MORAL FONAMENTAL I_Treball 3

Professor: Joan Carrera

Alumne: Samuel Gutiérrez

LA RECONQUESTA DE LA SOLIDARITAT COM A PRINCIPI ÈTIC

Creats a imatge i semblança de Déu, l’home i la dona han estat convidats des del
principi a viure de manera solidària i fraterna. Més encara, fins i tot podríem
afirmar, amb Martin Buber, que «la solidaritat pertany a l’estructura mateixa de la
condició humana». Recolzada en el principi ètic de l’elevada dignitat humana, la
fraternitat esdevé una invitació a viure els homes, en totes les seves relacions, la
comunió en l’alteritat. Aquest era el projecte originari; un projecte de màxims, amb
horitzons inabastables, basat en l’esperançada visió bíblica de l’ésser humà: «Déu
va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la
dona» (Gn 1,27). I podríem afegir: «Creà l’home i la dona; solidaris els creà.»
Molt aviat, però, davant d’aquest projecte fascinant, l’home i la dona trenquen el
vincle amb el principi ètic originari —que no és altre que Déu mateix i la concepció
de l’ésser humà com a imatge seva— i comencen a experimentar la ruptura en els
diversos àmbits de la condició humana: matrimonial, fraternal i universal. Així, tot
l’Antic Testament, i més tard també el Nou, pot ser interpretat com un intent
apassionat de Déu de restablir en l’home —o de reconquerir, com dirà J. L. Sicre—
la solidaritat perduda. Solidaritat que és molt més que una actitud o, fins i tot, una
proposta ètica. La solidaritat és aquí entesa en un sentit molt més ampli, molt més
ric, arrelada en un valor ètic troncal i vertebrador, com és la concepció de l’home en
la seva màxima dignitat: com a imatge de Déu. Desconnectada d’aquest valor, que
és alhora principi i fonament, la solidaritat no només perd tota la seva força, sinó
que s’acaba imposant l’actitud contrària: la visió de l’altre —ja sigui Déu, l’home o
el món— com a competidor, fins i tot com a enemic, susceptible de ser manipulat
segons els meus interessos. El relat bíblic, de l’Antic i del Nou Testament, ens
n’ofereix múltiples exemples, però no cal anar a la Paraula de Déu per reconèixer, en
la vida quotidiana, les conseqüències nefastes d’aquesta desconnexió primigènia.
Una relectura acurada del Pentateuc i dels Profetes sota aquestes coordenades
ens permet fer un pas més a la recerca de l’antídot contra la manca de fraternitat
humana. Com fa Déu mateix, l’home és convidat a posar-se en el lloc de l’altre i
escoltar el clam dels oprimits. La compassió esdevé, aleshores, autèntica raó ètica i
camí segur per restablir la solidaritat primigènia. La veritable solidaritat només pot
néixer del reconeixement de l’altre, del seu patiment i de la seva injustícia, i no
restar indiferents. És el que alguns autors han anomenat «la solidaritat com a
encontre», davant d’altres models de solidaritat que la conceben més com a
mercaderia, i no com a principi ètic. De la mà dels patriarques i dels profetes, també
dels legisladors, la humanitat avui és convidada a abraçar sense por aquesta cultura
de l’encontre i de la compassió, que entén la solidaritat com a principi ètic (o valor
moral) arrelat en la concepció mateixa de l’home com a imatge de Déu.