
a un interval i, per tant, és connex. És a dir, no hi ha manera de desconnectar S1 traient-li un
sol punt.
5.3 Connexió i productes
En aquest apartat, provem que la connexió és una propietat compatible amb productes, és a
dir, que el producte d’espais connexos és un espai connex. Per fer-ho, establim un resultat previ
que té interès per ell mateix. El resultat fa referència a la unió de subconjunts connexos en un
espai topològic. Òbviament, la reunió disjunta no té per què ser connexa, però si tenen un punt
en comú obtenim el resultat següent.
5.3.1 Proposició Sigui X un espai topològic. La unió d’una famı́lia de subconjunts connexos
amb almenys un punt en comú és connexa.
Demostració. Sigui {Aα }α∈J una famı́lia de connexos de X, tal que hi ha un punt x ∈ ∩α∈J Aα .
Hem de veure que A = ∪α∈J Aα és connex. Si no fos aixı́, existirien U, V oberts de X tals que
¾
A⊆U ∪V
i A ∩ (U ∩ V ) = ∅.
A ∩ U, A ∩ V 6= ∅
Ara bé, x ha de pertànyer a un d’aquests, suposem que x ∈ U . D’altra banda, com que
A ∩ V 6= 0, existeix α ∈ J tal que Aα ∩ V 6= ∅. Aleshores,
¾
Aα ⊆ U ∪ V
i Aα ∩ (U ∩ V ) = ∅ .
Aα ∩ U 6= ∅ (x hi és), Aα ∩ V 6= ∅
Cosa que contradiu el fet que Aα sigui connex.
5.3.2 Proposició Siguin X, Y dos espais topològics. Aleshores,
X × Y és connex ⇐⇒ X, Y són connexos.
Demostració. ⇒ És trivial, ja que X i Y són imatge de X × Y per una aplicació contı́nua,
X = πX (X × Y ), Y = πY (X × Y ), i apliquem 5.2.1.
⇐ Prenem un punt (a, b) ∈ X ×Y . Aleshores, X ×{b} és connex perquè és homeomorf a X
(comproveu-ho com a exercici). Anàlogament, {x}×Y és connex per a tot x ∈ X. Llavors, els
subespais
Tx = (X × {b}) ∪ ({x} × Y )
5.3. Connexió i productes 127
{x}×Y
(x,b) (a,b)
b X×{b}
6
Tx -
X
x a
són connexos perquè són unió de dos connexos amb un punt, (x, b), en comú, 5.3.1. Per tant,
[
X ×Y = Tx
x∈X
també és connex, ja que els Tx tenen el punt (a, b) en comú i podem aplicar, un cop més, la
proposició 5.3.1.
Per inducció, aquest resultat es pot estendre al producte d’un nombre finit d’espais topològics.
5.3.3 Corol·lari Siguin X1 , . . . , Xn espais topològics. Aleshores,
X1 × · · · × Xn és connex ⇐⇒ X1 , . . . , Xn són connexos.
5.3.4 Exemples Ara que ja disposem de la propietat del producte i sabem que la connexió es
conserva per a aplicacions contı́nues, podem establir la connexió d’alguns dels exemples dels
espais més importants i, en particular, dels que hem introduı̈t en capı́tols anteriors.
(1) L’espai euclidià Rn és connex perquè és producte de connexos. De la mateixa manera, I n
és connex.
(2) La circumferència S1 és connexa perquè és homeomorfa a [0, 1]/{0 ∼ 1}, que és imatge d’un
connex, l’interval [0, 1], per una aplicació contı́nua. Les esferes Sn , n ≥ 2, també són connexes,
però això serà més fàcil de comprovar a l’apartat següent.
(3) El tor T2 és connex perquè és un quocient del quadrat I 2 . Anàlogament, l’ampolla de
Klein o el pla projectiu són espais connexos. Més generalment, l’espai projectiu n-dimensional,
RPn ∼= Sn /∼, és connex per ser quocient de l’esfera Sn .
(4) Si X, Y són espais connexos, la seva unió puntual, X ∨ Y és connexa.
La proposició següent estén aquest resultat per un espai producte d’un nombre arbitrari d’espais
topològics.
5.3.5 Proposició Sigui {Xα }α∈J una famı́lia d’espais topològics. Aleshores,
Y
X= Xα és connex ⇐⇒ Xα és connex per a tot α ∈ J.
α∈J
Demostració. Si X és connex, ho són cadascun dels espais Xα perquè són imatge de X per la
projecció corresponent, que és una aplicació contı́nua (observeu que estem utilitzant l’axioma
de l’elecció).
Provem l’altra implicació: Si el conjunt d’ı́ndexs J és finit, el resultat és 5.3.3. Considerem el
Q
cas en què J és un conjunt d’ı́ndexs arbitrari. Sigui x ∈ α∈J Xα un punt qualsevol i notem
C la unió de tots els subconjunts connexos de X que contenen x. Per 5.3.1, C és connex. És
suficient provar que C és dens, és a dir, que
Y
C= Xα ,
α∈J
ja que, per 5.4.7, C és connex i, per tant, C = C.

Q
Sigui, doncs, U ⊆ α∈J Xα un obert i provem que
U ∩ C 6= ∅.
Per definició de la topologia producte, existeix un nombre finit d’indexs, β1 , . . . , βn , i oberts

Uβi ⊆ Xβi , i = 1, . . . , n, tals que
Y
U = Uβ1 × · · · × Uβn × Xα .
α6=βi
Per a aquestes coordenades, β1 , . . . , βn , considerem el subespai D de X definit per

Y Y
D = Xβ1 × · · · × Xβn × {xα } ⊆ Xα ,
α6=βi α∈J
és a dir, les coordenades β1 , . . . , βn de D són lliures, mentre que les restants coordenades estan
determinades per les coordenades de x.
És clar que D és homeomorf a Xβ1 × · · · × Xβn i, com que el resultat és cert en el cas finit, D
és connex. Per tant, per l’elecció de C resulta que D ⊆ C i és suficient provar que U ∩ D 6= ∅,
cosa que és immediata ja que
Y
U ∩ D = Uβ1 × · · · × Uβn × {xα } =6 ∅.
α6=βi
5.4 Espais arc-connexos
Prèviament a la noció d’espai connex, hem establert què s’entén per una separació, una des-
composició de l’espai en dos subconjunts disjunts tals que des de l’adherència de l’un no es
5.4. Espais arc-connexos 129
pugui accedir a l’altre. Hi ha una altra manera de formalitzar la idea intuı̈tiva que l’espai
sigui “d’una sola peça”, mitjançant l’existència de camins que uneixin dos punts qualssevol.
En aquest apartat, introduı̈m els espais arc-connexos i analitzem la seva relació amb els espais
connexos.
5.4.1 Definició Sigui X un espai topològic. Un camı́ de X és una aplicació contı́nua σ : I =
[0, 1] −→ X. Diem que σ(0) és el punt inicial del camı́ i σ(1) el punt final. Si σ(0) = σ(1), el
camı́ s’anomena tancat o llaç.
σ(1)
σ(0) = σ(1)
σ(0)
5.4.2 Definició Un espai topològic X s’anomena arc-connex si, per a tot parell de punts x, y ∈
X existeix un camı́ σ : I −→ X tal que σ(0) = x i σ(1) = y.
5.4.3 Exemples (1) L’espai Rn és arc-connex. En efecte, donats x, y ∈ Rn , prenem el segment
rectilini
σ : I −→ Rn
t 7−→ σ(t) = ty + (1 − t)x
Es tracta d’una aplicació contı́nua i σ(0) = x, σ(1) = y. Més generalment, si C ⊆ Rn és un

conjunt convex, el mateix raonament ens permet assegurar que C és un conjunt arc-connex.
(2) R1 \ {0} no és arc-connex, ja que, pel teorema de Bolzano, tot camı́ σ : I −→ R amb
σ(0) < 0 i σ(1) > 1 ha de passar pel zero.
(3) En canvi, R2 \ {(0, 0)} i, en general, Rn \ {(0, . . . , 0)}, amb n > 1, sı́ que són conjunts
arc-connexos: si el segment rectilini d’extrems a, b de l’exemple (1) passa pel 0, prenem una
petita bola centrada en zero i “desviem” el camı́ sobre la seva superfı́cie de la bola, evitant
l’origen (vegeu la figura). El resultat és continu pel lema de l’enganxament.
R\{(0,0)}
a
5.4.4 Exemple Sigui X un espai arbitrari (no necessàriament connex, ni arc-connex); llavors,
el con de X, CX, és arc-connex. En efecte, donats dos punts qualssevol (x0 , t0 ), (x1 , t1 ) ∈ CX,
considereu el camı́ format pels segments que els uneixen al vèrtex v, que és continu.
(x0 ,t0 )
º
s w (x1 ,t1 )
i 1
CX =
i X 1
Abans d’analitzar la compatibilitat de l’arc-connexió amb les aplicacions contı́nues i els produc-
tes, que donen resultats paral·lels al cas connex, establim la connexió dels espais arc-connexos.
5.4.5 Proposició Tot espai arc-connex és connex.
Demostració. Sigui X un espai arc-connex i suposem que no és connex. Sigui X = U ∪ V una
separació no trivial de X i prenem dos punts x ∈ U , y ∈ V . Com que X és arc-connex, existeix
una camı́ σ tal que σ(0) = x i σ(1) = y. Per la continuı̈tat de σ, σ −1 (U ) i σ −1 (V ) són oberts
i, com que són disjunts, defineixen una separació no trivial de I, la qual cosa és impossible ja
que l’interval és connex.
El recı́proc no és necessàriament cert, és a dir, no tot conjunt connex és arc-connex. Hi ha
diversos exemples que il·lustren aquest fenomen, com el que mostrem tot seguit, encara que
més endavant donarem condicions suficients que asseguren la coincidència de les dues nocions
(vegeu 5.5.10).
5.4.6 Exemples La pinta i la puça: Considerem el subespai de R2 , que anomenem “la pinta”següent:
Ã ¶!
[ µ½ 1 ¾
C = ([0, 1] × {0}) ∪ × [0, 1] ∪ ({0} × [0, 1])
n
n∈N
(0,1)
C D
(0,0) (14 ,0)(31 ,0) (12 ,0) (1,0) (0,0) (41 ,0)(13 ,0) (21 ,0) (1,0)
Traiem-li ara el segment obert {0} × (0, 1). Anomenem aquest nou espai “la pinta i la puça” i
el denotem per D. La pinta C és clarament arc-connexa, ja que els punts de les pues verticals
poden unir-se per un camı́ que passi per l’eix 0x i, per tant, és un espai connex. Pel que fa a
la connexió de la pinta i la puça D, utilitzarem el resultat auxiliar següent, que té interès per
ell mateix.
5.4.7 Lema Sigui X un espai topològic, A ⊆ X un conjunt connex i B tal que A ⊆ B ⊆ A.

Aleshores, B és connex. En particular, si A és connex, l’adherència A és connexa.
Demostració. Si B no fos connex, existirien U , V oberts de X tals que

¾
B ⊆U ∪V
i B ∩ (U ∩ V ) = ∅.
B ∩ U 6= ∅, B ∩ V 6= ∅
Ara bé, com que A ⊆ B ⊆ U ∪ V i A ∩ (U ∩ V ) ⊆ B ∩ (U ∩ V ) = ∅, i atès que A és connex,

o bé A ⊆ U , i en aquest cas A ∩ V = ∅, o bé A ⊆ V , i A ∩ U = ∅. Suposem que A ⊆ U .
Com que B ∩ V 6= ∅, hi ha un punt x ∈ B ∩ V , que serà alhora de A i de x ∈ V . Per definició
d’adherència, això vol dir que A ∩ V 6= ∅, cosa que contradiu el fet que A sigui connex.
Retornem a l’exemple de la pinta i la puça. El punt p = (0, 1) es troba a l’adherència de

µ½ ¾ ¶
1
([0, 1] × {0}) ∪ , n ∈ N × [0, 1]
n
que és connex per la mateixa raó que ho és la pinta C i, per tant, segons 5.4.7, D és connex.
Ara bé, D no és arc-connex. Intuı̈tivament, resulta clar que no hi ha cap camı́ de D que surti del
punt (0, 1) i acabi en un altre punt de D. Vegem com podem raonar-ho: sigui σ : [0, 1] −→ D
un camı́ que comença en p = (0, 1); comprovem que σ −1 (p) ⊆ I és obert i tancat a la vegada, la
qual cosa només és possible si el camı́ és constant, ja que l’interval [0, 1] és connex i, per tant,
no té altres subconjunts oberts i tancats a la vegada que ∅ i X.
El conjunt σ −1 (p) és tancat perquè és l’antiimatge d’un punt, que és tancat, per una aplicació
contı́nua.
Pel que fa a ser obert, provem que tot punt és interior: sigui x0 ∈ σ −1 (p) un punt arbitrari,
hem de veure que hi ha un entorn U de x0 contingut a σ −1 (p). Considerem un entorn V de p
que no talli l’eix x, (per exemple, tallant X amb una bola oberta de radi < 1, vegeu la figura).
Per la continuı̈tat de σ hi ha un entorn obert U de x0 tal que σ(U ) ⊆ V . A més, podem suposar
que U és connex (de fet, un petit interval al voltant de x0 ). Afirmem que U ⊆ σ −1 (p) i que,
per tant, σ −1 (p)
¡ és ¢obert. Vegem que, efectivament, σ(U ) no1 pot contenir cap altre punt que p:
si existı́s q = n1 , t0 ∈ σ(U ), q 6= p, prenem r ∈ Q tal que n+1 < r < n1 i considerem els oberts
(−∞, r) × R i (r, +∞) × R. Com que σ(U ) no talla l’eix x, σ(U ) no conté el punt (r, 0) i, en
conseqüència, ((−∞, r) × R) ∩ σ(U ) i ((r, +∞) × R) ∩ σ(U ) determinarien una desconnexió de
σ(U ), (perquè ambdós són oberts disjunts de σ(U ) i no buits), cosa que és impossible perquè,
essent U connex, també ho és σ(U ).
x0
0 1
σ
+
p
1 1 1
0 n+1 r n 2 1
Acabem aquesta secció provant la compatibilitat de l’arc-connexió amb els productes i el pas al
quocient. Aquests resultats, que són els anàlegs als que s’han demostrat per als espais connexos,
es demostren de forma similar als corresponents a la connexió o, en alguns casos, fins i tot de
forma més senzilla.
5.4.8 Proposició La imatge d’un espai arc-connex per una aplicació contı́nua és arc-connexa.
Demostració. Siguin X un espai arc-connex i f : X −→ Y una aplicació contı́nua. Siguin

y0 , y1 ∈ f (X) dos punts arbitraris. Siguin x0 , x1 ∈ X tals que f (xi ) = yi , i = 0, 1. Com que
X és arc-connex, existeix un camı́ σ : [0, 1] −→ X tal que σ(0) = x0 i σ(1) = x1 . Llavors,
f ◦ σ : [0, 1] −→ Y és un camı́ que uneix y0 amb y1 .
5.4.9 Exemple Per a n ≥ 1, l’esfera Sn és arc-connexa. En efecte, l’esfera és imatge de Rn+1 \
{(0, . . . , 0)} per l’aplicació f : Rn+1 \ {0} −→ Sn definida per f (x) = x/k x k, que és contı́nua.
+ x/kxk
De fet, és un exercici senzill comprovar directament a partir de la definició que l’esfera Sn és un
espai arc-connex. Basta observar que entre dos punts qualssevol de l’esfera sempre hi ha passa
un cercle màxim.
5.4.10 Corol·lari El quocient d’un espai arc-connex és un espai arc-connex.
5.4.11 Exemple Com que el quadrat I 2 de R2 és arc-connex, també ho són els seus espais
quocient. En particular, el tor T2 , l’ampolla de Klein K, o el pla projectiu P2 són espais
arc-connexos.
Com a conseqüència de 5.4.8, trobem la invariància topològica de l’arc-connexió:
5.4.12 Corol·lari Siguin X i Y dos espais topològics homeomorfs, X ∼

= Y . Aleshores, X és
arc-connex si i només si ho és Y .
Acabem aquest apartat establint la compatibilitat de l’arc-connexió i la topologia producte.
5.4.13 Proposició Siguin X i Y dos espais topològics. Aleshores,
X × Y és arc-connex ⇐⇒ X, Y són arc-connexos.
Demostració. ⇒ Igual que en el cas connex, l’arc-connexió dels components es dedueix de

5.4.8, aplicat a les projeccions corresponents.
⇐ Donats dos punts (x1 , y1 ), (x2 , y2 ) ∈ X × Y , com que X és arc-connex, existeix un camı́
σ : I −→ X
tal que σ(0) = x1 , σ(1) = x2 . Aixı́ mateix, com que Y és arc-connex, es té un camı́
τ : I −→ Y,
(x2 ,y2 )
y2
(σ,τ )
τ 6
*
y1 (x1 ,y1 )
- X
x1 σ x2
tal que τ (0) = y1 i τ (1) = y2 . Llavors, l’aplicació (σ, τ ) : I −→ X × Y ,
(σ, τ )(t) = (σ(t), τ (t)) , t ∈ I,

és contı́nua, per la propietat universal de la topologia producte, i és un camı́ de X × Y que va
de (x1 , y1 ) a (x2 , y2 ).
Observeu que podem utilitzar el mateix raonament per a productes d’un nombre finit d’espais
topològics i, de fet, per a productes arbitraris, i en resulta la proposició següent.
5.4.14 Proposició Sigui {Xα }α∈J una famı́lia d’espais topològics. Aleshores,
Y
X= Xα és arc-connex ⇐⇒ Xα és arc-connex per a tot α ∈ J.
α∈J
5.5 Components connexos i components arc-connexos
Com hem assenyalat repetidament, la idea intuı̈tiva de connexió és que equival a ser d’una peça;
aixı́, un espai que no és connex té més d’una peça. Què són aquestes peces? Sigui X un espai
topològic que no és connex: X admet una separació X = U ∪ V , amb U i V oberts i disjunts;
si aquests oberts són espais connexos, podrı́em dir que X està compost per dues peces, que són
precisament U i V . Observem algunes de les propietats d’aquestes peces: U i V són connexos,
són disjunts i, a més, qualsevol conjunt més gran que un d’ells és no connex, i són oberts de X.
Les dues primeres propietats serveixen per definir els components connexos: conjunts connexos
maximals.
5.5.1 Definició Sigui X un espai topològic. Un subconjunt C diem que és un component connex
de X si és connex i maximal entre els conjunts connexos.
És a dir, si C és un component connex de X i C ⊆ D, amb C 6= D, aleshores D no és connex.
5.5.2 Exemples (1) Si l’espai X és connex, aleshores conté un sol component connex, que és el
propi X. Aixı́, per exemple, la pinta i la puça té només un component connex.
(2) Els components connexos de X = [−1, 0) ∪ (0, 1] són [−1, 0) i (0, 1].
(3) Hi ha espais per als quals els components connexos es redueixen als punts. Per exemple,
si X = {0} ∪ {1/n | n ∈ N}, qualsevol conjunt de més d’un punt és disconnex i, per tant, els
components connexos són els punts. Anàlogament, els components connexos de Q es redueixen
als punts.
El resultat següent resumeix les propietats dels components connexos d’un espai que és deriven
immediatament de la definició i, en particular, mostra que formen una partició disjunta (és a
dir, que són les “peces” de l’espai).
5.5.3 Proposició Sigui X un espai topològic. Se satisfan les propietats següents:
(a) Els components connexos de X són disjunts.
(b) X és la unió dels components connexos.

5.5. Components connexos i components arc-connexos 135
(c) Tot subconjunt connex de X està contingut en un únic component connex.
Demostració. (a) Suposem que dos components connexos distints, C i D (C 6= D) de X,

tinguessin algun punt en comú. Llavors, per la proposició 5.3.1, C ∪ D seria un conjunt connex,
en contradicció amb la maximalitat de C i de D.
(b) Tot punt x ∈ X està contingut en un component connex. De fet, la unió de tots els connexos
que contenen x, [
C,
C connex,x∈C
és connexa, 5.3.1, i és el component connex que conté el punt.

(c) Si un conjunt connex A intersequés dos components connexos, C i D, A∪C ∪D seria connex
(per què?) i, per tant, C = D.
A la introducció d’aquesta secció hem descompost un espai en dos components connexos que, a
més, són oberts (i també tancats) de X. En general, els components connexos no seran oberts,
basta tenir present l’exemple de Q, els components connexos del qual són els propis punts. Tot
i això, si són tancats:
5.5.4 Proposició Els components connexos de tot espai topològic són conjunts tancats.
Demostració. Si C és un component connex de l’espai X, aleshores pel lema 5.4.7, C és un
conjunt connex. Per la maximalitat de C entre els connexos de X, C = C, és a dir, C és tancat.
5.5.5 Observació Si X és un espai topològic amb un nombre finit de components connexos,
aleshores aquests són oberts. En efecte, sigui
X = C1 ∪ · · · ∪ Cn ,
la descomposició de X en components connexos. La unió de qualsevol nombre d’aquests com-

ponents, com que és finita, és tancada, 5.5.4, i és té que
[
Ci = X \ Cj , i = 1 . . . , n,
1≤j≤n,j6=i
és obert.
És a dir, els components connexos són oberts i tancats alhora, i la topologia de X és la topologia
unió disjunta dels seus components. En particular, una funció f : X −→ R és contı́nua si i
només si cadascuna de les restriccions f|Ci : Ci −→ R ho és.
Si l’espai X no té un nombre finit de components, les coses no tenen per què ser tan simples.
Per exemple, els components de Q són els punts, però la topologia de Q no és la topologia
discreta, que seria la corresponent a la unió disjunta de la topologia dels punts. O, dit d’una
altra manera, una funció qualsevol f : Q −→ R no té per què ser contı́nua.
5.5.6 Exemple Presentem un exemple geomètric degut a Hausdorff d’un espai topològic amb
un nombre infinit de components en el qual no tota funció constant sobre els components és
contı́nua.
Considerem el subespai X de R2 format per les rectes y = 0, 1 i la reunió dels perı́metres dels
rectangles [−n, n] × [1/n, 1 − 1/n], n ≥ 2, que denotem per Rn . Es tracta d’un espai que no és
connex i que té per components connexos les dues rectes y = 0, 1 i els propis rectangles Rn .
..
..
.
..
..
.
Doncs bé, no tota funció f : X −→ R constant en cada component és contı́nua. Per exemple,
no poden existir aquesta mena de funcions que valguin 0 en la recta y = 0 i 1 en la recta y = 1.
Si fos aixı́, per a tot ε > 0 existiria δ > 0 tal que f (Bδ (0, 0) ∩ X) ⊆ (−ε, ε). Per tant, per a tot
n tal que n1 < δ, tindrı́em que
f (Rn ) < ε.
Per la mateixa raó, però aplicant la continuı̈tat en (0, 1), haurı́em de tenir f (Rn ) > 1 − ε per
als mateixos rectangles, cosa que és impossible.
La raó d’aquest fenomen és que un interval del tipus (−1, 1) × {0} o (−1, 1) × {1} no és un obert
d’aquests espais malgrat que sı́ que ho seria si consideréssim les rectes y = 0 i y = 1, sense la
resta de components Rn , com a subespais de R2 . En aquest sentit, la topologia de les rectes
y = 0 i y = 1 de l’espai X “depèn” de la topologia dels altres components.
De forma anàloga a com hem definit els components connexos, podem definir també els com-
ponents arc-connexos d’un espai X:
5.5.7 Definició Un conjunt C d’un espai X diem que és un component arc-connex de X si és
un conjunt arc-connex i és maximal entre els conjunts arc-connexos.
Deixem com a exercici l’establiment de les propietats anàlogues a les que s’han reflectit a la pro-
posició 5.5.3. Assenyalem, però, que els components arc-connexos, a diferència dels components
connexos, no són necessàriament tancats, com mostra l’exemple següent:
5.5.8 Exemple L’espai format per la pinta i la puça és connex i, per tant, té un sol component
connex. Observeu, però, que no és arc-connex. De fet, a l’estudi realitzat a l’exemple 5.4.6
5.6. Espais localment connexos i localment arc-connexos 137
hem vist que té dos components, la pinta n’és un i la puça, l’altre. En particular, veiem que el
component format per la pinta no és tancat, ja que la puça està a la seva adherència.
La introducció dels components arc-connexos i les seves propietats elementals ens permeten ara
completar l’anàlisi de quan un espai connex és arc-connex. Comencem analitzant en quines
condicions els components arc-connexos són oberts:
5.5.9 Proposició Sigui X un espai topològic. Aleshores, els components arc-connexos de X són
oberts si i només si tot punt x ∈ X té un entorn arc-connex.
Demostració. Certament, si els components arc-connexos de X són oberts, tot punt té un entorn
arc-connex: el component que el conté.
Recı́procament, si x ∈ X és un entorn N arc-connex i C(x) és el component arc-connex que
conté x, aleshores per la maximalitat dels components arc-connexos tenim que x ∈ N ⊆ C(x),
és a dir, que x és interior a C(x). Si això és cert per a tot punt de X, aleshores els components
arc-connexos de X són oberts.
5.5.10 Corol·lari Sigui X un espai topològic. Aleshores, X és arc-connex si i només si és connex
i tot punt x ∈ X té un entorn arc-connex.
Demostració. La implicació directa és immediata. Recı́procament, si tot punt té un entorn
arc-connex, aleshores els components arc-connexos són oberts, 5.5.9. Però també seran tancats,
ja que un component és el complementari de la unió dels altres, que és un obert de X. Com que
X és connex, els únics oberts i tancats alhora són el buit i el propi X, és a dir, un component
arc-connex no buit és igual a X.
Proposem al lector retornar a la demostració que la pinta i la puça no és un espai arc-connex,
5.4.6, per veure que de fet s’ha utilitzat adequadament que la puça no té cap entorn arc-connex
per deduir-ne el resultat.
Com que les boles obertes de l’espai ordinari són arc-connexes, deduı̈m el resultat següent, que
justifica que als cursos de càlcul no s’hagi insistit en la diferència entre connexió i arc-connexió.
5.5.11 Corol.lari Sigui U ⊆ Rn un obert. Aleshores, U és connex si i només si U és arc-connex.
El mateix raonament s’aplica a les varietats topològiques, que localment són homeomorfes a
l’espai ordinari. És a dir, una varietat topològica X és connexa si i només si és arc-connexa.
5.6 Espais localment connexos i localment arc-connexos
Anàlogament al que hem fet amb la compacitat local, en aquesta secció estudiem les nocions
locals associades a la connexió i a l’arc-connexió. Això ens permet generalitzar 5.5.9 i establir
en quines condicions els components connexos de tot obert d’un espai X són oberts.
5.6.1 Definició Un espai X es diu que és localment connex en x si existeix una base d’entorns
connexos de x, és a dir, si per a tot entorn U de x existeix un entorn connex V de x tal que
V ⊆ U . Si X és localment connex en tots els seus punts es diu que és localment connex.
5.6.2 Observacions (1) Evidentment, és suficient comprovar la condició anterior prenent els U
com a membres d’una base de X.
(2) La definició anterior no vol dir tan sols que tot punt tingui un entorn connex. Si aixı́ fos,
tot espai connex seria localment connex, però la connexió i la connexió local són propietats
independents, com veiem en els exemples següents.
5.6.3 Exemples (1) L’espai Rn és localment connex, ja que les boles obertes Br (x) formen una
base d’entorns connexos de x.
(1) El subespai X = [−1, 0) ∪ (0, 1] de R és localment connex, però no és connex.
(2) La pinta i la puça és connexa, però no és localment connexa: donada una bola U de radi
ε > 0, prou petit perquè no talli l’eix x, centrada en p = (0, 1), no hi ha cap obert connex que
contingui p dins U .
U
)
p
(3) Q no és connex ni localment connex. De fet, ja hem assenyalat anteriorment que els
components connexos són els punts i, per tant, com que la topologia no és la discreta, no hi
poden haver entorns connexos de cap punt.
Amb l’arc-connexió, la corresponent noció local és la següent:
5.6.4 Definició Un espai X es diu que és localment arc-connex en x si existeix una base d’en-
torns arc-connexos de x, és a dir, si per a tot entorn U de x existeix un entorn arc-connex V de
x tal que V ⊆ U . Si X és localment arc-connex en tot punt, es diu que és localment arc-connex.
5.6.5 Exemples (1) Dels exemples anteriors, tant Rn com [−1, 0) ∪ (0, 1] són localment arc-
connexos. D’altra banda, si un espai és localment arc-connex, aleshores és localment connex.
En particular, Q i la pinta i la puça no són localment arc-connexos.
(2) Els oberts de Rn són localment arc-connexos (i, per tant, també localment connexos). En
efecte, si U és un obert i x ∈ U , les boles Br (x) de radi r tal que Br (x) ⊆ U formen una base
d’entorns de x en U i són arc-connexes.
(3) L’espai de successions Rω és localment arc-connex per la mateixa raó.

½µ ¶ ¾
1
(4) Afegim a la pinta esborrada el conjunt de punts 0, , n ∈ N (vegeu el dibuix). L’espai
n
que en resulta és localment connex en (0, 0), però no localment arc-connex en el mateix punt.
(1,0)
(0,0)
Enunciem ara el resultat anàleg a 5.5.9 en aquest context, que ens permetrà establir que els
components connexos d’un espai localment connex són oberts.
5.6.6 Proposició Un espai X és localment connex si i només si per a tot obert U de X, els
components connexos de U són oberts de X.
Demostració. Suposem que X és localment connex i sigui U un obert de X. Sigui C un

component connex de U : si x ∈ C, perquè X és localment connex, podem trobar un entorn
connex V de x dins U . Com que C és component connex, V ha de ser-hi totalment contingut
dins. Per tant, C és obert.
Recı́procament, suposem que els components connexos dels oberts de X són oberts. Donats
un punt x ∈ X i un entorn U de x (obert), sigui C el component connex de U que conté x.
Llavors, C és un entorn de x (perquè és obert, per hipòtesi) i connex. Per tant, X és localment
connex.
5.6.7 Corol·lari Si X és localment connex, els seus components connexos són oberts.
Aixı́, reprenent els comentaris de 5.5.5, veiem que si X és localment connex, aleshores és la unió
disjunta topològica dels seus components connexos. En particular, els oberts de Rn són unió
disjunta d’oberts connexos.
5.6.8 Corol·lari Un espai X és localment connex si i només si té una base formada per oberts
connexos.
Demostració. ⇒ Sigui B una base de X qualsevol i considerem

B ′ = {components connexos dels oberts de B}.
Per la proposició 5.6.6, els conjunts de B ′ són oberts i és evident que formen una base de la
topologia de X. L’altra implicació és evident.
Anàlogament a 5.6.6, es demostra el resultat següent.
5.6.9 Proposició Un espai X és localment arc-connex si i només si, per a tot obert U de X,
els components arc-connexos de U són oberts en X.
Del resultat anterior se segueix que si X és un espai localment arc-connex, aleshores els seus
components arc-connexos són oberts, cosa que ja havı́em deduı̈t de 5.5.9.
5.6.10 Corol·lari Un espai X és localment arc-connex si i només si té una base formada per
oberts arc-connexos.
5.6.11 Corol.lari Sigui X un espai localment arc-connex. Aleshores, els components connexos i
els components arc-connexos coincideixen.
A diferència de la connexió i l’arc-connexió, les propietats locals no es preserven per aplicacions

contı́nues. Tot i aixı́, la connexió i l’arc-connexió locals són propietats topològiques i el quoci-
ent d’un espai localment connex (respectivament, localment arc-connex) és localment connex
(respectivament, localment arc-connex). Dediquem la resta de la secció a provar aquestes pro-
pietats i deixem l’anàlisi de la compatibilitat de la topologia producte i la connexió local com
a problema a resoldre.
5.6.12 Exemple En aquest exemple veiem que la imatge d’un espai localment arc-connex no
té per què ser localment arc-connexa (ni tan sols localment connexa).
Considerem el tor T2 com a espai d’òrbites de R2 per l’acció de translació de Z2 . És a dir,
considerem l’espai quocient del pla per la relació d’equivalènca següent:
(x, y) ∼ (x′ , y ′ ) ⇐⇒ x − x′ ∈ Z i y − y ′ ∈ Z.
Considerem una recta per l’origen de R2 de pendent irracional: sigui α ∈ R \ Q; prenem els
punts del pla de la forma (t, αt), t ∈ R. La imatge d’aquesta recta per la projecció canònica
R2 −→ T2 defineix una aplicació
f : R −→ T2 .
Aleshores, tot i que R és localment arc-connex, la imatge f (R) ⊆ T2 no ho és. En efecte, els
oberts de f (R) per la topologia induı̈da són la traça d’oberts de T2 quan tallen f (R). Aixı́,
sigui quin sigui el punt p de f (R) que prenguem i l’obert U de T2 , la irracionalitat del pendent
assegura que dins d’aquest sempre hi hauria infinits components de f (R) ∩ U .
(1/α−1,1)
*
* * U
(0,α) (1,α) *
p
3 **
**
*
* *
3 *
*
(0,0)
Lògicament, si una aplicació contı́nua és oberta, aleshores preserva els entorns d’un punt, i el
fenomen analitzat a l’exemple anterior no es pot donar, és a dir, es té:
5.6.13 Proposició Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua i oberta. Si X és localment con-
nex (respectivament, localment arc-connex), llavors f (X) és localment connex (respectivament,
localment arc-connex).
En particular, en resulta la invariància topològica d’aquestes nocions:
5.6.14 Corol·lari La connexió local i l’arc-connexió local són propietats topològiques, és a dir,
si X, Y són dos espais homeomorfs, X ∼ = Y , aleshores X és localment connex (respectivament,
arc-connex) si i només si ho és Y .
Per a la topologia quocient no és necessari suposar que la projecció canònica sigui oberta.
5.6.15 Proposició Siguin X un espai localment connex (respectivament, localment arc-connex)

i π : X −→ Y una identificació. Llavors, Y és localment connex (respectivament, localment
arc-connex).
Demostració. Per 5.6.6 és suficient veure que tot component connex d’un obert de Y és un
obert. Siguin U un obert de Y i C ⊆ U un component connex de U .
En primer lloc, observem que π −1 (C) és unió de components connexos de π −1 (U ), és a dir, que
un component connex de π −1 (C) o bé està completament contingut a D o bé no té punts en
comú amb D. En efecte, si D és un component connex de π −1 (U ), llavors π(D) ⊆ U és connex
per 5.2.1. Aixı́, com que C és un component connex de U , o bé π(D) ⊆ C o bé π(D) ∩ C = ∅.
En el primer cas, D ⊆ π −1 (C), mentre que en el segon, D ∩ π −1 (C) = ∅.
Continuem ara la demostració. Com que X és localment connex i π −1 (U ) és un obert de X, se
segueix de 5.6.6 que π −1 (C) és unió d’oberts de X i, per tant, obert. Per definició de topologia
quocient, C és un obert de Y .
El mateix raonament, amb els canvis evidents, serveix per al cas en què X és localment arc-
connex.
5.6.16 Exemple Aixı́, els espais quocient d’un quadrat del pla són localment arc-connexos i,
per tant, el tor, l’ampolla de Klein o el pla projectiu són espais localment arc-connexos. De
fet, podem raonar-ho directament a partir del fet que són superfı́cies, ja que tota varietat és
localment arc-connexa.
5.7 Problemes
1. Sigui X un conjunt numerable i dotem-lo de la topologia del complement numerable. Quins

són els subconjunts connexos de X? Proveu, en particular, que X és connex.
2. Construcció de conjunts connexos a partir de conjunts connexos.
(a) Siguin R una relació d’equivalència en X, un espai topològic, i π : X −→ X/R l’aplicació

de pas al quocient. Proveu que, si X/R és connex, i les classes d’equivalència de R en X
són connexes, aleshores X és connex.
(b) Doneu un exemple en R2 de conjunts connexos A1 ⊇ A2 ⊇ · · · ⊇ An ⊇ . . . (una successió
decreixent) tal que la intersecció no sigui connexa.
(c) Sigui A ⊆ X un subespai connex. Són connexos A◦ i ∂A? En particular, si A és connex,
és A connex?
(d) Sigui {An }n∈N una col·lecció numerable de subconjunts connexos d’un espai X. Proveu
que si, per a tot j ∈ N, Aj ∩ Aj+1 6= ∅, aleshores ∪n∈N An és connex.
3. Indiqueu si els espais següents són connexos o arc-connexos (si no s’explicita la topologia,
s’entén que es tracta de la topologia usual):
(a) Qn .
(b) Rℓ .
(c) X = {(x, y) ∈ R2 | y = 0} ∪ {(x, y) ∈ R2 | xy = 1, x > 0}.
(d) X = {(0, 0)} ∪ { 1t (cos t, sin t) | t ∈ (0, ∞)}.

¡ ¢
(e) X = {0} × [−1, 1] ∪ { x, sin x1 | x > 0} (sinus topològic).
(f) R2 \ K, on K és un conjunt numerable.
(g) Sn = {(x1 , . . . , xn+1 ) ∈ Rn+1 | x21 + · · · + x2n+1 = 1}.
(h) Rn+1 \ Sn .
5.7. Problemes 143
(i) X = R \ {0} amb la topologia del complementari finit.
4. Proveu que un espai topològic X no és connex si i només si existeix una aplicació f : X −→
{0, 1} contı́nua i exhaustiva (a {0, 1} considerem la topologia discreta).
5. Proveu que S1 , (0, 1), (0, 1], [0, 1], R2 no són dos a dos homeomorfs.
6. (a) Considerem Rn amb la topologia usual i A ⊆ Rn un subconjunt. Sigui γ : [0, 1] −→ Rn
un camı́ tal que γ(0) ∈ A, γ(1) 6∈ A. Proveu que existeix t ∈ [0, 1] tal que γ(t) ∈ ∂A.
(b) Sigui A ⊆ X. Proveu que, si C és un connex de X que talla tant A com X \ A, aleshores
C interseca ∂A.
7. Considerem els subespais de R2 següents:
A = la unió dels segments entre el punt (0, 1) i els punts ( n1 , 0), amb n ≥ 1,
B = la unió dels arcs de semicircumferència de centre ( n1 , 0) i radi 1
n, y ≥ 0, amb n ≥ 1.
Proveu que no són homeomorfs (analitzeu les diferències de la topologia dels punts que no són
separadors).
8. A R2 considerem els subespais següents:
A = circumferència amb un radi interior,

B = circumferència amb un segment exterior.
A B
Proveu que A i B són homeomorfs i que R2 \ A i R2 \ B també ho són. Raoneu que no existeix
cap homeomorfisme h : R2 −→ R2 tal que h(A) = B.
9. Siguin X un espai connex i {Uα }α∈J un recobrimient obert de X. Donats dos punts p, q ∈ X,
proveu que p i q es poden unir per un nombre finit d’elements de {Uα }α∈J , és a dir, existeixen
oberts U1 , . . . , Uk ∈ {Uα }α∈J tals que p ∈ U1 i q ∈ Uk i
Ui ∩ Uj = ∅, si |i − j| > 1,
Ui ∩ Uj 6= ∅, si |i − j| ≤ 1.
10. Proveu que, si N és un subconjunt numerable del pla, llavors R2 \ N és arc-connex.
11. Indiqueu quins són els components connexos i arc-connexos dels conjunts següents (on
K = { n1 , n ∈ N}, −K = { −1
n , n ∈ N}):
(a) Q ⊆ R; (R − Q) ⊆ R (topologia induı̈da).
(b) Q2 ⊆ R2 ; R2 − Q2 ⊆ R2 ; (R − Q)2 ⊆ R2 (topologia induı̈da).
(c) El sinus topològic com a subconjunt de R2 .
(d) A = (K × [0, 1]) ∪ ({0} × [0, 1]) com a subconjunt de R2 .

©¡ ¢ª
(e) B = A \ 0, 21 com a subconjunt de R2 .
(f) C = B ∪ ([0, 1] × {0}) com a subconjunt de R2 .
(g) D = (K × [0, 1]) ∪ (−K × [−1, 0]) ∪ ([0, 1] × −K) ∪ ([−1, 0] × K) com a subconjunt de R2 .
(h) Rℓ .
12. Doneu un exemple que mostri que, si A ⊆ X és arc-connex, aleshores A no ho és ne-
cessàriament.
13. (a) Sigui f : S1 −→ I = [0, 1] contı́nua. Proveu que existeixen un parell de punts
diametralment oposats en S1 , que tenen la mateixa imatge per f . Deduı̈u que a cada instant i a
cada circumferència màxima de la Terra, existeixen dos punts antipodals que tenen exactament
la mateixa temperatura.
(b) Primer teorema del pastı́s. Donats dos subconjunts fitats de R2 , proveu que hi ha una recta
que els separa en dues parts exactament iguals en àrea.
(c) Segon teorema del pastı́s. Donada una regió fitada de R2 , proveu que hi ha dues rectes
perpendiculars que la separen en quatre parts exactament iguals en àrea.
14. (a) Considerem el subconjunt X ⊆ R2 , amb la topologia induı̈da, definit per:

½µ ¶ ¾
1
X = {(x, 0) | x ∈ R} ∪ x, | x ∈ R, n ∈ N ∪ {(0, y) | y ∈ R}
n
5.7. Problemes 145
y=1
1
y=
.. ... 2
.
Analitzeu si X és connex, arc-connex, localment connex o localment arc-connex.

(b) Considerem el conjunt Y ⊆ R2 , amb la topologia induı̈da, definit per:
Y = {segments que uneixen el punt (0, 1) amb els punts (q, 0), q ∈ Q, 0 ≤ q ≤ 1}.
(0, 1)
... ... ...

(q, 0) (1, 0)
Analitzeu si X és connex, arc-connex, localment connex o localment arc-connex.

15. Considerem el subconjunt X ⊆ R2 definit per X = A ∪ B ∪ C, on
A = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 = 1 , y ≥ 0}
B = {(x, y) ∈ R2 | − 1 ≤ x ≤ 0 , y = 0}
1 π
C = {(x, y) ∈ R2 | 0 < x ≤ 1 , y = sin }
2 x
Proveu que X és arc-connex, però que no és localment arc-connex.
16. (a) Sigui X un espai localment connex. Proveu que el con CX és localment connex.
(b) Siguin X, Y espais localment connexos. Proveu que X ∨ Y és localment connex.
(c) Siguin f : X −→ Y una aplicació contı́nua i X, Y espais localment connexos. Proveu que el
cilindre Mf i el con Cf són espais localment connexos.
16. Proveu que la unió d’una col·lecció de conjunts arc-connexos amb almenys un punt en
comú és arc-connexa.
17. Proveu que Q × Q ∪ R \ Q × R \ Q és un espai arc-connex, però que Q × Q i R \ Q × R \ Q

són totalment disconnexos.
18. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. Suposem que X és localmente connex. Proveu
que si f és tancada, aleshores f (X) és localment connex.
19. Sigui X un espai topològic.
(a) Doneu contreexemples que mostrin la diferència entre ser totalment discontinu i discret.
(b) Sigui ∼ la relació d’equivalència següent: x ∼ y si i només si x i y estan en el mateix
component connex. Proveu que l’espai quocient X/ ∼ és totalment discontinu.
20. Siguin X un espai localment connex i {Cα , α ∈ j} els seus components connexos. Siguin
Y un espai topològic i f : X −→ Y una aplicació. Proveu que f és contı́nua si i només si les
restriccions f|Ci : Ci → Y són contı́nues per a tot α ∈ J.
21. Proveu que els espais de la figura no són homeomorfs.
figura
22. (a) Siguin X1 , . . . , Xn espais topològics. Proveu que
X1 × · · · × Xn és localment connex ⇐⇒ X1 , . . . , Xn són localment connexos,
i anàlogament per a l’arc-connexió.

Q
(b) Sigui {Xα }α∈J una famı́lia d’espais topològics. Proveu que l’espai producte X = α∈J Xα és
localment connex (respectivament, localment arc-connex) si i només si Xα és localment connex
(respectivament, localment arc-connex), per a tot α ∈ J, i Xα és connex (respectivament,
arc-connex), excepte potser per a un nombre finit d’ı́ndexs.
23. L’arracada i la perla: sigui X el subespai del pla format pel punt (0, 0) i les circumferències
de centre (0, (n + 1)/n) i de radi (n − 1)/n. Proveu que X és connex, però no arc-connex.
6
Propietats de separació
Al llarg del text hem tingut oportunitat d’analitzar diverses propietats en les quals la hipòtesi
de ser un espai de Hausdorff és fonamental. En aquest capı́tol, introduı̈m altres propietats
de separació, una menys fina que la de Hausdorff, els espais de Fréchet, i dues més fortes,
corresponents als espais regulars i als espais normals.
Ens centrem, sobretot, en l’estudi dels espais normals, entre els quals es troben els espais que
es comporten més bé dels que hem vist fins ara: els espais compactes de Hausdorff i els espais
mètrics. Veurem que la normalitat permet assegurar l’existència de “moltes ” funcions contı́nues
sobre l’espai, lema d’Urysohn, i que, juntament amb el segon axioma de numerabilitat, permet
donar criteris suficients perquè un espai topològic sigui un espai metritzable.
6.1 Axiomes de separació
L’axioma de Hausdorff ens parlava de la possibilitat de “separar” punts d’un espai topològic
mitjançant oberts disjunts. Els axiomes que introduı̈m tot seguit es refereixen a la possibilitat
de separar, en un sentit anàleg, punts de tancats i tancats de tancats.
6.1.1 Definició Un espai topològic X es diu que és:
• de Fréchet (o T1 ) si, per a qualssevol x, y ∈ X, x 6= y, existeixen oberts U , V de X tals

que x ∈ U , y ∈ V i x 6∈ V , y 6∈ U .
• de Hausdorff (o T2 ) si, per a qualssevol x, y ∈ X, x 6= y, existeixen oberts U , V de X tals

que x ∈ U , y ∈ V i U ∩ V = ∅.
• regular (o T3 ) si és de Fréchet i, per a tot x ∈ X i tot C ⊆ X tancat, C 6∋ x, existeixen

oberts U , V de X tals que x ∈ U , C ⊆ V i U ∩ V = ∅.
• normal (o T4 ) si és de Fréchet i, per a C, D tancats de X, amb C ∩ D = ∅, existeixen

oberts U , V de X tals que C ⊆ U , D ⊆ V i U ∩ V = ∅.
148 Capı́tol 6. Propietats de separació
Podem resumir les quatre nocions de separació esquemàticament en la figura següent:
U V
U
y V
x x
y
T1 T2
T3 T4
x
D
C
C
U
V V
(+T1 ) U (+T1 )
En aquest text, de caràcter introductori, ens interessen essencialment els axiomes de Hausdorff
i de normalitat. Tot i això, analitzem també algunes propietats particulars que es deriven dels
altres axiomes de separació. Comencem remarcant que l’interès de la propietat de Fréchet ve
donada per la caracterització següent.
6.1.2 Proposició Un espai X és de Fréchet si i només si tot punt de X és tancat.
Demostració. ⇒ Donat un punt x ∈ X, vegem que X \ {x} és obert. Sigui y ∈ X \ {x}.
Llavors, existeix U ⊆ X obert tal que y ∈ U i x ∈
6 U . Per tant, y ∈ U ⊆ X \ {x}, és a dir,
X \ {x} és obert.
⇐ Donats x, y ∈ X, x 6= y, es té que y ∈ X \ {x} i x 6∈ X \ {x}. Com que x és tancat, X \ {x}
és obert. Anàlogament, X \ {y} és obert i basta prendre U = X \ {x} i V = X \ {y}.
6.1.3 Observació La raó que la propietat T1 s’hagi d’imposar en els espais regulars i els espais
normals és que no és automàtica: un espai de dos punts amb la topologia grollera seria regular
i normal sense ser de Fréchet ni de Hausdorff. 1 Tal com ho hem posat, hi ha implicacions
evidents
Normal ⇒ Regular ⇒ Hausdorff ⇒ Fréchet.
Les implicacions són estrictes, en el sentit que hi ha espais de Fréchet que no són de Hausdorff,
de Hausdorff que no són regulars i regulars que no són normals.
1 El lector ha de tenir en compte que, per a alguns autors, la notació Ti , per a i ≥ 3, no inclou la propietat
T1 .
6.1. Axiomes de separació 149
6.1.4 Exemples Presentem alguns exemples que distingeixen les diverses propietats de sepa-
ració.
(1) La recta real amb la topologia de complements finits, Rcf , és un espai de Fréchet –ja que
R \ {x} és obert per definició i, per tant, tot punt és tancat– però no és de Hausdorff.
© ª
(2) Donem un espai de Hausdorff que no és regular: sigui K = n1 | n ∈ N ⊆ R. Definim en
R una topologia mitjançant una base; considerem els conjunts de la forma:
• tots els intervals oberts (a, b),
• tots els conjunts de la forma (a, b) \ K.
És immediat comprovar que formen base d’una topologia a R, que denotem per RK . Llavors,
RK és de Hausdorff, ja que amb els intervals oberts podem separar qualsevol parell de punts.
Però RK no és regular: en efecte, amb aquesta topologia no podem separar K –que és tancat–
i 0 ∈ R. Suposem que fos possible, és a dir, que existissin U , V oberts tals que 0 ∈ U i V ⊇ K,
U ∩ V = ∅. Prenem un obert de la base que contingui 0 i estigui dins U . Com que U no té
punts en comú amb K, l’obert de la base escollit ha de ser del segon tipus, (a, b) \ K. Sigui n
prou gran perquè n1 ∈ (a, b) i prenem un element de la base que contingui n1 i estigui dins V ,
que ha de ser del primer tipus, (c, d). Observem que, si z ∈ R és tal que
½ ¾
1 1
z < , i z > max c, ,
n n+1
aleshores z ∈ (c, d) ∩ ((a, b) \ K) i, per tant, U ∩ V 6= ∅, cosa que contradiu l’elecció dels oberts
U i V.
1
n+1 z
a 0 c 1
n b
(3) Un espai regular que no és normal: considerem la recta real amb la topologia del lı́mit
inferior, Rℓ . Aleshores R2ℓ és un espai regular, però no és normal (vegeu el problema 14)
6.1.5 Observació Deixem com a exercici l’anàlisi de la compatibilitat dels axiomes de sepa-
ració amb les topologies de subespai, producte i quocient. Assenyalem, però, que mentre que el
producte d’espais de Fréchet, de Hausdorff i regulars és, respectivament, de Fréchet, de Haus-
dorff i regular, el producte d’espais normals no és necessàriament normal (l’exemple (3) descrit
anteriorment ho mostra).
Centrant-nos en els espais normals, els exemples més bàsics són els espais mètrics i els espais
compactes de Hausdorff, com proven els dos resultats següents:
6.1.6 Proposició Tot espai mètric és normal.
Demostració. Sigui X un espai mètric i siguin A, B conjunts tancats i disjunts de X. Per a

cada a ∈ A, escollim un radi εa > 0 tal que Bεa (a) ∩ B = ∅. Anàlogament, per a cada b ∈ B,
escollim εb > 0 tal que Bεb (b) ∩ A = ∅. Considerem els oberts

[ [
U= Bεa /2 (a), V = Bεb /2 (b).
a∈A b∈A
Llavors, U i V són oberts que contenen A i B i, a més, U ∩ V = ∅. En efecte, si tenen un punt

en comú, x ∈ U ∩ V , aleshores existiran a ∈ A i b ∈ B tals que
x ∈ Bεa /2 (a) ∩ Bεb /2 (b).
Per tant,
εa + εb
d(a, b) ≤ d(a, x) + d(x, b) < .
2
Si εa ≤ εb , llavors d(a, b) < εb i, per tant, a ∈ Bεb (b), cosa que contradiu el fet que Bεb (b)∩A = ∅.
Anàlogament, si εb ≤ εa , llavors d(a, b) < εa i b ∈ Bεa (a), el qual contradiu que Bεa (a) ∩ B = ∅.
6.1.7 Proposició Tot espai compacte de Hausdorff és normal.
Demostració. L’argument és semblant al que s’ha utilitzat per veure que tot compacte d’un
espai de Hausdorff és tancat: considerem A, B ⊆ X tancats i disjunts, A ∩ B = ∅. Sabem que
′
A i B són compactes. Aixı́, si fixem un punt a ∈ A i, per a cada b ∈ B, escollim oberts Uab ,
′
Vab tals que
′ ′ ′ ′
a ∈ Uab , b ∈ Vab , Uab ∩ Vab = ∅,
′
de la compacitat de B se segueix que n’hi ha prou amb un nombre finit de Vab per cobrir B.
′ ′
Siguin aquests Vab1 , . . . , Vabn i considerem
′ ′ ′ ′
Ua = Uab1
∩ · · · ∩ Uabn
i Va = Vab 1
∪ · · · ∪ Vab n
.
Observem que els conjunts Ua són oberts perquè són intersecció d’un nombre finit d’oberts i se
satisfà que
a ∈ Ua , B ⊆ Va i Ua ∩ Va = ∅.
Fent variar ara a ∈ A, tenim que la col·lecció {Ua }a∈A és un recobriment obert de A i, com
que aquest és compacte, en podem treure un subrecobriment finit: siguin Ua1 , . . . Uam aquests
oberts. Finalment, prenem
U = Ua1 ∪ · · · ∪ Uam i V = Va1 ∩ · · · ∩ Vam ,
que són oberts tals que A ⊆ U , B ⊆ V i, com se segueix immediatament de les eleccions
efectuades, U ∩ V = ∅.
6.2 El lema d’Urysohn
Els axiomes de separació estan relacionats amb l’existència de “suficients ” funcions contı́nues,
en el sentit que quant més febles són les propietats de separació d’un espai X, menys funcions
6.2. El lema d’Urysohn 151
contı́nues té. Per exemple, les funcions contı́nues definides a l’espai Rcf , que és de Fréchet però
no de Hausdorff, són només les constants, com el lector pot provar sense dificultat.
D’altra banda, si hi ha prou funcions contı́nues per separar punts, aleshores l’espai és de Haus-
dorff. És a dir, si X és tal que, per a tot x 6= y, existeix una funció contı́nua ¡ real, f ¢:
X −→¡ R, tal que¢f (x) 6= f (y), llavors, prenent ε = d(f (x), f (y)), tenim que f −1 Bε/2 (f (x))
i f −1 Bε/2 (f (y)) són oberts disjunts de X, un que conté x i l’altre que conté y; per tant, X
és de Hausdorff.
El problema del que tractem ara és l’existència de funcions contı́nues f : X −→ [0, 1] que separin
tancats. És a dir, donats A, B ⊆ X tancats disjunts, quan podem assegurar que existeix una
funció contı́nua f : X −→ [0, 1] tal que f (A) = 0 i f (B) = 1?¡£Una¢¢ condició¡¡necessària
¤¢ és fàcil
de trobar com en el cas dels punts: si existeix f , llavors f −1 0, 21 i f −1 21 , 1 són oberts
disjunts de X que contenen A i B, respectivament. Si això ho podem fer per a tot parell de
tancats disjunts, l’espai ha de ser normal. El lema d’Urysohn diu que la condició de normalitat
també és suficient.
6.2.1 Lema d’Urysohn Sigui X un espai normal, i siguin A, B tancats disjunts de X. Llavors,
existeix una funció contı́nua f : X −→ [0, 1] tal que f (x) = 0, per a tot x ∈ A, i f (x) = 1, per
a tot x ∈ B.
Si X és un espai mètric, amb distància d, el problema té una solució relativament senzilla, ja
que podem prendre
d(x, A)
f (x) = ,
d(x, A) + d(x, B)
que és una funció contı́nua, ja que el denominador no s’anul·la mai perquè A ∩ B = ∅, i que,
per a a ∈ A, satisfà que
d(a, A)
f (a) = = 0,
d(a, A) + d(a, B)
i, anàlogament, per a b ∈ B,
d(b, A) d(b, A)
f (b) = = = 1.
d(b, A) + d(b, B) d(b, A)
Remarquem, però, que gran part de l’interès d’aquest resultat és que s’aplica a espais normals
no necessàriament mètrics (vegeu 6.3.4).
En el cas general, partim de la funció discontı́nua que val 0 sobre A i 1 sobre B, que volem
“suavitzar” perquè sigui contı́nua.
f ≡1
¼
f ≡0
A
X
j
B
La idea per suavitzar aquesta funció és intercalar un esglaó intermedi, d’alçada 1/2, iterar el
procés i construir f com a lı́mit de funcions elementals (esglaonades), totes elles amb valors
entre 0 i 1.
Donar una funció esglaonada sobre X correspon a donar una successió de conjunts encaixats
A = A0 ⊆ A1 ⊆ A2 ⊆ · · · ⊆ An ⊆ X \ B,
que determinin la base de l’esglaó, i aleshores definir la funció per fn (x) = inf{i | x ∈ Ai , 1 ≤
i ≤ n}.
Cap de les aproximacions fn és contı́nua (o, al menys, no ho és necessàriament), ja que tenen
uns “salts” ben visibles. És per això que passem al lı́mit fent els “salts” més i més petits,
intercalant “terrasses” d’alçades que són la meitat de les que tenı́em.
? h/2
6
6
? h/2
6h
?
La possibilitat d’intercalar aquestes terrasses d’alçada h/2 entre les existents equival a la d’in-
tercalar entre els conjunts Ai−1 ⊆ Ai un conjunt A′ sobre el qual definir l’esglaó.
Ai−1
Ai−1
µ A′i−1
/
Ai
Ai
= /
Per fer això, hem de prendre la precaució que la frontera de A′ no toqui mai la frontera de Ai ,
ja que, en aquest cas, no reduirı́em l’alçada del salt en intercalar la terrassa d’alçada h/2, com
es mostra a la figura.
Per a això, hem de prendre la precaució d’escollir A′ de forma que A′ ⊆ A◦i . Anàlogament,
cal que puguem intercalar A′ entre Ai−1 i Ai , de manera que Ai−1 ⊆ A′◦ . La possibilitat
d’intercalar conjunts com aquest i, per tant, de formalitzar l’esbós de demostració que hem
indicat, la dóna precisament l’axioma de normalitat. Comencem per enunciar i demostrar
aquest fet.
6.2.2 Lema Un espai topològic X és normal si i només si, donats un tancat A i un obert U de
X tals que A ⊂ U , existeix un obert V tal que A ⊆ V ⊆ V ⊆ U .
Demostració. ⇒ Donats A i U , A ⊆ U , prenem B = X \ U . Llavors, A i B són tancats

disjunts en un espai normal, per la qual cosa existeixen oberts disjunts V i W tals que A ⊆ V
i B ⊆ W.
Com que V i W són disjunts, es té que V ⊆ X \ W ⊆ U i, per tant, V ⊆ X \ W ⊆ U . És a dir,
que V satisfà les propietats requerides a l’enunciat.
⇐ Suposem ara donats dos tancats disjunts A, B ⊆ X, A ∩ B = ∅. Prenem U = X \ B. A és

un tancat inclòs en l’obert U ; aixı́, per hipòtesi, existeix un obert V tal que A ⊆ V ⊆ V ⊆ U .
Per tant, X \ V és un obert que conté B i, en definitiva, hem trobat dos oberts disjunts, V i
X \ V , un que conté A i l’altre B.
Demostració del lema d’Urysohn. Formalitzem la idea geomètrica que hem presentat abans.
Donats dos tancats de X, A i B, disjunts, considerem la parella P0 = (A, X \ B). Com que
A ∩ B = ∅, es té que A ⊆ X \ B.
Com a primera aproximació de la funció que estem buscant, prenem la funció caracterı́stica de
X \ A (observeu que hem modificat lleugerament la funció de partida, ja que en la discussió
anterior prenı́em la funció caracterı́stica de B):
½
0, si x ∈ A,
f0 (x) =
1, si x ∈ X \ B .
[ ] [ ] X
A B
Pel lema 6.2.2 que acabem de demostrar, podem trobar un obert V1 tal que A ⊆ V1 ⊆ V 1 ⊆
X \ B. Definim el pas següent segons:

 0, si x ∈ V0 = A,
f1 (x) = 1/2, si x ∈ V1 \ V0 ,

1, si x ∈ X \ V1 .
Observem que, donat que B ⊆ X \ V1 , la funció f1 és constant i igual a 1 sobre B.

Un cop tenim la terna P1 = (V0 , V1 , X \ B), en la qual V0 = A, apliquem novament el lema
6.2.2 a les inclusions A ⊆ V1 i V 1 ⊆ X \ B per tal d’intercalar les terrasses intermèdies. Com
que el procés consisteix a intercalar oberts entre dos oberts ja existents, serà còmode utilitzar
els nombre diàdics k/2n , 1 ≤ k ≤ 2n per tal de numerar els oberts que anem intercalant. Aixı́,
la terna P1 l’escrivim en la forma
P1 = (A, V1/2 , X \ B),
i escriurem V1 = X.
Reprenent el procés i aplicant 6.2.2 a les inclusions A ⊆ V1/2 i V 1/2 ⊆ X \ B obtenim oberts
V1/4 i V3/4 tals que
A ⊆ V1/4 ⊆ V 1/4 ⊆ V1/2 i V 1/2 ⊆ V3/4 ⊆ V 3/4 ⊆ X \ B.
Considerem la filtració
P2 = (A, V1/4 , V2/4 , V3/4 , X \ B)
i definim f2 : X −→ R per:


 0, si x ∈ A,

 x ∈ V1/4 \ V0 ,
 1/4, si
f2 (x) = 2/4, si x ∈ V2/4 \ V1/4 ,



 3/4, si x ∈ V3/4 \ V2/4 ,

1, si x ∈ X \ V3/4 ⊇ B.
En general, un cop hem arribat a una cadena d’oberts
Pn = (A, V1/2n , . . . , V(2n −1)/2n , X \ B),

tal que
A ⊆ A1 ⊆ V 1/2n ⊆ · · · ⊆ V(2n −1)/2n ⊆ V (2n −1)/2 ⊆ X \ B,
l’aplicació reiterada de 6.2.2 permet refinar-la per obtenir-ne una altra
Pn+1 = (V1/2n+1 , . . . , V(2n+1 −1)/2n+1 , X \ B),
amb Vk/2n+1 ⊆ V k/2n+1 ⊆ A(k+1)/2n+1 , per a tot k ≤ 2n+1 (i en la qual V2k/2n+1 = Vk/2k ).
Ara, donada la cadena Pn , definim fn : X −→ R segons
½
k/2n , si x ∈ Vk/2n \ V(k−1)/2n , k = 0, 1, . . . , 2n − 1,
fn (x) =
1, si x ∈ X \ A2n −1 ⊇ B,
= min {k/2n | x ∈ Vk/2n }.
Finalment, definim la funció f : X −→ R per pas al lı́mit puntual de les funions fn :
f (x) = lim fn (x) , per a tot x ∈ R

n→∞
= inf{k/2 | x ∈ Vk/2n , n ≥ 1, 1 ≤ k ≤ 2n − 1}.
n
Observeu que, fixat x, es tracta d’un lı́mit d’una successió de nombres reals, (fn (x)), que és
convergent, ja que és una successió fitada i decreixent. De fet, per construcció se satisfà que
1) fn (x) ≥ fn+1 (x), i que
2) 0 ≤ fn (x) ≤ 1.
Pel que fa a (1), si x ∈ Vk/2n \ V(k−1)/2n , a l’etapa n-èsima, el valor de fn és
k
.
fn (x) =
2n
A l’etapa següent poden passar dues coses: si x ∈ V(2k−1)/2n+1 \ V(k−1)/2n , llavors
2k − 1
fn+1 (x) = n+1
µ2 ¶
k 1
= − n+1
2n 2
1
= fn (x) − n+1
2
< fn (x).
En canvi, si x ∈ Vk/2n \ V(2k−1)/2n+1 , llavors fn+1 (x) = fn (x).

Aixı́ doncs, la funció f està ben definida i pren valors en l’interval [0, 1]. Comprovem, finalment,
que satisfà els requeriments del teorema:
1. f (A) = 0, ja que fn (A) = 0, per a tot n = 0, 1, 2, . . .
2. f (B) = 1, per la mateixa raó.
3. f és contı́nua. En efecte, sigui x ∈ X i provem que f és contı́nua en x: donat un ε > 0
qualsevol, hem de trobar un entorn U de x tal que f (U ) ⊆ (f (x) − ε, f (x) + ε).
En primer lloc, observem que, fixat un n, els oberts Vk/2n \ V (k−2)/2n formen un recobriment
de X en variar k, ja que es tenen les inclusions
Vk/2n \ V(k−1)/2n ⊆ Vk/2n \ V (k−2)/2n .
Sigui U = Vk/2n \ V (k−2)/2n . Per definició, la variació de fn en U és, com a màxim, 1/2n .
D’altra banda, com que |fn (x) − fn+1 (x)| < 1/2n+1 , obtenim la desigualtat
X 1 1
|f (x) − fn (x)| ≤ = n.
2n+i 2
i≥0
Aixı́, si x, y ∈ U , es té la desigualtat
1 1 1 3
|f (x) − f (y)| ≤ |f (x) − fn (x)| + |fn (x) − fn (y)| + |fn (y) − f (y)| < + n + n = n.
2n 2 2 2
En definitiva, basta prendre n tal que 3/2n < ε.

Enllaçant aquest resultat amb els comentaris que el precedeixen en resulta una caracterització
dels espais normals.
6.2.3 Corol.lari Sigui X un espai topològic. X és normal si i només si X satisfà el lema
d’Urysohn, és a dir, si i només si, donats dos tancats disjunts A, B ⊆ X, existeix una funció
contı́nua f : X −→ I tal que f (A) = 0 i f (B) = 1.
6.2.4 Observacions (1) En lloc de [0, 1] podrı́em haver considerat un interval [a, b] tancat qual-
sevol ja que, si existeix f : X −→ [0, 1] tal que f (A) = 0 i f (B) = 1, llavors, component amb
l’afinitat h : [0, 1] −→ [a, b], definida per h(t) = a + (b − a)t, s’obté una aplicació contı́nua
f : X −→ [a, b], tal que (h ◦ f )(A) = a, (h ◦ f )(B) = b.
(2) El lema d’Urysohn no diu que f valgui 0 tan sols en A i 1 tan sols en B. Per als espais
mètrics sı́ que és possible obtenir una funció amb aquests requeriments, com hem vist a l’inici
de la prova del lema d’Urysohn.
(3) No existeix un “lema d’Urysohn regular” que digui que separar punts de tancats per oberts
o per funcions contı́nues sigui el mateix. De fet, el lema 6.2.2 s’aplica només als espais normals
i, per tant, per espais regulars no permet refinar una cadena Pn a una cadena Pn+1 amb les
propietats exigides a la demostració del lema d’Urysohn. Els espais pels quals es poden separar
els punts dels tancats per aplicacions contı́nues mereixen un nom especial: un espai X s’anomena
completament regular si és de Fréchet i, donats un punt x ∈ X i un tancat B ⊆ X qualsevol,
amb x 6∈ B, existeix una funció contı́nua f : X −→ [0, 1] tal que f (x) = 1 i f (B) = 0. Amb
aquesta terminologia, el lema d’Urysohn assegura que els espais normals són completament
regulars (vegeu els problemes 24 i 25).
6.3. El teorema de metritzabilitat d’Urysohn 157
6.3 El teorema de metritzabilitat d’Urysohn
L’aplicació més important que presentem del lema d’Urysohn és el teorema de metritzabilitat.
De fet, Urysohn va establir el lema que porta el seu nom com a resultat previ per demostrar el
teorema que presentem en aquest apartat, cosa que ha fet que, tot i la importància intrı́nseca
de 6.2.1, se segueixi citant com a lema i no com a teorema. Volem donar condicions suficients
perquè una topologia derivi d’una distància.
6.3.1 Definició Es diu que un espai topològic X és metritzable si existeix una distància d :
X × X −→ R que indueix la topologia de X.
En cas d’existir, la distància no és necessàriament única. Basta recordar que a l’espai ordinari
Rn hem definit diverses distàncies i que totes elles defineixen la mateixa topologia.
Volem trobar condicions suficients que ens assegurin que un espai és metritzable. Per exemple,
si X és metritzable, forçosament és normal (vegeu la proposició 6.1.6). Però això ens diu que
si un espai no és normal, llavors no pot ser metritzable, no pas el contrari. D’altra banda, hi
ha espais normals, com Rℓ , que no són metritzables, com hem assenyalat anteriorment.
Difı́cilment podem pensar a trobar una distància explı́cita a partir de la topologia de X. L’es-
tratègia que seguim consisteix a submergir l’espai X en un espai mètric “universal”, l’espai de
successions Rω . És a dir, donat un espai X, quines condicions permeten definir una aplicació
contı́nua i injectiva
F : X −→ Rω
tal que F sigui un homeomorfisme de X amb el subespai F (X) de Rω ? En aquest cas, tindrem
una “còpia”, F (X), de X dins Rω , la qual serà un espai mètric i, com que X ∼= F (X), X serà
metritzable. En termes de F i la distància D de Rω , la distància de X està definida per
d(x, y) = D(F (x), F (y)) .
Definir una aplicació F : X −→ Rω és equivalent a donar les funcions components, fn : X −→

R, n ≥ 1; per tant, no serà sorprenent que introduı̈m hipòtesis de numerabilitat. D’altra banda,
aquestes funcions han de tenir bones propietats per donar l’homeomorfisme entre X i F (X)
buscat, cosa que obtindrem mitjançant el lema d’Urysohn.
Comencem analitzant en quines condicions una famı́lia de funcions contı́nues J = {f : X −→
R}, numerable o no, defineix un homeomorfisme de X amb la seva imatge per l’aplicació
F : X −→ RJ que les té per components, és a dir, definida per F (x) = (f (x))f ∈J .
6.3.2 Definició Sigui J = {f : X −→ R} una famı́lia de funcions.
(i) Es diu que J separa punts si, per a tot parell de punts x, y ∈ X, x 6= y, existeix una
funció f ∈ J tal que f (x) 6= f (y).
(ii) Es diu que J separa punts de tancats si, per a tot punt x ∈ X i tot tancat B ⊆ X, x 6∈ B,
existeix una funció f ∈ J tal que f (x) = 1 i f (B) = 0.
Observem que mitjançant aquesta definició donem nocions de separació similars a les de Haus-
dorff o de regularitat, però no necessàriament equivalents. Per exemple, si J separa punts de
tancats, aleshores X (suposant que és de Fréchet) és un espai regular ja que, donats un punt
x ∈ X i un tancat B ⊆ X, x 6∈ B, existirà f ∈ J tal que f (x) = 1 i f (B) = 0. Alesho-
res, x i B tenen entorns oberts disjunts, ja que podem prendre ε < 1/2 i U = f −1 (−ε, ε) i
V = f −1 (1 − ε, 1 + ε).
6.3.3 Lema d’immersió Siguin X un espai topològic i J una famı́lia de funcions contı́nues
definides sobre X. Considerem l’aplicació
F : X −→ RJ
x 7−→ (f (x))f ∈J
Aleshores,
(a) F és una aplicació contı́nua.

(b) F és injectiva si i només si J separa punts.
(c) Si J separa punts de tancats, F : X −→ F (X) és oberta, i defineix un homeomorfisme
entre X i F (X).
Demostració. (a) Com que la topologia de RJ és la topologia producte, F és contı́nua perquè
ho són les seves funcions components.
(b) Si J separa punts, F és injectiva: en efecte, si x 6= y són dos punts de X, hi ha una funció
f tal que f (x) 6= f (y), és a dir, la component f -èsima de F (x) és diferent de la component
f -èsima de F (y) i, per tant, F (x) 6= F (y).
(c) Suposem que J separa punts de tancats i provem que F : X −→ F (X) és oberta. Hem
de veure que si U és un obert de X, aleshores F (U ) és un obert de F (X), tenint present que
a F (X) considerem la topologia de subespai de RJ . Comprovem que tot punt z ∈ F (U ) és
interior: sigui x ∈ U tal que F (x) = z; per hipòtesi, existeix una funció f ∈ J tal que f (x) = 1
i Fn (X \ U ) = 0. Sigui V = πf−1 (0, ∞), és a dir, l’obert de Rω definit per la positivitat de
la coordenada f -èsima, i prenem W = V ∩ F (X), que és un obert de F (X). Basta veure que
z ∈ W ⊆ F (U ). Per l’elecció de V i f , certament z ∈ W . D’altra banda, si z ′ ∈ W , aleshores
existirà x′ ∈ X tal que F (x′ ) = z ′ i, com que
f (x′ ) = πf (z ′ ) > 0,
el punt x′ és necessàriament de U , és a dir, que W ⊆ F (U ).
6.3.4 Teorema de metritzabilitat Tot espai normal X amb una base numerable d’oberts (és a
dir, 2AN) és metritzable.
Demostració. Per la normalitat de X, per a tot punt x ∈ X i tot obert U que el conté, x ∈ U ,
existeix una funció contı́nua f : X −→ [0, 1] tal que
f (x) > 0, f (X \ U ) = 0. (6.1)

6.3. El teorema de metritzabilitat d’Urysohn 159
En efecte, basta aplicar el lema d’Urysohn, 6.2.1, als tancats disjunts {x} i X \ U .
Més encara, com que X és 2AN, hi ha una quantitat numerable de funcions contı́nues
fn : X −→ [0, 1], n ≥ 1,
que satisfan (6.1). En efecte, sigui B = {Bn | n ≥ 1} una base numerable d’oberts de X. Per
a cada parell de nombres naturals (n, m) tals que B m ⊆ Bn , el lema d’Urysohn pels tancats
disjunts B m i X \ Bn , assegura que hi ha una funció contı́nua
gmn : X −→ [0, 1],
tal que
gmn (B m ) = 1, gmn (X \ Bn ) = 0.
Com que N × N és numerable, també ho és el conjunt de parells (m, n) per als quals estan
definides les aplicacions gmn . Ordenem aquest conjunt i notem f1 , f2 , · · · , fn , · · · les funcions
anteriors segons aquest ordre. Les funcions fn satisfan (6.1). En efecte, donats un punt x ∈ X
i un obert U que el contingui, x ∈ U , hi ha un obert de la base, Bn , tal que x ∈ Bn ⊆ U i,
per 6.2.2, existeix un altre obert de la base, Bm , tal que x ∈ B m ⊆ Bn ⊆ U . Prenent k tal
que fk = gmn , en resulta que fk (x) = gmn (x) = 1, i en particular aquest valor és positiu, i
fk (X \ U ) = gmn (X \ Bm ) = 0.
A partir de les funcions fn , definim ara l’aplicació
F = (f1 , f2 , · · · , fn , · · · ) : X −→ Rω ,
que és contı́nua. A més, per (6.1) la famı́lia de funcions {fn | n ≥ 1} separa punts de tancats
i, per tant, F defineix un homeomorfisme entre X i F (X), 6.3.3.
6.3.5 Observació La hipòtesi de numerabilitat en 6.3.4 permet realitzar X com a subespai de

l’espai mètric Rω . Si J no és numerable, l’espai producte RJ no és metritzable i, per tant,
el lema 6.3.3 no dóna cap resultat de metritzabilitat. La no-metritzabilitat de RJ se segueix
del fet que aquest espai no satisfà el primer axioma de numerabilitat, 2.6.2. En efecte, sigui
x = (xα ) ∈ RJ i suposem que Ux és una base numerable d’entorns de x. Per a cada α ∈ J
escollim un entorn obert Vα = (xα − ε, xα + ε) de la coordenada xα . Com que Ux és una base
d’entorns, per a cada α ∈ J podem escollir un entorn U ∈ Ux tal que U ⊆ πα−1 (Vα ), i definir
aixı́ una aplicació
γ : J −→ Ux .
Les antiimatges γ −1 (U ), U ∈ Ux , són finites ja que, per la definició de la topologia producte,
U té tots els components, llevat d’un nombre finit d’ells, iguals a R. Però, aleshores, de la
numerabilitat de Ux se segueix la numerabilitat de J, cosa que és una contradicció.
Tot i l’observació anterior, donat un espai normal X (o, més generalment, completament re-
gular), el lema d’immersió assegura que hi ha un subespai de RJ homeomorf a X. De fet,
les funcions components de F definides a partir del lema d’Urysohn, que són les que complei-
xen (6.1) i permeten aplicar el lema d’immersió, prenen valors a [0, 1] i, per tant, si F denota
el conjunt d’aplicacions contı́nues de X en [0, 1], s’obté una immersió de X en I F . Aquest

darrer espai és compacte, segons el teorema de Tychonoff, i de Hausdorff. La clausura de X,
β(X) = F (X), en I F és un espai compacte (i de Hausdorff), ja que és un tancat d’un espai
compacte, que s’anomena la compactificació de Stone-Cech de X. Aixı́ com la compactificació
d’Alexandroff d’un espai localment compacte és una compactificació minimal, en el sentit que
tan sols s’hi afegeix un punt, la compactificació de Stone-Cech és la compactificació més “gran
” de X, en un sentit que precisem al problema 25.
Les varietats topològiques compactes de dimensió finita no solament admeten un model a Rω ,

com assegura el teorema de metritzabilitat, sinó que admeten una immersió en un espai “finit
dimensional ”, Rn , per a algun n, com hem vist a 4.7.6. L’any 1922 Urysohn i Menger van
desenvolupar, de forma independent, la teoria topològica de la dimensió. La definició és induc-
tiva: el buit té dimensió −1 i la dimensió d’un espai X és el menor enter n tal que tot punt
de X té un entorn arbitràriament petit amb frontera de dimensió menor que n. L’espai Rn té
dimensió n, encara que amb aquesta definició això no és immediat. Es pot demostrar que els
espais (normals i 2AN ) de dimensió n admeten un submergiment a R2n+1 (vegeu, per exemple,
[HW]).
Pels espais que satisfan el segon axioma de numerabilitat, les propietats de regularitat i nor-
malitat són equivalents, cosa que permet enunciar el teorema de metritzabilitat en una forma
aparentment més general per als espais regulars i 2AN, 6.3.7.
6.3.6 Proposició Sigui X un espai regular que satisfà el segon axioma de numerabilitat. Ales-
hores, X és normal.
Demostració. Sigui B una base numerable de X i siguin A i B tancats disjunts. Per regularitat,
per a tot x ∈ A existeix un obert, U , tal que x ∈ U i U ∩ B = ∅. Per un resultat anàleg al lema
6.2.2 per als espais regulars (vegeu el problema 8) podem afirmar que existeix un obert V tal
que x ∈ V ⊆ V ⊆ U . Com que B és una base, existeix Bx ∈ B tal que x ∈ Bx ⊆ V ⊆ V ⊆ U i
U ∩ Bx = ∅. I com que la base és numerable, amb una quantitat numerable de Bx recobrirem
A. En resum, hi ha un recobriment numerable de A format per oberts de la base, Bn ∈ B, i
tals que
B n ∩ B = ∅.
Anàlogament, obtindrem oberts bàsics {Bn′ } tals que
′
B ⊆ ∪∞ ′
n=1 Bn , Bn ∩ A = ∅ .
Notem U ′ = ∪∞ ′ ∞ ′ ′ ′ ′ ′
n=1 Bn i V = ∪n=1 Bn , llavors U i V són oberts tals que A ⊆ U i B ⊆ V . En
general, però, no tenen per què ser disjunts. Rectifiquem-los de forma que obtinguem entorns
oberts disjunts de A i de B.
Fixat n, considerem els conjunts
′
Un = Bn \ ∪ni=1 B i , Vn = Bn \ ∪ni=1 B i ,
6.4. El teorema d’extensió de Tietze 161
i siguin U = ∪∞ ∞
n=1 Un i V = ∪n=1 Vn . Llavors, tenim que
(1) Un i Vn són oberts per a tot n, òbviament, i en conseqüència U i V són oberts de X.

′
(2) A ⊆ U , ja que, si x ∈ A, llavors x ∈ Bn per a algun n i, a la vegada, x 6∈ B n per a cap n.
′
Per tant, en treure-li ∪ni=1 B i a Bn no li estem traient cap punt que fos de A. Anàlogament,
B ⊆V.
(3) U ∩ V = ∅: si x ∈ U ∩ V , llavors x ∈ Uj ∩ Vk per a alguns j, k. Suposem que j ≤ k. Llavors,
per definició de Uj , x ∈ Bj i, per definició de Vk , x 6∈ B j , que ens porta a una contradicció.
6.3.7 Corol.lari Tot espai regular X amb una base numerable és metritzable.
6.3.8 Observació Si X és un espai topològic que satisfà 2AN, els resultats anteriors es resu-
meixen en: X és metritzable si i només si X és regular. Però, hi ha espais mètrics que no
són separables, com la mètrica de l’oficina de correus, per la qual cosa es planteja aleshores
la qüestió de caracteritzar topològicament els espais metritzables generals. El primer resultat
d’aquesta mena va ser provat per Nagata i Smirnov (vegeu [M]).
6.4 El teorema d’extensió de Tietze
Siguin X un espai topològic i A ⊆ X un subespai tancat. Si g : A −→ Y és una aplicació

contı́nua, una extensió contı́nua de g a X és una aplicació contı́nua f : X −→ Y que en A
coincideix amb g, és a dir, tal que f (a) = g(a) per a tot a ∈ A.
En general, l’existència de l’extensió f no està assegurada. Per exemple, si X = [0, 1] i A =
{0, 1}, i prenem Y = A i g la identitat de A, aleshores no pot existir una aplicació contı́nua
f : [0, 1] −→ {0, 1} tal que f (0) = 0 i f (1) = 1, ja que seria exhaustiva i, per tant, f (X) = A
seria connex, cosa que és absurda.
El lema d’Urysohn es pot interpretar com un resultat d’existència d’extensions de funcions a
valors en un interval compacte: si X és normal i A, B són dos subespais tancats disjunts, el
lema assegura que la funció contı́nua
g : A ∪ B −→ I,
definida per g|A = 0 i g|B = 1, admet una extensió contı́nua f : X −→ I. L’objectiu d’aquest
apartat és provar un teorema general d’extensió de funcions a valors en I per als espais normals,
el teorema de Tietze, del qual el lema d’Urysohn és un cas particular i, de fet, un resultat
equivalent.
El teorema de Tietze és no trivial fins i tot per als espais mètrics, en contrast amb el que succeeix
amb el lema d’Urysohn, i té importants aplicacions en diversos contextos, especialment en anàlisi
matemàtica. Més endavant tindrem ocasió d’utilitzar-lo en la prova del teorema de la corba de
Jordan.
6.4.1 Teorema de Tietze Siguin X un espai normal i A ⊆ X un tancat. Llavors, per a tota
funció contı́nua g : A −→ [a, b], existeix una funció contı́nua f : X −→ [a, b], tal que g|A = f .
Demostració. Sovint es prova el teorema de Tietze a partir del lema d’Urysohn, utilitzant
un argument de convergència uniforme (vegeu, per exemple, [M]). Proposem una demostració
basada en la idea de les terrasses amb la qual hem provat el lema d’Urysohn. De fet, la
demostració generalitza la realitzada en 6.2.1 i és independent d’aquella. Suposarem, sense
pèrdua de generalitat, que [a, b] és l’interval unitat I.
Volem refinar la construcció de la demostració de 6.2.1 per tal de construir les terrasses d’acord
amb els valors de g. Aixı́, trobarem recurrentment filtracions per oberts de X
Pn = (g −1 (0), V1/2n , · · · , V(2n −1)/2n , X),
(amb V2k/2n+1 = Vk/2n ) tals que
(1) Vk/2n ⊆ V k/2n ⊆ V(k+1)/2n ,
(2) A ∩ Vk/2n = g −1 ([0, 2kn )).
La primera condició ja l’hem analitzat a bastament en la demostració del teorema d’Urysohn.

Quant a la segona, és la condició que permet provar que, definint f com a lı́mit de les funcions
esglaonades corresponents a Pn , f coincideix amb g sobre el tancat A: en efecte, suposant que
tenim oberts Vk/2n com els descrits, sigui f : X −→ I la funció definida per
k
f (x) = inf { | x ∈ Vk/2n , n ≥ 1, 1 ≤ k ≤ 2n },
2n
afirmem que f és una extensió contı́nua de g a X. La continuı̈tat de f es demostra, a partir de
(1) i la definició de f , exactament igual com ho hem fet en la demostració de 6.2.1. Quant a la
coincidència de f amb g sobre A, observem que, per la propietat (2) i la densitat dels nombres
diàdics, per a tot a ∈ A, es té
k
f (a) = inf{ | a ∈ Vk/2n , n ≥ 1, 0 ≤ k ≤ 2n }
2n
k k
= inf{ n | a ∈ g −1 ([0, n )), n ≥ 1, 0 ≤ k ≤ 2n }
2 2
= inf{d | a ∈ g −1 ([0, d)), d ∈ (0, 1]}
= g(a).
Per provar l’existència de les filtracions Pn , n ≥ 1, és convenient construir alhora filtracions
obertes
Qn = (U1/2n , · · · , U(2n −1)/2n ),
tals que
(3) U (k+1)/2n ⊆ Uk/2n ,
(4) A ∩ Uk/2n = g −1 (( 2kn , 1]),
(5) V k/2n ⊆ X \ Uk/2n , o equivalentment U k/2n ⊆ X \ Vk/2n .

6.4. El teorema d’extensió de Tietze 163
Observem que les propietats (3) i (4) són anàlogues a les propietats (1) i (2) imposades a
les filtracions Pn , però ara “vistes des de” l’altre extrem de l’interval I, cosa que fa que les
filtracions Qn siguin decreixents. La cinquena condició, juntament amb totes les altres, és la
que permet controlar la construcció inductiva de les filtracions Pn per tal que verifiquin (2).
La construcció de les filtracions és inductiva i es basa en la caracterització de la normalitat
donada a 6.2.2. Prenem V1 = X i construı̈m V1/2 i U1/2 . L’obert V1/2 ha de satisfer que
1
V1/2 ∩ A = g −1 [0, ).
2
Com que g −1 [0, 12 ) no és un tancat de A, no podem aplicar literalment el lema 6.2.2 a la inclusió
g −1 [0, 12 ) ⊆ X \ g −1 ([ 12 , 1]). Podem descriure g −1 [0, 1/2) com una unió de tancats de A, que
també ho són de X, ja que A és tancat,
1 [ 1 1
g −1 [0, ) = g −1 [0, − m ],
2 2 2
m≥1
cosa que ens porta a aplicar 6.2.2 a cadascuna de les inclusions

1 1 1
g −1 [0, − m ] ⊆ X \ g −1 [ , 1], m ≥ 1.
2 2 2
Se segueix que, per a cada m ≥ 1, existeixen oberts Wm tals que
1 1 1
g −1 [0, − ] ⊆ Wm ⊆ W m ⊆ X \ g −1 [ , 1].
2 2m+1 2
Substituint els oberts W1 , W2 , . . . per la successió W1 , W1 ∪ W2 , . . . , i atès que l’adherència
d’una unió finita de conjunts és la unió de les adherències i que, per tant, aquesta nova successió
segueix satisfent les inclusions anteriors, podem suposar que els oberts escollits estan encaixats,
W1 ⊆ W2 ⊆ . . .
′
Anàlogament, existeixen oberts Wm tals que
1 1 ′ 1
g −1 [ + m+1 , 1] ⊆ Wm
′
⊆ W m ⊆ X \ g −1 [0, ],
2 2 2
′ ′
i que formen una cadena Wm ⊆ Wm+1 . Definim ara els conjunts
[ ′ [
′
V1/2 = (Wm \ W m ), U1/2 = (Wm \ W m ).
m≥1 m≥1
Tant V1/2 com U1/2 són oberts, ja que són unió d’oberts de X. Les propietats (2) i (4),
1 1
V1/2 ∩ A = g −1 [0, ), i U1/2 ∩ A = g −1 ( , 1],
2 2
són immediates de comprovar, com també les inclusions
V 1/2 ⊆ X \ U1/2 , i U 1/2 ⊆ X \ V1/2 ,

que corresponen a la propietat (5).

Suposem ara definides les filtracions Pn i Qn fins a un cert n. Per construir les filtracions Pn+1
i Qn+1 és suficient que mostrem com intercalar oberts V(2k+1)/2n+1 i U(2k+1)/2n+1 entre Vk/2n
i V(k+1)/2n i entre Uk/2n i U(k+1)/2n , respectivament, que satisfacin les condicions de (1) a (5).
Per simplificar les notacions, escrivim
k 2k + 1 k+1
a= , b = n+1 , c = ,
2n 2 2n
de manera que coneixem Va i Vc i volem intercalar un obert Vb , i anàlogament per als oberts
“U ”.
′
Un cop més, per la normalitat de X existeixen oberts Wm , Wm , m ≥ 1, tals que
1
V a ∪ g −1 [0, b − ] ⊆ Wm ⊆ W m ⊆ X \ (g −1 [b, 1] ∪ U c ),
2n+m
1 ′
g −1 [b + ′
, 1] ∪ U c ⊆ Wm ⊆ W m ⊆ X \ (g −1 [0, b] ∪ V a ),
2n+m
′ ′
que, a més, podem suposar encaixats: Wm ⊆ Wm+1 i Wm ⊆ Wm+1 . Com en el primer cas de
la inducció, definim ara els conjunts
[ ′ [
′
Vb = (Wm \ W m ), Ub = (Wm \ W m ),
m≥1 m≥1
que són oberts. La comprovació que aquests oberts satisfan les propietats (2) i (4) és immediata.
A més, com que Ub i Vb són dos conjunts oberts disjunts de X, es té que V b ⊆ X \ Ub i que
U b ⊆ X \ Vb , és a dir, se satisfà (5). Comprovem que verifiquen la condició (1): per construcció,
es té que U c ⊆ Ub , d’on, per hipòtesi d’inducció, resulten les inclusions
V b ⊆ X \ Ub ⊆ X \ U c ⊆ Vc ,
en les quals hem utilitzat la cinquena condició imposada a les filtracions. La prova de (3) és
anàloga.
De la mateixa manera que el lema d’Urysohn és equivalent a la normalitat de l’espai, 6.2.3, el
teorema de Tietze dóna una altra caracterització de la normalitat:
6.4.2 Corol·lari Sigui X un espai topològic. Aleshores, X és normal si i només si per a tot
tancat A ⊆ X i tota aplicació contı́nua g : A −→ I, existeix una extensió contı́nua f : X −→ I.
6.4.3 Observació Tant en el lema d’Urysohn com en el teorema de Tietze, els subconjunts de
X que intervenen són tancats. Analitzem breument aquest supòsit:
(1) En el cas del lema d’Urysohn, si A, B ⊆ X són subconjunts disjunts (no necessàriament
tancats) i f : X −→ I és una aplicació contı́nua tal que f (A) = 0 i f (B) = 1, aleshores
A ⊆ f −1 (0), i B ⊆ f −1 (1),
6.5. Problemes 165
ja que les antiimatges de 0 i 1 són tancats per la continuı̈tat de f . És a dir, si podem separar
A i B per una aplicació contı́nua, també podem separar els tancats A i B i, en particular,
A ∩ B = ∅.
Per exemple, els conjunts A = (0, 1) i B = (1, 2) són dos conjunts disjunts d’un espai normal,
R. Però no hi ha cap funció contı́nua f : R −→ I tal que f (A) = 0 i f (B) = 1.
(2) L’exemple següent mostra que si A no és tancat, el teorema de Tietze no té per què ser cert:
la funció contı́nua f : R \ {0} −→ R
½
0, si x < 0
f (x) =
1, si x > 0
no admet cap extensió contı́nua a tot l’espai, R.
A 7.8.3 necessitarem la variant següent del teorema d’extensió de Tietze, en la qual s’assegura
l’existència d’extensions d’aplicacions contı́nues de A en R.
6.4.4 Corol·lari Siguin X un espai normal i A ⊆ X un tancat. Llavors, per a tota aplicació
contı́nua g : A −→ R existeix una aplicació contı́nua f : X −→ R, tal que f|A = g.
Demostració. Podem substituir R per l’interval obert (−1, 1), ja que són espais homeomorfs.
Pel teorema d’extensió de Tietze, g s’estén a una funció contı́nua
h : X −→ [−1, 1] .
Sigui D = h−1 (−1) ∪ h−1 (1). El conjunt D és tancat i disjunt de A, ja que h(A) = g(A) ⊆
(−1, 1). Pel lema de Urysohn existeix una funció contı́nua ϕ : X −→ [0, 1] tal que ϕ(A) = 1 i
ϕ(D) = 0. Definim ara
f (x) = h(x)ϕ(x) .
La funció g és contı́nua perquè és producte de funcions contı́nues, i, per a tot a ∈ A, es verifica
f (a) = h(a)ϕ(a) = h(a) = g(a).
A més, la imatge de f està continguda en l’interval (−1, 1) i, per tant, dóna l’extensió buscada.
6.5 Problemes
1. Proveu que tot subespai d’un espai de Fréchet, d’un espai de Hausdorff o d’un espai regular
és també un espai de Fréchet, de Hausdorff o regular, respectivament.
2. Siguin X un espai normal i Y ⊆ X un subconjunt tancat. Proveu que Y és normal.
3. Siguin X, Y dos espais topològics. Proveu que X × Y és Ti , = 1, 2, 3 si i només si X i Y són

Ti , = 1, 2, 3, respectivament.
4. Siguin X un espai de Fréchet i A ⊆ X un subconjunt.
(a) Proveu que si A és finit, aleshores A′ = ∅.

(b) Proveu que si x ∈ A′ , aleshores, per a tot entorn obert U de x, A ∩ U és infinit.
5. Proveu que Rℓ és normal.

6. Sigui (X, ≤) un conjunt ben ordenat. Proveu que, amb la topologia de l’ordre, X és normal.
7. (a) Proveu que un espai X és de Hausdorff si i només si la diagonal de X, ∆ = {(x, x) ∈
X × X}) és un tancat de X × X.
(b) Siguin f, g : X −→ Y dues aplicacions contı́nues i suposem que Y és de Hausdorff. Proveu
que ∆f,g = {x ∈ X | f (x) = g(x)} és tancat.
(c) Deduı̈u el principi d’extensió d’identitats: siguin f, g : X −→ Y , aplicacions contı́nues, amb
Y un espai de Hausdorff. Si el conjunt {x ∈ X | f (x) = g(x)} és dens, aleshores f = g.
(d) Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua, oberta i exhaustiva. Proveu que Y és de Hausdorff
si i només si {(x1 , x2 ) ∈ X × X | f (x1 ) = f (x2 )} és tancat en X × X.
8. Sigui X un espai de Fréchet. Proveu que X és regular si i només si per a tot x ∈ X i tot
entorn U de x, existeix un obert V tal que x ∈ V ⊆ V ⊆ U .
9. Proveu que un espai X és regular si i només si per a qualsvol subconjunt tancat A ⊆ X,
l’espai quocient X/A és de Hausdorff.
10. (a) Siguin X un espai normal i A ⊆ X un subconjunt tancat. Proveu que X/A és un espai
normal.
(b) Siguin X un espai regular i ∼ una relació d’equivalència tal que la projecció π : X −→ X/ ∼
és tancada (respectivament, oberta). Proveu que X/ ∼ és de Hausdorff.
11. (a) Proveu que si X és un espai regular, aleshores tot parell de punts de X tenen entorns
amb clausures disjuntes.
(b) Proveu que, si X és un espai normal, aleshores tot parell de conjunts tancats i disjunts de
X tenen entorns amb clausures disjuntes.
12. Sigui X un espai topològic. Proveu que X és regular si i només si els entorns tancats d’un
punt formen una base d’entorns.
13. Sigui X un espai regular. Proveu que tot tancat C ⊆ X és la intersecció de tots els oberts
que el contenen. Doneu un exemple que mostri la necessitat que X sigui regular.
14. Sigui X un espai normal i A ⊆ X un subconjunt numerable dens, (és a dir, que X és
separable). Sigui B ⊆ X un subconjunt tancat i discret.
(a) Proveu que, per a qualsevol subconjunt C ⊆ B, existeixen oberts, UC , VC , tals que C ⊆ UC
i B \ C ⊆ VC .
6.5. Problemes 167
(b) Proveu que si C ⊆ D, amb C 6= D, aleshores UC ∩ A 6= UD ∩ A.
(c) Definim l’aplicació p : P(B) −→ P(A) segons p(C) = UC ∩ A. Deduı̈u que p és injectiva
i que, per tant, B és numerable.
(d) Concloeu que tot subconjunt tancat i discret d’un espai normal separable és numerable.
(e) Deduı̈u que el pla de Moore no és normal.
(f) Deduı̈u que Rℓ × Rℓ no és normal i que, per tant, el producte d’espais normals no és
necessàriament normal
15. Proveu que no existeix cap espai topològic que sigui normal, connex i numerable.
16. Proveu que un espai regular i de Lindelöff és normal.
17. Sigui X un espai localment compacte i de Hausdorff. Proveu que X ∞ és normal si i només
si X és 2AN .
18. Analitzeu les propietats de separació de Rω amb la topologia de les caixes.
19. Sigui X un espai de Hausdorff localment compacte. Proveu que X és regular. (Indicació:
Utilitzeu la compactificació d’Alexandroff.)
20. Siguin X un espai normal i A ⊆ X un tancat. Proveu que tota aplicació contı́nua f : A −→
I n , on I = [0, 1], admet una extensió a una aplicació contı́nua g : X −→ I n .
21. Sigui X un espai topològic. Un subconjunt A ⊆ X es diu que és un conjunt Gδ si
és la intersecció d’una quantitat numerable d’oberts de X. Proveu que, si X és normal, un
subconjunt propi A 6= X és Gδ si i només si existeix una funció contı́nua f : X −→ [0, 1] tal
que A = f −1 (0).
22. Sigui X un espai topològic. Un subconjunt A ⊆ X es diu que és Fσ si és unió numerable
de tancats de X. Proveu que si X és normal i A és Fσ , aleshores A és normal.
23. Proveu que, per a un espai topològic X, les afirmacions següents són equivalents:
(i) X és un espai mètric separable.
(ii) X és un espai regular 2AN .
(iii) X és homeomorf a un subespai de I ω .
24. Proveu que un subespai d’un espai completament regular és completament regular. Proveu
que un producte d’espais topològics és completament regular si i només si ho són els espais
components.
25. Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua entre espais completament regulars.
(a) Proveu que f s’estén a una aplicació contı́nua de les compactificacions de Stone-Cech,
f : β(X) −→ β(Y ).
(b) Suposem que Y és compacte i de Hausdorff. Proveu que f s’estén a una aplicació contı́nua
f : β(X) −→ Y .
(c) Sigui X̂ una compactificació de X. Proveu que hi ha una aplicació contı́nua β(X) −→ X̂,
mitjançant la qual X̂ té la topologia quocient.
(d) Deduı̈u que si X i Y són homeomorfs, aleshores β(X) ∼

= β(Y ).
26. Sigui X un espai topològic tal que un funció f : X −→ [0, 1] és contı́nua si i només si hi ha
un compacte Kf ⊆ X tal que f és zero fora de Kf . Proveu que β(X) és homeomorf a X ∞ .
27. Sigui X un espai compacte i de Hausdorff.
(a) Raoneu que, si D1 , D2 ⊆ X són tancats disjunts, aleshores existeixen oberts U1 , U2 tals
que D1 ⊆ U1 , D2 ⊆ U2 , U1 ∩ U2 = ∅.
(b) Sigui D ⊆ X un tancat. Proveu que D és connex si i només si per a qualssevol U, V ∈ T
tals que U ∩ D 6= ∅, V ∩ D 6= ∅, i U ∩ V = ∅, es té que D \ (U ∪ V ) 6= ∅.
(c) Sigui {Cn } una successió de tancats connexos tals que Cn ⊇ Cn+1 , per a tot n ≥ 0.
Notem C = ∩n∈N Cn . Utilitzeu (b) per provar que C és connex.
(d) Doneu un exemple que demostri que, si X no és compacte, la conclusió de (c) no és
necessàriament certa.
28. Topologıa compacta-oberta de l’espai de les aplicacions contı́nues. Siguin X, Y espais

topològics. Sigui C(X, Y ) = {f : X −→ Y | f contı́nua} el conjunt d’aplicacions contı́nues de
X en Y . Si C ⊆ X és compacte i U ⊆ Y és un obert, definim
S(C, U ) = {f ∈ C(X, Y ) | f (C) ⊆ U }.
Els conjunts S(C, U ), variant C i U , formen una subbase d’una topologia, que s’anomena
topologia compacta-oberta de C(X, Y ), que fixem per a la resta del problema.
(a) Sigui X un espai de Hausdorff localment compacte. Proveu que l’aplicació d’avaluació
av : X × C(X, Y ) −→ Y definida per av(x, f ) = f (x), és una aplicació contı́nua.
(b) Amb les hipòtesis anteriors, sigui Z un espai topològic arbitrari. Proveu que una aplicació
F : X × Z −→ Y és contı́nua si i només si l’aplicació Fb : Z −→ C(X, Y ), definida per
Fb(z)(x) = F (x, z), és contı́nua. [Indicació: una implicació se segueix de (a). Per l’altra,
utilitzeu el lema del tub.]
7
Topologia del pla
En aquest capı́tol presentem un estudi particular de la topologia del pla R2 . El nou ingredient
que ens permet realitzar aquest estudi, especı́fic del pla, és la variació de l’angle al llarg d’una
corba: tot punt del pla es pot expressar en coordenades polars (r cos θ, r sin θ), essent r ≥ 0 i θ
un angle determinant tan sols llevat de múltiples enters de 2π, i que no està definit a l’origen.
Donada una corba tancada ω : I −→ R2 que no passa per l’origen, demostrarem que es pot
determinar una funció r(t) i una funció angle θ(t) de forma que
ω(t) = (r(t) cos θ(t), r(t) sin θ(t)),
aixı́, com que ω és tancada, θ(1) − θ(0) = 2kπ per a cert enter k ∈ Z. Aquest enter, que mesura
el nombre de voltes que fa ω al voltant de l’origen, és el que anomenem ı́ndex de la corba.
És intuı̈tivament clar que una “petita” pertorbació de la corba ω no altera el nombre de voltes
que completa la corba al voltant de l’origen. Aquesta idea es formalitza mitjançant el concepte
d’homotopia, que introduı̈m amb tota generalitat en la primera secció. D’altra banda, és clar
que per determinar l’ı́ndex d’una corba no és necessari conèixer la variació del mòdul r(t), per
la qual cosa ens podem restringir a corbes que tenen imatge sobre la circumferència S1 . A la
secció 7.2 establim que l’ı́ndex permet establir una bijecció (de fet, un isomorfisme de grups)
entre les classes d’homotopia de corbes tancades de S1 i Z, del qual deriven la majoria dels
resultats del capı́tol. Acabem el capı́tol presentant una demostració del teorema de la corba de
Jordan.
7.1 Homotopia d’aplicacions contı́nues
Siguin X, Y dos espais topològics i f, g : X −→ Y dues aplicacions contı́nues. Es diu que f i g

són homòtopes si es pot deformar contı́nuament f en g; és a dir, si existeix una famı́lia contı́nua
d’aplicacions contı́nues ft : X −→ Y , t ∈ [0, 1], tal que f0 = f i f1 = g.
Per tal de precisar la continuı̈tat respecte del paràmetre t, és a dir, què volem dir amb “famı́lia
contı́nua”, considerem l’aplicació de l’espai producte X × I en Y, F : X × I −→ Y definida per
F (x, t) = ft (x).
170 Capı́tol 7. Topologia del pla
Quan diem que {ft } és una famı́lia contı́nua, volem dir que F és una aplicació contı́nua.
f
f (X)
R
Y
X
ft (X)
µ
g
g(X)
7.1.1 Definició Dues aplicacions contı́nues f, g : X −→ Y són homòtopes (o f és homòtopa a

g) si existeix una aplicació contı́nua
F :X ×I −→ Y
(x, t) 7−→ F (x, t)
tal que
F (x, 0) = f (x) i F (x, 1) = g(x),
per a tot x ∈ X. L’aplicació F s’anomena una homotopia de f a g. Escrivim f ≃ g, o bé
F : f ≃ g, per indicar que f és homòtopa a g.
Observem que la definició inclou la idea inicial: si t ∈ I, l’aplicació ft : X −→ Y definida per

ft (x) = F (x, t) és contı́nua, ja que és la composició de les aplicacions contı́nues
X ֒→ X × I −→ Y
x 7−→ (x, t) 7−→ F (x, t)
7.1.2 Exemples (1) Considerem les aplicacions f, g : S1 −→ R2 definides per
f (x, y) = (x, y),

g(x, y) = (2x, 2y),
les imatges de les quals són les circumferències de radis 1 i 2, respectivament, centrades a l’origen
de R2 .
U ? ®
j +
- ¾
* Y
¸ 6K
7.1. Homotopia d’aplicacions contı́nues 171
Els segments dels radis entre aquestes dues circumferències permeten deformar una en l’altra
i deduir que f i g són homòtopes. En efecte, l’aplicació F : S1 × I −→ R2 definida per
F (x, y, t) = ((t + 1)x, (t + 1)y), és contı́nua i satisfà
F (x, y, 0) = (x, y) = f (x, y), F (x, y, 1) = (2x, 2y) = g(x, y),
és a dir, F és una homotopia de f a g.

Observem que no podrı́em utilitzar aquesta homotopia F si consideréssim les aplicacions f, g
a valors en R2 \ {(3/2, 0)}, ja que F (x, y, t) no estaria definida en el punt (1, 0, 1/2). De fet,
f, g : S1 −→ R2 \ {(3/2, 0)} no són homòtopes, com veurem més endavant.
(2) Podem generalitzar l’exemple anterior de la forma següent: sigui Y un subespai de Rn i
f, g : X −→ Y dues aplicacions contı́nues tals que, per a tot x ∈ X, f (x) i g(x) es poden unir
per un segment rectilini tot ell contingut en Y . Aleshores, f ≃ g.
En efecte, podem prendre com a homotopia l’aplicació
F :X ×I −→ Y
(x, t) 7−→ F (x, t) = (1 − t)f (x) + tg(x)
X
∞
f
f (X)
Y
R
f (x) ?
g
W
® W W
- ² g(X)
-
I
Rn
g(x)
(1 − t)f (x) + tg(x)
que anomenem homotopia lineal o de la lı́nia recta. Certament, es tracta d’una aplicació de
X × I en Y , és a dir, F (X × I) ⊆ Y , ja que, per hipòtesi, el segment [f (x), g(x)] = {(1 −
t)f (x) + tg(x), t ∈ I, x ∈ X} està inclòs en Y , per a tot x ∈ X. A més, F (x, 0) = f (x) i
F (x, 1) = g(x), per a tot x ∈ X. Finalment, la continuı̈tat de F se segueix del fet que és suma
i producte d’aplicacions contı́nues.
En particular, si Y ⊆ Rn és un conjunt convex (és a dir, un subconjunt de Y ⊆ Rn tal que,
donats dos punts qualssevol x, y ∈ U el segment [x, y] = {tx + (1 − t)y | t ∈ I} està tot ell inclòs
en Y ), llavors qualsevol parell d’aplicacions contı́nues f, g : X −→ Y són homòtopes. Això

s’aplica, per exemple, quan Y és tot l’espai Rn , una bola Br (x) o un producte d’intervals, I n .
L’homotopia lineal es pot aplicar també a espais que no són convexos: siguin C ⊆ R3 el
cilindre definit per l’equació x2 + y 2 = 1 i ω, σ : S1 −→ C les aplicacions induı̈des pels camins
ω, σ : I −→ S 1 × R definits per
ω(s) = (cos(2πs), sin(2πs), 0),

σ(s) = (cos(2πs), sin(2πs), (1 − s)s).
(Estem identificant S1 amb el quocient I/{0 ∼ 1}.) Atès que, per a cada s ∈ I, la generatriu
del cilindre uneix els punts ω(s) i σ(s), l’homotopia de la lı́nia recta estableix una homotopia
entre f i g.
(3) Siguin Y un espai arc-connex i f, g : X −→ Y dues aplicacions constants. Aleshores, f ≃ g.
En efecte, siguin y0 = f (X) i y1 = g(Y ). Com que Y és arc-connex, existeix un camı́ σ : I −→ Y
tal que σ(0) = y0 i σ(1) = y1 . Aixı́, l’aplicació F : X × I −→ Y definida per F (x, t) = σ(t), que
és contı́nua, és una homotopia de f a g.
(4) Sigui ω : I −→ X una aplicació contı́nua, és a dir, un camı́ de X. Aleshores, ω és homòtop
al camı́ constant ω0 (t) = ω(0). En efecte, l’equació
F (t, s) = ω(ts)
defineix una homotopia entre F0 = ω0 i F1 = ω.
El darrer exemple mostra que totes les aplicacions I −→ X són homòtopes. En diferents
contextos, i especialment al proper capı́tol, és interessant disposar d’una variant de l’homoto-
pia d’aplicacions contı́nues, coneguda com a homotopia relativa a un subconjunt, que permet
distingir homotòpicament aplicacions I −→ X.
7.1.3 Definició Es diu que dues aplicacions f, g : X −→ Y són homòtopes relativament al

subespai A ⊆ X si existeix una aplicació contı́nua F : X × I −→ Y que és una homotopia de
f a g i que deixa fixos els punts de A.
És a dir, a més de satisfer que F (x, 0) = f (x) i que F (x, 1) = g(x), F satisfà que
F (a, t) = f (a) = g(a),
per a tot a ∈ A i tot t ∈ I. Si F és una homotopia relativa a A entre f i g, escrivim

F : f ≃ g (rel A).
Als paràgrafs següents ens limitarem a enunciar i provar els resultats per la relació d’homotopia
entre aplicacions contı́nues, i deixem el cas relatiu a un subespai A per als problemes.
Donats dos espais topològics X, Y , sigui C(X, Y ) el conjunt d’aplicacions contı́nues de X a Y .
L’homotopia d’aplicacions defineix una relació d’equivalència en aquest conjunt:
7.1.4 Proposició La relació “ser homòtopes” és una relació d’equivalència en el conjunt de les
aplicacions contı́nues de X a Y .
7.1. Homotopia d’aplicacions contı́nues 173
Demostració. Comprovem que ≃ satisfà les propietats d’una relació d’equivalència. És reflexiva,
f ≃ f , ja que F (x, t) = f (x) és una homotopia de f a f .
És simètrica: si f ≃ g, llavors g ≃ f . En efecte, si F és una homotopia de f a g, l’aplicació
G : X × I −→ I definida per G(x, t) = F (x, 1 − t) és una homotopia de g a f , ja que per a tot
x ∈ X es té que G(x, 0) = F (x, 1) = g(x) i G(x, 1) = F (x, 0) = f (x).
La relació és transitiva: si f ≃ g i g ≃ h, llavors f ≃ h. Siguin F, G : X × I −→ Y les
homotopies de f a g i de g a h, respectivament. Definim H : X × I −→ Y de la forma següent:
½ £ ¤
F (x, 2t), t ∈ £0, 21 ¤ ,
H(x, t) =
G(x, 2t − 1), t ∈ 21 , 1 .
Comprovem que H defineix una homotopia entre f i h: en efecte, H és contı́nua ja que està
definida a partir de dues aplicacions contı́nues en dos ©
subespais
ª tancats de X × I, X × [0, 1/2]
i X × [1/2, 1], que coincideixen en la intersecció, X × 12 , per la qual cosa s’aplica el lema de
l’enganxament.
1
G
©1ª
I ¾ x× 2
F
0
X
A més, es té que
H(x, 0) = F (x, 0) = f (x),

H(x, 1) = G(x, 1) = h(x),
per a tot x ∈ X i, per tant, H és una homotopia de f a g.

Aixı́, ≃ indueix una partició de C(X, Y ) en classes d’equivalència d’aplicacions contı́nues.
7.1.5 Definició La classe d’homotopia d’una aplicació f : X −→ Y és el conjunt de totes les
aplicacions homòtopes a f :
[f ] = {g : X −→ Y | f ≃ g}.
El conjunt de les classes d’homotopia d’aplicacions de X a Y el notem [X, Y ]:
[X, Y ] = C(X, Y )/ ≃ = {[f ] | f : X −→ Y contı́nua}.
7.1.6 Exemple Si Y ⊆ Rn és un conjunt convex, tota aplicació f : X −→ Y és homòtopa a

constant i, per tant, [X, Y ] es redueix a una sola classe d’equivalència.
La composició d’aplicacions contı́nues és de nou una aplicació contı́nua. Aixı́, si X, Y i Z són
espais topològics, la composició defineix una aplicació
C(X, Y ) × C(Y, Z) −→ C(X, Z)

(f, g) 7−→ g◦f
Com a conseqüència de la proposició següent, provarem que l’equivalència homotòpica entre

aplicacions contı́nues respecta la composició d’aplicacions, de manera que l’aplicació de com-
posició defineix una aplicació
◦ : [X, Y ] × [Y, Z] −→ [X, Z].
7.1.7 Proposició Siguin f, g : X −→ Y dues aplicacions homòtopes. Si ψ : W −→ X i

ϕ : Y −→ Z són aplicacions contı́nues, aleshores es té que ϕ ◦ f ≃ ϕ ◦ g i f ◦ ψ ≃ g ◦ ψ.
Demostració. Sigui F : X × I −→ Y una homotopia de f a g. Llavors, ϕ ◦ F : X × I −→ Z,

que és contı́nua per ser composició de dues aplicacions contı́nues, és una homotopia de ϕ ◦ f en
ϕ ◦ g ja que es té que
(ϕ ◦ F )(x, 0) = ϕ(F (x, 0)) = ϕ(f (x)) = (ϕ ◦ f )(x),

(ϕ ◦ F )(x, 1) = ϕ(F (x, 1)) = ϕ(g(x)) = (ϕ ◦ g)(x).
Aixı́ mateix, F ◦ (ψ × id ) : W × I −→ Y és una homotopia de f ◦ ψ en g ◦ ψ:
(F ◦ (ψ × id ))(ω, 0) = F (ψ(ω), 0) = f (ψ(ω)) = (f ◦ ψ)(ω),

(F ◦ (ψ × id ))(ω, 1) = F (ψ(ω), 1) = g(ψ(ω)) = (g ◦ ψ)(ω).
7.1.8 Corol·lari Siguin f0 , f1 : X −→ Y i g0 , g1 : Y −→ Z aplicacions contı́nues. Si f0 ≃ f1 i

g0 ≃ g1 , llavors g0 ◦ f0 ≃ g1 ◦ f1 .
Demostració. Si apliquem la proposició anterior component per l’esquerra amb g0 , trobem que
f0 ≃ f1 =⇒ g0 ◦ f0 ≃ g0 ◦ f1 .
Anàlogament, component per la dreta amb f1 , trobem que
g0 ≃ g1 =⇒ g0 ◦ f1 ≃ g1 ◦ f1 .
Aixı́, per la transitivitat de la relació d’homotopia, deduı̈m que g0 ◦ f0 ≃ g1 ◦ f1 .
7.2 Homotopia d’aplicacions de S1 en S1
En aquesta secció, estudiem el conjunt [S1 , S1 ] de classes d’homotopia d’aplicacions de la cir-

cumferència S1 en ella mateixa. Més concretament, establim que dues d’aquestes aplicacions
7.2. Homotopia d’aplicacions de S1 en S1 175
són homòtopes si i només si fan el mateix “nombre de voltes”. Per fer-ho, hem de determinar
què volem dir amb el “nombre de voltes” d’una aplicació f : S1 −→ S1 , cosa que anomenem el
grau de f .
En la presentació que segueix ens serà còmode identificar la circumferència amb el quocient de
l’interval unitat que resulta d’identificar els dos extrems. Aixı́, donar una aplicació contı́nua f :
S1 −→ S1 és equivalent a donar una aplicació contı́nua f : I −→ S1 tal que f (0) = f (1). Resulta
convenient també identificar el pla R2 amb el pla complex C, de manera que la circumferència
S1 esdevé el subconjunt de C format pels complexos de mòdul 1, cosa que simplifica algunes
notacions.
Comencem per un exemple que il·lustra el tipus de raonaments que farem en general. Consi-
derem el camı́ σ : I −→ S1 definit per

 (cos(4πs), sin(4πs)), 0 ≤ s ≤ 21 ,
1 3
σ(s) = (cos(4π(2s − 1)), sin(4π(2s − 1)), 2 ≤ s ≤ 4,
 3
(cos(8π(1 − s)), sin(8π(1 − s)), 4 ≤ s ≤ 1.
Geomètricament, aquesta aplicació enrotlla tres vegades l’interval unitat en la circumferència,

dues en sentit antihorari i una en sentit horari, és a dir, fa una volta “neta” a la circumferència.
Veiem que σ és homòtopa a la identitat, que només fa una volta: basta definir l’homotopia
 4πs 4πs
 (cos( t+1 ), sin( t+1 )), 0 ≤ s ≤ t+1
2 ,
t+1 t+3
F (s, t) = (cos(4π(2s − 1 − t)), sin(4π(2s − 1 − t))), 2 ≤s≤ 4 ,
 t+3
(cos(8π(1 − s)), sin(8π(1 − s))), 4 ≤ s ≤ 1, .
D’altra banda, resseguint la variació de l’angle al llarg de la variable s, veiem que la funció
angle pren valors entre 0 i 4π, i defineix una aplicació contı́nua σ : I −→ R.
2π
1/2 3/4 1
En general, donada una aplicació contı́nua σ : I −→ S1 , amb σ(0) = σ(1), volem definir una
funció “angle”, contı́nua, θ : I −→ R de forma que θ(1) − θ(0) ens doni el nombre de voltes que
fa σ al voltant de la circumferència.
A aquest efecte, considerem l’aplicació exponencial exp : R −→ S1 definida per
exp(s) = e2πis = cos(2πs) + i sin(2πs).
Observem que, donada una aplicació contı́nua f : I −→ S1 , amb f (0) = f (1), una funció angle
per a f és una funció θ : I −→ R tal que
exp θ(s) = f (s).
Per provar l’existència de funcions angle associades a aplicacions contı́nues, és convenient
conèixer algunes propietats bàsiques de l’aplicació exponencial, que resumim en el resultat
següent.
7.2.1 Lema L’aplicació exponencial satisfà:
(i) La restrició exp :]0, 1[−→ S1 \ {1} és un homeomorfisme.
(ii) Sigui V ⊆ S1 \ {1} un obert; aleshores,

G
exp−1 (V ) = (]0, 1[∩ exp−1 (V )) + n,
n∈Z
i, per a cada n ∈ Z, l’aplicació exponencial indueix un homeomorfisme
exp :]0, 1[ ∩ exp−1 (V ) + n ∼

= V.
Demostració. i) L’aplicació exponencial és oberta, ja que S1 és l’espai d’òrbites corresponent a
l’acció de Z per translació, 3.7.5, d’on es dedueix immediatament l’asserció.
ii) És suficient considerar el cas en què V = S1 \ {1}, en el qual l’afirmació (ii) és immediata,
ja que [
exp−1 (S 1 \ {1}) = ]n, n + 1[,
n∈Z
i les restriccions en = exp :]n, n + 1[−→ V són homeomorfismes.

Amb aquests preliminars, podem provar l’existència de la funció angle associada a una aplicació
f : I −→ S1 .
1
1/2
0
−1/2
−1
fe 7
exp
?
−1 1
y y
x S 1 - x S 1
f
7.2.2 Lema de l’aixecament Sigui f : I −→ S1 una aplicació contı́nua.
(i) Existència de l’aixecament: existeix una aplicació contı́nua f : I −→ R tal que exp ◦f = f .
Es diu que f és un aixecament de f .
(ii) Unicitat de l’aixecament: si fe : I −→ R és un altre aixecament de f , llavors fe i f
difereixen en un enter; és a dir, existeix un n ∈ Z tal que f (x) = fe(x) + n, per a tot
x ∈ X. Aixı́, si fixem x0 ∈ R tal que exp x0 = f (0), hi ha un únic aixecament f que
satisfà que f (0) = x0 .
Demostració. La idea de la demostració és la següent: prenem un x0 qualsevol tal que exp x0 =
f (0), és a dir, determinem un angle inicial per a f (0). El punt f (0) té un petit entorn V que
és homeomorf, mitjançant l’aplicació exponencial, a un entorn V ′ de x0 , 7.2.1; aixı́, si t1 és tal
que f ([0, t1 ]) ⊆ V , podem definir f en aquest interval per
f (t) = exp−1 (f (t)), 0 ≤ t ≤ t1 .
Tot seguit iterem el raonament partint de f (t1 ) i “l’angle” f (t1 ), amb la qual cosa estenem f
a un interval [t1 , t2 ], etc.
Hem d’assegurar-nos que mitjançant aquest procés arribem a l’extrem final del camı́, t = 1. En
efecte, siguin U, V els oberts S1 \ {1} i S1 \ {−1}, respectivament. Els conjunts oberts f −1 (U ) i
f −1 (V ) formen un recobriment obert de l’interval I i, per tant, existeix un nombre de Lebesgue

associat, és a dir, hi ha un δ > 0 tal que tot subinterval de I de longitud δ s’aplica en U o en
V . Aixı́, si
0 = t0 < t1 < t2 < · · · < tm = 1,
és una partició de l’interval unitat tal que ti+1 −ti < δ; aleshores, f ([ti , ti+1 ]) està completament
inclòs a U o a V . Comencem ara definint f sobre l’interval [0, t1 ] tal com hem indicat abans.
Inductivament, suposem que l’aplicació f està definida en l’interval [0, tk ] i estenem-la a una
funció en l’interval [0, tk+1 ]: per construcció, f ([tk , tk+1 ]) està inclòs en un dels dos oberts U, V .
Suposem, per exemple, que f ([tk , tk+1 ]) ⊆ U , amb la qual cosa hi ha un n tal que n < f (tk ) <
n + 1, 7.2.1. La restricció en de l’exponencial a l’interval ]n, n + 1[ és un homeomorfisme; aixı́,
podem definir l’aplicació f k+1 : [0, tk+1 ] −→ U per
½
f k (t), si 0 ≤ t ≤ tk ,
f k+1 (t) =
e−1
n f (t), si tk ≤ t ≤ tk+1 ,
que és contı́nua pel lema de l’enganxament.
Observem que, tal com hem definit f , només en l’instant inicial, quan escollim x0 tal que
exp x0 = f (0), hi ha possibilitat d’elecció, ja que un cop fixat aquest valor els aixecaments en
els intervals [tk , tk+1 ] estan determinats unı́vocament. Aquesta elecció està determinada, llevat
d’un nombre enter, 7.2.1, d’on se segueix (ii).
No solament existeixen aixecaments de camins per l’aplicació exponencial, sinó que també hi
ha aixecaments d’homotopies, com mostrem tot seguit.
7.2.3 Lema de l’aixecament d’homotopies Sigui f : I 2 −→ S1 una aplicació contı́nua.
(i) Existència de l’aixecament: existeix una aplicació contı́nua f : I 2 −→ R tal que exp ◦f =
f . Es diu que f és un aixecament de f .
(ii) Unicitat de l’aixecament: si fe : I 2 −→ R és un altre aixecament de f , llavors fe i f

difereixen en un enter; és a dir, existeix un n ∈ Z tal que f (x) = fe(x) + n, per a tot
x ∈ X. Aixı́, si fixem x0 ∈ R tal que exp x0 = f (0), hi ha un únic aixecament f que
satisfà que f (0) = x0 .
Demostració. La demostració és completament anàloga a la del lema de l’aixecament 7.2.2.

En aquest cas, s’ha de subdividir el quadrat I 2 en quadrats de diàmetre menor al nombre de
Lebesgue δ corresponent. Aleshores, comencem definint f sobre el quadrat [0, t1 ] × [0, t1 ] i, a
continuació, sobre el quadrat a la seva dreta. Iterem el procés fins a arribar a [tm−1 , 1] × [0, t1 ].
Després passem a la segona fila, descrivint els quadrats corresponents d’esquerra a dreta, i aixı́
successivament, fins a definir f sobre tot I 2 .
Estem en condicions d’estudiar les classes d’homotopia d’aplicacions de S1 en S1 . Sigui f :

S1 −→ S1 una aplicació contı́nua; considerem el diagrama
R
*
f
exp
?
e- f
- S1
I S1
en el qual e és la restricció de l’aplicació exponencial a l’interval I. Pel lema anterior, existeix
un aixecament de f ◦ e, que denotem per f . Com que exp(0) = exp(1), tenim que
exp(f (1)) = f (exp(1)) = f (exp(0)) = exp(f (0)),
i, per tant, g(1)−g(0) és un enter. A més, si fe : I −→ R és un altre aixecament de f ◦e, pel lema
de l’aixecament fe s’obté de f per translació, és a dir, hi ha un enter n tal que fe(t) = f (t) + n
i, en conseqüència,
fe(1) − ge(0) = f (1) + n − (f (0) + n) = f (1) − f (0),
d’on se segueix que l’enter f (1) − f (0) és independent de l’elecció de l’aixecament. Aquest enter
és el que imprecisament hem anomenat “nombre de voltes”:
7.2.4 Definició Siguin f : S1 −→ S1 una aplicació contı́nua i f : I −→ R un aixecament de

f ◦ exp|I . Anomenem grau de f l’enter
gr(f ) = f (1) − f (0) .
Com hem assenyalat en els comentaris previs, el grau està ben definit, és a dir, és independent
de l’aixecament f escollit.
7.2.5 Exemples (1) Sigui f : S1 −→ S1 una aplicació contı́nua que no és exhaustiva, per
exemple, una aplicació constant. Si z0 6∈ f (S1 ) i x0 ∈ R és tal que exp(x0 ) = z0 , aleshores
G
exp−1 (S1 \ {z0 } = ]x0 , x0 + 1[ + n,
n∈Z
i l’aplicació exponencial indueix un homeomorfisme de ]x0 , x0 + 1[ en S1 \ {z0 }. Invertint aquest

homeomorfisme, s’obté un aixecament
f : I −→]x0 , x0 + 1[⊆ R
i, per tant, el grau de f és zero.

(2) Sigui f : S1 −→ S1 l’aplicació identitat, f (z) = z. Llavors, l’aplicació f : I −→ R definida
per f (t) = t és un aixecament de (f ◦ exp|I )(t) = exp(t). Per tant, gr (f ) = f (1) − f (0) =
1 − 0 = 1.
(3) Sigui f : S1 −→ S1 la potència n-èsima, f (z) = z n . Un aixecament de (f ◦ exp|I )(t) =
exp(t)n = exp(n · t) és f (t) = n · t. Per tant, gr (f ) = f (1) − f (0) = n − 0 = n.
Abans d’enunciar el resultat principal d’aquest capı́tol, observem que, amb la multiplicació
usual, els nombres complexos de mòdul 1, que identifiquem amb la circumferència S1 , formen
un grup, per la qual cosa el conjunt C(S1 , S1 ) és un grup amb el producte definit per (f · g)(z) =
f (z)g(z). Aquesta operació s’estén al conjunt de classes d’homotopia:
7.2.6 Lema Donades aplicacions contı́nues f, f ′ , g, g ′ : S1 −→ S1 , amb f ≃ f ′ i g ≃ g ′ ,

aleshores f · g ≃ f ′ · g ′ .
Demostració. És immediat comprovar que les aplicacions
f × g, f ′ × g ′ : S1 × S1 −→ S1 × S1
són homòtopes. Aixı́, si m : S1 × S1 −→ S1 denota el producte, de 7.1.7 en resulta l’homotopia

f · g = m ◦ (f × g) ≃ m ◦ (f ′ × g ′ ) = f ′ · g ′ .
7.2.7 Teorema L’aplicació grau indueix un isomorfisme de grups
gr : [S1 , S1 ] −→ Z.
Demostració. El grau d’una aplicació de S1 en S1 defineix una aplicació C(S1 , S1 )−→Z. Co-
mencem veient que aquesta aplicació passa al quocient [S1 , S1 ] = C(S1 , S1 )/≃. És a dir, que si
f i f ′ són dues aplicacions homòtopes, aleshores, gr (f ) = gr (f ′ ).
Sigui F : S1 × I −→ S1 una homotopia de f a f ′ , i considerem el diagrama sòlid
R
*
G
exp
?
I ×I - S1 × I
e×id F - S1
Pel lema de l’aixecament d’homotopies, existeix una aplicació G com la puntejada, que és un
aixecament de F ◦ (e × id ). Llavors, g(x) = G(s, 0) és un aixecament de f ◦ e, ja que es té que
(exp ◦G)(s, 0) = (F ◦ (e × id ))(s, 0) = F (z, 0) = f (z) .
Per tant,
gr (f ) = g(1) − g(0) = G(1, 0) − G(0, 0).
Anàlogament, g ′ (s) = G(s, 1) és un aixecament de f ′ ◦ e i, per tant,
gr (f ′ ) = G(1, 1) − G(0, 1) .
Ara bé, l’aplicació d : I −→ R, definida per
d(t) = G(1, t) − G(0, t),

7.3. Índex d’una corba tancada 181
pren valors enters, ja que

exp(G(1, t)) F (exp(1), t) F (1, t)
exp(d(t)) = = = =1
exp(G(0, t)) F (exp(0), t) F (0, t)
i, com que és contı́nua i I és connex, d és constant. En definitiva,
gr (f ) = d(0) = d(1) = gr (f ′ ) .
Aixı́, la definició de grau d’una aplicació s’estén a una aplicació
gr : [S1 , S1 ] −→ Z.
Provem que és un morfisme de grups: com que l’exponencial és un morfisme de grups, si g i
g ′ són aixecaments de f i f ′ , respectivament, aleshores g + g ′ és un aixecament de f · f ′ i, per
tant,
gr (f · f ′ ) = (g + g ′ )(1) − (g + g ′ )(0) = (g(1) − g(0)) + (g ′ (1) − g ′ (0)) = gr f + gr f ′ .
L’exhaustivitat del morfisme grau és immediata ja que, donat n ∈ Z, basta prendre l’aplicació
f (z) = z n , que, com hem vist a 7.2.5(3), té grau n.
Finalment, provem que el morfisme grau és injectiu, és a dir, que si gr ([f ]) = 0, aleshores f
és homòtopa a una aplicació constant. Com que el grau de f és zero, hi ha un aixecament
g : I −→ R de f ◦ e tal que g(1) = g(0). Però llavors podem passar al quocient i definir una
aplicació contı́nua ge : S1 = I/{0, 1} −→ R tal que exp ◦e
g = f.
R
*
g µ
exp
e
g
?
e- f
- S1
I S1
Com que R és convex, ge és homòtopa a l’aplicació constant amb valor 0 i, per tant, f = exp ◦e
g
és homòtopa a l’aplicació constant exp(0) = 1. És a dir, [f ] = 0.
Als apartats següents donarem diverses conseqüències d’aquest resultat.
7.3 Índex d’una corba tancada
Una corba plana és una aplicació contı́nua f : I −→ R2 . Diem que la corba és una corba
tancada si f (0) = f (1). En aquest cas, si considerem l’aplicació quocient e : I −→ S1 que
identifica els extrems de I, en resulta una aplicació contı́nua, que continuem notant f ,
f : S1 −→ R2 .
Recı́procament, una aplicació contı́nua S1 −→ R2 indueix una corba tancada considerant la

composició I −→ S1 −→ R2 . És per això que usem com a sinònim de corba tancada tant les
aplicacions contı́nues f de I en R2 , amb f (0) = f (1), com les aplicacions contı́nues de S1 en

R2 .
Denotem per N : R2 − {0} −→ S1 l’aplicació contı́nua definida per
z
N (z) = .
kzk
Si p ∈ R2 , notem Np la composició de N i el desplaçament definit pel punt p:

z−p
Np (z) = N (z − p) = ,
kz−pk
que defineix una aplicació de R2 − {p} en S1 que retrau radialment R2 − {p} sobre la circum-
ferència.
Siguin f : S1 −→ R2 una corba tancada i p un punt del pla que no és de la corba, p 6∈ f (S1 ).
La composició Np ◦ f defineix una aplicació contı́nua Np ◦ f : S1 −→ S1 .
7.3.1 Definició Es defineix l’ı́ndex de f respecte de p segons
µ(f, p) := gr (Np ◦ f ).
7.3.2 Observació L’ı́ndex µ(f, p) calcula el nombre de voltes que f fa al voltant de p. En efecte,
recordem que el grau de Np ◦ f es calcula com g(1) − g(0), on g és un aixecament respecte de
l’aplicació exponencial, exp ◦g = Np ◦ f . Com que l’aplicació Np és radial, no modifica els
angles comptats amb origen p sobre la semirecta pf (0) i, per tant, g és una funció angular de
f (exp(t)), és a dir, g(1) − g(0) és el nombre de voltes de f al voltant de p.
7.3.3 Exemples (1) Si f : S1 −→ R2 és una corba tancada amb imatge sobre la circumferència,
aleshores µ(f, 0) = gr (f ). En particular, µ(z n , 0) = n.
(2) Considerem ara la mateixa corba de l’exemple anterior, z n , prenent però un punt extern al
cercle unitat de R2 , per exemple p = 2. Aleshores, µ(f, 2) = 0, ja que l’aplicació
zn − 2
N2 (f (z)) =
k zn − 2 k
és homòtopa a una aplicació constant segons l’homotopia contı́nua

tz n − 2
H(z, t) = .
k tz n − 2 k
De fet, la composició N2 ◦ f no és exhaustiva sobre la circumferència que envolta el 2, i, per

tant, no completa cap volta.
7.3.4 Observacions (1) L’exemple 7.1.2(1) mostra que l’ı́ndex depèn de l’orientació de la corba,
ja que f (z) = z o g(z) = z −1 tenen la mateixa imatge, la circumferència unitat, però recorreguda
en sentits oposats, i mentre que µ(f, 0) = 1, es té que µ(g, 0) = −1.
7.3. Índex d’una corba tancada 183
(2) Si γ : I −→ R2 \ {p} és una corba tancada que és C 1 (és a dir, tal que les seves funcions
coordenades són derivables amb continuı̈tat), aleshores la variació de l’angle es pot calcular
integrant la forma diferencial dθ al llarg de γ. Aixı́, si p = 0, es té que
Z 1
1 −y dx + x dy
µ(γ, 0) = .
2π 0 x2 + y 2
(Veieu, per exemple, [Sp].)
En molts casos, es pot utilitzar un mètode senzill per calcular l’ı́ndex d’una corba tancada
respecte d’un punt: sigui f : I −→ R2 una corba tancada i suposem que existeix una semirecta
ℓ d’origen p que talla f (I) en un nombre finit de punts, que corresponen als valors t1 , . . . , tn de
I. Sense pèrdua de generalitat, podem suposar que ti 6= 0, 1, 1 ≤ i ≤ n.
I
I ℓ
I
¼ j
U ª I
^
p
µ 9
6
µ
Sigui g : I −→ R un aixecament de Np ◦ f respecte de l’aplicació exponencial. Denotem per

h(t) = [g(t)] la part entera de g(t), i suposem que hem escollit g de forma que els angles es
mesuren des del semiradi ℓ. Aixı́, en els punts de tall de ℓ amb la corba es té que
h(ti ) = [g(ti )] = g(ti ) , i = 1, . . . , n.
Com que la corba és tancada, f (0) = f (1), es té que
g(1) − [g(1)] = g(0) − [g(0)]
i, per tant,
g(1) − g(0) = [g(1)] − [g(0)]

= h(1) − h(0),
és a dir, que podem calcular l’ı́ndex a partir de la funció h,
µ(f, p) = h(1) − h(0).
La funció h pren valors enters, h : I −→ Z. Analitzem tot seguit com canvia h(t) en els punts
ti , i = 1, . . . , n, estudiant la variació g(t) − g(ti ). Primer de tot observem que, per continuı̈tat,
hi ha un ε > 0 tal que
|t − ti | < ε =⇒ f (t) 6∈ ℓ , i = 1, . . . , n,
i, en particular,
g(t) 6= g(ti ), , i = 1, . . . , n,
per a aquests punts. Mantenint-nos en l’interval |t − ti | < ε, podem distingir quatre casos:
f (ti )
1. g(t) < g(ti ) ×
p µ ℓ
2. g(t) > g(ti ) ×

p µ
f (ti ) ℓ
*
3. g(t) < g(ti ) si t < ti ×
p ℓ
g(t) > g(ti ) si t > ti *
j
4. g(t) > g(ti ) si t < ti ×
p j ℓ
g(t) < g(ti ) si t > ti
En els dos primers casos, la corba queda, prop de f (ti ), a un costat de ℓ, mentre que en els
altres dos casos podem dir que f travessa ℓ. En el cas 3, diem que f travessa positivament
ℓ en ti , i en el 4 diem que ho fa negativament. Com que només quan travessem els punts ti ,
1 ≤ i ≤ n hi ha canvi de determinació de l’angle, es té:
7.3.5 Proposició Amb les notacions anteriors, sigui P el nombre de talls positius de f (I) amb
ℓ i N el de negatius; llavors,
µ(f, p) = P − N.
Per exemple, a la corba de la figura
®®
¸¸® ® ®
¸¸
¸
7.4. Alguns teoremes clàssics 185
trobem que
µ(f, p) = 3 − 3 = 0 .
7.3.6 Teorema d’invariància de l’ı́ndex per homotopies Siguin f, g : S1 −→ R2 dues corbes

tancades i p ∈ R2 − f (S1 ) ∪ g(S1 ). Aleshores,
µ(f, p) = µ(g, p) ⇐⇒ f ≃ g : S1 −→ R2 − {p} .
Demostració. Si f, g : S1 −→ R2 − {p} són aplicacions homòtopes, aleshores
Np ◦ f ≃ Np ◦ g
i, per tant, tenen el mateix grau.

Recı́procament, suposem que f i g tenen el mateix ı́ndex respecte de p. Per 7.2.7, es té que
Np ◦ f ≃ Np ◦ g.
Volem ara “simplificar” Np per obtenir f ≃ g, i això ho podem fer perquè Np és una retracció
de R2 − {p} sobre S1 que té per inversa homotòpica la inclusió
ιp : S1 −→ R2 − {p}
z 7−→ p + z .
En efecte, ip ◦ Np ≃ id R2 −{p} , ja que es té l’homotopia
H : (R2 − {p}) × I −→ R2 − {p} µ ¶

z−p
(z, t) 7 → tz + (1 − t) p +
− .
kz−pk
Aixı́, de Np ◦ f ≃ Np ◦ g, component amb ιp s’obté que
f ≃ ιp ◦ Np ◦ f ≃ ιp ◦ Np ◦ g ≃ g,
com volı́em demostrar.
7.3.7 Corol·lari Siguin f : S1 −→ R2 una corba tancada i p 6∈ f (S1 ). Aleshores, µ(f, p) = 0 si i

només si f : S1 −→ R2 − {p} és homòtopa a una aplicació constant.
7.4 Alguns teoremes clàssics
Com a conseqüència de la invariància de l’ı́ndex, deduı̈m alguns teoremes clàssics de la topologia

del pla, entre els quals destaquem el teorema de Bolzano, que és un teorema d’existència de
solucions d’una equació, del qual nalitzarem diverses aplicacions als apartats següents.
7.4.1 Teorema de Poincaré-Bohl Siguin f, g : S1 −→ R2 − {p} dues corbes tancades tals que,
per a qualsevol z ∈ S1 , el punt p no és del segment determinat per f (z) i g(z). Aleshores,
µ(f, p) = µ(g, p) .
Demostració. És suficient provar que f ≃ g : S1 −→ R2 \ {p}, però això se segueix immediata-
ment de la hipòtesi realitzada, ja que l’aplicació H : S1 × I −→ R2 \ {p} definida per
H(z, t) = (1 − t)f (z) + tg(z)
realitza l’homotopia de f i g en R2 − {p}.
7.4.2 Teorema de Rouché Siguin f, g : S1 −→ R2 − {p} dues corbes tancades tals que, per a
tot z ∈ S1 , es té que
d(f (t), g(z)) < d(p, f (z)).
Aleshores,
µ(f, p) = µ(g, p) .
Demostració. Per hipòtesi, p no és del segment determinat per f (z) i g(z), i aixı́, el resultat se
segueix del teorema de Poincaré-Bohl.
Del teorema de Ronché deduı̈m en el següent reultat la “continuı̈tat” de l’ı́ndex µ(f, p) respecte
de la “variable” f , en el sentit que petites pertorbacions de la corba f no fan variar l’ı́ndex
respecte del punt p. Provem també la continuı̈tat de l’ı́ndex respecte del punt p.
7.4.3 Teorema d’estabilitat de l’ı́ndex Sigui f : S1 −→ R2 − {p} una corba tancada.

(a) Si q 6∈ f (S1 ) és del mateix component arc-connex de R2 \ f (S1 ) que p, aleshores
µ(f, p) = µ(f, q).
(b) Existeix un ε > 0 tal que per a tota corba tancada g : S1 −→ R2 − {p} amb
sup d(f (z), g(z)) < ε,

z∈S1
es té que
µ(f, p) = µ(g, p) .
Demostració. (a) És suficient provar que Np ◦ f ≃ Nq ◦ f . Com que p i q són del mateix
component arc-connex, existeix un camı́ p : I −→ R2 \f (S1 ) amb γ(0) = p, γ(1) = q. L’aplicació
contı́nua
H : S1 × I −→ S1
f (z) − γ(t)
(z, t) 7−→ Nγ(t) ◦ f (z) =
k f (z) − γ(t) k
defineix aleshores una homotopia entre H0 = Np ◦ f i H1 = Nq ◦ f .
(b) Considerem la funció ϕ : S1 −→ R, definida per
ϕ(z) = d(p, f (z)),
que és una funció contı́nua i positiva, ϕ(z) > 0. Com que S1 és compacte, ϕ té un valor mı́nim
ε = min1 ϕ(z) > 0 .

z∈S
7.5. El teorema fonamental de l’àlgebra 187
Aixı́, si g és una corba tancada de R2 − {p} que satisfà que
sup d(f (z), g(z)) < ε,

z∈S1
de l’elecció de ε resulta que

d(f (z), g(z)) < d(p, f (z)) ,
per a tot z ∈ S1 , i, per tant, del teorema de Rouché deduı̈m que µ(f, p) = µ(g, p)
Acabem aquest apartat amb un teorema d’existència que anomenem teorema de Bolzano, perquè
és l’anàleg 2-dimensional del conegut teorema de l’anàlisi d’una variable.
7.4.4 Teorema de Bolzano Siguin D el disc unitat tancat de R2 i F : D −→ R2 una aplicació

contı́nua. Notem f = F|S1 : S1 −→ R2 i sigui p ∈ R2 − f (S1 ). Aleshores,
µ(f, p) 6= 0 =⇒ existeix un q ∈ D tal que F (q) = p .
Demostració. En efecte, suposem que no existeix cap q amb F (q) = p. Per la invariància
de l’ı́ndex per homotopies és suficient provar que f és homòtopa a una aplicació constant en
R2 − {p}, ja que aleshores l’ı́ndex és zero, en contra de la hipòtesi efectuada. Podem obtenir
aquesta homotopia H de la forma següent: el disc D és el quocient de l’espai producte S1 × I
segons l’aplicació π : S1 × I −→ D definida per π(z, t) = tz. Definim H com la composició
π F
S1 × I −→ D −→ R2 \ {p},
que està ben definida perquè p 6∈ F (D). Aleshores, H estableix una homotopia entre H1 =
F|S1 = f i l’aplicació constant H0 = F (0).
7.4.5 Observació El recı́proc del teorema de Bolzano és fals, com ho mostra, per exemple,
una aplicació que doblegui un disc al llarg d’un diàmetre: sigui F : D −→ R2 definida per
F (x, y) = (x, |y|); aleshores, (0, 0) ∈ F (D), mentre que es té que µ(f, 0) = 0.
7.5 El teorema fonamental de l’àlgebra
Sigui P (z) = an z n + · · · + a1 z + a0 un polinomi amb coeficients complexos, ai ∈ C, de grau n,

an 6= 0. Recordem que α ∈ C és una arrel de P (z) si P (α) = 0. L’objectiu d’aquest apartat és
utilitzar el teorema de Bolzano per provar l’existència d’almenys una arrel de P (z).
7.5.1 Teorema fonamental de l’àlgebra Si n ≥ 1, aleshores P (z) té una arrel, és a dir, existeix
un nombre complex α ∈ C tal que P (α) = 0.
Demostració. Dividint per an podem suposar que an = 1. El polinomi P (z) defineix una funció
contı́nua P : C −→ C. Per a tot r ≥ 0, definim una funció Fr : D −→ C per Fr (z) = P (rz)
i denotem per fr = Fr|S 1 la seva restricció a la circumferència. Obtenim aixı́ una famı́lia de
corbes tancades parametritzada per r ≥ 0.
És suficient provar que, per a algun r > 0, es té que µ(fr , 0) 6= 0, ja que, aleshores, del teorema
de Bolzano se segueix l’existència d’un q ∈ D tal que Fr (q) = P (rq) = 0, és a dir, α = rq és
una arrel de P .
La idea ara és que, com que podem prendre r tan gran com vulguem, el terme dominant del
polinomi és z n i aquest té ı́ndex n respecte de l’origen. Més detalladament, sigui Q(z) = z n i,
per a tot r ≥ 0, definim les aplicacions gr : S1 −→ C segons gr (z) = Q(rz) = rn z n . Sigui
r = 2 + |an−1 | + · · · + |a0 |,
llavors, si |z| = r, se satisfà
|P (z) − Q(z)| = |an−1 z n−1 + · · · + a0 |

≤ |an−1 |rn−1 + · · · + |a0 |
≤ (|an−1 | + · · · + |a0 |)rn−1
= (r − 2)rn−1
< rn = |Q(z)| ,
és a dir, en termes de les corbes tancades fr i gr , es té
d(fr (z), gr (z)) < d(0, gr (z)) ,
i, per tant, pel teorema de Rouché deduı̈m
µ(fr , 0) = µ(gr , 0) .
Com que µ(gr , 0) = n, en resulta que µ(fr , 0) = n, i, en particular, aquest ı́ndex és diferent de
zero, com volı́em provar.
7.6 Punts fixos
En aquest apartat, deduı̈m l’existència de punts fixos per a aplicacions de D en sı́ mateix a
partir del teorema de Bolzano. Aquest resultat, que va ser provat per Brouwer, és vàlid per a
boles tancades de qualsevol dimensió (veigeu, per exemple, [NP]), encara que nosaltres només
el podem demostrar per a discs del pla.
7.6.1 Definició Siguin X un espai topològic i f : X −→ X una aplicació contı́nua. Un punt

fix de f és un punt x ∈ X tal que f (x) = x. Es diu que X té la propietat del punt fix si, per a
tota aplicació contı́nua f : X −→ X, existeix un punt fix.
Comencem repassant el teorema del punt fix en el cas 1-dimensional.
7.6.2 Proposició Siguin [a, b] un interval de R i f : [a, b] −→ [a, b] una aplicació contı́nua.
Aleshores, f té un punt fix.
7.6. Punts fixos 189
Demostració. Suposem que els extrems a i b no són fixos, ja que en cas contrari haurı́em acabat
la prova. Considerem la funció contı́nua g : [a, b] −→ R donada per
g(x) = f (x) − x .
Com que ni a ni b són fixos, es té
g(a) = f (a) − a > 0

g(b) = f (b) − b < 0
i, per tant, podem aplicar el teorema del valor intermedi que assegura l’existència d’un punt
x ∈ [a, b] tal que g(x) = 0, és a dir, f (x) = x.
Per establir el resultat en el cas de dimensió 2, comencem pel teorema de no-retracció d’un disc
sobre la circumferència de la seva vora.
7.6.3 Definició Siguin X un espai topològic i A ⊆ X. Una retracció de X en A és una aplicació
contı́nua r : X −→ A tal que r|A = id A .
7.6.4 Proposició No existeix cap retracció del disc tancat D sobre la circumferència S1 = ∂ D.
Demostració. Suposem que r : D −→ S1 és una retracció. Com que r|S1 : S1 −→ S1 és
l’aplicació identitat, es té
µ(r|S1 , 0) = 1 .
Aixı́, pel teorema de Bolzano, 7.4.4, existeix x ∈ D tal que r(x) = 0, però això és absurd ja que
la imatge de r està continguda en la circumferència S1 .
7.6.5 Teorema del punt fix de Brouwer El disc tancat D de R2 té la propietat del punt fix, és
a dir, tota aplicació contı́nua f : D −→ D té un punt fix.
Demostració. Suposem que f no admet cap punt fix, és a dir, f (x) 6= x per a tot x ∈ D. Sigui
g(x) el punt determinat per la intersecció de S1 i de la semirecta d’origen f (x) que passa per
x, que està ben determinada perquè f (x) 6= x.
f (x)
x
g(x)
g defineix una aplicació g : D −→ S1 , que és la identitat sobre S1 . Si comprovem que g és
contı́nua, haurem arribat a una contradicció segons la proposició anterior, i aixı́ s’acabarà la
demostració.
La continuı̈tat de g és un simple càlcul; en efecte

x − f (x)
g(x) = x + λ ,
k x − f (x) k
per a cert λ que hem de determinar imposant que sigui positiva i que k g(x) k= 1. És a dir,
¿ À s ¿ À2
x − f (x) x − f (x)
λ = − x, + 1− < x, x > + x, .
k x − f (x) k k x − f (x) k
L’expressió analı́tica de g mostra la seva continuı̈tat.
Observem que la demostració del teorema del punt fix de Brouwer es basa en el fet que la
circumferència S1 no és retracte del disc D. Si disposéssim d’aquest resultat en dimensions
superiors, és a dir, que l’esfera Sn−1 no és un retracte de la bola Dn , la resta de la prova
s’aplicaria idènticament per deduir que Dn té la propietat del punt fix, (vegeu [NP]).
7.7 Punts antipodals i dimensió
Sigui x ∈ Sn un punt de l’esfera unitat de Rn+1 . Diem que el punt −x és el seu punt antipodal, i
que {x, −x} formen un parell antipodal. En aquest apartat, provem que les aplicacions contı́nues
Sn −→ Rn , n ≤ 2, identifiquem almenys un parell antipodal. El resultat és cert per a qualsevol
n, tot i que, una vegada més, només el podem provar per dimensions 1 i 2. Comencem pel cas
1-dimensional.
7.7.1 Proposició Sigui f : S1 −→ R una aplicació contı́nua. Aleshores, existeix un parell

antipodal de punts {z, −z} tal que
f (z) = f (−z).
Demostració. Considerem la funció contı́nua g : S1 −→ R definida per
g(z) = f (z) − f (−z) .
Si f (1) = f (−1), prenem z = 1. En cas contrari, observem que
g(1) = f (1) − f (−1),

g(−1) = f (−1) − f (1),
i que, per tant, g(1) i g(−1) tenen diferent signe. Aixı́, si restringim g a la semicircumferència
S1+ = S1 ∩ {Im z ≥ 0}, que és homeomorfa a un interval de R, podem aplicar el teorema del
valor intermedi i deduir que existeix z ∈ S1 , Im z > 0, tal que g(z) = 0, és a dir, f (z) = f (−z).
7.7.2 Teorema de Borsuk-Ulam Sigui f : S2 −→ R2 una aplicació contı́nua. Aleshores, exis-

teix p ∈ S2 tal que
f (p) = f (−p).
7.7. Punts antipodals i dimensió 191
Demostració. Per analogia al cas 1-dimensional deduı̈m ara el resultat del teorema de Bolzano
aplicat a una funció contı́nua sobre l’hemisferi nord de S2 .
Considerem la funció g(q) = f (q) − f (−q) i observem que és una funció senar, és a dir, que
g(−q) = −g(q).
És suficient provar que existeix p ∈ S2 amb g(p) = 0. Sigui S2+ = S2 ∩ {z ≥ 0} l’hemisferi nord
de l’esfera. Aquest hemisferi S2+ és homeomorf a D, per exemple, mitjançant l’homeomorfisme
p
h : D −→ S2+ definit per h(x, y) = (x, y, 1 − x2 − y 2 ), i té per vora la circumferència S1 =
S2+ ∩ {z = 0}.
Component g i l’homeomorfisme h s’obté una aplicació contı́nua
g ◦ h : D −→ R2 ,
que restringida a S1 defineix una corba tancada
ge = (g ◦ h)|S1 : S1 −→ R2 .
És suficient provar ara que µ(e g , 0) 6= 0, ja que aleshores el teorema de Bolzano assegura l’e-
xistència de p ∈ S2+ , amb g(p) = 0.
Recordem que µ(e g , 0) és el grau de N ◦ ge. Com que g és una aplicació senar, també ho és la
composició N ◦ ge i, per tant, el resultat se seguirà del lema següent:
7.7.3 Lema Sigui k : S1 −→ S1 una aplicació contı́nua senar, és a dir, tal que k(−z) = −k(z).
Aleshores, gr k 6= 0.
En efecte, si gr k = 0, l’aixecament de k respecte de l’aplicació exponencial
R
*
e
k exp
?
e- k-
I S1 S1
és tal que e

k(0) = e
k(1) i, per tant, per pas al quocient defineix una aplicació contı́nua
k ′ : S1 −→ R .
Pel teorema de Borsuk-Ulam en dimensió 1, 7.7.1, hi ha un punt q ∈ S1 tal que k ′ (q) = k ′ (−q)
i, per tant, k(q) = k(−q). Però com que k és senar, en resulta que k(q) = 0, cosa que és absurda
perquè k(q) ∈ S1 .
Com a mostra de l’interès del teorema de Borsuk-Ulam, provem que la dimensió de l’espai
euclidià Rn és un invariant topològic (encara que només podrem provar-ho per a n = 2).
7.7.4 Corol·lari (Teorema d’invariància de la dimensió) Cap obert de R2 pot ser homeomorf a
un obert de Rn , n 6= 2.
Demostració. Per n = 1 és clar, perquè un obert de R es desconnecta traient un punt, cosa que
no succeeix per als oberts de R2 .
Suposem que U ⊆ Rn , n ≥ 3, i V ⊆ R2 són oberts homeomorfs, i sigui f : U −→ V un
homeomorfisme. Donat un punt p ∈ U , existeix ε > 0 tal que B ε (p) ⊆ U . Si considerem la
inclusió de R3 en Rn definida per les tres primeres coordenades, obtindrem inclusions
Sε2 ⊆ B ε (p) ∩ R3 ⊆ B ε (p),
on Sε2 és l’esfera 2-dimensional de radi ε centrada en p. Restringint f a Sε2 s’obté una aplicació
contı́nua
fe : Sε2 −→ V ⊆ R2 .
Pel teorema de Borsuk-Ulam, fe identifica un parell antipodal i, en particular, no és injectiva,
cosa que contradiu que f : U −→ V sigui un homeomorfisme.
En particular,
7.7.5 Corol·lari Si n 6= 2, Rn no és homeomorf a R2 .
7.8 Un criteri de separació
En aquest apartat, demostrem el criteri de separació que S. Eilenberg va provar a la seva tesi
doctoral, criteri que és un element clau en la demostració que presentem del teorema de la corba
de Jordan.
Sigui K un compacte de R2 . Estem interessats en l’estudi dels components connexos (o arc-
connexos, la qual cosa és equivalent, ja que són oberts del pla) de R2 − K, en especial quan K
és la imatge d’una corba tancada. Un conjunt obert i connex de R2 direm que és un domini
del pla. Aixı́, R2 \ K es descompon com a unió disjunta de dominis del pla.
7.8.1 Proposició Existeix un únic domini no fitat de R2 − K.
Demostració. Com que K és compacte, és fitat i, per tant, existeix r > 0 tal que K ⊆ Br (0).
El complementari del disc Br (0), R2 \ Br (0), és connex i satisfà
R2 \ Br (0) ⊆ R2 \ K,
per la qual cosa està contingut en un component connex D de R2 \ K, que necessàriament és
no fitat.
D’altra banda, per a qualsevol altre domini D′ de R2 \ K, es té
D′ ⊆ R2 \ D ⊆ Br (0)
7.8. Un criteri de separació 193
i, per tant, D′ és fitat.
Donada una corba tancada f : S1 −→ R2 , a cada domini de R2 \f (S1 ) li podem associar l’ı́ndex
de f respecte d’un punt qualsevol del domini, ja que aquest és independent del punt escollit,
7.4.3. Aquest valor l’anomenem l’ordre del domini. Observem que, trivialment, es té:
7.8.2 Proposició L’ordre del component no fitat de R2 \ f (S1 ) és zero.
A la figura següent, veiem els ordres dels components de R2 − f (S1 ) en dos exemples.
ª ª
1
−1
2 0
2 1 2
0
1 −1
1
0 * 0
En aquests exemples, veiem que diferents components poden tenir el mateix ordre. Com podem
distingir els components? Donats p, q ∈ R2 \ K diem que K els separa si són de components
distints de R2 \K. Sabem que si K és la imatge d’una corba tancada i µ(f, p) 6= µ(f, q), aleshores
K separa p de q, però què podem dir quan µ(f, p) = µ(f, q)? Per exemple, considerem la corba
tancada de la figura següent:
ª
p
Es té que µ(f, p) = 0 = µ(f, q), però observem que podem distingir p de q perquè podem
dibuixar sobre K una corba tancada γ : S1 −→ K tal que µ(γ, p) 6= µ(γ, q) (a la figura marcada
per traces).
Una forma de detectar aquesta mena de corbes sobre K que envolten un punt, p, i no l’altre,
q, consisteix a estudiar l’aplicació
g:K −→ S1 ³ ´
z 7−→ N z−pz−q
7.8.3 Teorema de separació d’Eilenberg Sigui K un subconjunt compacte de R2 . Els punts p

i q estan en el mateix component de R2 \ K si i només si l’aplicació contı́nua g : K −→ S1 ,
definida per µ ¶
z−p
g(z) = N ,
z−q
és homòtopa a una aplicació constant.
Abans de demostrar aquest resultat assenyalem que l’interès que té enunciar-lo per a un com-
pacte qualsevol, no necessàriament imatge d’una corba tancada, el dóna el resultat de connexió
següent.
7.8.4 Corol·lari Si K és homeomorf a l’interval I, aleshores R2 − K és connex.
Demostració. En efecte, com hem vist a l’exemple 7.1.2(4), tota aplicació g : K −→ S1 és
homòtopa a una aplicació constant i, en particular, ho és l’aplicació del criteri d’Eilenberg.
La demostració del teorema d’Eilenberg ocuparà la resta de l’apartat. Utilitzarem el teorema

d’extensió de Tietze i el fet que es poden estendre homotopies, tal com precisa el resultat que
segueix.
7.8.5 Proposició Sigui K ⊆ R2 compacte i X ⊆ R2 un subespai que conté K. Siguin g, h :

K −→ S1 dues aplicacions homòtopes. Si existeix una extensió ge : X −→ S1 de g, aleshores hi
ha una extensió e
h de h a X tal que ge ≃ e
h.
Demostració. Com que g ≃ h, existeix una homotopia H : K × I −→ S1 tal que H0 = g,

H1 = h. Per hipòtesi, H0 = g admet una extensió ge : X −→ S1 . Considerem el conjunt
K ′ = X × {0} ∪ K × I ,
que és un tancat de X, i l’aplicació H ′ : K ′ −→ S1 determinada per les restriccions

′
H|X×{0} = ge,
′
H|K×I = H,
que és contı́nua pel lema de l’enganxament. Component H ′ amb la inclusió S1 −→ R2 i aplicant
el teorema d’extensió de Tietze, 6.4.4, a cadascuna de les components, H ′ s’estén a una aplicació
e : X × I −→ R2 .
H
La imatge de He no està necessàriament continguda en S1 , però per continuı̈tat podem assegurar

e és no nul·la en un entorn de K ′ , K ′ ⊆ U . Pel lema 7.8.6, que enunciem tot seguit, existeix
que H
un obert V de X tal que K ⊆ V ⊆ X i V × I ⊆ U .
Els conjunts K i X − V són tancats i disjunts, per tant, pel lema d’Urysohn existeix una funció
contı́nua k : X −→ [0, 1] tal que k|K = 1 i k|X−V = 0. Sigui H b : X × I −→ S1 l’aplicació
contı́nua definida per
b
H(x, e
t) = K(x, tk(x)).
7.8. Un criteri de separació 195
És clar que

b0 = H
H e 0 = ge
i que
b 1|K = H
H e 1 = h,
b 1 és una extensió de h que, a més, és homòtopa a ge.

és a dir, H
Al llarg de la demostració hem fet servir el resultat següent, que deixem com a exercici.
7.8.6 Lema Siguin X un espai topològic, K ⊆ X un subespai compacte i U ⊇ K × I un obert

de X × I. Aleshores, existeix un obert V ⊆ X tal que K ⊆ V × I ⊆ U .
7.8.7 Corol·lari Amb les notacions de la proposició anterior, tota aplicació K −→ S1 homòtopa
a constant admet una extensió a una aplicació contı́nua X −→ S1 .
Demostració del criteri de separació d’Eilenberg. Un cop establerts els resultats preliminars,
podem passar a la demostració de 7.8.3. Si p i q estan en el mateix component, sigui γ : I −→
R2 \ K un camı́ amb γ(0) = p i γ(1) = q. Aleshores,
µ ¶
z − γ(t)
H(z, t) = N
z−q
defineix una homotopia de g = H0 amb l’aplicació constant H1 = 1.

Recı́procament, suposem que g : K −→ S1 és homòtopa a una aplicació constant i que K separa
p i q. Hem d’arribar a una contradicció. Sigui D el component connex de R2 \ K que conté p.
Podem suposar que D és fitat, ja que, en cas contrari, podem intercanviar el paper de p i q, i
aleshores hem de canviar també g per 1/g.
Estenem ara g a una aplicació R2 \ {p} −→ S1 de forma que, per a una circumferència de radi
r, es tingui µ(g(Cr ), p) = 0, 1, segons si el radi r és prou petit o prou gran, cosa que és absurda
perquè totes aquestes circumferències són homòtopes a R2 \ {p} i, per tant, tenen el mateix
ı́ndex.
Comencem observant que g s’estén a una aplicació g1 : D ∪ K \ {p} −→ S1 per la mateixa
expressió µ ¶
z−p
g1 (z) = N ,
z−q
ja que q 6∈ D. Pel corol·lari 7.8.7, si prenem X = R2 \ D, g admet una extensió
g2 : R2 \ D −→ S1 ,
que, a més, és homòtopa a constant. Com que g1 i g2 coincideixen sobre la intersecció dels seus
dominis, el tancat K, el lema de l’enganxament assegura que defineixen una funció contı́nua
ge : R2 \ {p} −→ S1 .
Definim una homotopia H : S1 × I −→ S1 , per
H(z, t) = ge(p + z(ε + tR)),
on ε, R són constants. Per 7.2.7, es té que
gr h0 = gr h1 .
Calculem ara separadament aquests graus. Comencem per h1 : D és fitat i, per tant, si R és prou
gran, la circumferència que descriuen els punts p + z(ε + R), z ∈ S1 , està en el complementari
de D. Però, ge = g2 és homòtopa a una aplicació constant R2 \ D i, per tant, h1 és homòtopa a
constant, és a dir,
gr h1 = 0.
Calculem ara el grau de h0 : com que D és un obert, si ε és prou petit es té que p + zε ∈ D,
per a tot z ∈ S1 , i, per tant,
h0 (z) = g1 (p + zε) =
µ ¶
zε
= N =
p + zε − q
= N (z)N (ε)N (p + zε − q)−1 .
Com que el grau és un morfisme de grups, se segueix
gr h0 (z) = gr N (t) + gr N (ε) + gr N (p + zε − q)

= 1 + 0 + 0 = 1.
Arribem, doncs, a la contradicció que buscàvem.
7.9 El teorema de la corba de Jordan
Una corba tancada f : S1 −→ R2 es diu que és de Jordan si és injectiva, és a dir, si la imatge
no té autointerseccions. En aquest cas, f indueix un homeomorfisme de S1 amb J = f (S1 ), ja
que S1 és compacte. L’objectiu d’aquest apartat és provar el resultat següent:
7.9.1 Teorema de la corba de Jordan Sigui f : S1 −→ J ⊆ R2 una corba de Jordan. Alesho-

res, R2 \ J té exactament dos components connexos, que tenen J com a frontera comuna.
Aquest resultat va ser enunciat per Camille Jordan l’any 1887, encara que la primera prova
completa la va fer O. Veblen, l’any 1905. A primera vista, el resultat pot semblar trivial. La
dificultat està en la possible complexitat de les corbes de Jordan. De fet, una corba com la de
la figura
no capta les complexitats possibles, ja que es tracta d’una corba diferenciable. És possible
trobar exemples de corbes de Jordan que no són diferenciables en cap punt. N’és un exemple
7.9. El teorema de la corba de Jordan 197
clàssic el floc de neu, corba introduı̈da per H. von Kock el 1906. Es tracta d’una corba que no
podem descriure explı́citament, sinó tan sols aproximar: comença per un triangle equilàter. A
cada costat afegim un triangle equilàter que té com a costat un terç del primer, i aixı́ continuem
fins que en el lı́mit resulta la corba de von Kock (vegeu la figura).
. ..
.. .
.. ..... .....
.. .. ..
.. .. . ..
.
.
.. ..
. ..
.. .
..... .....
.. ..
. .
Aquests exemples donen una idea més acurada de la dificultat de la prova del teorema de Jordan.
Comencem la demostració veient que J és la frontera de tots els components del complementari.
7.9.2 Proposició Sigui J una corba de Jordan del pla. Aleshores, J és la frontera de qualsevol
dels components connexos de R2 \ J.
Demostració. Sigui D un component connex de R2 \ J. D és obert i D ∪ J = R2 \ ∪D′ , on D′

recorre els components diferents de D, que són oberts, per la qual cosa D ∪ J és un tancat del
pla. Per tant, ∂ D ⊆ J.
Hem de provar ara que J ⊆ ∂ D. Sigui x ∈ J i, donat un ε > 0 qualsevol, considerem el disc
obert Bε (x). Sigui γ un arc obert de J tal que x ∈ γ i γ ⊆ J ∩ Bε (x). Per 7.8.4, R2 \ (J \ γ)
és arc-connex. Siguin p ∈ D i γ ′ un camı́ de R2 \ (J \ γ) que uneix p i x. Com que D és obert,
hi ha un primer punt y del camı́ γ ′ que no està en D. Aleshores, y ∈ ∂ D ⊆ J i, en particular,
y ∈ γ.
Això és cert independentment de ε. Fent tendir ε a 0, y tendirà a x. Aixı́, com que ∂ D és un
tancat, resulta que x ∈ ∂ D.
Denotem Θ la unió de la circumferència S1 amb el diàmetre corresponent a l’interval [−1, 1]. El

conjunt pla Θ conté tres corbes de Jordan: la pròpia circumferència, S1 , i les corbes superior,
N , i inferior, S, definides per

½
(x, y), (x, y), ∈ S1 ∩ {y ≥ 0},
e1 (x, y))
x, (x, y) ∈ S1 ∩ {y ≤ 0},
i ½
x, (x, y) ∈ S1 ∩ {y ≥ 0},
e2 (x, y))
(x, y), (x, y) ∈ S1 ∩ {y ≤ 0}.
Donada una aplicació h : Θ −→ S1 , els graus de les diferents corbes tancades definides per h
estan relacionats per la fórmula següent.
7.9.3 Lema Per a qualsevol aplicació contı́nua h : Θ −→ S1 , es té
gr (h ◦ ι) = gr (h ◦ e1 ) + gr (h ◦ e2 ),
on ι és la inclusió natural de S1 en Θ.
Demostració. Siguin h0 un aixecament de h ◦ ι ◦ exp|I ,
R
*
h0
exp
?
e- h0 ◦ι
- S1
I S1
i k : [−1, 1] un aixecament de h|[−1,1] ,
R
µ
k
exp
?
h-
[−1, 1] S1
¡ ¡ ¢¢
Com que exp(k(−1)) = h(−1) = exp h0 12 , podem escollir l’aixecament k de forma que
µ ¶
1
k(−1) = h0 .
2
Considerem ara els aixecaments de h ◦ e1 i h ◦ e2 donats per

½
h0 (t), 0 ≤ t ≤ 1/2,
h1 (t) =
k(cos 2πt), 1/2 ≤ t ≤ 1,
½
k(cos 2πt), 0 ≤ t ≤ 1/2,
h2 (t) =
h0 (t), 1/2 ≤ t ≤ 1.
7.9. El teorema de la corba de Jordan 199
Aleshores, es té
gr (h ◦ ι) = h0 (1) − h0 (0)
= h0 (1) − k(1) + k(1) − h0 (0)
= h2 (1) − h(2 0) + h1 (1) − h1 (0)
= gr (h ◦ e2 ) + gr (h ◦ e1 ).
Aquest lema ens permet relacionar els ı́ndexs de les difrents corbes tancades definides per la
imatge de Θ per una aplicació contı́nua.
7.9.4 Proposició Siguin f : Θ −→ R2 una aplicació contı́nua i injectiva, i p, q ∈ R2 \ f (Θ).

Notem J = f (S1 ), J + = f (N ) i J − = f (S) les tres corbes de Jordan definides per f . Aleshores,
si dues de les corbes de Jordan J, J + , J − no separen p i q, tampoc no ho fa la tercera.
Demostració. Considerem l’aplicació contı́nua g : Θ −→ S1 , definida per

µ ¶
f (z) − p
g(z) = N .
f (z) − q
Pel criteri de separació d’Eilenberg, 7.8.3, p i q són del mateix component del complementari de
J si i només si g ◦ ι és homòtopa a constant, és a dir, gr (g ◦ ι) = 0. Anàlogament, p i q no estan
separats per la corba J + (respectivament, J − ) si i només si gr (g ◦ e1 ) = 0 (respectivament,
gr (g ◦ e2 ) = 0). Però, pel lema 7.9.3, es té
gr (g ◦ ι) = gr (g ◦ e1 ) + gr (g ◦ e2 ),
i, per tant, l’anul·lació de dos d’aquests graus implica l’anul·lació del tercer.
Demostració del teorema de Jordan. Comencem provant un cas particular al qual ens reduı̈m
en el cas general.
Suposem que la corba de Jordan J conté un segment rectilini. Aleshores, R2 \J té com a màxim
dos components connexos. En efecte, si x ∈ J està sobre el segment i prenem ε > 0 prou petit
perquè Bε (x) talli J exactament en un tros d’aquest segment, és evident que Bε (x) \ J (que és
un disc menys un diàmetre) té dos components, A i B. Com que, segons 7.9.2, tot component
de R2 \ J talla Bε (x), aquests han de contenir A ó B, i, per tant, n’hi ha dos com a màxim.
Per provar que n’hi ha exactament dos, considerem punts p ∈ A i q ∈ B i provem que són de
components diferents. Notem ℓ el segment Bε (x) ∩ J i γ l’arc de Jordan J \ ℓ. Notem α i β les
semicircumferències de ∂ Bε (x) tallades per ℓ.
γ
ℓ a
Considerem la Θ-corba formada per J i α. La corba de Jordan α ∪ γ no separa p i q, mentre

que sı́ que ho fa la corba α ∪ ℓ. Per tant, de 7.9.4 se segueix que ℓ ∪ γ = J separa p i q.
Considerem ara el cas general. Prenem dos punts arbitraris de J i el segment del pla que els
uneix.
ℓ
x p y
α
β
Si el segment està en J, estem en el cas particular anterior. En cas contrari, existeix un punt
p del segment que no és de J. Siguin x i y els punts de la intersecció del segment amb J més
propers a p a esquerra i dreta (que existeixen perquè J és un tancat).
Notem ℓ el segment que uneix x i y, i α i β els dos arcs de J que uneixen x i y. Aixı́, els arcs
α, β i ℓ configuren una Θ-corba.
Recordem que volem veure que R2 \ J té exactament dos components. El fet que J sigui la
frontera comuna de tots els components permet localitzar el problema: en efecte, siguin q ∈ α i
ε < d(q, β ∪ ℓ). Com que tots els components de R2 \ J tallen Bε (q), el nombre de components
connexos de R2 \ J és igual al nombre de components connexos de Bε (q) \ J.
Per l’elecció de ε, cap segment dintre de Bε (q) talla la corba β ∪ℓ, i, per tant, de 7.9.4 se segueix
que dos punts Bε (q) \ J estan separats si i només si ho estan a Bε (q) \ (α ∪ ℓ). Però, aquest
7.10. Problemes 201
darrer cas correspon al fet particular en el qual la corba de Jordan conté un segment, que ja
hem provat; per tant, Bε (q) \ J té exactament dos components, com volı́em demostrar.
Com a conseqüència del teorema de Jordan, obtenim el resultat següent, que proporciona un
criteri perquè una aplicació sigui un homeomorfisme.
7.9.5 Corol·lari (Teorema d’invariància del domini) Siguin U un obert de R2 i h : U −→ R2

una aplicació contı́nua i injectiva. Aleshores, h(U ) és un obert i h : U −→ h(U ) és un homeo-
morfisme.
Demostració. Sigui x ∈ U ; provem que h(x) és interior a h(U ). Sigui ε tal que B ε (x) ⊆ U . Per
restricció, h defineix una corba de Jordan
h′ : ∂ B ε (x) −→ R2 .
Sigui D el component fitat del complementari de h′ . Afirmem que D = h(Bε (x)). En efecte, és
immediat que h(Bε (x)) ⊆ D. D’altra banda, si q ∈ D, aleshores
µ(h′ , q) = ±1
i, en particular, és diferent de zero, 6= 0. Aixı́, pel teorema de Bolzano, hi ha un punt y ∈ Bε (x)
amb h(y) = q.
7.9.6 Observació El teorema de la corba de Jordan es pot precisar en el sentit següent, conegut
com a teorema de Schönflies: si J és una corba de Jordan de R2 , existeix un homemorfisme h :
R2 −→ R2 que transforma J en S1 . En particular, si D és el component fitat del complementari
de J, el conjunt D∪J és homeomorf al disc unitat tancat D. Aquest resultat és molt més laboriós
de demostrar, ([NP]). A més, cal assenyalar que mentre que el teorema de Jordan té un anàleg
en dimensió superior, el teorema de Schönflies no s’estén de forma immediata (vegeu l’exemple
de l’esfera d’Alexander a [HY]).
7.10 Problemes
1. Sigui X un espai topològic. Proveu que hi ha una bijecció entre [I, X] i el conjunt de
components arc-connexos de X.
2. (a) Sigui fi , gi : Xi −→ Yi , i ∈ J, una famı́lia d’aplicacions contı́nues entre espais topològics.
Proveu que, si per a tot i ∈ J, fi ≃ gi , aleshores
Y Y Y Y
fi ≃ gi : Xi −→ Yi .
i∈J i∈J
Q
(b) Sigui Y un espai producte, Y = i∈J Yi . Proveu que dues aplicacions contı́nues f, g : X −→
Y són homòtopes si i només si f ◦ πi ≃ g ◦ πi : X −→ Yi , per a tot i ∈ J, essent πi : Y −→ Yi
la projecció i-èsima.
3. (a) Siguin X, Y espais topològics i A ⊆ X. Proveu que la relació d’homotopia relativa a

A per aplicacions contı́nues f, g : X −→ Y és una relació d’equivalència. Notem [X, Y ]A el
conjunt de classes d’homotopia relativa a A.
(b) Proveu que, per a tot espai topològic X, l’aplicació quocient π : I −→ S1 indueix una
bijecció
[S1 , X]1 ←→ [I, X]{0,1} .
(c) Siguin C ⊆ Rn un subconjunt convex, X un espai topològic, A ⊆ X un subespai i f, g :

X −→ C dues aplicacions contı́nues tals que f|A = g|A . Proveu que f és homòtopa a g
relativament a A.
4. Sigui ϕ : X −→ Y una aplicació contı́nua. Per a tot espai topològic W , es defineixen les
aplicacions ϕ∗ : [W, X] −→ [W, Y ], per ϕ∗ [f ] = [ϕ ◦ f ].
(a) Proveu que, si ϕ ≃ ψ, aleshores ϕ∗ = ψ∗ .
(b) Siguin ϕ : X −→ Y i ψ : Y −→ Z aplicacions contı́nues. Proveu que (ψ ◦ ϕ)∗ = ψ∗ ◦ ϕ∗ .
(c) Proveu que (id X )∗ = id [W,X] i deduı̈u que si ϕ : X −→ Y és un homeomorfisme, aleshores
ϕ∗ : [W, X] −→ [W, Y ] és un bijecció, per a tot espai W .
(d) Definim ϕ∗ : [Y, W ] −→ [X, W ] per ϕ∗ [f ] = [f ◦ ϕ]. Enuncieu i proveu els resultats anàlegs
als anteriors per ϕ∗ .
5. En aquest problema introduı̈m una estructura de grup en el conjunt [X, S1 ], per a un espai
arbitrari X.
(a) Sigui X un espai topològic. Siguin f1 , f2 , g1 , g2 : X −→ S1 aplicacions contı́nues tals que
f1 ≃ f2 , g1 ≃ g2 . Proveu que f1 · g1 ≃ f2 · g2 , i deduı̈u que, amb aquesta operació, [X, S1 ] és un
grup commutatiu.
(b) Sigui ϕ : X −→ Y una aplicació contı́nua. Proveu que l’aplicació ϕ∗ : [Y, S1 ] −→ [X, S1 ]
definida al problema anterior és un morfisme de grups.
6. (a) Proveu que
±
D2 ∼
= (S1 × I) (S1 × {1}),
és a dir, que el con de la circumferència S1 és homeomorf al disc tancat D2 = {(x, y) ∈
R2 | x2 + y 2 ≤ 1}.
(b) Siguin X un espai topològic i f : S1 −→ X una aplicació contı́nua. Proveu que f és
homòtopa a constant si i només si f s’estén a una aplicació contı́nua f : D2 −→ X, (és a dir, si
existeix f amb f |S1 = f ).
(c) Generalitzeu l’apartat anterior: una aplicació contı́nua f : X −→ Y és homòtopa a constant
si i només si s’estén a una aplicació contı́nua f : CX −→ Y .
7. Sigui h : D2 −→ D2 , l’aplicació definida en coordenades polars per
h(0) = 0, h(r, α) = (r, α + 2πr).

7.10. Problemes 203
Proveu que h és homòtopa a la identitat i trobeu explı́citament l’homotopia F . Proveu que
podem escollir l’homotopia F de manera que Ft sigui un homeomorfisme, per a tot t ∈ I.
8. (a) Siguin X un espai topològic i f, g : X −→ Sn aplicacions contı́nues. Proveu que, si per
a qualsevol x ∈ X es té que f (x) 6= −g(x), llavors f ≃ g.
(b) Si f : X −→ Sn és contı́nua i no és exhaustiva, proveu que f és homòtopa a constant.
(c) Si f : Sn −→ Sn és tal que f 6≃ id , proveu que hi ha un x ∈ Sn , amb f (x) = −x.
9. (a) Siguin X un espai de Hausdorff localment compacte i f, g : X −→ Y aplicacions
contı́nues. Proveu que f ≃ g si i només si hi ha un camı́ continu de f a g en l’espai C(X, Y ),
en el qual considerem la topologia compacta-oberta.
(b) Concloeu que el conjunt de les classes d’homotopia [X, Y ] és igual al conjunt dels components
arc-connexos de C(X, Y ).
10. Trobeu el grau de les aplicacions f : S1 −→ S1 següents:
(a) l’aplicació antipodal, f (eiθ ) = ei(θ+π) .

(b) un gir d’angle α, f (eiθ = ei(θ + α).
½ iα
e , 0 ≤ α ≤ π,
(c) f (eiα ) =
ei(2π−α) , π ≤ α ≤ 2π.
11. En aquest problema, proposem una demostració del lema de l’aixecament per a subconjunts
estrellats i que, per tant, s’aplica tant als camins com a les homotopies. Sigui X ⊆ Rn un
subconjunt compacte i estrellat respecte de l’origen i sigui f : X −→ S1 una aplicació contı́nua.
(a) Proveu que existeix un ε > 0 tal que
k x − y k< ε =⇒k f (x) − f (y) k< 2,
i deduı̈u, en particular, que si k x − y k< ε, aleshores f (x) i f (y) no són punts antipodals.
(b) Deduı̈u de l’apartat anterior que existeix un p ∈ N tal que, per a tot 0 ≤ q < p i tot
x ∈ X, es té que
µ ¶ µ ¶−1
q+1 q
f f ∈ S1 \ {−1}.
p p
(c) Definim gq : X −→ S1 \ {−1} per

µ ¶ µ ¶−1
q+1 q
gq (x) = f ·f .
p p
Observeu que se satisfà
f (x) = f (0) · g0 (x) · g1 (x) · · · · · gp−1 (x),
i proveu que f (x) = s0 + ln g0 (x) + · · · + ln gp−1 (x), on s0 és tal que exp(s0 ) = f (0), és
un aixecament de f respecte de l’aplicació exponencial, és a dir, exp ◦f = f .
12. Sigui f : S1 −→ R2 − {p} una corba tancada. Proveu que existeix una extensió F : D −→
R2 − {p}, F|S1 = f , si i només si µ(f, p) = 0.
13. Proveu que la propietat del punt fix és una propietat topològica, és a dir, que si X té la
propietat del punt fix i Y és un espai homeomorf a X, aleshores Y també té la propietat del
punt fix.
14. (a) Sigui f : S1 −→ S1 una aplicació contı́nua. Proveu que, si f és homòtopa a constant,
llavors f té un punt fix. Concloeu que, si f no és exhaustiva, llavors té un punt fix.
(b) Sigui f : S2 −→ S2 una aplicació contı́nua. Proveu que existeix un punt (x0 , y0 , z0 ) ∈ S2
tal que f (x0 , y0 , z0 ) = (x0 , y0 , ±z0 ).
(c) Sigui A ∈ M3 (R) una matriu tal que aij ≥ 0, per a tot i, j. Proveu que A té un valor propi
λ ≥ 0.
(d) Proveu, a partir del teorema del punt fix, que el sistema següent té solució:
¾
cos(sin π(x5 + y 7 ) + 1) = x
x, y ∈ R .
sin(cos π(x7 + y 5 ) + 1) = y
15. Sigui f : D2 −→ D2 un homeomorfisme. Proveu que f envia els punts de la frontera de D2

a punts de la frontera.
16. Sigui f : S2 −→ S2 una aplicació contı́nua que aplica homeomòrficament la circumfèrencia
equatorial en si mateixa. Proveu que o bé el pol nord o bé el pol sud és un punt de la imatge
de f .
17. Sigui f : D2 −→ R2 una aplicació contı́nua continua. Proveu que existeix r0 tal que, per a
tot r ≥ r0 , hi ha un punt x ∈ D2 tal que f (x) = rx.
18. Sigui C una corba tancada en R2 i sigui {pn }n una successió de punts del pla R2 tal que,
si n 6= m, aleshores µ(C, pn ) 6= µ(C, pm ). Proveu que la successió té una parcial convergent a
un punt p de la corba.
19. Considerem la corona E = {(x, y) ∈ R2 | 1 ≤ x2 + y 2 ≤ 4} i una aplicació contı́nua
f : E −→ R2 . Siguin f1 i f2 les corbes tancades de R2 que defineixen les circumferències de
radis 1 i 2 de E, és a dir, per z ∈ S1 definim: f1 (z) = f (z), f2 (z) = f (2z). Si p 6∈ Im f1 ∪Im f2 ,
proveu que
µ(f1 , p) 6= µ(f2 , p) =⇒ p ∈ Im f.
20. Sigui f : S1 −→ S1 una aplicació contı́nua i sigui p ∈ S1 . Proveu que, si #f −1 (p) = n,

aleshores |gr f | ≤ n. Què podem deduir en el cas n = 0?
21. Siguin f, g : S1 −→ S1 aplicacions contı́nues. Proveu:
(a) gr (f ◦ g) = gr f · gr (g).
(b) f = f 2 =⇒ gr f = 0 ó 1.
(c) f homemorfisme =⇒ gr f = ±1.
7.10. Problemes 205
(d) f sense punts fixos =⇒ gr f = 1.

(e) f injectiva =⇒ gr f = ±1.
f (z)
22. Sigui f : C −→ C contı́nua tal que existeix n ≥ 2 amb lim = 1. Proveu que existeix
z→∞ zn
z0 ∈ C tal que f (z0 ) = z0 .
23. (a) Sigui f : S1 −→ C definida per f (z) = z − a i sigui p 6∈ Im f . Calculeu µ(f, p).
(b) Sigui f : S1 −→ C un camı́ polinòmic, és a dir, f (z) = an z n + · · · + a1 z + a0 , ai ∈ C, i
sigui p 6∈ Im f . Calculeu µ(f, p).
(c) Calculeu l’ı́ndex del camı́ polinòmic f (z) = z 4 + z 3 − z 2 + z − 1 − i en el punt p = 1 − i.
8
El grup fonamental
Un dels problemes bàsics de la topologia és determinar si, donats dos espais topològics X i Y ,
aquests són homeomorfs o no. No hi ha un mètode general per resoldre aquest problema, però
sı́ tècniques que donen resultats parcials.
Mostrar que X i Y són homeomorfs és un problema de construir una aplicació contı́nua
f : X −→ Y que sigui bijectiva i amb inversa contı́nua, cosa que hem fet en alguns dels exem-
ples presentats fins ara. D’altra banda, provar que X i Y no són homeomorfs és una qüestió
totalment diferent, ja que hem de provar que no pot existir cap homeomorfisme f : X −→ Y .
Amb el que hem vist fins ara, un tal resultat el podem deduir veient que X té una propietat
topològica que Y no té. Per exemple, l’interval obert (0, 1) de la recta real no és homeomorf a
l’interval tancat [0, 1], ja que mentre que aquest és compacte, no ho és el primer.
Les propietats topològiques que coneixem no ens permeten, però, distingir entre algunes de
les superfı́cies que hem introduı̈t al capı́tol 3, com l’esfera S2 , el pla projectiu P2 , el tor T2 o
l’ampolla de Klein K, ja que totes elles són espais compactes, arc-connexos, etc.
Aquest capı́tol és una breu introducció a la topologia algebraica per mitjà del grup fonamental
d’un espai topològic. Definim el grup fonamental, establim la seva invariància topològica (i ho-
motòpica) i presentem alguns càlculs que ens permeten, en particular, distingir topològicament
les superfı́cies esmentades abans.
8.1 El producte de camins
Sigui X un espai topològic. Si pensem els camins de X, ω : I −→ X, com a trajectòries descrites

per un punt mòbil en X, ω(t), podem compondre dos camins ω, σ, sempre que el primer acabi
on comença el segon, i recórrer-los consecutivament. Aquesta idea intuı̈tiva dóna lloc a una
operació que resulta fonamental en tot el que segueix, el producte de camins.
8.1.1 Definició Si ω és un camı́ de X de x0 a x1 i σ és un camı́ de X de x1 a x2 , el seu

208 Capı́tol 8. El grup fonamental
producte ω ∗ σ és el camı́ de X definit per les equacions

½
ω(2s), si s ∈ [0, 12 ],
(ω ∗ σ)(s) =
σ(2s − 1), si s ∈ [ 12 , 1].
x0
x2
ω(0) x1
ω(1) = σ(0) σ(1)
Observem que, pel lema de l’enganxament, el producte ω ∗σ : [0, 1] −→ X defineix una aplicació
contı́nua i, per tant, un camı́ segons la terminologia que hem establert.
El producte de camins és compatible amb la relació d’homotopia relativa als extrems {0, 1} de
l’interval I:
8.1.2 Proposició Siguin ω, σ camins de X tals que ω(1) = σ(0), i ω ′ , σ ′ camins tals que ω ≃ ω ′
i σ ≃ σ ′ , relativament a {0, 1}. Aleshores, ω ∗ σ ≃ ω ′ ∗ σ ′ , relativament a {0, 1}.
Demostració. Com que ω ≃ ω ′ , existeix una homotopia F de ω a ω ′ i, com que σ ≃ σ ′ , existeix

una homotopia G de σ a σ ′ . Definim una aplicació H : I × I −→ X per
½
F (2s, t), si s ∈ [0, 12 ],
H(s, t) =
G(2s − 1, t), si s ∈ [ 12 , 1].
t
6 ′ x0 - ω
ω σ′
1
x1 R σ
H
- ω ′j R
F G x2
σ′
-s X
0 ω 1 σ 1
2
Llavors, H és una homotopia de ω ∗ σ a ω ′ ∗ σ ′ . En efecte, H és contı́nua pel lema de l’engan-
xament ja que, per a s = 1/2, es té que F (2 12 , t) = G(2 12 − 1, t) = x1 , per a tot t ∈ I. A més, a
l’instant t = 0 es té
½ ¾
F (2s, 0) = ω(2s), 0 ≤ s ≤ 1/2
H(s, 0) = = (ω ∗ σ)(s),
G(2s − 1, 0) = σ(2s − 1), 1/2 ≤ s ≤ 1
mentre que per a t = 1,
½ ¾
F (2s, 1) = ω ′ (2s), 0 ≤ s ≤ 1/2
H(s, 1) = = (ω ′ ∗ σ ′ )(s),
G(2s − 1, 1) = σ ′ (2s − 1), 1/2 ≤ s ≤ 1
és a dir, H és una homotopia de ω ∗ σ a ω ′ ∗ σ ′ . I ho és relativament als extrems, ja que
H(0, t) = F (0, t) = x0 i H(1, t) = G(1, t) = x2 , per a tot t ∈ I.
8.1. El producte de camins 209
Aixı́ doncs, la multiplicació de camins d’un espai X és una operació que està ben definida en el
conjunt de classes d’homotopia relativa de camins, [I, X]{0,1} ,
[ω] ∗ [σ] = [ω ∗ σ],
sempre que ω(1) = σ(0). La proposició següent resumeix les propietats d’aquest producte.
8.1.3 Proposició El producte ∗ de classes d’homotopia de camins satisfà les propietats següents:
(i) Associativitat: Si el producte [ω] ∗ ([σ] ∗ [ρ]) està definit, també ho està ([ω] ∗ [σ]) ∗ [ρ] i
són iguals.
(ii) Unitats per la dreta i per l’esquerra: Donat x ∈ X, sigui εx el camı́ constant en x. Si ω
és un camı́ de X de x0 en x1 , llavors
[ω] ∗ [εx1 ] = [ω], i [εx0 ] ∗ [ω] = [ω].
(iii) Camı́ invers: Donat un camı́ ω de X de x0 en x1 , el camı́ oposat a X és el camı́ ω(s) =
ω(1 − s). Es té
[ω] ∗ [ω] = [εx0 ], i [ω] ∗ [ω] = [εx1 ].
Demostració. (i) El producte [ω]∗([σ]∗[ρ]) està definit si ho està el producte de camins ω∗(σ∗ρ),
i això vol dir que ω(1) = σ(0), σ(1) = ρ(0). En aquest cas, (ω ∗ σ) ∗ ρ també està definit. Hem
de provar que
(ω ∗ σ) ∗ ρ ≃ ω ∗ (σ ∗ ρ),
relativament als extrems. Si escrivim les definicions de tots dos camins trobem
½
(ω ∗ σ)(2s), si s ∈ [0, 1/2],
((ω ∗ σ) ∗ ρ)(s) =
ρ(2s − 1), si s ∈ [1/2, 1],

 ω(4s), si s ∈ [0, 1/4],
= σ(4s − 1), si s ∈ [1/4, 1/2],

ρ(2s − 1), si s ∈ [1/2, 1].
½
ω(2s), si s ∈ [0, 1/2],
(ω ∗ (σ ∗ ρ))(s) =
(σ ∗ ρ)(2s − 1), si s ∈ [1/2, 1],

 ω(2s), si s ∈ [0, 1/2],
= σ(4s − 2), si s ∈ [1/2, 3/4],

ρ(4s − 3), si s ∈ [3/4, 1].
Veiem aixı́ que la diferència entre un i altre està en el “temps” i la “velocitat” en què recorrem
ω, σ i ρ. Per trobar l’homotopia d’un a l’altre, considerem el següent diagrama:
(1, 2)
t
6
ω σ ρ
1
1 3
2 4
(1) (2) (3)

t
-
s0 s0 s0
0 ω 1
4
σ 1
2
ρ 1 s
(0, −1)
En els punts (1), (2), (3) l’homotopia prendrà el mateix valor que pren (ω ∗ σ) ∗ ρ en el s0
corresponent de l’eix s. Tenint en compte que les rectes que contenen aquests punts són
1 1 − s0
s = s0 (1 + t) , s= t + s0 , s= t + s0 ,
4 2
aı̈llant s0 i substituint-la en (ω ∗ σ) ∗ ρ, obtenim l’aplicació
 ³ ´

 ω 4s
, si 0 ≤ s ≤ 14 t + 41 ,
 1+t
1 1
F (s, t) = ³ − t −´1),
σ(4s si 4t + 4 ≤ s ≤ 14 t + 12 ,


 ρ 4−t−2 , si 1 1
≤ s ≤ 1.
2−t 4t + 2
F és una homotopia de (ω∗σ)∗ρ a ω∗(σ∗ρ). En efecte, F és contı́nua pel lema de l’enganxament,
ja que està definida i és contı́nua en subespais tancats de I × I i en les interseccions coincideixen
les diferents definicions
( ³ ´
t+1 4 t+1
ω 1+t 4 = ω(1) = x1 ,
per a s = : ¡ ¢
4 σ 4 t+1 − t − 1 = σ(0) = x1 .
4
( ¡ t+2 ¢
t+2 σ ³4 4 − t − ´ 1 = σ(1) = x2 ,
per a s = : t+2
4 4 −t−2
4 ρ 2−t = ρ(0) = x2 .
A més, F (s, 0) = ((ω ∗ σ) ∗ ρ)(s), ja que

 £ ¤ 
 ω(4s), si s ∈ £0, 14 ¤ 
F (s, 0) = σ(4s − 1), si s ∈ £ 41 , 21¤ = ((ω ∗ σ)ρ)(s),
 
ρ(2s − 1), si s ∈ 21 , 1
8.2. El grup fonamental 211
i, anàlogament, F (s, 1) = (ω ∗ (σ ∗ ρ))(s). Finalment, observem que F deixa fixos l’origen de ω

i el final de ρ ja que
F (0, t) = ω(0), F (1, t) = ρ(0),
per a qualsevol t ∈ I.
(ii) Hem de comprovar que
ω ∗ εx1 ≃ ω i εx0 ∗ ω ≃ ω .
La primera homotopia la construı̈m amb l’ajut del diagrama
t
6ω 1 εx1
2
x1
G -
t
-
x0 ω X
-s
ω
Formalment, sigui G : I × I −→ X l’aplicació

( ³ ´ £ ¤
2s
ω 2−t , si s ∈ 0, 2−t
2 ,
G(s, t) = £ 2−t ¤
x1 , si s ∈ 2 , 1 .
La comprovació que es defineix aixı́ una homotopia entre ω ∗ εx1 i ω la deixem per al lector.
L’altra homotopia es defineix de forma similar.
(iii) La idea intuı̈tiva de l’homotopia ω ∗ ω ≃ εx0 és prou simple. El camı́ ω ∗ ω consisteix
a recórrer el camı́ “d’anada” ω des de x0 fins a x1 i el de “tornada”, ω, des de x1 fins a x0 .
L’homotopia que busquem correspon a fer aquest tipus de trajecte “d’anada i tornada” al llarg
de ω entre x0 i els punts ω(t). Aixı́, definim
½ £ ¤
ω(2ts), si s ∈ £0, 12 ¤ ,
H(s, t) =
ω(2t(1 − s)), si s ∈ 12 , 1 ,
La comprovació que H defineix una homotopia ω ∗ ω ≃ εx0 és immediata. Anàlogament, es veu
que ω ∗ ω ≃ εx1 .
8.2 El grup fonamental
El producte que hem definit en el conjunt de classes d’homotopia de camins d’un espai topològic
X no està definit per a tot parell de classes de camins [ω] i [σ], ja que hem d’imposar que
ω(1) = σ(0). Per tal de resoldre aquest fet i obtenir un grup, considerem el conjunt de les
classes d’homotopia de camins de X amb un punt base x0 fixat, en el qual els camins hi tinguin
origen i final, és a dir, de llaços de base x0 .
8.2.1 Definició Siguin X un espai i x0 un punt de X. Un camı́ de X que comença i acaba en

x0 s’anomena un llaç basat en x0 . El conjunt
π1 (X, x0 ) = {[ω] | ω : I −→ X , ω(0) = ω(1) = x0 }
s’anomena el grup fonamental de X (o primer grup d’homotopia de X), relatiu al punt base
x0 .
En principi, π1 (X, x0 ) és un conjunt, tot i que l’hem anomenat el grup fonamental atès que el
producte de camins li indueix aquesta estructura:
8.2.2 Proposició Siguin X un espai topològic i x0 ∈ X. Amb l’operació de producte de camins,

π1 (X, x0 ) és un grup.
Demostració. Donades dues classes qualssevol [ω], [σ] ∈ π1 (X, x0 ), el seu producte està sempre
definit per [ω] ∗ [σ] = [ω ∗ σ], ja que ω(1) = σ(0) = x0 . L’element unitat és la classe de εx0 ,
[εx0 ] = 1. L’invers de [ω] és la classe del camı́ oposat ω, [ω]−1 = [ω].
8.2.3 Exemple El grup fonamental de Rn és trivial, és a dir, consisteix en un sol element, la
unitat. En efecte, si ω : I −→ Rn és un camı́ basat en x0 , llavors l’homotopia lineal
F (s, t) = tx0 + (1 − t)ω(s)
el contrau en el camı́ constant εx0 i, per tant, [ω] = [εx0 ] = 1.

El mateix raonament ens permet assegurar, més generalment, que si X és un conjunt convex
qualsevol de Rn , llavors π1 (X, x0 ) ∼
= {1}. En particular, π1 (Dn , x0 ) ∼
= {1}.
8.2.4 Definició Sigui X un espai topològic. Diem que X és simplement connex si és un espai
arc-connex i té grup fonamental trivial, π1 (X, x0 ) = 1.
Amb aquesta terminologia, l’exemple anterior mostra que tot subconjunt convex de Rn és un
espai simplement connex.
Una qüestió que sorgeix immediatament és la dependència de π1 (X, x0 ) respecte del punt base
x0 . Siguin x1 un altre punt de X i α : I −→ X un camı́ des de x0 a x1 .
8.2.5 Definició Es defineix l’aplicació
b : π1 (X, x0 ) −→ π1 (X, x1 ),
α
associada al camı́ α : I −→ X, per l’equació
b([ω]) = [α] ∗ [ω] ∗ [α] .

α
8.2. El grup fonamental 213
x1
α
¼-
x0 α
-
ω
Observem que α b([ω]) = [α ∗ ω ∗ α], de manera que, en termes de trajectòries, el llaç s’inicia
descrivint el camı́ invers α des de x1 fins a x0 , per després descriure el llaç ω i retornar a x1 pel
camı́ α. En particular, partim de x1 i retornem a x1 , és a dir, es tracta d’un llaç de base x1 .
b és un isomorfisme de grups.

8.2.6 Proposició α
b és un morfisme de grups

Demostració. En primer lloc observem que α
b([ω ∗ σ]) =
α [α] ∗ [ω ∗ σ] ∗ [α]
= ([α] ∗ [ω] ∗ [α]) ∗ ([α] ∗ [σ] ∗ [α])
b([ω]) ∗ α
= α b([σ]).
A més, αb és un isomorfisme, ja que si βb : π1 (X, x1 ) −→ π1 (X, x0 ) és el morfisme associat al

camı́ invers β = α, llavors
(βb ◦ α
b)([ω]) b ∗ ω ∗ α]) = [β] ∗ [α ∗ ω ∗ α] ∗ [β]
= β([α
= [α] ∗ [α ∗ ω ∗ α] ∗ [α] = ([α] ∗ [α]) ∗ [ω] ∗ ([α] ∗ [α])
= [ω],
bβb = id . És a dir, α

i, anàlogament, es veu que α b i βb són isomorfismes inversos l’un de l’altre.
8.2.7 Corol·lari Siguin X un espai arc-connex i x0 , x1 ∈ X dos punts qualssevol. Llavors,

π1 (X, x0 ) ∼
= π1 (X, x1 ).
Aixı́, si X és arc-connex, és temptador d’eliminar el punt base de π1 (X, x0 ), escrivint π1 (X),
i identificar tots els grups fonamentals, independentment de quin sigui el punt base. Encara
que això seria innocu en la breu introducció del grup fonamental que fem en aquest capı́tol,
hem d’assenyalar que, en aplicacions més acurades, eliminar el punt base pot conduir a errors
ja que una cosa és que tots els grups fonamentals π1 (X, x0 ) siguin isomorfs i una altra és que
els isomorfismes siguin canònics.
D’altra banda, en el cas d’un espai que no és arc-connex, es té:
8.2.8 Proposició Siguin X un espai topològic i C el component arc-connex que conté el punt
x0 ∈ X. Aleshores, hi ha un isomorfisme π1 (C, x0 ) = π1 (X, x0 ).
Demostració. Si ω : I −→ X és un llaç de punt base x0 , ω(I) és arc-connex i, per tant, la imatge
de ω està continguda en C. A més, per l’arc-connexió de I × I, dos camins ω, σ : I −→ X són
homòtops si i només si ho són els camins ω, σ : I −→ C. És a dir, π1 (C, x0 ) = π1 (X, x0 ).
Aquesta darrera proposició és un cas particular d’una situació més general, l’acció d’una apli-
cació contı́nua sobre els grups fonamentals, (és el cas que correspon a la inclusió de C en X).
Considerem una aplicació contı́nua f : X −→ Y , i punts x0 ∈ X i y0 = f (x0 ). Escrivim
f : (X, x0 ) −→ (Y, y0 )
per indicar que y0 = f (x0 ). Observem que, si ω és un llaç de X de punt base en x0 , llavors
f ◦ ω : I −→ Y és un llaç de Y , amb punt base y0 .
8.2.9 Definició Sigui f : (X, x0 ) −→ (Y, y0 ) una aplicació contı́nua. Es defineix l’aplicació
associada entre grups fonamentals
f∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Y, y0 ),
per l’equació
f∗ ([ω]) = [f ◦ ω].
f∗ l’anomenem el morfisme induı̈t per f relativament al punt base x0 .
8.2.10 Proposició Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. Llavors, f∗ : π1 (X, x0 ) −→

π1 (Y, y0 ) és un morfisme de grups.
Demostració. És clar que, per 7.1.7, f∗ està ben definit, és a dir, no depèn del representant ω
escollit.
Pel que fa a ser morfisme de grups, si
½
ω(2s), si s ∈ [0, 1/2],
(ω ∗ σ)(s) =
σ(2s − 1), si s ∈ [1/2, 1],
llavors, ½
(f ◦ ω)(2s), si s ∈ [0, 1/2],
(f ◦ (ω ∗ σ))(s) =
(f ◦ σ)(2s − 1), si s ∈ [1/2, 1],
que és precisament, (f ◦ ω) ∗ (f ◦ σ). Per tant,
f∗ ([ω] ∗ [σ]) = f∗ ([ω]) ∗ f∗ ([σ]).
En la propera proposició assenyalem dues propietats de f∗ que són fonamentals en les aplica-
cions i que, en particular, permetran deduir immediatament la invariància topològica del grup
fonamental.
8.2.11 Proposició (a) Siguin f : (X, x0 ) −→ (Y, y0 ) i g : (Y, y0 ) −→ (Z, z0 ) aplicacions

contı́nues. Llavors,
(g ◦ f )∗ = g∗ ◦ f∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Z, z0 ).
(b) L’aplicació id : (X, x0 ) −→ (X, x0 ) indueix la identitat de π1 (X, x0 ):
(id )∗ = id π1 (X,x0 ) .
8.3. Càlcul de grups fonamentals 215
Demostració. (a) És conseqüència de l’associativitat de la composició d’aplicacions:
(g ◦ f )∗ ([ω]) = [g ◦ f ◦ ω] = g∗ ([f ◦ ω]) = (g∗ ◦ f∗ )([ω]).
(b) Es tracta d’una comprovació immediata: id ∗ ([ω])) = [id ◦ ω] = [ω] = id ([ω]).
8.2.12 Corol.lari Si f : (X, x0 ) −→ (Y, y0 ) és un homeomorfisme, llavors
f∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Y, y0 )
és un isomorfisme.
Demostració. Sigui g : (Y, y0 ) −→ (X, x0 ) l’homeomorfisme invers de f . Llavors, g ◦ f = id X i

f ◦ g = id Y . Per la proposició anterior,
g∗ ◦ f∗ = (g ◦ f )∗ = (id X )∗ = id π1 (X,x0 ) ,
i també
f∗ ◦ g∗ = (f ◦ g)∗ = (id Y )∗ = id π1 (Y,y0 ) ,
d’on se segueix que f∗ i g∗ són isomorfismes inversos l’un de l’altre.
8.2.13 Observació Un parell d’associacions com les efectuades
espai topològic puntejat −→ grup fonamental

aplicació puntejada −→ morfisme induı̈t
amb les propietats reflectides a la proposició 8.2.11, és el que s’anomena un functor. Els functors
són aplicacions entre categories; en el nostre cas, entre la categoria d’espais topològics puntejats
Top∗ i la categoria de grups Gr,
π1 : Top∗ −→ Gr.
Bona part de les aplicacions més immediates del grups fonamentals depenen del seu caràcter
functorial. La invariància topològica que acabem de demostrar n’és un exemple. Per a més
informació sobre les categories i functors, i la seva utilitat en topologia algebraica, vegeu, per
exemple, [NP].
8.3 Càlcul de grups fonamentals
En aquesta secció calculem els grups fonamentals de les esferes, els tors i els espais projectius,
cosa que ens permet veure que S2 , T2 i P2 no són espais homeomorfs entre ells. Hem em-
marcat cadascun d’aquests càlculs en un context més general, tot i que només provarem els
resultats bàsics que ens permetin completar l’estudi de les superfı́cies esmentades. Per a un
desenvolupament sistemàtic dels grups fonamental i les seves propietats, vegeu [Ma].
El grup fonamental de la circumferència

Al capı́tol 7 hem definit el grau d’una aplicació contı́nua f : S1 −→ S1 , cosa que ens ha permès
demostrar que el grup de classes d’homotopia [S1 , S1 ] és isomorf a Z. En aquesta secció veiem
com aquest càlcul ens permet identificar el grup fonamental de la circumferència S1 , π1 (S1 , 1),
amb Z.
En primer lloc, observem que a π1 (S1 , 1) les classes d’homotopia ho són relativament a 1, mentre
que a [S1 , S1 ], les classes d’homotopia són lliures. Hi ha una aplicació
χ : π1 (S1 , 1) −→ [S1 , S1 ],
que a tot llaç ω de S1 amb punt base 1 li fa correspondre l’aplicació ω : S1 −→ S1 induı̈da pel pas
al quocient I −→ S1 . D’altra banda, l’operació de grup de π1 (S1 , 1) correspon al producte de
camins, mentre que l’operació de grup de [S1 , S1 ] correspon al producte de nombres complexos
de mòdul 1, S1 ⊆ C.
8.3.1 Proposició L’aplicació χ : π1 (S1 , 1) −→ [S1 , S1 ] és un isomorfisme de grups.
Demostració. Comencem provant que χ és una aplicació exhaustiva: sigui f : S1 −→ S1 una
aplicació contı́nua qualsevol. Si θ és tal que f (1) = exp(2πiθ), aleshores l’aplicació contı́nua
F : S1 × I −→ S1 , definida per
F (z, t) = f (z) exp(−2πiθ),
és una homotopia de f a g(z) = F (z, 1), però ara g(1) = f (1) exp(−2πiθ) = 1. És a dir,
χ([g]) = [f ].
Provem ara que χ és un morfisme de grups: siguin ω, σ dos llaços de S1 amb punt base 1 i
provem que
gr ([ω] ∗ [σ]) = gr ([ω]) + gr ([σ]).
Pel lema de l’aixecament, 7.2.2, existeixen aixecaments ω, σ : I −→ R de ω i σ: ω = exp ◦ω, σ =
exp ◦σ. A més, com que ω(1) = σ(0) = 1, podem escollir l’aixecament σ de forma que σ(0) =
ω(1), 7.2.2. Aixı́, el camı́ producte ω ∗ σ és un aixecament de ω ∗ σ i, per tant,
gr ([ω] ∗ [σ]) = ω ∗ σ(1) − ω ∗ σ(0)

= σ(1) − ω(0)
= σ(1) − σ(0) + ω(1) − ω(0) = gr ([ω]) + gr ([σ]).
Finalment, provem la injectivitat de χ: sigui σ un llaç de base 1 que és homòtop (sense punts
base) al camı́ constant 1. Si F és una homotopia entre σ i ε1 , aleshores l’aplicació contı́nua
G : S1 × I −→ S1 , definida per
F (z, t)
G(z, t) = ,
F (1, t)
és una homotopia de σ a ε relativament a 1.
8.3.2 Corol·lari El morfisme grau indueix un isomorfisme entre el grup fonamental de la cir-
cumferència S1 en 1 i Z.
El grup fonamental de les esferes

L’esfera Sn és la unió dels hemisferis nord i sud, Sn = Sn+ ∪ Sn− , definits per la positivitat o la
negativitat de la darrera coordenada:
Sn+ = Sn ∩ {xn+1 ≥ 0}, Sn− = Sn ∩ {xn+1 ≤ 0}.
Aquests subespais són homeomorfs a una bola n-dimensional, Dn i, per tant, simplement con-
nexos. Aixı́, el càlcul del grup fonamental de les esferes, per n ≥ 2, se segueix del resultat
següent.
8.3.3 Teorema Siguin X un espai topològic i U, V ⊆ X oberts simplement connexos tals que
X = U ∪ V i que U ∩ V és arc-connex. Aleshores, X és simplement connex, és a dir, per a
qualsevol x ∈ X, π1 (X, x) = 1.
Demostració. Fixem un punt base x ∈ U ∩V . És suficient demostrar que tot llaç de X amb punt
base x és homòtop a un producte de llaços, cadascun dels quals està completament contingut a
U o a V , ja que aquests oberts són simplement connexos i, per tant, és homòtop al llaç constant.
Sigui ω un llaç de X. Pel lema de Lebesgue, 4.5.7, hi ha una partició 0 = t0 < · · · < tn = 1 de
l’interval I tal que ω[tk , tk+1 ] està completament contingut a U o a V . A més, podem suposar
que els punts ω(tk ) són tots ells de la intersecció U ∩ V ja que, en cas contrari si ω(tk ) ∈ U no
és de V , per exemple, els arcs ω([tk−1 , tk ]) i ω([tk , tk+1 ]) estaran completament continguts a U ,
per la qual cosa ω([tk−1 , tk+1 ]) ⊆ U i podem eliminar el punt tk de la partició.
6
ω
6
-
γ2
±
x j
γ1 U
N
γ3 À
V O
Com que U ∩ V és arc-connex, per a cada k podem escollir un camı́ γk de U ∩ V que uneix x
amb el punt ω(tk ). Aixı́, si denotem ωk el camı́ definit per ω entre ω(tk−1 ) i ω(tk ), el llaç ω és
homòtop al llaç
(ω0 ∗ γ1−1 )(γ2 ∗ ω2 ∗ γ1 ) . . . (γn−1 ∗ ωn ),
que és un producte de llaços cadascun dels quals està contingut en U o en V .
8.3.4 Corol·lari Les esferes Sn , n ≥ 2, són simplement connexes,
π1 (Sn , x) = 1, n ≥ 2.
8.3.5 Observació El teorema 8.3.3 és un cas particular del teorema demostrat per Seifert i van
Kampen que, amb hipòtesi d’arc-connexió, relaciona el grup fonamental d’un espai X amb els
grups fonamentals d’un recobriment obert X = U ∪ V . De fet, el raonament que es fa en la
demostració de 8.3.3 prova que els generadors dels grups fonamentals de U i de V determinen
generadors del grup fonamental de X (vegeu el problema 14), mentre que és una tasca més
feixuga determinar les relacions entre aquests generadors. El teorema general de Seifert-van
Kampen és una eina molt útil per calcular grups fonamentals de diferents espais (vegeu, per
exemple, [M]).
Grup fonamental d’un espai producte
8.3.6 Teorema Siguin X, Y dos espais topològics. El grup fonamental del producte, π1 (X ×
Y, (x, y)), és isomorf al producte de grups fonamentals, π1 (X, x) × π1 (Y, y).
Demostració. Les projecions pX i pY de X × Y sobre X i Y , respectivament, permeten definir

un morfisme
ϕ : π1 (X × Y, (x, y)) −→ π1 (X, x) × π1 (Y, y),
segons
ϕ([ω]) = (pX∗ [ω], pY ∗ [ω]) = ([pX ω], [pY ω]).
Provem que ϕ és un monomorfisme: si [ω] és del nucli de ϕ, aleshores pX ω i pY ω són homòtops
als llaços constants εx i εy , respectivament. Siguin F : pX ω ≃ εx i G : pY ω ≃ εy sengles
homotopies. Aleshores, l’aplicació contı́nua H : I × I −→ X × Y , definida per
H(s, t) = (F (s, t), G(s, t)),
és una homotopia de ω a ε(x,y) , és a dir, [ω] = 1.

Quant a l’exhaustivitat de ϕ, siguin α i β llaços de X i de Y , respectivament. Llavors, el llaç
ω(t) = (α(t), β(t)) és tal que ϕ([ω]) = ([α], [β]).
8.3.7 Corol·lari El grup fonamental del tor T2 és isomorf a Z2 .
Demostració. El tor T2 és homeomorf al producte S1 × S1 i, per tant, el resultat se segueix del
càlcul del grup fonamental de la circumferència i del resultat anterior.
El grup fonamental d’un espai d’òrbites

El càlcul del grup fonamental de la circumferència es basa en les propietats d’aixecament de
l’aplicació exponencial exp : R −→ S1 , aplicació que identifica S1 amb l’espai d’òrbites de R per
l’acció de translació de Z. Si G és un grup que actua en un espai X, ens proposem resseguir la
demostració de 7.2.7 per calcular el grup fonamental de l’espai d’òrbites X/G. Per tal de fer-ho,
la projecció π : X −→ X/G ha de tenir propietats d’aixecament anàlogues a les de l’aplicació
exponencial, cosa que no podem assegurar per a un G-espai qualsevol.
8.3.8 Definició Sigui X un G-espai. Diem que l’acció de G en X és pròpiament discontı́nua
si, per a tot x ∈ X, hi ha un entorn U , x ∈ U , tal que
g · U ∩ g ′ · U = ∅,
per a qualssevol g, g ′ ∈ G amb g 6= g ′ .
És a dir, si l’acció és pròpiament discontı́nua tot punt té un entorn tal que tots els seus traslladats
són disjunts. Vegem-ne alguns exemples.
8.3.9 Exemples (1) L’acció de Z sobre R, definida per x 7→ x + n, és pròpiament discontı́nua.
En efecte, si ε < 1, aleshores els traslladats de l’obert U = (x − ε, x + ε) són tots disjunts,
(x + n − ε, x + n + ε) ∩ (x + m − ε, x + m + ε) = ∅.
(2) L’acció de Z/2Z sobre l’esfera Sn , definida per l’aplicació antipodal, x 7→ −x, és pròpiament
discontı́nua. En efecte, donat un punt x ∈ Sn , és suficient prendre un entorn connex U que no
talli el pla diametral ortogonal al radi que defineix x, ja que aquest pla divideix l’esfera en dos
hemisferis que s’intercanvien per l’aplicació antipodal.
Com acabem d’assenyalar a l’exemple 1, l’acció de Z sobre R amb la qual hem identificat la
circumferència com espai d’òrbites és una acció pròpiament discontı́nua. Resseguint la demos-
tració de 7.2.1 i adaptant-la al context de les accions pròpiament discontı́nues s’obté el resultat
següent.
8.3.10 Lema Sigui G un grup que actua de forma pròpiament discontı́nua en un espai X i
notem p : X −→ X/G la projecció. Aleshores, tot punt y ∈ X/G té un entorn obert U tal que
l’antiimatge p−1 (U ) és una unió disjunta d’oberts de X cadascun dels quals és homeomorf a U ,
és a dir, G
p−1 (U ) = Ui , Ui ∩ Uj = ∅,
amb Ui ⊆ X obert i tal que p|Ui : Ui −→ U és un homeomorfisme, per a tot i.
La propietat de la projecció π reflectida en aquest lema és la que ha permès establir, en el cas
de l’aplicació exponencial, els lemes d’aixecament de camins i d’homotopies, que són igualment
vàlids en aquesta situació més general.
8.3.11 Lema de l’aixecament per espais d’òrbites Sigui G un grup que actua de forma pròpia-
ment discontı́nua sobre un espai topològic X. Sigui Y = I o I 2 , i f : Y −→ X/G una aplicació
contı́nua.
(i) Existència de l’aixecament: existeix una aplicació contı́nua f : Y −→ X tal que exp ◦f =
f . Es diu que f és un aixecament de f .
(ii) Unicitat de l’aixecament: si fe : Y −→ X és un altre aixecament de f , llavors fe i f

difereixen en un element de G; és a dir, existeix un g ∈ G tal que f (x) = g · fe(x), per a
tot x ∈ Y . Aixı́, si fixem x0 ∈ X tal que π(x0 ) = f (0), hi ha un únic aixecament f que
satisfà f (0) = x0 .
Sigui X un espai arc-connex sobre el qual actua un grup G de forma pròpiament discontı́nua.
Donats un punt x0 ∈ X i la seva projecció, y0 = p(x0 ), l’òrbita de x0 és
p−1 (y0 ) = {gx0 | g ∈ G}.
Anàlogament a com hem definit l’aplicació grau per a la circumferència podem definir una
aplicació
ϕ : π1 (X/G, y0 ) −→ G,
de la forma següent: sigui [ω] un llaç de X/G amb punt base y0 . Per 8.3.11, ω admet un únic
aixecament ω : I −→ X tal que ω(0) = x0 . Aixı́, com que ω(1) és de l’òrbita de x0 , existeix
un gω ∈ G tal que ω(1) = gω · x0 . Definim ϕ([ω]) = gω , (observeu que, pel lema d’aixecament
d’homotopies, aquesta aplicació està ben definida, és a dir, no depèn del representant de la
classe d’homotopia escollit).
8.3.12 Teorema Amb les notacions anteriors, ϕ és un morfisme de grups i indueix un morfisme
ϕ : π1 (X/G, y0 )/p∗ π1 (X, x0 ) −→ G,
que és un isomorfisme.
Demostració. Comencem provant que ϕ és un morfisme de grups. Siguin ω, σ dos llaços de X/G
amb punt base y0 . Pel lema de l’aixecament, existeixen aixecaments de ω i de σ, ω, σ : I −→ X
unı́vocament determinats pel seu valor en l’instant inicial, que fixem com ω(0) = x0 i σ(0) = x0 ,
de manera que, segons la definició de ϕ,
ω(1) = gω · x0 , σ(1) = gσ · x0 .
Observem que el camı́ traslladat de σ per gω , és a dir, el camı́ gω · σ, satisfà que gω · σ(0) =
gω · x0 = ω(1) i, per tant, el camı́ ω ∗ (gω · σ) és un aixecament del llaç ω ∗ σ que comença a x0 .
Aixı́, per la definició de ϕ es té
ϕ([ω] ∗ [σ]) = ω ∗ (gω · σ)(1) = gω · σ(1) = gω gσ .
L’exhaustivitat de ϕ és immediata ja que, donat un g ∈ G, qualsevol camı́ de X que uneixi x0

i g · x0 defineix un llaç a X/G, [ωg ], amb ϕ([ωg ]) = g.
Analitzem, per acabar, el nucli de ϕ. El nucli consisteix en les classes dels llaços ω de X/G tals
que l’aixecament ω satisfà ω(1) = x0 , (gω = 1), és a dir, tals que l’aixecament ω és un llaç de
X amb punt base x0 . Dit d’una altra manera, ker ϕ = im p∗ .
8.3.13 Corol·lari Sigui G un grup que actua de forma pròpiament discontı́nua sobre un espai
simplement connex X. Llavors, π1 (X/G, y0 ) ∼
= G.
8.4. Invariància homotòpica i tipus d’homotopia 221
En particular, de 8.3.4 i de l’exemple 8.3.9(2) deduı̈m:
8.3.14 Corol·lari El grup fonamental de l’espai projectiu real Pn , n ≥ 2, és isomorf a Z/2Z.
Com a conseqüència dels càlculs de grups fonamentals efectuats, 8.3.4, 8.3.7 i 8.3.14, podem
distingir l’esfera, el tor o el pla projectiu:
8.3.15 Corol·lari Les superfı́cies de l’esfera S2 , el tor T2 i el pla projectiu P2 no són homeo-
morfes entre elles.
8.4 Invariància homotòpica i tipus d’homotopia
Dediquem aquesta darrera secció a provar que el grup fonamental no tan sols és invariant per
homeomorfismes, 8.2.12, sinó que també ho és per equivalències homotòpiques. Comencem
introduint les equivalències homotòpiques.
De la mateixa manera que un homeomorfisme és una aplicació contı́nua “invertible” en el
sentit que, si f ∈ C(X, Y ) és un homeomorfisme existeix una aplicació g ∈ C(X, Y ) tal que
g ◦ f = id X ∈ C(X, X) i f ◦ g = id Y ∈ C(Y, Y ), una equivalència homotòpica és una aplicació
contı́nua que és “invertible” en els conjunts de classes d’homotopia, [X, Y ]. Més precisament:
8.4.1 Definició Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. Diem que f és una equivalència
homotòpica de X a Y si existeix una aplicació contı́nua g : Y −→ X tal que [g] ◦ [f ] = [id X ] i
[f ]◦[g] = [id Y ]. Diem que dos espais X, Y són del mateix tipus d’homotopia (o homotòpicament
equivalents), si existeix una equivalència homotòpica de X a Y .
És a dir, si f és una equivalència homotòpica, d’inversa homotòpica g, aleshores g ◦ f ≃ id X ;

aixı́, existeix una aplicació contı́nua F : X × I −→ X tal que F (x, 0) = g(f (x)) i F (x, 1) = x.
Anàlogament, de f ◦ g ≃ id Y se segueix l’existència d’una homotopia G : Y × I −→ Y , tal que
G(y, 0) = f (g(y)) i G(y, 1) = y.
Fem servir la notació X ≃ Y per indicar que X i Y són del mateix tipus d’homotopia. (Observeu
que el sı́mbol ≃ té significats diferents segons si està entre espais topològics o aplicacions
contı́nues.)
8.4.2 Observacions (1) Com que la relació d’homotopia és una relació d’equivalència, és un
exercici senzill comprovar que l’equivalència homotòpica defineix una relació d’equivalència
entre els espais topològics.
(2) Si X i Y són homeomorfs, aleshores són del mateix tipus d’homotopia. En efecte, si
f : X −→ Y és un homeomorfisme d’invers g, basta prendre les homotopies constants F (x, t) =
g(f (x)). Però el recı́proc no és cert en general, és a dir, hi ha espais que tenen el mateix tipus
d’homotopia i que no són homeomorfs, com comprovem tot seguit.
8.4.3 Exemple Siguin X = S1 i Y = S1 ∪ [1, 2] una circumferència i una circumferència amb

un segment exterior a ella amb un punt en comú. X i Y no són homeomorfs ja que, si traiem
el punt (1, 0) a Y , deixa de ser connex, mentre que X no té punts separadors. En canvi,
són homotòpicament equivalents. La idea intuı̈tiva és relativament simple: podem “estirar” el
segment exterior des del punt (0, 1) fins a aconseguir que quedi reduı̈t a aquest punt. En efecte,
considereu les aplicacions f : X −→ Y i g : Y −→ X definides per
f (x) = x, x ∈ X,
½
y, si y ∈ S1 ,
g(y) =
(1, 0), si y ∈ [1, 2].
Aquestes aplicacions f i g són clarament contı́nues, i gf = id X i f g ≃ id Y . Això últim és degut

al fet que f g = g i podem fer servir l’homotopia de la lı́nia recta amb id Y . És a dir, f és una
equivalència homotòpica.
De fet, l’exemple és un cas particular d’equivalència homotòpica que es coneix com a retracte
de deformació.
8.4.4 Definició Un subconjunt A d’un espai topològic X s’anomena un retracte de deformació

de X si existeix una retracció r : X −→ A tal que i ◦ r ≃ id X , on i : A ֒→ X és la inclusió.
Dit d’una altra manera, A és un retracte de deformació de X si existeix una homotopia
F : X × I −→ X
tal que
F (x, 0) = x, per a tot x ∈ X,

F (x, 1) ∈ A, per a tot x ∈ X.
En aquest cas, fixat un punt x ∈ X i fent variar el temps t, 0 ≤ t ≤ 1, s’obté el camı́

σx (t) = F (x, t), que és la trajectòria que descriu el punt des de la seva posició inicial, x, fins a
arribar al punt r(x). És per això que sovint és còmode representar un retracte de deformació
mitjançant un flux des de X fins a A.
8.4.5 Exemples (1) A l’exemple 8.4.3, hem provat que la circumferència X és un retracte de
deformació de Y , essent g una retracció.
(2) L’espai Rn té el tipus d’homotopia d’un punt. En efecte, considerem r l’aplicació constant
que aplica tot l’espai en el 0 ∈ Rn . Aleshores, F (x, t) = (1 − t)x defineix una homotopia entre
la identitat de Rn i la composició i ◦ r. Per la mateixa raó, la bola Dn = {x ∈ Rn | k x k≤ 1}
té el mateix tipus d’homotopia que un punt.
N ? °
R ª
M 6 ±
R U ?® ª q
i
I µ
1
)
j ¼
- ¾ - ¾ - ¾
* Y ) q
µ ¸ 6K I 1 i
ª R
° ? N
µ I
± 6 M
(3) La circumferència S1 és també un retracte de deformació del pla foradat, R2 \{(0, 0)}, (veieu
la figura). En efecte, la retracció R2 \ {(0, 0)} −→ S1 es defineix per r(x) = x/ k x k. Si x ∈ S1 ,
k x k= 1 i, per tant, (r ◦ i)(x) = x, per a tot x ∈ S1 . Quant a l’homotopia i ◦ r ≃ id R1 \{(0,0)} ,
prenem l’homotopia de la lı́nia recta
¡ ¢
F : R2 \ {(0, 0)} × I −→ R2 \ {(0, 0)}
x
(x, t) 7−→ t + (1 − t)x
kxk
que és contı́nua i, per a tot x ∈ R2 \ {(0, 0)}, satisfà

x
F (x, 0) = x = id R2 \{(0,0)} i F (x, 1) = = (i ◦ r)(x).
kxk
(4) Assenyalem la diferència entre un retracte i un retracte de deformació. Per què A ⊆ X sigui
un retracte és suficient que hi hagi una retracció r : X −→ A, mentre que si és un retracte de
deformació no tan sols es té la retracció sinó que, com hem indicat, els punts han de descriure
una trajectòria des de x fins a r(x).
Aixı́, per exemple, el punt (1, 0) de la circumferència S1 és un retracte, amb retracció constant
r(x, y) = (1, 0), per a tot (x, y) ∈ S1 . En canvi, no és un retracte de deformació. Tot i
que no podem demostrar ara aquesta afirmació, que es dedueix de 8.4.9, en podem fer una
aproximació intuı̈tiva: si fos un retracte de deformació, tots els punts de la circumferència
haurı́en de descriure un camı́ fins al punt (1, 0), i això de forma contı́nua en les variables
(x, y, t) ∈ S1 × I. Si els punts de la semicircumferència superior es traslladen al llarg d’aquesta
i, anàlogament, els de la inferior descriuen l’arc que els separa de (1, 0), per on s’ha de moure
el punt (−1, 0)? Observem que, si el punt (−1, 0) es desplaça per la circumferència superior, en
un instant t 6= 0 s’haurà separat dels seus punts propers amb y ≤ 0, que s’estan desplaçant per
la semicircumferència inferior, amb la qual cosa es perd la continuı̈tat de l’homotopia respecte

de (x, y).
-
-
En els exemples hem vist que Rn o una bola Br (X) ⊆ Rn admeten un punt com a retracte
de deformació i, en particular, tenen el tipus d’homotopia d’un punt. Entre els diversos tipus
d’homotopia, el del punt té nom propi.
8.4.6 Definició Un espai topològic X s’anomena contràctil si és del mateix tipus d’homotopia
que un punt.
Equivalentment, un espai és contràctil si existeix una aplicació contı́nua F : X × I −→ X tal

que
F (x, 0) = x0 , per a tot x ∈ X,
F (x, 1) = x, per a tot x ∈ X,
essent x0 ∈ X un punt fixat.
8.4.7 Exemple Un subconjunt X ⊆ Rn es diu que és estrellat respecte d’un punt p si, per a
qualsevol x ∈ X, el segment [p, x] està contingut en X. Per exemple, el propi espai Rn o Dn
són conjunts estrellats. Un conjunt estrellat és contràctil.
En efecte, sense pèrdua de generalitat ,podem suposar que l’origen és el centre del conjunt
estrellat X, és a dir, que donat un punt x, el segment format pels punts tx, 0 ≤ t ≤ 1, està
contingut a X. Aleshores, l’aplicació F : Rn × I −→ Rn , definida per F (x, t) = xt, estableix
una homotopia entre la identitat de X i l’aplicació constant igual a zero.
El teorema d’invariància que volem provar és conseqüència del resultat següent:
8.4.8 Teorema Siguin f, g : X −→ Y aplicacions contı́nues, F : f ≃ g una homotopia i

α : I −→ Y el camı́ α(t) = F (x0 , t) de f (x0 ) a g(x0 ). Aleshores, es té el diagrama commutatiu
de morfismes de grups següent:
π1 (Y, f (x0 ))
f∗
1
π1 (X, x0 ) b
α
g∗ q ?
π1 (Y, g(x0 ))
És a dir,
b ◦ f∗ .
g∗ = α
Demostració. Hem de veure que, per a tot [ω] ∈ π1 (X, x0 ), es té que
α ◦ f∗ )[ω]
g∗ [ω] = (b
o, equivalentment, que hi ha una homotopia de llaços g ◦ ω ≃ α ∗ (f ◦ ω) ∗ α.
f (x0 )
f
- α
ª
-
x0 g(x0 )
f ◦ω
-
g
µ
ω
µ g◦ω
X Y
Per a això utilitzem l’homotopia F de f a g. El camı́ (α ∗ (f ◦ ω)) ∗ α ve donat per:

 α(4s), s ∈ [0, 1/4],
((α ∗ (f ◦ ω)) ∗ α)(s) = (f ◦ ω)(4s − 1), s ∈ [1/4, 1/2],

α(2s − 1), s ∈ [1/2, 1],

 α(1 − 4s), s ∈ [0, 1/4],
= (f ◦ ω)(4s − 1), s ∈ [1/4, 1/2],

α(2s − 1), s ∈ [1/2, 1].
Utilitzant l’homotopia F , podem reescriure’l com:

 F (x0 , 1 − 4s), s ∈ [0, 1/4],
((α ∗ (f ◦ ω)) ∗ α)(s) = F (ω(4s − 1), 0), s ∈ [1/4, 1/2],

F (x0 , 2s − 1), s ∈ [1/2, 1].
F (x0 , 0) = f (x0 ) ¾ f ◦ω
F (x0 , t) ¾ F (ω(4s − 1), t)
-
U
F (x0 , h(s, t)) -
M
F (x0 , 1) = g(x0 ) K ¾ g◦ω
-
F (x0 , 1 − 4s(1 − t))
Sembla aleshores raonable definir

H : I × I −→ Y,
segons 
 F (x0 , 1 − 4s(1 − t)), s ∈ [0, 1/4],
H(s, t) = F (ω(4s − 1), t), s ∈ [1/4, 1/2],

F (x0 , h(s, t)), s ∈ [1/2, 1],
essent h : I × I −→ I una funció que ha de complir les condicions següents:
h(s, 0) = 2s − 1 (perquè volem que, per a t = 0, sigui F (x0 , 2s − 1)),

h(s, 1) = 1 (perquè, per a t = 1, volem que sigui F (x0 , 1) = g(x0 )),
h(1/2, t) = t (perquè H ha de ser contı́nua).
Si imposem aquestes condicions a una funció del tipus h(s, t) = as + bt + cst + d, trobem que
a = 2, d = −1, c = −2, b = 2. En resum, prenem

 F (x0 , 1 − 4s(1 − t)), s ∈ [0, 1/4],
H(s, t) = F (ω(4s − 1), t), s ∈ [1/4, 1/2],

F (x0 , 2(s(1 − t) + t) − 1), s ∈ [1/2, 1].
Comprovem que H defineix l’homotopia que cercàvem entre g ◦ ω i α ∗ (f ◦ ω) ∗ α:
(1) H és contı́nua, ja que per a s = 1/4 es té d’una banda que F (x0 , 1 − (1 − t)) = F (x0 , t)
i, de l’altra, que F (ω(0), t) = F (x0 , t), mentre que, per a s = 1/2 es té F (ω(1), t) = F (x0 , t) i
F (x0 , 2( 12 − 2t + t) − 1) = F (x0 , t).
(2) Per a t = 0, H(s, 0) = [(α ∗ (f ◦ ω)) ∗ α](s), òbviament. Per a t = 1,

 F (x0 , 1), s ∈ [0, 1/4],
H(s, 1) = F (ω(4s − 1), 1), s ∈ [1/4, 1/2],

F (x0 , 1), s ∈ [1/2, 1],

 εg(x0 ) (4s), s ∈ [0, 1/4],
= (g ◦ ω)(4s − 1), s ∈ [1/4, 1/2],

εg(x0 ) (2s − 1), s ∈ [1/2, 1],
= [(εg(x0 ) ∗ (g ◦ ω)) ∗ εg(x0 ) ](s) ≃ (g ◦ ω)(s).
(3) A més, l’homotopia és relativa a {0, 1}, ja que H(0, t) = F (x0 , 1) = g(x0 ) i H(1, t) =
F (x0 , 2(1 − t + t) − 1) = F (x0 , 1) = g(x0 ).
8.4.9 Corol.lari Siguin f, g : (X, x0 ) −→ (Y, y0 ) aplicacions homòtopes relativament a {x0 }.

Llavors,
f∗ = g∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Y, y0 ).
Demostració. El camı́ α(t) = F (x0 , t) és el camı́ constant εx0 , ja que F (x0 , t) = x0 , per a tot
t ∈ I. Aixı́, del teorema anterior es dedueix:
b ◦ f∗ ([ω])
g∗ ([ω]) = α = [α] ∗ [f ◦ ω] ∗ [α]
= [f ◦ ω] = f∗ ([ω])
i, per tant, g∗ = f∗ .
8.4.10 Corol.lari Sigui f : X −→ Y una equivalència homotòpica. Aleshores, si x0 ∈ X i

y0 = f (x0 ), f indueix un isomorfisme f∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Y, y0 ).
Demostració. Sigui g : Y −→ X una equivalència inversa de f i considerem homotopies
F : g ◦ f ≃ id X , i G : f ◦ g ≃ id Y .
Si α(t) = F (x0 , t) és el camı́ de (g ◦ f )(x0 ) a x0 que dóna l’homotopia F , del teorema 8.4.8
se segueix que id X = α b ◦ (g ◦ f )∗ . Anàlogament, prenent β(t) = G(f (x0 ), t) en resulta que
βb ◦ (f ◦ g)∗ = id Y . Aixı́, de 8.2.11, se segueixen les igualtats
b ◦ g∗ ◦ f∗ = id π1 (X,x0 )
α βb ◦ f∗ ◦ g∗ = id π1 (Y,f (x0 )) .
b i βb són isomorfismes, aquestes igualtats són equivalents a

Com que α
b−1 ,
g∗ ◦ f∗ = α f∗ ◦ g∗ = βb−1 ,
d’on es dedueix fàcilment el resultat.
8.4.11 Corol·lari (Invariància homotòpica del grup fonamental) Siguin X i Y espais arc-con-
nexos que tenen el mateix tipus d’homotopia. Llavors, π1 (X, x0 ) ∼
= π1 (Y, y0 ), per a tot x0 ∈ X
i tot y0 ∈ Y .
Demostració. Sigui f : X −→ Y és una equivalència homotòpica. Llavors,
f∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Y, f (x0 )),
és un isomorfisme. Sigui α : I −→ Y un camı́ de f (x0 ) a y0 , que existeix perquè Y és arc-connex.
Llavors, el morfisme
b : π1 (Y, f (x0 )) −→ π1 (Y, y0 ),
α
és un isomorfisme. Per tant, la composició
b ◦ f∗ : π1 (X, x0 ) −→ π1 (Y, y0 ),
α
és un isomorfisme.
Els espais contràctils són els espais que tenen el tipus d’homotopia d’un punt i, per tant, com
a cas particular d’aquest darrer resultat trobem:
8.4.12 Corol.lari Si X és un espai contràctil, llavors és simplement connex, és a dir,
π1 (X, x0 ) ∼
= 1.
8.4.13 Exemple Si X ⊆ Rn és un subconjunt estrellat, aleshores és contràctil i, en con-

seqüència, té grup fonamental trivial.
Observem que el recı́proc no és cert, ja que les esferes Sn , n ≥ 2, són simplement connexes,
però no són contràctils, tot i que no demostrarem aquest resultat (vegeu [NP]).
8.5 Problemes
1. Proveu que l’espai topològic de dos elements X = {a, b}, amb la topologia definida per
T = {∅, X, {a}} (espai conegut com l’espai de Sierpinski de dos elements), és simplement
connex.
2. Sigui X un espai topològic. Proveu que X és simplement connex si i només si dos camins
qualssevol ω, σ : I −→ X, amb els mateixos punts inicial i final, són homotòpicament equivalents
relativament als extrems.
3. Calculeu els grups fonamentals dels espais següents:
(a) D2 × S1 (Tor sòlid).

(b) S1 × I.
(c) S1 × R.
(d) A = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 > 1}.
(e) B = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 ≥ 1}.
(f) Rn − {0}, n ≥ 2.
(g) R3 − {(0, 0, z) | z ∈ R}.
(h) Sn − {punt}, n ≥ 1.
(i) Els espais lenticulars L(p, q).
4. Sigui Y un retracte de X. Proveu que es tenen les implicacions següents:
(a) X connex =⇒ Y connex.

8.5. Problemes 229
(b) X compacte =⇒ Y compacte.
(c) X de Hausdorff =⇒ Y tancat.
(d) X simplement connex =⇒ Y simplement connex.
5. Proveu que tant el número 8 com l’espai Θ = S1 ∪ ({0} × [−1, 1]) són retractes de deformació
de R2 \ {p, q}, però que cap d’ells és retracte de deformació de l’altre.
6. Doneu un exemple de retracte que no sigui retracte de deformació.
7. Proveu que, si X i Y són del mateix tipus d’homotopia i X és connex, aleshores Y és connex.
8. Proveu que existeix una circunferència dins d’una cinta de Möbius de la qual és retracte de
deformació. Deduı̈u que la cinta de Möebius i el cilindre són homotòpicament equivalents.
9. Si A ⊆ B ⊆ X i B és un retracte de deformació de X i A ho és de B, proveu que A és un
retracte de deformació de X.
10. (a) Proveu que Sn és un retracte de deformació de Rn+1 − {0}.
(b) Identifiqueu un retracte de deformació de R2 − {p, q} (p 6= q).
(c) Siguin p ∈ T2 i X = T2 − {p}; trobeu un subconjunt de X homeomorf al número 8 i que
sigui retracte de deformació de X.
(d) Siguin p, H i r ⊆ R3 com en el gràfic. Proveu que H − {p} és un retracte de deformació de
R3 − r.
..
.. p H
..
..
.
11. (a) Proveu que si X ≃ Y i X ′ ≃ Y ′ , aleshores X × Y ≃ X ′ × Y ′ .

(b) Proveu que tot espai X és retracte de deformació del cilindre X × I.
(c) Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. Proveu que Y és un retracte de deformació del
cilindre de f , Mf .
(d) Sigui f : X −→ Y una aplicació contı́nua. Proveu que X és un retracte de deformació del
cilindre de f si i només si f és una equivalència homotòpica.
12. Siguin X, Y espais homotòpicament equivalents. Suposem que X té la propietat del punt
fix. Té Y la propietat del punt fix? I si Y ⊆ X és un retracte de deformació de X?
13. (a) Siguin f, g : S1 −→ X aplicacions contı́nues tals que f ≃ g. Proveu que els espais
d’identificació X ∪f D2 i X ∪g D2 són homotòpicament equivalents.
(b) Sigui X l’espai que s’obté adjuntant un disc a la circumferència S1 a partir de l’aplicació
d’adjunció descrita en l’exemple de l’inici de l’apartat 7.2. Proveu que X és contràctil. (Aquest
espai es coneix com barret del capsigrany.)
14. Anomenem segment rectilini de l’esfera Sn la projecció d’un segment de Rn+1 que uneix dos
punts no antipodals de Sn . Proveu que tot camı́ de Sn és homòtop, relativament als extrems,
a un producte de segments rectilinis. Deduı̈u que l’esfera Sn , n ≥ 2, és simplement connexa.
15. Proveu que existeix una retracció r : Dn −→ Sn−1 si i només si Sn−1 és contràctil.
16. Siguin X un espai topològic i U, V ⊆ X oberts tals que U , V i U ∩ V són arc-connexos.
Proveu que, si i : U −→ X i j : V −→ X són les inclusions, el grup fonamental de X en un
punt x ∈ U ∩ V està generat per les imatges de i∗ i j∗ .
17. (a) Siguin a, b : C −→ C els homeomorfismes del pla complex definits per
1
a(z) = z + i, i b(z) = z + + i.
2
Proveu que ba = a−1 i deduı̈u que
G = {am b2n bε , | m, n ∈ Z, ε = ±1},
és un grup d’homeomorfismes de C.

(b) Proveu que l’acció de G sobre C és pròpiament discontı́nua i que l’espai d’òrbites, C/G, és
de Hausdorff.
(c) Proveu que C/G és homeomorf a l’ampolla de Klein, K, i deduı̈u que, per a qualsevol x ∈ K,
π1 (K, x) = G.
18. Sigui X un espai topològic. Proveu que són equivalents:
(a) X és contràctil.
(b) L’aplicació identitat, id X , és homòtopa a constant.
(c) Dues aplicacions contı́nues f, g : Y −→ X són sempre homòtopes.
(d) Tot punt de X és retracte de deformació de X.

Bibliografia
[B] N. Bourbaki: Topologie. Herman ed. Paris, 1971.
[BvR] G. Buskes; A. van Rooij: Topological spaces. Springer Verlag. Berlin, 1997.
[CS] W.G. Chinn; N.E. Steenrod: First concepts of topology. Randon House Inc. New York,
1966.
[HW] W. Hurewicz; H. Wallman: Dimension theory. Princeton U.P. Princeton, 1948.
[HY] J. Hocking; G. Young: Topology. Dover edition. New York, 1988.
[K] C. Kosniowski : Topologı́a Algebraica. Ed. Reverté. Barcelona, 1986.
[Ma] W. Massey: Una introducción a la topologı́a algebraica. Ed. Reverté. Barcelona, 1972.
[M] J. Munkres : Topologı́a (de la 2a edició anglesa). Pearson educación. Madrid, 2002.
[NP] V. Navarro; P. Pascual : Topologia Algebraica. Edicions U.B. Barcelona, 1999.
[S] A. Sieradski : An introduction to topology and homotopy. PWS-KENT. Boston, 1992.
[Sp] M. Spivak: Cálculo en variedades. Ed. Reverté. Barcelona, 1970.
[SS] L.A.Steen; J.A.Seebach Counterexamples in Topology. Dover edition. New York, 1995.
[W] C.T.C. Wall: A geometric introduction to topology. Dover edition. New York, 1993.
Índex alfabètic
G-espai, 76 d’un espai topològic, 53

ı́ndex d’una corba tancada, 182 d’una aplicació, 82
cinta de Möbius, 66
acció d’un grup, 76 classe d’equivalència, 58
acció pròpiament discontı́nua, 216 classe d’homotopia, 174
adherència, 29 clausura de Kuratowski, 40
ampolla de Klein, 68 col·lapse d’un subespai, 74
aplicacions homòtopes, 170 compactificació
aplicacions homòtopes relativament a un subes- de Stone-Cech, 160, 167
pai, 173 compactificació d’Alexandroff, 105
aplicació component connex, 134
contı́nua, 12, 34 con
oberta, 38 d’una aplicació, 83
tancada, 38 con d’un espai, 75
uniformement contı́nua, 100 conjunt
aplicació exponencial, 176 Fσ , 167
arrel d’un polinomi, 187
Gδ , 167
axioma de l’elecció, 111
dens en ell mateix, 45
fitat, 19
barret del capsigrany, 227
base perfecte, 45
numerable en un punt, 38 conjunt convex, 120
base d’una topologia, 24 conjunt de classes d’homotopia, 174
bola conjunt estrellat, 222
oberta, 10 contracció, 118
tancada, 10 corba, 65
bon ordre, 113 corba plana, 182
cadena, 112 desigualtat triangular, 8

distingida, 113 distància, 8
camı́, 129 p-àdica, 17
camı́ tancat, 129 discreta, 9
cilindre entre dos subconjunts, 18
ÍNDEX ALFABÈTIC 233
distàncies equivalents, 19 fita superior, 112

diàmetre, 18, 97 frontera, 30
domini del pla, 192
grau d’una aplicació, 179
element maximal, 112 grup fonamental, 210
encolament de dos espais, 72 gràfic d’una aplicació, 78
entorn, 14, 33
obert, 34 homeomorfisme, 36
equivalència homotòpica, 219 homotopia, 170
esfera, 66, 69 lineal, 172
esfera de Riemann, 108 relativa, 173
espai
arc-connex, 129 identificació, 59
compacte, 86 interior, 29
completament regular, 156
l’arracada i la perla, 145
connex, 122
la pinta i la puça, 130
contràctil, 221
lema
d’òrbites, 76
d’immersió, 158
de Baire, 117
d’Urysohn, 151
de Fréchet, 147
de Baire, 117
de Hausdorff, 23, 147
de l’aixecament, 177
de Hilbert ℓ2 , 20, 119
de l’aixecament d’homotopies, 178
de Lindelöf, 119
de l’aixecament per espais d’òrbites, 217
de Sierpinski, 225
de l’enganxament, 78
localment arc-connex, 139
de Zorn, 113
localment compacte, 101
del nombre de Lebesgue, 97
localment connex, 138
del tub, 92
metritzable, 157
llaç, 129
mètric, 8
mètric complet, 117 morfisme induı̈t, 212
normal, 147, 153, 160 mètode diagonal de Cantor, 99
producte, 55 mètrica, 8
projectiu, 70 de l’oficina de correus, 28
regular, 147 del suprem, 9
separable, 33 discreta, 9
seqüencialment compacte, 97, 98 fitada, 9
simplement connex, 210
topològic, 21 nombre de Lebesgue, 97
espais
completament fitats, 99 obert, 15, 21
lenticulars, 83 ordre
lexicogràfic, 40
famı́lia de funcions que separa punts, 157 ordre del domini, 193
famı́lia de funcions que separa punts de tan-
cats, 157 parell antipodal, 190
234 ÍNDEX ALFABÈTIC
pla sistemes d’entorns, 40

projectiu, 69 subbase, 26
pla de Moore, 41 subespai connex, 122
primer axioma de numerabilitat, 38 subespai topològic, 47
principi de maximalitat de Hausdorff, 114 subrecobriment, 86
producte d’una famı́lia de conjunts, 54 successió
producte de camins, 205 equiconvergent, 119
projecció estereogràfica, 108 convergent, 38
propietat d’intersecció finita, 88 superfı́cie, 65
propietat de Bolzano-Weierstrass, 97, 98, poligonal, 71
119
propietat del punt fix, 188 tallar i enganxar, 64
propietat universal tancat, 28
de l’encolament, 73 teorema
de la topologia induı̈da, 49 d’estabilitat de l’ı́ndex, 186
de la topologia inicial, 79 d’extensió de Tietze, 161
de la topologia producte, 52, 56 d’invariància de l’ı́ndex per homotopies,
de la topologia quocient, 60 185
de la unió disjunta, 72 d’invariància de la dimensió, 192
punt d’invariància del domini, 200
adherent, 29 de Bolzano, 187
aı̈llat, 32 de Borsuk-Ulam, 190
d’acumulació, 32 de Cantor, 88
interior, 29 de Cantor-Bendixon, 45
lı́mit, 32 de contracció de Banach, 118
punt antiposal, 190 de Heine-Borel, 94
punt fix, 188 de la continuı̈tat uniforme, 100
punt separador, 125 de la corba de Jordan, 196
de la subbase d’Alexander, 110
ram d’esferes, 73 de metritzabilitat, 158
recobriment, 85 de Poincaré-Bohl, 185
d’un subespai, 90 de Rouché, 186
obert, 86 de separació d’Eilenberg, 193
relació de Tychonoff, 110
d’ordre parcial, 112 del pastı́s, 144
d’ordre total, 112 del punt fix de Brouwer, 189
relació d’equivalència, 57 del valor intermig, 124
retracció, 189 del valor màxim i mı́nim, 89
retracte fonamental de l’àlgebra, 187
de deformació, 220 tipus d’homotopia, 219
topologia, 21
segment inicial, 114 compacta-oberta, 168
segon axioma de numerabilitat, 27 de l’ordre, 40
separació, 122 de la unió disjunta, 71
sinus del topòleg, 143 de les caixes, 56
ÍNDEX ALFABÈTIC 235
de Moore, 41
de Zariski, 42
del complement numerable, 39
del lı́mit inferior, 25
dels complements finits, 22
discreta, 22
feble, 81
generada, 26
grollera, 22
induı̈da, 47
inicial, 79
més fina, 23
més grollera, 23
mètrica, 22
producte, 50, 55
quocient, 59
usual, 22
tor, 67
n-dimensional, 95
translació, 76
unió
puntual de dos espais, 73
unió disjunta, 71
varietat topològica, 65
vèrtex del con, 75

Llibretopo

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Llibretopo

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TOPOLOGIA

1 Espais mètrics i aplicacions contı́nues 7

2 Espais topològics i aplicacions contı́nues 21

3 Subespais, espais producte i espais quocient 47

4.6 Compacitat local . . . . . . . . . . .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. 101

6 Propietats de separació 147

7 Topologia del pla 169

8 El grup fonamental 207

són més geomètrics i introdueixen algunes idees bàsiques d’homotopia.

Barcelona, desembre de 2008

Un dels conceptes fonamentals de la topologia és el de continuı̈tat. Intuı̈tivament podem

Recordem que a Rn es defineix la norma d’un punt x = (x1 , . . . , xn ) per

(i) d(x, y) ≥ 0, per a tot x, y ∈ Rn , i d(x, y) = 0, si i només si x = y.

La comprovació de les dues primeres propietats és immediata a partir de la definició de la

1.1.1 Definició Sigui X un conjunt. Una funció d : X × X −→ R s’anomena distància o

(i) d(x, y) ≥ 0, per a tot x, y ∈ X, i d(x, y) = 0, si i només si x = y.

(i) d3 (x, y) ≥ 0 per definició. Pel que fa a l’anul·lació de la distància, si 0 = d3 (x, y) =

(ii) La propietat de simetria se segueix de la propietat corresponent del valor absolut:

X = C 0 ([a, b]) = {f : [a, b] −→ R, f contı́nua}.

d(x, y) = min{d(x, y), 1} .

1.2 Boles obertes

1.2.1 Definició Sigui (X, d) un espai mètric, x ∈ X i r ∈ R+

(3) Notem Dn la bola tancada de Rn centrada a l’origen i de radi 1,

Dn = {x ∈ Rn | x21 + . . . x2n ‘1}.

1.2.3 Lema Les boles obertes d’un espai mètric satisfan:

és a dir, que z ∈ Br (x).

1.3 Aplicacions contı́nues

Diem que f és contı́nua en X si ho és en tots els seus punts.

En general, per a una aplicació f : X −→ Y i subconjunts A ⊆ X i B ⊆ Y , es té que f (A) ⊆ B,

avx0 : C 0 ([a, b]) −→ R

sup {|f (x) − g(x)|} < δ =⇒ |f (x0 ) − g(x0 )| < ε.

Per a això, òbviament, basta prendre δ = ε.

d((x1 , y1 ), (x2 , y2 )) = max{d(x1 , x2 ), d(y1 , y2 )} .

D’aquesta forma, X × X és un espai mètric (vegeu l’exercici 9) i l’aplicació distància

r = d(x, y) ≤ d(x, x′ ) + d(x′ , y ′ ) + d(y ′ , y) < ε + d(x′ , y ′ ) =⇒ d(x′ , y ′ ) > r − ε,

és a dir, que d(Bδ (x, y)) ⊆ (r − ε, r + ε).

dr (x, y) = rd(x, y).

En efecte, les boles d’una i altra distància estan relacionades segons:

Bδ′ (x; dr ) = {x′ ∈ X | dr (x, x′ ) < δ ′ }

Aquest darrer exemple mostra que la continuı̈tat no depèn necessàriament de la distància en

1.3.4 Definició Sigui X un espai mètric i x ∈ X. Un subconjunt N ⊆ X és un entorn de x si

Bδ (x) ⊆ f −1 (Bε (f (x))) ⊆ f −1 (M ) ,

i, per tant, f −1 (M ) és un entorn de x.

1.4.5 Proposició Sigui X un espai mètric. Aleshores:

(a) ∅, X són oberts.

(3) Sigui {U1 , . . . , Un } una famı́lia finita de conjunts oberts. Llavors

1.4.6 Observació La intersecció d’un©¡

1. Raoneu quina de les funcions següents defineix una distància a R.

(a) d(x, y) = |ex − ey |.

(b) d(x, y) = | sin x − sin y|.

(c) d(x, y) = part entera de la distància ordinària entre x i y.

Més generalment, donada una funció f : R −→ R, quines condicions ha de satisfer f perquè

(a) d(x, y) = |x1 − y1 |.

(b) d(x, y) = (x1 − y1 )2 + . . . (xn − yn )2 .

(c) d(x, y) = min{|x1 − y1 |, . . . , |xn − yn |}.

3 Sigui (X, d) un espai mètric. Proveu que

és una distància definida sobre X.

(a) Proveu que dp és una distància.

dp (b, c) ≤ max{dp (a, b), dp (a, c)}.

(a) {(x, y) | x2 + y 2 < 1} ∪ {(0, 1)}.

(b) {(x, y) | |x| < 1}.

(c) {(x, y) | x − y ≤ 1}.

(d) {(x, y) | x − y = 1}.