Tema 1: L’univers.

NOTA: Aquesta guia és orientativa del que pot entrar.

Punt 1
 Tipus de cossos celestes o astres que podem trobar (recordeu d’afegir
asteroides i meteorits).

 Composició de l’univers i elements químics predominants.

 Matèria visible i fosca i energia fosca. Proves de l’existència de la matèria

fosca.

 L’espectre de la llum i la seva importància en el descobriment de la

composició dels astres.

Punt 2
 Distingir les diferents parts dintre de l’estructura de l’univers: Des de els
Sistema Solar al Supercúmul de Virgo

 Coneixement de l’estrella més propera al Sistema Solar, on es troba el

Sistema Solar dins la nostra galàxia, la galàxia més propera a la Via Làctia

 El nº d’estels i planetes que hi ha aprox. a la Via Làctia, el nº de galàxies al

Grup Local i el nº d’estels al Supercúmul de Virgo

Punt 3
 Conèixer la llei de la gravitació i com entenen la gravetat Newton i Einstein

 Forats negres: Que és, com es crea, on es troben, com es detecten, que li
passa a un cos que entra dintre del seu radi d’acció, que és el punt de no
retorn, com es diu el forat negre de la nostra galàxia

Punt 4
 Big Bang: l’idea de l’expansió de l’univers: Efecte Doppler, la confirmació del
Big Bang, la radiació còsmica de fons(satèl·lit WMAP), les dues teories
sobre el final de l’univers: el Big Rip i el Big Crunch

 Etapes en l’història de l’univers: Del Big Bang a la gran acceleració

provocada per l’energia fosca.
Punt 5
 La fabricació dels elements químics que coneixem:. La fusió a l’interior dels
estels (des de l’hidrogen fins el ferro), el col·lapse gravitatori (creació de la
resta d’elements químics) i l’explosió final (supernova) que llença els
elements químics a l’espai. Recordeu que una nebulosa són les restes de
l’explosió d’una supernova.

Recordar que al Sol es produeix la fusió de dos àtoms (isòtops) d’hidrogen

per formar heli, la qual cosa produeix l’energia que ens il·lumina cada dia.

Punt 6 i 7
 Origen del Sol: Quan es va formar i com (etapes de formació)

 Origen dels planetes: Diferència entre la formació (i per tant, composició)

dels planetes exteriors i interiors, la formació dels planetes interiors a partir
dels planetesimals que van donar lloc als protoplanetes

 La Lluna: Origen de la seva formació i diferència amb la resta de satèl·lits

del Sistema Solar.

 Planetes dels Sistema Solar, planetes nans (Ceres, Plutó i Eris) i cinturó
d’asteroides (entre Mart i Jupiter)

 Composició dels diferents planetes del Sistema Solar, quins tenen

atmosfera i camp magnètic i quins no. Planeta més gran i més petit del
Sistema Solar, quin planeta gira en sentit contrari als demès, quin planeta té
l’eix tombat.

 Quantitat i nom dels principals satèl·lits de cada planeta, si en té. Conèixer

que Ganímedes i Tità són els dos satèl·lits més grans.

Punt 8
 Exoplanetes: Quan es va descobrir el primer i quan es porten descoberts
aprox. (uns 300). Com es pot trobar l’existència dels exoplanetes i el seu
estel? Conèixer les principals característiques: Dimensions, distància al seu
estel comparat amb els planetes del Sistema Solar.

 Condicions per la vida al nostra planeta

1. De què està fet l’univers?
OBJECTIUS

- Saber descriure la composició de l’Univers.

- Saber de quina matèria està format i com s’organitza.

EXPLICACIÓ
-Espai

L’univers és un gran buit finit format per -Temps

-Matèria

-Energia

Avui en dia s’accepta que l’univers està format per un 4 % de matèria visible,
un 23% de matèria fosca, i un 73 % d’energia fosca.

1.1. Univers observable:

El podem observar a ull nu o amb l’ajut d’un telescopi. És la matèria visible.

Està format per milers de milions de galàxies que a la seva vegada contenen
astres com estels, planetes, cometes, asteroides, meteoroides i nebuloses
(núvols de gas i partícules sòlides que anomenem pols).

Altres cossos còsmics són els forats negres, quàsars (objectes que emeten
grans quantitats d’energia) i púlsars (fonts que emeten ones de radio vibrant en
períodes regulars)

La composició química de l’univers observable es  Element Àtoms 

aproximadament 75% d’hidrogen, 20% heli i 5%
Hidroge
d’altres elements que s’han format a l’interior dels  H 1.000.000 
n
estels gràcies a les temperatures elevadíssimes en
 He Heli 63.000 
el seu interior.
 O Oxigen 690 
 C Carboni 420 
 N Nitrogen 87 
 Si Silici 45 
 M
Magnesi 40 
g
 Ne Neó 37 
 Fe Ferro 32 
 S Sofre 16 
1.2. La matèria fosca i l’energia fosca:

La matèria fosca es diu així perquè és matèria que no pot esser detectada
mitjançant processos associats a la llum. Aquesta matèria ni emet ni absorbeix
radiació electromagnètica, ni tampoc interactua amb aquesta.

Si no interactua amb la llum, i per tant no és visible, per què es creu que
existeix? Pels seus efectes gravitacionals. Les galàxies es mouen molt més de
pressa del que correspon a la massa observada, això porta a pensar que la
massa visible només és una part de la massa total.

Moltes dades recollides fan pensar que s’agrupa al voltant de les galàxies i els
cúmuls. Encara no se sap quina és la seva naturalesa.

L'energia fosca tal com passa amb la matèria fosca, tampoc no se sap quina
n’és la naturalesa.

En van deduir l'existència el 1998, quan, mentre estudiaven les explosions

d'estels llunyans, supernoves, van comprovar que l'univers, ara, s'expandeix
més ràpidament que com ho feia en el passat i van considerar que aquesta
energia és la causant d'aquesta acceleració.

Actua, per tant, de manera contrària a la força gravitatòria, perquè s'oposa a

l'atracció mútua entre les galàxies i, per tant, pot explicar l’acceleració de
l’univers actual.

Recordeu: A l’interior dels estels, la temperatura es tant elevada que els àtoms
perden els seus electrons, Quan passa això, diem que els àtoms es troben en
un estat del a matèria que no és ni sòlid, ni líquid ni gasós, sinó en estat
plasma .
2. Com està organitzat l’univers?
OBJECTIU

- Identificar les diferents estructures en que està organitzat l’Univers

EXPLICACIÓ
Fem una classificació d’associacions més complexes a associacions més
elementals:
 Supercúmul de Virgo: Associació de milers de galàxies.
 Grup local: Grup de 30 galàxies que pertanyen al supercúmul de Virgo. En
aquest grup local es troba la nostra galàxia, la via Làctia, i la galàxia
Andròmeda, la més propera a la Via Làctia.
 Via Làctia: És una galàxia espiral, formada per 100.000 milions d’estels
entre els quals podem trobar el sol i, per tant, el sistema solar.
 Sistema Solar: Està format per un estel central, el sol, al voltant del qual els
mouen els 8 planetes que formen aquest sistema, es troben girant descrivint
òrbites el·líptiques. Es troba en un dels braços de l’espiral, el braç d’Orion.

Les constel·lacions són grups d’estels que, al unir-los mitjançant una línia
imaginària, forment figures al cel. Això però pot resultar enganyós, ja que
els estels que es troben formant la constel·lació poden estar separats per
distàncies d’anys llum els uns dels altres.

L’estel α-Centauri és el sistema estel·lar més proper al sol, es troba a uns

37 bilions de km. de distància. Considerada des de l’antiguitat com un únic
estel, la més brillant de la constel·lació Centauri, es en realitat la
superposició de dos estels.

3. L’univers en moviment.

OBJECTIUS

-Entendre que el moviment de l’univers es pot predir i que esta governat per les
forces gravitatòries.

EXPLICACIÓ

Si entenem que l’univers està format per matèria, ens hem de preguntar si
aquesta matèria esta quieta o es troba en moviment. Una reflexió important
seria pensar en l’energia que té la matèria que forma l’univers. Després del Big
Bang, l’univers tendeix al desordre, es a dir, tendeix a expandir-se per tal
d’ocupar el màxim espai possible, podem dir llavors que tota la matèria de
l’univers es troba en moviment.

La Lluna gira al voltant del la Terra, la Terra gira al voltant del Sol i el Sol gira al
voltant del nucli galàctic de la galàxia de la qual forma part, la via Làctia...etc

Però... perquè es dona aquest moviment:

  3.1- La força de la gravetat:

Aquí tenim la llei de la gravitació universal, NO LA HEM DE SAPIGUER PER

AQUESTA ASSIGNATURA!!!!!! Però si que la hem de saber interpretar:

Dos cossos, només per tenir massa,

s’atreuen entre ells amb una força que
s’anomena força gravitatòria o gravetat.
Quant més gran és la massa dels dos
cossos, més gran es aquesta força
d’atracció.

m1 · m2
F=G
r2

Però la força
gravitatòria no només
Força gravitatòria depèn de la massa del
cossos, sinó també de
la distancia que els
separa. Quant més
petita és la distancia
entre els cossos, més
gran es la força amb la
que s’atrauen.
Com si es tractés d’un efecte dominó:

La Terra atrau a la Lluna.

El Sol atrau a la Terra i a

la resta de planetes del
sistema solar

El sistema solar és atret

pel nucli galàctic de la via
Làctia.
Efectes de la força
gravitatòria sobre els
astres i sistemes que
La via Làctia s’atrau
formen l’univers.
mútuament amb la resta
de planetes que formen
el grup atractor

El grup atractor es atret

pel centre del
supercúmul de Virgo,
anomenat gran atractor.

 3.2-Els forats negres.

Si ja hem comentat que la força gravitatòria depèn de la massa dels cossos, us

imagineu que passaria si aconseguíssim concentrar tota la massa de la Terra
en un got d’aigua? Segurament si féssim això tots els objectes es precipitarien
contra el got ja que, aquest tindria una massa tant gran en un espai tant petit
que podria exercir una gran força gravitatòria.
Un forat negre es una zona de l’espai on tenim una acumulació de matèria tant
gran (per exemple, la massa d’un milió de Sols), que la força gravitatòria es fa
extraordinàriament potent, de tal manera que tota la matèria que es troba al
voltant és xuclada pel forat negre, ni tant sols la llum pot escapar d’aquesta
atracció.

Els forats negres es formen al final de la vida d’un estel, quan aquest explota,
tota la massa del estel és concentra en un volum molt petit de tal manera que
crea un camp gravitatori molt gran que el que fa es xuclar tota la matèria que
troba al seu voltant.

Es creu que totes les galàxies tenen al seu centre un forat negre, el de la via
Làctia s’anomena Sagitari A* ( té una massa de 3 milions de Sols), els estels
que es troben al voltant de Sagitari A* no cauen perquè es troben més lluny del
punt de no retorn, però... Què és el punt de no retorn?.

Podem pensar que quan més matèria xucla el forat negre més gran serà el seu
poder gravitatori...afortunadament, com la força gravitatòria també depèn de la
distància, hi ha un punt al qual la força gravitatòria del forat negre ja no hi
actua, el punt de no retorn. Per a la via Làctia, aquest punt es troba a una
distància de 7.7 milions de quilòmetres, per això el sistema solar no pot esser
xuclat per Sagitari A*

Els forats negres no es poden veure, però podem conèixer la seva existència
gràcies a que la matèria, quan s’accelera, emet radiacions X just abans de
caure al pou gravitatori del forat, els satèl·lits que es troben fora de l’atmosfera
terrestre són els que s’encarreguen de captar aquesta radiació.

4. Del Big Bang al Big Rip.

OBJECTIUS

-Conèixer què és el Bing Bang i entendre com s’ha arribat a ell a través de les
observacions científiques.

-Saber relacionar el moviment relatiu de les galàxies mitjançant l’efecte

Doppler.

-Conèixer què és el Big Rip i entendre quina es la hipòtesi que planteja.

EXPLICACIÓ

El Big Bang constitueix el moment en que del no res, emergeix tota la matèria
que constitueix l’univers actual. Aquesta matèria es trobava concentrada en un
punt de densitat infinita fins que, en un moment donat, una explosió provoca la
expansió de la matèria en totes les direccions, creant el que ens coneixem
com el nostre univers. Com hem arribat a deduir això?

4.1. Com va sorgir la idea del Bing Bang.

Com ja hem estudiat al punt 1, nosaltres podem conèixer la composició de

l’univers tot estudiant les línies negres de l’espectre de la llum. Es curiós que a
principis del segle passat, els astrònoms es van adonar que, al estudiar la llum
que arribava d’altres galàxies, aquestes línies es trobaven desplaçades cap a la
regió del vermell, on la longitud d’ona és més gran, i això no ho van arribar a
entendre fins que no ho van relacionar amb l’efecte Doppler.

A)

B)

C)

Situacions:

A) Quan mesurem l’espectre de la llum d’un cos que no es mou, les línies
de l’espectre no varien, la longitud d’ona no varia.
B) Quan mesurem l’espectre de la llum d’un cos que s’allunya, les línies de
l’espectre es desplacen cap al vermell, zona de longituds d’ona més
grans.
C) Quan mesurem l’espectre de la llum d’un cos que s’apropa, les línies de
l’espectre es desplacen cap al violeta, zona de longituds d’ona més
petites.
Si les galàxies s’allunyen les unes de les altres, cal pensar que en el passat
van estar més a prop, i que al principi tota la matèria es trobava concentrada en
una zona més petita.

4.2 La confirmació del Big Bang.

Tot això, va passar mentre que Arno Penzias y Robert Wilson, hi estaven
treballant en un nou tipus d’antena comercial, un cop ho van finalitzar, es van
donar compte que des de l’univers hi provenia una radiació molt feble.

Molts es preguntaven: Què podia ser aquesta Radiació, com la radiació

provenia de tots els punts de l’univers, la van anomenar Còsmica i ja, com era
molt feble, tindria que ser alguna cosa molt llunyana de la terra, per això va
passar a anomenar-se radiació còsmica de fons.

Tot això, es només l’eco de la gran explosió anomenada big bang.

4.3 El Big Bang y la Història de l’Univers

L’univers va néixer fa uns 13700 milions d’anys, mirem la seqüència de la seva

història:

1. Inflació: L’Univers supercomprimit s’expandeix i creix a una velocitat molt

elevada.

2. Formació de la Matèria: Nomès hi havien electrons i quarks, (aquests

últims són les partícules subatòmiques pròpies dels protons i
neutrons),envoltats d’una quantitat enorme d’energia: els fotons. Els
protons i neutrons es formarien al baixar la temperatura d’inflació.

3. Els Primers Àtoms: 300.000 anys després es formen àtoms d’hidrogen i

d’heli en un percentatge semblant al que hi ha actualment.

4. L’incendi de l’Univers: Les partícules carregades (protons i electrons)

van interferir amb els fotons. Al combinar-se, la llum va poder viatjar i va
sorgir la radiació còsmica.
 5. La Formació d’Estels i Galàxies: Al cap d’uns 400 milions d’anys
després, zones de l’espai mes denses es van convertir en centres
d’atracció gravitacional. Al voltant d’aquest centre es va anar agrupant
matèria i es van formar d’estels, planetes i nebuloses. Poc temps
després van néixer les primeres galàxies.

6. L’Energia Fosca: Cap als 9.000 milions d’anys, les galàxies comencen a
viatjar a velocitats cada cop més elevades. Es pensa que hi ha una
energia de natura desconeguda que accelera les galàxies actuant contra
l’atracció gravitacional, l’energia Fosca.

4.4. El Big Rip

La Gran Esquinçada o Teoria de l'expansió eterna, és una hipòtesi sobre la

destinació última de l'Univers.

La clau d'aquesta hipòtesi és la quantitat d'energia fosca en l'Univers. Si

l'Univers conté suficient energia fosca, podria acabar en una esquinçada de
tota la matèria.

1- Les galàxies se separarien entre si, a 1000 milions d'anys del final.

2- Després la gravetat seria massa feble per mantenir integrada cada

galàxia, i 60 milions d'anys abans de la fi, només hi hauria estels aïllats.

3- Aproximadament tres mesos abans de la fi, els sistemes solars perdrien

la seva cohesió gravitatòria.

4- En els últims minuts, es desbaratarien estels i planetes. L'Univers

quedaria en àtoms.

5- Per últim els àtoms serien destruïts en una fracció de segon abans de la
fi del temps i només quedaria radiació. L'Univers seria com el Big Bang
però gairebé infinitament menys dens.

5. L’ORIGEN DELS ELEMENTS

OBJECTIUS:

- Saber com és van formar els elements químics.

INTRODUCCIÓ:

Tot el que existeix en l'Univers, des del nostre cervell fins la roca que suposem
més inerta, està format únicament per uns noranta elements, que es combinen
per a donar milions de compostos distints. D'aquests elements naturals, només
l' hidrogen i l'heli es van formar directament en l'Univers primitiu. 

“Tots els elements químics s'originen a partir de l'hidrogen, l'element més

abundant a les galàxies.”

EXPLICACIÓ

Quin és l’origen del elements químics?

El seu origen és als estels, a 1.500 milions de graus, degut a la seva elevada
temperatura els nuclis d’hidrogen es mouen a unes velocitats de 1.000km/s;
Degut a aquestes velocitats hi ha nuclis que aconsegueixen vèncer la repulsió
elèctrica de les càrregues fusionant els nuclis i formant altres de nous
(nucleosíntesis estel·lar.)

La primera fusió és la dels nuclis d'hidrogen per a donar heli, posteriorment

quan s'esgota l'hidrogen es produeixen altres reaccions, anomenades de
nucleosíntesi, que donen lloc a nuclis d'elements cada vegada més pesants;
De manera que l'estrella va enriquint-se en carboni, oxigen, etc.

Supernoves: fonts de matèria

El ferro és l’últim element estable que es forma en un estel. Un cop s’ha format
el forn nuclear s’atura i ja no surt energia. La gravetat fa que les capes
superiors caiguin sobre el nucli provocant una fusió instantània on es generen
la resta del elements químics de la taula periòdica: or, plata, urani...
Aquesta energia produïda per la fusió causa una explosió violenta (supernova).
Els elements que sobreviuen queden dispersos a la mercè d'altres forces
gravitatòries que els agrupin i permetin la formació d'altres cossos estel·lars
com altres estrelles i planetes.

“La lluentor que aconsegueix aquesta supernova pot superar el d’una galàxia
sencera.”
6. L’ ORIGEN DEL SISTEMA SOLAR
OBJECTIUS:

- Conèixer l’ origen del Sol

- Saber com es van formar els planetes del nostre sistema solar

- Composició dels planetes

EXPLICACIÓ:

El sistema solar és un sistema planetari que es troba en un braç (el braç d’Orió)
de la galàxia Via Làctia.

El sistema solar està format per una estrella central anomenada Sol, per vuit
planetes que giren al voltant d’ell fent orbites el·líptiques ( mercuri, Venus,
Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) i per altres cossos més petits:
planetes nans ( Plutó, Eris, Makemake, Haumea i Ceres), asteroides, satèl·lits,
cometes, etc.

Però, com va aparèixer el nostre sistema? Quin va ser el seu origen?

6.1 L’ ORIGEN DEL SOL

INTRODUCCIÓ

Tot es va originar fa 4.570 milions d’anys, quan un núvol de gas i pols es va

començar a contreure. Alguns milions d’anys més tard aquella nebulosa s’havia
transformat en un estel. Per què es va contreure la nebulosa?

La nebulosa va ser contaminada per una supernova. Es pensa que un estel

d’aquesta mena va explotar a prop la nebulosa, i aquesta supernova va causar
la contracció de la nebulosa que va originar el sistema solar.

ETAPES:

1. L’ explosió de la supernova genera una ona de xoc.

2. L’ ona de xoc s’apropa a la nebulosa.

 3. L’ ona de xoc d’aquesta explosió comprimeix la nebulosa que es
col·lapsa, es contrau i es transforma en un disc que dona voltes sobre si
mateix.

4. Al centre de la nebulosa, les partícules estan més a prop les unes de les
altres i, per tant, hi ha més col·lisions entre si. Per causa d’ aquestes
col·lisions, el centre de la nebulosa s’escalfa. A partir d’una temperatura
d’uns deu milions de graus, els nuclis d’ hidrogen es mouen a una
velocitat enorme i es poden fusionar: fabriquen heli i alliberen energia.
Llavors neix un estel, el nostre Sol!

DIÀMETRE I COMPOSICIÓ DEL SOL

Diàmetre: 1.35 milions de km

Composició: EL Sol conté a prop del 99.8% de la massa de tot el sistema

solar. Està compost d’un 73% d’ hidrogen i d’un 28% d’heli. També conté altres
elements, en quantitats més petites i en proporcions molt semblants a com
s’observen en la Terra. 

6.2 FORMACIÓ DELS PLANETES

INTRODUCCIÓ

De la nebulosa inicial comprimida per l’explosió de la supernova no tan sols va

sorgir la nostra estrella. Quan es va crear el Sol, al mateix temps es van anant
definint alguns remolins al seu voltant, que al créixer, augmentaven la seva
gravetat i recollien més materials a cada volta que feien.

EXPLICACIÓ

Fa uns 4570 milions d’anys, la zona coneguda com el sistema solar era una
nebulosa d’hidrogen i heli, i uns rastres d’altres elements. Com ja hem
comentat, aquesta nebulosa es comprimeix, es col·lapsa i es transforma en un
disc.
El disc té temperatures més elevades al centre perquè es on troben més
partícules, nuclis heli i hidrogen que col·lisionen i donen com a resultat la
formació de Sol. Els elements més lleugers emigren cap a la part exterior, més
freda.

A causa de l’efecte de la gravetat, la nebulosa comença a girar sobre si

mateixa i fa que les corrents dèbils s’ajuntin amb les fortes i es formi un únic
remolí de gasos. A cada zona del disc comencen a créixer petits planetes que
poc a poc atrauen la matèria que tenen a prop, la de la seva zona d’influència
gravitatòria. Els primers planetes en formar-se són els exteriors, tenen més
massa ja que es van construir amb elements més abundants de la nebulosa.
( Júpiter, Saturn)

Després es van formar planetesimals (cossos petits) però la gran massa de

Júpiter i Saturn escombren la seva òrbita.

Per aquest motiu es produeixen algunes catàstrofes planetàries, en les que els
planetesimals que avançaven a través de la nebulosa són bombardejats per
meteorits i per partícules.

A les zones internes del disc es formen planetesimals que col·lideixen entre si i
donen origen a planetes com la nostra Terra. Les col·lisions d’aquests planetes
fonen l’exterior d’aquests protoplanetes i genera oceans de magma.

Al final, després de milions d’anys trobem planetesimals (mercuri,Venus, Terra,

Mart, dos planetes gegants i dos exteriors.

Amb el material que sobra de la construcció dels planetes, es formen els 166
satèl·lits coneguts, tret de la lluna que és un cas particular. També queden,
molt lluny dels planetes, milers de milions de cometes, que són restes glaçades
de la nebulosa.

COMPOSICIÓ DELS PLANETES

No tots els planetes són iguals:

 - GEGANTS : Jupiter, Saturn, Urà i Neptú
Es van formar sobretot a partir de gas.

Planetes

- TERRESTRES: Mercuri, Venus, Terra, Mart

Es van formar a partir de material sòlid:

roca i metall.

 Planetes terrestres:

Mercuri (no té atmosfera, perquè la seva massa es petita i la seva gravetat no

pot retenir el gasos)
Distància del Sol: 58 milions de km
Diàmetre: 4.880 km
Composició: 65% a 70% ferro. És el planeta amb més ferro del sistema solar.

Venus
Distancia del Sol: 108 milions de km
Diàmetre: 12.102 km
Composició: Té una atmosfera molt rica, composta en un 96% de diòxid de
carboni i en un 4% de nitrogen. Els seus núvols estan composts d'àcid sulfúric,
composts de sofre i altres àcids.

Terra
Distancia del Sol: 150 milions de km
Diàmetre: 12.756 km
Composició: Té una atmosfera relativament prima composta en un 78% de
nitrogen, 21% d'oxigen i 0.9% de argó. L'escorça terrestre conté els següents
elements: 46,6% oxigen, 27,7% de silici, 8,1% d'alumini, 5,0% de ferro, 3,6%
de calci, 2,8% de sodi, 2,6% de potassi i 2,1% de magnesi. Tots els altres
elements aconsegueixen només un 1,5%.
Mart
Distància del Sol: 228 milions de km
Diàmetre:6.794km.
Composició: Atmosfera extremadament prima composta en un 95% de
carboni, 3% de nitrogen i un 2% de barreja d'altres gasos. El sòl és molt similar
a Mart. Conté molt òxid de ferro, per la qual cosa Mart es veu vermellós. Les
seves capes polars són de diòxid de carboni congelat.

 Planetes gasosos:

Júpiter
Distancia del Sol: 778 milions de km
Diàmetre: 142.700 km
Composició: Júpiter és un planeta “gasós”. L'atmosfera alta conté 82%
d'hidrogen, 17% heli, un 1% d'una barreja de metà, amoníac , vapor d'aigua i
altres gasos. Té un prim anell de gel d'aigua i roques cobertes de gel, en
constant moviment al voltant del planeta.

Saturn
Distancia del Sol: 1.427 milions de km
Diàmetre: 120.000 km
Composició: Saturn és un altre dels planetes “gasosos”. La seva atmosfera
està composta en un 88% d'hidrogen, 11% d'heli i un 1% d'una barreja de
metà, amoníac, vapor d'aigua i altres gasos. El seu brillant anell està conformat
per gel d'aigua i roques cobertes de gel, en constant moviment al voltant del
planeta.

Urà
Distancia del Sol: 2.869 milions de km.
Diàmetre:50.800km
Composició: Urà és un altre planeta “gasós”. La seva atmosfera està
composta en un 83% per hidrogen, un 15% d'heli i gairebé un 2% de metà (la
qual cosa li dóna el color verdós en l'atmosfera en absorbir el vermell). Es creu
que el seu interior és líquid compost d'aigua líquida i amoníac i el seu nucli es
de roca.
Neptú
Distancia del Sol: 4.486 milions de km
Diàmetre:48.600km
Composició: Neptú és un altre de planeta “gasós”. Com Urà, compta amb una
espessa i pesada atmosfera, que es creu es divideix en capes. El terç exterior
és una barreja d'hidrogen, heli, aigua i metà.

Sol Radi Massa Radi Període Període de Satèl·lits Tª sup.

i equatorial orbital orbital rotació naturals mitja
Planetes (anys) (días) (ºC)
Sol 109 332.83 --------- ------------- 29,5 ------------ 6000
0
Mercuri 0,38 0,06 0,38 0,24 58,6 0 179
Venus 0,95 0,82 0,72 0,62 243 0 482
Terra 1 1 1 1 1 1 15
Mart 0,53 0,11 1,5 1,9 1,03 2 - 63
Júpiter 11,2 318 5,2 11,9 0,41 63 - 120
Saturn 9,4 95 9,5 29,5 0,42 56 -125
Urà 4,0 14,6 19,2 84,0 0,72 27 - 210
Neptú 3,8 17,2 30,1 164,8 0,67 13 - 200

La lluna un satèl·lit singular

La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra. El seu diàmetre és d'uns 3.476

km, aproximadament una quarta part del de la Terra. La massa de la Terra és
81 vegades major que la de la Lluna. La densitat mitjana de la Lluna és de
només les tres cinquenes parts de la densitat de la Terra, i la gravetat en la
superfície és un sisè de la de la Terra.

Teories de l’origen de la lluna

Hi ha, bàsicament, tres teories sobre l'origen de la lluna:

1.- Era un astre independent que, en passar prop de la Terra, va quedar
capturat en òrbita.

2.- La Terra i la Lluna van néixer de la mateixa massa de matèria que girava al
voltant del Sol.

3.- La lluna va sorgir d'una espècie d’ inflament de la Terra que es va

desprendre per la força centrífuga.
4-Actualment s'admet una quarta teoria que és com una barreja de les altres
tres: quan la Terra s'estava formant, va sofrir un xoc amb un gran cos de
l'espai. Part de la massa va sortir expulsada i es va aglutinar per formar el
nostre satèl·lit. ( la que s’explica al llibre.)

5- Formació de la Lluna a partir dels materials que els monstruosos volcans de

l'època de formació llançaven a grans altures.

7.Un viatge científic pel sistema solar.

7.1. Venus, benvinguts a l’infern

• Esta composta per un 95% CO2 y una mica de Nitrogen i altres

components.
• La temperatura és de 450ºC.
• La pressió atmosfèrica es tant gran com la d’un fons mari de 800
metres de profunditat.
• Conté núvols d’àcid sulfúric.
• No té plaques tectòniques.
• Al principi dels seus temps Venus tenia tanta aigua con la terra,
però es va evaporar a causa de l’efecte hivernacle.

7.2. La Lluna: el museu d’antiguitats

• Diem que la Lluna es un museu d’antiguitats, perquè conserva tots

els impactes i materials de fa milions d’anys.
• És l’únic satèl·lit natural de la Terra.
• Responsable de les corrents marines i la marea.

7.3. Mart: la frontera

• Es el quart planeta del sistema solar.

• Té dos satèl·lits naturals o llunes.
• Mart té períodes estacionals com la Terra, però són més llargues.
• La superfície de Mart té cràters, camps de lava, volcans, llits secs
de rius i deserts de sorra.
 • Els seus constituents principals són: oxigen, silici , ferro, alumini,
magnesi, calci, també titani i altres components en quantitats
menors.
• Mart no té un camp magnètic global.
• Mart no presenta tectònica de plaques.
• Sembla que en el passat Mart va tenir abundants cursos d'aigua
perquè comptava també amb una atmosfera molt més densa, que
retenia millor el vapor, i temperatures més elevades, que permetien
que hi hagués aigua líquida on ara només podria haver glaç.

7.4. El sistema de Júpiter

• És el planeta més gran del sistema solar, es un dels planetes

exteriors format principalment per hidrogen i heli sense una
superfície interior definida.
• És tracta del planeta que ofereix un major resplendor en tot l’any.
• És el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, amb
un total de 63.
• La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella,
un enorme anticicló junt amb els enormes ovals que són tempestes
més grans que la Terra.
• Els satèl·lits més importants són aquets quatre: Ió, Europa,
Ganimedes i Cal·listo.
• Van ser descoberts per Galileu Galilei l'any 1610, raó per la qual
se'ls anomena satèl·lits galileians.
• Ió:
• És l’únic cos del sistema solar que no presenta i un sol
cràter d’impacte, perquè els actius volcans que té els
cobreixen de lava ràpidament.
• És el cos amb més activitat volcànica de tot el Sistema
Solar, i els seus volcans a diferència dels de la Terra
expulsen Diòxid de Sofre.
• Europa:
• Algunes zones estan formades per una capa de glaç
trencada i moguda sobre un oceà que pot assolir 100km
de profunditat.
• Un recent estudi s'ha estimat que té suficient quantitat
d'aigua líquida i que aquesta té una elevada concentració
d'oxigen. Això seria suficient per mantenir formes de vida
més complexes.
7.5. Al voltant de saturn: Tità i Japet.

 Tità:
o És el satèl·lit més gran del sistema( i més gran que mercuri)
o És l’únic amb una atmosfera densa (de nitrogen, com la terrestre)
o Te llacs de metà, que probablement siguin la punta de l' iceberg
d’un altre oceà subterrani. Aquest metà fa el paper de l’aigua en
la terra., s’evapora i plou formant grans llacs que desprès es
filtren.
o La NASA i la ESA estan estudiant un possible cas de que hi
hagués vida a tità, ja que el metà que conté es destrueix
contínuament pels rajos ultraviolats però es repón constantment
per una font de metà. D’aquesta destrucció sorgeixen partícules
d’hidrogen en que pugen a l’atmosfera i allà es destrueixen per
culpa d’un mecanisme desconegut. La raresa d’aquest fenomen i
la necessitat d’una font de metà poden ser indicis de la possible
existència de vida.

 Jàpet:
o Per la seva baixa densitat es sap que està compost de gel amb
una petita quantitat de materials rocosos.
o Té molts cràters immensos fets per impactes per meteorits.
o Un costat es molt més obscur que l’altre. Es creu que la part
obscura esta formada per compostos orgànics com el carboni i el
nitrogen i el seu origen es desconegut. Hi han dos possibles
orígens:
o El material cau a l’exterior.
o El material brolla de l’interior.
o Té una gran sortillera equatorial, que té 20 kilòmetres d’altura i
s’exten en 1300 kilòmetres per l'hemisferi obscur de Jàpet.

Planete Té atmosfera Composició principal Té anells

s
Mercuri No té pràcticament ---------------------------------- No
Venus Si (molt densa) Diòxid de carboni, No
Nitrogen
Terra Si Nitrogen, Oxigen, Argó No
Mart Si (molt tènue) Diòxid de carboni, No
Nitrogen
Júpiter Si Hidrogen, Heli No
Saturn Si Hidrogen, Heli Si
Urà Si Hidrogen, Heli, Metà Si
 (li dona el color blau)
Neptú Si Hidrogen, Heli, Metà Si
(li dona el color blau)

8 - Exoplanetes: La gran sorpresa

8.1- Descobriment dels exoplanetes

 La recerca sobre el descobriment d'exoplanetes va començar al 1988 per part

de Geoffrey W. Marcy i R. Paul Butler, però no va ser fins al 1995 quan
dos astrònoms de l'observatori de Ginebra van descobrir el primer
exoplaneta, és a dir el primer planeta en òrbita al voltant d'un estel que
no era el Sol, anomenat 51 Pegasi.
 Es creu que aquests planetes es van formar de les restes d'explosió de
la Supernova.
 El primer planeta descobert de tipus terrestre ha sigut el Gliese 876.
 Els exoplanetes tenen períodes orbitals petits i òrbites excèntriques
molt properes a l'estel central.
 En els últims deu anys el tema dels planetes extrasolars s'ha convertit en
una àrea molt interesant per l'astronomia.
 Tots els planetes extrasolars descoberts són gegants gasosos, les
seves masses són grans comparables amb la de Júpiter, encara que
són més massius. Últimament s'han descobert planetes comparables a
la massa de Neptú

 Avui en dia s'han descobert uns 429 exoplanetes, però fins al 2007 no
s'havien descobert els superterres, que són cossos amb masses una
mica més grans que les de la Terra.
 El primer sistema extrasolar descobert amb més d'un planeta ha estat
el v Andromeda
 .
 El que hem après dels exoplanetes es que hi ha sistemes planetaris molt
diferents al nostre, on hi han planetes gegants molt propers als estels,
per això no hi ha vida. No s'han format al costat de l'estel perquè la
seva radiació els hauria destruït, és a dir han viatjat des d'òrbites
llunyanes.

Mètodes de detecció:

Efecte Doopler: es tracta de la variació de la freqüència de qualsevol ona

emesa per un objecte en moviment. Això vol dir que es detecta mitjançant el
moviment dels planetes y les ones que produeixen.

Astrometria: Es basa en mirar la posició i el moviment dels astres. En aquest

cas es fa a partir de la detecció d’un moviment en l’univers.

Trànsits: Consisteix a veure un estel i observar si hi ha canvis de lluminositat,

això es produiria si un planeta estigués mouent-se al voltant seu

Polsos de radio en un pulsar: Es produeix al detectar ones de radio

produïdes pels exoplanetes, aquestes ones son lleus.

Binaria eclipsant: Amb aquest mètode es detecten a partir de l’eclipse que es

podria formar si dos exoplanetes giressin al voltant d’un mateix estel.

Microlents gravitacionals: Es produeix quan la llum que emet l’estel es

deforma al passar un exoplaneta per davant seu.

Perturbacions gravitacionals en discos de pols: Això es produeix nomès si

hi ha estels joves amb discos circumestelars de pols, i es basaria en observar
irregularitats en la distribució del material en el disc circumestelar.

I per últim l’observació directa.

8.2-Condicions per a la vida als planetes

 Amb el descobriment del exoplanetes s'ha torbat a parlar de possible

 existència de vida fora del sistema solar. Perquè hi hagi vida com
nosaltres la coneixem es necessita energia, carboni, aigua liquida i
una atmosfera, però es necessita molt de temps per obtenir formes de
vida complexes.

 Circumstàncies que afavoreixen el desenvolupament i la permanència

d'una vida complexa en un planeta:

- La distància del planeta a l'estel: Segons la temperatura no pot existir aigua

en estat líquid.

- Una gravetat suficient al planeta: Si no hi ha prou gravetat no pot retenir

l'atmosfera i si la perd, la hidrosfera es vaporitza.

- Un nucli metàl·lic fos: Quan gira, el nucli genera un camp magnètic que
protegeix el planeta de les radiacions X i gamma de l'estel.

- Presència d'un satèl·lit gran: Si no hi ha un satèl·lit la inclinació de l'eix de

rotació pot variar, fet que provoca grans canvis en el clima.

- El temps de vida de l'estel: Com la vida tarda tant en desenvolupar-se es

necessita una estel de tipus solar o amb menys massa que el sol perquè la vida
evolucioni.

- L'existència de planetes gegans propers: Per la seva atracció gravitacional

protegeixen altres planetes d'impactes d'asteroides.

- La situació dins de la Via Làctia: Lluny d'explosions de supernoves que

emeten radiació perjudicials per als essers vius.

'' Encara que aquestes siguin les millors condicions per a la vida, no sabem si
es pot habitar a altres planetes amb diferents condicions al nostre''

Ampliació:

 Què són els planetes lliures?

- Són els planetes que no orbiten al voltant de cap estel, però no hi ha molta
informació sobre aquest tema, només es sap que existeixen.