Newsuic és una publicació gratuïta editada bimestralment pel Vicerectorat de Comunicació de la Universitat Internacional de Catalunya.
Les tasques de compaginació, fotografia, redacció i coordinació editorial són dutes a terme per estudiants, assessorats per un consell
CAP DE TAULA
Eugeni
Bregolat
Exambaixador
d’Espanya a Xina
“Gat negre o blanc? Tant li
fa! L’important és que caci
ratolins...”: així diu el proverbi
xinès que Eugeni Bregolat
(64) fa servir per parlar del
pragmatisme de la Xina. I no
ho fa en va. S’ho coneix com si
fos la seva ombra: va arribar
a aquest país com ambaixador
d’Espanya, en el moment
just: dos anys després serien
els successos de Tiananmen
(1989) i allò va forçar un
procés de canvi econòmic i
social que ja havia començat.
Xina s’obria camí cap un
futur totalment nou. I tot
–diu–, per culpa o gràcies a un
“homenot de poc més de metre
i mig d’alçada” a qui Bregolat
considera com “un dels
personatges més importants
del segle XX”: Deng Xiaoping.
Ha treballat a Xina, Indonèsia,
Rússia, Canadà... i ara Andorra:
quin país li sembla més interes-
sant?
Xina, sens dubte. Jo hi he pogut viure
en dues dècades diferents i he estat un
observador directe del gran salt que ha
fet en aquests temps. Ho he viscut en
primera persona, i realment em consi-
dero un observador molt afortunat: el
que està passant en aquestes dècades
canvia la història mundial. Saps què
vol dir això?
Bé, potser no ens n’adonem del
tot...
Pensa que el que tots els països han fet
en una evolució de segles, Xina ho ha
fet en gairebé trenta anys! El seu PIB
s’ha multiplicat per 8 o per 10 en tres
dècades i amb uns altres trenta anys
podria tenir el més gran del món; la
renta per càpita està en uns 2.000 dò-
lars, tretze vegades més que aleshores;
la pobresa ha disminuït en 500 mili-
ons de persones; avui hi ha un gran
nivell sanitari i educatiu; augment de
l’esperança de vida... És el mateix país,
però com si fos un altre. Això és com
un miracle, i tot gràcies al geni polític
de Deng Xiaoping.
Però, la gent –el poble– n’està
contenta?
Digues-me quin país ha fet aquest
canvi, i en parlem. De fet, si es fessin
eleccions democràtiques, jo crec que
el Partit Comunista sortiria elegit amb
una àmplia majoria. És veritat que se-
gueix havent-hi pobresa, però ja avui
hi ha una gran quantitat d’empresaris
privats que són veritables capitalistes,
editorial compost per professors, membres del personal d’administració i serveis de la Universitat i alumnes becaris. S’hi afegeixen
col·laboracions de professors o d’altres professionals, fixes o bé esporàdiques. El Consell Editorial, que no comparteix necessàriament les
opinions expressades pels seus redactors o col·laboradors, convida els professors, alumnes i exalumnes de la Universitat a col·laborar al
Newsuic i a expressar les seves opinions sobre els continguts i la manera de tractar-los. El Consell Editorial es reserva el dret de publicar
aquelles col·laboracions o anuncis que no es corresponguin amb la línia editorial o els principis estètics que regeixen aquesta publicació.
PUBLICITAT, OPINIONS I COL·LABORACIONS:
“El que està passant
ara a Xina canviarà
la història mundial”
i, a més, estan inscrits a les files del
PC! Avui el poble xinès viatja, estudia
a l’estranger, té un mòbil, Internet...
... Encara que sense gaires lliber-
tats.
Sí, és veritat. Però, d’altra banda,
el govern de Xina ha entès que si no
obren la mà, no aconseguiran aquella
evolució que volen. L’Estat està con-
vençut que una certa llibertat d’ex-
pressió és important; de fet, avui la
major part dels mitjans de comunica-
ció són privats; sense subvencions, el
que vol dir que han de treballar-s’ho
per captar els lectors, dient el que els
agrada sentir, el que no diuen els al-
tres. S’està constantment tantejant
quin és el límit de la censura, fins a
on es pot arribar. Amb Internet pas-
sa el mateix: seria com posar portes al
camp. Tot i la censura, un internauta
una mica hàbil, pot fer el que vulgui...
És el preu que ha de pagar el govern,
si volen aconseguir els seus objectius
principals.
I quins són aquests objectius?
El Comunisme, la situació ideal: la
gran Esperança Comunista.
Ara sí que no entenc res!
No és el socialisme del monopoli de
la propietat pública i dels mitjans de
producció, del centralisme de l’econo-
mia, sinó el socialisme de Deng. És a
dir, Xina ara està en una fase inicial
que pot durar uns 100 anys. I aques-
ta fase és essencial perquè hi hagi un
equilibri econòmic i social. Després
vindrà la fase intermèdia i, finalment,
la madura. Total..., uns 300 anys. És
newsuic@uic.es │ Vicerectorat de Comunicació. Immaculada, 22 E-08017 BARCELONA
per Jaume Figa
en aquest sentit que podem parlar de
socialisme i no capitalisme.
I s’ho creuen?
Suposo que alguns sí. El mateix deia
Marx, el que passa és que Rússia no ho
va saber fer. Gorbatchev no es va ado-
nar que el partit és l’instrument essen-
cial per evolucionar i, en canvi, se’l va
carregar d’arrel. Deng va entendre que
socialisme i nacionalisme anaven de la
mà. Per això va proclamar que tot el
que contribuïa al desenvolupament
del país, a millorar el benestar del po-
ble, valia per aquesta fase inicial.
I en cap moment pensen en la
democràcia?
Estan creant la base perquè un dia
pugui haver-hi un teulat democràtic:
classes socials, educació, informació...
Si arribaran o no a aquest teulat, no
ho sabem. No exclouen la democràcia,
però seria una democràcia a la manera
que a ells els sembli; en tot cas, sem-
pre diferent a la nostra. No volen, de
cap manera, una democràcia liberal,
però sí un país ric i fort.
Realment és un país de contra-
diccions...
Sí, i per això mateix apassionant.
Hi tornaria?
... Quan em jubili –que els diplomàtics
podem esperar fins els 70–, m’agra-
daria fer com els vells funcionaris
xinesos, que fugien de la lluita revo-
lucionària, del poder i la democrà-
cia: es retiraven al camp, per escoltar
ocellets, mirar com plou, i escriure... i
contemplar.
Iso lacolumna de
LD a
Horror Vacui
Muchos de vosotros estáis acostumbrados a
verme llegar a la UIC en mi flamante seis-
cientos. Él y yo hacemos, desde hace cuatro
años, el mismo recorrido.
Se aproxima el fin de este camino y
siento una especie de horror vacui. Me
planteo cómo serán mis días a partir de
junio, cuando me licencie.
Echaré de menos el saludo acogedor
de los bedeles. El encuentro con el equipo
de limpieza con las que siempre intercam-
bio algún comentario sobre la vida. Tam-
bién recordaré con afecto a todo el perso-
nal de la biblioteca, que tanta ayuda me ha
brindado.
En la cafetería -como la mayor parte
de los estudiantes de todo el mundo- he
pasado unos ratos inolvidables durante
los encuentros con mis compañeros y pro-
fesores. Esos momentos han sido seguidos
por un personal muy profesional, que sabe
tratarnos “a cuerpo de rey” y que, a fuerza
de vernos deambular por allí, nos conoce
mucho más de lo que creemos. ¡Cómo se
agradece una buena tila servida con ca-
riño antes de un examen!
No quiero dejar en el tintero al per-
sonal de informática que pone al día la
intranet, tan necesaria para nosotros. Al
servicio de mantenimiento y jardinería les
agradezco el placer visual que me han pro-
porcionado.
Para el profesorado me cuesta encon-
trar palabras que expresen mi reconoci-
miento, ya que han sido ellos mi mayor
fuente de riqueza.
Gracias a todos, sin excepción, he
aprendido a buscar en los libros y a no
sentirme incómoda en una biblioteca, ante
la presencia de hileras interminables de li-
bros que sentía como un gran laberinto.
En la UIC me han proporcionado las
herramientas necesarias para poder pro-
fundizar, ya sola, en ciertos caminos que
me había marcado y que tanto miedo me
producía no poder alcanzar. Mis queridos
profesores han sido el trampolín y el im-
pulso que yo necesitaba para organizar
esta singladura que tan ardua me parecía
en un principio pero que, con sus clases
magistrales, paciencia y dedicación, han
conseguido que se cumpliera mi sueño.
Qué puedo decir de mis compañeros.
Ellos han sido pilares fundamentales en
estos años. Me han proporcionado una
inyección de juventud, vitalidad y cariño.
Y me han ayudado a superar los momen-
tos de desánimo.
A pesar de las diferencias de edad, he-
mos creado una especial familia en la que
todos nos hemos apoyado, respetado y,
sobre todo, nos hemos querido mucho.
A veces pienso que pronto tendré que
prescindir de todo esto. Siento el vacío
que la ausencia de las personas y las cosas
me producirán. Sin embargo, recordando
momentos y, sobre todo, la riqueza de lo
aprendido, esa sensación de vacío desa-
parece, porque estos cuatro años me han
llenado de vida y, por encima de todo, me
han ayudado a considerar que el camino
continúa y está lleno de nuevos estímu-
los.