Recensió sobre el seminari de la Fundació Ernest Lluch

Joan Subirats és catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons ell, el

model de producció fordista segueix regint la política, i el model de representació
lliberal ha substituït els intermediaris, com ara sindicats, que feien la funció
participativa de la classe treballadora. És, per tant, necessària una política més
horitzontal, i aquesta funció la pot complir internet.
Actualment, diu Subirats, la política ha sigut segrestada per la economia, per les
elits polítiques i econòmiques. Així, com que es creu que el partit que guanya les
eleccions és l’expressió de la voluntat majoritària, i es creu que la legitimitat
aconseguida a les eleccions es trasllada a tot el mandat, doncs el poder econòmic pot fer
el que vol amb el poder polític. Segons ell, el capitalisme no és compatible amb la
democràcia.
Han sorgit problemes, afirma l’autor, com que els serveis públics només els
poden fer servir els qui tenen diners, degut a la dualitat llibertat-igualtat que no es
compleix. El mercat s’ha globalitzat, però en canvi els estats segueixen sent nacionals i
això crea una contradicció. És a dir, l’estat no pot controlar l’economia, per tant es veu
controlat per aquesta. Aleshores l’estat i la suposada democràcia perden la seva
legitimitat.
S’estimula amb això que creixin els exclosos, que a la vegada estimula la democràcia de
baixa intensitat, és a dir, la màxima mínima participació per part de la societat. És
llavors quan Subirats proclama la necessitat d’un nou model econòmic.
També s’ha de lligar el model econòmic amb el model polític. Es fa necessari doncs
recórrer a un model de democràcia directa que doni respostes col·lectives als problemes
col·lectius.
Per altra banda, l’autor parla de que s’ha de tenir en compte el poder dels mitjans
de comunicació, donat que la forma que agafin pot influenciar després la forma en la
que informen. Quelcom que pot ocupar-se de fer internet. Però hi ha tres punts de vista
sobre el futur dels mitjans de comunicació. El pessimista, que explica que els mass
media només desvirtuen la política i provoquen dirigisme. L’optimista, que tracta
l’accés horitzontal de la ciutadania a la política. Quelcom contraposat als mitjans de
comunicació actuals. En canvi, la perspectiva realista té en compte que la existència
d’internet pot canviar els problemes de la pessimista i executar l’optimista, a més de
solucionar els problemes anteriors tot canviant les relacions de poder a la societat. Ja
que internet és una eina d’horitzontalitat i participació. El que podria possibilitar un
canvi de model econòmic i polític per la democràcia directa i el cooperativisme.
Finalment, el que l’autor proposa és un “espai del comú”, perquè la crisi ha
provocat l’individualisme a la societat.
A l’altre costat, les propostes dels ponents van afegir al discurs de Subirats una
part pràctica. Com a afegiment al tema de la participació, es va proposar que els partits
no fossin eines de participació, sinó que fossin la participació mateixa. Una participació
que doni molta importància a la legitimitat.
Ara per ara, hi ha més joves participant a moviments socials que a partits. I és,
per tant això, el que també s’ha d’enfortir per tal de canviar la societat. I a partir
d’aquests moviments, s’ha de crear cultura política. S’ha de fer entendre el que passa.
Aconseguir que la ciutadania estigui informada del que passa a les institucions és
fonamental.
 Per tot això, s’ha de constituir un moviment fort que faci una revolta.

Bé, per una part, crec molt encertada la crítica a la participació: “els partits han de ser la
participació mateixa”. Amb aquest plantejament, arribem a la conclusió de que es fa
necessari un partit que sàpiga crear una unitat entorn ell i sàpiga copsar i endinsar-se als
sectors on fa falta crear cultura política. Així s’aconsegueix enfortiment entorn al partit i
entorn a la gent conscienciada.
Per altra banda, s’ha d’aconseguir també, agafant l’afirmació de “els joves
participen majoritàriament a moviments socials”, que el partit aglutini a aquests
moviments entorn del projecte d’unitat. Que sigui una ramificació de base.
Criticant a Subirats, crec errònia la afirmació de que el sistema lliberal
representatiu ha substituït els intermediaris. De fet, els intermediaris, ara més que mai,
formen part del sistema polític i són organitzacions al servei de les elits econòmiques
que ell menciona.
Ni la política ni la democràcia han sigut segrestades per les elits econòmiques
perquè en capitalisme, mai, cap de les dues, han estat en mans del poble.
També m’agradaria mencionar que el cooperativisme no és cap canvi de
relacions de poder. Que com a millora de les relacions materials de producció és
factible, però que segueix mantenint la base de la propietat privada als mitjans de
producció. I si volem acabar amb el capitalisme, hem d’anar a la base d’aquest. Perquè
no es pot assegurar que, davant un creixement productiu d’aquestes empreses
cooperatives, es pugui mantenir la igualtat de vot de tots els treballadors i perquè, en
qualsevol cas, l’excedent d’aquestes empreses no serà socialitzat. Per tant, no
s’aconsegueix un “bé comú”.
Sobre els mitjans de comunicació passa el mateix. Si es manté la propietat
privada, la voluntat d’informació i els continguts seran la voluntat del propietari dels
mitjans. En el cas de que aquests siguin socialitzats, és a dir gestionats pels treballadors
mateixos, públics, la voluntat d’informar i els seus continguts seran la llibertat dels
treballadors. I això pot organitzar-se en gremis de treballadors, amb un diari cadascun.
El que també es materialitza en gestió i participació horitzontal. No fa falta recórrer a
internet en aquest cas.
La solució al problema de la legitimitat dels partits que surten guanyadors de les
eleccions pot solventar-se en acabar amb el parlamentarisme. Que l’òrgan legislatiu
sigui només mandatari, i que estigui format per llistes obertes. És a dir, no per partits,
que són molt difícilment revocables. Que es presentin persones.
I es pot complementar amb una democràcia directa, tal i com parla Subirats, utilitzant,
aquesta vegada sí, l’internet com a eina directa i horitzontal.
Tot i així, l’internet, com s’ha vist a les primaveres àrabs, ha constituït una forma
que té EEUU de derrocar governs. També és un arma de valors posmaterialistes que no
tenen en compte la vida dels treballadors, és a dir, és un espai que cega. Com també és
un espai on les grans marques com Google, Microsoft i altres amb el monopoli poden
copsar, i de ho fan, l’espai. El capital privat juga un important paper i difon molt bé els
seus interessos de manera que quasi ni es qüestionen. I acabar amb això, perquè per a
portar a terme les mesures del Subirats s’ha d’acabar amb això, no és fàcil. Primerament
perquè la democràcia directa ha de controlar internet, i això ja pot ser objecte de
manipulació per part dels mass media.
També cal afegir que el model de producció fordista va néixer de la mà del
keynesianisme. I no pot ser que Subirats estigui clamant en contra del mode de
producció fordista, i a la vegada no estigui clamant contra el keynesianisme.
Això vol dir que és normal que els serveis públics tinguin caràcter privat en el sentit de
que ara només se’ls poden pagar els rics. I és normal perquè sense l’abolició de la
propietat privada, no es poden destinar més diners dels contribuents als serveis públics,
perquè la majoria d’aquests van cap al benefici de l’empresari i no cap a l’estat. Si això
no fos així, l’estat recaptaria molt més del que ho fa ara mateix, i es podria destinar
molta riquesa cap als serveis públics, cosa que faria innecessària la existència de serveis
privats i faria obligatòria la gratuïtat dels serveis públics.
També cal dir que la globalització és una manera de anomenar a l’imperialisme.
I que la proposta que faria complementant la crítica d’aquesta d’en Subirats, no seria
contra els estats nació, sinó contra el poder de les grans empreses transnacionals.
I com a reflexió final i proposta, ja que en Subirats no fa cap, dir que si les elits
econòmiques tenen el poder, aquestes no el donaran pas gratuïtament al poble, i que,
com diuen els ponents, fa falta un partit per a una revolta. Un partit que aconsegueixi
crear poder popular, a través de la aplicació de la democràcia directa internament. Que
comenci a copsar els espais institucionals, no parlant del parlament, sinó de societat
civil. És a dir, que creï les estructures democràtiques dins seu, per anar guanyant terreny
a l’estat, i provocar un cisme entre el poder polític i econòmic i el poder del poble. I
aquí també entra la col.lectivització i posterior socialització d’empreses. És a dir, que el
partit ha de entrar a les empreses i conscienciar als treballadors per tal d’aconseguir la
fita.
S’ha de fer veure a la gent, fer-li comprovar, que un altre model és possible.