TEMA 11: 2n REPÚBLICA I LA CATA

AUTÒNOMA (1931-1936)

1. LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA I EL
PERÍODE CONSTITUENT

1.1 Les eleccions i el govern provisional

12/04/1931 es van celebrar eleccions municipals a Espanya, que van tenir una
elevada participació. Els partits que s’havien coalitzat en el Pacte de San Sebastià
(republicans, socialistes i nacionalistes) es van imposar a les grans ciutats i a la
majoria dels nuclis industrials. Els resultats electorals van evidenciar que una bona
part de l’electorat havia apostat per un canvi de règim.

14/04/1931 els regidors electes de la localitat guipuscoana d’Eibar van ser els
primers a proclamar la República i al llarg del dia ho van anar fent els regidors
d’altres ciutats, mentre que la població sortia al carrer de manera espontània i
pacífica per celebrar. Davant la situació, Alfons XIII va renunciar la potestat reial i va
abandonar el país en direcció a l’exili. A Madrid els representants dels partits que
havien signat el Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional que el
mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i va proclamar la Segona República
Espanyola.

El govern provisional va convocar eleccions a Corts constituents per al dia 28 de

juny i va prendre un seguit de disposicions d’urgència: la concessió d’una amnistia
general per als presos polítics, la proclamació de les llibertats polítiques i sindicals i
mesures per protegir els pagesos expulsats de les terres per no haver pagat les
rendes.

A Catalunya el triomf de les candidatures republicanes i d’esquerra havia estat

aclaparador: gairebé el triple del nombre de regidors aconseguits per la dreta. La
Lliga va perdre la supremacia i el gran vencedor va ser Esquerra Republicana de
Catalunya. Conscients d’aquest suport, el mateix 14 abril Lluís Companys, el cap de
llista d’aquesta formació a Barcelona, va proclamar la República des del balcó de
l’Ajuntament . Poques hores després Francesc Macià, el màxim dirigents d’aquest
partit, proclamà la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques
Ibèriques.

La iniciativa dels dirigents catalans va provocar un conflicte amb el govern

provisional de la República, pq els acords de Sant Sebastià fixaven que la
descentralització de l’Estat i la manera com s’hi articularien les dif. nacionalitats
serien establerts per la Constitució. Una comissió del govern prov espanyol va
viatjar a Barcelona per demanar a Macià que sotmetés la seva decisió sobre
l’estructura de l’Estat a la futura decisió de les Corts constituents, a canvi de la
concessió immediata d’un règim d’autonomia. Per signar aquest acord amb Macià,
Niceto Alcalá Zamora es traslladà a Barcelona el 21/04/1931.

1.2 La Constitució del 1931

Les eleccions generals del 28/06/1931 van tenir una participació molt alta. La
victòria va ser per a la coalició d’esquerres. Els diputats electes van formar les
noves corts constituents i el govern va quedar a les mans de la coalició vencedora,
que va ratificar en els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora com a cap de govern, i els
ministres del govern provisional. Les corts van nomenar una comissió encarregada
d’elaborar un proj. de Constitució que va ser aprovada després d’intensos debats el
mes de desembre.

La Constitució del 1931 tenia un fort caràcter democràtic i progressista. La

Constitució declarava que tots els poders emanen del poble i establia els principis
següents:

-L’Estat es configura de manera integral, però s’accepta la possibilitat de constituir

governs autònoms en algunes regions.

-El poder legislatiu resideix en les Corts, constituïdes per una sola cambra amb
atribucions molt àmplies. L’executiu recau en el govern, format pel consell de
ministres i el cap de govern, i també en el president de la República, cap de l’Estat i
representant institucional. El poder judicial es confia a uns jutges independents.

La Constitució incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats i mostrava una gran
preocupació pels temes socials. Garantia la igualtat absoluta davant la llei,
l’educació, la feina i la no-discriminació per raons d’origen, de sexe o de riquesa.
Establia el vot des dels 23 anys i per 1r vegada, concedia el sufragi a les dones.
També reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i definia el
treball com una obligació social. Afirmava la laïcitat de l’Estat, atès que no declarava
cap religió oficial, i reconeixia el matrimoni civil i el divorci.
La Constitució, malgrat que va ser aprovada per una majoria àmplia, no va
aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Les dretes es van manifestar
en contra de la laïcitat i de la descentralització de l’Estat. L’aprovació dels articles de
la Constitució que feien referència a la religió va provocar la dimissió dels polítics
catòlics del govern, raó per la qual Manuel Azaña va passar a dirigir el govern i
Niceto Alcalá Zamora la presidència de la República.

1.3 Partits i sindicats durant la 2n República

Les formacions d’esquerra

A l’esquerra política va destacar la formació Izquierda Republicana, creada l’any

1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña i
del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo. Tots 2 eren partits
republicans d’àmbit estatal, tenien una certa implantació entre les classes mitjanes i
pop. i comptaven amb el suport d’una bona part de la intel·lectualitat. En l’àmbit
gallec, cal destacar l’Org. Republicana Gallega Autònoma (ORGA).

El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) tenia una influència notable entre els
treballadors i agrupava 2 corrent: 1 de socialdemòcrata, que era partidari de
consolidar el règim republicà, estava encapçalat per Julián Besteiro i Indalecio
Prieto, i un altre de revolucionari, que veia la República com un camí vers el
socialisme. Aquest sector estava liderat per Largo Caballero, secretari general del
sindicat UGT. Més a l’esquerra se situava el Partido Comunista de España (PCE)
que tenia un nombre de militants reduïts.

La força sindical + imp. era la CNT, de caire anarquista, que l’any 1936 comptava
amb un milió d’afiliats a Espanya i tenia un fort arrelament a Catalunya. Aquesta
central sindical també tenia 2 línies d’actuació. D’una banda, els anomenats
trentistes, que defensaven una orientació netament sindicalista i de caire moderat i
mostraven un cert suport a la República. D’una altra, el sector + revolucionari,
agrupat al voltant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), dirigir per líders com
Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan Garcia Oliver, que defensava la via
insurreccional i armada.

Els grups de dreta

Entre les formacions republicanes de centredreta que van contribuir a l’adveniment

de la República destaquen el Partit Republicà Radical dirigir per Lerroux, i la
Derecha Liberal Republicana. Aquests grups es van mostrar contraris a les reformes
republicanes i van derivar cap a posicions conservadores.

Els partits conservadors i catòlics tradicionals es van esfondrar després de la

proclamació de la República. Només va sobreviure una munió de petits grups, com
el Partido Agrario, el Partido Liberal Demócrata i Acción Española, un nucli
intel·lectual (José María Pemán, Ramiro de Maetzu) que reivindicava la monarquia
catòlica i tradicional com a única defensa davant de la revolució social. El gran partir
de la dreta catòlica i conservadora va ser la Confederación Española de Derechas
Autónomas (CEDA), una coalició electoral creada el 1933 per José María Gil Robles
que defensava els interessos dels grans propietaris agraris i de l’Església. Al País
Basc els grups conservadors autonomistes estaven representants pel Partit
Nacionalista Basc (PNB).

Hi havia altres grups monàrquics, com Renovación Española (José Calvo Sotelo),
que defensava obertament la necessitat de liquidar el nou règim republicà i que va
establir acords electorals amb els carlins de la Comunió Tradicionalista. D’altra
banda, grups de caire feixista van crear l’any 1931 les Juntas de Ofensiva
Nacional-Sindicalista (JONS), que el febrer del 1934 es van fusionar amb Falange
Española, un partit fundat l’any 1933 i dirigit per José Antonio Primo de Rivera. Tots
aquests grups presentaven una ideologia antidemocràtica i una defensa a ultrança
del nacionalisme espanyol.

Els partits d’àmbit català

Amb la proclamació de la República una bona part de l’espai polític català va quedar
ocupat per partits d’àmbit catalanista. Les 2 forces majoritàries eren la Lliga
Regionalista, a la dreta, i Esquerra Republicana de Catalunya, a l’esquerra. La Lliga
Regionalista, a dif. d’altres partits de dreta espanyols, va acceptar la nova legalitat
republicana. Aquesta formació va continuar gaudint del suport d’una part dels
industrials i dels grans propietaris agrícoles, encara que, tot i ser la 2n força política,
els seus resultats electorals van ser força reduïts. L’any 1933 va adoptar el nom de
Lliga Catalana.

Esquerra Republicana de Catalunya, el partit hegemònic durant la República,

s’havia format un mes abans de les eleccions del 1931 i agrupava sectors
nacionalistes radicals (Estat Català de Francesc Macià), vells republicans històrics
(Lluís Companys) i petites formacions republicanes i nacionalistes. El seu programa
va atreure amplis grups de la petita burgesia, de la pagesia i dels obrers industrials,
gràcies al fet de proposar un ampli programa de reformes polítiques i socials.
Comptava amb una militància àmplia, una gran força electoral i dirigents carismàtics
com Macià i Companys. Per entendre la força electoral, cal tenir en compte la
manca d’arrelament a Catalunya d’un partit obrer com el PSOE i el fet que la força
sindical hegemònica entre l’obrerisme català, la CNT, no participés en conteses
electorals, motiu pel qual una part dels seus afiliats votaven Esquerra Republicana.

Els partits marxistes estaven representats per 2 grups socialistes (Unió Socialista de
Catalunya i Federació Catalana del PSOE) i 4 grups comunistes , tots amb una
militància escassa i amb poca influència política. El 1935 el Bloc Obrer i l’Esquerra
Comunista van constituir el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i el 1936 els
altres 2 grups comunistes i els 2 grups socialistes van formar el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC).

2. LES REFORMES DEL BIENNI D’ESQUERRES

(1931-1933)

2.1 La reforma religiosa

1 dels primers obj de la República va ser limitar la influència de l’Església i

secularitzar la societat espanyola. Aquestes intencions es van plasmar en la
Constitució, que va estipular la no-confessionalitat de l’Estat, la llibertat de cultes i la
supressió del pressupost de culte i clero. També van ser autoritzats el divorci i el
matrimoni civil, i es van secularitzar els cementiris.

Per tal de limitar el predomini dels ordes religiosos en l’educació, el govern els va
prohibir que es dediquessin a l’ensenyament. El procés es va completar amb la Llei
de congregacions (maig del 1933) , que va posar límits a la possessió de béns per
part de les comunitats religioses i va preveure la possibilitat que els ordes religiosos
fossin dissolts en cas que comportessin algun perill per a l’Estat. L’enfrontament +
greu es va produir amb els jesuïtes, a causa del quart vot d’obediència al papa que
professa aquest orde. La Companyia de Jesús, acusada de dependre d’un poder
estranger, va ser dissolta i els seus béns van ser nacionalitzats.

Una bona part dels sectors catòlics va veure la nova legislació com una agressió a
les seves conviccions. El ressorgiment d’avalots pop. anticlericals, que els dies 11 i
12 de maig de 1931 van provocar l’incendi d’alguns edificis religiosos en unes
quantes ciutats va reforçar aquests temors. La jerarquia eclesiàstica, amb algunes
excepcions, com ara el cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, no va
dubtar a manifestar la seva oposició a la República i a atiar l’oposició dels catòlics.
L’actitud hostil del cardenal Segura i del bisbe de Vitòria va provocar que el govern
de la República optés per una mesura de força i expulsà aquests dos prelats del
territori espanyol.

2.2 La modernització de l’exèrcit

El govern republicà estava convençut que l’exèrcit necessitava una profunda transf.
Manuel Azaña va impulsar una reforma que pretenia crear un exèrcit professional i
democràtic. Per tal d’aconseguir aquest obj. Azaña va considerar necessari reduir
els efectius de l’exèrcit, posar fi a la macrocefàlia, abolir el fur especial dels militars,
assegurar-ne el sotmetiment al poder civil i prohibir la tradicional intervenció
castrense en la vida política.

Amb aquesta finalitat es va promulgar la Llei de retir de l’oficialitat (1931) que

establia que tots els oficials en actiu havien de prometre la seva adhesió a la
República, però se’ls donava la possibilitat de retirar-se amb el sou íntegre si així
volien fer-ho. Es van suprimir alguns rangs tradicionals, es va reduir el nombre
d’unitats i d’oficials i es va clausurar l’Academia General militar de Saragossa, viver
dels sectors de l’exèrcit més propensos al colpisme. També van ser suprimides les
capitanies generals, els tribunals d’honor, el Consell Suprem de Justícia Militar i la
premsa destinada a l’exèrcit. Després es va crear la guàrdia d’assalt, una força
d’ordre públic fidel a la República.

La reforma va tenir uns resultats limitats. Es va aconseguir disminuir les despeses

de l’exèrcit, però la reducció del pressupost va dificultar la modernització del
material, de l’armament i dels equipaments. A més, la reforma va ser rebuda per
alguns sectors, sobretot africanistes, com una agressió a la tradició militar i al poder
de l’exèrcit. La dreta va aprofitar aquest descontentament per animar a fer una
revolta militar contra la República.

2.3 La reforma agrària

La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte de més abast que

emprengué la República. Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent en
una bona part del centre i del sud d’Espanya i millorar les condicions de vida dels
pagesos pobres.

Aquesta reforma era essencial si tenim en compte el pes de l’agricultura en

l’economia espanyola.
Una sèrie de primers decrets que miraven de protegir els pagesos sense terra i els
arrendataris van establir la prohibició de rescindir els contractes d’arrendament.
També van fixar la jornada laboral de 8 h al camp, l’establiment de salaris mínims i
l’obligació dels propietaris de conrear les terres aptes per a aquest ús.

Però la veritable reforma va consistir en l’elaboració d’una Llei de reforma agrària,

que va ser aprovada per les corts el setembre del 1932. L’obj de la llei no era fer un
canvi radical de la situació del camp ni una col·lectivització de la terra, sinó
modernitzar l’agricultura i millorar la situació social de la pagesia. La llei permetia
l’expropiació sense indemnitzar de les terres d’una part de la noblesa, mentre que
les conreades de manera deficient, les arrendades sistemàticament o les que podien
ser regades i no ho eren, es podien expropiar indemnitzant els propietaris.
L’aplicació de la llei va ser encomanada a l’Instituto de Reforma Agraria (IRA), que
disposava d’un pressupost anual per a la indemnització dels propietaris expropiats i
s’encarregava de facilitar d’assentament de famílies pageses.

Els resultats inicials de la reforma van ser escassos perquè el nombre d’hectàrees
que es van expropiar i l’assentament de pagesos van ser molt inferiors al que
s’havien previst inicialment. Les raons d’aquest fracàs cal cercar-les en la
complexitat de la mateixa llei, la lentitud i les dificultats burocràtiques per aplicar-la,
la manca de pressupost destinat a les indemnitzacions i la resistència dels
propietaris que van recórrer a mitjans de tota mena per obstaculitzar-ne el
compliment.

L’aplicació de la Llei de reforma agrària va originar un augm. considerable de la

tensió social. Els grans propietaris s’hi van oposar obertament i van donar suport als
grups d’extrema dreta disposats a conspirar per fer caure el règim republicà. D’altra
banda, els jornalers van quedar decebuts amb els resultats i van veure frustrades
les esperances de canvi que havien dipositat en la República. Com a conseqüència,
una part de la pagesia es va orientar cap a posicions revolucionàries i va promoure
revoltes en demanda d’un repartiment més equitatiu de la propietat agrària.

2.4 La reforma de l’Estat centralista

La configuració d’un Estat que permetés a les regions històriques accedir a

l’autonomia es va convertir en una qüestió prioritària del govern de la República. Per
això la Constitució del 1931 va oferir el marc jurídic adequat per iniciar aquest
procés i concedir institucions pròpies i estatus d’autonomia a les nacionalitats
històriques. Catalunya va ser la 1r regió que va iniciar aquest procés, amb la creació
de la Generalitat de Catalunya i amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Al País Basc nacionalistes del PNB i carlins van redactar, el juny del 1931, un
projecte d’estatut (Estatut d’Estella). Però la seva aprovació es va retardar
indefinidament a causa de l’oposició del republicanisme d’esquerres i dels
socialistes, que consideraven que el proj era confessional, poc democràtic i
incompatible amb la Constitució republicana.

L’evolució del PNB cap a posicions + centristes i el seu pacte amb les esquerres van
permetre que les corts republicanes aprovessin un estatut d’autonomia l’octubre del
1936, ja iniciada la Guerra Civil. Es va constituir el govern basc, presidit pel
lehendakari José Antonio de Aguirre, màxim dirigent del PNB. Aquest govern
integrava republicans d’esquerres, socialistes, comunistes i nacionalistes.

A Galícia la consciència nacionalista era menys acusada i el nacionalisme gallec era

molt lluny de ser la força política hegemònica a Galícia. El procés estatutari va ser
molt més lent. Finalment, el 28 de juny del 1936, es va sotmetre a pebiscit un proj.
d’estatut, però no va arribar mai ser aprovar per les Corts a causa de l’esclat de la
Guerra Civil.

2.5 L’obra educativa i cultural

Una reforma imp. per la seva trascendència i a la qual es van dedicar molts recursos
va ser la de l’ensenyament. El seu obj era promoure una educació liberal i laica i fer
que l’Estat garantís el dret a l’educació a tota la població. Es va intentar així posar fi
a l’hegemonia de l’ensenyament religiós i es va adoptar un model d’escola mixta,
laica, obligatòria i gratuïta.

Els dirigents republicans estaven convençuts de la necessitat de millorar el nivell

cultural de la població i de fer que la cultura fos un dret per a la majoria. Amb el
suport de nombrosos intel·lectuals i artistes, es van promoure campanyes culturals
destinades als sectors més humils de la població. Les anomenades Missions
Pedagògiques, formades per grups ambulants d’estudiants, professors i
intel·lectuals, portaven a les zones rurals biblioteques, cors, conferències, teatre i
cinema. El grup teatral La Barraca, que va org. Federico García Lorca, és un dels
grups + representatius dels que van participar en aquest proj. de difusió cultural.

2.6 Les reformes laborals

La millora de les condicions laborals va ser l’obj primordial de les reformes

endegades pel socialista Francisco Largo Caballero des del ministeri de treball. Es
va aprovar la Llei de contractes de treball, que regulava la negociació col·lectiva, la
Llei de jurats mixtos, que els atorgava un poder d’arbitratge vinculant en cas de
desacord, i 7 dies de vacances pagades l’any. Es va estimular l’augm. de salaris i la
creació d’assegurances socials. Es va establir la setmana laboral de 40 h i es va
reforçar el paper dels sindicats agrícoles en la contractació de les feines del camp.

Aquestes mesures van ser ben rebudes pels sindicats i pels treballadors malgrat
que no satisfeien les seves expectatives, però van provocar la irritació de les org.
patronals, que van mirar d’impedir-ne la promulgació i van aconseguir frenar alguns
projectes, com el de la intervenció obrera en les empreses.

3. LA CATALUNYA AUTÒNOMA

3.1 La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria

Les negociacions amb el govern provisional de la República van donar lloc al

reconeixement immediat d’un govern autonòmic, que va prendre el nom històric de
Generalitat de Catalunya. La nova institució va quedar en mans de republicans i
catalanistes d’esquerres i va assumir les competències de les 4 diputacions
provincials catalanes en espera de la redacció d’un Estatut d’autonomia.

La tasca primordial d’aquest govern va ser elaborar un proj d’Estatut d’Autonomia

que definís el marc institucional de l’autonomia catalana i les competències que
havia d’assumir. Amb aquesta finalitat es va convocar una assemblea de
representants dels ajuntaments per elegir una Diputació provisional, que va rebre
l’encàrrec de nomenar la comissió d’experts que hauria de redactar l’Estatut. Els 46
membres de la comissió, presidida per Jaume Carner, es van reunir al santuari de
Núria i van redactar un avantprojecte d’Estatut, que va ser lliurat al govern el
20/06/1931.

L’Estatut de Núria partia del fet que la República havia de tenir un caràcter federal i
que la sobirania residia en el poble de Catalunya. Declarava el català llengua oficial
a Catalunya, acceptava la possibilitat de federació dels països de parla catalana i
establia les atribucions del poder de la república i de la Generalitat a Catalunya. La
Generalitat assumia competències exclusives en l’ensenyament, la cultura, la policia
i l’ordre públic, la sanitat, les obres públiques, l’agricultura, la regulació del dret civil,
l’ordenació territorial, el règim municipal i els tribunals de justícia. Per al finançament
autonòmic la Generalitat disposava de la gestió dels impostos directes, mentre que
els indirectes eren gestionats per l’Administració central. Era un Estatut ambició que
es volia que fos assumit per una gran majoria de les forces polítiques catalanes.
L’Estatut de Núria va ser aprovat per un plebiscit pop que es va celebrar el dia 2/08.
El resultat de la votació va ser aclaparador: l’Estatut fou aprovat pel 99% dels
votants, que van ser el 75% del cens.

3.2 L’Estatut d’Autonomia del 1932

A Catalunya les eleccions generals a Corts constituents del 28/06/1931 van donar el
triomf a Esquerra Republicana i per tant a la seva posició política expressada a
l’Estatut de Núria. Com a mostra d’aquest suport nombrosos intel·lectuals,
republicans i polítics d’esquerres independents es van incorporar al partit, i
n’incrementaven el prestigi i l’heterogeneïtat. El 18/08/1931 Francesc Macià va
presentar l’Estatut a les corts de Madrid per tal que fos sotmès a discussió i
aprovació.

Fora de Catalunya alguns sectors s’alçaren indignats contra les pretensions del
poble català expressades a l’Estatut de Núria, perquè consideraven que posava en
perill la unitat espanyola. Van org. mítings i manifestos en contra de l’Estatut i van
fer campanyes de boicot als productes catalans, fets que evidenciaren que
l’aprovació no seria fàcil. La Constitució del 1931 va fer evident aquesta dificultat
proclamant que només hi ha una única sobirania espanyola, prohibint la federació
de regions, imposant l’oficialitat del castellà i no contemplant la cessió de
competències que preveia l’Estatut de Núria.

Amb aquest teló de fons el debats parlamentaris van començar al mes de maig del
1932. En la discussió s’hi van manifestar 3 posicions ben definides: la del govern
central, partidari de concedir a Catalunya una autonomia moderada, la de tots els
parlamentaris catalans, que van fer un front comú per reclamar una autonomia
àmplia, i la de l’oposició de dretes, que defensava una Espanya unitària.

La ferma posició del president del govern, Manuel Azaña, a favor del text va tenir
una gran imp en el resultat del tràmit parlamentari. Hi va influir també la situació
creada arran de l’intent de cop d’Estat de dretes protagonitzat pel general Sanjurjo
l’agost del 1932, perquè aquesta amenaça reaccionària va fer que els republicans
tanquessin files. Tot i la feblesa inicial dels qui havien de defensar la proposta, el
9/07/1932 fou aprovat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb els vots a favor d’una
part imp de la cambra.

El text definitiu presentava diferències amb l’Estatut de Núria, encara que s’hi
conservaven les institucions bàsiques, com el Parlament i el Consell o govern de la
Generalitat. Segons el text aprovat Catalunya es constituïa regió autònoma dins
l’Estat espanyol i tant el català com el castellà eren declarats llengües oficials, les
competències de la Generalitat van ser retallades en relació amb les pretensions de
l’Estaut de Núria i la majoria van passar a ser compartides amb l’Estat central, les
atribucions + imp. eren en ordre públic i administració de justícia, s’obtenien plenes
competències respecte al dret civil català i el règim adm i es creava el Tribunal de
Cassació de Catalunya, que era l’òrgan suprem d’apel·lació. Els conflictes entre la
Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre per mitjà del Tribunal de Garanties
Constitucionals

3.3 La Generalitat republicana

L’aprovació de l’Estatut va tancar l’etapa de la Generalitat provisional. Es van

convocar eleccions al Parlament de Catalunya per al 20/11/1932. Es van destacar 2
coalicions: la liderada per Esquerra Republicana, que defensava un model social
republicà, progressista, laic i d’esquerra moderada, i la formada al voltant de la Lliga,
que constituïa un proj conservador, catòlic i oposat al reformisme social i al laïcisme
de les esquerres. La candidatura d’Esquerra Republicana va tornar a proclamar-se
vencedora indiscutible. La Lliga es va consolidar com el 1r partit de l’oposició.

El 13/12 Lluís Companys va ser nomenat president del Parlament i el 14/12,

Francesc Macià fou elegit president de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins a la
mort, el dia 25/12/1933. El va succeir Lluís Companys, que es va mantenir al
capdavant de la Generalitat fins al 1940. El president Macià va nomenar un govern
íntegrament format per consellers del seu partit. També va ser instituït el càrrec de
cap del Consell Executiu, responsable de les funcions executives. El juny del 1933
el Parlament va aprovar l’Estatut Interior de Catalunya, que regulava el
desenvolupament de les institucions.

3.4 La tasca de govern

Durant el període de govern provisional (abril de 1931-novembre de 1932) les

atribucions de la Generalitat es van limitar a les que ja tenien les antigues
diputacions. Un cop aprovats l’Estatut i els traspassos de competències, la tasca de
govern de la Generalitat va ser força imp, sobretot si tenim en compte que el període
efectiu de govern autonòmic només va durar des del novembre del 1932 fins a
l’octubre del 1934, en què l’Estatut i la Generalitat van ser suspesos pel nou govern
de centredreta.
Un 1r camp d’actuació del govern de la Generalitat va ser l’econòmic: es van crear
els serveis d’estadística, l’Ins d’Investigacions Econòmiques i les Caixes de Dipòsits.
En agricultura es va fomentar la creació de cooperatives i de centres
d’experimentació agrària i es va posar sobre la taula el problema dels pagesos
arrendataris, els rabassaires, agrupats en la Unió de Rabassaires, org. propera a
Esquerra Republicana. Entre altres mesures, es va aprovar una reducció del 50% de
les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i s’inicià l’elaboració d’una llei
per permetre’ls accedir a la propietat de la terra.

Respecte a la política social, mitjançant la Llei de bases del 1934, es va traçar un

programa d’acció per org. els serveis de Sanitat i Assistència Social de la
Generalitat. Es van portar a terme experiències innovadores per millorar la xarxa
d’hospitals, l’assistència als malalts, l’atenció psiquiàtrica i les campanyes de
prevenció, vacunació i higiene pública. També es van crear organismes de suport
social, com l’Inst Contra l’Atur Forçós (ICAF) i el Consell de Treball, així com l’org
dels serveis d’assistència i previsió social.

En el terreny de l’ensenyament, es va fundar nombroses escoles i centres

d’ensenyament secundari i professional, el més representatiu dels quals va fer l’Inst-
Escola, un veritable laboratori d’experiències pedagògiques innovadores. També es
van instaurar noves escoles per formar mestres i es va donar autonomia a la
Universitat de Barcelona. Es van millorar les condicions laborals i salarials dels
mestres, es van introduir la coeducació i la laïcitat i es van seguir les pautes dels
mov. de renovació pedagògica. També s’organitzaren colònies d’estiu per a nens i
s’amplià el nombre de biblioteques pop, d’arxius i de museus.

Pel que fa a l’àmbit cultural i en el terreny linguïstic, es va incidir en la

normativització i la normalització de la llengua catalana. 1932 es va publicar el
Diccionari de Pompeu Fabra, que va ajudar a la fixació del català normatiu. També
es va establir el bilingüisme a les escoles primàries i el català va avançar en tots els
nivells de l’ensenyament.

Es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, que introduïa un model

comarcalista, oposat al provincial, i definia les capitals de comarca com a centres de
serveis d’un conj de municipis. El resultat es concretà en la divisió del territori en 38
comarques, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l’agost del 1936, un cop
iniciada la Guerra Civil.

4 ELS PROBLEMES DE LA COALICIÓ

REPUBLICANOSOCIALISTA
4.1 Una conjuntura econòmica desfavorable

El canvi de règim va coincidir amb la fase + greu de la depressió econòmica mundial

iniciada amb l’esfondrament de la borsa de Nova York l’octubre del 1929. Aquesta
crisi va incidir en l’economia espanyola de manera + dèbil que a d’altres països
occidentals, a causa de la relació reduïda de nostra economia amb el mercat
internacional però va fer impossible el creix. econòmic, pq tota l’economia mundial
entrà en una profunda depressió. La crisi també va paralitzar l’emigració a Amèrica,
que era una vàlvula d’escapament per a l’atur crònic de regions com Galícia i
Andalusia.

La crisi internacional va agreujar els problemes interns de l’eco espanyola: atur

agrícola, repartiment desigual de la terra, poca competivitat internacional, dèficit de
la balança comercial…

A aquests problemes crònics s’hi van afegir els problemes derivats de la política
econòmica del govern republicà. El creix generalitzat dels salaris industrials i
agrícoles que va decretar el govern del primer bienni, malgrat que va tenir alguns
efectes positius en l’eco pq va elevar la renda dels treb i va augm la demanda de
béns de consum, no va anar acompanyat d’un creix paral·lel de la productivitat, la
qual cosa va fer disminuir els beneficis de les empreses. Va provocar un
descontentament i de la desconfiança tant dels empresaris industrials com dels
grans propietaris agrícoles. La inversió privada es va enfonsar espectacularment,
sobretot fins al novembre del 1933, en què la coalició de republicans i socialistes va
ser derrotada a les eleccions.

Pel que fa als pressupostos, el govern va optar per una política de disminució de la
despesa pública per tal de reduir el dèficit heretat de la dictadura de Primo de Rivera
i aconseguir l’equilibri dels pressupostos de l’Estat. Però la disminució de la inversió
pública va tenir repercussions negatives sobre els sectors de béns d’inversió i sobre
la creació de nous llocs de treball, pq es van reduir alhora la inversió pública i la
privada.

4.2 La conflictivitat social

La lentitud de les reformes, espec la reforma agrària, van provocar el desencís i la

impaciència de molts treballadors, atès que l’atur era força alt i l’actitud de la
patronal i dels propietaris agrícoles era contrària a qualsevol negociació.
Aquesta situació va encoratjar la radicalització d’una parts dels partits i dels
sindicats d’esquerra i va aguditzar la confrontació social. La CNT hi va veure l’ocasió
idònia per al seu projecte revolucionari i va fomentar la conflictivitat laboral i la
insurrecció pagesa amb la finalitat de destruir l’ordre burgès.

Les tensions socials van assolir el punt àlgid a partir de l’any 1933, en què, als
intents revolucionaris de la CNT, s’hi van afegir els sectors + radicals del socialisme
espanyol (UGT), liderats per Largo Caballero, a través de l’org socialista del camp,
la Federació Nacional de Treballadors de la Terra. També el partit comunista (PCE)
dirigit des del 1932 per José Díaz, va augm el nombre d’afiliats fins a situar-ne en +
de 11000.

Les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van anar augm
progressivament. L’any 1932 els anarquistes van propiciar una insurrecció de
minaires a Catalunya i l’any 1933, els jornalers a Andalusia. Algunes d’aquestes
revoltes van provocar assalts als ajuntaments, incendis de cortijos i registres de la
propietat, ocupació de terres i la proclamació del comunisme llibertari. La intervenció
de la força pública provoca enfrontaments violents que acabaven amb morts i ferits
en tots 2 bàndols: Casas Viejas, Arnedo i Castilblanco.

Aquests fets van produir el desgast del govern d’Azaña, que es va veure
desacreditat com a conseqüència de les dures mesures policíaques adoptades per
restablir l’ordre públic. A més, els conflictes van augm encara + la desconfiança
empresarial i van desmotivar la inversió i van provocar un empitjorament de la
situació econòmica. La crisi va ser aprofitada pels sectors + conservadors per
intentar posar fi al govern de la coalició republicanosocialista.

4.3 La reorganització de les dretes

Les reformes republicanes i la conflictivitat social van disgustar les elits

econòmiques, socials i ideològiques. També alguns sectors de les classes mitjanes
consideraven massa radicals els canvis proposats. Tots aquests grups es van anar
organitzant al voltant dels partits conservadors tradicionals o de les noves org de
caràcter feixista i autoritari per tal d’oposar-se al govern.

El centredreta espanyol es va reestructurar al voltant del Partit Republicà Radical

d’Alejandro Lerroux, que va atreure grups d’empresaris, comerciants i propietaris
agrícoles, que no s’oposaven tant a la República com al ser caràcter esquerrà. Al
llarg de l’any 1932 els sectors catòlics i conservadors es van mobilitzar molt
activament contra la política social, religiosa i autonòmica dels governs d’esquerra i
això va permetre la formació de la Confederación Española de Derechas
Autónomas, la CEDA. Creada l’any 1933 la nova formació política va atreure
ràpidament un bon nombre d’afiliats i un líder indiscutible, José María Gil Robles.

Igualment, Renovación Española, la Comunió Tradicionalista i de manera molt

especial els grups feixistes de les JONS i de la Falange, tot i que minoritaris, van dur
a terme una intensa activitat d’agitació contra el que consideraven una amenaça per
a Espanya: el progrés del marxisme i el perill d’una revolució bolxevic. Amb les
seves accions van crear un clima de crispació i de temor que va ser aprofitat pel
conjunt de la dreta per criticar l’actuació del govern.

En aquest context alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament

dels grups + conservadors de la societat. Fent-se ressò d’aquest malestar, el
general Sanjurjo va protag un cop d’Estat amb la pretensió de forçar el tomb de la
República cap a la dreta però va fracassar estrepitosament. L’any 1933 es va crear
la Unión Militar Española (UME), una org clandestina de militars de dretes i
antireformistes que havia de tenir una participació activa en el cop d’Estat del juliol
del 1936.

5 EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1935)

5.1 Les eleccions del 1933: el govern de dretes

Les eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Tot i que l’abstenció va

ser força alta, van ser les 1r en què, en aplicació de la Constitució del 1931, les
dones van poder exercir el vot. L’esquerra s’hi va presentar desunida: els
republicans i els socialistes, enfrontats pels conflictes socials, van presentar
candidatures separades; a més, un nombre imp d’obrers va optar per l’abstenció a
petició de la CNT. La dreta s’hi va presentar unida i org en moltes circumscripcions.
El resultat va ser la victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys
de govern conservador, un període que fou anomenat Bienni Negre per les
esquerres.

2 forces polítiques hi van obtenir els millors resultats: el Partit Republicà Radical de
Lerroux i la CEDA de Gil Robles. El president de la República, Alcalá Zamora,
temerós davant les pretensions de la CEDA, que amenaçava de reformar la
Constitució, va confiar la formació de govern al Partit Republicà Radical. Aquest va
constituir un gabinet monocolor que va comptar amb el suport parlamentari de la
CEDA a canvi de la promesa d’una rectificació immediata de les reformes del bienni
d’esquerres.
5.2 La paralització de les reformes

El nou govern presidit per Alejandro Lerroux va iniciar la seva acció paralizant una
gran part de la reforma agrària: va fixar la devolució de terres a la noblesa, va
anul·lar la cessió de propietats mal conreades i va atorgar llibertat total de
contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels jornalers. El
govern va intentar contrarestar la reforma religiosa amb l’aprovació d’un pressupost
de culte i clero i amb l’inici de negociacions per signar un concordat amb la Santa
Seu. Pel que fa a l’exèrcit, es va aprovar una amnistia per als qui s’havien revoltat
juntament amb Sanjurjo l’any 1932 i per als col·laboradors amb la dictadura de
Primo de Rivera. En matèria d’educació, es van respectar els canvis del govern
anterior, malgrat que se’n va reduir considerablement el pressupost. Les corts van
paralitzar la discussió del proj d’estatut basc, amb la qual cosa el govern centrals es
va guanyar l’enemistat dels nacionalistes bascos.

El gir conservador i l’obstrucció del procés reformista endegat durant el bienni

d’esquerres van tenir com a conseqüència una radicalització del PSOE i de la UGT.
La seva ala + esquerrana, liderada per Francisco Largo Caballero, va proposar
deixar de col·laborar amb les forces burgeses, va propugnar la rev socials i es va
apropar així a les posicions anarquistes; com a conseqüència d’això, es va produir
una proliferació de vagues i conflictes, sobretot l’any 1934.

5.3 El conflicte rebassaire a Catalunya

A Catalunya el govern de la Generalitat continuava en mans dels republicans

d’esquerra i les divergències amb el nou govern centrals no es van fer esperar. Cap
de les contrareformes amb el nou govern de Lerroux no era ben vista per la
generalitat, que veia perillar el traspàs de competències i els recursos econòmics
necessaris.

L’enfrontament es va produir arran de la qüestió rabassaire. l’abril del 1934 i després

de nombroses discussions, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de
contractes de conreu, que garantia als pagesos rabassaire l’accés a la propietat de
les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d’uns preus
prèviament taxats pel govern. Els propietaris, org a l’entorn de l’inst Agrícola Català
de Sant Isidre, que comptava amb el suport de la Lliga Catalana, es van mostrar
contraris al contingut de la llei. Per tal d’anul·lar-ne els efectes, van cercar l’ajut de la
majoria conservadora a les corts i van enviar la llei al Tribunal de garanties
Constitucions, que en va determinar la inconstitucionalitat i en va anul·lar els
afectes.
El govern de la Generalitat no en va acceptar l’anul·lació i al setembre del 1934 va
tornar a aprovar una llei idèntica a l’anterior. L’enfrontament va posar en evidència
les grans dif polítiques i socials tant entre els partits de dretes i esquerres
catalanistes (Lliga i Esquerra), com entre el govern de la Generalitat i el govern
central.

5.4 La revolució d’octubre del 1934

Davant la mobilització obrera la CEDA va reclamar a l’executiu una acció +

contundent en matèria d’ordre públic i va exigir participar directament en el govern
amb l’amenaça de retirar el suport parlamentari. Lerroux va accedir a aquestes
peticions i el 5 d’octubre del 1934 va atorgar 3 carteres ministerials al partit de Gil
Robles. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva cap
al feixisme.

L’endemà de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i amb una escassa
participació de la CNT, es va dur a terme una vaga general per impedir la
consolidació del nou govern. El mov va fracassar per la manca de coordinació i per
la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra però els
esdeveniments van assolir un relleu greu a Astúries i a Catalunya.

A Astúries els minaires van protagonitzar una rev social, fruit de l’acord previ entre
anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de minaires armats van ocupar els
pobles de la conca, van prendre una gran part de les casernes de la guàrdia civil i
van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris, que van assumir el
proveïment d’aliments, el funcionament dels transports i el subm d’aigua i
d’electricitat. Els minaires, disposats a defensar la rev, van posar setge a la ciutat
d’Oviedo i van enfrontar-se amb les forces de l’ordre.

Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar-hi des d’Àfrica la Legió, comandada
pel general Francisco Franco. La resistència es va prolongar durant 10 dies, però la
revolta va ser vençuda. La repressió va ser molt dura. Aquests fets van desfermar
una campanya internacional de solidaritat amb les víctimes.

A Catalunya la revolta va comptar amb el suport del president de la Generalitat,

Lluís Companys, que volia evitar l’entrada de la CEDA al govern, atès el caràcter
antiautonòmic d’aquest partit. 6 d’octubre Companys va proclamar de República
Catalana dintre de la República Federal Espanyola i una aliança de partits i de
sindicats d’esquerra org una vaga general. La negativa de la CNT a participar en la
vaga i l’escàs suport ciutadà van fer fracassar la rebel·lió. El govern va declarar
l’Estat de guerra a Catalunya i l’exèrcit, comandat pel general Batet, va ocupar el
palau de la Generalitat. Azaña també va ser empresonat.

5.5 La crisi del 2n bienni

Les conseqüències de la rev d’octubre van ser notables. La CEDA va augm la seva
influència en el govern i es va mostrar partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i
de procedir a una orientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als
jesuïtes i es va nomenar José María Gil Robles ministre de guerra, i Francisco
Franco, cap de l’Estat Major. El juliol del 1935 la CEDA va presentar un proj per
modificar la Constitució que recollia la revisió de les autonomies, l’abolició del divorci
i la negociació de la possibilitat d’expropiar terres.

A Catalunya es va suspendre l’Estatut d’Autonomia i es va anul·lar la lliga de

contractes de conreu; molts rabassaires van ser obligats a pagar la totalitat de les
rendes, incloent-hi els endarreriments des del 1932, i eren desnonats de les terres i
empresonats si s’hi resistien.

A la tardor del 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical es va
veure afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo i els
casos de malversació de fons per part de dif polítics radicals. Aquests escàndols van
agreujar les dif a l’interior de la coalició governamental. Els radicals de Lerroux
havien perdut la legitimació per governar i es feia imprescindible un relleu en el
poder. Gil Robles va intentar que el nomenessin president del govern per poder
aplicar sense entrebancs el programa del seu partit, però Alcalà Zamora s’hi va
negar i a la darreria del mes de desembre va decidir convocar noves eleccions
legislatives per al febrer del 1936.

6. EL TRIOMF DEL FRONT POP

6.1 Les eleccions de febrer del 1936

Per presentar-se a les eleccions els partits catalanistes d’esquerra es van agrupar
en el Front d’Esquerres. El programa electoral es basava en l’amnistia política per
als empresonats pels Fets d’Octubre del 1934 i el restabliment de l’Estatut, la
Generalitat i la Llei de contractes de conreu. Donava suport al programa del Front
Pop, una coalició de republicans d’esquerra, socialistes i comunistes a tot l’Estat que
pretenia conquerir el poder i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels
governs dels radicalcedistes. La CNT no va participar en el pacte, però aquesta
vegada no va demanar l’abstenció; això suposava el suport al Front Pop. Els partits
dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d’Ordre, coalició electoral
org per la Lliga. A la resta d’Espanya, les dretes es van agrupar en l’anomenat
Bloque Nacional, constituït per la CEDA, republicans de dretes, monàrquics,
tradicionalistes i radicals.

D’acord amb el que s’havia signat en el programa del Front Pop, el nou govern va
quedar format pels republicans d’esquerra, mentre que els socialistes i els altres
partits de la coalició es van comprometre a donar-los suport parlamentari. Manuel
Azaña va ser elegit president de la República amb una gran oposició de la dreta, i
Santiago Casares Quiroga, cap del govern.

6.2 El Front Pop

El nou govern va posar en marxa el programa pactat en la coalició electoral. Es va

decretar una amnistia per als + de 30000 presos pol i es va obligar les empreses a
readmetre els obrers acomiadats arran de les vagues de l’octubre del 1934. Al País
Basc i a Galícia s’hi van iniciar les negociacions per a l’aprovació dels estatuts
respectius interromput l’any 1933. Esperançats per les noves perspectives de canvi,
els elem + radicals de la CNT van defensar la necessitat d’accions revolucionàries;
també un sector del socialisme es va orientar cap a solucions + radicals i properes
a les del PCE. Es van convocar vagues en algunes ciutats + radicals i properes a les
del PCE. Es van convocar vagues en algunes ciutats per demanar el millorament de
les condicions laborals, i al camp, jornalers d’Andalusia i d’Extremadura van iniciar
l’ocupació de terres.

La nova situació va ser rebutjada per les dretes: molts propietaris de terres es van
oposar a mesures del govern; alguns empresaris industrials van tancar les fàbriques
i van expatriar capitals i l’Església va fer campanyes contra la República. Falange
Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Grups de
falangistes van formar patrulles armades que van iniciar accions violentes contra els
líders d’esquerres, que eren pagades amb la mateixa moneda pels militants +
radicals de l’esquerra.

A Catalunya es va restablir la Generalitat i les seves institucions, el Parlament va

confirmar Lluís Companys com a president i la Llei de contractes de conreu va
tornar a entrar en vigor. Després de la traumàtica exp del 1934, Companys i ERC
havien moderat els seus propòsits i la Lliga havia evolucionat cap a posicions +
centristes. Ambdós partits mostraven una certa predisposició a col·laborar per
consolidar l’autonomia de Catalunya. Fins i tot els sectors + moderats de la CNT
semblaven haver guanyat poder davant els radicals de la FAI. Tot i l’existència de
conflictes laborals, a Catalunya no es va desenvolupar un clima de crispació i
d’enfrontament entre dretes i esquerres com hi havia a d’altres llocs de l’Estat.

6.3 Cap al cop d’Estat

La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els
sectors decidits a org un cop d’Estst militar contra la República. En els primers mom
la conspiració militar va tenir poca força, fins que s’hi va posar al capdavant el
general Emilio Mola. El seu pla consistia a org un pronunciament militar simultani a
totes les guarnicions possibles, entre les quals es consideraven cabdals les de
Madrid i Barcelona, i a donar un protagonisme especial a l’exèrcit d’Àfrica, comandat
pel general Franco. Per frenar els rumors colpistes el govern va canviar de
destinació els generals sospitosos d’estar-hi implicats però no va gosar destituir-los.

La conspiració militar comptava amb el suport de les forces polítiques de la dreta i

amb l’aquiescència de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut
contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat oferint-los ajuda
econòmica i militar. El dia 14/07 es va produir a Madrid l’assassinat, a mans d’un
grup d’esquerrans, del dirigent monàrquic José Calvo Sotelo com a resposta a
l’assassinat del tinent Castillo, que col·laborava amb les milícies d’esquerra. La mort
del polític va accelerar els plans colpistes i la insurrecció va començar al Marroc el
dia 17/07. Això va ser l’inici d’una guerra civil que va durar 3 anys.