T The end

Tomàs Molina
Home del temps a TVC

EL TEMPS
“Avui s’encerta més

DEL SISÈ DIA ,

que fa vint
anys s’encertava el de demà passat”

D’una pel·lícula, fàcilment en recordem la banda sonora que l’ambienta; la

del temps a TV3 també és d’aquestes: un “ti-ru-ru-rí” i, abans, una empresa
petrolífera que ens l’oferia... Ser home del temps és ser un dels personatges més
22
vistos dins d’un dels programes de màxima audiència de la televisió a les nostres terres.
En Tomàs Molina (47), físic i periodista, porta més de vint anys parlant-nos del que
Newsuic 27.octubre-desembre de 2010

farà... Recentment el vam tenir a la UIC, per inaugurar el Taller Vertical, i parlar-nos de
climatologia i del seu paper d’home del temps.

Text: Jaume Figa
Què és millor, un periodista cientí-
fic o un científic periodista?
El que cal és voler fer bé la tasca que fas.
Quan un fa ciència i societat ha de fer
concessions per les dues bandes: has
de poder simplificar, però també cal
ser rigorós. És un equilibri: la gent t’ha
d’entendre; si no, no hi ha comunicació.
Com una “digestió” prèvia: mirar de fer-
se entendre, sense renunciar a anomenar
coses que, d’entrada, poden semblar
més complicades, com ara parlar de les
“línies isòbares”.
Això és el que fa que sigueu tan
vistos?
Sí i no. A mi em sembla que a TV3, a
més de fer un programa d’informació,
hem fet un espai amb el qual la gent
s’identifica, i a nosaltres ens hi relaciona.
De vegades dic que el nostre secret és el
“veus?!”
...
Si avui surts al carrer, i notes que fa fred:
“ui, quina fresqueta aquest matí!”... i
després poses la tele, i l’home del temps
de torn et diu: “quin fred ha fet aquest
matí!”... “Veus?!”: et sents reafirmat en
allò que tu has vist. Crec que ho aconse-
guim bastant perquè tenim contacte amb
gairebé tothom.
Però de vegades no s’encerta...
Pot ser, efectivament, que no s’encerti
del tot, però això no vol dir fallar. El
temps és una evolució de moltes coses.
Si el mapa s’equivoca, m’equivocaré jo,
perquè nosaltres interpretem el que diu
el mapa. Si no ho tenim clar, ho compar-
tirem amb tu; i si s’apropa un pont o va-
cances, et deixarem clar que no ho tenim
clar, i t’ho ensenyarem i t’explicarem per
què pot passar això o allò altre. És el que
jo en dic la “responsabilitat del pronòs-
tic”: el socialitzem.
En quin percentatge d’encert ens
movem?
Si hagués d’encertar el temps de tot
arreu en concret et diria que mai, però
les prediccions que fem entre avui i
demà estan molt per sobre del 90%
d’encert. Lògicament, a mesura que
passen els dies, aquest percentatge
disminueix; però només el sisè dia ens
movem per l’ordre d’un 60%. De fet,
ara s’encerta més el sisè dia que quan jo
vaig entrar s’encertava el demà passat.
És entretingut ser home del temps
a Catalunya?
Sí, bastant: aquí passen força coses.
També tenim grans tempestes, tornados,
fortes nevades, pluges gairebé monsò-
niques amb més de 400 litres per m2 en
alguns indrets... Molt de temps fa sol,
però desgraciadament encara ens morim
per la meteorologia. Òbviament no són
fenòmens tan potents com poden tenir
als Estats Units, però a l’hora de la veri-
tat, t’és igual si ha estat un tornado gran
o petit el que t’ha destrossat la casa, no?
Encara que ja no ens empaiti la se-
quera, seguim tenint el problema
de l’aigua?
Es repetirà. L’aigua és un recurs cada
vegada més demandat, perquè som més
gent. A Barcelona, durant els mesos de
sequera de fa un any, vam aconseguir
baixar la mitjana a 100 litres per persona
i dia, quan l’habitual ronda els 150. Ja no
es podia reduir més! Calen noves infraes-
tructures de l’aigua, i aquest és el paper,
per exemple, de les dessalinitzadores,
però que, d’altra banda, són tremenda-
ment cares: d’on sortirà l’energia que
necessiten, aleshores? És un replanteja-
ment de la nostra manera de funcionar.
Avui tenim la sensació que tot és màgic,
i cal tornar a pensar si ho necessito real-
ment, no si m’ho puc pagar...
Això ens porta a parlar, també, del
canvi climàtic; existeix, realment?
Sí. És una realitat que està passant,
però no ens ho hem de prendre com
un cataclisme, sinó com una realitat
a la qual ens hem d’adaptar, i ja està.
Avui tenim el mosquit tigre, i abans
no n’hi havia; ens hem acostumat a
sentir el crit estrident del lloro enmig
de l’eixample: abans era impensable...
De vegades, però, pot semblar
massa exagerat, com Una verdad
incómoda...
El documental d’Al Gore va portar
una cosa al debat mundial, i això no
és gens trivial. Que tothom en parli
ja és molt: crec que sí es mereixia un
premi Nobel... És veritat o mentida?
La pujada dels nivells dels oceans és
molt probable; de fet, ja està passant
en alguns indrets. Per nosaltres potser
no és important, però per algunes
illes, sí. És difícil posar d’acord a tot el
món: hi ha molts de lobbies, contro-
vèrsies, punts de vistes diferents... de
tot; però la realitat és la realitat: hi ha
escalfament i el món està canviant.
És bo o és dolent? Tant li fa. D’aquí a
trenta anys no seré com als 45. Serà
millor o pitjor? M’és igual. M’hi hauré
d’adaptar, això sí.