1

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra

Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època

L'esclat de la Guerra Civil (1936) i la victòria de les tropes franquistes arreu de l'Estat
(1939) suposen un tall brusc de totes les iniciatives anteriors i l'inici d'un període
caracteritzat per la repressió i la persecució de la llengua i la cultura catalanes. El
franquisme impulsa un projecte polític uniformitzador de l'estat, en què no hi ha lloc per
a les diferències ideològiques, culturals o lingüístiques. La literatura catalana viu a la
clandestinitat en un primer moment. Aquesta política repressora és molt intensa fins als
anys cinquanta, quan, després del pacte amb els Estats Units d’Amèrica i el Concordat
amb el Vaticà (1953), la Dictadura es veu obligada a atenuar-la.
La narrativa fou, juntament amb el teatre, el gènere que més sofrí les conseqüències de
la postguerra. Les dificultats editorials, la manca de lectors i de crítica, l’obstrucció de
la censura, etc. feren molt difícil el conreu del gènere en els primers anys. La represa de
la novel·la es produí a l’exili, per les dificultats esmentades. Fins a l'any 1950,
aproximadament, la tasca dels exiliats fou important: revistes culturals i de partits,
conferències, commemoracions, edicions de llibres, etc. serviren d'elements
aglutinadors dels exiliats i de substitutiu de les activitats que no es podien dur a terme a
l’interior. Però aviat els escriptors exiliats o tornen o prefereixen l’encontre del seu
públic natural i editar a Catalunya. Reaparegueren o nasqueren editorials (Selecta, Moll,
el Club dels Novel·listes, Aymà, Edicions 62); es crearen premis literaris de narrativa
com ara el “Joanot Martorell” de novel·la (1947), més tard “Sant Jordi” (1960) i el
“Víctor Català” de contes (1953). La tornada de l’exili de diversos escriptors va
significar la recuperació de la seua obra i l’entrada d’una sèrie de temes relacionats
sobretot amb el món americà. És el cas de Ferran de Pol, Pere Calders, Artís-Gener,
Xavier Benguerel, Riera Llorca...
A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta hi ha intents de començar a editar
“normalment” (la censura continuà per bé que atenuada arran de la nova llei de premsa
de 1962). Hi ha dues generacions d’escriptors: aquells que, formats i en alguns casos ja
coneguts abans de la guerra, havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública, i
uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual.
La narrativa a la dècada dels seixanta s’inicia amb dues gran obres: Bearn o la sala de
les nines (1961) del mallorquí Llorenç Villalonga i La plaça del diamant de Mercè
Rodoreda que vivia exiliada a Ginebra. Els dos autors ja havien publicat abans de la
 2

guerra i tindran a partir d’aquell moment una important carrera narrativa amb una bona
recepció de la crítica i de lectors. Aquests dos autors més Pere Calders i Manuel de
Pedrolo formen quatre pilars bàsics, quatre obres singulars en la narrativa del segle XX.
S’hi poden establir quatre tendències principals en la narrativa de postguerra:
a) La psicològica. La representen Xavier Benguerel, Rafael Tasis, Joan Sales –al qual se
li anota un sentit catòlic- o L. Ferran de Pol. Part de la producció de Llorenç Villalonga
i Mercè Rodoreda, està lligada a aquest model psicològic.
b) El realisme, que presenta dos models: un realisme més compromès amb obres de V.
Riera Llorca, Josep M. Espinàs, Estanislau Torres i M. Aurèlia Capmany i un realisme
més vuitcentista, lligat al naturalisme, com és el cas de les obres d’Enric Valor (del qual
hem de recordar l’excel·lent recreació de les rondalles populars valencianes) o Sebastià
J. Arbó.
c) Experimental, per l’estil, per les estructures narratives o per la reflexió existencial:
són algunes novel·les de Manuel de Pedrolo, Blai Bonet o M. Aurèlia Capmany...
d) Tendència vers la mitificació de la realitat, amb jocs irònics entre la realitat i la
fantasia: Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Pere Calders...
Finalment, i més que una tendència, cal anotar-hi la narrativa de gènere en català,
concretament la policíaca o negra, del ja esmentat Manuel de Pedrolo, el narrador més
prolífic de la literatura de postguerra.
Els últims anys de la dècada dels seixanta són marcats per dos fets que incidiren de
manera especial en el desenrotllament posterior de la nostra literatura. D'una banda, la
lluita dels universitaris pels canvis democràtics, la dels treballadors i, de l'altra, el Maig
del 1968. Els escriptors que comencen a produir en aquests anys, majoritàriament
universitaris, viuen enlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves
experiències (universitat, irreligiositat, els nous mitjans de comunicació, droga, sexe,
etc.) i la rebel·lia enfront de la societat de consum en la qual viuen immergits. Entre els
autors més destacats cal parlar de Terenci Moix. Montserrat Roig, Carme Riera, Quim
Monzó, Jaume Cabré, etc.