Enric dOfterdingen

Primera part: Lespera

Pensa en el que li ha dit lestranger, al llit: El que anhelo s veure la Flor Blava.
Perqu en el mn en qu abans vivia, qui hagus pensat en preocupar-se per flors? I
Encara no tinc davant dels meus ulls la Flor a la que em sento arrastrat per una fora
ntima i profunda. Una vegada vaig sentir parlar de temps antics, en els quals els
animals, els arbres i les roques parlaven amb els homes [Allusi a lEdat dOr. En el
seu primer despertar a la poesia, Enric se sent vivint en una poca de la Humanitat].
Abans magradava ballar; ara prefereixo pensar en la msica.

Enric sadorm i somia amb la flor blava.

Pare: Fins i tot per lesmorzar he hagut desperar. Has estat molt llest elegint lestudi;
per ell hem de nosaltres de treballar i vetllar fins les tantes.

Enric els explica el somni que ha tingut.

Pare: sn fallcies aix dels somnis, que pensin el que vulguin els savis sobre aix; i el
que tu has de fer s deixar-te de tonteries i no pensar en aquestes coses: sn
inutilitats que noms poden fer-te mal. Shan acabat aquells temps en qu Du es
comunicava als homes a travs dels somnis. En els temps en qu ara vivim ja no
existeix contacte directe entre els humans i el cel.

Enric: Per pare, perqu sou tan contrari als somnis? Siguin els el que fossin, no hi ha
dubte que les seves estranyes transformacions i la seva naturalesa frgil i lleugera ha
de fer-nos pensar. No s cert que tot somni, fins i tot el ms confs, s una visi
extraordinria que, incls sense pensar que ens lhagi pogut enviar Du, podem veure-
la com un gran esvoranc que sobre en el miseris vel que, amb mil plecs, cobreix el
nostre interior?

A mi el somni se mantulla com quelcom que ens defensa de la monotonia i de la

rutina de la vida; una lliure expansi de la fantasia encadenada, que es diverteix
barrejant les imatges de la vida ordinria i interrompent la contnua seriositat de
lhome adult amb un divertit joc de nens. Segur que sense somnis envellirem abans.
Per aix, encara que no el vegem com quelcom que ens arriba directament del cel, b
podem veurel com un do div, com un amable company en la nostra peregrinaci cap
a la santa sepultura. Estic segur que el somni que he tingut aquesta nit no ha estat
casual, sin que comptar en la meva vida, perqu el sento com una gran roda que
hagus entrar en la meva nima i que la impulss poderosament cap endavant.

El pare explica un somni semblant que va tenir de jove, a Roma. Tanmateix, ell no lha
sabut interpretar: el que en realitat era una crida per a la Poesia ho ha vist ell com un
anunci de la seva prxima boda. En el primer captol de la segona part es comenta el
carcter no potic del pare dEnric.
II.

Enric t 20 anys.

Avui en dia la superior comoditat que gaudim ens ofereix la imatge uniforme i sense
matisos dun mn habitual i quotidi. Entre els aspres temps de la barbrie i les edats
riques en art, en cincia i en benestar es troba lpoca romntica, plena de saviesa,
una poca que sota un senzilla vestidura cobreix una figura excelsa. [Per a Novalis all
romntic, en un dels seus sentits, s el que s refereix a la conscincia de la gran
fora que mou totes les coses; aflora mes en les poques de transici que en aquelles
en qu lhome creu haver torbat un estadi definitiu]. A qui no li agrada passejar a
lhora del crepuscle, entre dues llums, quan el dia i la nit es troben i es trenquen en
mil ombres i colors?

Enric emprn el viatge amb la seva mare per anar a veure el seu avi, el vell
Schwaning, a Suabia. Es sacomiada del seu pare i del capell.

s immensa la tristesa que sapodera dun jovent en aquesta primera experincia del
carcter passatger de les coses daquest mn; abans darribar a aquest moment de la
vida tot sembla necessari, imprescindible, fermament arrelat en all ms profund del
nostre ser, i immutable com ell. La primera separaci s el primer anunci de la mort.

CONVERSA AMB ELS MERCADERS:

Emprenen el viatge la mare, Enric i altres homes. Enric para amb els homes
mercaders.

Homes: Lesperit de lhome busca descans i variaci, i en quin lloc pot trobar-los de
manera ms noble i ms bella que en el lliure joc i en les obres duna facultat tan
elevada com s el seu esperit creador (imaginaci).

Enric: no us sembla que aquella saviesa superior s precisament la ms adequada per

conduir duna forma serena i apassionada els assumptes des homes?, no us sembla
que aquella senzillesa i ingenutat, prpies dun nen, sn capaces de trobar el cam
recte que condueix a travs del laberint de les coses daquest mn duna forma ms
seugra que aquella saviesa cega per consideracions dinters propi i desencaminada i
cohibida pels molts atzars i complicacions de la vida? No ho s, per em sembla com si
hi hagus dos camins per arribar ala cincia de la histria humana: un, pens,
interminable i ple de rodeigs, el cam de lexperincia; i laltre, que s gaireb un salt,
el cam de la contemplaci interior. el que recorre el primer ha danar trobant les
coses unes dins de les altres en un clcul llarg i avorrit; el que recorre el segon, en
canvi, t una visi directa de la naturalesa de tots els esdeveniments i totes les
realitats, s capa dobservar-les en les seves vives i mltiples relacions, i de
comparar-les amb la resta dobjectes com si fossin figures pintades en un quadre.

Homes: Ens sembla que teniu dots per ser poeta: parleu duna forma tan fcil i solta de
tot el que passa en el vostre esperit...; mai no us falta lexpressi exacta ni la
comparaci adequada. Per altra banda, se us veu inclinat a all meravells, que s
lelement dels poetes.

Enric: El meu mestre deia que antigament hi havia un art molt ms extens, que tot el
mn havia tingut un coneixement major i menor dell. Deia que hi havia hagut un art
emparentat amb altres arts excelses que avui en dia no es conserven. El cantor era un
homes distingit duna forma especial per una grcia divina grcies a la qual vivia en
un mn invisible des del qual, com un illuminat, predicava saviesa celestials als
homes sota la vestidura de precioses canons.

Homes (sobre la mimesi): En la pintura la gran mestressa s la Naturalesa. El cant

dels ocells, el soroll del vent, les llums, els colors i les formes ens plaeixen perqu
donen agradable ocupaci als nostres sentits; i com que la Naturalesa, que s lautora
de totes aquestes coses, ha produt tamb els nostres sentits i els ha conformat segons
elles, la imitaci artificial de la Naturalesa ha dagradar-los forosament. En canvi, en
la poesia no hi ha res extern sobre el que ens puguem basar quan volem saber el que
s. No s un art que crea res amb les mans o per mitj dels instruments. En la poesia
tot s interior. el poeta omple el santuari interior del nostre esperit amb pensaments
nous, meravellosos i plaents. Sap despertar en nosaltres aquelles forces secretes; les
seves paraules ens descobreixen un mn meravells que abans no coneixem. La veu
del poeta t un poder mgic: incls les paraules ms usuals adquireixen en els seus
llavis un so especial i sn capaces de fascinar qui les escolta.

Enric Reminiscncia?: De sobte sembla com si en la meva ms terna infncia

hagus sentit a parlar dells en alguna part, per no puc recordar absolutament res.
Tot el que em dieu em resulta tan clar, tan conegut.

Homes (poesia en temps passats): antigament tota la naturalesa va haver destar ms

plena de vida i de sentit que ara. Era possible que hi hagus homes hbils que, per si
mateixos, realitzessin gestos i provoquessin fenmens que actualment sens antullen
totalment inimaginables i fabulosos [El poeta s lnic home capa de sentir la fora
espiritual que mou el mn]. ells domesticaven animals ferotges i educaven a homes
salvatges. Aquests homes havien de ser al mateix temps oracles i sacerdots,
legisladors i metges, perqu el seu art mgic era capa de penetrar la ms profunda
essncia de la realitat; coneixien els secrets de totes les coses, i incls les forces
interiors i les virtuts curatives dels nmeros, d eles plantes i de totes les criatures.

III.

Mite del rei i la filla:

Segons el sistema novali, la poesia precedeix a la realitat, perqu el que mou la

realitat s, precisament, la poesia: en aquell moment, els trobadors acabaven dacabar
es seus cants; un profund silenci semblava delatar lemoci de tots, perqu els potes
havien cantat les alegries del retorn, de la primavera i del futur, que engalana les
esperances dels homes.

Apareix la veu del noi, que cantava sobre la simpatia omnipotent de la naturalesa, de
ledat dor i dels seus dus: Amor i Poesia; de laparici de lodi i la barbrie, i de la
guerra que aquestes forces varen tenir amb aquelles divinitats benefactores, i,
finalment, de la victria daquests ltims que en el futur portaria el final de tota
aflicci, la nova joventut de la Naturalesa i el retorn duna edat dor que no tenia fi.

Poema que canta: Delegen solament la collita/ i no saben que sc jo qui els ha
sembrat;/ jo puc en un poema el cel donar-los.

IV.

Una paraula que ja no soblida, que un no es cansa de repetir i en la qual es troba un

tresor inesgotable i sempre actual. El poeta s un habitant dun mn superior.

ZULIMA

Coneix Zulima. Parlen sobre lOrient.

El seu esperit desconegut desperta reflexions noves, i tot i que un marxi sense haver
trobat el que buscava, no obstant, ha fet dins de si mateix mil estranys descobriments,
que donaran a la seva vida una nova llum i ocuparan per molt temps el seu esperit de
pensaments plaents. [...] daquesta manera un gaudeix dun mn [...] es converteix en
encantadora poesia i la faula dels nostres sentits. No podria ser que fora daquesta
influncia la fora fosca que, quan els arriba el moment del seu despertar, empenyi els
homes de les noves regions a buscar amb impacincia irresistible lantic bressol de la
seva estirp i a arriscar la seva fortuna i la seva sang per posseir-la?
Les creuades sn una guerra intil i espantosa [...] que ha separat per sempre Orient
dEuropa.

Ella li diu a Enric: A mi em deixeu un regal que no t preu: una dola esperana.

V.

MINER

Es troba amb el miner.

Miner: Veia els que anaven a ser els meus companys com herois subterranis, com
homes que havien de superar mil perills, perqu que, alhora, tenien lenvejosa sort de
posseir coneixements meravellosos, gent que en el seu tracte greu i silencis amb les
roques, que sn els primers fills de la Naturalesa, en les meravelloses grutes de les
muntanyes, estan preparats per rebre dones del cel i per elevar-se sobre aquest mn i
les seves tribulacions.

No s possible explicar ni descriure aquesta satisfacci total dun desig innat, aquest
estrany gust per les coses que han de tenir una relaci estreta amb all ms profund
del nostre ser, amb oficis pels quals un sembla estar destinat des del bressol.

El miner neix pobre i mor pobre. Noms aspira a una cosa: saber on es troba limperi
del metall i treurel a la llum del dia. Amb aix es contenta: la brillantor encegadora
dels metalls no pot res contra la puresa del seu cor. El foc de la seva perillosa bogeria
no s capa dinflamar el seu esperit: la felicitat del minar est en la contemplaci de
les seves estranyes formacions, el peregr i singular del seu origen i de la seva
morada, no en aquesta possessi material que promet als homes tota classe de sorts.
Una vegada sha convertit en mercaderia, el metall deixa doferir encant per al miner.
Ell s que sap qu s lencant de la llum i del reps, a carcia dun aire lliure i dun
horitz ampli.

El seu treball solitari el separa durant una gran part de la seva vida de la llum del dia i
del tracte amb els homes. Per aix no sacostuma a les coses meravelloses i profundes
que existeixen en la superfcie de la terra. Conserva una nima de nen, que li fa veure
tot en el seu esperit original i en el seu mltiple i virginal encant. La Naturalesa no vol
ser propietat exclusiva dun. Com a propietat es converteix en un ver mortal que
allunya la pau.
Pobre, content amb el que t, allunyat del tumult i lagitaci del dia, en ell alena
noms lnsia de saber i lamor a la pau i a la concrdia. Perqu ha de tenir-les amb
una fora estranya, dura i inflexible, que noms un esfor obstinat i una vigilncia
constant sn capaces de vncer.

Sovint es deixa seduir per un passads enganys, que laparta duna vertadera
direcci; no obstant, no tarda en adonar-se que porta un cam equivocat, i que fa
drecera amb energia fins a trobar de nou el passads que el porta a bon cam. Com
arriba a familiaritzar-se amb els capricis de la fortuna i com arriba a convncer-se de
que lesfor i la constncia sn els nics mitjans segurs per dominar aquestes
velletats de la sort i arrancar-les el tresor que amb tanta obstinaci defensen...

Can que canta el miner:

Noms uns pocs, hbils i desperts,/no senten la set dels seus regals,/i sesforcen
incansablement/ per soscavar lantiga fortalesa./ Contra aquest poders i gran secret/
noms podr la m intelligent;/ si pot linterior deixar nu,/ aconseguir enllumenar la
llibertat. [...] Fins que un dia, al final, trencats els llaos,/ entrar el mar en la buida
fortalesa,/ i, portats per les seves dolces aiges verdes/ tornarem a la falda de la
Ptria. [De la mateixa manera com la matria representa una degradaci de la realitat
espiritual, laigua representa lesperit. Lentrada de laigua en el si de les muntanyes
s lalliberaci del pes dall material i lelevaci de la realitat al regne dall
espiritual].

Interessos mesquins dels camperols i els negociants davant la visi potica de la

realitat que t el miner.

VISI POTICA DE LA REALITAT

A lnima dEnric es reflectia la faula de la nit. Li semblava com si el mn descanss

en ell, se li obrs, i, com un hoste amic, li mostrs tots els seus tresors i secretes
tendreses. Li semblava com si ordinriament la Naturalesa es mostrs tan
incomprensible era per la seva prpia prodigalitat en multiplicar als ulls dels homes,
amb les ms variades aparences, all ms familiar i ntim de la seva essncia. Es veia
en una petita estncia construda al costat duna gran catedral: de les lloses del terra
ascendia el passat del mn, greu i solemne; de la cpula baixava el futur, clar i alegre,
en forma dun cor dadorats ngels que venien al seu encontre cantant.

De sobte veia dun cop totes les relacions que li unien amb limmens mn que el
rodejava; sentia all que ell havia arribat a ser grcies al mn i el que el mn anava a
ser per a ell, i comprenia aquelles estranyes figuracions i suggeriments que la
contemplaci del mn havia suscitat ja moltes vegades en ell.

[El progressiu despertar a la poesia dEnric coincideix sempre amb una visi cada
vegada ms clara de la unitat del cosmos, de les relacions entre totes les coses, del
sentit dels relats i els somnis].

Van a la cova amb els camperols i el miner. Els camperols es pensaven que els ossos
eren una senyal que per all a prop hi anaven feroos animals. El vell volia seguir
explorant la muntanya per els camperols varen trobar ms prudent retirar-se i
esperar-lo a lentrada de la caverna. Enric estava a la vegada espantat i meravellat; li
semblava estar passejant-se pels prtics del palau interior de la terra. Qui podia
sospitar es deiaque sota els nostres peus es mogus tot un mn dotat duna
immensa vida? Qui podria pensar mai que en linterior de la terra, i impulsats pel fosc
foc del seu si, uns grmens desconeguts haguessin pogut desplegar el seu ser fins a
arribar a prendre formes gegantines i sorprenents? No podria ser que en aquells
remots temps aquesta espantadissos foresters, assetjats pel fred, haguessin sortit
daquestes cavernes i haguessin aparegut entre els homes? Potser pel mateix temps
els habitants del cel, les forces vives i parlants de les estrelles, es feien visibles per
sobre dels caps dels humans. Aquests ossos, sn petjades de la marxa daquests
monstres cap a la superfcie de la terra, o de la seva fugida cap a les profunditats?

BIBLIOTECARI DE LA COVA

Bibliotecari: Que amables heu estat venint-me a veure. En tot el temps que porto
vivint aqu sou els primers amics que veig. Sembla que la gent comena a fixar-se una
mica ms en aquesta gran casa i meravellosa que tenim. [...] Pot haver-hi millor
contemplaci que la dels rostres humans alegres i afables? No cregueu que perqu em
trobeu aqu en aquestes soledats sigui jo un enemic dels homes. No he fugit del mn;
noms he buscat un lloc tranquil per poder entregar-me a les meves meditacions.

Miner: I no us heu penedit de la vostra decisi? No teniu moment en qu sentiu por i

en els que el vostre cor anhela escoltar la veu dun ser hum?

Bibliotecari: Creia que en la soledat trobaria laliment que em satisfaria plenament del
meu cor. La font de la meva vida interior em semblava inesgotable. Per al cap de poc
em vaig adonar que lhome ha de recrrer una gran srie dexperincies, que un cor
jove no pot estar sol; s ms, que noms desprs dun tracte repetit amb els seus
semblants pot lhome assolir una certa independncia.
Miner: Una gran esperana, una finalitat collectiva, impulsen la vida en companyia.

SOBRE LA HISTRIA

Bibliotecari: Per noms li s donat descobrir la clau de la histria a aquell que t

davant dels seus ulls tot el passat. Els humans no podem arribar ms que a frmules
tosques i incompletes, i ja podem donar-nos per satisfets si trobem una norma que ens
serveix per illuminar una mica aquesta curta vida que ens ha estat donada.

Miner: No hi ha cap dubte que haurem de dedicar un major esfor en assenyalar i

destacat tot all que, al nostre parer, ha de saber-se del nostre temps, i en
transmetrel, com una piadosa herncia, als homes que han de venir. Una posteritat
ms svia que nosaltres buscar qualsevol noticia del passat com si fos una relquia, i
ni la vida dun sol home, per insignificant que aquesta sigui, li ser indiferent, perqu
en ella veur reflectida, amb major o menor intensitat, tota la vida duna poca.

Comte Hohenzollern: Incls aquells que shan dedicat a anotar els fets i els
esdeveniments del seu temps no shan parat a reflexionar sobre el que estan fent i no
han intentat donar a les seves observacions un ordre i una coherncia, sin que han
procedit a la bona de Du en la selecci i compilaci. Noms som capaos de descriure
duna forma clara i cabal all que coneixem perfectament, all les parts, origen i
conseqncies del qual, la seva finalitat i s tenim davant la nostra vista; sense aquest
coneixement no podem donar descripci de res, lnic del que som capaos s de
donar un pasterada dobservacions parcials i incompletes. Quan reflexiono en totes
aquestes coses, penso que un bon historiador ha de ser a ms un poeta, perqu noms
els poetes posseeixen lart denllaar convenientment uns fets amb uns altres. Moltes
vegades, en les seves narracions i faules, he experimentat un plaer veient el seu fi
sentit el misteri de la vida. En els seus contes hi ha ms veritat que en les crniques
dels erudits. Tot i que els seus personatges i els destins daquests sn inventats, el
sentit que aquestes invencions tenen s natural i vertader. Perqu el que nosaltres
anhelem trobar s la forma de pensar i de veure les coses dels esperits , a la vegada
grans i senzills, de les diferents poques; si trobem que el nostre desig es compleix, ja
no ens preocupem per saber si aquelles figures concretes que apareixien en les
narracions existeixen realment o no [En el primer captol de la segona part diu Enric:
dest i nima no sn ms que dos modes danomenar una mateixa noci.

Miner: Grcies a elles el miner i la vida se mhan fet ms clars i difans. Mha semblat
que han de viure en amistat amb els aguts esperits de la llum, amb aquelles nimes
que penetren totes les coses, que les distingeixen unes de les altres i que estenen
sobre totes elles un vel especial de tnues colors. Amb les seves canons, el meu propi
ser sha sentit com suaument desplegat, com si pogus moures amb ms llibertat,
com si es gauds de la seva prpia sociabilitat i dels seus anhels, com si, amb un secret
plaer, els seus elements poguessin moures uns contra altres i suscitar mil efectes
encantadors.

Miner: s confortable i encoratjador comprovar aquesta lenta pacificaci de la

Naturalesa. Sembla que en ella ha estat quallant poc a poc un ntim acord entre els
seus elements, una pacfica comunitat i una mtua protecci i vivificaci. Lhome veu
ja aquest esfor imparable cap a una estructura mes lliure i harmnica, i sota aquesta
nova llum qualsevol commoci no s res ms que un fenomen passatger que ens
acosta ms a la gran meta. Lesperit de la Naturalesa sha tornat ms sensible i tendre,
la seva fantasia ms diversa i rica en smbols, la seva m ms lleugera i destra:
saproxima a lhome.

Eremita (Parlant sobre el llibre que llegeix Enric): S que s un reat que parla de
meravelloses aventures dun poeta; que es un llibre que alava la poesia i que explica
all que s aquest art en les seves diferents formes. Identificaci dEnric amb el
poeta: es veu com la poesia precedeix la realitat.
VI.

DESCRIPCI HOME DE NEGOCIS

Lhome que ha nascut per als negocis i per a la vida activa no pot gaudir de la
contemplaci personal de totes les coses ni de lexperincia viva delles. Es veu forat
a intervenir activament en tot i travessar situacions molt diverses; en certa manera, ha
davesar el seu esperit contra les impressions a les que es veu exposat en tota situaci
nova i contra la dispersi que pot voler imposar-li la quantitat i diversitat de coses
amb les que ha de veure-se-les; incls sota lassetjament de grans esdeveniments
necessita saber seguir el fil dels seus negocis i no perdre lagilitat i la destresa per
aconseguir el que es proposa. No ha de cedir a latractiu de cada callada contemplaci
de les coses. La seva nima no ha de ser una contempladora de la seva interioritat, ha
destar sempre atenta a all que passa fora della i ha de ser una servidora diligent,
rpida i decidida de la intelligncia. Aquest tipus dhomes sn vertaders herois.

DESCRIPCI POETA

Molt diferent s el que passa a aquest home pacfic i ignorat el mn del qual s el seu
esperit, lactivitat del qual s la contemplaci i la seva vida s un silencis anar
modelant les forces del seu interior. Cap inquietud no el porta a sortir de si mateix. tot
el que en lexterior sembla significatiu i meravells li interessa nicament com a
objecte de contemplaci. El seu anhel per captar lesperit que anima aquest
espectacle s el que el mant a distncia della. Aquell tipus dhome, en canvi s el
que representa els membres externs, els sentits i les forces que broten daques tmn.
Sn els poetes aquells estranys caminants que passen de vagades per casa nostra i
renoven el misteri antic i venerable de la Humanitat i dels seus primers dus: les
estrelles, la primavera, lamor, la felicitat, la fecunditat, la salut i lalegria; els que,
vivint en aquesta terra, estan en possessi ja de la pau celestial; aquells homes que,
immunes als trfecs de les nsies boges de posseir, aspiren noms el perfum dels
fruits de la terra sense consumir-los i, per tant, sense ser encadenats definitivament a
les baixeses daquest mn. Sn hostes lliures que entren trepitjant lleument, amb peu
dor, la presncia dels quals, sense saber com, ens infon ales a tots. Com un rei bo, un
poeta es coneix perqu al voltant dell es troben rostres clars i alegres; nomes a ell li
correspon amb justcia el nom de savi. Comparem el poeta amb lheroi, i veurem com
no es res estrany que els cants dels poetes hagin despertat lheroisme en el cor dels
joves; en canvi, mai no sha escoltat dir que els fets heroics hagin suscitat en cap
nima lesperit de la poesia.
Davant dels ulls dEnric es revelava el mn en tota la grandesa i multiplicitat de les
seves relacions, per lnima daquest mn, la paraula, encara no se li desvelava. No
obstant, un poeta ja anava apropant-se-li, un poeta que portava a una dola noia de la
ma: el so d ela llengua materna i el contacte amb una boca tendre i delicada mourien
en poc temps aquells llavis balbucients i desplegarien el senzill acord en infinites
melodies. [Lamor es el desencadenant de la maduresa de la poesia en Enric]

Enric i la mare arriben a la casa del seu avi, Schwaning. Enric coneix a Matilde, filla
de Klingsohr.

Klingsohr canta una can: No, el pensament s lliure./Qu li queda a un pobre nen/si
no es el seu dol somiar?

Desprs, van a dormir amb la seva mare. Enric pensa: No s veritat que mest
passant quelcom semblant al que em va passar aquella vegada que vaig somiar amb la
Flor Blava? Quina estranya relaci ha dhaver-hi entre Matilde i aquella flor? Aquell
rostre que sortia del calze de la flor i que es tornava cap a mi era el rostre celestial de
Matilde... i a ms men recordo dhaver-lo vist en aquell llibre.

En ple entusiasme, el noi crid: Oh, astres eterns, caminants silenciosos, a vosaltres
un crido perqu sigueu testimonis del meu sagrat jurament: vull viure per Matilde, i
que el meu cor i el seu estiguin units per eterna fidelitat! Tamb per mi saixeca ara
lalba dun nou dia que no tindr fi. Mofereixo com etern holocaust a aquest sol
naixent, i, davant dell, encenc en mi una flama que no sextingir mai.

VII.

Klingsohr i Enric van a esmorzar juntament amb Matilde. Parlen sobre poesia.

Klingsohr: No s el mateix considerar la Naturalesa des del punt de vista del nostre
plaer i dels nostres sentiments que veure-la des del punt de vista del nostre intellecte,
de la capacitat de dirigir les forces del mn. per podem unir ambdues coses i llavors
ens trobarem b amb aquesta uni. Res s tan imprescindible per al poeta com la
comprensi de la naturalesa de totes les activitats humanes, el coneixement dels
mitjans de que aquestes es serveixen per assolir els seus fins i la presncia de lesperit
per escollir els ms convenients segons el moment i les circumstncies. Lentusiasme
sense la intelligncia s una cosa intil i perillosa.

Daqu que el calor fresc i vivificant dun esperit potic sigui exactament el contrari
daquell ardor incontenible dun cor malalts. Aquest s pobre, abaltint i passatger;
aquell separa ntidament unes formes daltres, afavoreix la creaci de les ms variades
relacions i s per si mateix etern. El poeta, quan s jove, no s mai tan fred ni reflexiu
com ha de ser. Per arribar a posseir un llenguatge vertader i meldic fa falta tenir un
esperit ampli, atent i tranquil. Quan en el cor de lhome rugeix la tempesa que
arrambla amb tot i dissol latenci en un caos didees, llavors no s possible el
vertader llenguatge; lnic que dall pot resultar s una xerrameca confusa i
embolicada. Repeteixo: lesperit, el que s lesperit, s com la llum, tan tranquil i
sensible, tan elstic i penetrant, tan poders i imperceptiblement actiu com aquest
precis element que es reparteix sobre totes les coses en la justa i exacta mesura i que
les fa aparixer a totes amb una encantadora veritat.

La poesia vol davant de tot que se la practiqui com un art rigors. Com u mer goig
deixa de ser poesia. Un poeta no ha de ser alg que camina ocis tot el dia dun lloc
cap a un altre a la caa dimatges i sentiments. Un esperit pur i obert, una facilitat per
la reflexi i lobservaci, i una habilitat per posar en moviment totes les nostres
facultats i per mantenir-les aix, perqu es donin vida unes a altres, aquests sn els
requisits del nostre art.

A prop dun poeta tot es torna poesia. La terra de la poesia, el romntic Orient, us ha
saludat amb la seva dola melancolia; la guerra us ha palrat amb la seva grandiositat
salvatge, i la Naturalesa i la Histria us han sortit al pas sota la figura dun miner i un
eremita.

Per el mestre oblida, diu Enric, lltim pas: lAmor. Lamor i la felicitat faran de la
nostra vida una eterna Poesia.

VIII.

Klingsohr: No s per qu considerem poesia al fet que es prengui a la naturalesa per

poeta. Perqu no ho s sempre. Amb la Naturalesa passa com amb els homes: la seva
essncia est dividida i en ella es troba una interna contradicci; en el seu interior, la
sorda cobdcia, la insensibilitat i la inrcia estpides alliberen una lluita sense treva
amb al poesia.

Enric: A mi la guerra com a tal em sembla una obra potica. Els homes creuen que
han de batres per un miserable punyat de terra i no sadonen que el que els mou s
lesperit romntic. Tots empunyen les armes per la causa de la poesia.
Klingsohr: Aquests homes que sn la ms noble rplica del poeta, que no sn altra
cosa que forces ddel mn penetrades inconscientment de poesia. Un poeta que fos a la
vegad un heroi seria ja un enviat de Du.

Enric: s possible que quelcom sigui excessiu per la poesia?

Klingsohr: No hi ha dubte! Noms que en realitat no sharia de dir que per la poesia,
sin pels mitjans i instruments dels que disposem en aquest mn. De la mateixa
manera com cada poeta t un terreny propi que no pot sortir, per pena de perdre tota
compostura i quedar-se sense aire per seguir cantant, el conjunt de totes les forces
humanes t un lmit de representabilitat ms enll del qual la representaci no pot
seguir tenint la coherncia i el perfil que li sn necessaris i es dissol en un cos buit ie
enganys.

Noms la maduresa que dna lexperincia li ensenya a un a evitar els temes que
excedeixen les possibilitats de la poesia i a deixar per la filosofia la labor de seguir les
petjades dall mes elemental i ms elevat. El poeta que ha assolit una certa edat sap
trobar la mesura justa per disposar en un ordre fcilment comprensible, tot el seu ric i
vari arsenal, i t bona cura en no abandonar tota questa riquesa, perqu ella s la que
li va a oferir la matria suficient per la seva obra, aix com els elements de comparaci
que va a necessitar per ella. En tot poema el caos ha de brillar a travs del vel regular
de lordre. Per al poeta la poesia s quelcom que es troba lligat a uns instruments
limitats, i precisament ls daquests instruments s el que la converteix en art. el
llenguatge, per si, t ja una esfera limitada. Ms restringit encara s lmbit dun
idioma nacional determinat. Mitjanant la prctica i la reflexi aprn el poeta a
conixer la seva llengua.

Els poetes mai no aprendran prou dels msics i dels pintors. En aquestes arts salta a
la vista de forma especial com de necessari s manejar duna forma econmica els
mitjans tcnics dels quals disposa lartista; all on es veu tamb la importncia que t
lelecci encertada de les proporcions. Aquells artistes haurien de ser ms potics i
nosaltres haurem de ser ms musicals i pictrics. No s el tema la finalitat de lart,
sin lexecuci. La poesia es recolza totalment en lexperincia.

Enric: la llengua s un petit univers de signes i sons. De la mateixa manera que lhome
disposa della a voluntat, aix voldria tamb disposar del vast mn i poder expressar-se
lliurement en ell. I precisament en el goig de revelar en lunivers el que est fora dell,
de poder realitzar all en qu consisteix prpiament limpuls primari i genu del nostre
ser, en aquest goig, precisament est lorigen de la poesia.
Kinghsor: s un fet especialment desgraciat el que la poesia tingui un nom determinat
i que els poetes formin un gremi especial. La poesia no s res especial. s el mode
dactuar propi de lesperit hum. Lamor. En cap part com aqu es revela tan a les
clares la necessitat de la poesia per a la permanncia de la espcie humana. lamor s
mn, noms la poesia pot parlar per ell. O, si vols, lamor en si no res ms que la forma
suprema de poesia natural.

[En el cam cap a la poesia cada nova revelaci s com el despertar de quelcom que
romania adormit en lnima de lhome. recordar la coincidncia entre passat i futur,
que t lloc, segons Novalis, per obra de la poesia].

SEGONA PART

I: EL CLAUSTRE O EL PRTIC [Prtic del regne dels morts]

Poema introductori: Un sol ser en tot: tot en un sol ser/[...] perqu aqu lAvenir i el
Passat sajunten./Comena ja limperi de lAmor;/ Faula comena a cabdellar els seus
fils;/ el joc original de cada cosa comena;/ tot ser, meditant, busca la Gran Paraula,/ i
lnima universal, gran i immensa,/ sagita en totes parts i floreix sense fi./ Tot ha de
penetrar en tot;/ tot ha de florir i madurar per tot/ [...] El mn es fa somni; el somni,
mn/ [...] Comena el lliure regne de la Fantasia/ [...] Goig i melancolia, vida i mort,/
han trobat aqu el profund acord,/ i el que al suprem amor shagi entregat/ no podr ja
mai ms sanar les seves ferides./ Amb dolor ha de treures aquella vena/ que tapa la
mirada de la nostra nima,/ i el cor mes fidel ha de quedar-se orfe/ abans que
abandoni el trist mn./ El cos es desf en plor,/ en ampla tomba el mn es converteix/
i, en ella, consumit danhels i temors,/ es posa el cor, com cendra.

Enric est tornant a casa. Ha mort Matilde i ara ja sembla que hagi assolit la
maduresa de la poesia. Sent una noia que canta i senamora.

No va quedar mes que un anhel ntim i silencis, i una nota melanclica en el ms

profund del seu ser; per els turments ferotges de la soledat, laspre dolor duna
prdua inexpressable, aquell buit gris i espants, aquell desmai que li produa tot all
terrenal, havien desaparegut, i el peregr es trobava de nou en un mn ple de vida i de
sentit.
La veu i la paraula havien cobrat vida per a ell i a partir daquell moment tot li sembl
ms conegut i ms proftic que abans: veia la mort com una revelaci superior de la
vida i contemplava el rpid passar de la seva existncia amb una alegre i serena
emoci de nen. Futur i Passat shavien unit en ell i enllaat profundament. Es trobava
fora a gran distncia del present i, ara, quan ell havia perdut el mn, quan es trobava
en el noms com un estrany que hi havia de recrrer encara un temps per les seves
mplies i policromes sales, ara s quan comenava a apreciar-lo.

Enric canta el seu primer cant Maduresa.

s daquesta manera com el cel, sota les seves vestidures blau fosc, ens mostra els
espais infinits; com, amb un resplendor llets, innocent com les galtes dun nen, ens
mostra els exrcits remots dels seus mons enormes i passats.

Enric es troba amb Silvestre, litali que va conixer el seu pare quan aquest era jove.

Silvestre: en els seus ulls [els del pare] brillava lardent desig dadquirir uns ulls
vertaders, de tenir en ells un instrument de creaci. Va arribar a ser un artes hbil, i
va creure que lentusiasme no era ms que bogeria.

La majoria dels humans no sn ms que restes dun gran banquen en qu han entrat a
sac homes de diferent apetit i gust.

Enric: el para creia que... en els seus primers passos el nen portava la empremta dun
mn encara no emmascarat per les aiges daquest, i, finalment, la simpatia que els
nostres propis records ens fan tenir per aquella fabulosa poca de la nostra vida, en
qu el mn ens semblava ms clar i llumins, ms amable i ms estrany, i en el qual
lesperit de la profecia ens acompanyava duna forma quasi visible.

Dest i nima no son res ms que dues formes de parlar duna mateixa noci.

Silvestre: Sobre tota la terra, rida i sec, sestn el taps verd i misteris de lamor.
Cada primavera es renova, i la seva estranya escriptura, de la mateixa manera que el
llenguatge de les flors en Orient, no pot llegir-la ning ms que aquell que es estimat.
Eternament lestar llegint, i mai no es cansar de llegir-la, i tots els dies anir torbant
nous sentits, noves revelacions daquest ser amors que s la Naturalesa.

Enric: les flors sn la vertadera expressi de la infncia. Lamor est en cam, per
encara no abrasa; no s una flama que consumeix, sin un perfum que sexpandeix, i
per molt ntima que sigui la uni daquestes tendres nimes no va acompanyada ni de
moviments violents ni de fria devoradora, com passa amb els animals. Aix, la
infncia en les seves profunditats est a prop de la terra; al contrari, els nvols,
potser, sn manifestacions duna segona infncia, duna infncia superior, la del
parads retrobat, i s per aix, tal vegada, que vessen sobre la primera una rosada
benefactora.

Enric: Quan deixar de ser necessari que hi hagi en el mn ms horrors, ms

patiments, ms misries i ms mals?

Silvestre: Quan no hi hagi ms que una fora, la fora de la conscincia moral; quan la
Naturalesa shagi convertit en quelcom disciplinat i dcil, en una conscincia moral. El
Mal t noms una causa: debilitat i flaquedat i aquesta debilitat no s ms que una
falta de sensibilitat moral, una falta dencant per part de la llibertat.

Noms el Jo Universal s capa de comprendre les condicions del nostre mn. s

difcil dir si dins dels lmits sensibles del nostre cos podem ampliar el nostre mn amb
tots els mons i el nostre sentit amb nus sentits; podria ser que cada augment del
nostre coneixement, cada nova capacitat que adquirssim, fos nicament un
desenvolupament de la nostra actual comprensi del mn.

Enric: Potser aquestes dues coses venen a ser una mateixa. Jo noms s que en el mon
en el qual actualment estic el meu nic instrument s la Faula. Incls la conscincia,
aquesta fora que engendra pensament i mons, aquest germen de tota personalitat,
sem fa visible com lesperit del Poema universal, com lAtzar, que presideix letern i
romntic encontre de tots els elements daquesta vida, infinitament canviant, que s la
vida de lunivers.

Silvestre: tota inclinaci, tota habilitat a la qual la meditaci converteix en imatge del
mn, passa a ser una manifestaci, una transformaci de la conscincia. Tota cultura
condueix a quelcom lnic nom del qual s llibertat, a condici que aquest nom
designi no un mer concepte, sin el fons creador de tota existncia. Aquesta llibertat
s mestratge. Aquesta llibertat universal, o mestratge o, si es vol, aquest domini
sobir el que construeix el ser i la fora motriu de la conscincia. En ella es manifesta
la sagrada singularitat, lactivitat creadora immediata de la personalitat, de manera
que cada un dels actors del mestre s a la vegada revelaci daquest mn superior i
simple i transparent, que s el verb de Du.

Silvestre: La conscincia s el mitjancer innat de tot home. ella s la que representa a

Du a la terra, i per aix, per molts, s all suprem i all ltim. La conscincia moral
s lessncia mateixa del ser hum en el seu estat de plena glorificaci: s el ser hum
per excellncia, lhome celeste. No hi ha ms que una sola virtut: la voluntat neta i
recta, que en el moment de la decisi, excloent-ne tot dubte, s capa descollir duna
forma immediata. En la seva vida i peculiar indivisibilitat la conscincia habita i anima
aquest delicat smbol que s el cos hum, i s capa de posar en moviment les nostres
potncies espirituals de forma ms autntica i vertadera.

Enric: el vertader esperit de la Faula s una amable disfressa de lesperit de la virtut, i

lobjecte propi de la poesia, aquest art que est subordinat a la Faula, s lactivitat del
nostre ser ms alt i a la vegada ms personal. La Faula, a ligual que la virtut, s la
divinitat actuant duna forma immediata entre els homes; s el meravells reflex del
mn superior. Tamb per ell parla la veu superior de lunivers, una veu que amb
paraules mgiques li crida a mons ms alegres i ms coneguts. La Faula reflexa de
molt variades maneres la vida dun mn superior. Tals reflexos sn les creacions
potiques .

Silvestre: des del cel estrellat, aquesta sublim cpula que s el regne del petri fins i
tot larrissat taps dun prat acolorit per les flors tot es mant per aquest esperit; per
ell tot est enllaat amb nosaltres; per ell som capaos de comprendre-ho tot; per ell
la histria infinita de la Naturalesa seguir el seu cam desconegut fins arribar a la
transfiguraci.

Enric: tot el que t a veure amb lexperincia i amb lactivitat daquest mn constitueix
lmbit de la conscincia moral, daquest vincle que uneix el nostre mn amb el mn
superior.
EPLEG DE L.TIECK

Com que la primera part lanomen lespera anomen aquesta segona part la
consumaci perqu en ella havia de trobar la seva resoluci i el seu compliment tot
all que en la primera shavia deixat pessentir i endevinar. Una vegada acabat
lOfterdingen, el poeta tenia la intenci descriure unes altres sis novelles ms en les
quals volia deixar consignades les seves opinions sobre fsica, la vida de la ciutat, el
comer, la histria, la poltica i lamor, de la mateixa manera com ho havia fet amb la
poesia.

El que lautor intentava presentar no era aquell o aquest esdeveniment, prendre un

dels aspectes de la poesia i explicar-lo per mitj de figures i histries; el que volia,
com queda indicat amb tota claredat en lltim captol de la primera part, era
expressar lessncia prpia de la poesia i illuminar la intenci ms profunda daquest
art. si la Naturalesa, la Histria, la guerra, la vida de la ciutat, amb els seus
esdeveniments ms corrents, es transformen en poesia, s perqu aquesta s lesperit
que anima totes les coses.

Per al poeta tots els enigmes estan resolts; per mitj de la mgia de la fantasia pot
enllaar totes les edats i tots els mons; desapareixen els miracles i tot es converteix en
miracle.

Amb el conte simblic el que el poeta volgu, fonamentalment, fou establir una
transici entre la primera i la segona part.

Lesperit dels poemes que parla s sempre la Poesia, per tamb lhome sideral que ha
nascut de labraada dEnric i Matilde.

Quan la clau de totes les coses/ no siguin ja ni figures ni xifres,/ quan aquells que
canten i es beses/ posseeixin major cincia que els savis;/ quan a la vida lliure el mn
retorni,/ quan torni al seu interior la terra;/ quan de nou la llum i les ombres/ suneixin
i engendrin claredat vertadera;/ quan en poemes i mites vegem/ les histries eternes
del mn,/ una sola, secreta paraula,/ allunyar tot ser dissonant.

Cyane no s filla del jardiner Silvestre, sin del compte de Hohenzollern. Arrib
dOrient fa molts anys, per encara sen recorda de la seva ptria.

A un monestir Enric es troba un poema:

-Creix i floreix sense treva/ el desig destar amb lestimat,/ dacollir-lo en la nostra
nima,/ de ser una cosa amb ell,/ de no resistir-se a la seva set,/ de consumir-se un
amb laltre,/ dalimentar-se un amb laltre/ --lun amb laltre solament./ [...] de la llera
de lhumit abisme,/ de les tombes i de les runes,/ amb roses celestes en les galtes, /
voleu al policrom regne de la Faula./ [...] Ajudeu-nos a domar lesperit de la Terra/
apreneu a comprendre el sentit de la Mort/ i a trobar la paraula de la Vida.

Del gran sentit de la mort havia de sorgir la vida ms alta.

Va a Itlia, terra en guerra. Conclou que s necessari que els homes es matin entre
ells: aix s ms noble que caure sota els cops del dest. Els homes busquen la mort.
Lhonor i la glria sn lalegria i la vida del guerrer. El gust per la mort s lesperit del
guerrer.

Va a Grcia, a Orient i a Roma i retorna a Alemanya, on es retroba amb el seu avi i

Klingsohr i coneix lemperador. Desprs dhaver viscut i experimentat de nou la
Naturalesa, la vida la mort, la guerra, lOrient, la histria i la Poesia (duna forma nova
i ms mplia a com ho havia fet en la primera part) Enric retorna a la seva nima com
a una ptria antiga. De la comprensi del mn i dell mateix sorgeix lanhel de la
transfiguraci. En aquest moment la gran meravella del mn de la faula sacosta duna
forma especial, perqu ara el cor del poeta es troba totalment obert a ella.

Les cincies sn poetitzades.

Aquest s lltim acte dEnric a la terra, el pas a la seva prpia transfiguraci. Tot
sillumina i es completa de la manera a la vegada ms sobrenatural i ms natural; cau
el mur que separa la Faula de la Veritat, el passat del present: la Fe, la Fantasia i la
Poesia revelen la ms profunda intimitat del mn.

Enric retorna al pas de Sofia.

El mn de la faula es fa completament visible, el mn real s vist com un conte.

Enric troba la Flor Blava; s Matilde, est dormint i t el rob; una nena, filla dell i de
Matilde, est asseguda al costat de la tomba i el rejoveneix. Aquesta nena s el mon
original, lEdat dOr. Reconciliaci de la Religi cristiana i el paganisme.

Enric cull la Flor Blava i allibera a Matilde del seu encantament; per la torna a
perdre; rgid de olor es converteix en una pedra.
La mare denric s la Fantasia, el seu pare s el Sentit, Schwaning es la lluna, el miner
s el vell que collecciona objectes antic i al mateix temps s tamb el Ferrer.

Npcies de les estacions: Si els temps no fossin enemics/ i el Futur volgus aliar-se
amb el Present i el Passat,/ si la Primavera suns amb la Tardor i lEstiu amb lHivern,
si la Joventut, amb alegre serenitat, volgus estar amb la Vellesa, llavors, dol esps,
quedaria venuda la font del Dolor/ i el cor realitzaria el seu desig de gaudir amb tots
els sentiments.
Els deixebles a Sais

PRESENTACI, PER F. DE AZA

Novalis retenia escriure La Novella de la Naturalesa. En un segle sense pica, el

projecte no semblava ms desenraonat que la pretensi hegeliana descriure La
Novella de lEsperit. De fet, els cientfics contemporanis de Novalis deixen de ser
neoclssics per esdevenir romntics: aix, la cincies es fa romntica; la naturalesa s
romntica. I com que la principal pretensi romntica era la uni de tot en tot, la
separaci de la cincia i la literatura apareixia com un escndol. Recordem el que diu
Schiller als Dus grecs: La uni destruda perqu la cincia abandon el cam del
saber per prendre el del poder, i des daquell moment noms lart fou vertaderament
hum. Quelcom semblant tamb deixa pals a Els artistes.

Tamb Hlderlin seguia la lnia de Schiller. All impiu era aproximar-se a la

Naturalesa per explotar els seus recursos, en comptes de fer-ho per aprehendre la
seva constituci, per entendre la seva nima. Ambds autors veuen que la cincia,
realment, ha pres el poder i la poesia va pel cam de quedar reduda a mer
divertiment. El lament sembla ser en realitat una sospita denveja, per aix altres
poetes varen preferir entonar un cant dharmonia Schlegel i Novalis: si la cincia s
desinteressada, si noms la dirigeix lafany de comprendre, la cincia llavors suneix a
la poesia, es confon amb ella, i el mitj dexpressi que les unifica s el cim a qu
poden aspirar les esperances comunicatives dels homes.

En aquest text, Novalis volia expressar els seus coneixements cientfics, sense que
aix no signifiqus automticament de fer poesia. Tampoc Hlderlin no era capa de
concebre les coses com si estiguessin installades per sempre en un arxivador,
pretensi neoclssica per antonomsia i diu aix: Est en algun lloc, dorm o es det el
sagrat esperit de la vida perqu tu el puguis el puguis lligar a ell, el pur?
(Empdocles). Aquesta naturalesa perptuament fluent i inaprensible necessitava una
cincia nica que la comprengus, una sola cincia que no distings la qumica de la
teodicea, i que sexpresss amb lnica discurs capa dabastar-la: el poema.

Una vegada desaparegut lantropocentrisme renaixentista i amb els descobriments

anatmics, es descobreix que lhome s tamb un vertebrat; tamb lanimal s hum, i
tamb lanimal t una nima. Per exemple, es descobreix una voluntat dels gira-sols
que contemplen el Sol, memria en els gossos, etc. La cadena natural es comena a
concebre com un continu en moviment. Amb laparici de lnima universal, es resolia
el problema de la mort: la mort s tan sols la dissoluci dun cos en loce de lesperit
(Himnes a la nit). Lespiritualitzaci del mn material suposa una absorci de Du en
la matria, daqu la seva corporeitzaci en la figura de Crist. Crist, en els poemes de
Novalis, s lintroductor de la nova mort: si la mort clssica tancava un cicle, la nova
mort obre el vertader territori de la vida, ja que nosaltres som Du, tot i que
individualment noms sabem pensar.

Es tracta de comprendre. Noms lart podia proporcionar aquesta plataforma, aquesta

alada. Lart transfigura el temps en eternitat, els artistes fan del gnere hum un sol
individu. Kant, a la KU: lart s finalitat sense fi, universal subjectiu. Lartista s
qui vertaderament veu.

La resignaci, per a Schiller, era una defensa cega de lesperana i de la fe: els home
sprefereixen no creure, abans que comprendre labandonament dels dus, la
desgrcia. Aquesta actitud va provocar la ira de Schlegel: Ja s hora desquinar el
vel de Isis i revelar el seu misteri. Qui no suporti la vista de la deessa, que fugi o
sucumbeixi. I la de Novalis, tot i que amb menys petulncia i esperit militant: Aquell
que refusa, aquell que manca de voluntat per aixecar el vel, aquest no s un autntic
deixeble i no s digne de romandre a Sais. La justificaci de tanta ira la posada al dia
del coneix-te a tu mateix: lamor a la veritat aixeca el vel de la deessa, per la deessa
(la veritat) noms es revela a qui la busca. All estimat noms existeix en lamant: sn
ell i la seva passi els que porten al mn un nou objecte damor. I entre subjecte i
objecte no hi ha separaci. Per a Novalis,d oncs, lampliaci de lnima a tot el que hi
ha, lassumpci que lnima universal s divina, fa que les coses estiguin en totes les
coses. El nostre esperit s un mer instrument destinat a unir termes heterogenis, i
aix ho fa lartista. Loperaci dunir all oposat es presenta en Novalis de tres
maneres diferents:

- Segons el mtode dialctic clssic, anar dun extrem a laltre, i la recproca

(que el cos es torni nima i lnima cos.
- Mitjanant la coincidncia de contraris, per profunditzaci dun dells (per
exemple, lactivitat com a facultat de rebre).
- Grcies al mtode sinttic, preparatori del de Hegel, que produiria una espcia
duniversal concret: all general ha de ser particular, i all particular universal.
Les coses noms es mostren en el seu oposat, es construeixen en el seu oposat i
estan en unitat amb el seu oposat Romantitzaci.

Si la naturalesa est composta de passos successius que condueixen a lhome i en

aquest home sacumula la memria de tots els passos; si cada pas coneix els anteriors
i suposa els prxims, llavors darrere del vel que oculta Isis no pot haver-hi res ms
que un mateix sota totes les seves formes. El deixeble de Sais ha accedit a lexterior,
per resulta que lexterior s precisament el que constitueix al deixeble com a tal
deixeble. Transformaci de subjectivitat i objectivitat.

El text comena amb una introducci que planteja elproblema, desprs la faula que
dna la soluci mtica a la pregunta de Isis, i finalment quatre parlaments cientfics
que ms varen influir en Novalis:

1. Schleiermacher/Schelling: proposa la introspecci absoluta. Si lexterior i

linterior sn idntics, ser possible esbrinar lordre de la naturalesa per mitj
del pur coneixement interior. El mn s un mirall que lhome ha construt per a
si mateix.
2. Baader: la naturalesa s mltiple: passat, present i futur alhora. Aquesta
influeix sobre nosaltres i nosaltres influm sobre lEsperit Universal, el qual
alhora, influeix de nou sobre la naturalesa, creant-se aix un continu va i ve de
lun a laltre, coincident amb el que Wahl anomena mtode dialctic clssic.
3. Steffens: la naturalesa s un organisme viu dotat de voluntat i intenci. La tasca
de lhome s esbrinar quin s el programa de la naturalesa, de manera que ha
de construir una histria de la naturalesa qu mostri el seu procs lgic i la seva
coincidncia amb lesperit.
4. Novalis: defensa lapropiaci potica de la naturalesa: quan el poeta vibra a
lunson amb ella, no noms la compren sin que la transforma, ja que la
pretensi novaliana s que les formes de la naturalesa mutin en formes de
lesperit i viceversa; cada pensament una creaci, cada creaci un pensament
nou: lamada del buscador s la recerca mateixa. La naturalesa, per tant, ha de
moralitzar-se. Quan la naturalesa sigui completament moral, llavors la histria
ser el somni dun present infinit.

1. El deixeble

Comena el captol parlant sobre la possibilitat de llegir la naturalesa. Es presenta la

clau i la gramtica daquesta escriptura singular; per tal pensament vol concretar-se
en un terme, ni adaptar-se a una forma.

La Sagrada Escriptura no necessita explicaci. El que enuncia la Veritat t plenitud

de vida eterna, i tot el que ha escrit ens sembla prodigiosament unit a misteris
autntics, ja que s un acord de la simfonia de lUnivers. La veu parlava del Mestre.
Singular resplendor encn la seva mirada quan les Runes sublims es despleguen
entre nosaltres i ell pot copsar, en els nostres ulls, laparici de lestrella que ha de
permetrens veure i comprendre la Figura [buscar en alemany: potser s Forma].

2. Lanaturalesa