afers, 85 (2016), ###-### ISSN: 0213-1471

JAUME PÒRTULAS
Universitat de Barcelona

Els estudis homèrics a Barcelona

entre els segles XIX i XX

1. Ciència de l’Antiguitat i «qüestió homèrica»

L’Altertumswissenschaft, la «ciència de l’Antiguitat» vuitcentista, va arribar a

les nostres universitats amb un retard considerable, per culpa, és clar, de l’estat
de prostració en què els centres acadèmics peninsulars van viure durant la
major part del segle dinou —i no només aleshores. Una de les pedres angulars
d’aquesta Altertumswissenschaft naixent la constituïa la «qüestió homèrica».
Amb aquesta expressió, hom sol fer referència a les recerques sobre els orígens
i el procés de gestació de la Ilíada i l’Odissea; sobre el seu autor —l’existència
del qual es posa sistemàticament en dubte— i sobre la seva presumpta època.
La «Qüestió» va esdevenir, per tota una sèrie de motius, un model per a la
nova disciplina, i un paradigma dels acompliments a què aspirava. Enumero
alguns d’aquests motius:
1. La modernitat de la Qüestió, a despit de versar sobre un tema tan tradicio-
nal com Homer: ni els erudits d’Alexandria ni els humanistes del Renaixement
no havien tingut pràcticament cap besllum de l’assumpte.
2. Els nous plantejaments semblaven superar de cop l’herència d’un pseu-
dohumanisme trivial, que trobava expressió en unes belles lettres mimètiques.
3. L’Altertumswissenschaft aspirà de seguida a combinar les intuïcions i des-
cobertes de la lingüística comparada amb l’interès per tots els aspectes de la
vida material; i a fer-ho amb rigor metodològic nou.

Data de recepció: juny 2016

Versió definitiva: octubre 2016
2 JAUME PÒRTULAS

4. La Qüestió va ésser formulada per primera vegada en el lloc i el moment

més oportuns, i amb una claredat i una elegància modèliques1.
5. El nou Homer tenia tot el que calia per esdevenir völkish. La imatge del
Poeta original, anònim i col·lectiu s’adeia d’allò més bé amb el mite romàntic
de l’epopeia primigènia, directament nascuda del Volkgeist.
A la Universitat de Barcelona, els estudis sobre «Èpica popular i tradicional»
es van convertir aviat en un dels senyals d’identitat de la casa. N’hi ha prou de
recordar, en aquest sentit, els noms de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) i
del seu deixeble Antoni Rubió i Lluch (1856-1937). Però la branca hel·lènica
d’aquests estudis no va aconseguir de manera immediata un desenvolupament
comparable al de la branca romànica. Malgrat la vàlua d’hel·lenistes com An-
toni Bergnes de las Casas (1801-1879) i Josep Balari i Jovany (1844-1904),
que es van consagrar amb resultats brillants a altres sectors dels estudis, la
majoria d’edat dels treballs sobre Homer només s’assolí gràcies a aquell sin-
gular personatge que fou el doctor Lluís Segalà i Estalella (1873-1938). Tot
seguit prendré com a punt de referència la figura de Segalà per tal de discutir
sumàriament els assumptes següents: a) alguns plantejaments sobre Homer
—sovint imprecisos, de segona mà i/o no gaire ben informats— apareguts a
casa nostra abans de Segalà; b) les activitats de Segalà com a traductor i alguns
aspectes «tècnics» del seu ofici, com ara la bibliografia estrangera que devia
manejar; i c) l’impacte del conegut homerista francès Victor Bérard entre els
hel·lenistes barcelonins, a la segona dècada del segle XX.

2. La «qüestió homèrica» a la bibliografia espanyola vuitcentista

Atesa l’escassetat (o més ben dit, la pràctica inexistència) a casa nostra,

durant bona part del període que ens ocupa, de monografies científiques i de
treballs especialitzats, les notícies sobre la qüestió d’Homer s’han de rastrejar
o bé en els manuals universitaris de literatura grega o bé en els pròlegs a les
traduccions de la Ilíada i l’Odissea2. La discussió entorn de les traduccions,
doncs, s’entortolligarà amb el nostre discurs. També caldrà tenir present
la filologia romànica comparada, egrègiament representada per la figura de
Milà3. En definitiva, les obres que en aquest apartat miraré de comentar ràpi-
dament seran les següents: A. de Gironella: La Odisea de Homero, Imprenta
de Tomás Gorchs, Barcelona:1851; J. Díaz i Sicart: Historia de la literatura
griega, Imprenta del Diario de Barcelona, 18654; Manuel Milà i Fontanals:
De la poesia heroico-popular castellana, C. Verdaguer & Cia, Barcelona:1874;
Homer: La Odisea, traducció al castellà de Federico Baráibar y Zumárraga,
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 3

Luis Navarro editor, Madrid:1886.

A. Antoni de Gironella (1789-1855) va ésser un personatge complex i
bigarrat, que féu molts papers en aquesta vida: periodista i polític liberal,
comerciant, escriptor...5 Potser això explica que, en la seva visió d’Homer,
hi coexisteixin punts de vista del tot contradictoris. D’una banda, recull la
tradició preceptista, apel·la a Aristòtil i a les regles i admet un cànon limita-
díssim per al gènere èpic: vuit noms, ni un sol més, en tota la història de la
literatura occidental. Però, al mateix temps, Gironella presenta un Homer
ultraromàntic. Àgraf (tot i disposar de «más que vulgares conocimientos»),
perquè l’escriptura no existia, en aquella època llunyana; recitador itinerant,
pare dels Homèrides... Els seus meravellosos poemes, on es pot trobar
«muchísimo estro y poquísimo sistema», no haurien estat pas compostos com
a conjunts unitaris (car, per a això, «la memoria no basta»), sinó «en forma
episódica»: les famoses «rapsòdies». A partir d’aquestes rapsòdies, la Ilíada
i l’Odissea haurien estat aplegades pels deixebles i continuadors del Poeta i
sistematitzades pels oficials de Pisístrat. El resultat de tot el procés és «una
cosa grande, inmensa (...) y un solo hombre su fautor primero». Perquè Giro-
nella no va arribar a negar l’existència històrica d’Homer, com probablement
hauria escaigut als seus dràstics punts de vista6.
B. Jacint Díaz i Sicart (1809-1885) es troba als antípodes de Gironella. Es-
tudià a Cervera, on fou protegit pel canceller Ramon Llàtzer de Dou; ordenat
prevere, va professar diverses matèries a Cervera, Vic, Sevilla i Barcelona.
Va publicar una sèrie de manuals, alguns dels quals esdevingueren llibres de
text durant força anys7. A la Qüestió, Jacint Díaz li dedica una cinquantena
de pàgines de la seva Historia de la literatura griega (1865). Ho fa, sobretot,
«para que no parezca que se ignora lo que se ha afirmado, negado y dudado
sobre este célebre poeta», encara que pensi que tot plegat és un disbarat,
producte de la presumpció dels savis estrangers. Tot amb tot, és capaç de
resumir la problemàtica entorn de la «Recensió Pisistràtida» i de plantejar,
seguint de prop els treballs de l’hel·lenista francès A. Pierron (1814-1878),
l’envitricollat assumpte de l’escriptura a la Grècia més antiga. El treball de J.
Díaz es pot considerar «una síntesi feta d’una manera honesta, a partir dels
treballs d’estudiosos d’altres països, que no sempre coneixia de primera mà,
contrastats, en el millor dels casos, amb el seu propi criteri —criteri que no
es basa en res més que en el seny, en el sentit comú i en l’apel·lació a la ‘sen-
sibilitat literària’» (Pòrtulas 2007, p. 49).
C. Aquest no és el lloc oportú per discutir a fons els coneixements de
filologia homèrica d’una figura de la talla de M. Milà i Fontanals8. Tan sols
destacaré els punts següents:
4 JAUME PÒRTULAS

1. Milà s’interessava per l’origen de l’epopeia romànica. Amb la mentalitat

evolucionista típica del seu temps, es demanava si s’havia passat de la cançó
de gesta al romance o viceversa; i no ignorava que aquesta mateixa qüestió
(prioritat cronològica de les rapsòdies o de la composició monumental?) se
suscitava també a propòsit de l’epos grec.
2. Milà coneixia la Scienza Nuova de G. B. Vico; gràcies en bona part a
aquesta obra, caracteritza amb justesa els trets orals que comparteixen Homer
i les epopeies romàniques: repeticions, freqüència dels diàlegs, construcció
paratàctica, epítets «honorífics» o ornamentals, etc. Del que no té cap besllum
és del seu origen formulari —una temàtica no desenvolupada pels estudiosos
fins força més tard.
3. No sembla que Milà hagués llegit directament els corifeus alemanys de
la Qüestió; però es feia una idea relativament adequada dels seus punts de
vista, a partir d’una sèrie de manuals, sobretot francesos, com els d’A. Pierron
i E. Egger.
D. Hom ha vist en la traducció de l’Odissea per l’etnògraf, filòleg i antiquari
basc F. Baráibar y Zumárraga (1851-1918) una digna cloenda del cicle de tra-
duccions vuitcentistes d’Homer al castellà9. En l’«Advertencia» que encapçala
la seva versió, Baráibar neda entre dues aigües: d’una banda, sembla enyorar
les èpoques pretèrites, quan l’existència d’Homer i la seva autoria dels dos
poemes eren veritats «que no necesita[n] demostración»; però, de l’altra, cita
amb coneixement de causa —tot i que les seves informacions devien ésser
sobretot indirectes—, els noms i els treballs d’estudiosos com F. Schlegel, G.
Hermann, K. Lachmann, A. Kirchhoff, F. G. Welcker, H. Koechly, G. Grote i
W. D. Geddes. Per a Baráibar —contràriament als punts de vista de Gironella,
defensor d’un Homer àgraf— la invenció de l’escriptura es perdia en la nit
dels temps; tant Baráibar com Gironella, però, parlen sense cap coneixement
seriós del tema. Pel que fa a la llengua homèrica i la seva presumpta «barreja
dialectal», Baráibar pensava, com molts estudiosos dels seus temps, que devia
reflectir la llengua efectivament parlada en indrets on convivien diverses ètnies
gregues: Homer podria haver nascut a Esmirna10. La discussió de Baráibar de
les possibles etimologies del nom «Homer» preludia el tractament del tema
per part de Segalà. Ni Baráibar ni Segalà no tenen cap teoria personal pel que
fa al cas; però la negació de l’existència individual d’Homer a partir del fet que
porti un nom genèric, professional, era un dels aspectes de l’argumentació
dels filòlegs analítics que tant l’un com l’altre entenien millor i que es veien
més amb cor de valorar. A l’hora de defensar la unitat dels poemes, Baráibar
preferia, més que no pas endinsar-se en tecnicismes, apel·lar directament a
l’«artificio de su plan» i a la «impressió» que la poesia homèrica produeix en
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 5

una sensibilitat lectora no deformada o esbiaixada «pels prejudicis».

3. Les versions homèriques de Lluís Segalà i Estalella

Arribem finalment a Lluís Segalà11. Hom s’acorda a afirmar que el seu tre-
ball cabdal —i una de les fites majors de l’homerisme peninsular modern—
el constitueixen les Obras Completas de Homero, publicades l’any 1927 a
Barcelona per l’editorial Montaner y Simón: un poderós volum in quarto on
va aplegar, revisades, les traduccions homèriques que havia anat traient a la
mateixa editorial: la Ilíada (1908), l’Odissea (1910), i els Himnes homèrics, la
Batracomiomaquia i els fragments del Cicle (1926). Segons explica el mateix
Segalà (1927, pp. LXIV-LXVI), la Ilíada i l’Odissea foren objecte de sengles
edicions mexicanes no autoritzades, aparegudes el 1921 i el 1922. Per tant, la
publicació de Montaner y Simón es podria considerar, com ell mateix diu, una
tercera edició. La traducció hi anava precedida d’un pròleg de cinquanta-tres
pàgines, amb un resum de la qüestió homèrica, un elenc exhaustiu de les tra-
duccions d’Homer aparegudes fins llavors a la Península i a Hispanoamèrica,
i una bibliografia molt extensa.
Aquest opus magnum no és, però, la darrera paraula de Segalà en l’àmbit
homèric. L’any 1930 encara va publicar, en el Butlletí de l’Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona, una versió catalana del cant primer de la Ilíada, acarada
al text grec original. (Molts anys abans, el 1911, ja havia donat a conèixer
una versió catalana dels vv. 206-247 del cant primer, a l’Almanach dels Nou-
centistes promogut per Eugeni d’Ors)12. Finalment, l’any 1934, donà a llum
a l’Editorial Voluntad de Madrid (vinculada, sembla, als jesuïtes) una novís-
sima versió castellana revisada dels tres primers cants de la Ilíada, en edició
bilingüe, proveïda d’un aparat crític extens i d’una bona anotació13. El volum
formava part d’una «Biblioteca de Clásicos griegos y latinos» que Segalà co-
dirigia amb Ignacio Errandonea14. Aquesta nova versió quedà interrompuda
primer per l’esclat de la guerra i, definitivament, per la mort de Segalà l’any
1938, en un dels pitjors bombardeigs de l’aviació feixista sobre Barcelona.
Les «Introduccions» de Segalà a les Obras completas de 1927 i a la Ilíada I-
III de 1934 són força semblants, com és lògic; però no pas idèntiques, ni de
bon tros. Pel que fa a les traduccions, difereixen de manera molt notable; tal
com apunta Crespo (vide n. 13), la segona és bastant més literal, sens dubte
en funció de la seva destinació més estrictament acadèmica. La luxosa edició
de Montaner y Simón, en canvi, devia anar destinada, almenys en la intenció
de l’autor, al «públic culte en general»15.
6 JAUME PÒRTULAS

4. Victor Bérard i la «resurrecció d’Homer» a Barcelona

Abans d’analitzar com es planteja la qüestió homèrica en les «Introduccions»

de Lluís Segalà, voldria donar un cop d’ull a la influència que les teories del
francès Victor Bérard (1864-1931) van exercir sobre els hel·lenistes barcelo-
nins. No debades, aquesta fou la primera avinentesa en què els d’aquí es van
veure directament confrontats amb les teories d’un investigador estranger
contemporani (amb independència de la veritable estatura científica d’aquest).
Penso que l’afer transcendeix l’àmbit de la simple erudició i entra de ple en
la sociologia de la cultura. Avui dia pot semblar estrany que les divagacions
geogràfiques de Bérard i el seu fonamentalisme sobre Homer i l’escriptura,
per no parlar dels seus personalíssims criteris ecdòtics, guanyessin tant de
predicament ara fa un segle, i no només a casa nostra16. En l’èxit de Bérard,
hi van tenir un gran paper els canvis del clima cultural i també les tensions
polítiques, en el sentit més estricte del terme. Les anàlisis i disseccions del
segle XIX havien provocat una fatiga i un avorriment molt grans; i, a més
a més, la seva sofisticació resultava pràcticament insuperable. El Noucents
reclamava un Poeta que no hagués estat trossejat d’una manera tan ferotge.
A sobre, la Gran Guerra havia compromès el prestigi dels filòlegs alemanys,
majoritàriament addictes a les polítiques bel·licistes17. Fou llavors que van
sorgir temptatives tan curioses com la d’oposar els grecs «mediterranis» als
grecs «germànics», producte de les universitats del nord.
L’any 1918, Bérard va visitar Madrid i Barcelona per fer-hi conferències
sobre «Homère et l’Espagne». A Barcelona, ho va fer en el marc dels «Cursos
monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi», organitzats per l’Institut d’Es-
tudis Catalans, sota l’ègida de la Mancomunitat18. L’esdeveniment obtingué
un ressò molt significatiu: Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) i Carles Riba
(1893-1959), dos universitaris de la nova fornada, deixebles tots dos de Segalà,
van dedicar a Bérard sengles articles, a La Revista i a La Veu de Catalunya,
respectivament. Riba (1918 = 1921) acollia els punts de vista del visitant amb
entusiasme, gairebé amb abrandament:

L’expiació s’és acomplida: Homer ha ressorgit amb un valor pujat: ara el sabem
ordenant els seus poemes amb plena consciència d’artista «assegut a la seva
taula de treball amb la seva biblioteca a l’esquena».

En canvi, la resposta de Nicolau (més filòleg i menys poeta) va ésser, encara

 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 7

que en conjunt encomiàstica, bastant més irònica i distant (1918, pp. 158-159):

La «qüestió homèrica» però, segueix essent qüestió (...). Homer ha ressuscitat.

Homer tornarà a morir. Homer tornarà a ressuscitar. Les solucions aniran
succeint-se com fins ara: en cercle o en espiral...

El professor Segalà també va reaccionar positivament a la bona nova de

«la resurrecció d’Homer» —tot i que sense cap intenció d’engegar a rodar
la càrrega de la filologia vuitcentista, tan penosament assimilada. A la «In-
troducción» de 1927, Bérard hi és citat força vegades; Segalà el fa servir, per
exemple, com a testimoni de l’ensulsiada de l’escola de Wolf. Sobretot, de les
teories de Bérard en deriva una de les innovacions més importants —i més
opinables— de la nova traducció: la disposició del text «como si fuese un
poema representable, con la indicación del nombre de los personajes al frente
de las palabras que se les atribuyen» (Segalà 1927, p. LXXII).

5. Segalà i la scholarship homèrica

Examinem ara l’aparat erudit de Segalà per veure com s’hi consolida, més
enllà dels punts de vista estetitzants del canvi de segle, un discurs històric
i filològic sobre l’epos grec19. Segalà, tanmateix, no és un pensador original;
aquest discurs, caldrà rastrejar-lo a través del devessall de bibliografia que
s’acumula en el seu text i les seves notes.
La «Introducció» de 1927 s’obre amb una paràfrasi de la Vita homerica del
Pseudo-Heròdot. A partir del context dibuixat així, hom planteja els orígens
geogràfics i històrics de l’epopeia homèrica, molt a la manera del Vuitcents
encara, sobre les dades de la dialectologia. Segalà era autor d’una Gramática
del dialecto eólico, i resulta lògic que conegui i aprofiti bé la bibliografia sobre
aquests temes: Georg Curtius, August Fick, Antoine Meillet...20 A continu-
ació, Segalà presenta l’afer de la «Recensió pisistràtida» i, d’una manera més
imprecisa, alguns moments clau de l’erudició alexandrina. El Pseudo-Longí
i una ràpida referència als chorizontes (aquells estudiosos antics que negaven
que Ilíada i Odissea fossin obra del mateix autor) tanquen aquesta síntesi
tan cenyida de la primera fase de la filologia homèrica. El període modern
s’obre amb una citació tradicional de Fénélon, que ja apareixia, idèntica, a
Díaz i Sicart, i a molts altres. Segalà arriba a Gian Battista Vico, a qui anomena
l’«escéptico italiano» (un qualificatiu ben poc adequat, trobo); i en reprodueix
la mateixa frase que ja citava Milà21. Sembla probable que Segalà no hagués
8 JAUME PÒRTULAS

llegit la «Discoverta del vero Omero»; però fins i tot si ho hagués fet, el seu
filologisme estricte no constituïa el millor bagatge per a capir la grandesa
intel·lectual del pensador napolità. Vico, però, admirat per Milà i citat per
Menéndez y Pelayo, ocupava cert lloc imprecís en el mapa mental dels intel-
lectual hispànics22.
Amb Friedrich August Wolf i els seus seguidors entrem finalment en la
modernitat filològica. La presentació de Segalà s’atén al quadre tradicional:
Wolf fou l’inventor de la «Questió», després de dos notables precursors,
François Hédelin, abbé d’Aubignac (1604-1676), i el mateix Vico, que van
tenir menys xamba històrica. Wolf va suscitar tota una legió de deixebles, les
disputes internes dels quals minven el crèdit de l’escola. Entre els «seguidors
de Wolf», hi va haver Lachmann, Koechly, Kirchhoff, E. Meyer i Ulrich von
Wilamowitz. Avaluar el grau de coneixement directe que Segalà tenia d’aquests
estudiosos no és una tasca fàcil. La majoria no es troben a la biblioteca de la
Universitat; altres cops, s’hi troben obres diferents de les citades per Segalà.
Potser el nostre estudiós posseïa privadament alguns d’aquests textos, i van
desaparèixer en el bombardeig que posà fi a la seva vida. Però sembla més
versemblant que la majoria els conegués de manera indirecta, per treballs que
tenia a l’abast i/o a través d’obres de síntesi. Entre els homeristes francesos,
Segalà es limita a citar Benjamin Constant (1767-1830); J. D. Guigniaut
(1794-1876), el traductor de la Symbolik de Creuzer; Émile Egger (1813-
1885)23, i Burnouf. Amb més familiaritat menciona Antoine Meillet, Michel
Bréal i Victor Bérard24. L’Histoire de la littérature grecque dels germans Alfred
i Maurice Croiset constitueix un capítol a part —sens dubte serví a Segalà per
a informar-se d’un gran nombre de treballs als quals no accedí directament.
Pel que fa a la nòmina anglesa, es limita a les figures del gran historiador
George Grote (1794-1871) i al novel·lista, crític i folklorista Andrew Lang
(1844-1912)25. També la llista d’espanyols és reduïda. Si deixem de banda les
traduccions i passem a la bibliografia «acerca de la composición y bellezas»
dels poemes, només hi trobem el pròleg de la versió de Gómez Hermosilla
(1771-1837), el català P. M. Bordoy26, i l’argentí Leopoldo Lugones (1874-
1938), corresponent de Segalà.
En conjunt, hom es fa la idea que el nostre filòleg es recolzava en unes
quantes obres de referència, a les quals manllevava la majoria d’informa-
cions bibliogràfiques; només de manera escadussera consultava materials
més especialitzats. Entre aquestes obres de referència cal comptar-hi, ultra
la Littérature dels Croiset, el manual de Finsler, traduït el 1925 per Carles
Riba per a l’editorial Labor (Segalà el cita directament en castellà). També
devia formar part del seu arsenal l’Étude historique et critique sobre Homer
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 9

de l’abbé Terret. I, com a dialectòleg de formació que era, devia conèixer els
treballs de Curtius (vide supra i n. 20) i de Bréal27. Curtius, Meillet i Bréal
responien a una tradició d’estudis gramaticals al si de la qual Segalà (filòleg
de raça, amb les virtuts pròpies del gremi, però no exempt, de vegades, d’una
pedanteria gairebé pueril) es devia sentir més còmode, tal com ho indiquen el
capficament per les etimologies i per la transcripció exacta dels noms propis.

6. Tornant-hi a pensar: Segalà i la seva Ilíada de 1934

Com ja he apuntat abans, entre la «Introducción» del volum de 1927 i la

de 1934 —bo i tractant-se, en definitiva, del mateix text— hi ha diferències
significatives, que justifiquen una discussió a part. Abans d’endinsar-m’hi,
però, cal anotar alguns detalls tècnics sobre el volum de 1934. El text grec
reprodueix l’editio maior de T. W. Allen, que feia poc que havia sortit a la
llum (Oxford:1931); però Segalà n’ha completat l’aparat crític, tan extens,
amb els papirs editats posteriorment, i també «adicionándole otras variantes
tomadas de las obras de Bentley, Heyne, Fick, J. van Leuween, A. Ludwich y
A. Meillet»28. Meillet no era pas cap editor d’Homer, naturalment; Segalà fa
referència als criteris editorials que el lingüista francès recomanava. Seguint
la crida de Meillet (1918) a una edició feta d’acord amb criteris lingüístics,
en comptes de les convencions filològiques tradicionals, Segalà adoptà una
decisió verament arriscada: va restituir la digamma en tots els llocs on escau29.
Algunes de les diferències més notables entre la «Introducción» de 1927 i
la de 1934 rauen en simples desplaçaments de l’èmfasi. El text de 1927 s’obre
amb un apartat intitulat «¿Existió Homero?» —una manera de presentar la
qüestió homèrica en els seus termes més tradicionals. En canvi, la versió de
1934, per bé que no abandona aquest plantejament, més aviat fa girar la dis-
cussió entorn de la presumpta historicitat de la guerra de Troia. La temàtica
arqueològica hi assumeix una importància nova, i Segalà afegeix al seu text una
llarga nota sobre Schliemann i Dörpfeld30. Les identificacions lingüístiques
del suís E. Forrer (Ahhiyawa ≈ aqueus; Tarwisa ≈ Troia, etc.), que tanta tinta
van fer córrer al seu moment31, també criden l’atenció de Segalà. En canvi,
la seva al·lusió a les tauletes amb escriptura linear il·lustra la incapacitat de
molts hel·lenistes de l’època a l’hora de capir el veritable abast de les noves
descobertes: segons ell, les tauletes haurien resolt definitivament (en termes
afirmatius) la vella polèmica sobre l’ús de l’escriptura en temps homèrics.
També les qüestions d’estètica, d’iconografia i de tradició clàssica mereixen
més atenció en el text de 1934 —tot i que no cal buscar originalitat en aquests
10 JAUME PÒRTULAS

paràgrafs, òbviament. Les discussions de Segalà sobre el procés compositiu de

la Ilíada, sobre les diferències entre els dos poemes i sobre els mèrits poètics
d’Homer deriven fonamentalment de la monografia de Finsler32. En canvi,
el Laocoont (1766) de Lessing és objecte d’una llarga citació, en una versió
espanyola de 1910. També trobem en aquestes pàgines un resum de la com-
paració de Wilamowitz (1927, pp. 13 i ss., 21) entre poesia homèrica i estil
geomètric (encara que Segalà no llegia Wilamowitz directament, sinó a través
del manual de Finsler). Segalà també treu partit del fet que la Literatura de W.
Nestle hagués estat incorporada feia poc al castellà (1930) i la cita a diverses
represes. Clouré aquest llistat amb un ítem especialment evocador. Segalà
cita Les Formules et le métrique d’Homère, la famosa thèse complementaire de
Milman Parry, llegida a París el 1928 (sota la direcció de Meillet, precisament);
i la qualifica, amb raó, d’«estudio excelente y completo». No sé si l’havia
llegit (l’exemplar, de fet, és a la biblioteca); però, si ho va fer, res no indica
que copsés les perspectives revolucionàries que l’obra de Parry contribuïa a
obrir en l’àmbit de l’oralitat.
La tasca de Segalà com a traductor no té cabuda en el meu argument d’avui;
de manera que només diré que també en aquest terreny les seves aportacions
i innovacions resultaren remarcables, i que la seva fortuna pòstuma en dóna
testimoni. Hom ha suggerit, de manera no pas desassenyada, que deu ésser
un dels textos en llengua espanyola objecte de més edicions no autoritzades,
abusives i/o pirates al llarg de tot el segle XX33. La tràgica mort de Segalà
l’any 38 (supra, p. 5) sens dubte va contribuir a perpetuar aquest desgavell.

Referències bibliogràfiques

Allen, T.W. (1924a): Homer. The Origins and the Transmission, Clarendon
Press, Oxford (reedició 1969).
— (1924b): Homeri Ilias, 3 vols., Clarendon Press, Oxford.
Aramon i Serra, R. (2002): «Nota necrològica de Lluís Segalà escrita arran
de la seva mort (1938)», a Miralles 2002, pp. 17-20.
Balcells, A. i Pujol, E. (2002): Història de l’Institut d’Estudis Catalans. Volum
I. 1907-1942, Afers, Catarroja-Barcelona.
Bayón, E. (1934): Un humanista catalán: Jacinto Díaz y Sicart, Pbro. Discurso
leído en la solemne apertura del curso académico 1934-1935 en el Seminario
Conciliar de Barcelona, Seminari Conciliar, Barcelona.
Bérard, V. (1917): Un mensonge de la science allemande: Les «Prolegomènes
à Homère de Frédéric-Auguste Wolf, Hachette, París, versió online: http://
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 11

gallica.bnf.fr/ark:/12148/ bpt6k111524f.
— (1918): «Le geste de l’aède et le texte homérique», Revue des Études Grec-
ques, XXXI, pp. 1-36.
— (1924): L’Odyssée. Poésie homérique, edició i traducció de V. Bérard, Les
Belles Lettres, París.
Bergnes de las Casas, A. (1840): «Homero», Álbum Pintoresco Universal,
citat per Hualde 2006.
Bréal, M. (1906): Pour mieux connaitre Homère, Hachette, París (2a edició,
1911).
Camús, A. A. (1845): «Homero y la Ciencia Nueva», a El siglo pintoresco I y
III, Imprenta de Vicente Castelló, Madrid (reedició a Bollettino del Centro
di Studi Vichiani, XXIV-XXV [1994-1995], pp. 325-350).
Crespo, E. (2009): «Homero», a F. Lafarga i L. Pegenaute (eds.): Diccionario
histórico de la traducción en España, Gredos, Madrid.
Croiset, A. i M. (1887-1899): Histoire de la littérature grecque I-V, Fonte-
moing, París.
Curtius, G. (1855): De nomine Homeri commentatio acadèmica, Schwers, Kiel.
Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (2012), Reial Acadèmia
de Bones Lletres/Fundació Noguera, Barcelona.
Egger, E. (1887): Essai sur l’histoire de la critique chez les Grecs: Introduction
à l’étude de la littérature grecque, Pedonne-Lauriel, París.
Fick, A. (1886): Die homerische Ilias nach ihrer entstehung betrachtet und in
der ursprünglichen Sprachform wiederhergestellt, Vandenhoeck und Ruprecht,
Göttingen.
Finsler, G. (1925): La poesía homérica, trad. de Carles Riba, Labor, Barcelona-
Buenos Aires.
García Jurado, F. (2002): Alfredo Adolfo Camús (1797-1889), Ediciones
Clásicas, Madrid.
— (ed.) (2005): La historia de la literatura greco-latina en el siglo XIX español:
Espacio social y literario. Analecta Malacitana, Anejo LI.
— et al. (eds.) (2010): La historia de la literatura greco-latina durante la Edad
de Plata de la cultura española (1868-1936). Analecta Malacitana, Anejo
LXXVIII.
Garriga, C. (1986): «La Ilíada catalana de Lluís Segalà», Ítaca, II, pp. 189-196.
Guardiola, C. J. (2005): Cartes de Carles Riba IV. Apèndix 1916-1959, Institut
d’Estudis Catalans, Barcelona.
Hédelin, F. abbé d’Aubignac (1925): Conjectures académiques ou Dissertations
sur l’Iliade, nova edició corregida i anotada i introductió de Victor Magnien,
Hachette, París.
12 JAUME PÒRTULAS

Hualde Pascual, P. (2005): «Panorama de los manuales de literatura griega

(1849-1868)», a García Jurado 2005, pp. 109-134.
— (2006): «Bergnes de las Casas, crítico literario: entre el helenismo y el
romanticismo», a Cantos Casenave, M. (ed.): Redes y espacios de opinión
pública. De la Ilustración al Romanticismo. Cádiz, América y Europa ante
la Modernidad, Universidad de Cádiz, Cadis, pp. 237-248.
Lachmann, K. (1874): Betrachtungen über Homers Ilias. Dritte Auflage, mit
Zusätzen von Moriz Haupt. Druck und Verlag von G. Reimer, Berlín.
Lessing, G. E. (1910): Laocoonte ó de los límites de la pintura y de la poesía,
trad. de l’alemany de L. Casanovas, Sempere y Compañía, València.
Ludwig, A. (1898): Die Homervulgata als voralexandrinisch Erwiesen, B. G.
Teubner, Leipzig.
Malé Pegueroles, J. (1995): Carles Riba i el Noucentisme. Les idees literàries
(1913-1920), La Magrana, Barcelona.
Magnien, V. (1928): Iliade. Texte grec, publié avec une introduction, des argu-
ments analytiques et des notes explicatives et des illustrations documentaires,
Hachette, París.
Martínez García, O. (2005a): «La épica griega: traducciones de Homero», a
García Jurado 2005, pp. 161-180.
— (2005b): «La cuestión homérica en el siglo XIX español», a García Jurado
2005, pp. 247-266.
— (2010): «Las versiones homéricas de Luis Segalá bajo el signo del moder-
nismo», a García Jurado 2010, pp. 159-175.
Medina, J. (1989): Carles Riba (1893-1959), 2 vols., Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, Barcelona.
Meillet, A. (1918): «Sur une édition linguistique d’Homère», Revue des Études
Grecques, XXXI, pp. 277-314.
Milà i Fontanals, M. (1959): De la poesía heroico-popular castellana, ed. de
M. de Riquer i J. Molas, CSIC, Barcelona (edició original, C. Verdaguer &
Compañía, Barcelona:1874).
Miralles, C. (2001): «Lluís Segalà i Estalella», a Segalà 2001 (1916b), pp. V-VIII.
— (2002): Lluís Segalà i Estalella. Semblança biogràfica, Institut d’Estudis
Catalans, Barcelona.
— (2004): «Lluís Segalà, entre tradició i Noucentisme», a J. Malé, R. Cabré
i M. Jufresa (eds.): Del Romanticisme al Noucentisme. Els grans mestres de
la filologia catalana i la filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, Pu-
blicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, pp. 67-77.
Montalbetti, C. (1997): Le Voyage, le monde, la bibliothèque, PUF, París.
Müller, K.O. (1889): Historia de la literatura griega hasta la época de Alejandro,
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 13

anotada per Emilio Heitz, traduïda de la quarta edició alemanya per Ricardo
de Hinojosa, pròleg d’Alfredo Adolfo Camus, Ricardo Fé, Madrid.
Murray, G. (1911, 1934): The Rise of the Greek epic: being a course of lectures
delivered at Harvard University, Clarendon Press, Oxford.
Nagy, G. (2010): Homer the Preclassic, University of California Press,
Berkeley-Los Angeles-Londres.
Nestle, W. (1930): Historia de la literatura griega, trad. de l’alemany per E.
Echauri, Labor, Barcelona-Buenos Aires.
Nicolau d’Olwer, L. (1918): «Aspectes nous d’un problema antic», La Revista,
LXIV, pp. 158-159.
Pallí Bonet, J. (1953): Homero en España, Universitat de Barcelona/Imprenta
Elzeviriana, Barcelona.
Parry, M. (1928): Les Formules et le métrique d’Homère, Les Belles Lettres,
París.
Perrot, G. (1887): «La question homérique», Revue des Deux Mondes (1a
quinzena desembre).
Pierron, A. (1861): Historia de la literatura griega, traduïda de la segona edició,
revisada, corregida i augmentada per M. Busquets, Antonio San Martín/El
Plus Ultra, Madrid-Barcelona.
Pla, J. (1980): «Les beceroles del Mediterrani», a Obra Completa XXXVII.
Itàlia i el Mediterrani, Destino, Barcelona.
Pòrtulas, J. (2007): «Homeristes a Barcelona. Tres apunts sobre una història
encara per escriure», Ítaca, XXIII, pp. 27-60.
— (2008): Introducció a la Ilíada. Homer entre la història i la llegenda, Fun-
dació Bernat Metge, Barcelona.
— (2010): «L. Segalà Estalella», Biblioteca de Traductores. Fondo histórico
digital de traducciones ibéricas y americanas, www.traduccionliteraria.org/
biblib/012.htm#Segala.
— (2011): «Milà i Fontanals i la ‘Qüestió homèrica’», a Actes del Simposi
Manuel Milà i Fontanals, Institut d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del
Penedès, pp. 104-118.
Rabau, S. (2005): «Contributions à l’étude du complexe de Victor Bérard. Sur
une lecture référentielle de l’Odyssée», Lalies (Éditions Rue d’Ulm-Presses
de l’ENS), XXV, pp. 11-126.
Riba, C. (1918): «La resurrecció d’Homer», La Veu de Calalunya, 26-IV
(recollit a Escolis, Publicacions de «La Revista», Barcelona:1921).
Romagnoli, E. (1901): «Proclo e il Ciclo epico», Studi Italiani di Filologia
Classica, IX, pp. 34-123.
Sandys, J. E. (1920): A History of Classical Scholarship, Cambridge University
14 JAUME PÒRTULAS

Press (reproducció fototípica, Mansfield Centre, CT, Martino Publishing,

2003).
Segalà i Estalella, L. (1897): Gramática del dialecto eólico, Lit. Bonal, Barce-
lona.
— (1911): «Homer, Ilíada, Rapsòdia primera» (vv. 206-247), Almanach dels
Noucentistes, Joaquim Horta Editor, Barcelona, p. 26.
— (1916a): Hesíodo. La Teogonía, versió directa i literal, Tipografía La Aca-
démica de Serra Hnos. y Russell, Barcelona.
— (1916b): El Renacimiento Helénico en Cataluña, discurs inaugural de l’ober-
tura del curs acadèmic de 1916 a 1917, Tipografía La Académica, Barcelona
(versió online: http://www.traduccionliteraria.org/biblib/misc/MS1020.pdf),
reed. Universitat de Barcelona, «Discursos Inaugurals» XVIII, 2001 (amb
una nota biobibliogràfica de C. Miralles).
— (1927): Obras Completas de Homero, versió directa i literal del grec, Mon-
taner y Simón, Barcelona.
— (1930): «Homer en català» (Ilíada, cant primer), Butlletí de la Real Aca-
dèmia de Bones Lletres de Barcelona, XIV:103, pp. 65-97.
— (1934): Homero. La Ilíada (I-III), «Biblioteca de Clásicos griegos y latinos
IV», Voluntad, Madrid.
Stella, L. A. (1927): Echi di civiltà preistoriche nei poemi di Omero, introd.
d’E. Romagnoli, Unitas, Milà.
Terret, V. (1899): Homère. Étude historique et critique, Fontemoing, París.
Vellay, C. (1930): Les Nouveaux aspects de la question de Troie, Les Belles
Lettres, París.
Vilanova, A. (1958): Discurso leído en la recepción pública en la Real Academia
de Buenas Letras de Barcelona, RABLB, Barcelona.
Wilamowitz-Moellendorff, U. von (1927): Das Homerische Epos. Vortrag
gehalten im Ferienkurs der Preussischen Museen, Weidmann, Berlín.
Wolf, Fr. A. (1985): Prolegomena to Homer, traducció, introducció i notes
d’A. Grafton, G. W. Most i J. E. G. Zetzel Princeton University Press.
Woodhouse, W. J. (1969): The Composition of Homer’s Odyssey, Clarendon
Press, Oxford (1a ed. 1930).

1
Em refereixo als famosos Prolegomena ad Homerum (1795) de Friedrich August Wolf
(1759-1824); però no és la rara distinció intel·lectual d’aquest text el que convé destacar aquí
sinó el seu context sociopolític. La Universitat de Halle, on professà Wolf, era una de les
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 15

capdavanteres a Prússia, fins que el terbolí de les guerres napoleòniques la va afectar de ple. I,
a més, Wilhelm von Humboldt (1767-1835), el creador de la nova Universitat prussiana, fou
deixeble, amic personal i protector de Wolf (vegeu la introducció de Grafton, Most i Zetzel,
a Wolf 1985).
2
Tal com ho fan Pilar Hualde i O. Martínez García en un utilíssim volum editat el 2005 per
F. Garcia Jurado.
3
Per completar el panorama, també cal tenir en compte —cosa que no faré aquí— que certs
catedràtics publicaven el programa del seu ensenyament i fins i tot alguns articles escadussers
a la premsa periòdica, per exemple, l’assaig homèric (1941) de Bergnes de las Casas, estudiat
per Hualde (2006; vegeu també Pòrtulas 2007, pp. 42-44), i el d’A.A. Camús (1845) sobre
Homer i la Scienza Nuova, que mencionem més avall (infra n. 22).
4
Per raons d’espai, i també perquè resulten menys rellevants per al meu tema d’avui, centrat
en la Universitat de Barcelona, no parlaré aquí dels altres manuals de literatura grega de l’èpo-
ca: els de Braulio Foz (1849), R. González Andrés (1855), S. Costanzo (1860) i J. Campillo
(1882). Sobre tots ells, vegeu Hualde (2005, pp. 109-134).
5
Gironella col·laborà a El Propagador de la libertad i fou dels primers a proclamar a Barce-
lona (el 5 de gener de 1836) la Constitució de Cadis. Com a escriptor, s’arriscà a experiments
tan singulars com una novel·la autobiogràfica en vers (Los odios, París:1840) i una Macédoine
polyglotte, recull de poesies en castellà, francès, italià, i una en català. No era en absolut un
acadèmic; de fet, no sabia una paraula de grec, com ell mateix confessa, i la seva Odissea és
una versió indirecta, feta a partir de traduccions diverses, especialment la francesa del príncep
Lebrun (1739-1824).
6
Sobre Gironella, vegeu Segalà (1916, pp. 46-48; 1927, p. L); Pallí (1953, pp. 34-36); Martínez
García (2005a, pp. 174-177; 2005b, pp. 257-260).
7
A propòsit de Díaz i Sicart, hom pot consultar Segalà (1916, pp. 40-41); Bayón (1934);
Hualde (2005, pp. 109-134, partic. 124-126); Pòrtulas (2007, pp. 45-49); Diccionari biogràfic
(pp. 140-141).
8
En altres contextos m’he plantejat si els treballs sobre èpica romànica de Milà podien és-
ser útils per a una millor comprensió d’Homer i, encara millor, si delataven una competència
específica en el camp de l’epopeia grega; vegeu Pòrtulas (2007, pp. 40 ss. i 2011 passim); ara
em limito a sintetitzar alguns aspectes d’aquells assaigs.
9
Sobre Baráibar, vegeu Segalà (1916, p. LI); Pallí (1953, pp. 34-36); Martínez García (2005a,
pp. 178-180; 2005b, pp. 260-264).
10
Per a un tractament contemporani d’aquesta problemàtica, vegeu per exemple Nagy (2010,
pp. 59 i ss.; 254 i ss.).
11
Sobre la biografia i la carrera acadèmica de Segalà, vegeu Aramon i Serra (1938 = 2002);
Vilanova (1958, pp. 6-10); Miralles (2001, pp. V-III; 2002, pp. 5-13; 2004, pp. 67-77); Balcells
i Pujol (2002, pp. 250-259, 293-295, 305-313); Diccionari biogràfic, pp. 406-407). Sobre les
seves relacions amb Carles Riba (antic deixeble seu), que amb els anys esdevingueren tenses i
difícils, vegeu Medina (1989, pp. i 56, 169-170, 219-220) i Guardiola (2005, pp. 222, 224, 267,
271-272). Específicament sobre Segalà com a traductor: Pallí (1953, pp. 41-43); Garriga (1986);
Crespo (2009, p. 530); Pòrtulas (2010); Martínez García (2010, pp. 159-175).
12
Sobre aquesta publicació, vegeu Garriga (1986, pp. 189-196) i Miralles (2004, pp. 72-74).
13
Gairebé ningú no fa referència a aquesta versió; potser hom la pren per una reedició pura
i simple de la de 1927. Les excepcions són Vilanova (1958, p. 10) i Crespo (2009, p. 530).
14
El pare Ignacio Errandonea, S. J. (1886-1970) va publicar en aquesta col·lecció Cinco
tragedias de Sófocles (1930); també hi consta com a revisor del treball de Segalà. Molts anys
16 JAUME PÒRTULAS

després, de 1959 a 1968, Errandonea, com és sabut, tornà a editar, aquest cop íntegrament, el
teatre de Sòfocles a la col·lecció «Alma Mater», una empresa editorial que alguns han volgut
veure com una represa actualitzada de la vella col·lecció de preguerra.
15
Vegeu Segalà (1927, p. XXVIII): «no... para los doctos, sino para popularizar las grandes
concepciones helénicas...»
16
Cal tenir en compte, però, que la lliçó de Bérard tenia molts caires. Tot i que les seves
teories eren molt discutibles, i aviat es tornaren obsoletes, era un gran traductor: la seva versió
de l’Odissea manté a França l’estatus de clàssic. Fins i tot els seus assaigs s’han convertit en
objecte d’estudi per ells mateixos; per exemple, hom ha maldat per identificar un «complexe
de Victor Bérard», que consistiria en «ces moments où le voyageur, traversant des espaces
réels, croit reconnaître des lieux de passage des héros de la fiction» (vegeu Montalbetti 1997,
p. 72; i també Rabau 2005).
17
L’altre costat no ho féu curt en la rèplica. Bérard intitulà «Un mensonge de la science
allemande» un llibre (1917) destinat a «provar» que les presumptes troballes de Wolf eren
simplement plagis d’estudiosos francesos. Pocs anys més tard, T. W. Allen (1924, pp. 6-7),
l’editor d’Homer als Oxford Classical Texts, ventilava així la «Qüestió» sencera: «Since clas-
sical philology for the last century has been essentially the product of one nation, the blame
for this state of things cannot but be laid at the door of the Germans (...). Their principles
are a trompe-l’œil, their methodology a rigmarole. We have suffered too long under them.»
18
Sobre tots aquests particulars, vegeu Malé (1995, pp. 155 i n. 20). Josep Pla (1980, pp.
656-669), que va cobrir com a periodista la visita de Bérard a Barcelona, n’ha deixat una bona
narració, amanida amb opinions personalíssimes.
19
Tot i que la «Introducción» de 1934 respon a la versió més elaborada i madura de la filologia
de Segalà, prefereixo prendre com a punt de partida la de 1927, perquè ha gaudit d’una difusió
incomparablement més vasta; després donaré un cop d’ull a les innovacions més significatives
de la versió d’Editorial Voluntad.
20
De «Jorge» Curtius (d’acord amb els hàbits gràfics de l’època), en cita una monografia
sobre el nom d’Homer (1855) que no he vist en cap biblioteca pública catalana. En canvi, a
la biblioteca de la UB, hi ha un exemplar de la Ilíada «eòlica» de Fick (1886), amb una nota
que indica que havia pertangut a Balari i Jovany. Sobre Antoine Meillet, vegeu infra i n. 24.
21
Milà i Fontanals (1959, pp. 63-64, n. 2); vegeu Pòrtulas (2011, pp. 108-109).
22
Una de les primeres mostres serioses de coneixement de la Scienzia Nuova a la Península
es troba en un treball periodístic (1845) d’A. A. Camús, comentat per García Jurado (2002,
p. 42) i per Martínez García (2005b, pp. 264-266).
23
Sobre Egger, vegeu per exemple Pòrtulas (2007, pp. 51-52 i n. 61).
24
De Meillet, Segalà en fa servir un article a la Revue des Études Grecques (vegeu infra, p. 9).
El volum de la Revue porta un ex-libris de Josep Banqué i Feliu (1870-1940), un personatge
pintoresc, vell adversari del nostre filòleg.
25
El mateix Segalà explica que l’assaig de Lang sobre Homer and the Study of Greek encap-
çalava, traduït, l’edició mexicana de les seves versions; així va conèixer aquest treball.
26
Pere Màrtir Bordoy i Torrents (1877-1951) fou secretari de la Societat Catalana de Filo-
sofia. El 1920 havia publicat una sèrie d’articles de tema homèric a La Revista de López-Picó.
27
Els punts de vista de Bréal sobre la cronologia homèrica són ben resumits per Segalà, que
no es priva, tanmateix, de manifestar el seu desacord.
28
Vegeu Segalà (1934, p. XLI). L’edició comentada de Victor Magnien a l’editorial Hachette
(1928), que Segalà declara haver fet servir també, devia ésser-li d’utilitat no tant per a la cons-
titució del text com per a l’anotació.
 ELS ESTUDIS HOMÈRICS A BARCELONA ENTRE ELS SEGLES XIX I XX 17

29
Vegeu Segalà (1934, p. XL): «la restitución en contadas palabras de la ϝ, pues esta letra
(...) figuraba en el texto primitivo y su tardía supresión ha ocasionado defectos métricos y
hiatos que no cometió Homero».
30
Les seves fonts no són, tanmateix, els reports d’excavació o altres obres especialitzades,
sinó treballs de síntesi i d’alta divulgació, com per exemple un opuscle de C. Vellay (1930).
31
Per a un resum ràpid d’aquesta problemàtica, vegeu per exemple Pòrtulas (2008, pp. 98-
111). En aquest àmbit, Segalà remet sobretot a Stella (1927, p. 80).
32
A Finsler es deuen també les mencions de J. Spenser (Finsler 1925, p. 151), Edmund Burke
(ibídem, p. 185), J. W. Goethe i Friedrich Schiller (ibídem, p. 187).
33
Hom ha reproduït les traduccions de Segalà en totes les seves encarnacions: les primeres
versions de 1908 i 1910, la revisió pirata de 1921-1922 (que ha esdevingut canònica a Llatino-
amèrica), la versió revisada de 1927... Només la publicació de 1934 ha escapat d’aquest destí,
tant per la seva raresa com, sobretot, pel seu caràcter fragmentari.
18 JAUME PÒRTULAS